El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 21 de septiembre de 2016

El Temps Passa 11-02


En el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda, el segon de l’onzena temporada, tindrem una bona banda sonora i comptarem amb Los P y P, Bruno Lomas, Los 5 del Este, Alicia y Nubes Grises, Los Mustang, Alacrán, Los Brincos, The Bonds, Los Salvajes, Els 5 Xics, Los Pájaros Locos, Los Mitos, Pop Tops, Los 4 de la Torre i acabarem amb Lone Star, als quals es coneix com La Llegenda i precisament escoltarem aquesta cançó. Connectem la nostra particular maquineta del temps i començarem el viatge pels records de l'ahir, pels anys seixanta que t'arriba cada setmana des de les emissores per les que sortim a les ones o vía internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i comencem amb un “encanteri” i dient-vos que

Obrim la Paradeta

Los P y P amb el Latin Quartet – Hechizo

Del duet Los P i P poc us podem dir, però del Latin Quartet que els acompanyen... això si que són paraules majors. De fet els catalans Latin Quartet que els acompanyen, tocaven com a músics d'estudi en moltes gravacions de l'època i van acompanyar oficialment a gent com Sonia i Jorge Miranda, entre molts altres. Per cert i per si no ho recordeu, liderant a els Latin Quartet trobem al mestre Francesc Burrull que tot i haver cumplert els 80 anys d’edat, seguex al peu del canó. Los P y P eren Pedro Sánchez García i José Vicente López Casas, van surgir a Murcia i van començar la seva aventura musical l'any 1962. Van ser fitxats per Belter i van publicar el primer disc, un EP, l’any 1963. En total van treure 4 discos, tots ells EP's de quatre cançons. La veritat és que mai van aconseguir la popularitat del Dúo Dinámico, ni del Dúo Juvent’s, Dúo Rúbam i altres duets que van sorgir com bolets a principis dels seixanta, però el seu treball és molt digne i s'ho muntaven bé. De fet van participar també al Festival de Benidorm i en una sola edició van interpretar  cinc temes diferents que no van guanyar i creiem que ni tan sols van arribar a gravar les cançons. Aquesta és una versió del "Witchraft" d'Elvis Presley, publicat pel segell Belter l’any 1964 en el seu tercer disc. En aquest EP ens trobàvem a més a més "Los Watussi", "Consuelo consuela" i “Quiero que me quieras" que aquesta darrera és una versió dels britànics Spencer Davis Group

Los 5 del Este – Protestando

El grup balear Los 5 del Este, una de les bones bandes sorgides a les Illes, va publicar un EP l'any 1966 a través del segell EMI-Odeon en el qual la cançó estrella va ser la seva versió del "Submarino amarillo" de The Beatles que, encara que no va aconseguir ni de lluny les 130.000 còpies que van vendre Los Mustang, les xifres van ser significatives i la seva versió molt encertada. En el mateix disc es van incloure “La muñeca que hace no” de Michel Polnaref, “Su nombre” que era una versió de Salvatore Adamo i aquest tema que us hem seleccionat per compartir ara en el programa i que va ser escrita per Joan Fons i Pep Alba, components del grup. Los 5 del Este van ser una de les bandes més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, Talayots, Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per  Joan Fons i van començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons, al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés que van ser la formación més estable, però per Los 5 del Este també van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau conegut després com Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca.

Los Mustang – Lady Madonna

Els nostres eterns versioners es van inflar de gravar cançons de The Beatles i ara a El Temps Passa... i la música queda us portem aquest clàssic dels nois de Liverpool, el seu "Lady Madonna" que es va publicar, a través del segell EMI, en un EP de 1968 en el qual la cançó estrella va ser “La Leyenda de Xanadú” dels britànics Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick & Tich, junt a “Jennifer Eccles” que era de The Hollies, una cançó que originalment estava dedicada a la cantant Marianne Faithfull i s'havia de dir així, finalment no es van atrevir i el grup d'Allan Clarke van canviar el títol i també hi trobavem “Ven mi amor” que pensum que era una composición de Marco Rossi. Aquest va ser l'últim EP que van publicar Los Mustang, a partir d'aquell moment ja només editarien singles i algun que altre LP. Per gestió d'EMI, la seva companyia discogràfica en els anys seixanta, van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The Beatles i estaven autoritzats a gravar les seves cançons fins i tot abans que al país es publiqués la versió original, a causa d'això amb temes com "El submarino amarillo" que va vendre més de 130.000 copies o "Obladí oblada", van superar als seus autors en quant a xifres de vendes a Espanya. Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars. Quan van començar, Los Mustang eren un grup instrumental i sols eren tres nois del Poble Sec, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i van guanyar el duet valencià Los Pantalones Azules. Allà van coneixer a Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i es van passar a Los Mustang. Val a dir que els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Marco Rossi, (guitarra) Tony Mercadé (guitarra), Miguel Navarro (baix), Santi Carulla (cantant) i Tony Mier (bateria). Malgrat la seva fama de versioners, el guitarrista Marco Rossi que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, va composar moltes cançons per Los Mustang, entre elles "Mustang, Reino prohibido del Himalaya" que es genial, en total 16. Per cert, en els seu primer disc van signar com Los Mustangs, pluralitzant el seu nom, després finalment van treure la S, coses de la casa de discos.

Los Salvajes – Soy así

Un dels millors EP's de Los Salvajes va ser aquest, publicat per EMI-Regal l’any 1966, del qual us hem extret el tema que compartirem en el programa d’avui i que es tractava d'una composició del propi grup. De fet aquest disc, del qual el tema estrella va ser “La Neurastenia” de The Rolling Stones, va doblar a Espanya les vendes del "19th Nervous Breakdown" dels britànics, també trobàvem “Corre, corre” que era el "Keep on running" de The Spencer Davis Group i "These boots are made for walking" que va ser el gran èxit al país de Nancy Sinatra. Los Salvajes van participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera del mateix any 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi Lone Star, Dúo Dinámico, Los  Brincos, Los Bravos, Los Sirex i Licia, entre daltres. Los Salvajes, liderats per el cantant Gaby Alegret, eren del Poble Sec, tret de Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanc i que després s’aniria amb Lone Star. Van gravar cançons pròpies que van funcionar molt bé i també moltíssimes versions. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González que encara es el guitarra en aquest disc. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona.

Bruno Lomas – Ven sin temor

Havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixar i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar es va rebotar amb els seus companys de Los Milos, llavors ja Los Top-Son i va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps va començar en solitari l’any 1966, si bé primer es va fer acompanyar per Los Rockeros durant uns anys. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a finals dels 70 es va retirar. Es clar que abans va fer dues pel·lícules. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Va ser el primer artista espanyol de la seva época que va gravar un LP en directe. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar. Va marxar-se cap a Madrid i va signar un altre contracte amb la EMI, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI va publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record, però el disc nou mai es va gravar. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va implicar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor esbuxarrat, amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas que va tindre uns quans accidents, alguns molt greus, i finalmente va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Aquesta cançó que escoltem ara es trobava a un single de 1972 i es una versió del “How do you do” que era dels Mouth and MacNeil & The Windows, però va tornar a ser versionada no fa massas anys pel grup també valencià Seguridad Social en un disc tribut a Bruno Lomas.

Los Brincos – Vive la realidad

La cançó va ser cara A d’un dels últims singles de Los Brincos abans de desfer-se. Ja us vam comentar que també Los Brincos, amb tot el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada i en la majoria de les vegades exageradament ridícula, de la època. L'últim àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabás, es va titular "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi apareixian nus, però al blog us posem les dues portades i veureu que la foto només els mostra de panxa cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex ja líder indiscutiblem cantant i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" que la realitat és que no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas decisiu perquè després d’Alacrán, una banda paralel·la creada per Fernando Arbex i als que escoltarem ara, sorgís Barrabás, un dels millors grups del país, encara que aquí sempre van ser poc valorats.

Alacrán – Sticky

En l'última època i paral·lelament al seu treball amb Los Brincos, el bateria, compositor, arranjador i productor Fernando Arbex va crear el grup Alacrán. Al costat de Fernando es trobaven el cantant Iñaki Egaña i l’organista Óscar Lazprilla, un d'ells venia de Los Bravos, creiem que Óscar ja que Iñaki venia de Los Buenos. L'any 1969 els tres es fiquen en els estudis Celada de Madrid per gravar el que seria el seu únic àlbum, un LP titulat "Alacrán" amb sis interessants temes. Se’l van produir ells mateixos i no van comptar prácticament amb suport de Zafiro que va publicar el disc per pressions de Fernando Arbex, però no es es va gastar un duro en promoció i la veritat és que el disc, d'altra banda ple de so entre rock progressiu  i funky, va passar pràcticament desapercebut i només els anys han anat reivindicant-lo, encara que no tot el que el disc es mereix. Però a Alacrán li devem el naixement d'una extraordinària banda, part de la història musical espanyola. Amb les restes de Los Brincos, la gent d'Alacrán i altres músics espanyols, Fernando Arbex va crear Barrabás, un grup poc valorat a Espanya, com us hem dit i que s'han fet un “panzón” de vendre al mercat americà, classificant molts dels seus discos en les llistes del Billboard. De fet un dels seus singles “Woman”, va ser número 1 en les llistes de R & B americanes, una llista per la músicanegra”, tot i que ells eren blancs.

Los Pasos – Primavera en la ciudad

Aquest va ser el single que millor va funcionar comercialment de Los Pasos, un grup descobert per Manolo Díaz que va compondre i produïr varies cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos, ja us hem parlat en diverses ocasions de la historia d’aquesta cançó. “Primavera en la ciudad” que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda, es va publicar l'any 1968 mitjançant el segell Hispavox i es tracta, com podreu comprovar, d'una cançó molt alegre i festivalera que compta amb bons arranjaments orquestrals i un bon cor femení. A la cara B trobàvem “Nadie me entiende”. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi si bé no recordem quin era, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins al 1969. Més tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de ex membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda que tot i el seu nóm, es dedicaven a fer rock progresiu.

Los Mitos – Es muy fácil

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i dient-se Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Quimet ja està reclamant l’auro per que la toca. Tot i que Los Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Espectros i després Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. Els van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos després de participar en un concurs a Saragossa. Produïts per Rafael Trabuchelli, el 8 d’abril de 1968 van realitzar la presentació oficial a Madrid del seu primer disc, un single amb “Cuando vuelvas”, si bé el que els va llantar definitivamente va ser el sigüent “Cantemos así”. Inicialment eren Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva, Oscar Matia i el cantant José Antonio Santisteban, tot i que després van haver-hi camvis i també van passar per el grup José Ignacio Millán (guitarra), Hans (bateria), Carlos (guitarra rítmica i teclats), Diego Corbacho (cantant), Francisco García (bateria) i Federico Artigas (teclista). Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant, Ramón Elorrieta que va ser substituit per Fernando Brosed. Quan es van desfer l’any 1976, Carlos Zubiaga s’en va anar a Mocedades. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.

La Música que es Feia en Català

The Bonds – Satisfacció

Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb connotacions del 007. La cançó pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del "Que família más original" de Sacha Distel i aquesta del mític tema dels Stones. També estava "Ahir" versió dels Beatles i el "Wooly Gully" de Sam The Sham & The Pharaohs. Creiem que The Bonds no van gravar res més. Quimet explica que la manera de tocar dels The Bonds es bona, però molt freda i mecanica, com si tinguesin por de llantar-se. Per cert i parlan de la cançó “Satisfacció”, Keith Richard es trobava a la seva cambra del hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la nit va tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette. Quan van prendre un taxi amb Mick Jagger li va ensenyar, agafaren paper i boli i es va compondre "Satisfaction". Ràpidament van planejar la gravació de la cançó, només 5 dies després que Jagger escrivís la lletra el 10 de maig de 1965 a les Chess Studios de Chicago, inicialment Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravarla l'endemà passat en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que va concloure el 13 de maig, Richards (a la foto) va fer la veu de fons i va tocar la guitarra rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va acabar tocant la pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger. La cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de 1965, però també es va incloure en l'àlbum "Out of Our Heads", que va sortir a la venda al juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva guitarra usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz disponibles al mercat, convertint aquesta cançó en el primer número 1 que va utilitzar aquest efecte. Val a dir que la versió dels The Bonds es bastant fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas Aaaaahhhh!

Els 5 Xics – Quan un home vol una dona

Tot i que al llarg de la seva àmplia carrera tan sols van gravar una cançó en la seva llengua, en moltes fonts s’els considera un grup de rock en català, gran error. Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, un dels grans del soul americà. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester,  José Llusar que també va actuar com a productor,  Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

Alicia y Nubes Grises – L’emigrant

Amparo Granados, manresana, dient-se artísticament Alícia i de la qual es deia que era néta del compositor Enrique Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA, Mario treballava llavors de cap de magatzem a Transfer, una firma situada a la Bordeta (a Can Batlló) que fabricaven els aspiradors Tornado i els TR. Aquest tema es va incloure com a cara A d'un single i "L'emigrant" era música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer. La presentació d’aquest disc es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. El primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises i amb producción de Tony Ronald, van treure els seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario", de fet va tindre dues noies, Joanna que els va deixar en quedar-se embarassada i és substituïda per Ángela amb la qual l'any 1977 gravarien un dels seus èxits més importants, el single "Marinero". Anys més tard Joanna s'incorporaria com a cantant a l'Orquestra Plateria.

Acabarem aquí la música feta en català, però seguirem a les nostres terres

Los Pájaros Locos – La lluvia por fin vendrá

El grup del Maresme Los Pájaros Locos van gravar el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar ja al 2008 i era un recopilatori. Feien servir el dibuix amb la cara del ocell dels dibuixos animats vint anys abans que l'utilitzés Loquillo. Los Pájaros Locos eren els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) que eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que ja es mort i anys despres marxaria amb Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta cançó es una versió del tema "Le jour ou le pluie viendra" de Gilbert Becaud i es trobava en el seu tercer EP que es va titular "Volando con Los Pájaros Locos", editat pel segell Variety l'any 1960, al costat de “Que yo te quiero”, “Nessuno al mondo” i “Non occupatemi il telefono” i es el primer disc on Piero Carando canta finalment en castellà, fins aquell moment solsament havien cantat en italià. De fet molts eren els que creien que Los Pájaros Locos eran un grup italià afincat a Catalunya. Val a dir que  Los Pájaros Locos, el Golden Quarter i Los Ticanos van ser els primer grups catalans que van actuar als festivals que es montaven a Madrid, en un organitzat pel SEU, el sindicat estudiantil, junt a Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. És diu que Los Pájaros Locos van ser els primers a utilitzar un vibràfon al país i un dels primers grups que va disposar d'un ECO, encara que aquell rudimentari aparell de reverberació per les veus s’el van fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys d'edat, va morir Salvador Mayolas el que va ser creador del grup Los Pájaros Locos, amb el seu germà Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi definitiva del grup que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any 1985 Antonio María Mayolas torna a posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics components i nous músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª Mayolas Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats), Jaime Boguña (guitarra i cantant), Jordi Anton (guitarra i cantant), Enric (baix) i Riby (bateria).

Los 4 de la Torre – La Balada de los Boinas Verdes

I ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los 4 de la Torre. Us portem la versió que aquest barcelonins van realitzar en castellà de "La balada de los boinas verdes" que originalment es va incloure en la banda sonora del fim "Los Boinas Verdes", la primera pel·lícula que es va filmar sobre la guerra de Viet-Nam i que protagonitzava i dirigia John Wayne. Amb el títol original "The Ballad Of The Green Berets", la cançó la va gravar el Sargent Barry Sadler (1 de Novembre de 1940 - 5 de novembre de 1989) l’any 1966 i es tractava d'un himne patriòtic enfrontat a totes les cançons que van gravar-se en contra de l’intervenció nord-america al Viet-Nam. El 5 de maig de 1966 i en contra dels pronostics dels crítics (Lumbreras) que deien sería un fracas, va arriba al número 1 del Billboard i va romandre en aquesta posició durant cinc setmanes, en la versió original, és clar, no en la dels catalans Los 4 de la Torre que també es van fer dir Els de la Torre i Los de la Torre, si bé llavors eren tres. Van publicar aquesta cançó en versió single i EP. Val a dir que com Els de la Torre van treure uns quans discos en català. La carrera de Los 4 de la Torre va estar marcada per dues cançons molt patxangueres, us parlem de “Vuelo 502” i “Operación Sol”, és diu que la primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol, nosaltres discrepem, la veritat es que totes dues son horteradas. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, el nom del tercer era Carlos, tots amb el congnom de la Torre. El quart component de Los 4 de la Torre va ser Paco que pensem era el seu cosí. Amb la cançó “Vuelo 502” es van presentar al IIIer Festival de la Canción de Mallorca i creiem que van guanyar.

Los Pop Tops – Mamy Blue

Amb producció d'Alain Milhaud, els Pop Tops van gravar l’any 1971 el que seria el seu major hit, el tema "Mamy Blue", composat pel francès Hubert Giraud per a la seva dona, la cantant Nicoletta. Avui aquest es un dels temes més emblàtics del pop espanyol dels anys setenta i l’escoltarem a El Temps Passa… i la música queda. Amb aquesta cançó el grup espanyol amb Phil Trim a la veu i co-compositor de la lletra, es van col·locar en el lloc 42 de les llistes americanes. Es va versionar a diversos idiomes interpretada per cantants de cada país, entre ells la van gravar Nicoletta, Roger Whittaker, Horace Andy, Demis Roussos, Celine Dion, Stories, Charisma, Dalida i Ricky Shayne. Els Pop Tops van començar anomenant-se Los Tifones, però després de la marxa del seu cantant i guitarra Luis Fierro i l'arribada des de Trinitat Tobago de Phil Trim, van passar a ser Els Pop Tops. Anys més tard Luis Fierro tornaria al grup com a guitarra i segona veu. Per cert que un dels components del grup Alfonso Arteseros, creiem que era el presentador del programa "España en la memoria" al canal Intereconomia o al menys ho era per que aquest canal ara no emet per a Catalunya. Per cert que l'amic Quimet, ens explica que en un programa de televisió ha vist que actualment Phil Trim, a causa dels problemes que va tenir amb les drogues, treballava com a guarda nocturn en una obra, a Madrid. També ens explica que un dia quan ell i el seu conjunt estaven tocant, va entrar a la sala Phil Trim amb membres del seu grup i es van quedar més de mitja hora contemplant-los actuar, no havien de fer-ho tan malament perquè si una cosa no t'agrada als dos minuts et gires i fots el camp. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el sello RamaLama a editat fa dos o tres d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons, entre elles aquesta.

Lone Star – La leyenda

Ara i per acabar El Temps Passa… i la música queda, ens venim cap a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel cantant, guitarra i pianista Pere Gener, són Lone Star, al nostre parer la millor banda de rock de totes les èpoques. La lletra d'aquesta cançó està inspirada en un poema anònim d'origen àrab. Com si una mena de somni de Penélope es tractés, ens explica la història de la noia que es queda esperant al seu estimat que s'endinsa en el desert i mai torna amb ella, mentre que la noia segueix venerant el seu record i espera el seu retorn sense perdre l'esperança ni la fe.Aquest tema es trobava en el que va ser el seu primer LP editat l’any 1966 i titular "Lone Star", ja que fins aquell moment la àmplia carrera dels Lone Star es centrava en EP's. És clar que la EMI i amb perdó per l'expressió, els va fer una putada. Se'ls havia promès un LP sencer ple de cançons pròpies, però quan va arribar el moment EMI va dir NO. Finalment i després d'àrdues negociacions van arribar a un acord salomònic, "ni pa ti ni pa mi", es van incloure cançons pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema amb un acurat canvi de ritme era seva, però entre les versions que van ser sis, es trobaven "Rio sin fin" d'Ike & Tina Turner, "Hey nena" de Small Faces, "El pájaro de la montaña" de Ray Charles o el "Hanky Panky" de Tommy James & The Shondels. Aquest LP va ser el primer disc gran que Mario es va comprar, fins llavors la seva economia només li permetia singles i EP's, clar que va trigar bastant a comprar-se un altre àlbum. Les cançons pròpies eren "La leyenda" que es va publicar també en single, al costat de "Quiero vivir con libertad”, “Muñeco”, “La historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué te vas?". En aquesta grabación Lone Star eren Pere Gener, Joan Miró, Enrique Sánchez i Rafa de la Vega, però Joan va haver d'anar-s'en a la mili i en algunes de les cançons del disc el guitarra és Álex Sánchez que anys més tard seria membre oficial de la banda barcelonina.

Conclou El Temps Passa… i la música queda, però us deixarem en la companyia de aquelles emissores per les que sortim a l’aire semanalment o vía internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm Adéu fins a la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario