El temps Passa programa 17-11-2011

Avui comencem El Temps Passa... i la música queda, amb una cançó que va ser tot un clàssic del Rock and Roll i van arribar a gravar fins i tot The Beatles. És clar que com és habitual en el programa, la escoltarem versionada al castellà. També avui en el que abans anomenàvem "Secció Especial" i que des d'ara hem decidit per unanimitat de dos que es denominarà "La Parrafada", parlarem d'uns tebeos populars a l'època “Flash Gordon” i “El Hombre Enmascarado”, és clar que si nosaltres els anomenàvem tebeos, actualment han passat a ser còmics. Per tant i reservant la nostra parrafada per a "La Parrafada", obrim El Temps Passa... i la música queda escoltant bon rock and roll pioner.

Adolfo Ventas – Memphis Tennessee

L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de Chuck Berry i que va ser una de les cançons que a nivell emissores de ràdio va unir la música de blancs i la de negres als Estats Units, aglutinada des d'aquell moment sota la marca "rock'n'roll" i és una bona lliçó de rock and roll la qual ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol al que avui recorden quatre nostàlgics, però que va ser un dels noms importants quan el gènere va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels seixanta. Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El Titi i a Madalena Iglesias,  també versiona en aquest EP "La casa del sol naciente" dels The Animals, al costat de "Manoli" i “Contigo en la playa”. Per cert, no hem de confondre a aquest Adolfo Ventas, cantant, amb el gran saxofonista ampostí del mateix nom i cognom

Miguel Ríos – Popotitos

Aquesta cançó es trobava al primer disc que va treure Miguel Ríos, quan es deia Mike Ríos i la cançó estrella del EP va ser “Pera madura”. Es la primera que va gravar. Va ser produït per el segell Philips i es va enregistrar el 2 de gener de 1962, Miguel Ríos va cobrar per la seva tasca 3.000 pessetes de l’época que no era poc. En el disc hi havien cuatre peçes, aquesta, avui un antecedent històric, al costat de "El twist", versió en espanyol del tema de Hank Ballard que va ser el creador de l'estil musical, no Chubby Checker. Una altra va ser "Twist de Saint-Tropez" i "Pera madura", un rock de l'italià Pino Donaggio. Per cert el profesor de cant de Miguel va ser l’italià Filippo Carletti. “Popotitos” era una composició de  Bony Moronie que va convertir en hit Larry Williams i va ser un èxit important en el mercat nord-americà el 1957. Mike va tindre a Dick y Los Relámpagos com a grup d’acompanyament pels directes i també a Los Sonor, però en aquesta grabació son músics d’estudi y van pendre com a referencia la versió dels Teen Tops feta un parell d’anys abans. Per cert, i a un riff de baix molt interesant i allunyat de la versió dels mexicans Per cert, quan va començar, la discogràfica el va donar a coneixa dien-li El Rei del Twist. Miguel Ríos Campaña va néixa el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el menor de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que es retira definitivament.

Mario Prades amb Miguel Ríos. Caràtules de Mike Ríos i a sota
una foto amb Gelu i Tito Mora, en plena juerga flamenca 

Rocky Kan – La locomoción

Va ser un dels pioners del rock and roll a Espanya. Rocky Kan era fill d'un inspector de policia. Havia nascut a Sevilla el 9 de setembre del 42 i després de viure a Barcelona i Madrid, als deu anys es va assentar definitivament a Saragossa. Rocky Kan va començar treballant de “botones” a la sala de festes Pigalle i a continuació va entrar de cambrer al Club d'Oficials de la base americana, on va començar a sentir els primers rocanrols, a parlar anglès, a tocar la guitarra de manera autodidacta i a sentir que "la música estava dins meu", segons confessava. El seu veritable nom era José Luis Cano, però responia al nom artístic de Rocky Kan. Va morir en un accident de trànsit el 27 de desembre de 1992 ara bé, algunes fons diuen que va ser l'any 2002. Rocky Kan va començar a treballar en el mon de la música a Barcelona on compartía pis amb al també cantant aragones Chico Valento i va ser un dels primers en posarse pantalons de cuir negre per sortir a l’escenari. “La Locomotion” era una cançó composada per Carole King i Gerald Goffin que va gravar originalment Little Eva al 1962 que la va portar al número U de les llistes americanes.

Rocky Kan

Tina y Tesa – Ven al twist

Molt ficar el twist en el títol, per seguir la moda del moment, però dins de la cançó aquestes dues germanes parlen del madison, un altre ritme que va funcionar en els 60. Tina i Tesa eren de Alacant, però van haver de venir-se a Barcelona per poguer llançar-se professionalment. Les dues germanes tenien carnet blanc, cosa curiosa en una època on s'usava comunament el vermell i sobre tot, per ser dones. Van obtenir el carnet el 12 de febrer de 1962. Eren un Dúo Dinámico en femení i la seva imatge desenfadada, amb pentinats tipus "garçon", pantalons pitillo o faldilles escoceses, junt amb la seva qualitat, van fer que la EMI, a través del subsegell REGAL les contractés i van començar a gravar. Aquest tema estava inclòs en el segon EP de Tina i Tesa, editat el 1963 i amb "The locomotions" que hem escoltan abans en la versió del Rocky Kan, com a cançó estrella. Encara van gravar un altre EP el 1964 i un últim disc, un single amb el segell Belter, el 1966. Després Tina i Tesa van desaparèixa del mercat musical.

Tina i Tesa

Joe & The Jaguars – Si tuviera un martillo

Joe & The Jaguars eran un grup sorgit a Espanya, però no eren espanyols, es tractava de soldats nord-americans, fent la seva mili a la base de Torrejón de Ardoz i que van gravar un únic EP pel seu compte aquí al país. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. Van acompanyar a Karina amb la que van gravar un EP i també algún que altre artista de moda a l’época. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones i ja havie gravat discos quan va ser cridat a files. Aquí va crear Joe & The Jaguars. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya l’any 1963 per fer una televisió i va demanar que el portesin a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup. Si és que no perden pistonada. Aquesta cançó que escoltem ara i que va ser superversionada, era "If I Had A Hammer", el gran èxit de Trini Lopez que la va reconvertir al rock and roll, si bé val a dir que es tot un clàsic del folk americà i la van gravar Peter, Paul & Mary.

Joe & The Jaguars

Los Pekes – Hago mal en quererte

És un tema amb un ritme pesat, però molt simple, segons ens explica Quimet. És clar que la cançó tenia la seva gràcia i per aixó sona ara a El Temps Passa… i la música queda. Los Pekes eren quatre nois i una noia, creats a Madrid i van gravar aquest EP per al segell Zafiro al 1965, es clar que seguin la moda imposada per las cases de discos en aquells anys, no era un tema seu, es tractava d'una versió del "Do You Really Loves Me Too (Fool's errant)" del rocker britànic Billy Fury, un home que va morir a l'escenari tal i com va prometre i de la qual hi ha dues bones versions, una a càrrec de Karina i una altra per grup Los Ágaros. En aquest EP també versionen el "Do what Diddy Diddy" de Manfred Mann, "Por ti no puedo dormir” i “La quiero". Van gravar un grapat de discos, gairebé sempre amb versions, entre elles destaquen “Tu serás mi baby”, “Como tú no hay ninguno” i “Muñeca de cera”. Ara parlem de Los Pekes i fem historia, tres germans anomenats Benito,  Jesús i Pedro es van incorporar a la rondalla Sant Josep Bernans, allà coneixen a José. Quan compleixen els quinze anys, el 1961, decideixen formar un conjunt que en principi queda format per: Luis Benito Provencio (baix), José López Savorit (guitarra), Jesús Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria), junto a un cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada Casa" que presentava un jove José Luis Ulibarri. El 1963 se'ls uneix com a cantant una noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el seu camí musical, gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt, per convertir-se en el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa José Francisco Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.

Portades de disco de Los Pekes i una foto

Los Posters – 1, 2, 3, luz roja

Aquesta peça que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és una versió del "1, 2, 3 Red Light" del grup nord-americà 1910 Fruitgum Company, un dels líders al costat de Ohio Express del so Boublegum pop creat per els productors nord-americans Kassenetz & Kazz i que el grup gallec Los Posters van publicar en un single tret per Columbia el 1968 amb "Podré convencer a tu corazón" en l'altra cara. El conjunt Los Posters van començar l’any 1965 cridant-se inicialment Los Dráculas, però quan van fitxar per Columbia i van treure el seu primer disc, aquest que us hem seleccionat, es van canviar a Los Posters, supossem que a “sugeriment” de la discogràfica. Més tard es van convertir en Alfa 4 i despres van ser Nueva Democracia. Estaven liderats pel guitarra, cantant i compositor Miguel Domínguez, nascut a Ourense, el 1947.

Los Brincos – Sola

Aquesta es una de les més recordades cançons de Los Brincos que instrumentalment van ser un dels millors grups espanyols de la seva época, però hi havie truc i és que en els seus primers enregistraments no tocaven ells, ho feien músics d'estudi coordinats per Maryvi Callejo, la seva productora, per al segell Novola, una divisió de Zafiro per llançar grups de pop espanyol de l'època, cosa que als anys setanta van tornar a fer crean Chapa Discos. Aquesta peça va ser la cara B d’un single de Los Brincos de 1965 amb “Borracho” a la cara A, tota una hoterada, la veritat esque “Sola” es molt millor. El mateix any es va editar un EP amb aquestes mateixes cançons, junt a “Tu me dijiste adiós” y “Eres tú”. Aquest va ser el primer disc que és va comprar Mario. Los Brincos eren Juan Pardo, Antonio Morales "Junior", Fernando Arbex i Manolo González. Després tots sabem que va passar: Es van anar Juan i Junior i van anar arribant els germans d'aquest ultim, Miguel i Ricky i la banda va seguir per finalment, ja el 1970 i juntan els components d’Alacrán, el grup paral.lel de Fernando Arbex, convertir-se en Barrabas. Los Brincos van gravar en castellà, pero també ho van fer en angles, frances i italià.

Els primers Brincos

Los Stop – El último tren a Clarksville

Cristina al costat de Los Stop, ens versionen i molt bé aquesta cançó que va ser un dels millors èxits dels nort-americans The Monkees, una banda creada artificalment per poguer competir amb els Beatles i als que s’els si va donar la seva propia serie de televisión solsament acomençar. Aquest es el primer EP que van gravar Los Stop, editat al 1966. Uns anys més tard Cristina, de veritable nom Mari Carmen Arévalo, va deixà el grup i va liderar Cristina y Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix, a ella i a un cosí seu, company de treball a Telefónica, el "Boro". Cristina va néixa a Barcelona el 19 de setembre de 1943. Les cançons més populars de Los Stop van ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en un Festival de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor". Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de 1966, con us deiem, el seu primer EP. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego.

Cristina ja en solitari (Foto: Mario Prades)

Los Flecos – Dilo ya

Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, crats a l’any 1959, va ser una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i de les seves reflecciones va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per Vergara i estaven liderats i van ser creats pel cantant José Barranco, al que per cert, li van oferir ser el cantant de Los Brincos, però ell ho va rebutjar en veure el muntatge prefabricat que envoltaria a aquest grup. Era nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, també estave Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein, nascut a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 que venia de Los Sonor. I encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Van gravar en total 3 o 4 EP's i no van tenir més continuïtat. Aquesta canço es trobava al segon d'ells.

Los Flecos

Mike & The Runaways – ¡¡¡Ja, Ja!!!

Els mallorquins Mike & The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos discos, un d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat & The Runaways. The Runaways van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes i Los Huracanes, van voler mamà directament de les fonts europees del rock i en els 60's van fer-se la vasta xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins i tot els Beatles i cap allà s’en van anar també els mallorquins, si be Pablo Sanllehí, el batería i que era de Barcelona, no va pogue anar amb ells al ser menor d’edad. El cantant “se rajó” tot just arribar i van haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Rat Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup Michael & Firebirds i un batería alemany. Quan van tornar a Espanya, sense el bateria, Pablo va tornar al grup i van gravar 2 EP's. Curiosament en aquest publicat per EMI-Regal el 1965, dues de les cançons tenen a Mike com a solista, però en les altres dues només fa cors, el cantant si no ens equivoquem va ser Pablo Sanllehí, al costat dels seus companys, el problema era que aquestes dues cançons es van gravar en castellà i Mike no aconseguia vocalitzar correctament tres paraules seguides, de fet ancara avui en dia li costa i molt parlar un castellà una mica comprensible. Uns anys més tard Mike las reeditaría en un single. Mike & The Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicens al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Després de la dissolució del grup amb milis pel mig, uns van passar a Los Bravos i uns altres s'incorporarien posteriorment a Zebra.

Les dues portades dels discos editats a Amenya, a sota foto

de Montse amb Mike Kennedy feta per mario Prades

Los Bravos – Sympathy

Amb músics de Mike & The Runaways i Los Sonor, és va crear Los Bravos que primer es tenien que dir Los Nuevos Sonor, però despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos, la veritat es que tot va ser un invent i un montatge d'Alain Milhaud que els va produir i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al "Black is black", es van convertir en un dels conjunts més importants dels 60. Quimet sempre els anomena místers Black is Black, des de que en un concert els va escoltar tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó que es va classificar en el segon lloc en les llistes del Billboard americà. Nosaltres avui a El Temps Passa ... i la música queda, us portem aquesta peça que Mario considera la de millor qualitat musical en tota la carrera dels Bravos i que va ser editada en un EP de 1967 i que va ser l'últim disc amb aquest formar, a partir d’aquell moment ja solsament gravarien singles i LP’s, si bé van tenir molts èxits destacant "La moto", "Los chicos con las chicas" i "La parada del autobus". El 1969 Mikel abandona el grup per començar com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup Yes i canviant el seu estil cap a un rock-funky . A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho feian músics d’estudi. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional, fins i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser substituït per Jesús Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació oficial, tot pur teatre.

Mario Prades amb Mike Kennedy, despres de sopar 

amb el grupo, la foto la va fer Montse Aliaga

La  Parrafada

Comencem la Parrafada parlant de d’uns tebeos molt populars a finals dels cinquanta i durant els anys seixanta al país. També eren apaïsats, però més grans de grandària que El Capitán Trueno, El Jabato o Hazañas Bélicas. Encara que després van sortir exemplars en format llibreta, és a dir, verticals. La veritat és que tant Flash Gordon com El Hombre Enmascarado van canviar de format segons el país i l'època ja que també es van publicar com tires diàries en molts diaris nord-americans.

Aquí al país aquests dos tebeos es van aglutinar en la "Colección Héroes Modernos", però el seu origen es remunta a dues dècades abans de començar a publicar-se a Espanya.

Flash  Gordon

Flash Gordon va ser tot una icona per a les noves generacions dàquells anys i que van descobrir amb ell, els tebeos "de l'espai", com els hi dèiem aquí. Es tractava d'històries de ciència ficció al voltant d'un mateix heroi i la seva colla d'amics, creades pel dibuixant Alex Raymond i el guionista Don Moore, van començar a publicar-se el 7 de gener del 1934 per al King Features Syndicate, com a pàgina dominical i va tenir diversos guionistes i dibuixants, entre ells destaca Dan Barry. Inicialment es tractava de competir amb un clàssic anomenat Buck Rogers, pràcticament desconegut aquí, però popular als Estats Units. Flash Gordon va ser adaptat així mateix al cinema en diverses ocasions, una d'elles el 1980 i que va ser dirigida per Mike Hodges, comptant amb Sam J. Jones com Flash, Melody Anderson interprentant a Dale Arden, Topol com el Dr Zarkov, Max von Sydow fen de Ming, Timothy Dalton com el Príncep Barin i la sempre desitjable Ornella Muti era Aura. I sobre tot amb una gran banda sonora a càrrec de Queen, fins i tot de Flash Gordon es van fer sèries de televisió amb personatges reals, la primera a finals dels anys 30 i també sèries de dibuixos animats.

L'Historia

La història té un començament simple. Un planeta desconegut s'acosta al Sistema Solar i sembla que xocarà amb la Terra, un científic, el Dr Hans Zarkov construeix ell sol i sense cap ajuda, un coet espaial per arribar al planeta intrús i destruir-lo, a punta de pistola segresta a Flash Gordon, un famós jugador de futbol americà i a Dale Arden que encara que cap d'ells ho sabia en aquells moments, serà la futura núvia del nostre heroi. D'aquesta manera arriben al planeta Mongo. Allà viu Ming, un malvat emperador anomenat El Despietat que mou a voluntat l'òrbita del seu món sense que es produeixin ni terratrèmols, sismes submarins ni res semblant i llògic i es proposa, per supossat, conquerir la Terra. Després de conèixa-la, Ming decideix dur-se al llit a Dale Arden. És clar que el malvat emperador té "bones intencions" ja que ell vol casar-se amb la nostra noia, no només passar una bona estona al catre reial. És clar que la filla del malvat emperador, anomenada Aura, pretén així mateix muntar-s'ho amb Flash Gordon. Allà els nostres herois s'alien amb els homes falcons que posseeixen ales, els homes lleó i altres habitants del nou planeta i encapçalen la rebel.lió contra el malvat emperador i acaben amb ell instituint la llibertat i la democràcia a Mongo. ¡Toma Ya! Tenen aliats com el regne dels boscos de Arboria, regit pel Príncep Barin i que tenen tots ells una imatge molt rotllo Robin Hood, el Príncep Vultan dels homes falcó, el Príncep Thun dels homes lleó, a més de el regne gelat de Frígia amb la Reina Fria, el regne de la jungla de Tropica, dominat per la Reina Desira o el submarí dels homes tauró, regit pel Rei Kala. Tot un exemple de la fluida imaginació d'aquells guionistes i d'aquest tebeos on es barrejaven espases medievals amb pistoles làser futuristes.

Quan el planeta Mongo va estar estabilitzat políticament i Ming desaparèix, les aventures de Flash Gordon i la seva colla de col.legues va canviar de rumb i es van traslladar a Mart, Saturn, Venus i altres planetes tant dins com fora del sistema solar i van sorgir uns enemics arribats d'altres galàxies com els malvats Skorpii, amb naus molt potents que per sort i després d'apoderar.se d'una d'elles, el Dr Hans Zarkov desxifra el seu funcionament i Flash surt de nou a la lluita per la llibertat amb noves i potents armes.

El 1998 DC Comics va publicar una sèrie moderna de còmic-books sobre Flash Gordon.

La veritat és que després d'aquesta "Parrafada" sobre Flash Gordon, un pioner de la ciència ficció que en el seu moment va arribar a aconseguir molta popularitat i seguidors i que no va ser desbancat fins l'arribada de "Star Treck" i "La Guerra de les Galàxies", possiblement sigui millor deixar a El Hombre Enmascarado, també conegut com El Duende que Camina, El Fantasma, Némesis de Piratas i uns quants noms més i que es diu que no pot morir mai, per a una altra ocasió. Dins de la col.lecció “Héroes Modernos” també sortia Mandrake el Mago, Rip Kirby, Big Ben Bolt i uns quans més. Els guionistes els van juntar y van crear episodis especials sota el título “Defensores de la Tierra”, on uns quans d’ells treballaven junts per defensar el mon i els febles dels malvats.

Mario tenia les col.leccions completes, en perfecte estat i molts enquadernats, de Flash Gordon, L'Home Emmascarat, El Capitán Trueno i El Jabato, així com gairebé completes, aquestes ja dels 70, del Vampus, Rufus, Dossier Negro, Conan, Mundos Desconocidos i unes quantes més. Mario les guardava per legar-les al seu fill major quan aquest tingués edat per valorar-les com es mereixien i no com a simples tebeos, però la seva primera ex, demostrant tot lo Lumbreras que era, les va tirar a les escombraries anys més tard, perquè eren papers vells, sense utilitat ni valor i ocupaven espai. Deu del Cel!

En propers programes seguirem parlan de tebeos, no del govern, només de música, tebeos, anuncis, pel.lícules, històries, anècdotes i tantes altres coses, però del Govern i del Valle de los Caidos, aixó No!

Ala.

Mario Prades

Ara deixarem l’espai, posarem els peus a la Terra i tornarem a El Temps Passa… i la música queda.

Los Sírex – Tus celos

Los Sírex, un dels millors grups de la seva època, va aconseguir posar quatre temes propis en un disc, es va titular "Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquest tema que escoltem ara “San Carlos Club”, "Si yo canto” y “Piensa en mi". Una curiositat, tot i que el tema "San Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que veritablement era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música espanyola dels seixanta. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró anomenat Lesli i "El Anxoveta" i amb Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra ) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els 60. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser el 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar amb la seva dona a viure a Alemanya.

Los Salvajes – Siluetas

Los Salvajes van ser la millor banda del que avui anomenaríem "garatge" i que llavors no saviem que era aixó. Los Salvajes van sorgir a Catalunya en els 60. Per descomptat que van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i que era dels Herman’s Hermits i es titulava en angles “Silhouettes”. Aquest EP, gravat al 1965, va ser el segon en la seva carrera i el primer que treient per la EMI. També trobàvem en aquest disc "Goodbye my love", cantada en anglès i que havia estat gravada per The Searchers, al costat de “Hielo en vez de amor” i “No me digas adiós”. El grup barceloní Los Salvajes l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-44, el batería Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que va néixa el 8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el baixista Sebastià Sospedra nascut el 31-01-46 i que despres tocaria amb Lone Star. Es vestien a Garvi, la botiga de moda entre la juventut més mod de l’época. Quan van començar Los Salvajes van marxar a Alemanya i al blog teniu una foto d'aquella época, també una caricatura  de Gaby Aleget, el cantant del grup treta del seu disc "1988" i una foto molt més recent del batería Delfín amb el seu ídol, Charlie Wats dels Rolling Stones.

Delfin, batería de Los Salvajes amb Charlie Wats i a sota una fota

feta a Hamburg quan actuaven a la ciutat alemanya

Los Gatos Negros – Todo cambió

Un dels bons grups espanyols dels seixanta, encara que mai van ser valorats com realment es mereixien, van ser els barcelonins Los Gatos Negros. Tenien un greu problema i és que ells mai van ser artistes de multinacional i les possibilitats econòmiques de les seves discogràfiques (Belter, Marbella i Vergara) no van permetre que sonessin com la seva qualitat requeria. Van treure bons discos, destacant sobretot un EP amb "Cadillac" i el single amb la versió espanyola de “La tierra de las mil danzas”, dos temes que van marcar la seva carrera. Aquest que us portem ara és la versió en castellà del "No milk today" dels Herman’s Hermits, una banda de Manchester liderada per Peter Noone i era precisament la cara B del single “La tierra de las mil danzas”. Va ser publicat per Vergara el 1967. Es van crear el 1959 i primer es van cridar Catch es Catch Can i a partir de 1961 van passar a ser Los Gatos Negros. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Manuel Sanfeliú, Francis Rabassa, Carlos Maleras que va morir el 2000 i José María Mesa. Es van produir molts canvis en el grup, anades i vingudes i per Los Gatos Negros van passar Piero Carando, Quique Tudela, Frank Andrada, etc. A principis dels 70 fitxen per EMI, per fi una multinacional, però el nom estava registrat per Vergara i van gravar els seus dos discos com Los Gatos.Avui en dia segueixen en actiu, si bé creiem que sols queda Quique Tudela.

Los Mitos – Suena una guitarra

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i diense Tony Landa, os portem “Suena una guitarra” que junt a “Es muy fácil” de 1969, van ser els grans èxits en la història del grup bilbaí Los Mitos, de fet aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa... i la música queda, va ser la cara A d'un single publicat l'any sigüent. Tot i que van tidre altres temes molt interessants, com el que escoltem ara, gairebé l'únic pel qual avui se'ls recorda es “Es muy fácil”. Els seus discos va ser publicats per Hispavox i ells van ser produïts per Rafael Trabuchelli. Los Mitos van començar el 1966 amb el nom de  Los Famélicos i la casa de discos va fer que canviesin a Los Mitos per que aixó de “famélicos” no els inspirava cap mena de confiança. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony els va deixar ells encara van seguir uns anys. Per cert, Los Mitos estan de nou a la carretera i el grup l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir a Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga (foto al de l'actuació) de Bilbao, un escenari idílic on Mario havie fet algún que altre concert, entre ells el de Al Stewart per tanca le seva gira espanyola del 88 o pot ser va ser al 89.

Tony Landa ja en solitari

Z-66 – Noches de blanco satén

Aquesta cançó va ser tota una bomba a reu del mon, es clar que en la versió original per els britànics The Moody Blues. Per tant nosaltres us portem la versió en castellà, a carrec dels mallorquins Z-66 i val a dir que és genial i amb ella cuasi la utilitzarem per acomiadar el programa d'avui, per que ben poc queda, una canço i fotrem el camp. Els Z estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Aquest tema va ser la gran cançó en la carrera dels Z-66, una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix i The Animals ja que era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams amb artistes que aquí només coneixíem de referències., com Jimi Hendrix, Eric Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffrevs. Els Z-66 es formà a Mallorca el 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i, de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios.Quan es van desfer, alguns d'ells també van anar a Zebra.

Els Z-66 quan van tornar als anys 90, la foto es 
d'un concert fet al 1993 a l'Auditori de Palma

Enrique Guzmán – 100 kilos de barro

Acabarem el programa d’avui d’El Temps Passsa… i la música queda escoltan a Enrique Guzmán que va ser el cantant del grup mexicà Los Teen Tops, una de les bandes pioneres del rock and roll a Mèxic i la primera que es va conèixa a Espanya, encara que en la mateixa època van sorgir Las Camisas Negras i Los Locos del Ritmo. De fet Enrique va néixa a Veneçuela, encara que de nen la seva família es va traslladar al país centreamericà. Enrique Guzmán Vargas va néixa l'1 de febrer de 1943 i es va convertir en la veu del grup per pura casualitat ja que l'era el baixista, però el cantant s'acollona just quan es trobaven a l'estudi per gravar el seu primer disc, encara que algunes fonts diuen que es trobava malalt. El baix el va tocar un músic de sessió anomenat El Pollo i Enrique va haver de cantar. Aquest tema es trobava en el seu primer disc en solitari, ja sense Los Teen Tops, és una versió en castellà del "A Hundred Pounds of Clay" i compta amb l'orquestra i cors de Chuck Anderson. Aquest tema havia estat gravat el mateix any pel britànic Craig Douglas, un home que va néixa a l'illa de Wight el 12 d'agost de 1941, però era una composició del nord-americà Gene McDaniels (12 de febrer de 1935 - 29 de juliol de 2011 ) que la va gravar també el 1961.

Enrique Guzmán

Fins aquí hem arribat per avui, tanquem la paradeta del Temps Passa ... i la música queda fins la setmana que ve, tornarem amb més música, històries i cançons per compartir amb vosaltres.

Aquí al blog us deixem la Pin Up d'avui, rebeu una salutació molt afectuós i una recomanació:

"Cura amb la carretera que passa factura"

I aquí teniu un vídeo de Tony amb Gup, un del conjunts on toca Quimet Curull, si cliqueu sobre ell veureu tocar la cançó "Cadillac", versionan als Gatos Negros.

A reveure

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar el programa