Feste de Santa Tecla, a Tarragona. El día 22
de setembre d´aquest any. Quimet Curull es
el de l'esquerra, aixó si, com sempre...
Sentat i guardant la compostura!
Quimet Curull i Mario Prades tenen avui una bona polèmica. Hi ha qui afirma que Telstar és un aparell per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el diccionari u diu així si be no l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen i es tracta d’un satèl.lit llençat a l’espai, diuen uns altres. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no és totalment cert. Los Telstars van ser un grup de música, entre instrumental i cantada i per mostra us portem un botó.
Comença El Temps Passa ... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Los Telstars - Triana Morena
Eren LUIS CERÓN, MIGUEL PORTA, JUAN JOSÉ VÁZQUEZ i LEONARDO MARTÍN. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat LOS VOLTORS. Funcionaren de 1965 fins finals de la dècada. El 1966 Luis Cerón va marxar per tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final. El tema que escoltem per obrir El Temps Passa ... i la música queda, és de 1967 i s'incloïa en un EP publicat per Belter on també trobàvem "Guantanamera", "Incendio en Rio" i "Recuerdos de Andalucía". En aquest disc eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc.
Los Flaps – Washington Square
Van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema estava en un EP publicat per RCA-Victor el 1964. El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix . Encara van haver més canvis o això que amb el nom del grup només van gravar dos EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.
Edward y Los Windys – No sabes bailar
Estava dins d'un EP editat pel segell Fontana el 1964. Formaven part de dos tunes fins que van decidir formar un conjunt. L'integraven el cantant Eduardo López-Huertas, Francisco Guàrdia a la bateria, al costat dels germans Carlos Sánchez Medina que era el guitarra, al contrabaix Fermín Sánchez Medina, Álvaro Sánchez Medina tocant trompeta, guitarra i banjo i Javier Sánchez Medina al piano. Miguel Quirós es fa càrrec del saxo i el clarinet quan Álvaro va marxar a Madrid per estudiar Enginyeria, també es va incorporar Pepín Martin Vivaldi "El Briegas" a la guitarra. Acompanyaren a Rocío Durcal en una sèrie d'actuacions per promocionar el seu primer film "Canción de Juventud". Eren de Granada i van gravar quatre EP's entre 1963 i 1964 i després diversos singles. La formació definitiva va ser Eduardo (cantant), Fermín (piano), Juan Castro (guitarra), Miguel Quiros (saxo i clarinet), Pepe Pérez (baix i veu) i Manuel Gaspa Morales (bateria). El 1969 Eduardo abandona el grup per formar 7 NOSOTRAS Y ELLOS mentre que LOS WINDYS van seguir actuant fins a finals dels 70.Vaixa un embolic de noms i instruments.
Tony Ronald y sus Kroners – Russian spy and I
Aquí aquest tema es va conèixer com "L'espia rus" i estava en un EP publicat per la multinacional EMI-La voz de su Amo i el tema era dels The Hunters i en la seva versió original va arribar al número 3. Els Kroners que acompanyaven Tony Ronald van ser sempre bons músics i entre els Kroners van estar Max Sunyer i Santi Picó. El veritable nom de Tony és Siegfried Andre Den Boer Kramer i va néixer a Holanda el 1945. Va gravar com a solista i després va crear el duet Tony and Charley. L'èxit popular li va arribar ja als 70 gràcies a les seves cançons més “pachangueras”, però també les que millor es van vendre, com "Help" que Quimet sempre s'ha negat a tocar, "Angelina", " Dejaré la llave de mi puerta", etc.
Los Z-66 – Despierta el amor
Va ser el gran èxit en la carrera dels britànics Edison Lighthouse, la banda liderada pel cantant Tony Burrows i que ells van titular "Love Grows (Where My Rosemary Goes)". Es va publicar el 1970 i aquí la versionen els Z-66, banda mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc després, va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Zeta, com sels coneixia, es van formar en 1966. Eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Més tard se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i després de canvis, eren Lorenzo, Manolo Mari, Manolo Ness, José Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb "Despierta el amor" va ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfé.
Mágicos 60 amb Llorenç, Jeannette, Micky i Tony Ronald
Los Angeles – Oho, Aha
També eren de Granada i van començar sent Los Ángeles Azules i quan va marxar el cantant Julián Granados van haber-hi canvis a la formació i es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant la seva carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada va imposar a Los Angeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Tot i gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's. Això si, van participar en dues pel.lícules "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta el 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 70.
Los Mitos – Es muy fácil
Liderats pel cantant Tony Landa que després va tenir una important carrera com a solista, aquest va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí. Tot i que van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic pel qual avui se'ls recorda. Va ser publicat per Hispavox el 1969. Van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i canviar a Los Mitos. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony els va deixar ells encara van seguir uns anys. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás.
Los Mismos – Voy a pintar las paredes con tu nombre
Us portem aquest tema no per la interpretació de Los Mismos, que quan van començar es deien Los Jolys. L'escoltem a El Temps passa ... i la música queda, perquè va ser una composició d'un gran músic argentí Joe Borsani. José Luis Borsani Selva, músic, productor, compositor, cantant i actor, va néixer el 1945 a Florencio Varela, població argentina propera a Buenos Aires. Va començar component per Palito Ortega i Sandro i el tema que escoltem va ser gravat originalment pel grup argentí Los Tios Queridos. Casat amb la cantant Maria Teresa Campilongo, ja a Espanya van crear Rubi i Los Casinos amb un gran hit "Yo tenía un novio que tocaba en un conjunto beat" composat també per ell. Era una excel.lent persona que em va presentar un amic comú Mikel Barsa. Va morir a la seva casa madrilenya del barri La Latina, el 8 de juny de 2003. Va ser trobat pel seu germà amb signes evidents de violència i es va jutjar que havia estat assassinat. Els agents que es van desplaçar al lloc van comprovar que Borsani tenia una samarreta enrotllada al coll i que el pis "estava regirat".
va edità Barsa Promociones
SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Comencem avui amb aquest tema inclòs al disc per promocionar La Ovella Negra, un conegut local de Barcelona, al carrer Sitjas, entrant a les Rambles barcelonines des de la plaça de Catalunya a la dreta i a l'esquerra. Mario teia una cosina que vivia just a sobre del establiment d'oci i sarao.
Jordi Pérez & Josep Solá Orquestra – Sabessis
És de 1967 i l'EP que va publicar Columbia es va titular "Com neix una cançó a L'Ovella Negra". Va ser una col.laboració entre el propietari del pub, el guitarrista Jordi Pérez i el Mestre Solà, una peça plena de tocs jazzístics on es nota la mà del Solà, l'home que va fer possible el primer disc de pop en català de la història, el de les Germanes Serrano. Jordi Pérez va ser un gran guitarrista de jazz que va tocar als anys 50 en un grup que es deia El Lirio Campestre. Més tard va formar part del Quartet Be-bop (1950-54) amb en Tete Montoliu al piano, Ramon de Larrocha (germà de la pianista clàssica) al contrabaix i Juli Ribera a la batería. A mitjans dels anys 60 va obrir L'Ovella Negra, una taverna-pub que no sabem si encara romandrà oberta al carrer Sitjas de Barcelona. Els acompanya al piano el mestre Francesc Burrull.
Augusto Algueró & His Orchestra – La balada de Bonnie and Clyde
Tot un clàssic del pop dels seixanta és el que interpreta el gran compositor i pianista català al costat de la seva orquestra. Com a compositor i director Augusto Algueró, ha estat present en festivals com els de la OTI i Eurovisió en diverses ocasions. Es va casar amb Carmen Sevilla i més tard va arribar el divorci. Va néixer a Barcelona, el 23 de febrer de 1934. El tema estava recollit en un LP publicat el 1968 amb el títol genèric "Sounds spectacular", on Algueró fa lluir a l'orquestra com comprovareu escoltant El Temps Passa ... i la música queda.
The Lou Bennet Quartet – Sister Sadie
Una altra peça plena de jazz d'aquest extraordinari organista de color inclosa en el seu primer LP "Amen" editat el 1960.
era un bon amic del seu propietari, el Jaume en pau
descansi. (Foto Mario Prades)
Ens servirà per parlar d'un tema que deixem pendent la passada setmana, els tebeos de Hazañas Bélicas i del gran Boixcar.
H A Z A Ñ A S B É L I C A S
Guillermo Sánchez Boix néix a Barcelona el 1917 i va morir el 1960. Dibuixant i guionista, signava com Boixcar les seves historietes. Va començar als anys quaranta amb "El caballero negro" (1945), "El puma" (1946) i "La vuelta al mundo de Los Chicos" (1948). A la Guerra Civil, Boixcar va lluitar a favor de la República i en el seu exili francès, va ser internat en un camp de concentració nazi.
El seu gran èxit va ser la col.lecció "Hazañas Bélicas" (1 ª sèrie al 1948 i la 2 ª sèrie al 1950, publicat per l’Editorial Toray) que recordava els recents esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, esforçant-se a destacar els valors humans que afloren en l'individu a causa de les situacions desesperades que provoquen els conflictes armats. Els tebeos a la segona temporada costaben 5 pesetes i habien especials que sortien per Nadal i les vacançes. Els Especials o Almanaques eren molt mes groxuts i costaben 10 pesetes.
D'ell van sortir el que avui a TV anomenaríem spin-off, els còmics "Johnny Comando" i "Sargento Gorila". El 1955, va inicià "El mundo Futuro", una sèrie de ciència ficció.
La línia entre bons i dolents queda moltes vegades difusa. Però si cal destacar que quan els protagonistes de la historieta eren alemanys, els "dolents" sempre eren russos comunistes, La veritat és que jo no recordo cap en la qual els alemanys triomfessin sobre els ejercits dels aliats del front occidental.
Ara be, tot i que la col.lecció Hazañas Bélicas relatava històries emmarcades en la 2 ª Guerra Mundial, també es podien trobar conflictes mol mes contemporanis com la Guerra de Corea, el conflicte d'Indoxina, la guerra a Israel, etc. la Guerra Civil Espanyola, però, no va ser mai protagonista, suposo a causa de la fèrria censura de l'època que mantenia les tisores amenaçant a les editorials contínuament.
Hazañas Bélicas va començar amb una sèrie de 29 números el 1948 a la qual va continuar una segona el 1950 que va ser la que realment va donar fama a la col.lecció, figurant pocs mesos després entre els còmics més venuts d'Espanya. A punt de morir, Boixcar va deixar la col.lecció en mans del seu germà Juan Sánchez Boix i altres autors, entre els quals destacarien Longarón, Vicente Farrés, Alan Doyer i Pagès.
Bons guions i diàlegs interessants, es recolzaven en una gran qualitat de dibuix, en blanc i negre i amb trames i fons puntejats realitzats pel mateix dibuixant i sobretot destaca el treball de documentació previ, especialment en els tancs, vaixells i avions, així com les armes i uniformes. La veritat és que hi havia una gran diferència de qualitat entre el treball de Boixcar i els altres dibuixants d’aquest tebeos i aquesta diferència es va accentuar després de que es produis la mort del dibuxant barceloní.
Un altre aspecte important d'aquesta col.lecció eren les portades. Algunes d'elles van ser dibuixades per Cortiella, un gran autor que paral.lelament va dibuixar tapes per a les caixes dels ninots d'acció Madelmans que tan famososo van ser.
El seu gran enemic pel que fa a vendes als quioscos de l'època, va ser "Relatos de Guerra" (Editorial Ferma) que seguia la mateixa tònica, tot i que "Hazañas Bélicas" era allargat en un format similar al "Capitán Trueno", "El Jabato","Mary Noticias", etc. "Relatos de Guerra" diferia ja que era vertical mantenint un format tipus llibre, però enquadernat a l'americana.
Mario Prades
Ara, amb la nostra promesa complerta, seguim amb El Temps Passa... i la música queda.
Els Dracs – No contesta ningú
Tornen Els Dracs a El temps Passa ... i la música queda, per oferir-nos en aquesta ocasió una composició dels quatre peluts de Liverpool, els Beatles. El va publicar el segell Concentric i el grup Els Dracs eren sis components. Recordar, com també vam dir en programes anteriors que el conjunt va gravar en castellà fent-se dir Los Dracs.
Lone Star – La casa del sol naciente
És possiblement la millor versió feta al país del tema tradicional del folk americà recuperat per al R & B per l'organista britànic Alan Price, creador i líder de The Animals fins que els va deixar per disparitat de criteris amb Eric Burdon. Moltes vegades hem parlat dels carnets sindicals que feien falta per poder realitzar actuacions ... i cobrar que en el fons era important. Normalment es treballava amb el carnet vermell que subministrava el sindicat vertical després de passar una prova. Permetia fer "atracció", però el bo era el "Blanc" i aquest només el donaven després de passar pel conservatori. Un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc eren Lone Star: Pere Gené, Joan Miró (que era de Tarragona), Rafa de la Vega i Enrique López. Quimet te molt a dir sobre aquets carnets vermells dels que parlabem. Ell es va examinar a Tarragona i sembla ser que va passar la proba, va pagar... i ancara espera que l'hi envien el "susodicho" carnet. Es que Correos cada dia va pitxor. Per cert que la portada d'aquest EP sempre l'hem trobat fracament horrible.
José Luis y su guitarra – Gibraltar español
Una de les obsessions del Siscu, al costat del "Marruecos español", va ser el Peñón de Gibraltar. Ell volia el "Peñón", el desitjava i molt. Tan que José Luís que es va fer popular amb el seu "Mariquita" el 1958, va gravar aquest tema "Gibraltar espanyol", i després de treure el single, el 1966, una de les seves primeres aparicions en publicar va ser en la festa del Palau del Pardo, per a la "Gran Família" i els seus amics. Suposo que al Paco i a la Carmen Collares, amb la resta de la tropa, se'ls queia la bava escoltant les reivindicacions sobre el Peñón que feia José Luis, amb la seva guitarra, és clar. El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixa a Jaén. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació no va servir de res i això que el que argumenta en el text era totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel.licules que va fer es troba "Pasa la Tuna".
Los Brincos – Como un sogno
És tota una curiositat, Los Brincos i la seva cançó "Como un sueño" versionada l'italià, cosa que feien bastant. Los Brincos van cantar també en francès, anglès i algun altre idioma allunyat del de Cervantes. Es trobava recollit en un single que va publicar a Itàlia el segell Zafiro. Originalment i en llengua castellana es trobaba al mateix EP on es recollia "Nila", "Flamenco" i "Bye bye chiquilla". Van ser produïts per Marivy Callejo.
Rita Pavone – Corazón
La menuda i pigada italiana plena de trepidant canya vocal va gravar en moltes ocasions les seves cançons en espanyol. També ho va fer en català i en El temps Passa ... i la música queda ja hem escoltat algunes d'aquestes versions. Aquest és un dels seus grans èxits, publicat el 1963. Rita va néixer a Torí, el 23 d'agost de 1945 i es va casar amb el seu descobridor, el cantant, productor i manager Teddy Reno. Per cert, Rita posseïa un timbre de veu tan alt i agut que era el malson de tots els tècnics de so que havien de treballar en els seus enregistraments. Os incluim la portada del disc "Rita catalana" perque al Quimet sempre li fa molta grasia aixó de la barretina, el porró i sobre tot la butifarra. Per cert, hem dit "Porró" acentuant l'última O, no ens confunguem i acabem la festa en pau.
Adamo –Un mechón de tu cabello
Va ser el rei dels guateques, tots esperàvem les cançons de Salvatore Adamo per poder "Arrambar l’api" i ell no defraudava quasi mai. Va ser el cantant melòdic més important dels seixanta. Però no era francès, ni tan sols belga, va néixer a Sicília, Itàlia, l'1 de novembre de 1943 i amb aquesta bella cançó plena de malenconia i amor, arriba el moment de "Fotre el camp", per tant i des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre per ara s'acaba El Temps Passa ... i la música queda, amb Lo Quimet i Lo Mario. La setmana que ve portarem més música, anuncis que avui no els hem posat i moltes anècdotes.
A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
Enllaç per descarregar el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario