Començarem El Temps Passa… i la
música queda, escoltant tot un clàssic “María Helena”, una cançó de Los Indios
Tabajaras i Quimet se sent molt content perquè després d'examinar el llistat
s'adona que avui va a cobrar uns quants euros perquè moltes de les cançons les
ha tocat. També tindrem Anuncis dels Nostres Records que avui tractaran
sobre electrodomèstics i en la nostra banda sonora escoltarem a Los 3
Sudamericanos, Los 4 Ros, Salvajes, Z-66, Los Mitos, Lalo, Grau Carol, La Zarzamora, Lleó Segarra,
Los Mustang, Juan y Junior i uns quants més que ens acompanyen en aquest viatge als
records, a l'ahir, als anys seixanta de l'Espanya de dictadura, precarietat i
opressió que t'arribarà des de les emissores per les que ens escoltes cada
setmana o internet si es que t’el descarregues del blog o el facebook de
Montse. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i us direm com fem sempre
alló de que
Obrim la Paradeta
Los Indios Tabajaras – María Elena
“María Elena”, de l’any 1957 i
publicada a Espanya ja al 1963, escrita per Lorenzo Barcelata al 1932, va ser
la cançó més popular en la llarga carrera d'aquest duet brasileiro, veritables
estilistes de la guitarra. Quimet reclama el primer euro d'avui per que diu s'ha inflat de tacar aquest tema. Los Indios Tabajaras eren Mussapere i Herundy, tots
dos germans, tercer i quart dels trenta fills d'un dels cacics de la
tribu Tabajara, de nom Mitanga i no es conya, es deie així. Nascuts a la selva
profunda de l'estat de Ceará, al nord-est de Brasil. La seva història és molt
curiosa, almenys com es relaten en les seves biografies: "Mussapere i Herundy,
van trobar en l'espessa selva una guitarra, en el camí on justament havia
passat una expedició d'homes blancs. No sabíent la utilitat que tenia, la van
portar al seu poblat i la van tenir amagada 
aproximadament dues setmanes. En
analitzar l'instrument cautelosament i adonar-sen que no es tractava d'una
arma, després de ser vista pels altres membres de la tribu, els dos joves
indígenes la van seguir estudiant més detingudament. Els sons que emetien les
cordes mentre les seves mans la exploraven, acréixaben encara més la seva
curiositat i d'una manera inexplicable, els germans van aprendre a executar
l'instrument, prenent-li molt d'afecte, arribant a prendre la decisió de deixar
la tribu i endinsar-se en la civilització dels homes blancs, per saber el lloc
de procedència de l'instrument musical". Un espavilat empresari mexicà els va
escoltar tocant cançons típiques de la seva tribu, els va portar a Mèxic i allà
va començar una de les més brillants carreres d'un grup instrumental llatí
d'aquella època. Per cert, van passar a anomenar-se Antenor i Natalicio Moreyra Lima,
però artísticamente eren Los Indios Tabajara.
Los 3 Sudamericanos – Pollera
Colorá
Aquesta va ser una de les cançons
més populars de Los 3 Sudamericanos a Espanya, al costat de “Cartagenera”, “Me
lo dijo Pérez”, “Guantanamera”, “El orangután" i unes quantes més, parlant
de temes amb ritmes caribenys, sobretot cúmbies, tot i que després es van anar
decantant cap al pop, basicament amb versions de temes de moda, i "Pollera Colorá"
que escoltem avui es va publicar en dos formats, un single amb “La Banda Borracha”,
una cumbia que va ser el gran èxit de Mike Laure, encara que escrita pel
dominicà Rafael Sánchez López, a l'altra banda i un EP, en què també es van
incloure “Golfinger” escrita per John Barry per a la pel·lícula de l'agent 007
i que va portar a l'èxit Shirley Bassey, “No lo quiero” i “Pero Raquel” que era
una composició de l'argentí Leo Dan, ambdós editats pel segell Belter l'any
1965. Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a 
l’Argentina, però
després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí
es van inflar de vendre discos i treballar. El grup Los Tres Sudamericanos
l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, s’haviem tingut que casar
per que ella pogues sortis del seu pais ja que era menor d’edat, junt a Casto
Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3
Sudamericanos de 1959 fins l’any 1984. De fet va ser la seva etapa més
gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara
que al 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i
compositor argentí Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel
seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de
balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us
recomanem des de El Temps Passa… i la música queda, com cada vegada que parlem
de Los 3 Sudamericanos i surt el nom de Dioni Velázquez.
Los de la Torre – Estoy de Rodríguez
L'any 1967 el grup barceloní Los
de la Torre que
ja eren tres, va editar un EP, a través del segell Ekipo, en què trobàvem
aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda i en el
qual també es van incloure “La
Cita” que havia guanyat la IV edició del Festival de Mallorca en la seva
versió original a càrrec de Marino Marini, “Días felices” composada per Ricardo
Ceratto de Los Quando's que també la van gravar i “La Banda” del brasileiro Chico Buarque que
van gravar un munt d'artistes. Volem fer constar que aquesta cançó va ser
versionada per ells mateixos en català i també en un EP, però en aquella ocasió
la resta de cançons van ser diferents. Havien deixat de ser Los 4 de la Torre i amb el canvi de nom
només quedaven els tres germans Emilio, Carlos i Juan de la Torre. Aquest va ser
el seu cinquè disc amb el nou nom. Encara gravarien quatre discos més amb el
segell Ekipo i passarien a ser artistes de Vergara fins que l'any 1972 van
publicar el seu últim treball discogràfic, un single amb el tema 
"Rosa
Maria" a través d’Ariola. Los 4 de la Torre es van crear
l'any 1961 i val a dir que ells no volien reivindicar res en especial, si cas
oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i
ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a
règim i no només de menjar. Los 4 de la Torre van ser un grup que va gravar moltíssimes
horterades estiuenques i iinfinitat de versions, sobretot cançons de moda. El
fundador va ser Emilio de la
Torre, el germà gran i que era trompetista, baix i cantant,
al costat dels seus germans Carlos i Juan, als quals es va unir Paco que era
cosí seu, així tot quedava en família. Van començar a actuar al Festival
d'Aranda de Duero de l'any 1964. La veritat es que Los de la Torre van procurar no perdre's cap festival de moda i
l'any 1966 obtindran el seu major triomf, un segon lloc al Festival de Mallorca
amb "Vuelo 502". A partir del 1972 tot i no tornar a gravar com Los
de la Torre,
van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de vegades en formació de Big
Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho van deixar definitivament.
L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint
diversos grups orquestrals.
Los 3 de Castilla – Dum dum
Durant la dècada dels
seixanta i principis de la següent, Los 3 de Castilla es van dedicar a
versionar temes de moda i l'any 1971 publicarien un single a través de Philips
amb aquest tema a la cara A i "Acapulco i tu" a l'altre banda,
Curiosament el tema "Dum, dum" és una versió amb ritme brasiler, d'un
grup espanyol pràcticament desconegut que només van tenir aquest èxit, es deien
Caña Brava, de manera que Los 3 de Castilla jugaven amb avantatge ja que ells
eren un grup completament consolidat, tot i que ja havia començat el seu
declivi. Mayra García Barbero cantant femenina del trio Los 3 de Castilla, va
ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que
Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a
gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear
Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta
actuava a la sala Erika, 
a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i
en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella
taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però
els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà.
Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika,
Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més,
però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en
programes de ràdio realitzats en
directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby
Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que
estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels
seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar-se a Ràdio
Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. En aquest programa va debutar
Mariano Medina que després va ser l'Home del Temps de Televisió Espanyola.
Four Winds and Dito – Tijuana
Ara i al programa d’avui, anirem
cap a les illes i Mario ja te un euro preparat per Quimet que avui està molt
content per aixó de “cobrar” tant, tot i que diu que ara ja no la toca. El grup
The Four Winds and Dito, que eren mallorquins i només van gravar dos EP's,
editats per el segell EMI, l'integravent José Luis Cubeles (guitarra), José
Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal "Dito" (cantant), Fernando
Baiget (bateria) i Jaime Vidal "Mito" (guitarra). El Cocodrilo
Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP compartit amb cançons
de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix
que després passaria a liderar Los Bravos i més tard, canviant el seu cognom
Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. Aquest tema és tot un clàssic de
la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda liderada per Paul Buff,
curiosament aquell enregistrament original es va realitzar a California, però a
la Califòrnia
mexicana. The Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a
Espanya i es va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de
"Bamm lama Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin'
to em" que era una versió de The Mojos. Aquesta cançó es va incloure també
en un LP compilatori publicat per EMI en els seixanta i que es va titular
“Grandes conjuntos españoles”, on es van incloure cançons de Lone Star, Los
Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i Los Mustang. La veritat es que els nois
de The Four Winds and Dito no desmereixien entre tants noms importants de
l’época.
Los Gratson – Arráncalo
Los Gratsons eren cinc joves
barcelonins que van funcionar des de 1962 a 1964 i en total van gravar 5 EP's i dos
singles, tots amb versions. El grup l'integraven Jordi Vila (cantant), Ramon
Falcó (guitarra), Carlos (piano i saxo), Tony (contrabaix i baix) i l'altre
Jordi a la bateria. Publicaren el seu primer disc a la tardor de 1962. Els Gratsons
van versionar molt rock and roll i també balades romàntiques. Després de gravar
el seu quart disc, aquest del que us extraiem aquesta cançó, s’en van Tony i
Jordi, entra el bateria Joaquim i Jordi Vila a més de cantar passa a tocar
també el baix. Encara gravarien un altre EP i dos singles, però la mili va
acabar amb el grup com solia passar en aquelles èpoques. Ramón Falcó també van tocar amb el Duo Juvent's i a Symbolo, per incorporar-se al conjunt de Rudy Ventura en els 70 on també va compondre i cantar. Va gravar en solitari com Ray L Falcó, almenys que sapiguem, un LP l’any 1974. 
També va
formar part del grup Unidades en 1978 (on així mateix militava Rudy Ventura) i
de Ray and The UFO Band. En els 80 es va dedicar a la publicitat i va posar la
seva veu a molts anuncis, entre ells el de la colònia Eau Jenne on va cantar el
"Many river to cross" de Jimmy Cliff. Va ser un gran músic de jazz i va morir l’any
2003. La seva filla Samanta a la qual va dedicar una cançó titulada així, té
una pàgina oberta al facebook a la qual podeu adreçar-vos. Aquesta cançó que
sona ara a El Temps Passa… i la música queda, a carrec dels Gratsons es trobava
a un EP junt a “Cuando los Santos salen de paseo”, “King Creole” d’Elvis
Presley i “El twist” de Hank Ballard. Ara bé, val a dir que la veu del cantant
en aquesta cançó està massa forçada a fi de semblà més americà i francament,
creiem que aixó sobraba.
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui els nostres anuncis per al
record van d'electrodomèstics ja que en els anys seixanta les economies
començaven a refer-se i la indústria del consumisme es va adonar del potencial
que tenien les modestes llars espanyoles. Les mares i àvies encara rentaven a
mà, les estufes més modernillas eren de butà i algunes eléctriques, les neveres eren de gel i els
cotxes de la gent ordinària, aquells que els tenien, és clar, encara no
portaven, no ràdio-casette... no posseïen ni tan sols una ràdio ordinària d'ona
mitja de sèrie, havies de comprar-la addicionalment.
Placa Solar Garza
La solució per despertar-se amb la
habitació ben calenteta quan estrenyen els freds de l'hivern, ens la donava la
publicitat, eren les plaques solars, és a dir estufes elèctriques de les que
una de les primeres mercas a publicitar els seus productes a Espanya va ser la
casa Garza amb la seva placa solar que a més comptava amb la ventaje addicional
d'incorporar un programador automàtic que posava la placa solar en marxa abans
que et sonés el despertador i t'aixecaves sense tremolar. És clar 
que tot i que
l'eslògan en la publicitat gràfica deia "Pel que costa omplir el dipòsit
del seu utilitari, la nova Placa Solar Garza li dóna calor un mes sencer",
la veritat és que nosaltres estem convençuts que la calefacció elèctrica sortia
molt més cara que la de butà, almenys en aquelles èpoques, però Qui som
nosaltres per discutir amb els experts publicitaris? Es clar que avui en dia i
després de veure un rebut de la llum, ja no sabem que pensar perqué la llum
veritablement es barata, però els impostos i costes adicional del rebut, costen
un ull de la cara i part de l’altre. Es que les companyies eléctriques són tan pobretes que tenim que ajudar-las a arribar a di de mes.
Lavadoras Philips (Lina Morgan)
Quan parlem d'humor en femení, un
dels personatges més populars del cinema i el teatre espanyol és "La tonta
del bote", clar que es tractava ni més ni menys que de Lina Morgan que
també va publicitar electrodomèstics per millorar la vida de les senyores... i
també la dels senyors Que diplomàtics som! Aquest anunci de Lina Morgan, ple de
bon humor, publicitava les rentadores Philips, en una época en la que moltes
eren les dones que a casa rentaven a má, es dir al safreg i fregan la roba amb
sabó Lagarto. La gran actriu i vedette Lina Morgan responia al nom de Maria dels
Àngels López Segòvia i havia nascit al barri de La Latina, a Madrid, el 20 de
març de 1937, va morir el 19 d’agost del passat 2015.
Asadora Carmela 39 pesetas
Quan es volia fer carn a la brasa
amb una cuina de butà s'utilitzaven les grallers metàl·liques que tenien el
greu problema que deixaven colar-se entre les barretes de ferro el suc que
deixava anar la carn al coures, per tant després havia de fregar i molt
fortament les cuines. Ara us portem aquest anunci que la veritat, sol·lucionaba
el problema i us l’hem seleccionat per que també s’undica el seu preu. Tal com
es diu a l'anunci, la
Asadora Carmela costava "només" 39 pessetes, de
l'època és clar. Si be a l'anunci gràfic el preu es un altre, més barat., sols
35 pessetes. Aquesta diferencia suposem que deuri ser degut al cost dels
anuncis per publicitar el producte o pot ser el cost de la vida que també
pujave en aquelles épocas, és clar que no com és disparen els preus avui en
dia. La veritat es que tant Quimet com Mario recordan haver omplit el disposit
del cotxe amb cinquante pesetes. Tenim que reconéixer que des de llavors a
plogut i molt.
Frigoríficos a Gas Butano
Butà, a part de servir per la
cuina i escalfarnos des de l’estufa, va comercialitzar també frigorífics, si
heu sentit bé "Frigorífics", alimentats amb gas butà que resultaven
ideals per llocs sense electricitat i en els què la conservació dels aliments
és un veritable problema. En l'actualitat i recorrent la xarxa hem trobat que
aquest tipus de neveres es segueixen fabricant i hem localitzat dos models
d'una mateixa marca, el Taver T242 a 800 euros i el Taver T171 a set-cents i un
altre de la casa Butsir que indicaven era de dues portes, a 500 euros. Molt més
cars que els elèctrics, la veritat.
Autoradio Skreibson
Lámparas Osram Más Claro
Per si no ho teniu clar del tot,
ara encendrem una bombeta perquè tingueu més llum i tots ho veiem millor. No
serà una bombeta qualsevol, us portem un llum Osram, empresa que encara
existeix. La veritat es que aixó de l’iluminació de la llar també va ser tota
una innovación. Osram és un dels tres majors fabricants de llumetes del món. La
seva forta implantació internacional és palpable quan es parla de 32.000
empleats, clar que no sabem si també han tingut retallades i regulacions
d'ocupació. L'empresa Osram té la seva seu central a Munic, a Alemaya, on ara
està el Guardiola, l'entrenador català actualmente deu estar molt “il·luminat”.
La facturació mundial de Osram en l'actualitat ascendeix a uns 4.000 milions
d'euros anuals. Deu ni do.
Per descomptat i pel que fa a
electrodomèstics, la publicitat es va anar massificant i a més de rentadores,
ventiladors, estufes i els que hem seleccionat avui, trobàvem televisors,
ràdios, aspiradors, afeiradores i molts més destinats a fer més còmode el treball i la vida
a la llar, però un altre dia us en portarem més, ara seguirem amb música que
ens arriba amb nom de dona.
Los Mitos – Eleonor
Sota el lideratge del cantant
Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i
dient-se Tony Landa, os portem ara aquesta versió que Los Mitos van fer d’un
dels èxits del grup nord-americà The Turtles, es trata de “Eleonor” i us l’em
extrat del seu únic LP “Los Mitos, Es muy fácil”, editat l’any 1969 mitjaçant
el segell Hispavox, una mena de recopilatori d’èxits editats en single abans,
si bé aquesta no s’havia editat en senzill, al igual com altres versions com el
“Mony, Mony” de Tommy James & The Shondels o “Indian gives” de Bobbie
Gentrie i cançons escrites per ells, però en el seu momento el disc gran va
passar molt desapercebut, si bé quan es va reeditar l’any 1981, també en vinil,
les vendes van ser bones, cosa curiosa. Clar que “Es muy fácil”, un tema molt
festiu, va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos i que
Quimet també toca, per aixó torna a demanar un euro que Mario no li dona per
que no es la que escoltem ara. De fet es la cançó per la que avui el públic
s’en recorda de 
Los Mitos. Ells van
començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a
Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan
van signar el contrate amb la casa de discos Hispavox després de participar en un
concurs a Saragossa. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació
oficial a una discoteca de Madrid. Fins i tot Los Mitos van sortir a una
pell$lícula. Quan Tony Santiesteban els va deixar per llançar-se en solitari,
ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant animenat Fernando Brosed.
Es van desfer l’any 1975, després d’haver publicat “Tiempo de amar”. Per cert,
Los Mitos estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco
García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el
cantant que va substituir a Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico
Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el
guitarra i cantant Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos, Barrabás i
Imán Califato Independiente. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de
Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao. El día 22 de juny del 2011 va
morir el baixista Oscar Matia Sorozabal.
Lalo – Uno tranquilo
Aquest
cantant argentí anomenan artíticament Lalo va editar un single amb aquest
tema en una cara i "Honey" a l'altra, ambdues eren versions, l'ultima
del nort-americà Bobby Goldsboro. Es va publicar en el 1968 o potser va ser ja
en el 69, a
través del segell RCA-Victor i "Uno tranquilo" és una versió d'un
tema del grup britànic The Tremeloes que avui sona a El Temps Passa... i la
música queda i que també va ser versionada en italià per Ricardo del Turco. Per
cert que The Tremeloes van ser primer Brian Poole & The Tremeloes i els si
va passar mes o menys com a Los Ángeles aquí al nostre país. Quan va marxar el
seu cantant i es van reorganitzar, es quan ells van triunfar amb peçes com
"The silens is golden", "Mi little Lady" o aquesta 
que versiona Lalo i escoltem ara.
Lalo es deie en realitat Norberto Franzoni i va néixer al barri de Palermo, a
Buenos Aires, el 13 de novembre de 1938. Va començar en un grup amater anomenat
Los Patters, que van canviar després el seu nom a Danny Santos y sus 220
Voltios de Rock and Roll. Es va llançar en solitari l'any 1960 i després de
signar contracte amb RCA com Lalo Fransen i va editar un primer single amb el
tema "El Pañuelo Manchado de Rouge". Després de vindre cap a Espanya
a mitjans dels seixanta i publicar diversos discos signant com Lalo, va tornar a Buenos Aires i a
partir de 1970 es va dedicar a la producció amb gent com Katunga, Pintura
Fresca, La Joven Guardia,
Silvana Di Lorenzo, Raul Padovani, Robert Livi, etc. També va treballar en el
disc “Tango” de Julio Iglesias. Sembla ser que amb l’arrivada dels 90 va tornar
als escenaris.
La Zarzamora – Si una paloma
Los Gritos van canviar de segell
discogràfic i es van trobar amb una pràctica habitual en aquella època, la casa
de discos o el seu representan, no ho tenim molt clar, tenian registrat el nom
de Los Gritos. De fet el camvi de nom també es diu que va vindre derivat del
inpas provocat per la mili de Manolo Galván. Van decidir canviar de nom i la
banda liderada per Manolo Galván va passar a anomenar-se La Zarzamora. Van
gravar un sol LP que va ser produït per Juan Pardo, però que a nivell vendes no
va aconseguir les expectativas, tot i els singles que es van extreure i no van
trigar a desfer-se. Manolo es va llançar en solitari amb bastant èxit i
problemes amb la censura espanyola. Aixó va fer que, desenganyat de tot, fotés
el camp cap a l’Argentina, on es va establir i va tenir una brillant carrera
artística, retirant-se fa pocs anys. Va morir el 15 de maig del 2013 a Bella Vista, a
l'Argentina, on Manolo Galván residia. Aquest 
cançó es trobava en un single
publicat per Belter l’any 1971 i que tenia "Dicen" a la cara B. Ja
ens hem passat d'any! De fet La
Zarzamora van treure així mateix quatre o cinc singles, inclos
un amb el cantant que va substituïr a Manolo Galván. Los Gritos eren Manolo
Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz, però quan van passar a
ser La Zarzamora
hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja
que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista
va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez.
Quan Manolo Galván va marxar-se de La Zarzamora ancara van gravar un disc sense ell,
com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però sols eren quatre.
La Música
que es Feia en Català
Juan y Junior – A dues nenes
El duet espanyol per excel·lència
ha estat sempre El Dúo Dinámico, però el duet de finals de la década dels seixanta
semblaven ser Juan y Junior, tot i que la seva carrera va ser més aviat breu,
només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar l’any 1958
fins a finals dels 80, ni punt de comparació. Després el Dúo Dinámico van
tornar i segueixen treballan. Nosaltres us portem una cançó de Juan y Junior
molt curiosa, la versió en català del "A dos niñas", una de les seves
cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara
"A dues nenes". Va ser l'única cançó en la carrera de Juan y Junior
cantada en llengua vernacla, diem “l'única" cançó ja que a la 
cara B va
sortir "Tres días", en castellà. De fet també les van gravar en
anglés. El disc és de l'any 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar.
Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament
de Los Brincos, el 29 de març de 1967
a una discoteca madrilenya. Per cert, amb la caràtula
d’aquest single de Juan y Junior no és que es matessin molt els de
Zafiro-Novola, van agafar les caràtules dels discos sobrans de la edició
castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión
catalana" i apa, cap a les botigues de Catalunya que tot va bé i els
catalans ho compraran. Antonio Morales “Junior”, nascut a Manila un 10 de
setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d’abril
de l'any 2014. Juan Pardo es diu de
nom complert Juan Ignacio Pardo Suárez i tot i que se sent molt gallec, va
néixer a Palma de Mallorca el 11 de novembre de 1942.
Grau Carol – Sento el crit del
tren
Ara Quimet comença a sentir-se una
mica més content i no sabem si és perquè li agraden els trens o per que reclama
un euro ja que aquesta cançó s'ha fet un fart de tocar-la o pot ser serà per
les dues coses juntetes. En el doble CD d’Edigsa, publicat per el segell PDI en
els noranta i titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2” es recollia aquesta peça de
Grau Carol que va ser un dels primers cantants, una mena de crooner que es van
especialitzar en interpretar versions d’èxits internacionals en català.
Originalment es va incloure a un EP que es va publicar mitjançan el segell
Edigsa l’any 1963, l'acompanya
una orquestra dirigida pel mestre Lleó Borrell. El disseny de la portada va ser
realitzat per Jordi Fornas. Aquesta cançó a Europa s’identifica amb el cantant
frances Richard 
Anthony i amb el mateix títol i que la va gravar en l’idioma de
Moliere, però ara ens la porta Grau Carol en català, però val a dir que inicialment es deie “500 Miles Away from Home”
i també "Railroaders' Lament” i ere una cançó del folk tradicional americà
que la va portar al èxit, ja a l’any 1961 i en clau de pop el cantant Bobby Bare, però també va
ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del tema, per
Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez i Brothers Four, pero hi han
bones versions mes poppis de Rosanne Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher,
entre moltes altres. La versió que ens porta avui Grau Carol s’apropa més a la
de Bobby Bare i sobre tot, a la de Richard Anthony que a les de folk. Per cert.
Grau Carol també va gravar en castellà.
Lleó Segarra – Sovint amics m’he
preguntat
L'any 1965 el segell barceloní
Concentric va publicar un EP de Lleó Segarra on destacava la cançó que estem
escoltant ara a El Temps Passa... i la música queda i que és l'adaptació al
català del tema "Je me suis souvent demandé" també del cantant
francès Richard Anthony. En aquest disc així mateix es recollien "Qualsevol
hora va bé" de Burt Bacharach, "No és res d'excepcional" que era
una versió de l'èxit de Tom Jones i "Ets una cosa gran" que va ser
composada i interpretada per el gran cantant italià Domenico Modugno. Les
adaptacions de les lletres de totes les cançons van estar a càrrec de Ramon
Folch i Camarasa. La veritat és que Lleó Segarra era un cantant del que avui
anomenaríem pop comercialet, però amb 
cançons com aquesta, amb una lletra que
ens parla de marginació i racisme, van pretendre apropar-lo una mica cap els
cantautors de la Nova Cançó,
però ell estava lluny d'aquest camp, tot i que aquest tema hem de reconèixer
que el broda. Lleó Segarra va gravar dos o tres EP's, un parell de singles i
també gravaria en castellà, com a mínim un LP editat l'any 1969 i que es va
titular "Vacaciones en la
Costa Brava", amb una portada a base de noia mona lluint
"cuerpo serrano", que ens sembla bastant cutre, la veritat.
Ara deixarem Catalunya i marxarem
al Pais Valencià, cosins germans.
Los 4 Ros – Vamos a San Francisco
El tema és una versió del gran
èxit del grup britànic The Flower Pot Men "Let's Go To San
Francisco", escrita per John Carter i Ken Lewis. Va ser tot un estendard
del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se en les llistes americanes. Los
4 Ros que eren valencians, realitzen una encertadíssima versió amb uns jocs de
veus que fan lucinar per la seva qualitat. Es trobava en un EP publicat per
Belter l'any 1967 i que també contenia "Domingo en el Valle”, “Con el
nacer de un nuevo día” i “Adiós amor". Los 4 Ros que nosaltres sempre hem
pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots ells i entre tots
tocaven 15 instruments, el grup estava integrat per Paco (cantant i òrgan),
Manuel (baix), José (guitarra) i Alfonso (bateria), tos de cognom Ros i tots
feien veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII 
Festival de la Cancion Española
de Benidorm amb la cançó "Amor amargo" i van participar en un munt de
festivals a tot Espanya, de fet a Benidorm també ho van fer en el de l'any
següent. Los 4 Ros van gravar un munt de discos petits, EP's i singles, gairebé
sempre versions. A finals de la dècada dels 60 es van reconvertir, passant a
ser simplement Los Ros i comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem
el nom del cinquè. Tenien una discografia molt àmplia, en total van gravar 18
discos entre 1966 i 1979, tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4
Ros eren valencians. Per cert, un amic ens ha fet saber que havien actuat a
l’antiga bolera de Salou, al carrer Barcelona i ell els havia vist en diverses
ocasions.
Los Salvajes – Se llama María
Aquest tema va ser el gran èxit
del cantant i compositor italià Pino Donaggio i també la va gravar, fins i tot
en català, el cantant Tony Dallara, però la discogràfica EMI-Regal es la va
imposar a Los Salvajes tot i que es tractava d'un tema allunyat del seu estil i
gustos musicals, però les cases grans són així i la banda liderada per Gaby
Alegret va publicar l’any 1965 un EP on "Se llama Maria" va ser el
tema estrella, clar que ells i després d'una introducció més o menys ortodoxa,
canvien el ritme i l'acosten més a l'estil Salvajes que al del seu autor i a
les moltes que es van gravar a Espanya. En aquest EP també es troba també
"Ya te tengo" que és una versió del "I got you babe" de
Sonny and Cher, al 
costat de "Wooly bully" de Sam the Sham and the Pharaons i el "Satisfacción" dels Stones que va ser la millor versió realitzada per cap grup espanyol de l'època d’aquesta cançó. Los Salvajes eren Gaby Alegret, Sebastián Sospedra, Delfín Fernández, Enric Canals i Andy González, tots ells eren del Poble Sec, tret de Sebastià que era de Colblanch. Avui en dia dels Salvajes originals que segueixen en actiu i van ser una de les bandas més dures del rock que es feia a l’Espanya dels seixanta, sols queda Gaby Alegret.
Los Gritos – La vida sigue igual
Amb aquest tema compossat per
Julio Iglesias, Los Gritos, la banda liderada pel cantant Manolo Galván, la nit
del 17 de juny de 1968 van guanyar el Festival Internacional de la Canción de Benidorm,
compartien escenari amb l'autor i en aquell festival es donaven els premis La Sirenita, als
compositors. Això era la pràctica habitual del festival que exigia dos
participants per tema. A la cara B del single trobem "Los Molinos de la Mancha". Al costat del
cantant i baixista Manolo Galván trobavem a Los Gritos a Francisco Doblas Vega
a la guitarra que venia de Los Haltrons, junt al guitarra José Sierra Blanco
"Pepín" procedent així mateix de Los Haltrons i front de la bateria
José Ramón Moreno Muñoz "Timmy" que era de Cadis. L’any 1969 van
participar en la pel·lícula "Abuelo made in Spain" junt amb el gran
Paco 
Martínez Soria. Al 1970 i després de la mili de Manolo Galvan, van passar
a anomenarse La Zarzamora,
als que hem escoltat abans, amb cambis entre els components i van passar a ser cinc, gravan
un LP del que es van extreure quatre o cinc singles, però ja no hi va haver
continuïtat i finalment Manolo Galván va començar en solitari. A finals
dels anys 70 es va traslladar a
l'Argentina on va tenir una brillant carrera i fa uns anys, al 2008, va decidir
retirar-se després de una gira per América del Sud de casi dos anys que va
acabar el 3 de febrer del 2008 en el Diamante de Baseball, a Santiago de Cali,
Colombia. Va morir a la seva casa de Bella Vista, Argentina, el 15 de maig del
2013
Los Mustang – Balada en la tumba
de un soldado
Aquesta cançó que Mario havia
tocat i per aixó reclama també un euro, es trobava en un EP de l’any 1967 on la
cançó estrella va ser "Catedral de Winchester" i sempre es va dir que
aquest tema era una composició dels Mustang, però la veritat és que nosaltres
hem tingut les nostres dubtes al respecte. Quan una vegada Mario va
preguntar-li a Santi Carulla aixó, no va aconseguir que aquest l'hi aclarís. La
veritat és que en l'EP consten com a autors G. Elorriaga i J. Fusté i el mateix
any la va gravar Manolo Escobar a ritme de sevillanes, al blog us hem posat les
dues caràtules i en el revers de l'EP de Los Mustang veureu que està signat
per Santi Carulla i dedicat a Mario. Per
cert, aquesta cançó també la van gravar Los Stop, Michel i el cantant català
Vicent de nom complet Vicente 
Solsona i que havia estat cantant de Los Wikingos
i que després seria vocalista de l'Orquestra Slàlom. Els Mustang eren Santi
Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista) que va morir l’any passat i que
era també el compositor de totes les cançons propies que ells van gravar i que
van ser 18, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony
Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació inicial fins que el grup es va
separar l'any 2000. Per cert aquesta cançó va ser protagonista d’un d’aquells
tebeos de la col·lecció Claro de Luna, també us posem la portada del cómic, com
es diu ara.
Los Z-66 – Haz de mi una isla
Aquesta peça va ser el gran èxit
internacional del cantant irlandes Joe Dolan (16 d’octubre de 1939 – 26 de
decembre de 2007), perì ara ens la versionen i molt bé els Z-66 i amb ella
tornen els mallorquins avui a El Temps Passa... i la música queda. Els Zeta,
com s’els coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es
va llançar com a solista, passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66
eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal, Flower Pot
Men i The Animals ja que era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El
Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams
plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències,
com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel Redding i el cantant dels
Flowers Pot Men. 
Els seu manager és deie Mike Jeffrevs, ja es mort. Els Z-66 es
crear a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç
Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la
bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup
Lorenzo Santamaría que venia de Los Chelines, Los Brios i Los Fugitivos (la foto es de Llorenç amb aquests). Quan
Los Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van
anar a Zebra on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van
tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a
l'Auditori de Palma del que va surgir un bon CD ple de qualitat i sobre tot
experiencia.
Conclou per avui El Temps Passa… i
la música queda, però abans de tocar el dos us deixem en companyia de totes
aquelles emissores per les que escoltes el programa o per internet si t’el
descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent
Quimet Curull i Mario Prades i ara marxarem dient-vos que us porteu bé i no feu
rés que nosaltres no fariem.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió
per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario