El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 24 de septiembre de 2014

El Temps Passa 09-02

Avui i recordant les passades vacances estivals ens passarem la primera part del programa a les Illes Balears que per a nosaltres sempre han tingut un encant especial, però també tindrem Anuncis d'aquells que sorgeixen del fons dels nostres records i una selecció de temes en la llengua de Mossen Cinto a la secció de la Música que es feia en Català, a més d'escoltar a Los Módulos, Los Mitos, Los Tamara, Lone Star i uns quans més. Per tant ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les que sortim a les ones, anem a iniciar aquest viatge pel temps, pels records i el passat, en ales de la música. Endollarem la nostra particular i curiosa Màquina de viatjar des de Mallorca i atravesarem el Tunel del Temps, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i des de la “Parada del autobús” us direm alló de

Obrim la Paradeta

Grupo 15 – Bus Stop

Aquesta cançó amb la qual començàrem la nostra singladura musical pel passat, pels nostres records, va ser un dels grans èxits del grup de Manchester The Hollies que la van publicar el 17 de juny de 1966. De fet els britànics tenem gravades més de 300 cançons, van estar 33 anys en actiu i al llarg de la seva carrera van gravar també moltes versions. La primera formació de The Hollies va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and The Fentons. La cançó va ser escrita per Graham Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va escriure "For Your Love" per The Yarbirds i “No milk today” que la van portar a l’èxit els Herman’s Hermits, entre moltes altres. El Gripo 15 la van inclóure en un EP publicat per EMI-Regal també l’any 1966 i en el que es van recollir així mateix “Lluvia” dels Beatles, “Operación Sol” de Los 4 de la Torre i “Tu padre, tu madre y tu hermana” que aquesta creiem que era seva, però no estem segurs. El Grupo 15 que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. També van gravar per altres segells com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien Grupo 15, sols eren cinq components i després sis, mai van arribar a ser quinze. Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus components Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem,  van crear un bon grup de pop amb tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor.

Los Talayots – Sha La La La Lee

La temporada passada vam escoltar aquesta cançó en la versió que van realitzar a Espanya Micky y Los Tonys i Mochi i que es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula "Maratón Ye-Yé". Es tracta d'un tema que va ser èxit a Anglaterra quan la van gravar The Small Faces, però nosaltres us hem seleccionat aquesta bona versió a càrrec d'un altre grup sorgit a Mallorca durant els anys seixanta, es tracta dels Talayots. El tema es va incloure en el primer EP que van publicar Los Talayots i el va editar el segell Polydor l’any 1966 amb “¿Y sabes qué vi?”, “La voz del silencio” dels Simon & Garfunkel i “Margarita” de Tony Dallara. Los Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i per el grup van passar molts d'altres músics com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-s’en a Zebra, algunes fons ens diuen que també va passar per Los Talayots el guitarra i cantant Tony Obrador, però no estem segurs. Los Talayots van gravar un grapat de discos, casi tots single i tres o quatre EP’s, per al segell Marfer, Fonal i Polydor. Per cert, la foto està presa a la plaça d'Espanya de Palma, just davant de l'antiga terminal  d'Iberia, amb el monument a Jaume I al darrera i al costat de Cal Meca, una gran cafeteria que ja no existeix, on Mario, de nen, es prenia els "suaus", ara creiem que es un banc. Mario va estar viven al carrer Rey Sancho que feia cantonada amb la sortida del trenet de Sóller que es va inaugurar el 16 d'abril de 1912, si bé l'estació es va possar en marxa el 14 de juliol de 1929, per un costat i amb l'avinguda on estaba Cal Meca, per l'altre. Mario vivia al número 28, a casa de la seva padrineta Amelia, just al costat d'una carnicería on la propietaria creu recordar que es deia Margarideta. Per cert, salutacions als oidors de les illes

Los Javaloyas – Don Simón

Aquest tema era una versió del èxit del grup nord-americà 1910 Fruit Gum Company, una banda englobada dins del Boublegum pop creat per els productors Kassenetz & Katz i val a dir que ells i els Ohio Express eren els màxims exponents del génere als Estats Units. La cançó originalment es va titular "Simon says", però com cantaven en anglès, només ens vem assabentar que es tractave d’un nou ball quan ens la van versionar al castellà Los Javaloyas en aquest single que va ser publicat per EMI l’any 1968. A l'antre cara es trobava una versió de "Honey" de Bobby Golsdboro, una de les grans balades de finals del seixanta. La veritat es que tot i que es deia que Los Javalotas eren mallorquins, aixó no era cert del tot, ells és van crear a Valencia, d’on era José Luis Pérez Javaloyas, fundador i líder de la banda. Los Javaloyas eren un dels grups més veterans d'estat i es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Pérez Javaloyas es va establir a Mallorca anys més tard i allí va reestructurar el grup. La formación més  estable va ser l’integrada per Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, també van ser un dels primers en surtir per actuar en el Nort d’Africa, concretamente i a poc de começar van actuar a Argelia i alló va ser el primer camvi de components ja que degut a la mili, alguns no podien marxar-se fora. Amb membres de la Orquesta Musilandia, José Luis Pérez Javaloyas fa refer el grup i va arrivar la seva étapa més gloriosa. José Luis Pérez Javaloyas, fundador i líder del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007, fins llavors estaven en actiu.

Los Pops – Todo cambió

La cançó va ser escrita per Graham Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va escriure "For Your Love" per The Yarbirds i el “Bus Stop” dels Hollies que hem escoltat per començar el programa d’avui. Originalment el tema es titulava "No milk today", que és una frase feta, un crit del nen exigint-li a la seva mare "No vull més llet per ara", com podeu comprovar i tal com ja us hem dit al programa en diverses ocasions, la traducció no té res a veure amb el text original. La veritat és que d'aquesta cançó es van fer unes quantes versions al país i nosaltres volem destacar la que va realitzar el grup barceloní Los Gatos Negros, però avui us hem escollit aquesta a càrrec del grup mallorquí Los Pops que la van incloure en un EP al costat de “No, no, no”, “La pelota de goma roja” i “Te esperaba”, una d’elles era una composició propia. Los Pops van treure tres o quatre EP's, tots l'any 1967 i realment eren una banda que petaba molt bé. Los Pops eren cinc joves i l'integraven Paco com a cantant, Diego que procedia de Los Fugitivos a la bateria, Agustí, Jacobo al baix i el guitarra solista i un granadí anomenat José Rodríguez Lechuga que abans havia tocat a Los Guantes Negros. En els seus discos a part de les clàssiques versions, la majoria de les vegades imposades per les discogràfiques, Los Pops sempre van incloure cançons pròpies. 

Mike & The Runaways – Sea of love

Els mallorquins Mike & The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos discos, un d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat & The Runaways. D’aquest us hem extret la cançó que escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda, si bé val a dir que aquest álbum no va arrivar a publicarse a Espanya en el seu moment. Mike & The Runaways van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes, Los Javaloyas, Los Atila, Los Huracanes i uns quans més, van voler mamà directament de les fonts europees del rock i en els 60's va anar cap a la xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins i tot els Beatles i on es podia apendre a fer rock and roll i R & B de veritat i cap allà s’en van anar els mallorquins. The Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicenç al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Val a dir que Pablo Sanllehí era de Barcelona. Quan van marxar a Alemanya el cantant “se rajó” tot just arribar i van haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup Michael & Firebirds. Quan van tornar aquí a Espanya es van portar a Mike Kogel i van gravar un parell d’EP's. Després de la dissolució del grup amb milis pel mig, Mike, Pablo i Miquel van passar a Los Bravos i altres s'incorporarien posteriorment a Z-66 i Zebra. Val a dir que a finals dels anys seixcanta Mike Kogel va decidir començar en solitario i va passar a dir-se Mike Kennedy. A la foto Mario Prades entrevistant a Mike Kennedy amb Santi Picó i Pablo Sanllehi al fons.

El Anuncis dels Nostres Records

En aquesta secció intentem fer una selecció d'anuncis que tinguin un nexe comú, de vegades per temàtiques o èpoques determinades, però avui i tenint en compte que en el primer programa d'aquesta nova temporada no vam tenir anuncis, us hem fet una selecció "a bulto" d'anuncis que van ser molt populars i molts d'ells van crear escola i avui formen part de la història de la publicitat a Espanya.

Aceitunas La Española

Per que la beguda no ens posi massa bé, nosaltres sempre recomanem anar picant i per aixó us portem ara las Aceitunas La Española que “están rellenas de rica anchoa” i que són “Una aceituna como ninguna” com deien els eslògans publicitaris de la marca. Sorgeix l'any 1941, va ser una creació d'Alfredo Alberola i horas d’ara, continua sent una de les principals marques del mercat. L'any 1940 i després de la guerra civil espanyola es va iniciar una nova etapa en l'economia espanyola. A poc a poc el mercat espanyol va buscar nous productes. Alfredo Alberola, amb visió de futur, va entendre que l'oliva farcida d'anxova, una deliciosa tapa artesanal en aquella època, es convertiria en un producte genuí a la nostra arrelada cultura del vermutet i va fundar l'any 1941 "La Española", una companyia que va unir des del seus orígens, la creativitat en el desenvolupament de nous processos i la capacitat d'innovar en els mercats. Avui les olives farcides són una cosa habitual en prestatgeries de qualsevol supermercat, però en aquelles èpoques era una cosa molt casolana. Doncs hem d'agrair-ho a Aceitunas La Española que per cert, avui dia ja no només estan farcides d'anxova, porten també pebrot, aumetlles i altres productes.

La Y de Ybarra

Ybarra va ser un dels olis molt populars a l'època, sobretot per allò de que "El secreto está en la Y. la Y d'Ybarra". Per cert que en els anys 50 Ybarra és va obrir al marcat sud-americà des de l'Argentina. La campanya publicitaria la va fer Zulma Faiad, actriu, model, ballarina i vedette de revistes que va néixer a Buenos Aires l’any 1944. La seva carrera artística va començar en els seixanta com a model publicitària i la va llançar la propaganda del "Aceite 38 de Ybarra" en la qual sortia ballant i la veu en off del locutor deia: "A esta lechuguita no le falta nada", parlan de l'amanida, no penseu malament. No és l'anunci que escoltem avui, però és el mateix producte. La firma Ybarra va ser creada l’any 1842, per José María de Ybarra y Gutierrez de Caviedes, primer Conde de Ybarra i amb l'objectiu de comercialitzar els productes agraris de les propietats familiars a Andalusia, va fundar Hijos de Ybarra. L'oli va aconseguir el premi a la qualitat atorgat a la fira de Filadèlfia de 1876. L'any 1985 Ybarra va ser la primera empresa del sector que va envasar oli d'oliva en tetra-brik. Es clar que per oli bó, bo de veritat i com us diem sempre, el que tenim a les nostres comarques, oli d'arbequina de denominació d’origen Ciurana, el millor de tot el mon i part del extranger. Apa, nosaltres sempre fent patria.

Muñecas Famosa

A nosaltres sempre ens ha estranyat la lentitud de les nines de Famosa perquè cada any des de finals dels seixanta, quan arriba el Nadal elles es dirigeixen al portal, però sembla que no acaben d'arribar-hi mai ja que a l'any següent tornen a intentar-ho de nou. Aquest és un dels anuncis més clàssics lligat a les festes nadalenques. L'any 1957, en l'avui conegut com La Vall del Joguet, a Alacant, un gran nombre de petites empreses jugueteres van decidir unir les seves forces, a causa del canvi tecnològic en el sector ocasionat amb l'arribada de les joguines de plàstic i la dificultat d'abordar les inversions necessàries per mantenir la competitivitat davant del nou enfocament del mercat joguinaire. Sorgeix Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A. coneguda per la seva marca comercial Famosa. La primera nina de Famosa es deia Güendolina i va sorgir l'any 1958. A partir de 1967 comencen a produir-se els peluixos de Quirón, una marca que segueix comercialitzant-se encara avui en dia i va ser l'any 1968 que sorgeix la nina Nancy, la més famosa de la marca Famosa, sense oblidar a la gama Barriguitas. No finalitzarem sense dir-vos que les joguines de Famosa es venen en més de 50 països a l'actualitat.

Cola Cao

L'anunci més representatiu de la publicitat a Espanya és indiscutiblement el del negrito de Cola-Cao. Aquí es demostra que amb una cançó pot potenciar-se un producte comercial de manera que en el cas que ens pertoca, la fàbrica passà de 50 empleats a gairebé dos-cents en poc més d'un any. Això demostra la validesa de la publicitat, cosa que al país vem descobrí en els cinquanta gràcies al "Negrito de l'Àfrica tropical". És clar que parlem de cançons originals creades per a un producte específic, no, com s'està fent actualment, adaptant cançons més o menys de moda i que en moltes ocasions criden l'atenció més que el producte anunciat. Bé, tot són estratègies de mercat, però avui, quan sona el "negret", tots l'associem amb el Cola-Cao. Cola Cao va aparèixer al mercat espanyol l'any 1946, però la seva popularitat va créixer l’any 1950 amb el patrocini de la radionovela "Matilde, Perico i Periquín" per part de la firma Nutrexpá i sobretot en començar a emetre els anuncis amb la seva famosa cançó. "Yo soy aquel negrito del África Tropical". La marca Cola-Cao va ser creada per l'empresa familiar espanyola Nutrexpá l’any 1946. Va néixer quan l’any 1940 es van associar dos empresaris del barri de Gràcia, a Barcelona, eren José IgnacioFerrero Cabanach i José María Ventura Mallofré. Des d'un primer moment es va dedicar a l'elaboració de productes alimentaris destinats al mercat domèstic. L'any 1956 es va gestar la idea de crear una cançó publicitària per Cola-Cao com una eina de comunicació per a usar en un mitjà sonor com era la ràdio, el mitjà de més audiència en aquells temps, ja que encara no existia la televisió i les famílies es reunien al voltant del receptor de ràdio a discutir la jugada. S'afirma que l'autor de la cançó és Aurelio Jordi Dotras, però sembla que va ser Fernando Aroca i la veu que la canta també té contradiccions. Uns afirmen que cantava Antonio Machín, però el cantant original va ser Roberto Rizzo. La qual cosa no vol dir que afirmem que Machín no la va gravar, peró tenim moltes duptes.

Norit el Borreguito

Un altre dels anuncis més recordats d'aquella època va ser el del Norit, especialitzat en robes delicades i la imatge del seu “borreguito”, un animalet que va ser creat per Josep Sala i Llorens que va morir el 25 de juny del 2010 als 81 anys d’edad. Va ser el primer veí d’Altafulla nomenat per l'Ajuntament com a Fill Adoptiu de la Vila l’any 1993. Estem convençuts que quan es parla de grafisme publicitari, hi ha dos exemples a posar sobre la taula, d'una banda el cèlebre Toro d'Osborne, creat l’any 1956 pel gadità Manolo Prieto que va destacar com a dibuixant de publicitat i creador de les cobertes de la col·lecció Novelas y Cuentos i per altra el cotonós i blanc Borreguito de Norit. Són gairebé amb tota seguretat, el ejemple del que han aconseguit els dissenyadors gràfics de la Dècada Prodigiosa, precursors del grafisme comercial, un camp en el qual actualment treballen centenars i centenars d'artistes a tot el país, pero que possiblement en aquell moment, ells ni tan siquiera sabien que estaban crean les bases d’aquest nou art que amb el temps es diria Disseny gràfic, que estaven fent historia. Possiblement la cançó del Borreguet i la del Cola-Cao siguin les més populars dins l'apartat musical de la publicitat d'aquella dècada.

Almacenes Santa Clara

 En qüestions de publicitat nosaltres opinem que es publicita tot, fins la cosa més estranya s'anuncia per vendre més i després d'aquests anuncis tan recordats i populars, us portem un que crida l'atenció pel seu contingut. Aquest anunci és curiós perquè promociona vestits de primera comunió i de mariner, dels Magatzems Santa Clara que no sabem si funcionen encara avui en dia ja que a internet hem trobat una empresa amb aquest nom, resident al Perú i que ven cotxes, gairebé podem garantir de ben segur que res a veure amb la de l'anunci. És clar que hem trobat una altra a Santa Cruz de Tenerife que si podria ser la mateixa, si bé ara és d'El Corte Inglès. També localitzem una aZamora, uns grans magatzems que venen roba de dona, això... mira, potser. “Que sabe Nadie”. En aquest anunci que també es va passar per televisió, l'estrella era el vestit de primera comunió i això ens ha resultat, si més no, curiós. És clar que parlant dels Grans Magatzems de l'època, a Barcelona estava Can Jorba, El Aguila (a la postal d'época), Sears, uns que eren al carrer Pelai que no recordem el nom, Sepu que també estava a Tarragona i uns quants més, a part d'El Corte Inglès, però avui s'han convertit en Grans Superfícies i El Corte Inglès s'ha fet l'amo del cotarro. Per cert, us heu adonat com de fàcil resulta entrar en un establiment d'aquests i com resulta de difícil trobar després la sortida.

Acabem aquí el recorregut pels anuncis dels nostres records d'avui i ens en tornem directament cap a Catalunya.

La Música que es Feia en Català

Los Dayson – No la canteu més

Ara parlarem de Camilo Sesto, una de las grans veus del pop espanyol si be mirar-lo, la veritat es que avui en dia resulta més haviat patetic. És clar que si parlem de Camilo Sesto val a dir que abans de tocar amb Los Botines havia format part d'un grup d'Alcoi anomenat Los Dayson que van treure un sol EP. Aquesta cançó dels Dayson que us portem avui, amb Camilo Blanes (Alcoi, Alacant, 16 de setembre de 1946) com a cantant i també bateria, està cantada en català, de fet a part del EP van gravar dues cançons en català, aquesta és una d’ellas. Després d'editar un disc, l'any 1965 Los Dayson viatgen a Madrid per participar en el concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama", on toquen "Flamenco" de Los Brincos. Després d'aquesta actuació i com no van guanyar, la resta de membres del grup van tornar a Alcoi, però Camilo es va quedar a la capital del Regne. Va haver de dedicar-se a tocar instruments i a fer cors per a altres músics a fi de poder sobreviure. L’any 1966 s'uneix a Los Botines i participen en "Los Chicos del Preu" de Pedro Lazaga, pel·lícula en la qual Camilo Sesto va tenir un paper com a actor. Ancara va treballar a un altre pel·lícula que creiem era "Hamelin", amb Miguel Ríos, però no estem segurs. Després de complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili que va fer a Almeria, l'any 1970 va iniciar la seva carrera en solitari com Camilo Sesto i de la mà de Juan Pardo que va ser el seu descobridor i productor.

Lleó Segarra – Sovint amics m’he preguntat

L'any 1965 el segell barceloní Concentric va publicar un EP de Lleó Segarra on destacava la cançó que estem escoltant ara a El Temps Passa... i la música queda i que és l'adaptació al català del tema "Je em suis souvent demandé" del cantant francès Richard Anthony. En aquest disc també es recollien "Qualsevol hora va bé" de Burt Bacharach, "No és res d'excepcional" que era una versió de l'èxit de Tom Jones i "Ets una cosa gran" que va ser composada i interpretada per el gran cantant italià Domenico Modugno, posiblement la millor veu del pop al veí pais, de tots els temps. Les adaptacions de les lletres de totes les cançons van estar a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. La veritat és que Lleó Segarra era un cantant del que avui anomenaríem pop comercialet, però amb cançons com aquesta, amb una lletra que ens parla de marginació i racisme, van pretendre apropar-lo una mica cap els cantautors de la Nova Cançó, però ell estava lluny d'aquest camp, tot i que aquest tema hem de reconèixer que el broda. Lleó Segarra va gravar dos o tres EP's, un parell de singles i també gravaria en castellà, com a mínim un LP editat l'any 1969 i que es va titular "Vacaciones en la Costa Brava", amb una portada a base de noia mona lluint "cuerpo serrano", que ens sembla bastant cutre, la veritat.

Salvador Escamilla – Germà

Aquesta cançó us la extraiem d'un EP de Salvador Escamilla publicat l'any 1963 pel segell Edigsa sota el títol "4 Cançons Premis". Com el títol indica les quatre cançons van obtenir premis en diversos festivals, encara que no interpretades en ells per Salvador Escamilla, aquest gran radiofonista que va ser el pioner en posar cançons en català en el seu programa "Radioescope" que s'emetia a través de Ràdio Barcelona. Aquest tema composat per Josep Maria Espinás, va guanyar el Festival de la Cançó de l'Ametlla del Vallès, festival del qual també era "L'Agenda" però en el vinil van incloure "Mallorca Feliç encara" que creiem va guanyar el Festival de la Cançó de la Selva del Camp (Tarragona) l'any 1963 i una altra del Festival de la Cançó del Mediterrani "Se'n va anar". En la gravació a Salvador Escamilla el van acompanyar el Conjunt Eminent. Salvador Escamilla i Gómez va néixer a Barcelona l'any 1931 i va morir també a la Ciutat Comtal el 30 de març de 2008. Radioescope es va posar en marxa l'any 1964, posteriorment a la publicació d'algun dels seus discs i Salvador Escamilla (a la foto amb un jove Joan Manuel Serrat) va ser un dels principals impulsors a través dels mitjans de comunicació de la Nova Cançó i la música en català, un apartat en el què també hem de destacar un programa anomenat "Barcelona Internacional" que un parell o tres d'anys més tard va començar a ser emès a Radio Joventud la Voz de Cataluña, des dels vells estudis del carrer Saragossa i que estava conduït per Josep Maria Bachs, Ángel Casas i un tercer del qual no recordem el nom. Realitzaven matinals al cinema Gayarre de Sants amb actuacions dels artistes de la Nova Cançó. El programa va tenir un seriós problema quan a algú de l'equip de producció s'el va ocórrer sortejar una estufa Súper Ser i un matalàs Pikolín, almenys un dels guanyadors va haver d'anar a reclamar-lo a la Pikolín ja que no li donaven el premi i després de fer-li lliurament del matalàs, Pikolín va reclamar el pagament a l'emissora ja que pel que sembla res sabien del concurs. Allò pensem que va provocar l'acomiadament de dos dels presentadors i només va quedar Josep Maria Bachs que per cert, vivia en aquella època a la Bordeta, a Barcelona, just al costat de l'Església.

Guillem d’Efak – Blues en sol

Ara a El Temps Passa… i la música queda i amb un euro per Quimet que ja el reclama, un potem aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical i al piano. El disc incloïa sols tres cançons, aquesta que donava títul junt a “Ran, ran” i “Dissabte”. En la discografia de Guillem d’Efak hi ha que destacar també un altre EP amb el clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant". Posiblement siguien els millors discos de Guilem d’Efak, junt al “Dimoni Cucarell”. La veritat i tenim que confesor-lo, tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantautor de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons. Quimet s'encarrega de recordar-nos que aquesta cançó va ser versionada de manera magistral per Joan Manuel Serrat que la va incloure en el doble CD "Banda sonora d'un temps, d'un país".

Acabat el recorregut d’avui per la nostra terra i en la nostra lléngua, ara marxarem cap el Pais Basc.

Los Mitos – Al caminar

Ja al 1974 Los Mitos publicarien a través d'Hispavox un single amb aquesta cançó a la cara B. Es tracta d'una balada molt interessant encara que una mica simplona, però hem decidit que ens passarem d'any i anem a escoltar-la a El Temps Passa... i la música queda. Com cançó principal en el single es trobava "Cherie, sha la la", versió del tema dels Anarchic System que francament ens sembla bastant patxanguera i demostra que el grup, tan popular a finals dels seixanta i principis de la nova dècada, ja es trobava en declivi. De fet poc després Tony Landa els va deixar per començar la seva carrera en solitari i encara que Los Mitos publicarien un altre single l'any 1975 amb el nou cantant Diego Corbacho, no van trigar a desfer-se. En total Los Mitos van publicar 12 singles i un àlbum, tot ells amb Hispavox.  Si és veritat que el tema més popular a la cursa de Los Mitos va ser "Es muy fácil", el seu tercer single i que avui dia és la cançó de referència quan es parla de Los Mitos. Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i diense Tony Landa, Los Mitos van començar a Bilbao l’any 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. Després de tornar a Bilbao i a una actuación a Saragossa, van ser fitxats per Hispavox que els van canviar el nom per Los Mitos, quan van signar el contrate. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Per cert, estan de nou a la carretera i ara l'integren el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant Diego Corbacho, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.

Los Módulos – Todo tiene su fin

Ara escoltarem a Los Módulos i “Todo tiene su fin”, la cançó més emblemàtica de la seva carrera i també la més recordada horas d’ara. Van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles (a la foto) ala guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los Módulos era la cara B del single. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" (a la foto Sherpa i Mario Prades) que després tocaria amb Barón Rojo i era amic de Mario. Després Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.
Pepe Rpbles a la foto

Lone Star – Y murió de amor

A l’altre cara del single amb “La Trilogia (Dios, el hombre y el amor)” con cançó estrella, editat l'any 1969 per Lone Star, es trobava aquesta extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda per acabar el programa d’avui, el segon de la Novena Temporada. Son Lone Star el grup liderat pel cantant i pianista Pere Gené i pel que nosaltres sentim certa debilitat. Han estat la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per a la seva època. El single dels Lone Star va aconseguir el premi de la SGAE com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta ofereixen una mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en aquell moment i a part les dues cançons eran composicions sevas. Poc després d'haver-se publicat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu qie es el que surt a la foto de la portada. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda”. Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Per cert, a la foto de la portada els nois del grup donen una imatge bastante cutrilla i, le veritat, sembla que Joan Miró vagi a passar el riu i tingui por de mullarse els pamtalons. El guitarra Joan Miró, per cert, era de Tarragona, de Rocafort de Queralt... Os ho habiem dit alguna vegada? (a la foto Pere Gené a l'actualitat)

Tancarem El Temps Passa… i la música queda, el nostre recorregut per el passat, per els records i ara recollirem els trastets i fotrem el camp, som Quinet Curull i Mario Prades, però abans us deixem amb companyia de les emissores de La Xarxa de Xomunicació local i aquelles que emeten el programa. Adéu siau i fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario