Mario Prades amb el cantant Luis Lucena,
una de les veus que sonaven i molt als
programes de "Discos Solicitados"
Avui volem començar El Temps Passa... i la música queda, recordant aquells programes de ràdio que es van popularitzar a partir dels anys 50 i que es centraven en cançons dedicades, els anomenats "Discos Solicitados". Estaven enfocats inicialment en cançons i sobretot "missatges" dedicats a familiars i amics que es trobaven treballant a l'estranger o exiliats que això ancara era pitjor. La necessitat va portar a la postguerra a més de tres milions de persones a deixar Espanya. Per soposat tots aquests missatges passaben la censura corresponen, per si d’acas. Els destinataris eren casi sempre els nostres emigrants, deixant la seva suor a canvi dels diners tan necessaris en l'Espanya de la postguerra. 
Emigrants que sortien del país per anar a terres estranyes, però marxaven amb contractes de treball, lloc de residència i tot coordinat. Això si, amb l'espasa de Democles sempre sobre els seus caps ja que si el seu comportament no era l'adequat o no es treballava com s'esperava, eren retornants de nou a terres espanyoles. Gent que treballaven moltes vegades jornades dobles, pagades com 
dobles, i no es prenien ni un cafè fora de la Casa d'Espanya a la qual acudian, ja que es tractava d'obtenir tots els diners possible per tal de poder tornar a casa amb la família. Encara que molts van ser els que al final van agafar a la família i se la van emportar a Alemanya, França, Suïssa, Bèlgica i algun país europeu, per instal.lar-se tots allí. Per això quan actualment escoltem comentaris sobre els emigrants que acudeixen a les nostres costes en pasteres i es diu allò de "Pobrets, ja no ens recordem de quan nosaltres havíem d'anar a treballar a l'estranger...". Aixó és una veritat, tot i que també és mentida. És veritat que no ens recordem i és 
mentida, perquè si ens recordéssim veuriem que no hi ha cap semblança entre aquella emigració espanyola a l'estranger i la que estem rebent nosaltres des de fa uns anys. Entre moltes altres coses perquè nosaltres anàvem amb la clara idea de guardar diners i poder tornar a casa i aquesta nova emigració ve amb la idea de quedar-se, cosa que no ens sembla malament, la gent ha de buscar-se la vida, però la pregunta seria: Hi ha feina per a tots, per als d'aquí i per als d'allà? Aaaaaaaaah!Tornem als programes de Discos Solicitados, la música reina era La Cobla Espanyola, artistes com Raquel Meller, Estrellita Castro, Carmen Morell y Pepe Blanco, Juanito Valderrama, Lola Flores, Antonio Molina, Miguel de Molina, Conchita Piquer, Juanita 
Reina, Marifé de Triana, Luis Lucena, Rafael Farina, etc. fins i tot Manolo Escobar o Conchita Bautista, sense oblidar a grans compositors com Quintero, León i Quiroga. A poc a poc el bolero i la cançó amb arrel sud-americana també va ocupar la seva parceleta i el pop... Ah! Al pop que llavors es deia "música moderna" li va costar molt ser pres en 
compte. Tornan a la música, per descomptat i ates els missatges tot s'entén fàcilment ja que molts d'aquells tabajadors sabien d'esdeveniments que succeïen a casa gràcies a aquests programes. L'esposa li deia que havia estat pare o que el seu nen havia sigut batejat, altres que la nena va fer la comunió o que la germana es casava i en massa casos, el molt que la persona que s'havia quedat aquí, enyorava la presència d'aquell que estava en terres estranyes. Per sentir-se més acostats al terruño, es reunian en les moltes Cases d'Espanya que el règim va fer proliferar per aquelles terres tan allunyades de les nostres, entre altres coses per escoltar la ràdio españyola i compartir records de casa.
Reina, Marifé de Triana, Luis Lucena, Rafael Farina, etc. fins i tot Manolo Escobar o Conchita Bautista, sense oblidar a grans compositors com Quintero, León i Quiroga. A poc a poc el bolero i la cançó amb arrel sud-americana també va ocupar la seva parceleta i el pop... Ah! Al pop que llavors es deia "música moderna" li va costar molt ser pres en 
compte. Tornan a la música, per descomptat i ates els missatges tot s'entén fàcilment ja que molts d'aquells tabajadors sabien d'esdeveniments que succeïen a casa gràcies a aquests programes. L'esposa li deia que havia estat pare o que el seu nen havia sigut batejat, altres que la nena va fer la comunió o que la germana es casava i en massa casos, el molt que la persona que s'havia quedat aquí, enyorava la presència d'aquell que estava en terres estranyes. Per sentir-se més acostats al terruño, es reunian en les moltes Cases d'Espanya que el règim va fer proliferar per aquelles terres tan allunyades de les nostres, entre altres coses per escoltar la ràdio españyola i compartir records de casa.
Per tant i amb un preàmbul en el qual ens hem passat i molt de temps. La veritat és que la nostra entrada d'avui gairebé sembla una Secció Especial dedicada a l'emigració, començarem El Temps Passa ... i la música queda d'avui i ho farem escoltant alguns d'aquells que sonaven habitualment en els programes de "Discos Solicitados". Tranquils nens, tranquiles nenes, ni a Quimet ni a Mario li entusiasma precisament la cobla.
“Para Juan que está trabajando en Frankfurt, de su esposa María y sus hijos que lo recuerdan y quisieran que estuviera con ellos para poder abrazarlo y…”
Lilian de Celis – Batallón de modistillas
Quan parlàvem dels gèneres musicals més habituals en els “Discos Solicitados” no és que ens haguem oblidat del cuplet ni de Lilian de Celis, és que la reservàvem per començar El Temps Passa ... i la música queda. Lilian de Celis ens porta una de les seves cançons més famoses i és que ella, per si acas venia una guerra, com deia l’avia, es va organitzar un batalló, però de modistillas amb el que ens ve al cap un tipus de guerra molt més agradable. Lilian Ángela de Celis Collía, va néixa a Fíos, Astúries, el 31 de gener de 1935 i a més de cantar i molt bé el cuplé ja en els cinquanta i principis dels seixanta, també era actriu i va realitzar 16 pel.lícules i malgrat la fama que va aconseguir Sara Montiel com a actriu i cantant, al costat de la gran rivalitat que hi va haver entre elles, ni comparació quan parlem de cantar 
cuplet; en altres atributs que a les dues els va donar la mare natura, la veritat és que en la nostra masculina opinió, guanya Sara Montiel. És clar que el somni hagués estat, en aquells anys clar, no ara, estar en la intimitat amb Sara, mentre en el tocadiscs sonava Lilian de Celis. Lilian va començar a funcionar el 1952, quan Ràdio Madrid va posar en antena un espai setmanal titulat "Aquellos tiempos del cuplé" patrocinat per una marca de torrons i recuperant antics cuplets de principis de segle. 
El problema era trobar les cupletistes. El mestre Cisneros dirigia l'orquestra de Ràdio Madrid i havia anat un dia a l'acadèmia del seu amic Manuel Monreal, on aquest li va recomanar a una jove cantant asturiana, de nom Lilián de Celis, de la qual s'havia enamorat perdudament. Indalecio Cisneros, també director artístic de Colúmbia, li va facilitar poder gravar els seus primers discos i sortir a la ràdio. Lilian de Celis va debutar el 12 de juny de 1957 a el Teatre Albéniz de Madrid. Per cert, quan Juan d'Orduña va triar a Sara Montiel com a protagonista de "El último cuplé", va demanar a Lilian de Celis que doblés la veu de Sara a les cançons, és a dir que cantés en lloc d'ella. Lilian va dir No! i finalment va cantar Sara Montiel.
Las Hermanas Fleta - El Chacachá del tren
Las Hermanas Fleta, Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor líric Miguel Fleta, van ser unes de les que van acostar els "Discos Solicitados" a una línia molt més pop, el que es deia llavors “Canción moderna” i al costat de "Chino Li Wong", "El chacachá del tren" que és un tema de 1955, es la seva cançó més popular i va arrivar a sonar i molt, en les emissores de l'època, de fet encara avui aquesta cançó forma part del repertori de gairebé totes les orquestres de ball i és que aquests portuguesos tirant els tejos a la nena viatgera van cridar i molt l'atenció de l'època. Aquesta cançó es la podríem dedicar a l'amic Joao, portuguès establert a Constantí, però no perquè Joao es dediqui a tirar-li els tejos a cap nena, pobre d’ell, aclarim-ho bé no sigui que la Herminia el posi a caldo, Joao i l’Herminia, la seva dona, son cunyats de Mario i també son amics de Quimet. Quan a mitjans dels seixanta Las Hermanas Fleta es van separar, Paloma es va dedicar a la vida familiar i Elia es va passar al jazz, gravant dos EP 's amb el Tete Montoliu Trio i partipan a festivals internacionals fins ben entrats els anys setanta.Las Hermanas Fleta
Jorge Sepulveda – Me gusta mi novia
Un altre gran crooner dels anys quaranta i cinquanta va ser Jorge Sepúlveda, dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna". El seu veritable nom era Luis Sancho Monleón (València, 1917 - Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid el 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les cançons es van popularitzar a través de la ràdio, en aquells programes de “Discos Solicitados” molt escoltats en l'època, quan les orquestres i artistes de moda actuaven en directe. Entre les seves moltes cançons mereixen destacar-se "Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “El mar y tú”, “Lisboa antigua”, “Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel", sense oblidar aquesta que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda “Me gusta mi novia” que te una mica de ritme aflamencat. Els bolerets eren la part més important del seu repertori i a mitjans dels 60 amb l'arribada del pop, Jorge Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als 70. A la ciutat de Santander tenen una escultura en honor de Jorge Sepúlveda. Una ciutat agraïda i a la que ell va dedicar la cançó titulada així "Santander". El bust está situat "Mirando al mar" com deia la seva gran cançó.
Bust de Jorge Sepulveda a Santander
Bonet de San Pedro – El Caimán
Des de la seva Mallorca natal, Bonet de Sant Pedro va ser un innovador per la seva època. Va ser dels primers que va utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país i tan de moda a la música que ens arribava des de Italia. Pedro Bonet Mir va néixa a l barri dels pescadors de Palma de Mallorca el 17 d'agost de 1917, va morir a casa seva, a Palma, un 18 de maig de 2002. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar com a cantant d'orquestres i com a component de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar amb l'Orquestra Gran Casino, ambdues a Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Eran Joaquín Aza, Bendicto, Jaume Villagrasa, Miquel Roselló, Josita Tenor, Jaume Vilas i el propi Bonet de Sant Pedro que s'encarregava de la guitarra, saxo, clarinet i vibràfon, a més de cantar i dirigir-lo tot. Aquesta cançó es titulava veritablement “Se va el caimán” i va ser composada pero el colombià José María Peñaranda (Barranquilla, 11 de marzo de 1907- 6 de febrero de 2006). La cançó va tindre problemes inicialment amb la censura ja que van entendre que aixó de "Se va el caiman" feia "clara" referencia al Siscu.
Bonet de San Pedro a una de les seves últimes entrevistes
Conchita Velasco y Tony Leblanc – Mi casita de papel
La veritat és que Concha Velasco i Tony Leblanc han format parella artística en moltes ocasions a les nostres pantalles. Són part de la cultura del cinema espanyol dels cinquanta i seixanta i en la pel.lícula "Historias de la televisión" de 1964, dirigida per José Luis Sáenz d'Heredia i on vem veure la primera aparició al cinema espanyol de Luis Aguilé, també formaven part d’un mateix conjunt Ye-Ye, una cosa que van repetir a "Una vez al año ser hippy no hace daño". Per cert que en aquest grup trobàvem a Tony Leblanc a la guitarra i a la bateria un jove Luis Varela, bon actor al qual molts anys després veuríem fent de director amb mala llet a "Camera café". Dels altres dos músics, un creiem que ere Alfredo Landa o Manolo Gómez Burn i l’altre un dels components de Los Stop, el grup que va ser qui realment tocava en la gravació ja que els altres solsament ho feièn veure. Aquí us portem aquesta sui generis versió del clàssic que va popularitzar Jorge Sepulveda i en els 70 la Topolino Orquesta de Manolo Gas.
Los Payos – Mi pequeña Anita
Triana
Rumba 3 – Tengo lo que quiero
èxits. Un d'ells, ja entrats els 70, deia en la lletra “No se que tienen tus ojillos que me vuelven loco” i a Mario sempre li porta el record d'una nit de gresca amb un company de Telefónica, Fernando que en la seva adolescència va ser boxejador i dues noies que havien conegut aquella nit despres de sopar i van anar tots quatre a un apartament que Mario tenia al carrer Arizala, a prop del Camp Nou que no era res més que un picadero. Ells dos anaven contentets i les nenes també una mica, doncs bé, Mario estava amb una d'elles a la terrassa, arramban l'api i recorda en entrar a la sala on hi havia una làmpara d'aquelles rodones feta amb fils basts i la bombeta al centre, una imatge que el va impactar: Fernando en calçotets fent boxa amb la llum mentre que la nena feia palmes mirant-lo amb ulls lucinats i corejant la cançó que sonava al tocadiscos, aquella titulada "No sé, no sé" dels Rumba 3.Rumba 3 als 40 Principals de la Cadena SER a Reus (Foto: Mario Prades)
Johnny & Charley – La Vaca Lechera
Quan el duet Tony & Charley que ja havia tret 5 EP 's es va desfer en emprendre Tony Ronald la seva carrera en solitari i amb els seus Kroners, Charley Kurt es va portar al seu germà des d'Holanda i va crear un altre duet Johnny & Charley. Eren dos germans nascuts a Amsterdam que van ser els creadors el 1964 de la yenka, un ritme que encara avui es recorda, encara que la qualitat... però va ser molt popular i segons es deia era l'adaptació moderna d'un ball tradicional finès o suec, bé, del nord d'Europa. De la mà d'un jove Rafael Trabuchelli 
van gravar el 1964 unes quantes cançons i amb quatre d'elles va sortir el primer disc de la Yenka, editat per Hispavox al 64. És clar que després es tractava d'explotar el ritme i quellas enregistraments i es van aprofitar, encara van obtenir dos EP 's, però a mitjans de 1965 i quan es trobaven a la cresta de l'onada, en un accident de cotxe a la cruïlla de les quatre carreteres, a prop de Salou, moriria un d'ells, creiem que va ser Johnny Kurt. En aquest EP oferien la seva versió de "La vaca lechera" a ritme de yenka, al costat de "La Yenka rusa", "Manzanilla" i "Capullito de Alhelí". És clar que Hispavox va seguir traient profit a aquelles sessions de gravació, el 1983 tragueren un LP amb les dotze, anunciat com un "grans èxits" i que va ser reeditat en versió CD als 90.
Los 4 de la Torre - Operación Sol
La primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol va ser "Operación Sol" de Los 4 de la Torre. És una cosa que havíem dit en diverses ocasions i que una oient amb encert ens ha dit recordat utilitzant el Facebook de la Montse Aliaga que està bé que parlem de la cançó, però mai la posem i és veritat, per això ara "Operación Sol" ja està sonant a El Temps Passa ... i la música queda, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ona la Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. La veritat és que mai l'hem posat perquè estem convençuts que és una horterada, però certament és interessant pel seu valor documental. La segona va ser “La canción del trabajo” de Raphael. Los 4 de la Torre eran catalans i van passar a ser Los de la Torre, quan es van convertir en tres i també van gravar un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, no recordem el nom del tercer. Un altre dels seus grans èxits va ser “El vuelo 502”.
Los 4 de la Torre van sortir a moltes revistes i tebeos de l'época
Mimo y Los Jumps – Amapola
És un tema clàssic del compositor gadità establert a Nova York, José María Lacalle i que inicialment no tenia lletra, aquesta va ser composta el 1940 per Albert Gams. Ara la versiona en clau de pop i molt accelerada Mimo que es recolza en Los Jumps que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus tres últims EP's. Mimo es deia en realitat Pilar García de la Mata, va néixa el 6 de setembre de 1942 i l'any 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria dels Àngels de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. Primerament va ser acompanyada per Filippo Carletti y su Quarteto i a partir de 1961 s'acompanya de Los Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky
Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior. En les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior tocaba també amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox pel que la seva imatge i nom no podia aparèixa en discos d'un altre segell. Aquest tema es trobava en el seu tercer EP, editat per Philips a 1962. Mimo encara publicaria un quart EP i es va retirar de la música amb solsament 20 anys d’edad. Junior es va incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos anys més tard i també va tocar amb Barrabàs.
ELS ANUNCIS DELS NOSTRES RECORDS
Avui els nostres anuncis aniran de coses dolças per menjar i es que nosaltres som uns llaminers i uns triperos.
Chocolates Loyola
La xocolata que fins a 1840 només es prenia beguda i feta amb aigua en lloc de llet, es un dels productes més arrelats al nostre país. Va arribar des de Veneçuela a través de les rutes de comerç obertes per la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas i de la seva preparació ràpidament es van encarregar famílies jueves procedents de França. En els anys 40 van sorgir en Guipúscoa gairebé al mateix temps, diverses empreses a la localitat d'Oñate dedicades a la xocolata, com Orbea, Loyola, Zahor, Onena, Guereca o Maiztegui. Totes han anat desapareixent, llevat Zahor. L'última, Loyola, ho va fer en els vuitanta, tot i formar part en aquells moments de la multinacional Cadbury Schweppes.
Chocolates Nogueroles
Nogueroles va ser una marca de xocolata que no creiem existeixi actualment, però que va funcionar molt bé, sobretot gràcies a la seva especialitat per prendre a la tassa, la "xocolata de la pedra". La xocolata Kitin Nogueroles en la nostra infància la preníem per esmorzar i era més espesa que els productes solubles, però les nostres mares deien que "era més natural". Una xocolata que calia ratllar i coure durant almenys mitja hora, el que en català li dèiem “xocolata de la pedra”. Hi havia temps per a tot! La xocolata Nogueroles va tenir fins i tot una tira publicitària que va dibuixà Vázquez el 1962 en el qual Kitin es va convertir en un nen. Aquesta tira va
sorgir imitant a altres com Kinito, D. Pedrito o Uhu, totes aquestes d'Ibáñez. Nogueroles també oferia cromos col.leccionables en les seves rajoles. Nogueroles tenia altres productes, entre ells llet condensada.Chocolates Nestle
El Nesquik fou comercialitzat per Nestle per aconseguir la seva parcel.la de mercat que fins aquell moment havia estat dominat a Espanya per Cola Cao, el mercat de la xocolata solubre. "Los jóvenes leones de Nesquik" va ser l'eslògan per a uns quants anuncis que van promocionar la marca. Nesquik fou desenvolupat als Estats Units el 1948 i
introduït en el mercat com Nestlé Quik, però amb el temps es va simplificar el nom del producte, canviant a tot el món a Nesquik, ja en el 1999. La mascota del producte es un conillet conegut com Quicky, que porta semprer un collaret pengat del coll amb una N. En altres llocs com França o Grècia la mascota era Groquik, un monstre de grans proporcions, però a partir de 1990 Quicky va passar a ser la mascota per a tots els països.Donuts
És clar que un dels anuncis més recordats quan parlem de coses dolces és el del "Donut i la cartera", aquella que els nens oblidaven sempre per culpa de menjar-se un Donut. En angles es diuen doughnut, pero aquí tembé s'els va dir rocos, rosquilles i berlines. Mario sempre recomana menjar-se un Donut cada matí al llevarse, perquè així ningú pugui dir que aquell dia no t'has menjat un rosco. Avui en dia tenim Donuts de quaranta mil tipus i sabors diferents, per poguer triar, però llavors el donut era simplement el donut. Es considere que el Donut te el seu origen en un dolçs de Nadal creat per els holandesos al segle XVI que van portar a Nova York quan encara es deie Nova Amsterdam i al qual li deien Oliebollen, però uns altres aseguren que va ser creat per un mariner anomenat Hanson Gregory, al 1847. Els fes el qui els fes, la vertitat es que estan molt bons i son tot un vici que va directe a les "cartutxeres".
I ara, acabarem amb els anuncis perquè estem a vessar de tant menjar i com si fos una cosa de tall satànic i per allò del "Vade Retro Satanàs" cridarem creuant els dits en forma de creu allò de ¡Llévatela!
Moncho – Llévatela
Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera de Moncho, tot i tenir moltes gravacions. Però aquesta el va donar a conèixa. Es trobava en el seu LP de debut titulat "El gitano del bolero" editat el 1969 i aixó de "El Gitano del Bolero" va ser el seu renom. À Mario l’hi va presentar un cosí del Moncho, gitano argentí, a la sala Las Vegas de Barcelona, al carrer Aribau, una nit de Cap d'Any de 1970. Van tornar a retrobar-se en diverses ocasions, una d'ella en un sopar solidari amb Cuba organitzat per Ángel Juárez al desaparegut Fortí de la Reina i aquí al blog us hem posat una foto d'aquell sopar benèfic en el curs de la qual va actuar l'Orquestra Sabor Tropical que portava Mario. Ramón Calabuch Batista, veritable nom de Moncho, va néixa al barri de Gràcia, a Barcelona, el 26 de juliol de 1940. Va començar amb Ramón Evaristo y La Orquestra Antillana. Moncho ha gravat 34 discos de boleros en castellà i en català i té més de tres-centes cançons gravades. D'ell va dir Lucho Gatica "Moncho és el veritable Rei del Bolero".Foto de Mario Prades al sopar a benefici de Cuba. D'esquerra a dreta
el Consul de Cuba, el Gobernador Civil de Tarragona, Angel Juárez,
Mario Prades i Moncho
LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Tony Ronald – Estem vivint
Ja us hem dit en diverses ocasions que també Tony Ronald havia cantat en català i clar, de seguida vam rebre un correu dient-nos que perquè no puntxaven alguna de les dues cançons que va gravar. De fet ja hem escoltat aquest single de Tony Ronald editat per el segell EMI l’any 1967 amb “Cada dia” a la cara B aquí al programa, però no tenim cap problema per escoltar-la un altre vegada, tot el contrari, aquí la teniu, però volem fer constar el fet important de que les dues cançons d'aquest únic single gravat per aquest holandès afincat a Castelldefels, en català, ja han sonat en altres ocasions en El Temps Passa… i la música queda. Per cert que Quimet diu que a Tony Ronald se l’enten millor quan canta en català que quan ho fa en castellà.Tony Ronald en directe (Foto: Mario Prades)
Dúo Dinámico – Ai, aquells ulls tan negres
També el Dúo Dinámico van gravar en català, encara que creiem que només ho van fer en aquesta ocasió. Aquest single, publicat el 1965, solsament conté aquest tema en llengua vernacula, l'altra cara amb "Tu serás la primera" està interpretada en castellà. No hem d'oblidar que Manuel de la Calva i Ramón Arcusa van néixa tots dos a Barcelona. Van ser referència per a duos, trios i grups sorgits en els seixanta, almenys fins la meitat de la dècada i formen part de la nostra història musical. Per cert que hem de dir una cosa sobre el locutor que els va "batejar" ja que inicialment es feien dir The Dinamic Boys. Es 
tractava d'un gran radiofonista, Enrique Fernández, al programa “La Comarca nos visita”. Sempre s'ha dit, fins i tot en la pàgina web del Dúo Dinámico que els va fer canvià el nom ja que ell no sabia parlar anglès. El seu nét Enric Fernández es va posar en contacte amb nosaltres ja fa molt de temps dien-nos que no solsament sabia anglés, també parlava francés i italià i nosaltres os vam di que en propers programes, després de parlar amb Manuel de la Calva, agregat als "Amics de El Temps Passa" que ens ha organitzat al seu facebook la estimada Montse Aliaga (a la foto), tractariem aquest tema, pero ni Manolo de la Calva ni el net del gran radiofonista ens aclaren finalment res de res, per tan seguirem així. No es tracte de que hàgim passat de tot això, res mes allunyat de la realitat. Al blog us posem unas fotografias cedidas per la família d'Enrique Fernández, una d'elles feta el dia que va presentar al Dúo Dinámico, el 28 de desembre de 1958 i que va ser el seu bateig oficial i l'altra on veiem al locutor entrevistan al texà Johnny Cash.
Juan y Junior – A dues nenes
El duet espanyol per excel.lència va ser El Dúo Dinámico, dels que acabem d'escoltar una cançó en català, però el duet de finals de la década eren Juan y Junior, tot i que la seva carrera ims va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar el 1958 fins a finals dels 80, ni put de comparació. Us portem una cosa curiosa, la versió en català de "A dos niñas", una de les seves millors cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara "A dues nenes". Va ser l'única cançó en la seva carrera cantada en la nostra llengua vernacla, diem “l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en castellà. De fet també la van gravar en anglés. El disc és de 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Amb la caràtula no és que es matessin molt, van agafar els discos sobrans de la castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión catalana" i apa, tot va bé.
Caràtules de singles de Juan y Junior, a sota foto d'ells dos
Tornarem al panorama nacional i marxarem a Granada, pasan pert els estudis Torrelaguna de Madrid on es trobava el productor Rafael Trabuchelli que per cert, va neixa a Milà, però va vindre a Espanya amb cinc anys. Va morir el 28 de setembre de 2008.
Los Ángeles – Desastre minero Nueva York 1941
Aquesta és una de les millors composicions de The Bee Gees i va ser una de les primeres que aquests van gravar i tracta un cas real, una catàstrofe que va succeir a una mina l'any 1941. Un tema així, amb una lletra descarnada i sensible mereixia ser cantada en castellà per tal que el públic entengués tot el que es deia a la cançó i ho van fer el grup granadí Los Angeles. Era la cara B d'un single de 1967 amb "El silencio es oro", versió del hit de The Tremeloes, a la cara A 
i que va vendre més al país que les versions originals. Tots els discos de Los Ángeles, als 60, van ser produïts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox. Primer van ser Los Ángeles Azules i el seu cantant era Julian Granados, però quan aquest els va deixà es van reconvertir, van treure el color Blau, van passar a ser quatre i Poncho, el bateria, també seria el cantant, allí va començar la història del millor grup vocal del panorama pop espanyol de l'època. Quimet sempre diu que van ser els millors verisonistas de The Beatles, a nivell veus i en els seus concerts la segona part sempre es centrava en temes dels de Liverpool. És clar que Mario diu que eren uns inpresentables com professionals ja que havia compartit escenari amb ells i van tenir molts problemes quan el seu grup va ser teloners de Los Angeles al Casino de Manlleu.
Caràtules de singels de Los Ángeles, a sota una foto
Conjunto Lone Star – Todo es parte de ti
Acabarem el programa d'avui amb una versió del "Anything that's part of you" d'Elvis Presley, una bona balada que obria el primer disc que van treure Lone Star, un EP de debut editat el 1963 per EMI, signat com Conjunto Lone Star i en el que són cinc, tampoc estava Joan Miró que entraria el 1964 quan es van reestructurar. En els seus inicis Lone Star van ser Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en un local del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Julian Molero va dir de Lone Star: "A vegades va ser un tren de càrrega; altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut", encara que això creiem que ja us ho havíem dit .
Discos de Lone Star a sota foto del grup
Aqui teniu la nostra Pin Up d'avui escoltan la ràdio d'una manera diferent les acostumbrades, per que velleu que no ens olblidem de posaros las nostres nenes en paper coujé. Cuasi amb tota seguretat, no escoltava El Temps Passa, però ella s'ho perdia.
I també os possem una foto del Quimet Curull amb la seva guitarra, tot concentrat i en plena actuació
Y fins aquí hem arriban per avui a El Temps Passa… i la música queda. Tanquem la barraqueta i fins la propera setmana, no sense envia una salutació molt afectuosa a tot els oidor de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio L’Hospitalet de l’Infant. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar el programa
