Avui el nostre recorregut pel passat que emprenem
setmanalment des El Temps Passa... i la música queda, comptarà amb Karina, Los
Pops, Los Corbs cantant en castellà, Los Bohemios, Magos de Oz, Los
Arlequines, Los Bravos, The Bonds, Los Ángeles, Los Dayson el grup on començava
un jove Camilo Sesto, Els 3 Tambors, Los Diablos Negros, Los Astros i Los
Catinos i a La Parrafada
recordarem els Discos Sorpresa de Fundador que formen part de la història del
pop espanyol i de la publicitat realitzada a Espanya en els anys seixanta. Ha
arribat el moment de posar-nos de nou en marxa i ho farem des de totes les
emissores per les que ens escolteu o vía internet, si et descarregues el
programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que
ho permeten. Seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i comencem dient-vos alló
de sempre, per variar
Obrim la
Paradeta
Los Arlequines – No hay amor para mi
El grup Los Arlequines sorgeixen a Madrid a mitjans dels
anys seixanta, quan el Ye Yé anava de mal borràs i els conjunts començaven a
mirar cap al R & B, la psicodèlia i el blues-rock. Los Arlequines, es van
crear l'any 1965 i van estar en actiu fins al 1968, creiem que tan sols van
gravar un disc, aquest single en el qual el tema “Tomando café”, composada per
Máximo Baratas i que també va gravar Elia Fleta, ocupava la cara A i “No hay
amor para mi”, cantada en anglès i titulan-se veritablement “There isn’t love
for me”, composada per José María Panizo que era component del grup i que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda per començar el programa
d’avui, a l'altra banda i que va editar el segell RCA l’any 1967, però Los
Arlequines són un grup a tenir en compte pels seus components que posteriorment
van tenir carreres rellevants en altres bandes. Pepe Robles (guitarra, veu)
tocaria amb Los Angeles i al costat dels seus 
companys de Los Arlequines Tomás
Bohórquez (orgue) i Emilio Bueno (baix) serien els fundadors de Los Módulos,
José María Panizo (bateria), que va ser el primer a deixar el grup, formaria
part de Henry & The Seven i posteriorment d'Aguaviva, després i durant anys
acompanyaria al contrabaix a María Dolores Pradera. El cinquè component era
José Luis Avellaneda, que en realitat i com us hem dit en moltes ocasions, es
deia José Luis García Román i es va incorporar en la seva última etapa a Los
Angeles, va morir en el mateix tràgic accident de cotxe, ocorregut en Montilla
del Palancar després d'un concert realitzat a Tarragona i que també va costar
la vida a Poncho. Pepe Robles (a la foto) també va treballar en solitari i va fer un duet amb Teddy Bautista.
Los Bohemios – Que chica tan formal
Les mares sempre ens deien que havíem de buscar-nos noies
que fossin molt “formals”, el que es deia “Una noia així com cal”. Dons aquí en
teniu una de noia formal, com és deia en aquells anys de la nostra joventut.
Aquesta és la cançó més popular en la carrera de Los Bohemios i va ser
publicada a un EP editat per Hispavox l’any 1967 i la veritat es que no era
d’ells, es tractava d’una versió del “Respectable” del grup The Isley Brothers,
si bé Los Bohemios s’apropan més a la versió que van treure The Outsiders, una
banda de Cleveland, Ohio, liderada pel guitarrista Tom King, ja mort. Aquesta
peça va ser versionada així mateix per Los Polares. Al disc de Los Bohemios
també hi trobavem “Lo tomas o lo dejas”, “El voltaje” i “Despertar al amor”.
Per cert, aquesta cançó es va incloure també a un Disc Sorpresa de Fundador.
Molts deien que Los Bohemios eran mallorquins, però aixó no era veritat del
tot, Los Bohemios van ser un grup d'Albacete que s’en van anar a Mallorca i
l’integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i
Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare és deia igual que ell, era 
pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. El guitarra Antonio
Veciana per la seva part, va donar la volta al món en vespa. Un altre del
components de Los Bohemios que es deia Eugenio Martínez, va morir molt jove a
causa d'un càncer. Supossem que Los Bohemios van ser un altre grup que al igual
que Los Javaloyas, van acabar quedan-se a les Illes Balears. Per cert que a
Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups,
destacant, a més de Los Bohemios, gent com
Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys
(sí us sona aquest nom us aclararem que res a veure amb el Dúo Dinámico), Los
Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Los
Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre
versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi
dels anys 60. Per cert que el pare de Mario sempre li deia que en això no fes
cas a la mare que sortís amb noies "dolentes" perquè amb les bones un
es casava i calia viure la vida abans.
Los Bravos – Los chicos con las chicas
Aquesta va ser la cançó que va donar títol al primer film de
Los Bravos que es va estrenat l’any 1967, en total en van fer dues pel·lícules.
La veritat és que tret de les cançons "Black is black" i "La
moto", Los Bravos no van aconseguir un altre gran èxit massiu, tot i que
les seves cançons, com aquesta que compartim ara a El Temps Passa… i la música
queda, van funcionar bé. Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965
coincideixen a la discoteca Jaima dos grups Mike & The Runaways i Los
Sonor. Michael Kogel (Berlín, 25-04-1944), Pablo Sanlley (Barcelona, 1943) i
Miguel Vicens (La Corunya,
1943) tocaven en el primer, mentre que Tony Martinez (Madrid, 1944 - Colmenar
Viejo, 19-06-1990) i Manolo Fernández (Sevilla, 1942 - Madrid, 1968) tocaven en
el segon, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Els descobreix Manolo
Díaz, aleshores directiu de Columbia que els va presentar al productor Alain
Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un sol
hit internacional, el seu segon single "Black is black" que va
arribar a número dos en el Regne Unit i quarta posició als Estats Units. A
França 
no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va
versionar el tema en un EP interpretant en francès i es va menjar el pastís de
les vendes. Los Bravos van ser un muntatge entre la discogràfica, una cadena de
ràdio-fórmula i el productor Alain Milhaud, la seva presentació oficial va ser
en una edició especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela al carrer
Jovellanos, era la primera vegada que en aquest teatre actuava un grup pop. La
cadena SER va retransmetre en directe aquell concert. Després de la mort del
organista Manolo Fernandez que també havia tocar amb Los Estudiantes, el seu
lloc va ser ocupat per Jesús Gluck amb un muntatge de presentació que la veritat,
va ser més teatral i còmic que útil. Van ser produïts per Alain Milhaud que els
va fer signar un contracte mitjançant el qual era amo prácticamente fins de la
seva ànima, controlant la seva vida social i fins i tot les vestimentes. La
cançó “Los chicos con las chicas”, com us deiem, donaba titul i estaba inclosa
en la seva primera pel·licula, despres en farien un altra "Dóna'm una mica
d'amor" de 1968 que en un principi pensaven titular "Los Bravos
2", peró quan el film es va estrenar li van cambiar el títol. I per cert,
quan van 
començar no tocaban ells en els enregistramens, eren músics d'estudi.
El primer single de Los Bravos va ser una versió del "No és res
estrany" de Tom Jones. El suïcidi del organista Manolo Fernández a causa
del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i
que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en
solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial
de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys amb dos o tres cantants nous,
un d'ells Anthony Anderson que era germà del cantant dels britànics Yes, per
desfer-se després. Si bé avui seguexen en actiu, però sols queden Mike, Pablo i
Miquel.
Los Magos de Oz – La flor
Des de Madrid ens arriba aquest tercet creat l'any 1967,
encara que cap era nascut a la capital del Regne, es van anomenar Los Magos de
Oz, als quals no hem de confondre amb el grup Mago de Oz, molt més actual i amb
un so que es decanta cap al hard rock amb tocs barrocs. Los Magos de Oz estava
integrat pel gallec Juan Enrique Dapena al que es coneixia com Johnny i que
havia militat a Los Siderales i també era compositor, Ana Sánchez que era de
Màlaga i Alfonso Pueyo que era aragonès. Amb producció d'Eleuterio Juárez
publiquen al 1968 el seu primer disc, per al segell RCA que va incloure dues
versions. Aquest tema, escrit per Johnny que us portem avui a El Temps Passa...
i la música queda, es trobava en el segon single, editat també al 1968, era la
cara B i a l'altra costat trobàvem “María Carnaval” a ritme de samba i que
creiem era una versió. És clar que abans havien participat al Festival del Miño
de 1968, tot i que creiem que no van guanyar. A partir de 1969 passar a ser
produïts per José Luis Armenteros que ja havia deixat a Los Relámpagos i al
1970 seria José Luis Navarro. També en 1970 els deixa Alfonso
que és substituït
pel corunyès Javier Fernández i Johnny i Ana es casen, sols tenen vint anys
d'edat cada un. Es presenten al Festival de Benidorm com a trio i així mateix
Ana com a solista, però serien eliminats en la preselecció, ara bé, es
classifiquen en segona posició quan
tornen a actuar al Festival de la
Cançó del Miño. En el 71 arriben les milis i allò representa
una aturada per al grup. Quan tornen a posar-se en marxa en lloc de Javier
torna Alfonso i graven un parell de discos amb cançons composades per a ells
per Juan Pardo i finalment es desfan al 1973, començant llavors Ana i Johnny la
seva carrera com a duet, amb gran èxit en els anys 70, sobretot gràcies al tema
“Yo también necesito amar” que va ser número 1 en vendes, mentre que Alfonso
Pueyo es llança en solitari i participa en alguns musicals com "Jesucrist
superestar" i "The Rocky Horror Picture Show". En total Los
Magos de Oz publicarien 6 singles, l'últim a l'any 1972 i ja al 1999 les seves
cançons serien recuperades pel segell Ramalama en un disc doble compartit amb
els èxits de Ana y Johnny (a la foto).
Los Corbs – Louie, Louie
Aquest tema, tot un clàssic del rock and roll, va ser el
gran èxit del grup nord-americà Richard Berry and The Pharaohs's i Richard la
va escriure l’any 1965. Ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda la
versió que va realitzar el grup català Los Corbs, incloent-la en un EP
interpretat en castellà que va publicar el segell Marfer al 1966. La veritat és
que d'aquesta cançó s'han realitzat multitud de versions, destacant, entre
altres, les de The Beach Boys, The Ventures, Otis Reading, The Kinks, The
Troggs, MC5, The Sonics, Iggy Pop, Pattie Smith, David Bowie, The Clash, Toots
& The Maytals o Motörhead, tot i que el cas més curiós és el del grup The
Kingsmen que a causa de la cançó van tenir problemes amb el FBI ja que en
directe canviaven la lletra de la cançó donant-li un toc carregat de
connotacions sexuals i durant dos anys van estar perseguits i van ser finalment
encausats. A Espanya i a més de la versió de Los Corbs, també la van gravar Los
Elegantes, encara 
que va ser l'any 1985 i titulant-la “Luisa se va”. Los Corbs la van incloure en un EP, publicat l'any 1966, on també hi trobavem
“Disimulando”, “Suzie Q” i “Lamentos”. Los Cobs que també van gravar dos EP per
al segell Edigsa cantats en català i signats com Els Corbs, eren d'Igualada i
es van crear l'any 1964. Un dels seus components Joan Vidal Soler, va morir el
dia 6 de juny d'aquest any 2016
a Tarragona als 70 anys d'edat, el bateria Joan Vidal
Vilanova va formar part durant una temporada dels Lone Star, Symbolo i
Unidades, la resta de components eren Agustí Miquel Peiró a la guitarra que va
tenir després una interessant carrera en solitari com a cantant i va morir al
1989 i que venia dels Tigres, Eduard Finestres i Ramon Bregada. Tot i que
s'afirma que el primer grup de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana
van ser Els Dracs, abans que ells ja ho van fer Els Corbs i a més van incloure
una cançó seva en el disc col·lectiu "Show al Palau" que va publicar
Edigsa l’any 1966 i que tenia cançons de les actuacions de Raimon, Serrat,
Núria Feliu i alguns altres. 
Los Pops – Chica de negro
Aquest tema, “Chica de negro” que és el “The girl in black”
de The Troggs que ens porten des de Mallorca Los Pops, una altra bona banda, es
trobava en el seu segon disc, un EP publicat l'any 1967 pel segell Regal i en
el qual el tema estrella va ser la seva versió del “Con su blanca palidez” del
grup britànic Procol Harum, però també trobem en el vinil, “La chica del
verano” escrita per Georgie Dann i “Pa
Pa Pa” una cançó composada per ells. Los Pops van treure en total tres EP's,
tots l'any 1967 i val a dir que realment eren una banda que petaba molt bé. Amb
cambis de músics, Los Pops van començar al 1962 i van debutar al hotel Eva
María de Cala Major. Desprès és convertiran en el grup resident de la sala Big
Apple, a Palma. Los Pops eren cinc joves i l'integraven Paco Rosell com a
cantant, Diego Sámchez que procedia de Los 
Fugitivos a la bateria i que va
substituïr a Juan Sansó, Agustí (órgan), Jacobo (baix) i el guitarra solista,
un granadí anomenat José Rodríguez Lechuga que abans havia tocat a Los Guantes
Negros. En els seus discos a part de les clàssiques versions, la majoria de les
vegades imposades per les discogràfiques, Los Pops sempre van incloure cançons
pròpies. Tot i que no tornarien a gravar cap altre disc a partir de 1968, van
estar en actiu fins a l'any 1972 actuant bàsicament a l'illa de Mallorca, amb
cambis de músics. Us explicarem una curiositat, quan es trobaven en plena
campanya de promoció d'aquest disc van ser convidats a actuar a TVE en un
programa que es realitzava des de Miramar, a Barcelona. Quan els nois van
arribar al plató el productor va jutjar que portaven els cabells excessivament
llargs per sortir a la televisió pública i va donar ordre que es presentés el
perruquer de l'estudi i els tallessin el cabell i es va fer.
La
Parrafada
Disco Sorpresa de Fundador
Fa un parell o tres de temporades que diem "hem de
tornar a parlar sobre els Discos Sorpresa de Fundador" ja que hem rebut
uns quants correus i missatges a través del Facebook de Montse demanant que
tornem a tocar el tema, avui ha arribat el moment de fer-ho.
El personatge de Fundador, el seu eslògan "Está como
nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura
publicitària dels anys seixanta i també de l’historia del diseny espanyol.
Una de les més importants campanyes promocionals i publicitàries
musicals llançades per una firma comercial en els anys seixanta i al llarg de
l’historia, va ser la que va emprendre la casa Pedro Domecq, amb els seus
Discos Sorpresa de Fundador, iniciada l’any 1962 i mantinguda fins 1973. En
aquesta col·lecció unien novetats enfocades a la joventut i altres amb temes
dedicats bàsicament al públic de més de trenta anys. No recordem que
s'entremesclen estils. Es 
tractava d'EP's de quatre cançons i a vegades
singles, en els quals no sabies mai que t’anaves a trobar el obrir-lo ja que
estava precintat i la caràtula no indicava que hi trobariem dins. D'això el
anomenarse "Disco Sorpresa". A més a més i per mantenir la
"Sorpresa", de vegades eren quatre cançons del mateix intèrpret i en
altres es tractava de quatre temes de quatre grups o cantants diferents. Les
campanyes publicitàries és centraven bàsicament en les festes de Nadal. De
vegades es tractava de reunir cinc taps de rosca que canviaves pel Disco
Sorpresa de Fundador. En altres eren caixes de tres ampolles que ja incloïen en
el seu interior el disc.
tractava d'EP's de quatre cançons i a vegades
singles, en els quals no sabies mai que t’anaves a trobar el obrir-lo ja que
estava precintat i la caràtula no indicava que hi trobariem dins. D'això el
anomenarse "Disco Sorpresa". A més a més i per mantenir la
"Sorpresa", de vegades eren quatre cançons del mateix intèrpret i en
altres es tractava de quatre temes de quatre grups o cantants diferents. Les
campanyes publicitàries és centraven bàsicament en les festes de Nadal. De
vegades es tractava de reunir cinc taps de rosca que canviaves pel Disco
Sorpresa de Fundador. En altres eren caixes de tres ampolles que ja incloïen en
el seu interior el disc.
La campanya va funcionar molt bé i per aixó va durar tants
anys, és clar que com sols passar quan una cosa funciona, va ser imitat. També
la marca Mirinda de refrescos de taronga i llimona i que era de Pepsi-Cola, va
regalar discos, si bé aquest no eren “Sorpresa”. Aixó mateix altres marcas es
van sumar a aixó de 
regalar música, des de Starlux a marques de detergents com
Skip, inclus els Quesitos MG va regalar els seus discos, en aquest cas singles,
Mario en te un d’ells de Víctor Manuel. A mitjans dels anys setenta les caixes
d’estalvi van regalar LP’s quan feies imposicions de diners en la teva llibreta
i molts anys més tard diaris i revistas regalarien CD’s de música i va semblar
tota una novetat, dons bé, no era nou i es que avui en dia, poques cosas son
novas a la Viña
del Senyor. De fet i com us deiem, durant els anys setenta les Caixes regalavan
LP’s i alguns eren veritables “virgueries”, quan feies una imposición de cales a la
teva llibreta.
regalar música, des de Starlux a marques de detergents com
Skip, inclus els Quesitos MG va regalar els seus discos, en aquest cas singles,
Mario en te un d’ells de Víctor Manuel. A mitjans dels anys setenta les caixes
d’estalvi van regalar LP’s quan feies imposicions de diners en la teva llibreta
i molts anys més tard diaris i revistas regalarien CD’s de música i va semblar
tota una novetat, dons bé, no era nou i es que avui en dia, poques cosas son
novas a la Viña
del Senyor. De fet i com us deiem, durant els anys setenta les Caixes regalavan
LP’s i alguns eren veritables “virgueries”, quan feies una imposición de cales a la
teva llibreta.
Us explicarem la història de la Marca Fundador que
és de la Casa Domecq.
Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant
d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de
temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves
destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de
l'època. Las Holandas, com es va anomenar a aquestes botes, van costar una
fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan 
elevat preu. Les
botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les
excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a
la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure,
ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest
licor, va comprendre que havia obtingut un brandi de gran personalitat.
D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols.
D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei
Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any
1904.
elevat preu. Les
botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les
excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a
la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure,
ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest
licor, va comprendre que havia obtingut un brandi de gran personalitat.
D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols.
D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei
Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any
1904.
I ara i fins el final del programa d'avui escoltarem molta
més música i cançons d’aquella época daurada.
Los Ángeles – Momentos
L'any 1969 Los Ángeles van publicar un single a través del
segell Hispavox que com la resta dels seus treballs va estar produït per Rafael
Trabucchelli, en el qual trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps
Passa... i la música queda. Va ser la cara A i en l'altre costat van incloure “Pequeñas
cosas” que va comptar amb un bon acompanyament orquestral. Les dues cançons
havien estat escrites per Poncho, cantant i bateria de Los Ángeles. En diverses
ocasions i escoltant a Los Ángeles us hem dit que quan van començar es deien
Los Ángeles Azules i eren cinc, tenien cantant, es tractava de Julian Granados
que els va deixar per incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos.
Los Ángeles Azules es van crear l'any 1963, a Granada, encara que inicialment es
feien dir The Blue Angels. Eren Julián Granados (cantant), Javier Muñoz (baix)
i Agustín Rodriguez (guitarra), però se'ls uneixen Poncho González (bateria i
cantant), Miguel Merjías (piano) i Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian
Granados els deixa per anar-s’en a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles
Azules, encara que no 
inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar
en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos
últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files Poncho, Miguel i Javier i allò representa un
impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966,
sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i
queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria),
Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra
rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà
de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los
Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en
actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana,
mañana”, “98.6”,
“Mónica”, “Abre tu ventana”, “Rachel” i tantes otras. La mort amb la seva dalla
va segar la vida de dos d'ells en un terrible accident de trànsit i allò va
marcar la fi del grup. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un
accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un
concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a
l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb
lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la
furgoneta.
Los Beta – Marianne
Quan Los Beta que havien començat sent Los Beta Quartet, van
canviar de companyia discogràfica i van deixar de ser artistes d'EMI-Regal,
estaven disposats a gravar cançons pròpies o escollir ells les versions, però
resulta que la nova casa de discos que era Sonoplay els va dir allò de "No
hijo, no". Aquest tema que és una versió, però no recordem de qui, encara
que estem segurs no era la "Marianne" de Cliff Richard, va ser la
cara B d'un single publicat l'any 1967 amb "Marionetas en la cuerda",
el tema eurovisiu de Sandie Shaw a l'altra banda, va ser el seu quart disc com
Los Beta. Aquest va ser el segon disc per Sonoplay, però heu 
de tenir en compte
que en el primer van gravar "Incendio en Rio" i aquella
"Família" tan original, dues patxangades. Per tant i malgrat les seves
perspectives, els va tocar seguir fent més del mateix o pitjor. Los Beta van
sorgir a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta Quartet per passar
posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los Beta que és com
se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis entre els
components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el
cantant Miguel Moreno que despré formaria el grup Miguel Moreno y Los Dinos, el
teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van
haver-hi més canvis. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un
dels grans grups versioneros mallorquins de la seva època i val a dir que els
seus directes eren molt bons
La Música
que es Feia en Català
The Bonds – Wooly Bully
Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb connotacions
del 007 i la cançó. pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça
estrella va ser la versió en català del "Que família más original" de
Sacha Distel i “Satisfacció” mític tema dels Stones. També estava
"Ahir" versió dels Beatles i el "Wooly Bully" que us portem
avui i que era la versió en català del clàsic dels nort-americans Sam The Sham
& Pharaohs. L’adaptació de les lletres va ser de Ramón Folch i Camarasa.
Creiem que a part d’aquest EP no van gravar res més. Val a dir que la versió
dels The Bonds es bona, però bastant fluxeta, es clar que la explicació es
sensilla i no te res a veure amb la qualitat del grup, es tracte del segell i
la linea de producció que seguien: Concentric-Espinas Ah! Ho hem dit en moltes
ocasions, José María Espinas creia en els cantautors i quan després de deixar
Edigsa va fundar Concentric, els grups que van gravar allà sonaven a cantautor
i els baixos i bateries quedaven empastades de manera que o no lluïen o
semblava que s'havien anat de vacances. Per cert, el director artístic del
segell era Francesc Burrull que suposem no va estar mai massa d'acord amb
aquestes produccions, es clar que Qui paga mana.
Ramón Folch i Camarasa va fer l'adaptació de les lletres d'aquest disc
Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua
Quimet reclama inmediatamente l’euro per que aquesta cançó
la ha tocat un munt de vegades. Aquest tema és el millor al costat de
"Cançó del noi dels cabells llargs" en la carrera musical d'Els 3
Tambors aquest bon grup pioner del rock en català, un dels millors del pop-folk
de les nostres terres i que avui son part de la historia musical catalana.
"Romanço del fill de vidua" estava composada per Bob Dylan, es una
versió del “Tombstone blues” i el text va ser adaptat al català per el poeta
Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va
publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa “Cançó del noi
dels cabells llargs” de la 
que us hem parlat abans. De fet Els 3 Tambors sols
van gravar dos EP's i per cert no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i
Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer
disc que es va editar mitjançant el segell Belter l’any 1966 incluïa, com ja us
hem dit, la “Cançó del noi dels cabells llargs” i que va ser composada per
Jordi Batiste quan solsament tenia disset anys. Jordi Batiste més tard va
formar part de Màquina, la millor banda de rock progresiu català i de Ia i
Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan i creiem
que en solitari. El seu germà Albert Batiste va tocar amb Els Sapastres,
Fusioon, on també estaven Santi Arisa i Manel Más i altres grups de la Ona Laietana. En
aquest EP també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
Los Dayson – No la canteu més
Ara parlarem de Camilo Sesto, una de las grans veus del pop
espanyol si be mirar-lo, la veritat es que avui en dia ens resulta més haviat
patetic. És clar que si parlem de Camilo Sesto val a dir que abans llantar-se
en solitari va tocar amb Los Botines després de haver estat una setmana amb
Cefe y Los Gigantes i abans havia format part d'un grup d'Alcoi anomenat Los
Dayson que van treure un sol EP. Aquesta cançó dels Dayson que us portem avui,
amb Camilo Blanes (Alcoi, Alacant, 16 de setembre de 1946) com a cantant i
també bateria, està cantada en català, de fet a part del EP van gravar dues
cançons en català, aquesta és una d’ellas. Després d'editar un disc, l'any 1965
Los Dayson 
viatgen a Madrid per participar en el concurs de Televisió Espanyola
"Salto a la Fama",
on els hi van fer tocar "Flamenco" de Los Brincos. Després d'aquesta
actuació i com no van guanyar, la resta de membres del grup van tornar a Alcoi,
però Camilo es va quedar a la capital del Regne. Camilo va haver de dedicar-se
a tocar instruments i a fer cors per a altres músics a fi de poder sobreviure.
L’any 1966 s'uneix a Los Botines i participen a "Los Chicos del Preu"
de Pedro Lazaga, pel·lícula en la qual Camilo Sesto va tenir un paper com a
actor. Ancara va treballar a un altre film que creiem era "Hamelin",
amb Miguel Ríos. Després de complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir
la mili que va fer a Almeria, l'any 1970 va iniciar la seva carrera en solitari
com Camilo Sesto i de la mà de Juan Pardo que va ser el seu descobridor i
productor i havia trencat les seves relacions profesionals amb Junior, és clar
que la semblanza física de Camilo Sesto i Junior va portà molts comentaris mal
intencionats.
Seguirem ara amn molta més música, però des de Torrelavega.
Los Astros – Tema para un amor ausente
Los Astros van ser un grup vocal, un tercet que es van
conèixer quan formaven part del Orfeón Infantil de Torrelavega i van decidir
deixar el cor i crear un grup a finals de l'any 1964. Llavors van néixer Los
Astros, integrat per José Manuel Sierra, Carlos Sánchez i Manuel Gandarillas.
Van debutar al Festival Gran Gala del Optimismo, organitzat per Radio Juventud
de Torrelavega. El 29 de novembre de 1964 ho van fer al XII Festival de la Caravana de la Alegría, al Teatre Pareda,
juntament amb Los Diamantes, Los Blancos, Los Castellanos i Los Vándalos. Va
ser el febrer del 65 quan actuen a Radio Madrid, cantant tres cançons i allà
els va descobrir Rafael Trabuchelli i a partir d'allí comencen a actuar
periòdicament en festivals, una pràctica habitual en els anys seixanta, de fet
fins i tot van arribar a compartir cartell amb Raphael. Al maig obtenen el
carnet vermell que lliurava el Sindicat Vertical i que permetia actuar fent
Teatre, Circ i Varietats, però no ball, per això era necessari el carnet blanc
i havies de passar pel Conservatori per aconseguir-ho. Aquesta cançó que
compartim ara al 
programa es trobava al seu segon disc, un single editat per el
segell Tempo l’any 1966 amb “De la mano” a l’altre costat i finalment un altrer
single amb el tema "Tu" que van defensar en la vuitena edició del
Festival de la
Canción Española de Benidorm, quedant entre els 10
finalistes, va guanyar Alicia Granados. Va ser llavors i pel fet que en el
festival també va participar Kinita que es va començar a parlar d'un romanç
entre aquesta i José Manuel, component de Los Astros. Anys després el xicot ho
va desmentir, Kinita sols tenia 15 anys i tot va ser un muntatge de les
discogràfiques per donar publicitat a Kinita i a Los Astros. També van
acompanyar al cantant Alfredo en diversos discos, encara que en aquest cas i
per problemes de discogràfica, els discos van aparèixer com Alfredo y sus
Amigos, no com Los Astros. El tercet vocal es va separar l’any 1968 i
actualment Manuel Gandarillas és solista del Coro Santa María de Solvay.
Los Catinos – Me gustaría que me quisieras
Belter. L’any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons
Romàntiques" que de fet va ser el seu primer LP i val a dir que Los
Catinos segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la
sala Tango de Barcelona. És clar que si voleu anar a veure'ls en directe, cosa
que us recomanem des de El Temps Passa... i la música queda perquè gaudireu i
molt, us assegureu abans que actuïn aquell dia. Aquesta cançó que escoltem al
programa d’avui, es una versió del tema "I'd Love You to Want Me" que
va ser el gran èxit del cantant nord-americà Lobo que veritablement es deie
Roland Kent Lavoire. Es va incloure com a cara A d’un single publicat per
Belter l’any 1973 i que portava “Hoy, un mañana será” al altre costat i que en
aquest cas era una composición de Georgio. Van publicar en total 24 discos
petits, entre EP’s i singles, però també un disc recopilatorio molts anys
després d’haver-se desfet. De fet van treure un altre disc petit després
d’aquest i van dir adéu, si be en els noranta i amb la moda revival van tornar
i com us deiem segeixen en actiu.
Los Diablos Negros – Sábado triste
Ara i després d'escoltar a Los Catinos, hem decidit
retrocedir una mica més en el temps i sonaran Los Diablos Negros que com us
dèiem escoltant a Camilo Sesto i Los Dayson, van ser la llavor de la qual van
sorgir Los Botines. Van ser qualificats com "El Conjunt més Bronca de
Madrid" i és que els seus concerts eren tumultuosos i els seus seguidors
es desmadraban i s'esgargamellaven amb frenesí i en moltes ocasions els seus
concerts acabaven en merder. La veritat és que ells, amb Manolo Pelayo al
capdavant, mai es van prendre seriosament això de la música com a professió.
Només volien divertir-se i lligar. Tots ells eren nens de casa bona, del barri
del Retiro i van sorgir l'any 1961 anomenant-se primer Los Vultures. Res a
veure amb la saga "Crepuscle" i posteriorment Las Estrellas Negras i
ja l'any 1962 definitivament Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i
guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José 
Inclán (bateria) i Luis María
Herranz (baix). Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un EP publicat
per Discophon l'any 1964 que també hi tenia "Hully Gully" de The
Olympics que van reversionar Sam the Sam and the Pharaohs, "Twist and
shout" i "Ella te quiere", les dues últimes versions d'èxits de
The Beatles. "Sábado triste" que escoltem ara, va ser un dels grans hits d'Adriano
Celentano. En total Los Diablos Negros van gravar quatre EP's, l'últim l'any
1965 i amb canvis entre els músics, es van reconvertir a Los Botines. L'any
1984 el segell Alligator Records va publicar un LP amb la seva discografia
completa. També Ramalama ha reeditat un CD amb els seus èxits, però compartit
amb Los Botines i Manolo Pelayo en solitari que va ser substituït per Camilo
Blanes.
Karina – Something
terme "veu
karinera" que utilitzem quan ens referim a cantants femenines espanyoles
amb un timbre de veu aflautat i agut en excés que tan en moda van posar les
cantants nord-americanes en els cinquanta. Va ser la noia Ye Yé per
excel·lència. En la seva carrera destaquen amb llum pròpia cançons com “Las
flechas del amor”, “Romeo y Julieta”, “El baúl de los recuerdos”, “Me lo dijo
Pérez” o “En un mundo nuevo” amb la qual ens va representar a Eurovisió l'any
1971 quedant en segona posició. Quan començava l'any 1961, es va presentar i va
guanyar un concurs radiofònic de la
Voz de Madrid i va guanyar tres mil pessetes de l'època. És
clar que en aquells temps encara feia servir el seu nom real que era Maria Isabel
Llaudes Santiago. Es va presentar en uns quants festivals i va gravar anuncis
per a publicitat en ràdio, entre ells un per Wynn’s. Va ser Torrebruno qui li
va posar el nom artístic de Karina, quan va signar contracte amb Hispavox,
encara que algunes fonts asseguren que va ser obra d'Enrique Garea, director
del segell Columbia, però ella ja havia publicat un parell d'EP's que es van
vendre en botigues, un d'ells amb “El bikini amarillo” com a cançó estrella i
també un single publicat per RCA, el seu primer disc i que va ser utilitzat l'any 1961 per una marca
comercial que el regalava a gasolineres, encara que creiem que també podies
aconseguir-ho en els comerços.
Acabarem per avui El
Temps Passa… i la música queda, ara us quedareu en companyia de les emissores
per les quals ens escolteu cada setmana o bé per internet, si us decarregeu el programa del blog o el facebook de Montse
Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara toquem el dos fins a
la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
