El Temps Passa programa 20-10-2011

Les Fires del Disc son un bon lloc per trovar la música que 

sona  a El Temps Passa. Aquesta foto es d'una de les moltes

que  va organitzar Mario Prades  per  Catalunya i Andorra. 
(Foto: Guitar-T Produccions)

La veritat és que quan a nosaltres ens dóna per un artista, el “machaquem” i el fem sonar a El Temps Passa... i la música queda, possiblement en masses ocasions, per això de tant en tant us diem allò que anem a deixar descansar a algú determinat. Per descomptat no hem cremat mai a cap ni tampoc ho hem pretès i la prova la tenim quan rebem un correu, un Emilio, demanant-nos que posem a algun d'aquests cantants o grups que hem deixat en stand by, clar que tampoc ens hem limitat mai a escoltar a algú fins al límit, ni molt menys, també ens hem preocupat per punxaros coses curioses d'aquests artistes. Com a exemple, avui obrirem amb un dels millors guitarristes catalans de la història, ho farem escoltant Fernando Orteu (a la foto), però acompanyant al costat del seu conjunt, al Dúo Rúbam. Per tant comencem El Temps Passa... i la música queda.

Dúo Rúbam y Conjunto de Fernando Orteu – Sueño

Al Dúo Rúbam que eren catalans, van ser  acompanyants en aquest disc per el Conjunt de Fernando Orteu, però també ho van fer en diversos enregistraments el grup català Los Quijotes que així mateix tenien la seva carrera paral.lela i van treballar amb aquest nom i com Quixot 's Quarter, quan van gravar en català . La veritat és que a principis dels 60 i a l'ombra del Dúo Dinámico van sorgir unes quantes parelles dins del món musical, com Los Pantalones Azules, el Dúo Cramer, Kroners Dúo, Dúo Juvent 's, Dúo Radiant’s, Tina y Tesa, Tony & Charley i uns quants més d'efímera vida. El Dúo Rúbam van ser uns dels que van funcionar a nivell discos i vendes i en la primera meitat de la dècada van tenir els seus cinc minuts de glòria. Aquest tema es trobava en un EP editat per Saef el 1961 i és una versió del "Dreamin" dels nort-americans Johnny Burnette Rock and Roll Trio. Despres el Dúo Rúbam va passar a ser artista de Belter.

Hermanas Benítez – Baila Ye-Yé

Las Hermanas Benítez eran naturals de Cuba i d’allí van passar a Mèxic fugin dels de la barba i el puro, després es van venir cap a Espanya. La veritat es que si bé eren un tercet quan actuaban variaban el número de germanes dependen dels pressupostos ja que elles creiem que eren cinc o sis noies. Quimet sempre fa la conya de dir que las Benítez anaven a "tan el kilo", es a dir que las contrataves a pes. Eren Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita i més tard sel's va afegir la Haydeen. Van cantar a moltes películes de Cantinflas i van gravar quinze LP’s. A mesura que es van anar casant es van retirar de la música, però pensem que ancara es troven en actiu, però no totes. La seva cançó més popular va ser “Corazón de melón”, però elles van incursionà i molt dins del mon del pop, com a aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda que es va incloure a un EP editat per Discophon, on també trovabem “El patito”, “El vendedor de melones” i “Su forma de besar”.

Discos de Las Hermanas Benítez i a sota una foto

Mike Ríos con Los Sonor – Hay tantas chicas en el mundo

Si bé el grup d'acompanyament de Miguel Ríos en els seus començaments, quan per voluntat de la discogràfica era Mike Ríos i el deien "El Rei del Twist", van ser Los Relámpagos, també en algunes ocasions va gravar i va actuar embolicat en la música dels Sonor, com en aquest EP editat el 1964 per Philips. El tema és una versió d'un hit de Petula Clark i en el disc també es van incloure "Bailando Surfin '", "Oh Mi Señor!" i "Drip-drop". Miguel Ríos va néixa a La Cartuja, un barri de Granada, el 7 de juny de 1944. Nosaltres sempre l'hem anomenat "El cantant Guadiana" perquè apareix i desapareix contínuament. De fet el passat any va anunciar que es retirava, després que realitzaria una gira nacional de comiat que per cert, havia de recalar aquest estiu a Tarragona, però finalment va ser Dani Martín el que creiem va substituir-lo, ja que ha suspès gairebé tota la gira degut a que ell feia empresa i sembla ser que els concerts no van funcionar com s'esperaba.

Mario Prades amb Miguel Ríos

Los Relámpagos – Twist de los siete hermanos

I ja que parlem de Los Relámpagos que quan van començar es feien di Dick y Los Relámpagos i que com us dèiem abans van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el Dúo Cramer i Juan Pardo. Aquí us portem a Los Relámpagos amb aquest twist per a una família molt nombrosa, ni més ni menys que "Twist para siete hermanos" que ere una adaptació d’un tema de la pel.lícula “Set nuvies per a set germans” i es va publicar en el seu segun EP, editat per Philips al 1963. Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el segell Rama-Lama al 1997.

Caràtules de EP's de Los Relámpagos, a sota una foto d'ells

Los Flecos – Distinta

Quan Los Estudiantes es van desfer, José Barranco va decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia" i llavors van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell Vergara que curiosamenet va aceptar que solsament gravessin cançons pròpies. De fet a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell ho va rebutgar, volía tindre el seu grup, sense imposicions. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixa a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) i que va néixa a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el que nosaltres considerem el seu millor disc. És de 1965. La veritat es que Los Flecos no van tindre el resó que es mereixíen, si bé ells eren un bon grup.

Los Brincos – Tu me dijiste adiós

Ara a El Temps Passa... i la música queda, ens remuntarem a la primera època de Los Brincos, amb tota seguretat la més brillant, comercialment parlant. És clar que en un principi i per obra i gràcia de la productora Mariny Callejo que havia estat component de Los Brujos, instrumentalment sonaven perfectes, peró hi havia truc i és que Mariny per abaratir costos a Novola, el seu segell discogràfic, posava músics d'estudi tocant en els primers enregistraments de Los Brincos. Aquest tema va ser la cara A d'un single amb "Eres tú", una extraordinària balada, a la cara B que escoltarem un altre dia. El tema va tornar a publicar-se en un EP de Los Brincos on el tema estrella va ser "Borracho" que al seu torn també es va editar en single. Ambdós discos es van publicar el 1965. Los Brincos van ser una idea de Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director artístic de Philips. Un dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser José Barranco, però aquest ho va rebutxar per crear Los Flecos. La primera formació de Los Brincos va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González (germà de l'actor Agustín González) i Antonio Morales al qual es coneixia com Junior.

Dues caràtules diferents del mateix disc, a sota una foto de Los Brincos

Juan y Junior – En San Juan

La veritat és que dins de Los Brincos van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tenir lloc el 29 de març de 1967 a una popular discoteca de Madrid. Va ser una carrera curta, poc més de dos anys, però van treure set singles, en realitat van gravar sis, però n'hi havia un versionant dues de les seves cançons al català, a part d'un LP recopilatori editat el 1969. aquest tema era la cara B del seu penúltim single, editat ja el 1968 amb "Tiempo de amor" a la cara A i que va resultar un estrepitós fracàs ja que "En San Juan" el va eclipsar, demostrant que les discogràfiques, en massas ocasions, quan no estan ficant la pota és perquè l'estan canviant de lloc. Per cert que Juan i Junior també van fer cinema i aquí al blog os posem el poster d'una pel.lícula d'ells. La veritat és que, fen safreig, es deia que la ruptura de Juan i Junior va ser per culpa de Rocío Durcal que va ser nòvia de tots dos, un a un, però les males llengües deien que el problema eren la gelosia de Rocío ja que la parella sentimental eren ells dos. Quines coses que arriben a dir-se! Per cert, aquesta cançó va ser versionada al català per Joan Manuel Serrat.

Juan y Junior

Los No – Moscovit

Us donàrem paraula de que escoltariam aquest tema a càrrec del grup barceloní Los No i aquí us el portem perquè soni a El Temps Passa… i la música queda. Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven les famoses matinals que van substituir al Price. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes i seguidors de The Who, compraven la roba en Garvi, botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb l'estètica més moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modista i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop. El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als que va deixà per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés el 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix, José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos el 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia. Més tard José Luis Tejada s’aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a la banda de Nubes Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als 70 van tornar i es va treure un single que va passar desapercegut.. Aquesta cançó es trovaba al seu segon EP de Los No, editat al 1966 i va ser censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu de lleugeres de cascos, pero al régim tot el que recordaba al comunisme, ni que fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar per a emisions per la radio, però el disc és podía comprar a les botigues.

Los Jóvenes – Bajo tu techo

Des d'un EP publicat per Discophon el 1965 us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un aire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió The Drifters que van gravar també els Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat el 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Obrim aquesta secció amb un incunable, Lone Star en directe en un disc que no es va publicar fins l'any passat, tot i haver-se gravat el 1968 a Madrid.

Lone Star – The work song

Ara us portem una veritable curiositat a càrrec dels catalans Lone Star, en la nostra modesta opinió, la millor banda espanyola dels seixanta i possiblement també dels setanta. Aquest tema l'extraiem d'un CD que es va publicar el 2010 a través del segell Lone Star Music, però no és un enregistrament nou, es tracta d'un disc gravat en directe en un memorable concert que els catalans van realitzar al Teatre Infanta Beatriz de Madrid el 16 de febrer de 1968 i en el que van oferir una lliçó de R & B i jazz. En algunes de les cançons, com aquesta que escoltem ara, Pere Gené, Rafa de la Vega, Enrique López i Joan Miró, nascut a Roquefort de Queralt, van intercanviar els seus rols, sols Enrique López va seguir al front de la seva bateria. Pere en lloc de cantar passa a tocar el piano, el tarragoní Joan Miró (a la foto) s'encarrega del vibràfon i Rafa de la Vega pren el contrabaix, la berra. En el seu moment la discográfica EMI no va voler treure el disc ja que les gravacions en directe no estaven ben considerades. De fet el primer que va gravar un LP en directe al pais i el va publicar, va ser Bruno Lomas. Aquest tema és una versió del clàssic del jazz composat per Nathaniel Adderly. A Espanya aquesta cançó es va titular "La cançó del treball" i va ser versionada i portada a l'èxit per Raphael en el que està considerat com el segon tema de la història del pop espanyol a ritme de ska, el primer és “Operación Sol” de Los 4 de la Torre, es clar que Lone Star ens la porten a ritme de jazz.

Núria Feliu amb Tete Montoliu – Tot es gris

La Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana, va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete Montoliu, fins hi tot ho van fer a Nova York i com a mostra aquí os portem aquesta extraordinaria versión del clàsic del jazz “Misty”, composada per el pianista nort-americà Erroll Garner al 1954. Núria Feliu la titula “Tot es gris” i aquesta cançó s’ha convertit en un dels gran temes dins del repertori de la cantant. Es va publicar al 1966 en un LP titulat “Núria Feliu i Tete Montoliu”. Junt a Núria i a Tete trovem a Erich Peter al contrabaix, Billy Brooks a la batería i Booke Ervin al saxo tenor. Tete Montoliu es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixa a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Núria per la seva part es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixa a la part que donava a Sants. Em rebut un correo demanan-nos que os possesim un enllaç amb una pàgina del facebook dedicada a Núria Feliu i amb molt de gust os oferirem la possibilitat de contactar amb aquest amic, tot sigui per recoltzar a l’amiga Núria de qui Mario havia sigut representant.

Enllaç amb el facebook de Francesc Vila dedicat a Núria Feliu
 

Nuria actuan amb Tete Montoliu, a sota Mario Prades amb Núria Feliu

Grau Carol i Orquesta – Sento el crit del tren

Grau Carol va ser un dels primers cantant que es va especialitzar en cantar versions dèxits internacionals en català. En aquest EP que es va publicar mitjançan el segell Edigsa al 1963, l'acompanya una orquestra dirigida pel mestre Lleó Borrell. El disseny de la portada va ser realitzat per Jordi Fornas. Aquesta cançó a Europa s’identifica amb el cantant frances Richard Anthony i amb el mateix títol, en l’idioma de Moliere que ens porta Grau Carol, pero inicialment es deie “500 Miles Away from Home” i també "Railroaders' Lament” i ere una cançó del folk tradicional americà que la va portar al èxit, ja a l’any 1961 el cantant Bobby Bare, però també va ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del tema, per Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez i Brothers Four, pero hi han bones versions mes poppis de Rosanne Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher, entre moltes altres. La versió que ens porta avui Grau Carol s’apropa més a la de Bobby Bare i sobre tot a la de Richard Anthony que a les de folk.

Raimon – S’en va anar

El noi del carrer Blanc va ser obligat per la seva discogràfica Edigsa a gravar aquesta cançó i a cantar-la al Cinqué Festival de la Cançó de la Mediterrània de 1963 que es celebrava a Barcelona, on la va defensar conjuntament amb Salomé (veureu també el disc de Salomé). Va ser la primera vegada que va sonar al festival una cançó en català. Es tractava d'un tema d'amor composat per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell. Els organitzadors del festival van demanar autorització al llavors ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne i aquest va dir: "No pasa nada porque haya una canción en catalán, total no ganará". No va tenir en compte que votava el públic assistent i la cançó, contra els pronòstics del ministre, va guanyar el primer premi. Fraga va demostrar que com a  polític es podia guanyar la vida, però com pitoniso era una veritable nul.litat. A partir d'aquest moment, la cançó catalana que havia estat considerada com minoritària i inofensiva per les autoritats, va patir el rigor de la censura franquista, amb les prohibicions i vetos que això comportava. Anem a explicar a El Temps Passa... i la música queda una cosa que trobareu en poques biografies de Ramon Pelegero Sanchís, nascut a Xàtiva el 2 de desembre de 1940. Malgrat tot el que es diu d'ell, no va començar com a cantautor, els seus inicis van ser en el mon del rock and roll i militava en el grup Los Milos, amb Bruno Lomas, tot i que els va deixà abans que comencessin a gravar discos. Una altra cosa, tot i els intents de Josep Maria Espinàs i actuar en moltes ocasions al costat de Els Setze Jutges, Raimon no va voler mai formar part de l'agrupació, opinava que Els Setze Jutges estaven al servei de la burgesia barcelonina i no de Catalunya. També us direm que Raimon repudia aquest tema que escoltem ara i mai ho interpreta en les seves actuacions.

Raimón actuan al 1er Festival de la Cançó Catalana de Tarragona, 

organitzat  per  Mario Prades per a  Caja Madrid  al Camp de Mart

de  Tarragona i on  van actuar Raimón a la foto,  Núria Feliu i Pere 

Tapies i  va  ser  presentat  per  Sebastià,  a  sota  amb Janio  Marti
(Fotos: Mario Prades)

Julio Iglesias – En un barrio de la ciudad

A la pel.lícula "La vida sigue igual", d'Eugenio Martín, filmada el 1969 i que pretén ser una primerenca i sensiblera biografia de Julio Iglesias, el cantant interpreta aquest tema mentre es veuen les imatges d'un nen invàlid, en una part molt simplona del film, però al mateix temps molt tendra. Sempre s'ha dit que aquesta cançó la va compondre Julio Iglesias pensant en ell mateix i en la seva difícil i dura recuperació després de l'accident que va patir i el va obligar a deixar el futbol, no oblidem que era porter del Reial Madrid. A les 2 de la matinada del 22 de setembre de 1963, Julio Iglesias al costat d'un grup d'amics i quan venien de festa, va tenir un accident de cotxe a Madrid. Van ser atesos d'urgències a l'Hospital Eloy Gonzalo i tots coincideixen que ell van sobreviure de miracle. Julio Iglesias que en aquell moment tenia 20 anys, va quedar semiparalític i no tenia cap esperança de tornar a caminar. Julio és en aquests moments el nostre cantant més internacional i va néixa a Madrid, a les 2 de la tarda del 23 de setembre de 1943, a l'antic hospital de maternitat del carrer Mesón de Paredes. Aquesta cançó també es va incloure en el seu LP "Yo canto". Segons fonts de la seva discogràfica, ja ha venut més de 300 milions d'àlbums en tot el món.

Julio Iglesias

Adamo – Ella

El Rei dels guateques i festes particulars tan en voga en els anys seixanta, va ser indiscutiblement el cantant italià, establert a Bèlgica i que els francesos deien que era francès, Salvatore Adamo. Aquesta és una de les seves cançons més populars i era molt útil quan de arrambà l'apit es tractava. Mario recorda en una d'aquestes festes en què es va fer una mena de concurs per esbrinar quina parella es donava el petó més llarg, el molt animal va estar enganxat a la noia durant una cara i mitja del LP "Los Èxits d'Adamo en Espanyol", editat el 1967 i on es trobava aquesta cançó. És clar que després la boca, llavis i llengua la va tenir encartonada durant una llarga estona, però que li tregin “lo bailao”. Adamo va néixa l'1 de novembre de 1943 a Comiso, Sicília i les fans van arribar a odiar-lo a mort ja que es va casar amb la seva secretària i aquesta era més lletja que el pecat i això van trigar molt a perdonar-li.

Los Sírex – Sin tus cartas

Acabarem El Temps Passa... i la música queda amb una de les millors balades del grup barceloní Los Sírex, "Sin tus cartas". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema es trobava en un EP editat el 1965 i eren quatre cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li donaven molta més importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és instrumental. Aquest EP l'hi va regalar al Mario l'humorista Miguel Caiceo al que li deien "Doña Paca".

Caràtules de discos de Los Sírex i a sota una foto

Per avui arriva l’hora dels adeus i nosaltres tanquem la barraqueta de El Temps Passa... i la música queda. Avui no os hem possat anuncis, ens em despistat, però la setmana vinent será un altre setmana i tindrem un altre programa de El Temps Passa... i la música queda i nosaltres tornarem amb més música, anècdotes i esperem que també anuncis, però per que no us queixeu, aquí os deixarem un vídeo del Quimet Curull formant part de Tony amb Grup i on toquen el "Popotitos", tot un clàsic.

Fins la propera setmana, aquí os deixem la nostre Pin Up d'avui, una noia que sembla estar pensan que tindrà que plantegarse alló de la "operació bikini"

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa