El Temps Passa 11-01

Enllaç per descarregar-se el programa

Anem a començar una nova temporada de El Temps Passa... i la música queda. Sembla que va ser ahir quan vam iniciar el nostre recorregut pel passat, pels seixanta aquí al país, però portem 11 anys compartint amb vosaltres les nostres vivències i experiències a ambdós costats de l'escenari, a través de la música, els Anuncis d'aquella dècada daurada, musicalment parlant per descomptat, sense oblidar La Parrafada, en la qual realitzem un recorregut per successos que van passar pràcticament fa cinquanta anys. Avui en els nostres Anuncis us portarem a gent famosa que va incursionà en el món de la publicitat i també tindrem molta música amb unes quantes parelles, el Dúo Juvent’s, Tina y Tesa, Dúo Rúbam acompanyats per Los Quijotes i per descomptat el Dúo Dinámico, sense oblidar a Los Mustang,  Lone Star, Augusto Algueró i la seva Orquestra, Los Brincos, Yerba Mate, Los Sírex, Adamo, José Guardiola i Los Javaloyas que seran la nostra banda sonora en aquest retrobament amb els nostres oients després d'aquest llarg període de vacances en el qual ens hem dedicat a carregar de nou les piles. Per tant, ens posem una altra vegada en marxa des de les emissores per les que ens escoltes o vía internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Som Quimet Curull i Mario Prades i tornarem a dir-vos que

Obrim la Paradeta

Dúo Juvent’s – Mira como bailo yo

Començarem el primer programa de l’onzena temporada d’El Temps Passa… i la música queda, escoltant al Dúo Juvent’s. Emili Huger, un dels components del Dúo Juvent’s, ens va visitar al estudi gran d’Altafulla Ràdio ja fa temps d’aixó, i vem fer un programa especial amb una bona entrevista, l’única vegada que hem entrevistat a algú a El Temps Passa… i la música queda. Després de dedicar un programa sencer al Dúo Juvent’s els vem deixar descansar, però els vem tornar a rescatar i des de llavors els seus discos s'èscoltan de nou al programa. Aquest tema és una peça desenfadada i plena de ritme que va editar Vergara l’any 1954, versió d’una cançó del cantant italià Ennio Sangiusto i uns altres que la van gravar van ser Los Pájaros Locos. Emili Huger i Javier Lardín, els components del Dúo Juvent's, treballaven a la Pegaso i van deixar el seu treball entre camions per dedicar-se a la música. Van començar el seu periple d'actuacions l’any 1961 i van fitxar pel recent creat segell Vergara, començant a gravar en el 62. Realitzaren molts concerts a Catalunya, Valencia i sobretot Mallorca. El Dúo Juvent's van decidir presentar-se a Madrid i van ser contractats per actuar el primer cap de setmana de juny de 1963. Però el 3 de juny va morir el papa Joan XXIII i el govern va decretar tres dies de dol nacional. Aixó volia dir “Tot fermat”. Es van tancar els balls i sales de festes i el Dúo Juvent's van tornar a Barcelona sense haver pogut actuar. A la tardor tornarien per fer-ho a la sala Imperator i l’any 1964 anirien de nou a la capital del Regne. També a l'any 1964 el Dúo Juvent’s van participar al Festival de la Mediterrània i pocs mesos més tard es van desfer després de deixar set EP’s gravats. Fa un parell d’anys que li hem perdut la pista al amic Emili que per cert, vivia a Tarragona.

Dúo Rúbam con Los Quijotes – Julio Verne

Un altre dels duets interessants sorgits en els anys seixanta com a rèplica al Dúo Dinámico, va ser el Dúo Rúbam, barcelonins. Aquest tema, en el qual ens parlen d'un dels grans escriptors de la ciència ficció, Jules Verne, es trobava en un EP editat l'any 1961 pel segell SAEF-La Voz de su Amo, recollint quatre temes de la tercera edició del Festival de la Cançó de la Mediterrània en el qual la va interpretar Lita Torelló, encara que ells li donen un aire més a rock and roll, acompanyats pet Los Quijotes, un bon grup que posteriorment i ja com Els Quixots, gravarien un parell de discos en català . En el disc també es van incloure “Eres fea”, “En la cruz de tu mano” de Robert Jantal i “Cuando te conocí”, totes elles versions del festival. Al Dúo Rúbam els van acompanyar també en moltes de les seves gravacions el Conjunt de Fernando Orteu. La veritat és que a principis dels 60 i a l'ombra del Dúo Dinámico van sorgir unes quantes parelles dins del món musical, com Los Pantalones Azules, el Dúo Cramer, Kroner's Dúo, Dúo Juvent's, Dúo Radiant’s, Tina y Tesa, Tony & Charley i uns quants més d'efímera vida. El Dúo Rúbam van ser uns dels que van funcionar bastant bé a nivell discos i vendes i en la primera meitat de la dècada van tenir els seus cinc minuts llarcs de glòria. El Dúo Rúbam eren Enrique i José Luis, procedien de Barcelona i van començar gravant l’any 1960 per Saef, un subsegell de La Voz de su Amo i el 1963 van fitxar per Belter desfent-se el duet l'any 1964. Tenen una bona carrera amb 15 o 16 EP's, per cert que Enric Ferrer, fill del component del duet es va possar en contacte amb nosaltres i s’ha ofert a pasarnos molta més informació d'ells, quan la tinguem escoltarem més coses del Dúo Rúbam i os ampliarem el que sabem. Una curiositat, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent’s, lo van comprar al Dúo Rúbam, tots quatre eren bons amics i companys de professió. Per cert, us explicarem una curiositat. Després de la Incivil Guerra espanyola, existia un carrer a Barcelona anomenada "Julivert" i quan van entrar les tropes franquistes una de les primeres mesures que van adoptar va ser canviar la retolació dels carrers al castellà, una de les que van decidir canviar va ser aquesta i Sabeu com ho van traduir? Premi, és l'actual caller Jules Verne.

Tina y Tesa – Tómbola

Aquest tema, tot un clàssic del cinema espanyol, va ser escrit per Augusto Algueró per a Marisol que la va convertir en èxit, però ara us portem aquesta versió a càrrec de Tina y Tesa que sona diferent, amb arranjaments molt més poppis que els de Marisol a la pel·lícula. Us la hem extret d'un EP editat al 1962 per EMI-Regal i en el qual també es van incloure “Balada de la trompeta” que va ser el gran èxit de Roy Hetzel i per descomptat de Rudy Ventura, “He Nena” de Bruce Channel i “Lección de Twist”. Cal recordar que aquest va ser el seu primer treball discogràfic, però Tina y Tesa en total gravarien tres EP's per Regal i un single per Ekipo l'any 1966 i també van participar en alguns festivals, entre ells el de Menorca. Les germanes Tina y Tesa eren de Alacant, però van haver de venir-se cap a Barcelona per poguer llançar-se professionalment. Les dues germanes tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on s'usava comunament el vermell i sobre tot, pel fet de ser dones. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Tina y Tesa eren un Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva qualitat, van fer que la EMI, a través del subsegell Regal les contractés i van començar a gravar fins l’any 1966, després el duet Tina y Tesa van desaparèixer del mercat musical.

Dúo Dinámico con Lesli i Santi – Lolita Twist

Avui i trencant amb la tònica habitual del Temps Passa... i la música queda, anem a punxar un tema que va ser tota una novetat, es va publicar l’any 2012. El Dúo Dinámico tenien un nou treball al carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el què revisaven i van gravar de nou alguns dels seus grans èxits amb bones col·laboracions. Des de Joan Manuel Serrat a Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas, Soledad Giménez, Lolita, Miguel Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio Iglesias, Diana Navarro i aquest tema que escoltem ara, on al seu costat trobem a Lesli de Los Sírex i Santi Carulla de Los Mustang que junt al Dúo Dinámico canten "Lolita Twist", una de les seves cançons clàsiques. En el disc també trobem temes com "Resistiré", "La, la, la", “Esos ojitos negros”, “Quisiera ser”, “Somos jóvenes”, “Perdóname”, “Eres tú”, “Soy un truhán, soy un señor” i “15 años tiene mi amor” i que consti que ens deixem algun. Manolo i Ramón formen part de la història musical espanyola i són tota una referència quan avui dia es parla de pop espanyol dels seixanta. Manuel de la Calva Diego, nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1937 i Ramon Arcusa Alcón que també és de Barcelona i va néixer el 10 de desembre de 1936, han composat al llarg de la seva carrera més de 800 cançons i han gravat unes 300. També s'han dedicat a la producció i van protagonitzar quatre pel·lícules.

Los Mustang – Billete de ida

Un dels millors grups versioners dels anys seixanta, al costat dels Javaloyas i Los Catinos, van ser Los Mustang i l'únic conjunt de la seva època que va mantenir la formació original fins a la seva dissolució l'any 2000. Aquesta cançó que us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, és la versió del "One way ticket" de Neil Sedaka, escrita per Jack Keller i Hank Hunter i que també va ser èxit en la versió que en els anys setanta va realitzar el grup Eruption i la veritat, no recordem ara en què EP o single dels seixanta la van incloure Los Mustang, encara que si recordem que la van gravar, nosaltres us l'hem extret d'un CD doble publicat l’any 1991 pel segell Divucsa, amb el títol genèric “Ayer una vez más”. Los Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista) i que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i que va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al llarg de la seva carrera, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i com us deiem, van mantenir aquesta formació inicial fins que es van separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacional del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que organitzava Mario a  Catalunya i Andorra, a l’edició de Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la placa la va recollir Santi Carulla. La veritat es que Los Mustang, els grans versioners al pais dels Beatles, tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i la primera per els valencians Los Pantalones Azules

Lone Star – Aquí en mi nube

Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda a Lone Star, als que tant Quimet com Mario consideren la millor banda musical espanyola dels seixanta i part dels setenta i avui en dia s’els anomena dins del mundillo musical “La llegenda”. D'ells va dir Julián Molero "A vegades va ser un tren de càrrega; altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut". Aquest tema que compartim ara és una versió del "Get off of my cloud" dels The Rolling Stones que la van incloure en un EP i també en el LP "December s Children (And Everybody's)" de 1965, però la veritat és que Lone Star, integrat per Pere Gené, Rafa de la Vega, Enrique López i el tarraconí Joan Miró la recreen i molts avui en dia la identifiquen amb ells i no amb els Stones, a Espanya, és clar, tot i que s’han fet un grapat de versions de la cançó al pais. Es un bon EP dels catalans, publicat l’any 1965 i on trobem com a tema estrella "Satisfacción" també dels Stones, al costat de "Muy lejos de aquí" de The Animals i el "Wooly Bully" de Sam The Sam & The Pharaons. Van treure els seu primer EP l’any 1963 per el segell EMI, però estava signat com Conjunto Lone Star i eren cinc components, tampoc estava Joan Miró que entraria l’any 1964 quan es van reestructurar per tercera vegada. En els seus inicis Lone Star van ser Pere Gené (veu i guitarra), Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en un local del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Durant els seus primers cinc discos encara van ser Conjunto Lone Star, finalmente van aconseguir treure’s alló de “conjunto” de sobre. Van tindre molts camvis de components a partir de finals dels seixanta i per Lone Star van passar Sebastià Sospedra, José María Vilaseca conegut com Tapi, Álex Sánchez, Jerónimo Martinez, Luis Masdeu i uns quans més.

Los Brincos – Tu me dijiste adiós

Ara a El Temps Passa... i la música queda, ens remuntarem a la primera època de Los Brincos, amb tota seguretat la més brillant, comercialment parlant, si bé musicalmente la millor va ser la tercera. És clar que en un principi i per obra i gràcia de la productora Marini Callejo que havia estat component de Los Brujos i va ser la primera dona productora del pop espanyol, instrumentalment Los Brincos sonaven perfectes, peró hi havia truc i és que Marini i per abaratir costos a Novola, un subsegell discogràfic depenent de Zafiro, posava músics d'estudi tocant en els primers enregistraments de Los Brincos. Van acunyar el terme “brincosis” per referir-se a la seva música. Aquest tema va ser la cara A d'un single amb "Eres tú", una extraordinària balada, a la cara B que escoltarem un altre dia. El tema va tornar a publicar-se també en un EP de Los Brincos on el tema estrella va ser "Borracho" que al seu torn també es va editar en single. Ambdós discos es van editar l’any 1965. Los Brincos van ser una idea de Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director artístic de Philips i que va morir en accident de tràfic poc després, i incialment van voler que es diguisis Las Ovejas Negras, però finalmente el nom va ser Los Brincos. Un dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser José Barranco, però aquest ho va rebutxar-ho per crear Los Flecos. La primera formació de Los Brincos va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González (germà de l'actor Agustín González) i Antonio Morales al qual es coneixia com Junior, si be dos anys després de la seva creació Juan Pardo i Antonio Morales van deixar el grup per formar Juan y Junior. Fernando Arbex va morir el 5 de juliol del 2003 i Junior el 15 d’abril de l’any 2014.

Els Anuncis dels Nostres Records

Molts són els actors i cantants que al llarg de la història han fet incursions en el món de la publicitat que sempre ha estat a l'aguait, pendent d'allò que pogués ajudar a vendre els seus productes. Avui a El Temps Passa... i la música queda, us portem a uns quants d'ells, molt variats, i començarem aquesta secció amb una de les artistes rellevants del “destape” al cinema espanyol i ens porta un anunci de roba “íntima”

Belcor María José Cantudo

Aquest es un anunci per acicalar a les nostres noies i per a posar-les cada vegada més sexys, si és que aixó és possible, per tant ens encarregarem ara de recordar una bona marca de roba interior que creiem que encara està al mercat. Imagineu com ha de ser de sexy que fins i tot la guapa actriu i presentadora María José Cantudo (Andújar, 10 de juliol de 1951) les utilitzava i recomanava en l'anunci que escoltarem ara. Belcor és una marca del grup Central Corsetera que va ser adquirit el 1993 per Vives Vidal, un dels líders empresarials del sector de la moda interior i roba de bany en el panorama europeu i que compta amb empreses pròpies a Alemanya, Benelux, França, Itàlia, Portugal i Estats Units, així com presència als cinc continents.

Detergente Dash Laly Soldevila

Una cosa vital i necessària en una casa és el detergent per rentar i ara us portem aquest. Us hem seleccionat el Detergent Dash que va publicitar en el seu moment l'actriu còmica catalana Laly Soldevila (Barcelona, 25 jul 1933 - Madrid, 12 setembre 1979). Va ser una gran actriu tant de teatre com al cinema, peça clau del cinema espanyol dels seixanta al costat de José Luis López Vázquez, Alfredo Landa, Tony Lebranc, Gracita Morales, Florinda Chico, Rafaela Aparicio i tants noms històrics. Laly Soldevila va fer un munt de pel·lícules, entre elles “Viva los novios”, “Los Chicos con las Chicas”, “Tocata y fuga de Lolita”, “Los jueves milagro” i tantes altres. En aquesta campanya publicitària va aparèixer fent de la Tia Felisa. Dash encara es fabrica i creiem que segueix comercialitzant-se a Espanya, bé suposem que si, però el que si sabem de segur és que Dash és una de las principals marques de detergents a Bèlgica i Itàlia.

Jabón Lux Julie Christie

Les pastilles de Sabó Lux s'anunciaven com “El jabón de las estrellas” i entre els coneguts del cinema que van promocionar la marca trobàvem aquest anunci on ens parlen de Julie Christie, però també hi ha publicitat gràfica de Natalie Wood, Rita Hayworth, Elisabeth Taylor, Rosanna Podesta, Dana Wynter, Ursula Andrews, Sophia Loren, Gene Tierney, Graciela Borges i un llarg etc. de noies de bon veure que devien la seva bellesa, segons la publicitat, al'ús de les pastilles de sabó d'olor, com se les denominava en els anys cinquanta i seixanta. De fet l'eslògan era “9 de cada diez estrellas usan Lux”. El sabó Lux encara se segueix comercialitzant. Les pastilles destinades a netejar i embellir les noies es denominaven Sabó de tocador i pesaven al voltant de 180 grams. Estaven destinades sobretot a perfumar i moltes de les nostres mares les utilitzaven no per rentar-se, les sofertes mares dels cinquanta i dècades posteriors van trobar un ús millor, les col·locaven entre la roba dels armaris per aconseguir aromatitzar i que aquest aroma es passés a llençols, tovalloles fins i tot roba interior. Avui estem habituats a veure pastilles de sabó olorós en pràcticament totes les cambres de bany, però en aquella època no ho era tant.

Cámaras Polaroid Francisco Rabal

Les càmeras Polaroid van ser tota una innovació en el mon de las fotografia. Alló era molt còmoda, podies fer la foto i tenir-la al instant a la mà, el problema era despres, quan arribava l’hora en que volies treure còpies, però això era una altra història. La veu que escolteu a aquest anunci de les càmeras Polaroid és la del gran actor Francisco Rabal (8 de març de 1926, Águilas, Múrcia - 29 d’agost de 2001, Burdeos). La seva competidora, Kodak, per supossat, també va possar a la venda una càmara instantànea, es tracta sempre de no quedar-se enrera, pero van començar els problemes legals. Kodak va ser demandada als Estats Units per Polaroid que va guanyar el judici i va tindre que retirar els seus productes d'aquesta mena. Avui dia las Càmeras Polaroid també s'han digitalitzat. Una altra campanya protagonitzada per Paco Rabal va ser la de les maquinetes d'afaitar Gilette, ja en els anys 70.

Telefónicas José Luis López Vázquez

Avui parlem també de “La Compañía Telefónica Nacional de España y Vª de Alemania”, com li deia un company de Mario a l’empresa gran que era andalus i bastan “cazurro”, no pel fet de ser andaluz, es que  era “cazurro” per si mateix i molt. Les "Matildes", nom que es donava a les accions de Telefónica, van començar a comercialitzar en els anys seixanta. Aquest afectuós sobrenom amb què finalment van ser reconegudes es deu a un anunci per promocionar la venda de les esmentades accions que va protagonitzar el gran actor José Luis López Vázquez. La Companyia Telefònica Nacional d'Espanya va treure les seves primeres accions a borsa el 31 de març de 1925. Allà van començar a vendre's les primeres accions, però la campanya de José Luis López Vázquez i les seves Matildes, són del 1967 i els va donar la seva gran popularitat. L'èxit va ser rotund. Cap altra campanya d'empresa espanyola d'aquella època, rivalitza en impacte i fama amb la de les Matildes. José Luis López Vázquez va realitzar diverses de les campanyes publicitàries de Telefónica. És clar que altres cares conegudes també van fer campanyes publicitàries per a Telefónica, entre elles Rocío Jurado. Una altra de les protagonistes d'aquelles campanyes de les Matildes va ser la nostra reina del Paral·lel, la recordada i gran, en tots els sentits, Mary Santpere. Per cert que a finals dels 60 CTNE va començar una campanya per promocionar la instal·lació de supletoris i un ministre es va treure de la màniga un eslògan que va ser trencador. Es tractava del "Diga Diga, donde quiera". A principis dels 70 un supletori del model Heraldo, aquells clàssics amb disc per marcar i ja de colors, enrere estaven quedant els telèfons negres de baquelita, costava 64 pessetes mensuals com a supletori, hem de recordar que no va ser fins als 80 que es va liberalitzar el mercat de la telefonia i en aquells temps l'exclusivitat era de Telefónica, empresa estatal i els clients no eren tals, s'anomenaven abonats ja que la línia i els aparells sempre eren propietat de Telefónica i a part del consum, havies de pagar in eternum el lloguer. Per als amants de les curiositats: una norma oficial de CTNE imperant fins als 60 era que les seves empleades havien de ser solteres, quan es casaven les dimitien.

Revista Barrabás Joe Rigoli

En els seixanta, les discoteques, clubs, boites i guateques acabaven a les nou de la nit del diumenge. Llavors tots a casa per sopar i dormir que dilluns començava la setmana. Els premis de les travesses i el nom dels encertants trigaven uns quans dies en saber-se, però a les nou de la nit, et trobaves en les boques de metro i pels carrers i places de la ciutat, almenys a Barcelona, recorda Mario que passava, a nois que pregonaven el seu producte "El Golé", un pamflet barat que et permetia saber tots els resultats dels partits de la jornada que acostumaven gairebé sempre a jugar-se en diumenge. Però la manera de confirmar els encerts i moltes vegades els premis eren les revistes esportives. El popular actor i presentador Joe Rígoli que va crear els personatges Tancredo Tardón i Felipito Tákatun i de veritable nom Jorge Alberto Ripoli (Buenos Aires, 5 de novembre de 1936), va popularitzar la frase "Jo Sigo..." arribant fins i tot a gravar un disc amb un tema titulat així. Doncs bé, Joe Rígoli va publicitar una d'aquestes revistes, es deia Barrabàs i sortia els dimarts. Per cert que les últimes notícies que teniem de Joe Rigoli és que vivia a la misèria, va morir a Mar del Plata, a l’Argentina, el 27 de gener del 2015.

Pinturas Titanlux Lola Flores

També la genial Lola Flores va realitzar anuncis, en aquest cas es tracta de les pintures Titanlux i és que com La Faraoa ens diu, ella és la que "Més pinta" aquí a Espanya, de fet crec que tots recordareu quan Hisenda va anar a per ella i li va imposar una multa elevadíssima, la cantant, ballarina i actriu va demanar a tots els espanyolets i espanyoletes que li donessin una pesseta per tal de pagar la multa per haver defraudat a la Hisenda Pública. Suposem que no li va funcionar i al final va haver de rascar-se la butxaca ja que no va anar a la presó..María Dolores Flores Ruiz, el seu nom complet, va néixer a Jerez de la Frontera el 21 de gener de 1923 i va morir a Alcobendas, Madrid, un 16 de maig de 1995. També va protagonitzar una campanya del Plàtan de Canàries i en els cinquanta una per promocionar la Isetta, aquells petits vehicles anomenats popularment Ous. Geni i figura fins a la sepultura. Per cert Mario que en certa ocasió va produïr un concert seus al Divertipark de Cambrils, va treballar un temps, molt poc, a la factoria Titán de Barcelona, al final o començament de la Granvia, llavors coneguda com Avenida de José Antonio Primo de Rivera, a prop de Sant Adrià del Besos. La seva tasca era buidar pots de pintura caducada a uns bidons per que fos aprofitada un altre vegada barragan-la amb pintura nova. Per cert, també Rocío Jurado va fer anuncis de Titanlux

Pinturas Bruguer Acrílic Alfredo Landa

Un altre gran actor del cinema espanyol de la postguerra va ser Alfredo Landa, guanyador de dos Goya i el premi d'interpretació masculina al Festival de Cinema de Cannes pel seu paper al film "Els Sants Innocents" i que va començar fent un munt de pel·lícules de humor i encunyant el terme "landismo", per finalment demostrar que ell era un gran actor dramàtic. Nascut a Pamplona el 3 de març de 1933, moriria a Madrid un 9 de maig del 2013. També Alfredo Landa es va veure ficat en el món de la publicitat i aquí us portem un anunci de l'empresa més directament competidora de Titán, en aquest cas es tracta d'un de les pintures acríliques Bruguer, però també va ser el protagonista d'una campanya publicitària de La Gula del Norte.

Seguirem ara amb Música, però feta a Catalunya.

La Música que es Feia en Català

Lucky Guri & Peter Roar – The fool on the hill

Al programa d’avui escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense cap desperdici publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri que des de fa treinta anys viu a Sant Gervasi i havia estat membre de Barcelona Traction, i el saxofonista Peter Roar que havie militat a Máquina!, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max Sunyer a la guitarra. Aquest disc tan sols va estar un parell de setmanes a la venda ja que l’editora de The Beatles i la EMI van demandar-los, exigin es retires de les botigues i ho van aconseguir. Sembla ser que tot va ser per questió de cales, alló dels permisos i els royaltis. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de  jazz de “The fool on the hill” dels Beatles, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic i val a dir que hi ha una bona versió feta per Junior que la canta en angles. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. Tant Quimet com Mario es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc. Per cert, aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap, creiem que han caducat els drets de les cançons, i l'han editat en format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser protagonistas tots els músics. Es un CD molt recomenable.

Yerba Mate – Cuando los Santos van marchando

Aquest és tot un clàssic del gospel-jazz nord-americà, en aquest cas versionat per els catalans Yerba Mate aquesta nombrosa banda de Barcelona, el primer grup espanyol de música dixie de la història del rock i sorgits a finals dels 60. Entre d'altres, van ser els intèrprets de "Tuset street" i es movien per la Cova del Drac i després per Zeleste, el de la Via Laietana, el primer. Eren bons músics i si bé van gravar també cançons cantades, la seva cursa es va basar en peçes instrumentals, però Yerba Mate van tenir una vida més aviat curta. Després la majoria d'ells s'incorporarien a grups de l'anomenada Ona Laietana. La cançó era el segon tema de la cara B del EP "Tuset Street" i el va publicar Sono Play l'any 1967, un segell que creiem era propietat de Movierecord-Estudios Moro. Alguns del components de Yerba Mate es van integrar a un grup de Terrassa anomenat Mi Generación, altres a Música Dispersa, etc. En general tots van passar a formar part de grups de la anomenada Ona Laietana. No sabem el nom dels componentes del grupo, sols hem esbrinat que dos d’ells eren argentis i es deien Carlos Avallone i Ramón Solís que després s’en van anar a Maquina!. Per cert, no els hem de confondre amb un grup actual que es diu aixó mateix Yerba Mate i que fan música amb arrel sudamericàna. Els nostres Yerba Mate van debutar amb un single on la peça estrella va ser “El Mirlitón” que era tota una horterada, cantada, aixó si.

Augusto Algueró & His Orchestra – La muchacha del pianillo

Augusto Algueró, aquest genial músic i sobre tot compositor, ens va deixar el 16 de gener de l’any 2011 en Torremolinos, a causa d'una parada cardiorespiratòria soferta mentre dormia. Augusto Algueró havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un dels més prolífics compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu gairebé fins al moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, productor i director d'orquestra. Fill de compositor, Augusto Algueró Jr. es va casar amb Carmen Sevilla, però el matrimoni solsament va durar 10 anys. Us hem inclòs en el blog una fotografia del feliç esdeveniment, ens referim a les noces, no la separació que quedi clar. Va compondre per a gairebé totes les figures del moment cançons que formen part de la història de la música espanyola, entre elles "Estando contigo”, “La Chica Ye-ye" que va composar per Rosalía no era per Concha Velasco, "Te quiero, te quiero" que va gravar Nino Bravo perquè Raphael va jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas de la Cruz Roja”, “Penélope” de Serrat, “Noelia”, “Corazón contento”, “Tómbola” per Marisol i que abans hem escoltat en la versió de Tina i Tesa, “Será el amor”, “El día de los enamorados”, “Acompáñame" i tantes altres, sense oblidar les seves bandes sonores que van ser infinitat. Aquesta cançó que ara ens porta al capdavant de la seva orquestra, creiem que també era seva i us la hem extret d’un LP titulat “Sounds Spectacular”, publicat per el segell Polydor.

Ara seguirme amb molta més música i ens anirem fins a les Illes Balears.

Los Javaloyas – Buenas Vibraciones

Amb aquest tema molts van ser els que van descobrir a Espanya als nord-americans The Beach Boys, una banda de surf music que van sorprendre a tothom amb una cançó com aquesta, allunyada del seu estil i dins del moviment hippy. La veritat és que de tant que hem parlat de Los Javaloyas, ara no sabem que dir. Bé, alguna cosa si. Van ser costat de Los Mustang i Los Catinos, els millors grups versioners de la seva època, grans músics, tots ells multiinstrumentistes. Aquest tema és la seva versió del gran èxit de The Beach Boys i es recollia en un EP publicat per EMI-La Voz de Su Amo que incloïa “Quiero que me quieras” de The Spencer Davis Group, “Tal vez un día” i “Has pasado a la historia”. Va ser un dels discos de Los Javaloyas que millor es van vendre. Deiem que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó no es cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda ja amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot i es pot dir que a partir d’aquell momento van passar a ser un dels millors grups mallorquins. Los Javaloyas són un dels conjunts més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, dins d’un circuit on també van estar-hi Los Salvajes, The Runnaways, Los Huracanes, Los Atilas i altres conjunts espanyols. Allà van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de l’any 2007 i fins la seva mort creiem que Los Javaloyas seguien en actiu. 

Los Sírex – Culpable

Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Aquest tema es va editar a l'any 1965 través de Vergara en un EP on també es van incloure "Que se mueran los feos" que va ser el tema estrella i és al costat de "La escoba", un dels més populars en la seva discografia, "Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. Per cert "Que se mueran los feos" és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50. “Culpable” es sens dubte un “peaso cansión”, una de les millors del grup, que en el seu moment va ser tan escoltada en les ràdios com la cançó principal del disc i que recordem haver vist en algunes llistes d'èxits en lloc de la suposada cançó estrella de l'EP. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels. Manolo Madruga i Lluís Gomis van morir al setembre de l’any 2012, amb pocs dies de diferencia i Ernesto Rodríguez que portava cinc anys de bateria amb ells i va ser el fundador de Los Gatos Negros, va morir al 2014.

Salvatore Adamo – Ella

I ara al programa d’avui escoltarem al Rei dels Guateques, a Salvatore Adamo cantant en espanyol. La cançó es trobava en un EP en el què la peça estrella va ser “Mis manos en tu cintura”, un dels millors discos d'Adamo i també es van incloure, a més del tema que escoltem ara "Por que yo quiero" i "La noche" que per cert, va ser versionada i es va convertir en un dels grans èxits de Raphael. Salvatore Adamo va ser una de les més importants veus del pop romàntic en els seixanta, de fet era el Rei d’aquells guateques en cases particulars o locals a fin de ballar i passar-ho be ganta-se “poca pela” que les butxaques estaven molt magres i les seves cançons sonaven incansablement en aquells petits tocadiscs de maleta quan, en les mítiques  festes particulars, es començava a arrambar l'api. Es deia que Adamo era francés, quatre que sabíen una mica més deien que no que Adamo era belga, però la veritat es que era italià. Salvatore Adamo va néixer a Comiso, a l'illa de Sicília, l'1 de novembre de 1943, però els seus pares van marxar-se a treballar a Bèlgica i allà va sorgir el Adamo cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La noche", "Mis manos en tu cintura", "Cae la nieve", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la parella molt més a prop, “ben agarraeta”.

José Guardiola – Dieciseis toneladas

Acabarem el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, escoltan a Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. Es José Guardiola que va gravar aquest tema l’any 1960, quan es pot dir que acabava de començar la seva carrera, que va iniciar el 1958. Va ser la seva consolidació, el seu gran hit. Era una versió del "Sixteen Tons" de Tennessee Ernie Ford, però això no era del tot cert ja que la primera versió que es va gravar era de Merle Travis, a mitjans dels anys 50, tot i que José Guardiola i aixó es veritat, va emular l’Ernie Ford. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola Díaz de Rada ja no tenia. José Guardiola va néixer l’any 1930, a Barcelona i va morir el 9 d'abril del 2012, va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimavem. José Guardiola va ser l'últim crooner espanyol de la història de la música i val a dir que a pesar de la seva edat, Quimet el va veure actuan a Constantí i quan el públic li demanava cançons que no tenía en el seu repertori, ell les va cantar en directe, a acappella que es diu ara, abans li deiem “cantar a pel”, demostran que José Guardiola ancara tenia bona potencia de veu i molta. Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu, també a Constantí, aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga (la foto es d'aquella nit).

Acaba per avui el primer programa de la onzena temporada d’El Temps Passa… i la música queda, ara us deixem en companyia de les emissores per les que ens escoltes cada setmana o vía internet, si et descarregues el programa des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, tornarem la propera setmana  amb molta més música i records. Xiquets, xiquetes… A reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa