Avui a El Temps Passa... i la música queda, ens anirem cap a
Mallorca i escoltarem a Los Telstars, Mike & The Runaways i Tony Obrador,
de València portem a Los Caliope, Los Rockeros, Los 4 Ros i Los Diapasons, de
Catalunya a Los Gatos Negros, Los Cheyenes, Lita Torelló, Jordi Pérez amb
l’orquestra del Mestre Solà, Pic Nic i Los Tonks, sense oblidar a Tony Ronald
que tot i ser holandés es va afincar a casa nostra, però també tindrem a Los
HH, Monna Bell, Los Íberos, Los TNT i Torcuato y Los Cuatro. Un bon assortiment
de música per acompanyar-nos en aquest viatge pel passat, per aquells anys
seixanta tan rics, musicalment parlant perquè les butxaques estaven molt
escurades, més seques que la mojama. Ara ens posem en marxa des de aquellas
emissores per les que escoltes el programa o internet si es que t’el
descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara toca dir-vos com fem sempre que ha arribat el mometn i que
nosaltres
Obrim la
Paradeta
Monna Bell – Eres diferente
La cançó "Eres diferente" que escoltem ara, va
quedar en el segon lloc en la segona edición del Festival Español de la Canción de Benidorm, el de
1960, cantada per Los 5 Latinos, però us portam ara la versió de Monna Bell que
també la va defensar i amb ella avui posem en marxa El Temps Passa… i la música
queda. Es tractava d’una cançó escrita per Augusto Algueró i creiem recordar que hi ha bones versiins d’aquesta
peça a carrec de les Hermanas Serrano, l’actriu Elvira Quintilla i Ramón
Calduch, entre altres. En el disc, un EP editat per Hispavox, també es van
incloure “Hoja de álbum”, “Comunicando” que és la que va guanyar el festival
interpretada per Arturo Millám i “Escúchame destino”. Monna Bell era una xilena
que va 
vindre a cantar a la sala Pasapoga de Madrid, es va establir a Espanya i
va triomfar en el Festival de la Canción Española de Benidorm amb "Un
Telegrama", la cançó més emblemàtica de la seva llarga carrera musical, de
fet va treure uns quans discos petits de quatre cançons amb temes dels Festivals
de Benidorm i va partipar-hi els tres o queatre primers anys. Tot i viure a
Espanya, més tard Monna Bell es va instal·lar a Mèxic ja fins a la seva mort.
La cantant i actriu Monna Bell va néixer a Santiago de Xile el 5 de gener de
1938 i va morir a Tijuana, Mèxic, un 21 de abril de 2008 a causa d'una embòlia.
Quan Monna Bell va morir tenia 70 anys i li deien La Divina Monna Bell. Es deia Nora Escobar i a Méxic va filmar tres pel·lículas. Un dels
homes que més l'adoraven era el compositor i cantant mexicà Juan Gabriel que no
va parar fins a aconseguir que Monna Bell gravés cançons seves.
Los TNT – Eso, eso, eso
Sota el nom de Conjunto TNT, l'any 1960, van publicar a
través de RCA un single a 33 rpm que va incloure aquest tema, el seu primer
èxit, al costat de "Luna de miel". La cançó va obrir també el seu
segon àlbum que es va publicar així mateix l'any 1960 ja com Los TNT i amb el
títol "Los Fabulosos TNT" i es va incloure a un LP posteriorment amb
el títol canviat, li van dir "Tu eres eso". El tercet uruguaià Los
TNT van portar a l'èxit a Espanya i Amèrica Llatina moltes cançons anglosaxones
com aquesta. Los TNT eren tres germans urugüaians i les sigles del seu nom no
tenen res a veure amb el producte explosiu, encara que tinguin la seva similitud,
són les inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no
eren tampoc aquests els seus veritables noms. Tony es deia en realitat
Edelweiss, Nelly responia al nomd'Argentina 
G. i Tim es deia Hermes David
Faustino, tots amb el cognom Croatto, aixó si. L’any 1960 Los TNT van gravar a
l'Argentina el seu primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que
escoltem ara i va ser un èxit internacional i els van englobar en l'anomenada
"Nueva Ola" argentina. A partir de 1962 es van establir a Espanya
recollint un èxit rere l'altre. Amb l'arribada del beat i el pop-rock, van ser
desplaçats i es van desfer el 1966. L’any 1964 Los TNT van representar a
Espanya en el Festival de la
Cançó d'Eurovisió que va guanyar Gigliola Cinquetti amb
"No tengo edad”, ells van interpretà el tema “Caracola”, però només van
obtenir la posició 12. El reglament del festival que sols permetia solistes i
duos, els va obligar a anar amb Nelly com a cantant solista i acompanyada de un
cor format per els seus germans Tim i Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho
complicat aquests dels festivals. Actualment les normes son diferents, és clar
que el festival tampoc te l'importancia que tenia. Per cert, van gravar un disc de Nadales en català.
Torcuato y los Cuatro – Guarda che Luna
Aquest grup ha estat anomenat en moltes ocasions a El Temps
Passa ... i la música queda, cada vegada que escoltem a Gelu o Li Morante i és
que ells van ser pioners en això dels xisclets que van caracteritzar a ambdues
cantants, molt abans que elles ho fessin. Es van crear l'any 1959 i va ser una
idea de Giorgio Duchi, Giulio Franzini, Mauro Sachinni i Piero Parodi que era
el bateria i cantant. Volem dir que el nom de Torcuato que van adoptar
artísticament, era el del contrabaix que utilitzava Mauro, la popular
"berra", com es denomina a aquest instrument en l'argot musical. Eren
originaris de Cremona, a Itàlia, però després de realitzar diverses gires per
països europeus, sobretot França i Alemanya, es van establir a Espanya i van
funcionar molt bé al país. De fet Torcuato y los Cuatro van 
gravar diversos discos en castellà que es
van editar només al mercat espanyol. Es van separar al 1963, precisament quan
estaven treballant al nostre país. Aquest tema, cantat en italià, pertany a un
EP editat al 1960 per Torcuato y los Cuatro i en el qual també trobàvem “Canción de Orfeo”, “Nessuno” i
“Condéname”, però va tornar a incloure’s en un altre EP del mateix any, en
aquest cas íntegrament cantat en castellà amb "Tom Dolley" que era un
clàssic del folk americà, “Quiéreme Siempre” i “El Fin”. Per cert “Guarda che
Luna” era una cançó que va triomfar al 1959 quan la va gravar Fred Buscaglione,
però ha estat molt versionada al llarg dels anys. 
Los Cheyenes – Válgame la Macarena
A Barcelona van sorgir molts grups, de fet es deia que a
cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un conjunt
del que avui es cridaria música garatge. Los Cheyenes van començar l'any 1964 i
si bé abans ja havien estat rebutjats per Belter i Vergara, va ser finalment
RCA qui els va signar un contracte, clar que d'alguna manera van haver de
claudicar des del principi ja que en el seu primer single els van obligar a
gravar "Válgame la
Macarena", tota
una horterada. Integraven Los Cheyenes els germans Roberto Vercher
(cantant i guitarra solista) i José Vercher (baix i cors), José María Garcés
(guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Eren molt joves, el més gran
tot just 19 anys i el més petit tenia 15. Van ser el grup amb les cholles més
llargues del panorama espanyol de la dècada. De fet amb el seu aspecte
trencador, la seva actitud provocadora, haver estat vetats a TVE pels seus
llarcs cabells, al costat de tenir l'amplificació més potent d'aquells anys,
van fer que Los Cheyenes es convertissin en un grup de culte amb molts
seguidors, encara que les vendes dels seus discos no van ser igual de significtivas. 
Aquesta peça s’incluïa en el seu primer EP titulat “¡El Estallido!”, editat
l’any 1965 per RCA i “Válgame la
Macarena” va ser el tema estrella, però també hi trobavem
“Ven ahora”, “Lloré por ti” i “No me esperes”. Després de canvis en la formació
Los Cheyenes es van desfer definitivament l’any 1968. Us explicarem una
anècdota. A mitjans dels seixanta Mario treballava a Barcelona d'aprenent en
una serralleria propietat del Sr. Roca, al carrer Jaime Roig, a Sants. Estava
una vegada Mario ajupit i soldant a l'elèctrica quan a través del reflexe del
vidre de la màscara va veure darrere seu a quatre noies que havien entrat a la
serralleria i parlaven amb el seu cap. Ell, tot “pintxo”, es va aixecar dient
"Quines noies més guapes que entren al taller, jefe..." el tall va
ser terrible ja que eren Los Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de tocar-li
la cara ben tocada. En total Los Cheyenes van deixar enregistrats quatre EP's i
un single.
Los Diapasons – Mi Yaya
Los Diapasons van ser un grup que va sorgir en terres
valencianes i va comptà amb Juan Camacho com a cantant, un home que en els anys
70 tindria una important carrera com a solista. Amb Juan Camacho a la veu, es
va publicar un sol single l’any 1967 que va editar el segell RCA i es tracta de
la versió del "Gimme A Little Sign" de Brenton Wood, amb "Hago
música rock and roll" a l'altra cara. Primer es van anomenar Los Texas i
eren Odón Cosme (cantant), Plácido Morales (bateria), Enrique Adam (guitarra
baixa), Carmelo Tortosa (guitarra solista) i Bernardo Adam (teclats). Ja com
Los Diapasons graven el seu primer single a l’any 1966, editat per el segell
RCA-Victor, amb Odón Cosme com a cantant (a la foto) amb "Mi Yaya" a 
la cara A que es la cançó que estem compartim avui a El Temps Passa... i la
música queda i "Que misterio" a l’altre costat. L’any 1967 Juan
Camacho substitueix a Odón i graven un altre single, però Juan Camacho s’en va
anar com guitarra a Los Relámpagos i finalment es llança en solitari sent una
de les grans veus arribades des de Valencia, però va morir el 21 d’octubre de
l’any 1982, després de estar uns quans mesos en coma degut a un accident de
trànsit. Posteriorment Los Diapasons serian Carmelo Tortosa, Plácido Morales,
Franky Pérez, Salvador Llacer i Francisco Crespo que venia de Los Protones. Los
Diapasons en total van gravar sols tres singles i es desfan l’any 1971.
Tony Ronald – El bote que remo
La veu de Tony Ronald ens va deixar el 3 de març de l'any
2013, però mentre seguim recordant-lo i escoltant les seves cançons, Tony
Ronald seguirà viu, almenys en esperit i avui volem mantenir-lo entre nosaltres
compartint aquesta cançó que va ser el gran èxit en la carrera de la cantant
britànica Lulu que per cert, va estar casada amb Maurice Gibb de The Bee Gees i
va participar en una pellícula històrica sobre la joventut anglesa “Rebelión
en las aulas”, junt a Sidney Poiter, el tema s'inclou en un EP editat per Tony
Ronald al 1967 a
través del segell EMI-La Voz de su Amo i en què també es trobàvem “Un bocadito
tu, otro yo” de The Monkees i que igual que la que compartim avui era una
composició de Neil Diamond, al costat de “You're so good to me" de The Beach
Boys i una cançó escrita per ell “Mi Ford Mustang”. La 
veritat és que aquest EP
és un dels millors discos de la seva primera etapa, abans del "Help"
i altres horterades que hem de reconèixer, el van portar a dalt de tot de les
llistes d'èxits, però a nosaltres segueix agradant-nos aquella primera época, molt
més visceral i sincera. El seu veritable nom era Siegfried Andre Den Boer
Kramer, va néixer a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941, però és va
vindre a Catalunya i va triomfar a Espanya. Tony Ronald va gravar en solitario,
va crear el Kroner’s Dúo amb José Luis Bolívar i més tard Tony & Charlie.
Finalment es va llençar definitivament en solitario, bé, abans va crear Tony
Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer,
José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Durant molts anys va residir a
Castelldefels, a la zona de la
Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a
la qual Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i per cert la seva
filla també es deia July. Tony Ronald des de feia anys estava casat amb Mariló
Domínguez.
Mike &
The Runaways – Um um um um um
D'aquesta cançó us vam parlar fa alguns programes escoltant
al Golden Quarter i us vam dir que la versió de Mike & The Runaways era
immillorable i per això avui anem a escoltar-la a El Temps Passa ... i la
música queda. Escrita per Curtis Mayfield per Major Lance, va ser també un dels
grans èxits del grup britànic Wayne Fontana & The Mindbenders i es recollia
a l'únic EP editat a Espanya per Mike & The Runaways, aquest bon grup
mallorquí, al costat de “Corazón lleno de mal” composada per Jeff Beck quan era
component de The Yardbirds, “Ja, ja” que era de Casey Jones & the Governors
i “Tienes problemas, yo también” de The Fortunes, el EP es va editar l’any 1965
mitjançant el segell EMI-Regal. Mike
& The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos discos grans, un
d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat & The
Runaways. Si bé val a dir que no van arrivar a publicar-se a Espanya en
el seu moment. The Runaways van ser un d'aquells grups que al costat de Los
Salvajes, Los Javaloyas, Los Atila, Los Huracanes i uns quans més, van voler
mamà directament 
de les fonts europees del rock i en els 60's va anar cap a la
xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins i tot
els Beatles i on es podia apendre a fer rock and roll i R & B de veritat i
cap allà s’en van anar els mallorquins. The Runaways es van crear a Mallorca i
es van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San
Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel
Vicenç al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Val a dir que Pablo Sanllehí era
de Barcelona. Quan van marxar-se cap a Alemanya el cantant “se rajó” tot just
arribar i van haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany
Mike Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup
Michael & Firebirds. Quan van tornar aquí a Espanya es van portar a Mike
Kogel i van gravar aquest EP, però Mike sols canta en dues de les cançons, el
seu acent en castellà era tan dolent que les altres dues van ser cantades per
Tony Obrador, al que escoltarem més tard. Després de la dissolució del grup amb
milis pel mig, Mike, Pablo i Miquel van passar a Los Bravos i altres
s'incorporarien posteriorment a Z-66 i Zebra. Val a dir que a finals dels anys
seixanta Mike Kogel va decidir començar en solitario i va passar a dir-se Mike
Kennedy (a la foto amb Montse Aliaga).
Los Gatos Negros – Ven Johnny ven
Es van crear l’any 1958 i va ser una idea d'Ernesto
Rodríguez i Manuel SanFeliu. Van
debutar a l'any següent dient-se Catch es Catch Can. Es va incorporar
Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras i el trompeta i guitarra José María
Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra Piero Carando que venia dels Pájaros
Locos, però per Los Gatos Negros van passar bons músics del panorama català. A
partir de l’any 1965 es van anar produint canvis continuos pel grup i van
passar per Los Gatos Negros: Quique Tudela, Frank Andrada que procedia de Los
Albas, la cantant i actriu Mone i altres. Es van desfer l’any 1971 després de
haver-se cambiat el nom a tan sols Los Gatos,
per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup
l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela 
que
paralel·lament també toca amb Los Salvajes i amb el Clan Gatos-Salvajes. La
cançó que estem escoltant “Ven Johnny ven” és una versió del clàssic del rock
and roll "Johnny B. good", una composició de Chuck Berry que també va
ser el primer en grabar-la i és va publicar dins d’un EP del segell Vergara
l’any 1965 i un euro per Quimet que ja està reclamant-lo per que ell la ha
tocat un munt de vegades. En el disc també es troben "He nacido para tí" de Pino
Donaggio, "Te recuerdo" que és una composició de Carles Maleras,
component de Los Gatos Negros i “No debí besarte nunca”. Per cert, Piero
Carando, Carles Maleras i Ernesto Rodríguez que des de feia 5 anys era el
batería de Los Sírex, ja són morts.
La Música
que es Feia en Català
Lita Torelló – Bon dia
L'any 1965 Lita Torelló va publicar a través del segell
Concentric un EP de quatre cançons que portava per títol "Fantastic
Lina" i del que us extraiem aquesta cançó que malgrat el seu títol no té
res a veure amb el tema d'Els Pets que en aquella època caminaven encara amb
bolquers o poc més. En aquest EP es van incloure "Es tant!", "No
t'ho dire pas" i "Potser dema". "Bon dia" te lletra de
Jordi Sarsanedas i música de Francesc Burull que va escriure la dels quatre
temes i també va realitzar els arranjaments i es va encarregar de la producció
i direcció musical. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda
artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars
dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a 
Barcelona el 11 de maig de 1946.
Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP
compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres
d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrànea, amb el
tema "Presentimiento", aconseguint el segon lloc, era l’any 1961 i el
tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del
Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española
de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va
arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966.
Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels
60 va deixar la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes
vegades amb les cantants femenines.
Jordi Pérez & Josep Solá y Orquestra – De primer la nit
fou negra
Aquest disc és de l’any 1967 i l'EP el va publicar el segell
Columbia amb el títol "Com neix una cançó a L'Ovella Negra". Va ser
una col·laboració entre el propietari del pub, el guitarrista Jordi Pérez que
abans havia tocat amb Tete Montoliu, i el Mestre Josep Solà. És una peça plena de
tocs jazzístics on es nota la mà de Josep Solá, un home que va escriure i
gravar un grapat de bandas sonores, va acompanyar a molts cantants en
gravacions i te una interesant discografia. Jordi Pérez va ser un gran
guitarrista de jazz que va tocar als anys 50 en un grup que es deia El Lirio
Campestre. Més tard va formar part del Quartet Be-Bop (1950-54) amb Tete
Montoliu al piano, Ramón de Larrocha (germà de la pianista clàssica) al
contrabaix i Juli Ribera a la batería. A mitjans dels anys 60 va obrir L'Ovella
Negra, una taverna-pub que no sabem si encara romandrà oberta al carrer Sitjas
de Barcelona al costat de las Ramblas barceloninas i el carrer Tallers. Uns
cosina del pare de Mario que és deia Guadalupe, vivia al matiex edifici en els
anys seixanta. En aquesta gravació els acompanya al piano el mestre Francesc
Burrull.
Tony Obrador – M’es ben igual
Aquesta cançó que ens canta Tony Obrador us l'hem extret
d'un single publicat l’any 1968 també pel segell Columbia, amb "Ets
tu" a la cara A. Es tracta d'una composició del així mateix mallorquí
Antoni Parera Fons i els arranjaments i la direcció musical de la gravació van
estar a càrrec del Mestre Selles. Amb aquest tema Tony Obrador es va presentar
en la cinquena edició del Festival de la Cançó de Mallorca, però ni Quimet ni Mario
recorden ara si va guanyar o no, però els sembla que va ser una cançó anglesa
la que es va andú la Caracola
d'Or. Tony Obrador, cantant i
guitarra mallorquí, va ser component dels Mike & The Runaways, als que hem
escoltat abans i després dels Pekenikes, substituint a Lucas Sainz, l’any 1969.
En els 70 va acompanyar a Juan Pardo, Miguel Ríos i Karina i va participar com a guitarra en
l'enregistrament del LP "Hotel Tobazo" (1975) en el qual una
joveníssima Luz Casal feia els cors al costat d'Ana Oz que era component del
duet Ana & Johnny. Abans de llançar-se en solitari Tony Obrador havia
militat també amb 
Los Talayots i Los Continentales. El mallorquí va treure entre 1967 i 1969 cinc
discos, tots EP's i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va gravar
un o dos singles cantant en castellà i també va compondre, entre d'altres per
Danny Daniel. Per cert, us explicarem una anècdota, el primer LP que va gravar
amb Els Pekenikes va ser "Ària", sobre un tema de la "Passió
segons Sant Mateu" de Joham Sebastian Bach. Es tractava de "Erbarme
dich, mein Gott", escrit per contralt. Van ser acompanyats per l'Orquesta
Manuel de Falla i l'arranjament va substituir el cant solista per la guitarra
elèctrica de Tony Obrador. Als anys 80 va conduir un programa de radio junt amb
la locutora Eugenia Planas. Per cert, el cantant i guitarrista, nascut a Palma l'any 1945 i que des de feia temps vivia a Felanitx ja es mort, ens va deixar fa tres o quatre anys.
Acabem aquí la música feta en català i ens anem amb una noia
molt estiuenca.
Los Íberos – Summertime girl
Feia un grapat de temporades que aquesta cançó no sonaba al
programa i tot i que ara fa un fred que pela, nosaltres volem recordar les
calors de l’estiu i es que quan arriba l'estiu les noies pensen més en els nois
i aquests en elles, els cossos bronzejats possiblement ajudin a aquesta atracció i
nosaltres recordem aquells somnis d'estiu, quan començàvem a
buscar la nostra "Noia de l'estiu". Aquesta va ser una de les millors
cançons de Los Íberos, un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van
gravar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als
estudis de DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixer a Torremolinos i eren
Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els
malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i
més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José
Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria
substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single
publicat l'any 
1968 amb "Summertime girl", aquest tema que avui sona
a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la
pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un
munt de conjunts espanyols de l’época u també a “Topical Spanish” de Ramón
Masats, l’any 1969. L'any
1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos
es desfan. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la
música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com
CRAG. Quique es va dedicar a la producción u va treballar a disco de Dolores i
Hilario Camacho, Cristóbal substitueix a José Belmonte a Los Puntos durant una
temporada i va formar part del grup Frenos. Enrique Lozano per la seva banda a
l'any 2008 va editar un disc en solitari.
Los Rockeros – Todo cambió
Els Herman’s Hermits van gravar el tema “No milk today”, un
dels seus millors èxits i que a Espanya va ser bastant versionat, destacant
sobretot la que van realitzar Los Gatos Negros, però nosaltres ens hem anat
fins al País Valencià i us portem la versió que van realitzar Los Rockeros que
la van incloure en el seu quart EP publicat per EMI-Regal l'any 1966, al costat
de “Frenesí” que es un clàsic caribeny, “Disco-Clan” i “Noches de España”
composades per Cuco Villanueva que eren instrumentals, aquesta és l'única cançó
cantada del disc. En total Los Rockeros van gravar sis EP's, un LP i un àlbum
recopilatori que es va publicar l'any 1989.
El cas de Los Rockeros és curiós, emulant Cliff Richard & The
Shadows, eren la banda d'acompanyament de Bruno Lomas, però així mateix van
tenir la seva pròpia carrera paral·lela gravant discos instrumentals. El
problema va sorgir quan van voler incloure peces cantades composades per ells, cosa que no va agradar 
a Bruno Lomas i finalment van aixecar el vol. Los Rockeros van començar sent Los Diávolos fins
que Bruno Lomas els va proposar ser el seu grup, corria l'any 1963. Los
Rockeros eren Vicente Buig (baix), Pascual
Cortés (guitarra rítmica i ocasional cantant), Joaquín Villanueva conegut com Cuco
(guitarra solista) i Luis Segarra (bateria), però serà substituït després per
Galileo Marco. Cuco Villanueva va ser considerat com un dels Millors
Guitarra Solista de la seva època i a
més era el compositor de gairebé tots els seus temes propis. Es van desfer
l’any 1969 i Cuco Villanueva i Vicente
Buig van deixar la música, mentre que Pipo Cortés inicia una carrera com a
cantant solista sota el pseudònim de Tino Frontiera i Galileo Marco esdevé
bateria d'acompanyament de Lorenzo Santamaría, María Jiménez, Bruno Lomas i
altres. Un any després de la mort en accident de trànsit de Bruno Lomas, és a
dir ja el 1991, Pipo Cortés mor també en accident i l’any 1995 morirà Galileo
Marco, també en accident de circulació. Nosaltres ho diem moltes vegades i no
ens cansarem de fer-ho... Ull amb la carretera que passa factura.
Los HH – Capri se acabó
Ara a El Temps Passa ... i la música queda, us hem portat aquesta bona versió del que fou el gran èxit comercial en la carrera del cantant francès Hercé Vilard, “Capri se acabó”, en aquest cas a càrrec del grup andalús Los HH que van començar gairebé d'amagat ja que els seus progenitors s'oposaven a les seves aficions musicals. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Hispavox l'any 1965 i en el qual també es van incloure la seva versió del tema central de la sèrie de televisió “El Santo”, junt a
“Ayer” que és el "Yesterday" de The Beatles i que ja havien inclòs així mateix en el seu anterior disc i “Lo que es amor”. Los H.H. era un trio bàsicament vocal
integrat pels germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de
Sanlúcar de Barrameda, Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de
"Hermanos Hermoso" que 
era el seu primer nom artístic. Van tenir una carrera
musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar dos LP's, només amb
clàssics de la música llatina, a més d'un munt de discos amb versions molt
encertades en la majoria dels casos. Van debutar l’any 1961 i el seu primer
disc, un EP, es va publicar al any sigüent. Los HH van funcionar fins el 1975.
Al 1981 Jaime i Fermín van gravar, amb el nom Jayfer, un LP amb temes propis
titulat "Nido de amor". En arribar l’any 1985 Los H.H. reaparèixen
amb el LP "Quince años después". Entre les seves cançons més populars
es troba "Aquel amanecer de mayo" on les seves veus fan disfrutar i
que va ser els seu gran èxit. 
Los 4 Ros – Vamos a San Francisco
El tema és una versió del gran èxit del grup britànic The
Flower Pot Men "Let's Go To San Francisco", escrita per John Carter i
Ken Lewis. Va ser tot un estendard del moviment hippy a Anglaterra,
classificant-se en les llistes americanes. Los 4 Ros que eren valencians, realitzen
una encertadíssima versió amb uns jocs de veus que fan lucinar per la seva
qualitat. Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també
contenia "Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós
amor". Los 4 Ros que nosaltres sempre hem pensat que eren germans, eren
multiinstrumentistes tots ells i entre tots tocaven 15 instruments, el grup
estava integrat per Paco (cantant i òrgan), Manuel (baix), José (guitarra) i
Alfonso (bateria), tos de cognom Ros i tots feien veus. Van començar actuant
l’any 1966 al VIII 
Festival de la Cancion Española de Benidorm amb la cançó
"Amor amargo" i van participar en un munt de festivals per tota Espanya,
de fet a Benidorm també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar
un munt de discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de
la dècada dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i
comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè.
Tenien una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i
1979, tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.
Per cert, un amic ens ha fet saber que havien actuat a l’antiga bolera de
Salou, al carrer Barcelona i ell els havia vist en diverses ocasions.
Los Calíope – Goodbye my love
Los Caliope, sorgits a València l'any 1960, estan
considerats en algunes fonts com el primer grup valencià que va gravar un disc
de música pop, liderats per la cantant Maria Elvira Ponce García que quan els
va deixar es va traslladar a Madrid alternant el doblatge amb enregistraments
en solitari, signant ja només com Elvira i amb l'apel·latiu de La Veu de Taronja. Va participar
en diverses ocasions al Festival de Bendorm i gravaria 5 discos petits, entre
EP's i singles, l'últim l’any 1968, després es va casar i com solia succeir amb
les cantants femenines en masses ocasions, va deixar la música, Quan
finalitzava l'estiu de 1960 es va publicar l'únic EP de Los Caliope, a través
del segell Discophon, on a més d'aquest tema que va ser un èxit de Torrebruno,
es van incloure “Ya te diré” que es va fer molt famosa quan al 1947 s'havia
inclòs a la banda sonora de la pel·lícula “Los últimos de Filipinas” i dues
versions de temes americans “Baby Baby” de Jack Scott i “Joven enamorada” que
es el "A Teenager in Love" i va ser un dels grans èxits de 
Dion and
The Belmonts, la banda liderada per Dion de Mutti abans de llançar-se en
solitari. En Los Caliope i més d'Elvira Ponce a la veu, trobàvem també a Julio
Bejarano, Raúl Gomez i Francisco Aragón. Cal recalcar que tots feien veus i
tenien un estil molt doowop, el que a Espanya anomenàvem Duduá i en algunes de
les cançons la veu solista eren els nois. Quan Elvira els va deixar s'incorpora
Mary Leiva que posteriorment seria substituïda per Tere Heras. Curiosament i
malgrat la seva qualitat, Los Calíope no tornarien a gravar res més i es van
separar definitivament al 1964. Anys més tard s'inclourien les quatre cançons
en un disc recopilatori titulat “Grupos Valencianos de los 60 vol. 7”. En aquest àlbum també es van
incloure temes de Los Neptuno, Los Bambinos, Los Pics i Los Melódicos.
Los Caliope, a sota discos de Elvira en solitari
Los Tonks – Penny Lane
Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda un grup
surgit a la Ciutat
Comtal. L’any 1967 el quartet barceloní Los Tonks van treure
el seu primer disc, un EP publicat per EMI-Regal en què el tema estrella va ser
aquesta bona versió del "Penny Lane", un altre gran èxit del grup de
Liverpool, The Beatles. Los Tonks eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel
Cánovas (Barcelona 20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona
18-04-1948) baix i Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el
guitarra va ser Dario (Barcelona 19-06-1947). Encara traurien un altre disc i
el grup es va desfer. Juan José Calvo va entrar en els Mustang substituint
provisionalmente a Marco Rossi mentre aquest complia amb els seus deures amb la
pàtria, és a dir que s'havia anat a fer el soldat. També va tocar amb Los
Diablos i Los Sírex. Alguns dels seus membres creiem que van tocar, ja en els
70, en el grup 
Imagen. Per cert i tonan als Beatles i aquesta cançó, una de les
regidores de l'ajuntament de Liverpool, va proposar un dia canviar el nom d'una
sèrie de carrers i places de la ciutat ja que ostentaven el nom de famosos
negrers, és a dir gent que es va fer rica comerciant amb esclaus de color. Era
un assumpte en el què sembla ser que tots els regidors estaven d'acord, però el
problema va sorgir quan es van adonar que un dels noms a canviar era el de
Penny Lane, el conegut barri, plaça i carreró i és que actualment encara hi ha
molts dels comerços dels que parlen The Beatles en la seva cançó i de resultes
d'això i tenint en compte que tant Penny Lane com Abbey Road formen part de les
rutes turístiques britàniques, el nom va quedar tal com estava. Per soposat, la
moció va ser rebutjada.
Los Telstars – Aunque no perdones
Aquest tema que creiem estava composat per Los Telstars, es
trobava a un EP editat l'any 1966 pel segell Belter i en el qual també es van
incloure “No me mires así…”, "Cambié de amor” i “El amor es divertido”. Los
Telstars, tot i ser mallorquins, van ser un dels grups que van participar a la Muestra de Conjuntos
Catalanes celebrada al Palau dels Esports de Barcelona al costat de Los
Mustang, Los Sirex, Conjunto Mangas Verdes, Los Gatos Negros i Los Blue Stars,
a les matinals que se celebraven a Barcelona. Los
Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada,
eren Luis Cerón que Quimet diu que deu de ser un parent llunya seu perque ell
també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom, Miguel Porta, Juan José
Vázquez i Leonardo Martín. 
Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors.
Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 Luis
Cerón va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va
marcar el principi del final del grup. En aquest disc els nois eren cinc, però
no sabem el nom del cinquè en joc, però pensem que podia ser Tony Lugones que
despres va ser, durant més de treinta anys, pilot de Spanair. Per cert, Los
Telstars també van participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells
que eren mallorquins no hi podien faltar. 
Pic Nic – Me olvidarás
Aquest tema amb el que avui acabem El Temps Passa... i la
música queda, va ser la cara A del tercer single dels Pic Nic, editat l'any
1968 per Hispavox, amb “El es distinto a ti” al altre costat. No va arribar ni
de lluny a les xifres de venda obtingudes amb el seu primer treball “Cállate
niña”, ni tampoc va tenir la seva repercussió en els mitjans de comunicació,
però es tracta d'un bon single, tot i que les dues cançons pateixen de ser
massa llànguides. El grup Pic Nic té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb
els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament,
el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va
incorporar com a cantant Jeanette quan sols tenia 17 anys. Canvien el seu nom a
Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon
Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i
el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic
Nic van ser descoberts per el locutor de ràdio i també cantant Rafael Túria que
els va posar en contacte amb Hispavox i va aconseguir que gravessin
"Cállate niña", el tema que els va llançar a l'èxit. Van treure
diversos singles, però Rafael que 
també es va convertir en el seu manager, es
va trobar amb un problema seriós. Els cridaven per contractar actuacions, però
no tenien repertori, tot just les cançons dels seus tres singles i a sobre
Jeanette i sobre tot Toti Soler, si Toti, el gran guitarrista català que avui
va de purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al costat del resta dels
membres del grup: Isidor de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la
guitarra rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés, no volien fer versions.
Es clar que “Negra estrella” que era la cara B del seu primer single amb
“Cállate niña” a l’altre costat, era una versió d’un tema de Peter, Paul &
Mary, aquell disc es va publicar l’any 1967. Això va provocar que finalment el
grup es desfés i Jeannette comencés en solitari. Per cert que el gran
guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per
a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell si existeix i molt.
No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti
Soler, Jordi Sabatés i Isidor de Montaberry van formar part del grup Om on va
militar també el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de
tocar el dos us deixem en la companyia de totes aquelles emisores per les que
escoltes el programa o per internet si t’el descarrégues del blog o el facebook
de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i ara
marxarem dient-vos que us porteu bé i no feu rés que nosaltres no fariem.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
