Obrim la
Paradeta
Los P y P amb el Latin Quartet – Hechizo
Del duet Los P i P poc us podem dir, però del Latin Quartet
que els acompanyen... això si que són paraules majors. De fet els catalans Latin Quartet que els acompanyen, tocaven
com a músics d'estudi en moltes gravacions de l'època i van acompanyar
oficialment a gent com Sonia i Jorge Miranda, entre molts altres. Per cert i
per si no ho recordeu, liderant a els Latin Quartet trobem al mestre Francesc
Burrull que tot i haver cumplert els 80 anys d’edat, seguex al peu del canó. Los P y P eren Pedro
Sánchez García i José Vicente López Casas, van surgir a Murcia i van començar
la seva aventura musical l'any 1962. Van ser fitxats per Belter i van publicar
el primer disc, un EP, l’any 1963. En total van treure 4 discos, tots ells EP's
de 
quatre cançons. La veritat és que mai van aconseguir la popularitat del Dúo
Dinámico, ni del Dúo Juvent’s, Dúo Rúbam i altres duets que van sorgir com
bolets a principis dels seixanta, però el seu treball és molt digne i s'ho
muntaven bé. De fet van participar també al Festival de Benidorm i en una sola
edició van interpretar cinc temes
diferents que no van guanyar i creiem que ni tan sols van arribar a gravar les
cançons. Aquesta és una versió del "Witchraft" d'Elvis Presley,
publicat pel segell Belter l’any 1964 en el seu tercer disc. En aquest EP ens
trobàvem a més a més "Los Watussi", "Consuelo consuela" i
“Quiero que me quieras" que aquesta darrera és una versió dels britànics
Spencer Davis Group. 
Los 5 del Este – Protestando
El grup balear Los 5 del Este, una de les bones bandes
sorgides a les Illes, va publicar un EP l'any 1966 a través del segell
EMI-Odeon en el qual la cançó estrella va ser la seva versió del
"Submarino amarillo" de The Beatles que, encara que no va aconseguir
ni de lluny les 130.000 còpies que van vendre Los Mustang, les xifres van ser
significatives i la seva versió molt encertada. En el mateix disc es van incloure
“La muñeca que hace no” de Michel Polnaref, “Su nombre” que era una versió de
Salvatore Adamo i aquest tema que us hem seleccionat per compartir ara en el
programa i que va ser escrita per Joan Fons i Pep Alba, components del grup.
Los 5 del Este van ser una de les bandes més populars de les illes Balears al
costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, Talayots, Telstars, etc.
i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys
seixanta. Los 5 del Este van ser creats per 
Joan Fons i van començar la seva
carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de
Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa
mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons,
al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael
Cortés que van ser la formación més estable, però per Los 5 del Este també van
passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando
Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau conegut després com Tomeu
Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van
enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de
30 i van gravar 79 cançons. Així mateix van participar en una o dues ocasions
al Festival de Mallorca.
Los Mustang – Lady Madonna
Els nostres eterns versioners es van inflar de gravar
cançons de The Beatles i ara a El Temps Passa... i la música queda us portem
aquest clàssic dels nois de Liverpool, el seu "Lady Madonna" que es
va publicar, a través del segell EMI, en un EP de 1968 en el qual la cançó
estrella va ser “La Leyenda
de Xanadú” dels britànics Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick & Tich, junt a
“Jennifer Eccles” que era de The Hollies, una cançó que originalment estava
dedicada a la cantant Marianne Faithfull i s'havia de dir així, finalment no es
van atrevir i el grup d'Allan Clarke van canviar el títol i també hi trobavem
“Ven mi amor” que pensum que era una composición de Marco Rossi. Aquest va ser
l'últim EP que van publicar Los Mustang, a partir d'aquell moment ja només
editarien singles i algun que altre LP. Per gestió d'EMI, la seva companyia
discogràfica en els anys seixanta, van signar un acord amb Brian Epstein,
mànager de The Beatles i estaven autoritzats a gravar les seves cançons fins i
tot abans que al país es publiqués la versió original, a causa d'això amb temes
com "El submarino amarillo" que va vendre més de 130.000 copies o
"Obladí oblada", van superar als seus autors en quant a xifres de vendes
a Espanya. Los Mustang van ser 
un dels millors i més venedors grups del Estat,
entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de
25.000 exemplars. Quan van començar, Los Mustang eren un grup instrumental i
sols eren tres nois del Poble Sec, van participar en el concurs “El show de las
2” que
presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los
Sírex i van guanyar el duet valencià Los Pantalones Azules. Allà van coneixer a
Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i es van passar a
Los Mustang. Val a dir que els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta
que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components
originals. Los Mustang eren Marco Rossi, (guitarra) Tony Mercadé (guitarra),
Miguel Navarro (baix), Santi Carulla (cantant) i Tony Mier (bateria). Malgrat
la seva fama de versioners, el guitarrista Marco Rossi que va morir el 17 de
maig del 2015 a
Figueres, va composar moltes cançons per Los Mustang, entre elles
"Mustang, Reino prohibido del Himalaya" que es genial, en total 16.
Per cert, en els seu primer disc van signar com Los Mustangs, pluralitzant el
seu nom, després finalment van treure la
S, coses de la casa de discos.
Los Salvajes – Soy así
Un dels millors EP's de Los Salvajes va ser aquest, publicat
per EMI-Regal l’any 1966, del qual us hem extret el tema que compartirem en el
programa d’avui i que es tractava d'una composició del propi grup. De fet
aquest disc, del qual el tema estrella va ser “La Neurastenia” de The
Rolling Stones, va doblar a Espanya les vendes del "19th Nervous
Breakdown" dels britànics, també trobàvem “Corre, corre” que era el
"Keep on running" de The Spencer Davis Group i "These boots are
made for walking" que va ser el gran èxit al país de Nancy Sinatra. Los
Salvajes van participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera del
mateix any 1966 i que va tenir lloc al Palau d'Esports, a Barcelona, van
participar-hi Lone Star, Dúo Dinámico, Los
Brincos, Los Bravos, Los Sirex i Licia, entre daltres. Los Salvajes,
liderats per el cantant Gaby Alegret, eren del Poble Sec, tret de Sebastià
Sospedra (baix) que era de 
Collblanc i que després s’aniria amb Lone Star. Van
gravar cançons pròpies que van funcionar molt bé i també moltíssimes versions.
Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret
trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra
rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). L'any1966
Julián Moreno va substituir a Andy González que encara es el guitarra en aquest
disc. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem
anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic
del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va
portar a la Pobla
de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al
costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va
celebrar a la província de Tarragona.
Bruno Lomas – Ven sin temor
Havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon
dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixar i marxà a França on el van convertir
en Bruno Lomas. Quan va tornar es va rebotar amb els seus companys de Los
Milos, llavors ja Los Top-Son i va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps
va començar en solitari l’any 1966, si bé primer es va fer acompanyar per Los
Rockeros durant uns anys. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en
els 60 i a finals dels 70 es va retirar. Es clar que abans va fer dues
pel·lícules. Bruno Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Va ser el
primer artista espanyol de la seva época que va gravar un LP en directe. Quan
finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li
van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a
gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar. Va
marxar-se cap a Madrid i va signar un altre contracte amb la EMI, traurien primer una
recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al 
següent
treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de
futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes
250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17
d'agost de 1990. EMI va publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas
1940-1990", avui un disc per al record, però el disc nou mai es va gravar.
Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó
li va implicar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també
era un conductor esbuxarrat, amant de la velocitat i li agradava conduir els
seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar
factura a Bruno Lomas que va tindre uns quans accidents, alguns molt greus, i
finalmente va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record
de la nostra història musical. Aquesta cançó que escoltem ara es trobava a un
single de 1972 i es una versió del “How do you do” que era dels Mouth and
MacNeil & The Windows, però va tornar a ser versionada no fa massas anys
pel grup també valencià Seguridad Social en un disc tribut a Bruno Lomas.
Los Brincos – Vive la realidad
La cançó va ser cara A d’un dels últims singles de Los
Brincos abans de desfer-se. Ja us vam comentar que també Los Brincos, amb tot
el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o
millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada i en
la majoria de les vegades exageradament ridícula, de la època. L'últim àlbum de
Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabás, es va titular "Mundo,
demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La
víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi apareixian nus, però
al blog us posem les dues portades i veureu que la foto només els mostra de
panxa cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició
espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un
cervell putrefacte, en 
clara al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell.
En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc:
Fernando Arbex ja líder indiscutiblem cantant i compositor a part de batería, al
costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales
(guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time
Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en
anglès i titulant-se "World, Devil & Body" que la realitat és que
no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més
enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas
decisiu perquè després d’Alacrán, una banda paralel·la creada per Fernando
Arbex i als que escoltarem ara, sorgís Barrabás, un dels millors grups del
país, encara que aquí sempre van ser poc valorats.
Alacrán – Sticky
En l'última època i paral·lelament al seu treball amb Los
Brincos, el bateria, compositor, arranjador i productor Fernando Arbex va crear
el grup Alacrán. Al costat de Fernando es trobaven el cantant Iñaki Egaña i
l’organista Óscar Lazprilla, un d'ells venia de Los Bravos, creiem que Óscar ja
que Iñaki venia de Los Buenos. L'any 1969 els tres es fiquen en els estudis
Celada de Madrid per gravar el que seria el seu únic àlbum, un LP titulat
"Alacrán" amb sis interessants temes. Se’l van produir ells mateixos
i no van comptar prácticament amb suport de Zafiro que va publicar el disc per
pressions de Fernando Arbex, però no es
es va gastar un duro en promoció i la veritat és que el disc, d'altra banda ple
de so entre rock progressiu 
i funky, va passar pràcticament desapercebut i
només els anys han anat reivindicant-lo, encara que no tot el que el disc es
mereix. Però a Alacrán li devem el naixement d'una extraordinària banda, part
de la història musical espanyola. Amb les restes de Los Brincos, la gent d'Alacrán
i altres músics espanyols, Fernando Arbex va crear Barrabás, un grup poc
valorat a Espanya, com us hem dit i que s'han fet un “panzón” de vendre al
mercat americà, classificant molts dels seus discos en les llistes del
Billboard. De fet un dels seus singles “Woman”, va ser número 1 en les llistes
de R & B americanes, una llista per la música “negra”, tot i que ells eren
blancs.
Los Pasos – Primavera en la ciudad
Aquest va ser el single que millor va funcionar
comercialment de Los Pasos, un grup descobert per Manolo Díaz que va compondre
i produïr varies cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també
van gravar Los Bravos, ja us hem parlat en diverses ocasions de la historia
d’aquesta cançó. “Primavera en la ciudad” que escoltem avui a El Temps Passa… i
la música queda, es va publicar l'any 1968 mitjançant el segell Hispavox i es
tracta, com podreu comprovar, d'una cançó molt alegre i festivalera que compta
amb bons arranjaments orquestrals i un bon cor femení. A la cara B trobàvem
“Nadie me entiende”. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos 
Rojos. Estaven liderats pel
teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a
la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells
era nuvi si bé no recordem quin era, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any
1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó
al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure diverses
cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins al
1969. Més tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat
de ex membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda que tot i el
seu nóm, es dedicaven a fer rock progresiu.
Los Mitos – Es muy fácil
Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va
tenir una important carrera com a solista i dient-se Tony Landa, os portem “Es
muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup
bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda
d’ells. Quimet ja està reclamant l’auro per que la toca. Tot i que Los Mitos
van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel
qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969.
Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Espectros i després Los Famélicos i
es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. Els van
canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos després
de participar en un concurs a Saragossa. Produïts per Rafael Trabuchelli, el 8 d’abril de 1968 van realitzar la presentació oficial a Madrid del seu primer
disc, un single amb “Cuando vuelvas”, si bé el 
que els va llantar
definitivamente va ser el sigüent “Cantemos así”. Inicialment eren Carlos
Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva, Oscar Matia i el cantant José Antonio
Santisteban, tot i que després van haver-hi camvis i també van passar per el
grup José Ignacio Millán (guitarra), Hans (bateria), Carlos (guitarra rítmica i
teclats), Diego Corbacho (cantant), Francisco García (bateria) i Federico
Artigas (teclista). Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir
uns anys amb un altre cantant, Ramón Elorrieta que va ser substituit per
Fernando Brosed. Quan es van desfer l’any 1976, Carlos Zubiaga s’en va anar a
Mocedades. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria
Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona
queda el cantant Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki
Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de
Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.
La Música
que es Feia en Català
The Bonds – Satisfacció
Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb connotacions
del 007. La cançó pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça
estrella va ser la versió en català del "Que família más original" de
Sacha Distel i aquesta del mític tema dels Stones. També estava "Ahir" versió dels
Beatles i el "Wooly Gully" de Sam The Sham & The Pharaohs. Creiem
que The Bonds no van gravar res més. Quimet explica que la manera de tocar dels
The Bonds es bona, però molt freda i mecanica, com si tinguesin por de
llantar-se. Per cert i parlan de la cançó “Satisfacció”, Keith Richard es
trobava a la seva cambra del hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la
nit va tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en casstette. Quan
van prendre un taxi amb Mick Jagger li va ensenyar, agafaren paper i boli i es
va compondre "Satisfaction". Ràpidament van planejar la gravació de
la cançó, només 5 dies 
després que Jagger escrivís la lletra el 10 de maig de 1965 a les Chess Studios de
Chicago, inicialment Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravarla
l'endemà passat en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que
va concloure el 13 de maig, Richards (a la foto) va fer la veu de fons i va
tocar la guitarra rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va
acabar tocant la pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger. La
cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de 1965, però també es va
incloure en l'àlbum "Out of Our Heads", que va sortir a la venda al
juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva guitarra
usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz
disponibles al mercat, convertint aquesta cançó en el primer número 1 que va
utilitzar aquest efecte. Val a dir que la versió dels The Bonds es bastant
fluxeta, però la explicació es sensilla: Concentric-Espinas Aaaaahhhh!
Els 5 Xics – Quan un home vol una dona
Tot i que al llarg de la seva àmplia carrera tan sols van
gravar una cançó en la seva llengua, en moltes fonts s’els considera un grup de
rock en català, gran error. Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana
creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983.
Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una
gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i
que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy
Sledge, un dels grans del soul americà. A la cara B es recullie “Un poco de
cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va
ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara
que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si,
destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat
del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis 
Ballester, José Llusar que també va actuar com a
productor, Antonio Riza a la guitarra i
Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5
Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van
gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc.
De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse
fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i a
l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un
doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us
el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues
formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues
maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.
Alicia y Nubes Grises – L’emigrant
Amparo Granados, manresana, dient-se artísticament Alícia i
de la qual es deia que era néta del compositor Enrique Granados, després d'una
carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i
en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un
festival, es va unir l’any 1970
a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y
Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals
dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA, Mario
treballava llavors de cap de magatzem a Transfer, una firma situada a la Bordeta (a Can Batlló) que
fabricaven els aspiradors Tornado i els TR. Aquest tema es va incloure com a
cara A d'un single i "L'emigrant" era música d'Amadeu Vives i lletra
de Jacint Verdaguer. La presentació d’aquest disc es va 
realitzar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel
Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó
principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia
"un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos
temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a
Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les
emissores no van voler programar un tema en català. El primer senzill d'Alicia
y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per
EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho
va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era
abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises
i amb producción de Tony Ronald, van treure els seus hits més importants com
"Marinero" o "Solitario", de fet va tindre dues noies,
Joanna que els va deixar en quedar-se embarassada i és substituïda per Ángela
amb la qual l'any 1977 gravarien un dels seus èxits més importants, el single
"Marinero". Anys més tard Joanna s'incorporaria com a cantant a
l'Orquestra Plateria.
Acabarem aquí la música feta en català, però seguirem a les nostres terres
Los Pájaros Locos – La lluvia por fin vendrá
El grup del Maresme Los Pájaros Locos van gravar el seu
primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar
el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles,
l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar ja al 2008 i era
un recopilatori. Feien servir el dibuix amb la cara del ocell dels dibuixos
animats vint anys abans que l'utilitzés Loquillo. Los Pájaros Locos eren els
germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) que
eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres
elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls
uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que ja es mort i
anys despres marxaria amb Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta
cançó es una versió del tema "Le jour ou le pluie viendra" de Gilbert
Becaud i es trobava en el seu tercer EP que es va titular "Volando con Los
Pájaros Locos", editat pel segell Variety l'any 1960, al costat de “Que yo
te quiero”, “Nessuno al mondo” i “Non occupatemi il telefono” i es el primer
disc on Piero Carando canta finalment en castellà, fins aquell moment solsament
havien cantat en italià. De fet 
molts eren els que creien que Los Pájaros Locos
eran un grup italià afincat a Catalunya. Val a dir que Los Pájaros Locos, el
Golden Quarter i Los Ticanos van ser els primer grups catalans que van actuar
als festivals que es montaven a Madrid, en un organitzat pel SEU, el sindicat
estudiantil, junt a Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. És diu que
Los Pájaros Locos van ser els primers a utilitzar un vibràfon al país i un dels
primers grups que va disposar d'un ECO, encara que aquell rudimentari aparell
de reverberació per les veus s’el van fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys
d'edat, va morir Salvador Mayolas el que va ser creador del grup Los Pájaros
Locos, amb el seu germà Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi
definitiva del grup que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any
1985 Antonio María Mayolas torna a posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics
components i nous músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª
Mayolas Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats), Jaime Boguña (guitarra i
cantant), Jordi Anton (guitarra i cantant), Enric (baix) i Riby (bateria).
Los 4 de la
Torre – La
Balada de los Boinas Verdes
I ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los 4
de la Torre. Us
portem la versió que aquest barcelonins van realitzar en castellà de "La
balada de los boinas verdes" que originalment es va incloure en la banda
sonora del fim "Los Boinas Verdes", la primera pel·lícula que es va
filmar sobre la guerra de Viet-Nam i que protagonitzava i dirigia John Wayne.
Amb el títol original "The Ballad Of The Green Berets", la cançó la
va gravar el Sargent Barry Sadler (1 de Novembre de 1940 - 5 de novembre de
1989) l’any 1966 i es tractava d'un himne patriòtic enfrontat a totes les
cançons que van gravar-se en contra de l’intervenció nord-america al Viet-Nam.
El 5 de maig de 1966 i en contra dels pronostics dels 
crítics (Lumbreras) que
deien sería un fracas, va arriba al número 1 del Billboard i va romandre en
aquesta posició durant cinc setmanes, en la versió original, és clar, no en la
dels catalans Los 4 de la Torre
que també es van fer dir Els de la
Torre i Los de la
Torre, si bé llavors eren tres. Van publicar aquesta cançó en
versió single i EP. Val a dir que com Els de la Torre van treure uns quans
discos en català. La carrera de Los 4 de la Torre va estar marcada per dues cançons molt
patxangueres, us parlem de “Vuelo 502”
i “Operación Sol”, és diu que la primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat
espanyol, nosaltres discrepem, la veritat es que totes dues son horteradas. Per cert tres dels
componetes de Los 4 de la Torre
eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia
Emilio, el petit era Joan, el nom del tercer era Carlos, tots amb el congnom de
la Torre. El
quart component de Los 4 de la
Torre va ser Paco que pensem era el seu cosí. Amb la cançó
“Vuelo 502”
es van presentar al IIIer Festival de la Canción de Mallorca i creiem que van guanyar.
Los Pop Tops – Mamy Blue
Amb producció d'Alain Milhaud, els Pop Tops van gravar l’any
1971 el que seria el seu major hit, el tema "Mamy Blue", composat pel
francès Hubert Giraud per a la seva dona, la cantant Nicoletta. Avui aquest es
un dels temes més emblàtics del pop espanyol dels anys setenta i l’escoltarem a
El Temps Passa… i la música queda. Amb aquesta cançó el grup espanyol amb Phil
Trim a la veu i co-compositor de la lletra, es van col·locar en el
lloc 42 de les llistes americanes. Es va versionar a diversos idiomes
interpretada per cantants de cada país, entre ells la van gravar Nicoletta,
Roger Whittaker, Horace Andy, Demis Roussos, Celine Dion, Stories, Charisma,
Dalida i Ricky Shayne. Els Pop Tops van començar anomenant-se Los Tifones, però
després de la marxa del seu cantant i guitarra Luis Fierro i l'arribada des de
Trinitat Tobago de Phil Trim, van passar a ser Els Pop Tops. Anys més tard Luis
Fierro tornaria al grup com a guitarra i segona veu. Per cert que un dels
components del grup Alfonso Arteseros, creiem que era 
el presentador del
programa "España en la memoria" al canal Intereconomia o al menys ho
era per que aquest canal ara no emet per a Catalunya. Per cert que l'amic Quimet,
ens explica que en un programa de televisió ha vist que actualment Phil Trim, a
causa dels problemes que va tenir amb les drogues, treballava com a guarda
nocturn en una obra, a Madrid. També ens explica que un dia quan ell i el seu
conjunt estaven tocant, va entrar a la sala Phil Trim amb membres del seu grup
i es van quedar més de mitja hora contemplant-los actuar, no havien de fer-ho
tan malament perquè si una cosa no t'agrada als dos minuts et gires i fots el
camp. Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez,
Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a
tocar als Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de
color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5
de gener de 1940. Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era
baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Per cert que el sello RamaLama
a editat fa dos o tres d’anys un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus
grabaciones 1967-1974”,
son un total de 45 cançons, entre elles aquesta.
Lone Star – La leyenda
Ara i per acabar El Temps Passa… i la música queda, ens
venim cap a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel cantant, guitarra i
pianista Pere Gener, són Lone Star, al nostre parer la millor banda de rock de
totes les èpoques. La lletra d'aquesta cançó està inspirada en un poema anònim
d'origen àrab. Com si una mena de somni de Penélope es tractés, ens explica la
història de la noia que es queda esperant al seu estimat que s'endinsa en el
desert i mai torna amb ella, mentre que la noia segueix venerant el seu record
i espera el seu retorn sense perdre l'esperança ni la fe.Aquest tema es trobava
en el que va ser el seu primer LP editat l’any 1966 i titular "Lone Star", ja que fins aquell moment
la àmplia carrera dels Lone Star es centrava en EP's. És clar que la EMI i amb perdó per
l'expressió, els va fer una putada. Se'ls havia promès un LP sencer ple de
cançons pròpies, però quan va arribar el moment EMI va dir NO. Finalment i
després d'àrdues negociacions van arribar a un 
acord salomònic, "ni pa ti
ni pa mi", es van incloure cançons pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema
amb un acurat canvi de ritme era seva, però entre les versions que van ser sis,
es trobaven "Rio sin fin" d'Ike & Tina Turner, "Hey
nena" de Small Faces, "El pájaro de la montaña" de Ray Charles o
el "Hanky Panky" de Tommy James & The Shondels. Aquest LP va ser
el primer disc gran que Mario es va comprar, fins llavors la seva economia
només li permetia singles i EP's, clar que va trigar bastant a comprar-se un
altre àlbum. Les cançons pròpies eren "La leyenda" que es va publicar
també en single, al costat de "Quiero vivir con libertad”, “Muñeco”, “La
historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué te vas?". En aquesta
grabación Lone Star eren Pere Gener, Joan Miró, Enrique Sánchez i Rafa de la Vega, però Joan va haver
d'anar-s'en a la mili i en algunes de les cançons del disc el guitarra és Álex
Sánchez que anys més tard seria membre oficial de la banda barcelonina.
Conclou El Temps Passa… i la música queda, però us deixarem
en la companyia de aquelles emissores per les que sortim a l’aire semanalment o
vía internet, si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga.
Som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm Adéu fins a la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario