El Temos Passa 10-15

Enllaç per descarregar-se el programa

Tornem de les Festes Nadalenques amb les piles carregades i avui emprenem el nostre viatge als records amb una mica de rock and roll i obrirem amb Los Llopis que ens van arribar des de Cuba, però també tindrem al Dúo Dinámico, Los Top Son, com us vam prometre portem al Latin Quartet i també el Latin Combo, Licia, Lorella acompanyada per Los Shakers, Los Astros, Els 5 Xics, Los Millonarios, Dova, Manolo Pelayo, Los Canarios, L'Orquestra Maravella, Lone Star, els mexicans Los Teen Tops, des de Mallorca Los Talayots, també Los Bravos i uns quans més que configuraran la nostra banda sonora d’avui i que us arribará des de tota aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire cada setmana o bé per internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i començarem dient, com fem sempre que

Obrim la Paradeta

Los Llopis – La puerta verde

Aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers en l’historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa revolucionaria i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Aquesta cançó amb la que avui comencem el programa, és una versió de "The Green Door", una cançó composada per Bob Davie i Marvin Moore l’any 1956 i que va ser gravada per Jim Lowe i posteriorment per Frankie Vaughan i Bill Haley and His Comets. En el disc, un EP, també es van incloure “No seas cruel” d’Elvis Presley, "Rock a beating boogie" i "Hasta luego cocodrilo". Es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que les orquestres toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and roll al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners.

Dúo Dinámico – Rock and roll de la alegría

Nosaltres creiem que aquest tema era la primera composició propia del Dúo Dinámico que es va publicar en disc, pero parlan amb Manolo de la Calva ens va dir que no, la primera que van escriure va ser "Linda muñeca" i despres va vindre "Quince años tiene mi amor", però ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda "El Rock and roll de la alegría" una peça plena de ritme on Manolo i Ramón demostren que des del principi sabien el que volia el públic i l'hi van donar. Es tracta d'un EP publicat l’any 1961 per la EMI. El Dúo Dinámico segueixen en actiu i per demostrar-ho van oferin concerts sense parar. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010. I és que pencaires, el que es diu pencaires, Manolo de la Calva i Ramón Arcusa ho són i molt. Són Manuel de la Calva Diego, nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1937 i Ramón Arcusa Alcón que també és de Barcelona i va néixer el 10 de desembre de 1936, han composat al llarg de la seva carrera més de 800 cançons i han gravat unes 300. També s'han dedicat a la producció i van protagonitzar quatre pel·lícules,  Ramón resideix a Miami i Manolo a Catalunya. L’any 2012 el Dúo Dinámico van treure un nou treball al carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el què revisen i graven de nou alguns dels seus grans èxits amb bones col·laboracions. Des de Serrat a Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas, Soledad Giménez, Lolita, Miguel Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio Iglesias, Diana Navarro,  Lesli de Los Sírex i Santi Carulla de Los Mustang. Per cert, els hi van demanar permis per fer servir la seva cançó "Somos jóvenes" per a la promoció de les Jornadas de la Juventud de l’any 2011 i ells van accedir-hi amb gust.Tant Quimet com Mario coincideixen que el Dúo Dinámico s'han convertit en part tan important del Temps Passa... i la música queda que ja és com si fossin de la família i hem comptat tantes coses d'ells que ja no sabem que més dir.

Los Top Son – Twist a María Amparo

Quan Emilio Baldoví, cantant del grup valencià Los Milos va marxar-se cap a França, els seus companys havien de negociar nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio s'en anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo per el de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Recuerdos de verano", "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat en espanyol Enrique Guzmán l’any 1962 i aquesta cançó amb un nom de noia molt valencià que va ser composada per Pascual Olivas. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués publicat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. De fet es va parlar de que volia que el grup tingues el seu nom al cap d’avant. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant, després en gravarien uns quants més. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios. Quin un el Teddy per deixar-se pendre protagonisme i els cales! Per cert aquesta es una curiositat, quan Los Milos van començar eren quatre, el que va marxar era Ramón Peleguero Sanchís, conegut més tard com Raimon. Que si, heu sentit bé, era el cantautor del carrer Blanc de Xàtiva.

Latin Quartet – Tómbola

Dos grups marque l’élit dels músics catalans a principis del seixanta, Latin Combo i Latin Quartet. Ara us portem al Latin Quartet que el formaven Francesc Burrull, Agapito Torrent, juntament amb Jaime Cristau, Lluís Brugués i van passar molts altres músics com Julián Martín i sota pseudònim A. Rentor, Myth, Jae i ancara van haver d'altres. Paral·lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo, als que escoltarem més tard, amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que ja va morir fa pocs anys i Jordi Coll, pero per el grup van passar també mols més músics bons. Aquesta canço que compartirme ara a El Temps Passa… i la música queda, ara, es trobava a un EP editat per el segell SAEF l’any 1962 i es tracta d’una peça composada per el mestre Augusto Algueró que la va escriure per Marisol i va donar títul a una de les seves pel·lículas més populars, però el Latin Quartet la trasnsformen, fan un bon joc de veus i li donan un caire més swing i amb du duas inclosos. La cançó estrella del EP era “Alí Babá”, junt a “Ching Ching (Happy Jose)” i “Mádison twist” i com veureu, a la portada van molt en plan “les mil i una nits”.

Licia – Help

La cantant aragonesa Lícia, de nom complet Alicia Molia, es va atrevir en el seu segon disc amb una de les cançons més populars de The Beatles, la qual donava títol a la seva segona pel·lícula "Help" i no s'ho fa gens malament, tot i els arranjaments orquestrals. Es tractava d'un EP en el qual també es van incloure "El primer piropo" amb la qual va participar al VIIé Festival de la Cançó de la Maditerránea que es celebrava a Barcelona, "La verdad" i "Cantemos" i que va editar el segell Vergara l'any 1966. Nascuda a Saragossa, Licia va ser una noia Ye-Yé de l'època, encara que va començar en això del cant al cor del Colegio Santa Inés, on estudiava. Va participar en diversos concursos, primer en emissores de ràdio, recordem un conduït per Luis García Camañes i finalment es va presentar al “Salto a la Fama” de TVE, un popular concurs que va guanyar en l'edició de 1964, iniciant-se així el seu periple musical, encara que en aquella època creiem recordar que vivia ja a Barcelona. Per cert, Licia va participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera del 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, on van participar-hi Lone Star, El Dúo Dinámico, Los Salvajes, Los Brincos, Los Bravos i Los Sirex, entre altres. En total Lícia publicaria vuit o nou discos petits, entre EP's i singles, tots amb el segell barceloní Vergara i finalment va abandonar la música,

Lorella con los Shakers – Sola estoy

L'any 1965 va aparèixer el disc de debut d'una jove cantant, també una noia Ye Yé, anomenada artísticament Lorella i acompanyant-la trobàvem al grup madrileny Los Shakers, aquells que van ser teloners a Madrid i Barcelona de The Beatles quan van realitzar la seva única gira per Espanya, així mateix l'any 1965. Per cert que Los Shakers també van ser el grup d'acompanyament d'una joveníssima Ana Belén a la pel·lícula “Zampo y yo”. En aquest disc, un EP editat per RCA, Lorella va incloure quatre cançons seves, aquesta que escoltem ara entre elles i en la qual hem de reconèixer que Los Shakers amb la seva canya es mengen per moments a Lorella. En el disc també es van incloure "Sandy" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda fa diverses temporades, al costat de “Buscando el amor” i “Pequeño corazón”. Lorella encara publicaria un altre EP el mateix any i finalment desapareix del panorama musical per dedicar-se a estudiar art dramàtic. És clar que la cosa no acaba aquí, hi ha molt més darrere de tota aquesta història. Lorella, a la qual aquells que veieu el blog identificareu immediatament per les fotografies, es va convertir uns anys després en la cantautora, nascuda a Avilés el 8 de juny de 1944, Maria Ostiz, de brillant carrera gràcies a cançons com “No sabes como sufrí”, “Na veiriña do mar”, “Un pueblo es...”, “Por tu libertad”, “Aleluya del silencio”, “Canta cigarra” amb la qual va guanyar el Festival de l'OTI de 1976 i tantes altres que la van convertir en una de les millors cantautores femenines del país. De nom complet Maria Dolors Ostiz Espila, va créixer a Pamplona. Nosaltres sempre hem cregut, opinió personal, és clar, que el problema de la desaparició de Lorella va ser les inquietuds com a compositora de la cantant a la que allò del pop o el Ye Yé, com ho dèiem llavors no era del seu agrat i que en abandonar es va veure forçada a allunyar-se dels escenaris fins que va prescriure el contracte signat amb RCA ja que en aquelles èpoques la pràctica habitual quan es signava amb una casa de discos era per Un disc, Tres discos o Cinc discos, mai per a Dos que són els que ella va publicar, excepte rares excepcions i aquesta dubtem que ho fos. Maria Ostiz, a la cresta de l'onada es casa amb el jugador del Reial Madrid Ignacio Zoco i després de casar-se es retiraria del món de la cançó, si bé creiem que va tornar als vuitanta o potser seria els noranta.

Los Astros – Tu amor de ayer

Los Astros van ser un grup vocal, un tercet que es van conèixer quan formaven part del Orfeón Infantil de Torrelavega i van decidir deixar el cor i crear un grup a finals de l'any 1964. Llavors van néixer Los Astros, integrat per José Manuel Serra, Carlos Sánchez i Manuel Gandarillas. Van debutar al Festival Gran Gala del Optimismo, organitzat per Radio Juventud de Torrelavega. El 29 de novembre de 1964 ho van fer al XII Festival de la Caravana de la Alegría, al Teatre Pareda, juntament amb Los Diamantes, Los Blancos, Los Castellanos i Los Vándalos. Va ser el febrer del 65 quan actuen a Radio Madrid, cantant tres cançons i allà els va descobrir Rafael Trabuchelli i a partir d'allí comencen a actuar periòdicament en festivals, una pràctica habitual en els anys seixanta, de fet fins i tot van arribar a compartir cartell amb Raphael. Al maig obtenen el carnet vermell que lliurava el Sindicat Vertical i que permetia actuar fent Teatre, Circ i Varietats, però no ball, per això era necessari el carnet blanc i havies de passar pel Conservatori per aconseguir-ho. Aquesta cançó que us hem seleccionat ara, una versió del gran èxit de Chris Andrews, es trobava en el seu primer disc que va publicar el segell Tempo l'any 1966 i en el qual també es van incloure “Alta y delgada”, “Tanto” i “Es mejor”. Van gravar un altre EP i finalment un single amb el tema "Tu" que van defensar en la vuitena edició del Festival de la Canción Española de Benidorm, quedant entre els 10 finalistes, va guanyar Alicia Granados. Va ser llavors i pel fet que en el festival també va participar Kinita que es va començar a parlar d'un romanç entre aquesta i José Manuel, component de Los Astros. Anys després aquest ho va desmentir, Kinita sols tenia 15 anys i tot va ser un muntatge de les discogràfiques per donar publicitat a Kinita i a Los Astros. També van acompanyar a un cantant que es deia cantant Alfredo en diversos discos, encara que en aquest cas i per problemes de discogràfica, els discos van aparèixer com Alfredo y sus Amigos, no com Los Astros. El tercet vocal es va separar l’any 1968 i actualment Manuel Gandarillas és solista del Coro Santa María de Solvay.

Els 5 Xics – Un poco de cariño

Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, un dels grans del soul americà. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”, cantadaen castellà i que es la peça que us hem seleccionat per escoltar ara. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarrista Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

Los Millonarios – Rescátame

L'any 1967 es va publicar, a través del segell discogràfic Belter, un EP de Los Millonarios, un grup integrat per quatre joves sorgit a Palma de Mallorca i dels quals poca informació us podrem donar. Va ser fundat per Bernat Pomar que va néixer l'any 1932 i va morir el 2011 i un altre dels seus components va ser el pianista Andreu Pol, els dos músics de conservatori, no recordem el nom dels altres components. Aquest tema que us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa… i la música queda, és una bona versió del gran èxit de la cantant de color nord-americana Fontella Bass que la va gravar i va pujar a dalt de tot de les llistes dels Estats Units l’any 1965, però en el disc trobàvem també un clàssic de la bossa nova “Más que nada” que va compondre i va gravar Jorge Ben al 1963, al costat de “La brisa fue” versió del “Summer wind” del alemany Heinz Meier i que van portar a l'èxit, a més de Frank Sinatra, també Wayne Newton, Bobby Vinton i Perry Como i finalmente “Para María, no” que creiem era una composició seva. Per cert d'aquesta cançó que compartim avui, hi ha una altra bona versió en castellà a càrrec d'una cantant anomenada Mary Gema. Los Millonarios van gravar tres o quatre EP's per Belter i quan es van convertir en quintet van passar a ser artistes del segell Fonal gravant un parell de singles. Bernat Pomar que també va ser professor de música i Andreu Pol van ser violinistes de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears Ciutat de Palma.

Los Canarios – Peppermint frappe

Venien des de les illes Canàries i per això van adoptar aquest nom, però primer van ser Los Ídolos i van gravar tres EP's a Barcelona. Se'n van anar als Estats Units on van estar un any tocant per la costa oest i dient-se The Canaries per tornar a Espanya i convertir-se ja en Los Canarios que hem de reconèixer, van ser la millor banda de soul del país al costat dels Conexion de Luis Cobos i Doble Dinamita. Los Canarios van triomfar amb el tema "Peppermint Frappé" que compartirme ara a El Temps Passa… i la música queda i que es va incloure a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però val a dir que tot i la qualitat d’aquesta cançó, "Ponte de rodillas" va ser el seu tema estrella. Quan Teddy Bautista, el seu líder i el polémic president del SGAE s’en va anar a la mili el seu lloc al grup va ser ocupat provisionalment per Pedro Ruy Blas. Teddy Bautista, el cantant i líder de Los Canarios va ser, com us deiem, el president del SGAE amb tot aquell follon del que ara sembla que ningú s’enrecordi i haber-se tapat tot, una entitat que está presidida actualment pel gallec Antón Reixa que va ser membre de Os Resentidos. Ara farem una miqueta d’historia. Teddy Bautista va començar l’any 1961 a les Illes Canaries amb un grup anomenat Los Ídolos que per poguer funcionar i despres de passar per Madrid, van tindre que vindre cap a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després de marxer-se als Estats Units, on es van reconvertir a The Canaries per finalmente, quan van tornar, ser Los Canarios. De l'època amb Los Ídolos destaca una cançó composada per Teddy Bautista i titulada "Toma mi mano" que us hem punxat aquí al programa, si bé fa un parell o tres de temporades. Però potser seria temps de recuperar-la un altre vegada i tornar a escoltar a Los Ídolos. La formación de Los Canarios en aquesta grabación era Teddy Bautista (cantant, harmònica i guitarra), Germán Pérez (guitarra solista), Graham Bircumshaw (órgan), Álvaro Yébenes que venia de Los Continentales (baix), Tato Luzardo (bateria), Feliciano "Nano" Muñoz (trompeta), Alfredo Máiquez (trombó) i Vicente Máiquez (saxo). Després van tindre cambis de components i durant un temps la secció de metalls van ser el grup la JJ Band. Per cert, part de la discografia de Los Canarios ha sigut reeditada per el segell Ramalama l'any 2011 en un doble CD molt interesant.  

Manolo Pelayo – Algo me incita a volver

L'any 1967 Manolo Pelayo va treure un single a través del segell Columbia, el seu tercer disc, amb aquest tema a la cara A i "Recordando", una balada simplona i infantil, a l'altra banda. Aquest va ser el tercer senzill de Manolo Pelayo en solitari i val a dir que aquest tema està ple de connotacions negres, so Motown al màxim i cal dir a favor de Manolo Pelayo, un canari establert a Madrid que no força per a res la veu, és la seva natural i quadra molt bé. En algunes fonts hem vist que es diu que a Manolo Pelayo l'acompanyava en aquest enregistrament un grup anomenat Los Plátanos, encara que res sabem d'això ni recordem cap conjunt amb aquest nom. Després de passar una temporada a Londres, Manolo Pelayo torna a Madrid per estudiar i l'any 1961 crea el grup Los Vultures. Més tard sorgeixen Los Diablos Negros que es van reconvertir a Los Botines. Quan finalment Manolo Pelayo va decidir llançar-se en solitari el seu lloc en el grup va ser ocupat per un jove Camilo Blanes que venia de Los Dayson i que quan al seu torn es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Camilo Sesto. Manolo Pelayo va treure uns quants discos petits en solitari molt interessants, possiblement el que millor va funcionar a nivell vendes va ser "Rufo el pescador", un tema de Manolo Díaz amb el qual va guanyar el Festival de Mallorca de l’any 1966, defensant-la conjuntament amb Massiel. Tot i aixó Manolo Pelayo, supossem que a instancias de la seva casa de discos, va incursionar en estils molt dispars i mai va tindre la seva propia línea musical, aixó va ser una de les causes de que no arrives a funcionar mai del tot. A finals dels seixanta i després d'haver publicat cinc singles i haver participat en dos o tres festivals més, entre ells un dels de Benidorm, Manolo Pelayo va desaparèixer del panorama musical. Mario diu que la seva imatge per moments li recorda a Albert Rivera el polític que lidera Ciutadans

Los Bravos – Rudi is in love

Aquesta cançó va ser gravada l'any 1968 pel grup britànic The Locomotive amb el títol "Rudi’s in love" i va tenir un relatiu èxit a Anglaterra i en els anys 80 la gravarien els The Specials i a Espanya seria versionada també per Jorge Querol y Los Go Go. Però nosaltres us portem un altre versió. Aquest va ser el primer treball del cantant britànic Andy Anderson amb Los Bravos i que havia substituït a Robert Wright que al seu torn va substituir a Mike Kogel quan es va llançar en solitari anomenant-se Mike Kennedy, el teclista era Jesús Gluck si bé el primer que va entrar va ser Peter Shelley, al costat de Miguel Vicens, Pablo Sanllehí i Tony Martínez (que ja es mort) que eren els únics que quedaven dels primitius Bravos. Curiosament el títol de les dues cançons consten en el single, editat per Columbia l'any 1969, en castellà, tot i que ambdues estaven interpretades en anglès, la cara A va ser "Amor y simpatía". Andy Anderson era germà de Jon Anderson, cantant dels Yes i de la seva etapa amb Los Bravos cal destacar el tema "People Talking Around" amb el qual van guanyar el Festival Barbarella. La veritat és que Los Bravos ja no van aconseguir el nivell de popularitat que havien obtingut en la seva primera etapa, sobretot gràcies al "Black is Black". Andy els va deixar per incorporar-se a Zebra, la banda de Joan Bibiloni i en el seu lloc va entrar Pedro Chaklat i amb ell van gravar en el 73 "Welcome to Mars", un únic single. El lloc de cantant va ser després per a Henry Seür que gravaria dos singles amb Los Bravos i la banda decideix separar-se l'any 1974, encara que en el 76 tornen com Mike Kennedy y Los Bravos, però no va tenir continuïtat. Avui en dia creiem que segueixen en actiu, però Quimet sempre els hi diu Els Senyors Black is Black ja que en l'últim concert de Los Bravos al qual va assistir, van tocar aquest tema cinc o sis vegades. El guitarra Tony Martínez va morir en un accident el 19 de juny de 1990.

La Música que es Feia en Català

Orquesta Maravella – Soul finger

Aquesta cançó, instrumental, això si i que ens porta l'Orquestra Maravella sota la direcció de Luis Ferré, va ser el gran hit a Espanya del grup nord-americà de soul The Bar Keys, la banda d'acompanyament d'Otis Redding i que excepte dos dels components, els altres van morir en el mateix accident d'aviació on també va morir el Rei del Soul. Us la hem extret d'un LP publicat pel segell Sayton i titulat “Baile ritmos de hoy con la Orquesta Maravella”. Tenim que tindre en compta que l'Orquestra Maravella és una de les formacions de ball més importants sorgides a Catalunya, però no us penseu que és una orquestra de recent creació, l'Orquesta Maravella és una de les més antigues que corren de per les Festes Majors i tot i ser habituals en els pobles i ciutats catalanes van començar a funcionar fa més de seixanta anys, sota la direcció del mestre Lluís Ferrer que és qui la dirigeix en aquest álbum. L'Orquesta Maravella, neix a Caldes de Malavella, a la província de Girona, en la primavera de l'any 1951. El seu fundador fou Lluís Ferrer i Puigdemont. S'acorda agafar el nom de Maravella, tenint en compte un dels noms primitius de la seva vila, en l'època de la dominació romana. Curiosament i en els seus principis, es dedicaven bàsicament a actuar a l'estranger. Al llarg de la seva dilatada existència han obtingut diversos premis i distincions, entre ells destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, guardó obtingut el dia 21 d'octubre del 1997, per divulgar la música catalana arreu del món, també van conseguir el Premi ARC que la Associació de Representants de Catalunya els hi atorguen a l'Orquestra Maravella en reconeixement a la seva trajectòria artística i musical, sense oblidar el Premi La Blanca del Sindicat de Músics de Catalunya que se'ls van atorgar per votació popular. L’any 1993 es va publicar el libre biogràfic "Maravella maravellosa". En total L’Orquesta Maravella ha tret més de 160 discos amb continguts diversos: sardanes, concert i ballables. També han acompanyat a cantant en les seves gravacions, entre elles destaca Nella Colombo.

Latin Combo – Summertime

Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda a Ricard Roda, tot un mestre que amb el seu grup els Latin Combo, dels que hem parlat abans. Ens porten aquesta versió del clàssic de George Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest tema a l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit abans escoltan-los. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola que va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”. Per cert. El líder de El Latin Combo no era Ricard Roda, va ser Jaume Villagrasa.

Dova – Com el vent

Publicat pel segell Canigó i distribuït per Iberofón, Dova va treure l'any 1967 un single en el qual es trobava aquest tema, composat per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell que us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, amb “M’agradaría” que era de Isidre Sola i Lleó Borrell a la cara B. Amb aquest tema que escoltem avui, Dova va participar en l'última edició que es va celebrar del Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc, el guanyador va ser el francès Guy Mardel. Per cert, l'any 1968 també participa al festival de Benidorm i torna a quedar en segon lloc, el primer va ser per a Julio Iglesias i Los Gritos amb “La vida sigue igual”. Dova va ser una de les cantants molt populars en els festivals que es realitzaven darrera  del Teló d'Acer, participant en un munt d'ells representant a Espanya. Dova era valenciana i va funcionar discretament als seixanta, de fet va començar l’any 1963 i es va retirar al 1983, encara que en els noranta va realitzar un intent per tornar gravant algun LP, entre ells "Dova Grandes éxitos" editat l’any 1996 i que incloïa un dels seus grans èxits "Los gitanos" que també havia gravat Ramón Calduch, a sota veureu la portada. La veritat és que sempre s'ha mantingut en els escenaris i encara avui segueix actuant. Paquita Dolz González, el seu autèntic nom, va néixer el 31 de desembre de 1943 a Tavernes de Valldigna, si bé, sent petita, la seva família es va traslladar a València i posteriorment a Mallorca on va començar. El nom artístic de Dova estava composat per les dues primeres lletres del seu cognom Dolz i les dues del del seu marit Valleri. Val a dir que l’any 1971 Dova va participar en el popular "Pasaporte a Dublín", concurs de TVE per triar qui representaria a Espanya al Festival d'Eurovisió de 1971, encara que creiem va guanyar Karina amb "Un mundo nuevo" que estava composada per Tony Luz que llavors era el seu company sentimental.  

Deixarem ara Catalunya i marxarem fins a Mèxic.

Los Teen Tops – Anoche no dormí

Aquest tema que ens portan ara Los Teen Tops al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, es una bona versió del “Another sleeples night” de Neil Sedaka i es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche" i "Confidente de secundaria", tots clàsics, que al nostre país va ser el seu millor disc i és va titolar "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Tot i que com us hem dit al començar, Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i cantant solista, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Enrique va tindre que cantar ja que Rogelio es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Paral·lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista i acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, va acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor.

Lone Star – La casa del sol naciente

Escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda tot un clàsic. La versió d’aquesta cançó dels Lone Star és possiblement la millor feta al país d'aquest tema tradicional del folk americà recuperat per al R & B per l'organista britànic Alan Price, creador i líder de The Animals fins que els va deixar per disparitat de criteris amb Eric Burdon. Moltes vegades hem parlat dels carnets que feien falta per poder realitzar actuacions ens els seixanta... i cobrar que en el fons era l'important. Normalment es treballava amb el carnet vermell que subministrava el sindicat vertical després de passar una petita prova. Permetia fer "atraccions", però el bo era el Carnet Blanc que et permitia ver “ball” i aquest només el donaven després de passar pel conservatori. Un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc eren Lone Star: Pere Gener, Joan Miró (que era de Rocafort de Queralt, a Tarragona), Rafa de la Vega i Enrique López. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star van passar gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra, Lluís Masdeu, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez. Quimet te molt a dir sobre aquets carnets vermells dels que parlavem abans. Ell es va examinar a Tarragona i sembla ser que va passar bé la proba, va pagar... i ancara espera que l'hi envien el "susodicho" carnet. Deu se que Correos cada dia va pitxor. A Barcelona els examens es feien als locals del antic Sindicat Vertical, a la Via Laietana, i a un teatre, on s'el va treure Mario. Val a dir que nosaltres, la portada d'aquest EP sempre l'hem trobat fracament horrible. Per cert, un euro per Quimet que l’ha tocat un munt de vegades, és clar que Mario també, per tant i abans de que la sang arribi al riu, no cobra cap dels dos. Per cert, quan van començar i per imperatiu de la discográfica, es deien en els primers discos Conjunto Lone Star.

Los Tamara - Massachusetts

Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Pau, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant), i Enrique Paisal. Al 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels gallegues i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Aquest tema va ser el gran èxit internacional de The Bee Gees, la banda dels germans Gibbs que abans de la “Febre del dissabte nit" eren cinc, es trobava en el seu LP "Horitzontal" i va ser el seu primer Disc d’Or als Estats Units. La versió dels Tamara és molt digna. Enrique Paisal va deixar el grup l’any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari.

Los Talayots – Homburg (la sonata)

Aquesta peça amb la que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, va ser una gran cançó dels britànics Procol Harum, eclipsada per l'èxit de "Amb la seva blanca pal·lidesa", però al nostre parer, en qualitat és igual o superior. Quimet l’ha tocat i per aixó ja està reclamant l’euro petinent i a Mario li toca rascar-se la butxaca. Els Talayots que son els que ens la porten ara, eren sis nois mallorquinsi van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Illes Balears. Van gravar un grapat de EP's i singles per al segell Marfer. Aquest tema es trobava a la cara B d'un dels senzills amb "El burrito rojo" a la A. En un altre dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday". Per cert que del tema "Homburg" hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Volem fer un incis sobre la foto de la caràtula del single editat per Marfer l'any 1968 que està presa a la plaça d'Espanya de Palma, just davant de l'antiga terminal d'Iberia, amb el monument a Jaume I al darrera i al costat de Cal Meca, una gran cafeteria que avui ja no existeix, on Mario, de nen, es prenia els "suaus". Mario va estar viven al carrer Rey Sancho, molt aprop, un carrer que feia cantonada amb la sortida del trenet de Soller per un costat i amb l'avinguda on estaba Cal Meca, per l'altre. Mario vivia al número 28, just al costat d'una carnisseria, a casa de la seva padrineta Amelia Jordi. Los Talayots van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van passar molts d'altres músics destacables com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i creiem que també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-s'en a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots single i un o dos EP’s, per al segell mallorquí Marfer. En les portadas de prácticament tots els seus discos, com us deiem d’aquesta, Los Talayots fan patria mallorquina i les fotos gairebé sempre estan preses en escenaris naturals típics de l'illa.

Acabarem El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, però us deixarem en companyia de aquelles emissores per les que ens escoltes o vía internet si et descarrégues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara fotem el camp.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa