El Temps Passa programa 13-10-2011

Un reconet de la botiga de modes de l'Inma,

a Constantí (Foto: Montse Aliaga)

La veritat és que avui, tant Quimet com Mario hem arribat a l'estudi per gravar el programa amb poques ganes de treballar, deu ser això del "síndrome posvacacional". És que aquest serà el primer programa que graven al setembre, si bé s'emetrà ja al octubre, hem estat de vacances. Per tant, des d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i mentre ens venen ganes de començar a moure la llenga, la "sin hueso", sense més preàmbuls, obrim la barraqueta i comencem El Temps Passa… i la música queda amb el tiet de la Rebeca.

Eliseo del Toro y su Conjunto – Celosa

Eliseo del Toro va ser un dels cantants de moda durant els anys seixanta. Català, nascut a Barcelona, germà de la també cantant Franciska i per tant tiet de Rebeca, una cantant de moda als 90 i que actualment és més popular per els seus embolics amorosos que per les seves cançons. Creiem poder dir sense estar errats que dels tres, Eliseo del Toro es qui va tindre una carrera més brillant. La veritat és que en aquests moments no podem assegurar-vos si els dos germans, Eliseo del Toro i Franciska van arribar a gravar junts en alguna ocasió. En aquest EP editat per Regal, el subsello d'EMI, el 1964, juntament amb aquest tema també trobàvem "Mama", "Creo yo" i "Una lágrima en tus ojos". Eliseo del Toro així mateix va gravar amb altres segells, entre ells Marfer, Belter i Fontana. Per cert, durant els 70 trobàvem en el seu grup d'acompanyament al guitarrista Joan Miró que havia militat en Lone Star i va néixa a Roquefort de Queralt, Tarragona.

Caràtules de disco d'Eliseo del Toro i a sota Mario Prades amb Rebeca

Gelu – Dame la mano y corre

Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya, la cantant popular pels seus crits enmig de les cançons i de veritable nom Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, va néixa a Granada el 1945. Va ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxar a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que gravés un EP el 1963, acompanyada per Los Mustang. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa ... i la música queda, es trobava en un altre EP en què el tema estrella va ser la seva versió del "Dame felicidad" i on també es recollien "Como tú no hay ninguna" i "Vendrás" . Gelu va omplir moltes pàgines de revistes per causa de la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar diversos discos i si bé aquest li demanés en diverses ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir casarse amb el també cantant Santi Palau que va ser propietari de la discoteca Wonder, a Lleida. El 1968 i després de casar-se, es va retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets característics de Gelu, ja els van utilitzar anys abans Torcuato y los Cuatro.

José Luis y su Guitarra – Italiano

Molts són els cantants i grups que han composat cançons recordant a artistes de moda en dècades anteriors a la seva, doncs bé, per demostrar-vos que no es tracta d'un invent nou, aquí us portem aquest tema de José Luís, sempre amb la seva inseparable guitarra, en el qual ens fa un recorregut musical evocant als cantants i artistes italians de moda a finals dels anys 50 i que es va publicar a principis dels 60. El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixa a Jaén. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel.licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta al 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. La cançó que el va fer molt popula i que va composar mentres feia la mili, va ser "Mariquilla", editada al 1958 i que va dedicar a la seva nuvia amb la que José Luis es va casar un any despres. Un altre dels seus èxits va ser “Gibraltar español” on reivindicava que els anglesos ens tornessin el Penyal, una cosa que ancara avui, els fills de la Gran Bretanya no han fet.

José Luis actuan a TVE

Dúo Dinámico – Tú serás la primera

Tornem a escoltar al Dúo Dinámico en El Temps Passa… i la música queda, en aquesta ocasió us portem un tema de 1965 que es va publicar en single amb "Esos ojitos negros" en el cara A i que havien compost ells mateixos. De fet "Aquests ullets negres" que també van gravar cantada en català, va ser el seu últim gran èxit i el tema havia de representar-nos en Eurovisió, però finalment TVE o les autoritats pertinents, van decidir que era molt millor enviar al festival a Conchita Bautista (a la foto) amb el "Que bueno, que bueno", donan-li el toc folkloric, es una cançó que només se salva per la versió dels Sírex. Creiem que a partir d'aquest single, Manolo i Ramón es van dedicar a compondre també per a altres artistes. A sota d'aquestes ralles us hem posat un enllaç amb la pàgina web del Dúo Dinámico per tal que estigueu assabentats i assabentades dels seus concerts, discos i tots els esdeveniments, ja que Manolo i Ramón no paren de treballar.

Enllaç amb la pàgina web del Dúo Dinámico 

Bill Haley y sus Cometas – Madisón en azul

Quan als Estats Units va començar la "caça de bruixes" contra els pioners del rock and roll, alguns d'aquests artistes van emigrar amb els seus estris i instruments a Mèxic, un dels que van fotre el camp, va ser Bill Halley (Highland Park, Detroit, 6 juliol 1925 - Texas, 9 de febrer de 1981) gràcies al qual Alan Freed va crear el terme rock and roll en escoltar el seu hit "Rock al voltant del rellotge" que va publicar el 1955 i que molt abans, el 1952, ja havien gravat Sunny Dae & His Nights. Bill Haley & His Comets va gravar diversos discos en castellà durant la seva estada a Mèxic, entre els quals hi ha aquest que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, encara que la d'avui és instrumental i va començar a promoure el nou ritme que deien havia desplaçar el Rock & Roll, el Twist, però no va ser així. Entre els temes més populars que va gravar en castellà es troben "La Paloma" i "Florida Twist" que ja hem escoltat a El Temps Passa. Per cert a Mèxic els Comets van passar a ser Los Cometas i aquest tema de madison, només té el títol. A nosaltres sempre ens ha fet gracia el Bill Halley amb el seu tirabutzó al front que ens recorda i molt a aquella cantan folklorica que és deia Estrellita Castro.

Los Dracs – Carol

Els conjunt català Els Dracs van gravar i molt en castellà abans de fitxar per Concentric i gravar en català diversos EP 's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent". Aquest tema que escoltem ara es va gravar molt abans, el 1965 i es tracta d'un bon rock and roll, una composició del gran Chuck Berry, cantant, compositor i guitarra de color que va ser un dels pioners del gènere i que també va pagar la seva factura en ser empresonat, denunciat per haver passat d'un estat a un altre una menor, una noia amb la qual estava embolicat des de feia mesos i que es dedicava a la prostitució, però Chuck tenia un greu problema, la noia era blanca i ell... era negre i l'hi agradaba lligar amb blanques. Aquest disc es va publicar mitjançant el segell Discos Alma. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un grapat d’EP 's, uns quant d'ells en castellà.i anomenan-se Los Dracs. Creiem recordar que el guitarra era Carlos Rubio, encara que no estem segurs i el bateria Vicente Carós que va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. D’aquesta cançó va fer una gran versió el recordat Bruno Lomas, peró així  mateix va ser gravada per molts més en castellà.

Chuck  Berry, l'autor de la cançó

Los Sírex – Faldas cortas, piernas largas

Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques seguien imposant-lis versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser el 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga (a la foto feta per Mario aquella nit), a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar amb la seva dona a viure a Alemanya. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aquest tema era la cara B d'un single amb "Acto de fuerza" del grup italià Equipo 84, a la cara A.

També al Divertipark va fer Mario Prades  aquesta 

foto de Agustí de Los Diablos i Leslie de Los Sírex

Los Brincos – Vive la realidad

Los Brincos van ser el primer conjunt prefabricat espanyol de la història. Va ser una idea de Luis Sartorius, músic i antic component de Los Estudiantes que era director artístic de Philips. Volia un grup que fos semblant a The Beatles, nois guapos i que componguessin les seves pròpies cançons en lloc de fer versions. Va realitzar una mena de càsting i van sorgir Los Brincos, produïts per Mariny Callejo que va arribar a posar músics de estudi a tocar en els seus enregistraments i va arreglar els temes. La discogràfica Novola va avançar 300.000 pessetes de l'època per comprar instruments i equips de so per al grup, una cosa molt inusual a l’época. Inicialment eren  Juan Pardo, Antonio Morales "Junior", Fernando Arbex i Manolo González que havia tocat a The Blue Shadows. Amb aquesta formació Los Brincos van tenir la seva etapa més brillant comercialment parlant, però el 1967 se'n van Juan i Junior i serien substituïts per Vicente Ramírez i Ricky Morales. El 1969 se'n va Vicente a la mili i entra Miguel Morales i també incorporar el teclista Óscar Lazprilla. Aquesta és la millor època musicalment parlant de Los Brincos, però la menys comercial. Aquest tema és d'aquest període, es va publicar en single el 1970 i s'havia extret del seu LP "Mundo, demonio y carne". Si bé aquí ells eren cinc. Poc després Los Brincos es van desfer i va sorgir primer Alacrán i de seguida Barrabás.

A dalt Fernando Arbex i Manuel González, a 

sota els germans Ricky i Miguel Morales

Los 5 del Este – Na na na hey hey adiós

Aquest tema té la seva miga. Per descomptat i parlant dels menorquins Los 5 del Este, es tracta d'una versió que originalment va gravar el 1969 el grup nord-americà Steam, però aquesta banda no existia, va ser una idea del productor Paul Leka al costat del cantant, Gary DeCarlo i Dale Frashuer i es va gravar en una sessió d'estudi al costat de músics del grup The Chateaus contractats a aquest efecte. El problema el van tenir quan el disc es va convertir en milionari en vendes i va ser número U del Billboard durant dues setmanes, el públic reclamava al grup en directe. La solució va ser crear una banda fantasma amb el cantant Gary DeCarlo al capdavant. Los 5 del Este van incloure aquesta versió, on llueixen els seus bons jocs de veus, en un single amb "Tus rosas" a la cara B i es va publicar el 1970 a través del segell EMI-Odeón.

Los Salvajes – Satisfacción

Los Salvajes van ser la millor banda del que avui anomenaríem "garatge" sorgida a Catalunya en els 60. Per descomptat que Los Salvajes van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i que era dels Rolling Stones i que Los Salvajes van gravar en un EP, convertin-la en la millor versió del “Satisfación” que es va fer a l’estat espanyol i en un dels seus millors discos. Los Salvajes l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-44, el batería Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que va néixa el 8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el baixista Sebastià Sospedra nascut el 31-01-46 i que despres tocaria amb Lone Star. En aquest EP de 1965 també trovabem “Se llama María” com a cançó estrella, “Wooly Bully” versió dels Sam The Sham & The Pharaohs i “Ya te tengo”, versió del  “I got you babe” de Sonny and Cher.  Aqui abaix trovareu una caricatura del grup que va sortir al seu disc "1988", sols quedaba Gaby.

Bruno Lomas – Seis días

Us hem seleccionat aquest tema de Bruno Lomas, primer de tot per la seva qualitat i estar carregat de soul, però a més a més per parlar-vos de Rafa Sánchez, el cantant de La Unión i és que després d'escoltar l'entrada d'aquest tema sabreu d'on ha tret Rafa el seu estil quan presenta els temes en directe. De fet tant Quimet com Mario han hagut de escoltar-la diverses vegades per arribar al convenciment que no es tractava de Rafa sinó que era veritablement l'Emilio Baldoví que va començar sen component de Los Milos i despres, ja en solitari, va passar a anomenar-se artísticament Bruno Lomas (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990). Aquest tema us ho extraiem d'un recopilatori que es va publicar el 1973, editat per Discophon i titulat simplement "Bruno Lomas", on es recollien cançons gravades per al segell entre 1969 i 1972.

A dalt caràtules de Bruno Lomas, a sota foto

ELS ANUNCIS DELS NOSTRES RECORDS

Comencem la nostra secció d'anuncis per recordar d'avui, preocupant-nos per la línia dels nostres oïdors, i oidóres, per tant us recomanem beure aigua mineral. Sempre hem sentit dir que el cos humà necessita 2 litres d'aigua diaris per ajudar a netejar-se, dons nosaltres començarem amb aigua mineral.

Fontvella

Es deia que Fontvella era “El agua ligera que aligera peso” i sembla ser que és així. Ara bé, inicialment la marca va ser Fonter, clar que aquesta era aigua mineral amb gas. Després, ja a mitjans dels seixanta es va comercialitzar Fontvella que era sense gas. Conclusió que li van treure les bombolles i així van ampliar el mercat. La marca és propietat d'Aigües de Font Vella i Lanjarón, SA una societat del Grup Danone i procedeix de la font Sacalm a Sant Hilari Sacalm, província de Girona. Avui en dia sembla ser que hi ha dos tipus d'aigua Fonvella, la del manatial Font Vella que és de mineralització dèbil i està indicada per a dietes pobres en sodi i la preparació d'aliments infantils i l'aigua Font Vella de la font Sigüenza que té un 133% més de bicarbonats, un 116 % més de sulfats, un 45% més de clorurs, un 148% més de calci, un 264% més de magnesi i un 61% menys de sodi que l'aigua procedent de la font Font Vella. Per descomptat, ens hem tornat uns doctes en la matèria i és que llegir, llegir, en sabem.

Gaseosa La Casera

En aquella èpoques, us parlem del final dels cinquanta i ja en els seixanta, les taules de les famílies disposaven a les hores dels dinars i sopars d'aigua mineral amb gas, en altres s'usava sifó, aquelles que s’havien d’estrènyer més el cinturó, una cosa com el que ens està passant ara i com el seu presupost no arribava, prenien els populars litines, un sobre de polvets que es diluïa en un litre d'aigua i s'assemblava a l'aigua mineral, Gallina Blanca va ser una de les marques més populars. Però els que podien permetre-su, menjant i acompanyant al vi bevien gasosa. Aquest és un anunci de La Casera, una primera marca, fins i tot en el present i ja sabeu el que es diu ara que “Si no hay Casera nos vamos”, com nosaltres tenim l'anunci, encara que sigui d'aquella dècada gloriosa, ens quedarem un bona estona més.

Calzados Segarra

I ara anem a per els pilreles. Calzados Segarra va ser una cadena de botigues especialitzada en sabates de batalla. Durs, resistents i incòmodes, però barats. És clar que havia de procurar no mullar-los molt ja que la pell brillava per la seva absència i el material de què estaven fetes era una mena de cartró molt endurit. Això si, dins de ser "barats" tenien una marca de "luxe" Calçats Gorila creiem que era. Mario recorda que hi havia una botiga Segarra a Hostafrancs. Tornan al present, hi havia una fàbrica Segarra a la Vall d'Uixó, a Castelló, però també hem trobat un altra a Guadiz, no sabem si alguna de les dues són la continuïtat d'aquelles mítiques Sabates Segarra que en els 50 i 60 van ser un martiri per als peus de la infantesa, però que... Eren tan barats!

Las Quinielas

Ara i des de El Temps Passa… i la música queda us portem la solució per als problemes econòmics que ens ocasiona la crisi, el Uno, Equis, Dos, les Travesses. I és que les quinieles en els seixanta eren el somni de molts dels espanyolet del carrer i crec que avui en dia també. Els milions ens atreien i molt i quan es va fer la pel.lícula "Jenaro el de los 14" que va protagonitzar Alfredo Landa, la cosa encara va anar a pitjor o millor que somiar sempre és bo, sense deixar de tocar amb els peus a terra, és clar . Us recordarem una mena de conte que el gran escriptor José Mallorquí va posar en boca del personatge protagonista de la sèrie El Coyote, César de Echagüe, clar que ell es referia al dècim de loteria, però és aplicable així mateix a les Travesses: "Comprar un dècim és obrir la porta dels somnis. Quan el tens a la butxaca ja ets milionari i comences a pensar com vas a gastar els diners. Cases, cotxes, roba, sopars... tot està al teu abast, tot pot se teu. Mentre esperes el sorteig somies i ets feliç. Quan t'adones que no t'ha tocat no has de patir per això, compres un altra dècim i la il.lusió torna a començar".

Revista Barrabás

En els seixanta, les discoteques, clubs, boites i guateques acabaven a les nou de la nit del diumenge. Llavors tots a casa per sopar i dormir que dilluns començava la setmana. Els premis de les travesses i el nombre dels encertants trigaven uns quans dies en saber-se, però a les nou de la nit, et trobaves en les boques de metro i pels carrers i places de la ciutat, almenys a Barcelona, recorda Mario que passava, a nois que pregonaven el seu producte "El Golé", un pamflet barat que et permetia saber tots els resultats dels partits de la jornada que acostumaven gairebé sempre a jugar-se en diumenge. Però la manera de confirmar els encerts i moltes vegades els premis eren les revistes esportives. El popular presentador Joe Rígoli que va crear els personatges Tancredo Tardón i Felipito Tákatun i de veritable nom Jorge Alberto Ripoli (Buenos Aires, 5 de novembre de 1936), va popularitzar la frase "Jo Sigo..." arribant fins i tot a gravar un disc amb un tema titulat així. Doncs bé, Joe Rígoli va publicitar una d'aquestes revistes, es deia Barrabàs i sortia els dimarts. Per cert que les últimes notícies que tenim de Joe Rigoli és que viu en la misèria.

LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Acabem amb els anuncis i ens vindrem a Catalunya. Obrim la secció de música feta a casa amb un bon grup que no eren de Torredembarra, no senyor, és que tres dels seus components que eren germans, tenien aquest cognom.

Els de la Torre – Estic de Rodríguez

Los 4 de la Torre van passar a ser Los de la Torre, quan es van convertir en tres i van gravar un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre, peró també van arrivar a ser cinc. No volien reivindica res en especial, si cas oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter el 1968 i també es recollien "Un ninot penjat d'un fil", "La banda" i "Dime", totes cantades en la llengua de Mossén Cinto. A la cançó plantegen un tema de moda per aquells anys, el marits es quedaven sols a l'estiu a la gran ciutat i es convertien en "Rodriguez", clar que en alguns casos i mentre ells se sentien solters i conqueridors en la ciutat, sense menjar-se les majories de les vegades, ni un torrat, les senyores a la costa o el seu lloc d'estiueig també procuraven tenir els seus primers passos extramaritals, no totes, és clar, però el Rodriguez acostumava a sortir escaldat per un o dos costats. Per cert tres dels componetes de los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, no recordem el nom del tercer. Van ser el primer grup espanyol que va gravar una cançó a ritme de ska "Operació Sol".

Els 3 Tambors – Estic sol, esperant

Aquest tema, es trova en el segon EP que van publicar Els 3 Tambors, un bon grup pioner del rock català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que van treure unes quantes cançóns que avui en dia formen part de la nostra historia musical, com "Romanço del fill de vídua" o “El Noi dels cabells llarcs”, inclusses en el seu primer disc que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda, va estar composada per Jordi Batista quan solsament tenia 18 anys. De fet Els 3 Tambors només van gravar, com os deiem, dos EP's. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Albert Batista, junt amb  Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Els components de Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze o setze anys, Jordi que ere el mes gran, tenia 17 quan van començar.. Aquest va ser el seu según disc i es va publicar l’any 1967, incluía també “En aquella hora de la tarda tan dolça i tan amarga”, “Tu i jo caminant” i “Invitació a la sardana”. Els 3 Tambors van ser una de les millors bandes catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com Màquina!. Quimet ha tocat alguna que altre cançó de Els 3 Tambors, darrerament amb Joan Reig de Els Pets que el va convidar a tocar-les a un parell d’actuacions amb el seu grup paral.lel que es diu Refugi. Va ser una col.laboració que quedi clar que Quimet que es bon amic dels seus amics, no li va cobrar rés de rés.

Quimet Curull, el primer per l'esquerra, amb Els Pets

Maria Amélia Pedrerol – D’una vella xemeneia

Ja cap a la fi dels seixanta, dins de la Nova Cançó va sortor un moviment paral.lel anomenat “La novísima cançó” on trovaben gent como María del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluis Llach o Maria Amélia Pedrerol, aquesta nena de poc més de catorce anys que va gravar al menys un parell de discos, el primer aquest EP editat per Concentric el 1965 i del que os hen extret aquesta cançó plena de força adolescent. Va ser la mes jove d’Els Setze Jutges i va tindre el número dotze. L’any sigüent va treure un LP gravat en directe amb cançons d’ella i versions francesas i poc més va fer. Junt amb els components de Els Setze Jutges va rebre la Medalla de la Generalitat per la tasca que van desenvolupar per difondre la música en català a l'época de la dictadura franquista. Per cert que molts d'ells van manifestar que aquell reconeigiment arrivaba tard, però cap va renuncià a la medalla.

Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol, Pau Riba i 

un altre que ara no sabem di qui és, a la Cova del Drac

Rita Pavone – Supercalifragilisticespialidoso

La menudeta cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada, va gravar un EP compartit amb altres tres cantants incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. Però sembla que li va trobar el gust a la nostra llengua ja que poc després va editar a través de RCA una altra EP el 1966, aquesta vegada ella sola i titulat "Rita catalana" on lluïa barretina i porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. D'ell us extraiem aquesta versió d'una de les cançons més populars de la banda sonora del film "Mary Poppins" que Rita ens versiona amb el seu aire desenfadat i que també va gravar en català Salvador Escamilla. Per cert, Quimet ens volia demostrà al programa que encara recorda com dir aquella impronunciable frase que va ser títol d'aquesta cançó, alló del  "Supercalifragilistico espialidoso" al revés i en castellà, però finalment desisteix, per si de cas. Els tècnics de so quan la veien entrar a l'estudi començaven a tremolar i és que el to de la Rita Pavone era tan alt que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions. Es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno i va treballar al cinema. Entre els seus grans hits de aquella època destaquen les cançons “La partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), sense olblidar "El" que també va gravar en català.

Portades d'aquest disc de Rita Pavone i a sota imatges 

de la cantant a les seves incursions al cinema

Iran Eory – Si lloras, si ries

L’actriu Iran Eory que en els anys seixanta va protagonitzar un munt de pel.lícules aquí al pais, una d'elles "Una chica para dos", amb el Dúo Dinámico, una actriu, de molt bon veure, també va incursionà en el món de la música i entre els seus enregistraments es trobava aquest EP editat el 1965 pel segell Fontana, on a més d'aquesta versió del "Se Piangi, Se ride", un dels èxit de Bobby Solo, es van incloure també "Yo que no vivo sin ti" de Gianni Morandi, al costat de "Las colinas han florecido" i "Ya verás". Iran Eory es deia en realitat Elvira Teresa Eory Sidi i va néixa el 21 d'octubre de 1938 a Teheran, allà a l'Iran del Sha de Persia, no el dels aiatol.làs. Iran Eory va morir a Ciutat de Mèxic, on s'havia instal.lat el 1970, un 10 de març de 2002 a causa d'una hemorràgia cerebral, sembla que causada per una depressió davant el fracàs d'una de les seves obres. Entre 1954 i 1983 Iran Eory va filmar 40 pel lícules només a Espanya i també va treballar i molt per a TVE en espais dramàtics com “Novela”.

Posters de pel.lícules de Iran Eory i a sota foto d'ella

Los Extraños – Tobacco Road

Poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc i van gravar per la EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona, però no estem segurs. En aquest EP, a més del "Tobacco Road", un clàsic del R & B composada per John D. Loudermilk en 1964 per els The Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els Rare Earth i aquesta versió ens promet el Mario que la puntxarà a Un Toc de Rock. També trobem "Dime que vuelves”, “Yo tengo una prima” i “Mente extraña". El EP és de 1964. La EMI va incloure un parell de cançons de Los Extraños en un LP compartit i titulat "Los grandes conjuntos españoles", o compartien el disc gran amb Los Mustang, Los Javaloyas, Lone Star, Top-Són i The Four Winds and Dito, aixó parla de la seva cualitat. Per cert que dels darrers The Four Winds and Dito, eren mallorquins i van gravar un partell d’EP’s, un altre dia escoltarem algunes cançons d’ells per que petaven molt bé. Paraula de Quimet i Mario.

Los Gatos Negros – Homburg

Arriba el moment d'acabar el programa per avui i ho farem escoltant als barcelonins Los Gatos Negros i aquesta bona versió que van realitzar el 1967 d'aquest tema del grup Procol Harum i que juntament a "Amb la seva blanca pal.lidesa" són els millors temes en la carrera dels britànics. Aquest single va ser el primer treball amb Los Gatos Negros del baixista Frank Andrada que venia de Los Albas i també havia tocat en el grup de Tony Ronald i van comptar amb un nou productor Ramón Ferrán, que havia tocat en el grup Ramón 5 i gravat uns quants discos amb la seva Orquestra i el òrgan Hammond ja que era el demostrador a Catalunya de la marca, al programa ja hem escoltat alguna cançó seva, de fet en aquest enregistrament Carlos Maleras va canviar el seu òrgan Vox per un Hammond de segona mà que segons es deia li havia comprat al mateix Brian Auger. Per cert que a la cara B d'aquest single es trobava “¡Que contento estoy”, una bona versió dels Cream.

I després d'escoltar aquesta gran balada que ens van demanar tornéssim a posar en un correu rebut aquest estiu, arriba l'hora dels adéus. Per tant acabem per avui El Temps Passa… i la música queda, saludan als oidors de Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant i fotem el camp fins la propera setmana. Però aquí os deixem la nostra Pin-Up d'avui, per que veieu que ens recordem de vosaltres i  així us adoneu com una granota pot espantar a la mestra.

A reveure

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres


Enllaç per descarregar el programa