El Temps Passa programa 24-11-2011

Avui comencem El Temps Passa ... i la música queda, amb molta canya. Un toc de twist, una mica de rock i també música surf, parlarem d'un plagi famós, de locutoras que cantaven i actrius que també ho van fer. La passada setmana vam parlà de Flash Gordon i vam deixà pendent un altre gran tebeo, El Hombre Enmascarado que seguirà ajornat almenys de moment, però això si, aquesta setmana tindrem anuncis, estaran motoritzats i amb quatre rodes, però no hi haurà música en català, no hi cabia És que no es pot tindre tot en aquesta vida! Una altra setmana serà. Amb aquest avançament del que us espera al programa d'avui, comencem saludant perqué hi ha moltes coses que no tenim, entre elles diners, però d’educació si que en gastem, ens la van ensenyà al colegi des de que erem petits.

The Rocking Boys – Hey! Let’s twist

The Rocking Boys es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. Van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. Aquesta cançó, cantada en un angles d’aquell que fa que els anglesos preguntin ¿En que idioma canta este chico? i que es una versió d’un tema del creador del génere Hank Ballard, es trobava al seu segon EP, editat per Belter al 1962. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment militaria en Barrabás. El primer disc dels The Rocking Boys va ser "Twist Sensacional" que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda, per supossat, va ser un EP. En total van gravar 16 EP's.

Els Rocking Boys

Golden Quarter – Surfin’ USA

Els Golden Quarter van ser un grup de Barcelona que va funcionà de 1962 a 1965. Junt a Los Ticanos que despres serien Los Catinos i Los Pájaros Locos, van ser els primers grups de Barcelona que van actuar a Madrid. Aquest tema l'extraiem d'un EP editat per Vergara el 1963 i amb tres cançons més: "El ritmo de la lluvia", "Ruby Baby" i "A mi edad", aixó si, tot versions. És una d'aquelles bandes que sonen molt bé, demostrant que darrere hi ha bons músics. Una de les seves formacions, la de 1963, era Tony Preysler (cantant) que va gravar un disc en solitari, Enrique Cortada (batería), Jorge Monfort (piano i órgan), José María Renobell (baix), José María Vidal (guitarra). Ara bé, aquest tema que escoltem, és una versió de l'èxit de The Beach Boys, però aquesta cançó els si va sortir cara als californians ja que es tractava d’un plagi. Van ser demandats per Chuck Berry que afirmava que era una còpia del seu "Sweet seexteens". Leonard Chess, propietari del segell Chess Records que va treure el disc de Chuck Berry, va aconsellar al cantant i guitarrista de color, barrega de negre i indi, no reclamar, però ell que era i es un garrepa va decidir tirar cap endevan la reclamació. Va portar als Beach Boys als tribunals i tot i ser negre en un moment en què els blancs prevalien, els tribunals van fallar a favor seu i The Beach Boys van haver de rascarse la butxaca, pagar a Chuck Berry i reconèixa la seva autoria, si bé en molts títols de crèdit ancara avui segueixen constant ells com els autors. Quan diem que es un garrepa os aclarirem que quan estaba en l’época millor de la seva carrera i tenin cent mil dólars al banc, quan es trobava de gira dormia i mengava al seu cotxe, aixó si, era un cadillac, Chuck Berry deia que no volia donar-li a guanyar ni un centau a cap blanc.

A dalt Chuck Berry, a sota caràtules dels Golden Quarter

Los Diablos Negros – ¿Quieres saber un secreto?

L'any 1964 i des del seu tercer EP, el segon que treien amb el segell Discophon, Los Diablos Negros liderats per Manolo Pelayo es van dedicar a versionar una altra vegada a The Beatles. Tres de les cançons d'aquest disc són èxits dels de Liverpool i el quart és la versió del tema del film “Duelo al sol”. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro, però una mica passats de rosca. L'embrió sorgeix el 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on ja hi havia el cantant Manolo Pelayo (a la foto). Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i més tard ja Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya la por l’hi donava al régim els cantautors, a Madrid els catalogats com a perillosos va ser els del rock and roll. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es lanxa per la seva conta amb mes pena que gloria i un sol èxit “Rufo el pescador”, sent substituit a Los Botines per Camilo Sesto quan era Camilo Blanes i venia dels Datsons. Aquesta cançó va ser composada per John Lennon quan es va casar amb Cynthia Powell, la seva primera dona i mare de Julian Lennon. A suggeriment de Brian Epstein manager seu i que va ser padrí de Julian Lennon, el fill del matrimoni, van decidir mantenir les seves noces en secret, per aixó John va fer aquesta peça que està signada, com és habitual, pel tàndem Lennon / McCartney.

Los Diablos Negros en directe

Los Beta – Un regalo

Los Beta Quartet eren mallorquins i van ser un d'aquests grups que amb el temps van variar el seu nom i a partir de 1967 van passar a ser només Los Beta. En molts dels seus discos es pot comprovar que ells fan pàtria andalusa perquè porten uns barrets cordovesos del més típic estil del Sud, és a dir, fent alló del "typical spanish". Una altra curiositat és que tot i cridar-se Los Beta Quartet, eren cinc. Van gaudir de certa popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions i també ho van fer en català, però en la seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el segon lloc al Festival de Mallorca, defensan-la amb Karina i que ere una composició de Alberto Cortez. Aquesta cançó que escoltem ara es trobava a un EP de 1966 on el tema estrella va ser “Juanita Banana”. Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza que tocava la guitarra. Més tard per Los Beta van passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los Pekenikes. El cantant del grup, Xisco Balaguer creiem que encara està en actiu, si més no ho estava el 2007, actuant en solitari. Van gravar amb el segell Emi-Odeon, però també ho van fer per a Philips, Moviplay i SonoPlay. En total com Los Beta Quarter i Los Beta van arribar a gravar 5 EP's i 10 singles. EMI va reeditar els seus discos en un CD interessant com a document sonor històric. Los Beta van funcionà fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Val a dir que los Beta van ser al costat dels Javaloyas i el Grupo 15, els grups líders de la moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la plaça Gomila, en el Terreno. Per cert, creiem que aquest local d'oci era propietat del marit d'una de les germanes Serrano.

Portades i a sota una foto de Los Beta Quartet

Los Pasos – Tiempos felices

Los Pasos van ser un bon grup, descobert per Manolo Díaz que va compondre i produir cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos. “Primavera en la ciudad” es posiblement la seva millor cançó, junt amb aquesta que us portam ara a El Temps Passa… i la música queda i que va ser la cara A del seu primer single, editat per Hispavox al 1966. Los Pasos es van formar a Madrid i tots els seus membres tenien experiencia ja que provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Los Pasos estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi i que també escoltarem al programa d’avui, Joaquín Torres i Martín Careaga. El 1968 protagonitzen la pel.lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure cançons seves en la banda sonora del film. Los Pasos funcionaren de 1966 a 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's.

Portades i foto de Los Pasos

Dúo Dinámico – Mari Carmen

El duo per excel.lència de la música espanyola van ser el Dúo Dinámico que ara tornan de nou a El Temps Passa... i la música queda, un programa que surt a l'aire des de les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l’Hospitalet de l’Infant i en el qual pretenem recordar una època daurada en la música que es feia aquí en el país i la que ens arribava de fora cantada en les nostres llengües. Els barcelonins Ramón Arcusa i Manolo de la Calva són el Dúo Dinámico, van començar l’any 1958 i ancara estan en marxa. La primera actuació davant del públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita" de Ràdio Barcelona. Però això no és realment cert ja que ells havien actuat en les festes que se celebraven a l'empresa on treballaven com a enginyers tècnics, la fàbrica de motors Elizalde. Tornem a la ràdio, en aquest moment es deien The Dinamic Boys, però el presentador Enrique Fernández (a la foto cedida pel nét d'Enrique Fernández), va dir no saber anglès i els va presentar com Dúo Dinámico. Aixó consta inclus a la pàgina web del Dúo Dinámico, si bé el net d’Enrique Fernández em deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i tot una mica de francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van acceptar el nom. Des d'aquell día el Dúo Dinámico va quedar amb aquest nom per a la història de la nostra música. Aquesta cançó que sona ara es una de les més populars de la seva carrera i és recollia a un EP amb “Quisiera ser”, “Que bello es vivir junto a ti” i “Estrella azul” i que va ser publicat al 1961 i nosaltres desde El Temps Passa… i la música queda, la volem dedicar a totes les Marias del Carme que ens escoltan.

Los Sprinters – Jardín sin fin

Los Sprinters eren del Ferrol i no els confonguem amb The Sprinters, una banda britànica. Els nostres Sprinters es van formar en el 1965. Entre 1966 i 1968 van gravar cinc EP’s i dos singles. El grup l’integraven Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc l'any 1966. Els gallecs Los Sprinters es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins que aquest es va retirar l’any 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Mes tard Los Sprinters es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en la pel.lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción" (poster al costat), de Mariano Ozores, el 1971 i a junt a Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó que estem escoltant es trovaba a un EP editat el 1967, el quart que treien, on la cançó estrella va ser “Señor profesor” que era un èxit de Lulu i dels Mindbenders, junt amb tot un clàsic “Extraños en el paraiso”, “Aquella balada” que era una composició seva i la que escoltem ara que també es una versió, es tracta d’un tema del grup britànic The New Vaudeville Band, els mateixos del “Winchester Catedral”.

Caràtules de Los Sprinters i a sota una foto

Marisa Medina – No te acuerdas de mí

Marisa Medina va ser una de les cares més populars de la televisió dels anys 60 i va omplir pàgines i portades de revistes de l'època, sobretot en casar-se amb el compositor Alfonso Santiesteban, amb qui va tenir tres filles i del qual es va divorciar anys més tard . És clar que després va tornar a ser popular a causa dels seus coquetejos amb les drogues i la seva ludopatia. Presentadora, actriu i també cantant, Marisa Medina va néixa a Madrid el 2 de desembre de 1942. El 27 d'agost del 2010 en una entrevista en un programa d'aquests del cor que s'emeten per Tele5, és clar, Marisa Medina va reconèixa que patia un càncer de còlon i fetge i li quedaven pocs anys de vida. Aquest tema que us portem ara a El temps Passa... i la música queda, es trobava en un single editat per Belter en el què la cara A era "Las noches alegres" i que creiem es va publicar el 1967.

Marisa Medina

Voces Amigas – Canta con nosotros

Voces Amigas van ser un quartet mixt, tots ells estudiants a Madrid, creat per Pablo Herrero que ja havia deixat a Los Relámpagos i es dedicava a produir. Estava liderat pel gallec Carlos Antonio Fernández Prida, al costat de Javier de Miguel i dues noies Isabel Roselló i l'argentina Diana Linklater. Van gravar per Novola, el subsegell creat per Zafiro i van debutar el 1968 amb un single amb aquest tema i que va ser el més popular de la seva carrera, la cançó era la cara A. Els arranjaments orquestals van ser de Juan Carlos Calderón i la producció de Pablo Herrero. Voces Amigas van ser un grup molt del gust del règim ja que vestien correctament, sense melenes, tampoc tenien lletres amb pretesos missatges de protesta social i sexe encobert o descarat, simplement ells li cantaven a l'amistat i als bons valors de l'esperit i això estava molt d'acord amb la censura i els valors morals del moviment, no d'aquell que es demostra caminant, l'altre, el de "O calles o garrotada va". Voces Amigas van treure set singles, un únic LP i es van desfer el 1970. La veritat és que Voces Amigas van ser un grup prefabricat i enfocat cap a vendre i enriquir les arques de discogràfiques, mànagers i productors i si alguna cosa quedava per a ells, doncs això que treien. Res van aportar de nou i avui només ens recordem d'ells per aquesta cançó que va tornar a gravarse en els anys 80 pel grup Glutamato Ye-Yé liderat per Iñaki Fernández.

Voces Amigas

Els Anuncis dels Nostres Records

Dyane 6

Hereu del 2 cavalls, el Citröen Dyane 6, deia l'eslògan publicitari que era "Para gente encantadora" i en aquest anunci el comprador del vehicle que deuria ser molt encantador, no podia esperar que l'hi donessin el cotxe matriculat. Malgrat les protestes de la seva dona ell volia enfilar-se ja quan el transportaven en el tràiler de la factoria al concessionari. És que hi ha gent que tot i ser encantadors, no tenen paciència. Es va fer també el Dyane 6 furgoneta, fusellan al 2 CV i un altre variant va ser el Mehari que era de plàstic, Mario en va tindre un de color vermell.

Simca 1000

El Simca 1000 tenia 8 cavalls de potència i va ser un turisme bastant popular, sense arribar a ser-ho tant com el Seat 850 o el R-8 de la Renault, però tenia quatre portes i motor posterior. És clar que malgrat tot el que deien Los Inhumanos, el cotxe per a les parelles que és volien perdre per les seves relacions amoroses, va ser el Seat 600, però quan van compondre la cançó no els rimava i van convertir el 600 en un Simca 1000.

Ebro Siata 40

La Siata era una furgoneta petita i manejable que es deia passava per tots els llocs, ocupava poc espai amb un gran capacitat de càrrega disponible i amb molt poc consum de bencina. La Ebro Siata 40 era de fabricació espanyola i la veritat és que sense arribar a ser tan popular com la DKV, era una mica més gran que el 2 cavalls furgoneta i es va vendre molt bé. Pels carrers de les nostres ciutats i també en les carreteres es veien moltes Siatas. Van fabricar també la versió "capitoné" que era més alta de caixa per transportar mobles i cargas de més volumen.

Mini

El Mini va ser el cotxe de moda entre les noies de bon veure, tal com es reflectia en la pel.lícula "Las nenas del mini, mini" que van protagonitzar Sonia Bruno, Juan Luis Galiardo, Pilar Velázquez, José Sacristán, Margot Cottens, Manuel de Blas, Mabel Karr, Manolo Otero i Pedro Osinaga el 1969 i que va dirigir Germán Lorente. El Mini com cotxe, va sorgir sobre les estovalles d'un restaurant, quan l’any 1957, el president de la British Motor Corporation, Leonard Lord, va convidar a dinar al seu enginyer en cap Alec Issigonis. Van plantejar-se la necessitat de crear un automòbil petit i econòmic. El Mini va ser el cotxe de la joventut a Anglaterra, a l'igual com ho va ser a finals dels seixanta el 600 a Espanya. El Mini era un cotxe que va causar admiració i també escepticisme. Va marcar un abans i un després en la forma de dissenyar automòbils. La idea era crear un cotxe el més petit possible, però que donés cabuda a quatre persones i tingués una mica de lloc per l'equipatge. El Mini es va convertir en el primer automòbil de gran sèrie i petita grandària que tenia un motor davanter en posició transversal, és a dir, a l'ample i no al llarg. És clar que no va ser acceptat com esperaven i el 1960 sols i havien fabricat 64.000. L'autèntic boom del Mini comença el 1962. En aquest any es van fabricar 116.000 unitats i el ventall d'usuaris va canviar tan ràpid com la música de llavors. Les persones amb poc poder adquisitiu valoraven la seva economia, els joves apreciaven la diversió que proporcionava al volant i les dones ho van adoptar com a símbol d'una independència que encara trigaria en arribar-les. El 1964 la dissenyadora de moda Mary Quant es va basar en el nom del cotxe per batejar a la seva gran creació, la minifaldilla.

Cera Rally

És clar que el Manolo de l'anunci de la Cera Rally cada vegada que li preguntaven si el seu cotxe és nou afirmava que no, que estava netejat a fons amb la cera en qüestió, la Cera Rally, i arribava fins i tot a fer-se pesadet, clar que quan la pregunta se la feia una noia de bon veure, la resposta del nostre heroi a si es tractava d'un cotxe nou era clara i concisa "És clar".

I després d'haver-nos motoritzat una estona, ara connectem la ràdio ja que el radiocassette era massa modern per l'època i tornem El Temps Passa... i la música queda dien-nos que tot cambia en aquesta vida..

Lita Torelló – Todo cambió

Dolors Torelló va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "La burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc. També va participar en diverses ocaisones al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP 's només entre 1964 i 1966. Lita Torelló va ser la dobladora a l'espanyol de les cançons de la protagonista en els films "Somriures i llàgrimes", "El dia més llarg", "La bruja novata" o "Chitty Chitty Bang Bang". Aquest tema és una versió del "No milk today" dels britànics Herman s Hermits que fa poc vam escoltar en la versió dels Gatos Negros i que fins i tot va arribar a cantar Gelu. La va incloure en un EP de 1967 i en el qual també es va incloure "Incendio en Rio", "Perdónala" i "Dile que la quieres" que va publicar també Vergara. A finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se. Per cert, a principis dels seixanta, dos dels seus músics d'acompanyament van gravar pel seu compte cridant-se Los Globetrotters i diuen les males llengües que ella els va puteja fins al punt d'enfonsar la seva carrera.

Lita Torello y Santi Carulla aquest any passat, cantan 

el "Chao Chao" a Olot, a una festa de la revista Fans

Marta Baizán – Te vere en septiembre

L'actriu i cantant Marta Baizán, germana de Luís Enric Baizán, bateria de Los Pasos i amb una bona carrera pel seu compte, sobretot gràcies al cinema, també es va dedicar a cantar i ho va fer bé. Havia estat núvia d'un dels components de Los Pasos. Marta va néixa el 1949 a Ceuta, tot i que algunes biografies diuen que ho va fer a Tetuan, bé, tot està en el nord d'Àfrica. Va debutar amb 8 anys al programa Ràdio Chupete de la ràdio ceutí. Va participar en un "Salto a la Fama" de TVE, la millor televisió en aquella època... de fet l'única que hi havia. També va participar al Festival de Aranda del Duero i a partir d'aquí va començar el seu ascens. Va realitzar moltes pel.lícules, entre elles destaquen “Los Chicos del Preu”, “La ciudad no es para mi”, “Experiencia Prematrimonial”, “Del rosa al amarillo” i “Hay que educar a papa”. Aquest EP va ser publicat per SonoPlay en 1966, un segell, que si no estem errats era propietat de Estudios Moro i on també trobavem “Ven con nosotros”, “Cuando vuelva Abril” i “Tu ya no existes para mi”. Te una lletra molt de estudiant adolescent i tracta d’una noia que s'acomiada del seu chicot degut a les vacances d’estiu i li diu que és tornaran a veure al setembre, quan el curs torni a començar. Va tindre un programa de radio que es deie “La Hora de Marta” i va gravar així mateiux un disc infantil, una versió del conte "La Caputxeta Vermella" modernitzat i titulat "Caperucita ye yé" en el qual Marta feia de la Caputxeta i Miguel Ríos era el Lobo Feroz. Durant uns anys el seu grup d'acompanyament en directe van ser Los Polaris.

Robert Jeantal con Los Sonor – Te espero aquí

El grup Los Sonor que despres de desfer-se es reconvertirien en Los Bravos, van acompanyar el cantant francès Robert Jeantal en la gravació d'aquest EP editat per Hispavox el 1963 i en el qual s'incloïen també els temes “Es mi fiesta”, “Chica, chica, chica” i “Hechizo”. De fet Los Sonor (aquí os hem possat la portada d'un dels seus discos) van acompanyar a molts cantants en la seva primera época. Robert Jeantal va tenir una interessant carrera musical a Espanya i es va convertir en un  cantant de moda al país, gravant molts discos cantant ja en castellà. Sobretot des que el 1961 va guanyar el Tercer Festival de la Cançó de la Mediterrània, a Barcelona, amb la cançó "Dans la creux de ta main". Robert Jeantal es va establir a Espanya i el vam adoptar, començant a treure èxits, un darrere l'altre, entre ells cal destacar "Nubes de colores", "Te espero aquí", "La luna y el toro", “Enséñame tus manos” i un grapat més. A partir de mitjans dels anys 70, va deixà de cantar i Robert Jeantal es va convertir en professor de cant, pel seu estudi han passat molts dels nostres intèrprets més rellevants.

Los Catinos – Isla de Wight

Un altre grup, eterns versioners amb molta qualitat, van ser Los Catinos, creats el 1962 a Barcelona i que inicialment es feian dir Los Ticanos, però la discogràfica va decidir canviar-les el nom per el de Los Catinos, evidenment molt mes comercial, es clar. Aquest tema va ser inclos a un single amb “Llega la mañána”a la cara B i que era del grup nord-americà Vanity Fare que el titularen "Earl in the morning" i Mario la va descobrir quan Magnolia, la seva novieta mexicana li va enviar l'EP des de Mèxico Lindo, la caràtula del qual podreu veure aquí al blog i els mexicans la van traduir com "Amanece". A la cara A d'aquest single es troba una bona versió de la "Isla de Wight" que es la peça que escoltem ara i va ser composada per el frances Michel Delpech en honor del famos festival que és va realitzar a l’illa de Wight. Los Catinos fan una bona versió d'aquesta cançó que es va publicar a finals dels 60. En el seu EP debut de 1963 eren un sextet, però gairebé sempre han estat cinc: Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) i que va ser substituït per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Entre 1963 i 1966 van gravar per Vergara, passant a Belter el 1967 i fins a 1973 en què van desfer-se, tot i que des de fa uns quants anys Los Catinos han tornat als escenaris, sen un dels grups habituals a la barcelonina sala Tango.

Los Huracanes – Días sin mañana

Aquesta cançó gravada al 1966 en el seu tercer EP, es una bona versió del “Eve of Destruction” una cançó protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes Barry McGuire que ara ens portan Los Huracanes dins d’un disc que va ser publicat per EMI-Regal. Van ser una de les més importants agrupacions musicals sorgides al País Valencià. Los Huracanes es van crear el 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però van sofrir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el Malayo i Agustín Jiménez. El 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olives es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. El 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components.

Discos i foto de Los Huracanes

Los Íberos – Las tres de la noche

Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser substituït per Carlos Attias, són els components de Los Íberos i es van conèixa a Torremolinos el 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. El 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu segon single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca el 1968 i que era una composició d'Enric Lozano. El 1969 Los Íberos participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. El 1973 es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán. Enrique Lozano va publicar fa un parell d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.

Los Íberos

Los Go Gó – Con su blanca palidez

Los Go Gó van ser un grupo barceloní surgit a partir de Cristone y Los Poker, un conjunt que va ser apadrinats, igual que Alex y Los Finder's, per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era Toni Miró ( a la foto), actualment un famós modisto i comptava amb Víctor Portolés i el bateria Quique Gallego que després s'aniria amb Cristina y Los Stop. Quan de Cristone y Los Poker es van dissoldre, Toni Miró funda Los Go-Go i Víctor Portolés crea Los No. Los Go Gó no van tindre una vida massa llarga, pero van gravar bons discos amb versions, com aquesta que escoltem ara i que ere del grup britànic Procol Harum y si bé la versió més famosa del tema es la dels Pop Tops, aquesta está molt bé i al cantant se l'entén perfectament, cosa que no succeeix amb Phil Trim. Los Go Gó eren del barri de Sant Gervasi i la formació més estable va ser la integrada per Jordi Pérez Querol (cantant), Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix). Van gravar tres discos per al segell Columbia i aquest tema es trobava en el segon d'ells, publicat el 1967. Durant un temps també van comptar amb Oscar Janot. A finals dels 90 el segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos EP 's i els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol “Grabaciones y rarezas”.

Los Gritos – La vida sigue igual

Amb aquest tema compossat per Julio Iglesias, Los Gritos, la banda liderada pel cantant Manolo Galván, la nit del 17 de juny de 1968 van guanyar el Festival Internacional de la Canción de Benidorm, compartien escenari i premi amb l'autor. Això era la pràctica habitual del festival que exigia dos participants per tema. A la cara B del single trobem "Los Molinos de la Mancha". Al costat del cantant i baix Manolo configuraven Los Gritos Francisco Doblas Vega a la guitarra que venia de Los Haltrons, junt al guitarra José Sierra Blanco "Pepín" procedent així mateix de Los Haltrons i a la bateria José Ramón Moreno Muñoz "Timmy" que era de Cadis. El 1969 van participar en la pel lícula "Abuelo made in Spain" junt amb el gran Paco Martínez Soria. El 1970 van passar a anomenarse La Zarzamora, amb cambis entre els components i van ser cinc i gravan un LP del que es van extreure dos o tres singles, però ja no hi va haver continuïtat i finalment Manolo Galván va començar en solitari. A finals dels  anys 70 es va traslladar a l'Argentina on va tenir una brillant carrera i fa pocs anys va decidir retirar-se.

A sota foto feta quan van guanyar el Festival de Benidorm al 1968, amb Julio Iglesias

Luis Aguilé – A pesar de mi experiencia

Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda, escoltan a tot un showman de cualitat internacional plenament reconeguda. El seu veritable nom era Luis María Aguilera Picca (Buenos Aires, Argentina, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), però per a tots era Luis Aguilé. Sent un triomfador a Amèrica Llatina es va vindre cap a Espanya i aquí es va quedar. Vivia a Madrid, encara que al principi es va instal.lar a Barcelona. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser versionada per The Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units. Aquest tema que escoltem avui te una bona lletra plena d'ingenuïtat, sinceritat i bons desitjos, però també reflectit una realitat. Una de les seves facetes poc coneguda era la d’escriptor de llibres per infants i era bo, va guanyar uns quans premis en aquest apartat. Era Luis Aguilé. Un bon amic!

A dalt foto feta per Mario a una actuació de Luis Aguilé, a 

sota el cantant i la seva dona Ana, amb Mario Prades i una

de les seves ex.

Ara i abans de anar-nos, os deixarem al blog la Pin Up d’avui i os direm “A ser bons i bones”, “Cura amb la carretera” i tot el que solem dir-vos sempre i acabarem dien a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar el programa