El Temps Passa: El Temps Passa programa 15-12-2011

Si una cosa admiren, tant Quimet com Mario és a la gent que sap ser fidel a les seves convincions, sobretot a les morals i que no canvia alegrement de camisa o gec, com sol passar tantes vegades en qüestions de política. Avui El Temps Passsa… i la música queda l'obrirem escoltant a una noia que va saber mantenir les seves conviccions morals a costa de la seva carrera artística. També en el programa d'avui ens prepararem per al Nadal que s'acosta en Els Anuncis dels nostres Records, Per tant obrim la paradeta i comencem el programa d'avui, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ona La Torre.

Li Morante – Guateque sensacional

Dolores "Li" Morante va ser una noia Ye yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Li Morante va gravar sis o set EP’s que van funcionar molt bé i la van portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització del seu pare, aixó si, ja que era menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins amb Cesáreo González per fer cinc pel.lícules de les quals va filmar sols "Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li Morante estava plena d'il.lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al cabaret Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la seva il.lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les seves conviccions morals i la veritat, actuà a un

cabaret…. Va parlar amb el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està manat i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més, però supossem que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. "Guateque sensacional” és una divertida cançó publicada per Philips en un EP de 1963. El mateix any en que va fer la pel.lícula. El seu últim disc es va publicar el 1964. La cançó que escoltem, aquest "Guateque sensacional" era un éxit del gran cantant italià Pepino DiCapri. Aquest tema l’extraiem d’un CD recopilatoiri de música dels 60 titulat “Yeye and 60's Spanish vol 2”. Per cert Li Morante i Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar els cridets que van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una carrera molt més llarga. Si nosaltres admirem alguna cosa, és a la gent que sap mantenir-se fidel a les seves conviccions. La història del perquè i el com, us ho explicarà la mateixa Dolores "Li" Morante de manera entendridora si connecteu amb l'enllaç que us hem deixat a continuació. Us el recomanem.

Enllaç amb la pàgina de Li Morante

A sota foto més actual de Li Morante

Los Bohemios – Que chica tan formal

Parlan de noies formals, com és deia en aquells anys de la nostra joventut, aquesta és la cançó més popular a la carrera de Los Bohemios i va ser publicada a un EP editat per Hispavox l’any 1967 i era una versió del tema “Respectable” del grup The Isley Brothers, si bé ells s’apropan més a la versió que van treure The Outsiders, una banda de Cleveland, Ohio, liderada per el guitarista Tom King, ja mort. Al disc de Los Bohemios també hi trobavem “Lo tomas o lo dejas”, “El voltaje” i “Despertar al amor”. Val a dir que nosaltres ens pensaven sempre que eran mallorquins, però aixó no era veritat, Los Bohemios, van ser un grup d'Albacete que l’ntegraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El

seu pare és deia igual i era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, va donar la volta al món en vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys (sí us sona aquest nom us aclararem que res a veure amb el Dúo Dinámico), Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol i a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels anys 60.

Discos de Los Bohemios i a sota una foto dels seus principis

Los Huracanes – Esta tarde a las siete

Aquesta cançó la extraiem del LP que el 26 de maig de 1966, en els estudis de la EMI a Barcelona, van gravar en un sol dia Los Huracanes. El seu únic álbum d’aquella época, si bé anys més tard es reeditarien els seus singles i EP’s. Aquella va ser una sessió maratoniana en el curs de la qual van registrar 12 temes, compostos en la seva majoria per Julio Andreu i Pascual Olivas. Los Huracanes van ser un dels més importants grups sorgits al País Valencià. Los Huracanes es van crear el 1964 després que es desfessin dos bandes mítiques Los Top-Són i el duet Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Los Huracanes

van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura el Malayo i Agustín Jiménez. El 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. El 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components.

Discos i foto de Los Huracanes

José Luis y su guitarra – Gibraltar

Molt parlar de José Luis i la seva guitarra i la cançó sobre el Penyal de Gibraltar i ja hem rebut un correu electrònic dient que la posem. La veritat és que la passada temporada la vam punxar, però clar, no hem tingut en compte que hi ha emissores que no ens escoltaven llavors. Per tant aquí la teniu. El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixa a Jaén. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on es demana alló de “Gibraltar espanyol i que era una de les

obsesions del Franco junt amb alló de Marruecos español i que va ser publicat a principis dels seixanta, no va servir de res i això que tot el que ell argumenta en el text de la cançó es totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel.licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta al 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. Es va donar a coneixa, en referim a a José Luis i la seva inseparable Guitarra, amb una cançó que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda i que el va fer molt popular i que sones a totes les emisores del pais, es tracta de "Mariquilla" que va dedicar a la seva nuvia, amb la que José Luis es va casar un any despres i que la va treure el 1958 dins d’un EP que va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América.

Discos, cartell de la pel.lícula "Pasa la Tuna" i

a sota una foto actuan per televisió

La Parrafada

Avui a La Parrafada parlarem i escoltarem cançóns de l’estiu, quan no sabiem que ere aixó de “cançons de l’estiu”. Començarem amb la nostra inefable i sempre infantil Karina, mira que arribava a ser dolenta com actriu i aixó que fa ver unes quantes pel.lícules, entre elles "Los Chicos del Preu", però com a cantant era resultona, quedaba bé. De fet va ser la millor noia Ye yé de l'historia del pop espanyol.

Karina – La fiesta

Molt abans que existís l'anomenada "Cançó de l'estiu", un invent creat per l'amic Luis Aguilé, veritable creador del nyap estival durant molts estius dels seixanta. Al costat de Georgie Dann, molts cantants i grups van interpretar cançons festivaleres que nosaltres sempre englobem dins del gènere "patxanguer". Ara farem un breu recorregut per algunes d'aquestes cançons. Una de les que van gravar unes quantes d’elles va ser la sempre infantil Karina que encara avui, massas vegades ens sembla una nena gran que no ha crescut. María Isabel Llaudes Santiago, la inefable i enamoradissa Karina, va néixa a Jaén el desembre de 1943. El

primer disc que va gravar el va editar amb el seu nom veritable i no es va vendre en botigues, es va regalar amb un producte comercial que ara no recordem exactament. A principis de la dècada de 1960 comença a treballar en el programa musical Escala en Hi-Fi, de TVE, els creadors dels play-backs musicals. Va ser Emilio Santamaría, pare de Massiel, que va ser el seu mànager, qui li va aconseguir el seu contracte amb Hispavox. Va col.laborar cantant en moltes ocasions amb Los

Pekenikes i altres grups i en compensació ells la van acompanyar en moltes de les seves gravacions. De fet va ser núvia de Tony Luz i aquest li va compondre unes quantes cançons que van funcionar comercialment. Va participà en el II Festival de Mallorca amb el tema de l'argentí Alberto Cortez "Me lo dijo Pérez", aconseguint un segon lloc i una molt bona popularitat gràcies a ella. També ens va representar a Eurovisió, el 1971 i va quedar en segona posició amb el tema "En un mundo nuevo" de Rafael Trabuchelli i Tony Luz. El single amb aquest tema que escoltem ara i "Las flechas del amor" a l'altra cara, va ser un dels discos que més es van vendre de Karina, durant 5 setmanes va ser número 1 en vendes al país, convertint-se en un dels seus discos més populars. També va ser regalat per la marca de refrescos Mirinda, propietat de Pepsi-Cola.

Discos i foto de Karina

Los Mismos – El hombre del tiempo

Un altre grup que va gravar cançons molt pop, per el segell Belter, però també moltes pachagueradas van ser Los Mismos que inicialment es van fe dir Los Jolly’s, encara que després de gravar diversos discos i al canviar de discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar, segun deien, com The Hollies britànics, la veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. "El puente" va ser la gran hoterada de Los

Mismos, encara que aquesta, editada al 1969, no li va al darrere. La van portar al Tercer Festival de la Canción del Atlántico, un festival que es va celebrar a les Canàries i clar, la lletra és pura promoció per a les Illes Afortunades, l'única part d'Espanya on es pot trobar sol i no plou ni fa fred, segons ens expliquen en la seva cançó, és clar. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va gravar en solitari fen-se dir Elena Bianco, quan es van desfer al 1978, si bé i des de l’any 1996 han tornar a actuar junts.

Caràtules de discos de Los Mismos i a sota una foto molt actual

Palito Ortega – La Chevecha

Dues cançons marquen la carrera de l'argentí Palito Ortega a Espanya, aquest tema que escoltem ara i "La Felicidad", totes dues són horterades, ara bé la discografia d'aquest gran cantant és amplíssima i amb cançons de molta qualitat, però aquí pràcticament només es recorden aquestes dues, tot i que a Argentina no van tenir la repercussió espanyola. Va formar part del Club del Clan, una agrupació musical i programa de televisió de gran importància en la música argentina dels 60 i també es va dedicar a la política a la seva Argentina natal, arribant a ser Governador de Tucumán entre 1998 i 2000, també va ser senador per la mateixa província. Palito Ortega va néixa a Lules, Tucumán, el 8 de març de

1941, però en realitat havia nascut el 28 de febrer, però els seus pares van trigar a inscriure'l al registre. El seu veritable nom és Ramon Bautista Ortega, actor, cantant, polític, productor i director de cinema. Ha filmat 33 pel.lícules. Per cert el “Club del Clan” l'integraven, a més de Palito Ortega, Violeta Rivas, Johnny Tedesco, Chico Novarro, Rolo Puente, Lalo Fransen, Los Red Cap's, Ricardo Mejía, Nicky Jones i alguns cantants més. També es va rodar una pel.lícula titulada “El Club del Clan” dirigida per Enrique Carreres que es va estrenar el 12 de març de 1964 i va ser protagonitzada per tots ells. El Club del Clan va començar al Canal 17 i després va passar al Canal 9, era un programa similar a l'espanyol "Escala en Hi-Fi", però si bé van començar fent play-backs, de seguida van passar a realitzar ells els covers i finalment interpretaven les seves pròpies cançons. El 1963 va ser el segon programa de les televisions argentines en índexs d'audiència, la qual cosa parla i bé de la seva qualitat.

Portades i abaix El Club del Clan, Palito Ortega es el primer per l'esquerra

The Brisk – El cochecito

També The Brisk van gravar peces festivaleras, entre elles "Pepe será papá", "Maria Cristina" i aquesta que sona ara a El Temps Passa... i la música queda. The Brisk són, al costat de The Rocking Boys, els millors grups arribats del sud en la primera meitat dels seixanta i tenen una discografia impressionant. També van ser la banda d'acompanyament en gires i discos de Rocío Dúrcal, Conchita Velasco i l'italià Ennio Sangiusto, entre d'altres. Aquesta cançó va ser composada per el duet Juan y Junior per Marisol, tot i que amb un lleu retoc en la lletra, també la van gravar The Brisk l'any

1965 per al segell Belter. El cantant de The Brisk en aquesta época era Julián Granados (a la foto) que també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisk van començar com Los Halògenos i després The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual gravaràn un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir el 2004

Discos i a sota una foto de The Brisk

Per descomptat, molts altres grups i cantants van gravar temes festivalers que en masses ocasions es van acostar a la horterada estiuenca, com Los Tamara amb "Estoy de Rodriguez", Los 3 Sudamericanos que van gravar un munt, així com Los Llopis que van encunyar el tema pachagero després de gravar "La Pachanga ", els barcelonins Los Stop amb Cristina al capdavant, també Los Beta amb "Juanita Banana", "Me lo dijo Pérez" i més cançons, sense oblidar a Los Javaloyas, Encarnita Polo i en general, gairebé tots els grups i artistas més

o menys versioneros d'aquells anys gloriosos. De fet gairebé tots ells van gravar peces així i moltes amb sabor a sud. No deixem en el calaix a Yerba Mate amb el tema "El Mirlitón", Los Sírex i "La escoba", Los Brincos amb "Flamenco" i "Borracho ", Los Cheyenes i "Válgame la Macarena", inclus el Dúo Dinámico van gravar "El Olé", podíem incloure "Los platillos voladores" de Los Salvajes, fins i tot Smash amb "El garrotín" i també Los Sonor i Los Albas, pocs es van salvar de ficar-se en l'estudi i sortir amb una patxanga sota el braç. Després totes aquestes cançons passarien a ser "La Cançó de l'Estiu". Aquesta ha estat la nostra parrafada d'avui que hem de reconèixa ens ha sortit molt inprovisada perquè avui no pensàvem fer cap Parrafada.

La Música que és feia a Catalunya

Els de la Torre – La Banda

Quan hem parlat de grup que van gravar horterades, no ens havíem oblidat dels 4 de la Torre, ni de bon tros, a Los 4 de la Torre els reservàvem per obrir la secció de Música que es feia a Catalunya i és que Los 4 de la Torre que va també es van nomenar Los de la Torre i quan gravaven en català, com en aquest disc, es van fer dir Els de la Torre i aquí ja només són tres, van gravar uns quants discos en la

llengua de Mossèn Cinto. La cursa discogràfica de los 4 de la Torre va estar marcada per dues cançons molt festivaleras, us parlem de “Vuelo 502” y “Operación Sol”, la primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol, la veritat es que totes dues son horteradas. Es clar que Els de la Torre en lloc de parlar de “La Banda” l’han catalanitzat i ens diuen ara que qui pasa fent murga per els carrers es “La Cobla”. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, el nom del tercer era Carlos. El quart component de Los 4 de la Torre va ser Paco. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter l’any 1968 i també es recollien "Un ninot penjat d'un fil", "Estic de Rodríguez" i "Dime".

Els Corbs – L’última vegada

Com ja us vam comentar la passada temporada, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El mundo" que es trobava en aquest mateix EP i ells van convertir en "El mon", un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català. A veure si la recuperem i l'escoltem "un altre cop", en la versió d’Els Corbs, perquè ja ha sonat diverses vegades a El Temps Passa... i la música queda que consti. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total enregistraren un parell d'EP's. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un èxit italia de The Rokers que van versionà i col.locar a les llistes americanes The Grass Roots. La quarta cançó va ser “Cansat d’esperar-te”. Per cert, en l’altre EP que van gravar per Edigsa van incloure una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor i ells la van titular “El senyor del tambor”. Els Corbs també van gravar en castellà signan com Los Corbs.

El Grup de Tres – Puff, el bon drac màgic

Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el grup de folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat al 1967 i segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, va escriure el 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de

Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, el 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser publicada per primer cop al 1963. Per cert que Jordi, el fill més jove del Mario, quan estabem escoltan-la i fen la selecció musical del programa d’avui, ens va dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del tren” i va ser editat per Edigsa.

Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona

Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1967 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb aquesta gran versió de "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, sent avui en dia una de les millors balades del soul. De fet va ser l'unic tema de Els 5 Xics que van cantar en català. Entre els seus components, encara que creiem que no va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, a l'òrgan José Llusar que també va

actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Los 5 Chics. De fet cinc ho van ser al principi, però van arribar a contabiliizarse 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem. Per cert, estaven vinculats, algun dels seus membres, amb un estudi i segell discogràfic de la Vall d'Uxó, a Castelló, creiem que es deia Xirivella Records. Mario no està segur, però li sembla que Remigi va ser durant una temporada artista de Rochi Produccions, ell el va tenir actuant a La Fàbrica de Reus quan s'encarregava de la dirección artística de la sala i era un local de concerts.

Els 5 Chics a l'actualitat

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis estan plens de tocs nadalencs i és que "El Nadal està a a la volta de la cantonada", com qui diu. Per tant nosaltres que som uns Triperos tot i que ara ja no podem menjar ni beure tot alló que ens agrada, és que l'edat no perdona, anem a organitzar-vos el dinar de Nadal. Per tant, Que Déu ens agafi confessats!

Pollastre

En una taula nadalencai despres dels entremesos, no pot faltar la clàssica sopa de galets, junt a la carn d’olla i despres el pollastre rustit amb prunes i pinyons. El pollastre en aquella època no era un plat barat, era de luxe, amb el temps i la producció gairebé industrial ha baixat de preu, encara que avui en dia Què és barat? O si no pregunte-ho a les sofertes mastresas de casa que

s'encarreguen dia a dia de la cistella de la compra. Però quan van començar les produccions de pollastre amb les llums enceses tot el dia i els menjadores sempre plens, els preus van ser més assequibles i el govern es va treure de la màniga aquest anunci institucional per fomentar el consum de pollastre. Això és una cosa que avui en dia haurien de potenciar els nostres governants, el consum de productes de fabricació nacional, aixó si “A bon preu” o si no que parlin amb els pagesos del Baix Camp i els problemes que tenen amb l'avellana. Per cert, als Estats Units es va fer una prova entre els nens, els van demanar que dibuixessin un pollastre. Tots els alumnes que van passar per aquesta prova van dibuixà un pollastre a l'ast. Amb les sobre de la carn d’olla i el pollastre, al dia sigüen que era i ancara es Sant Esteve, creiem, les mares ens feian canalons i abans sopa barregada, una mena de cocido, pero sense el xoriso. De fet eren sobras del dia de Nadal, un tiberi que a Andalusia es celebraba la nit abans, per Nochebuena.

Turrón El Lobo

Tampoc podien faltar els clàsics turrons i com tindrem un surtit molt variat, aquí teniu Turrons El Lobo. Els Torrons El Lobo són fabricats per Juan Antonio Sirvent Selfa, SA una empresa que va començar el 1725. Societat amb seu social a Xixona, amb un complex empresarial que té més de 20.000 m2. En els seus inicis els Turrons El Lobo es venien en llaunes.

Turrón Antiu Xixona

Un altre d'aquests torrons "de tota la vida" és la marca Antiu Xixona i recordem ara aquell anunci en què el cor de nens es feien fins a pesats demanant sense parar “Queremos turrón, turrón, turrón” clar que no es conformaven amb qualsevol torró, ells volien que fos Antiu Xixona, una marca que pertany al grup Sanchis Mira, creada el 1863 i que es va constituir en societat anònima el 1989. està situada a Xixona, Alacant i actualment tenen una factoria que ocupa 26.000 metres quadrats. És una empresa de

capital familiar que també fabrica i comercialitza la marca La Fama, entre altres. Aquest que escoltem ara es un altre dels molts anuncis de la marca Antiu Xixona

Turrones La Fama (Andrés Pajares)

Els Torrons la Fama eren de la família Galiana que es van fusionar amb la família Sanchis Mira l’any 1966. Aquí teniu un anunci de la Fama en què el protagonista és el popular humorista, actor i cantant Andrés Pajares que creiem va tenir un xou de televisió patrocinat

per Torrons La Fama. L'actor, director, guionista i humorista de cinema, teatre i televisió Andrés Pajares, va néixa a Madrid el 6 d'abril de 1940. Va treballar i molt, formant parella artística amb Fernando Esteso, clar que la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora. També va gravar un bon munt de discos, destacant, no per la seva qualitat precisament, però si per les seves vendes, el “Soy currante”.

Turrones Teclo

També la marca Teclo va fabricar torrons, però lo seu en realitat eren les Tortas i per aquest producte es va fer famosa la marca. Quan van començar a comercialitzar-les, les Tortas Teclo es venien en llaunes que avui en dia són autèntiques peces de col.lecció i que recomanaven fe servir com cosidors, encara que tenien un munt d'utilitats.

Delapierre

Durant els anys cinquanta i part dels seixanta, la majoria de famílies de classe modesta, que eren la gran majoría, només posaven cava a les seves taules quan arribaven aquestes festes nadalenques. Bé, també en dies molt assenyalats. És clar que en aquells anys de la dècada daurada, no era cava, llavors bevíem xampany, quan els francesos es van adonar

que ja teníem democràcia i estàvem a punt de estar integrats en la Comunitat Europea i tot aixó, ens van recordar que les denominacions Xampanya i Conyac eren seves i van exigir canviéssim la denominació. Per descomptat nosaltres els vam retornar la pilota a la seva teulada i l'anís francès va passar a ser anissete que el anís era una denominació espanyola. Delapierre era una de les marques de batalla i per a l'època era assequible de preu, dins del luxe que representava beure xampany, al costat de Dubois, Castellblanch i Freixenet, a partir del Codorniu els preus ja s'encarien. També cal tenir en compte que la majoria de cava que es consumia en aquells temps era semi-sec. Els vins designats com "Cava", una paraula que prové del llatí i que significa cova, van començar a elaborar-se ja en el segle XIX a Catalunya, com a imitació del mètode creat per Dom Perignon a la comarca francesa de Champagne, gràcies a l'ús de tap de suro i una segona fermentació desenvolupada en ampolla de vidre. Catalunya produeix el 95% de cava i té el seu origen majoritàriament a la comarca vinícola del Penedès, però a Tarragona tenim molt bones

marques de brut i a més a més molt bé de preu. És clar que encara avui en dia, el 50% de la producció espanyola de cava es consumeix en les festes de Nadal.

Veterano de Osborne (Sancho Gracia)

Acabat el pantagruélic tiberi de Nadal i després dels postres de músic, arribava l'hora del cafè i amb el cafè la copeta de licor. Per als cavallers havia conyac que després ens s'assabentariam que ja no es deia així i que ara era brandi. Un dels populars i assequibles era Veterano, de la casa Osborne i l'anunci que us portem avui estava publicitat per l'actor Sancho Gracia, nascut a Madrid el 27 de setembre de 1936. Sancho Gracia va ser el nostre etern "bandololero de Sierra Morena", un heroi amb

trabuc i faca al qual coneixiem a través de la petita pantalla com Curro Jimémez. En aquella època els brandis de batalla eren Veterano, Soberano, Fundador, 103, 501 i alguns més. A partir d'aquí ja pujava el llistó passant al Magno, Mascaro, Torres 5 i d'aquí cap el cel.

Anis Castellana

Per descomptat que si els cavallers prenien la seva copa de brandi, les senyores aquest dia es permetien també algunes llibertats i elles prenien així mateix la seva copeta de licor, en aquest cas per a les senyores hi havia el anís. Anís Castellana estava publicitat com "El Anis d'Espanya" i era una de les marques conegudes i

populars, encara que a Catalunya sempre s'ha venut més el Anis del Mono. Nicomedes García amb tan sols 18 anys es va fer càrrec de la fàbrica de licors, un negoci familiar que regentava el seu pare a Segòvia. El 1919 va patentar la marca "Anís Castellana", amb l'ampolla de vidre, les seves etiquetes i els collars. El 1958 va crear la Societat Destilerías y Crianza del Whisky S.A. i al febrer de 1959 es va començar a destil.lar també whisky a la planta de Palazuelos de Eresma. Al març de 1963 es va comercialitzar al públic el Whisky DYC que possiblement avui en dia es vengui més en la resta d'Espanya que el anís Castellana, havent passat a ser producte líder, però en els seixanta, el producte estrella de la destileria era el Anís Castellana.

Camel

També les senyores es permetien altres llibertats en festes tan assenyalades i mentre que ells van encenen el seu cigarr puro, elles feien el mateix amb una cigarreta de tabac ros. Mario recorda que la seva mare deia que a ella no li agradava fumar, però el seu pare li insistia "Tu ho encens, el aguantes a la mà una mica i després l'apagues, així no donaràs la nota". ¡Com han canviat les coses! Com que no sabem que marca els agradarà a les nostres senyores com a colofó d'aquest àpat, hem portat Camel que va començar sent un cigarret sense filtre i era d'estil turc barrejat amb tabac de Virgínia, fabricat als Estats Units. Camel és una marca de cigarrets fundada el 1913 per RJ i P.E.L.G Reynolds Tobacco, pertanyent actualment al grup Japan Tobacco Inc que és el tercer fabricant de tabac més important del món.

Tanquem el nostre apartat de la publicitat del record i tornem de nou a la música a El Temps Passa... i la música queda i ho farem amb aquell tren que es va allunyar.

Gelu – Quinientas millas

La veritat és que la nostra Gelu, ja que tot i haver nascut a Granada i cridar-se en realitat María Ángeles Rodríguez Fernández, per a nosaltres sempre ha estat la nostra Gelu, catalana. Va gravar cançons de tots els estils i sobretot, aquells èxits que es deien "del moment" i que molts avui en dia formen part del nostre bagatge musical, la nostra història i la nostra pròpia banda sonora. Aquest tema era la versió de l'èxit del cantant francès Richard Anthony que la va titular "Jo vaig escoltar xiular el tren", encara que no era seva. Gelu s'aproximà bastant ja que el títol original era "500 milles per arribar a casa" i va ser el gran èxit del nord-americà Bobby Bare que en la versió més folk gravarien The Kingston Trio i el tercet Peter, Paul & Mary. Hi ha una bona versió en català a càrrec de Grau Carol i amb aquest tema toca allò de "Euro pal Quimet" que l'ha tocat infinitat de vegades i ara l'està muntant de nou. Aquest EP de Gelu es va publicar el 1963 a través del segell EMI-La Veu de Su Amo i la cançó estrella va ser "El partido de fútbol" de Rita Pavone, però també es van incloure “Por el mar” i “La muchacha”.

Discos i a sota una fota de Gelu

Los Mustang – Balada en la tumba de un soldado

Los Mustang, liderats per l'amic Santi Carulla, van acompanyar a Gelu en un dels seus EP 's quan aquesta va fitxar per EMI, la cançó estrella va ser "Si yo tuviera un martillo". És clar que Los Mustang ja tenien una brillant carrera que va seguir al llarg de la dècada dels seixanta i quan van tornar a posar-se en marxa arran del festival "Hasta luego cocodrilo" que va organitzar Gay Mercader, ells van seguir en actiu fins al 2000, sent l'única banda del pop espanyol dels seixanta que ha mantingut els mateixos components, sense canvis, fins a l'actualitat. De fet Mario els hi va fer un homenatge a una de las Firas Internacionals del Disc i Cinema de Col.leccionisme que ell organitzaba, precisament per aquest fet, per ser l'únic grup amb els mateixos components. Tot i que Los Mustang van ser els eterns versioneros, també van gravar cançons pròpies, encara que poques, la

veritat, aquesta es deia que era seva, però nosaltres sempre hem tingut les nostres dubtes ja que també la van gravar Los Stop i altres artistes, entre ells Manolo Escobar, el del carro. Al blog us posem la portada d'aquest EP editat el 1967 i en el revers veureu la signatura de Santi Carulla dedicant el disc a Mario i comprovareu com no consten ells com a autors. En aquest EP també es recollien “Catedral de Winchester”, “Dandy” i “Veras que es verdad”. Per l'estat de la caràtula veurem que aquest EP porta moltes "guerres", però ancara sona molt bé i net.

Portadas de Los Mustang, a sota una foto d'ells i abaix veureu

un tebeo de la col.lecció Claro de Luna amb aquesta cançó

Los Catinos – Ayer cuando era joven

Un altre dels grans grups versioneros van ser Los Catinos, al costat dels Mustang els més destacats de la seva època. Inicialment es van nomenar Los Ticanos, però la discogràfica, molt llestos ells, van saber veure de seguida que Los Catinos era un nom molt millor i els hi van canviar. Van començar el 1963 i es van desfer deu anys més tard. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) (substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Entre 1963 i 1966 van gravar per Vergara, passant a Belter el 1967 i fins a 1973 en què van desfer-se, tot i que des de

fa uns quants anys Los Catinos han tornat als escenaris. El 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar, truqueu abans, per si de cas. Aquesta cançó que escoltem ara va ser un dels èxits del crooner americà Andy Williams, però es tractava d’una composició del francés Charles Aznavour que també la va gravar. Es va editar a la cara B d’un single que va treure Belter amb “Chica tengo noticias para ti” a l’altre cara, una gran cançó del grup de Nova York Mardi Grass que mai va arrivar a editar-se a Espanya. Mario te la versió mexicana que li va fer arrivar la seva novieta del pais dels mariachis, es deia Magnolia Santiago Martínez i desde finals dels seixanta tots dos és van perdre la pista.

Los Javaloyas – Margarita

Los Javaloyas van ser un dels grups pioners del pop que no sabíem era pop, al país. Es van crear el 1952 i van estar en actiu, fins a la mort de Luis Javaloyas, el seu fundador i líder. Van ser al costat de Los Catinos i després dels Mustang, els millors versioneros de la seva època. L'any 1967 Los Javaloyas van gravar dues cançons en català i van participar en el Quart Festival de la Cançó de Mallorca, encara que no van ser profetes a la seva terra. Los Javaloyas es van crear a València, però Luis Javaloyas es va establir a les Balears i la banda

va sofrir canvis fins aconseguir la seva formació més sòlida amb Serafín Nebot a la veu, saxo i clarinet, Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany (veu, bateria i trompeta) i el seu fundador el valencià José Luis Pérez Javaloyas que cantava i tocava flauta i piano. Luis morir a Palma, després de patir una llarga malaltia, el divendres 21 de setembre de 2007. Amb aquesta cançó del cantant Tony Dallara, Los Javaloyas i el seu autor van guanyar un dels Festivals de Mallorca i es una gran balada, un “peaso cansión”. Es trobava a un single amb "Vuelo 502" a l'altre cara, pero nosaltres us la treiem del doble CD recopilatori de Los Javaloyas recollin els seus singles per EMI que va editar el segell Rama Lama

Adamo – Un mechón de tus cabellos

Acabarem un altre vegada El Temps Passa… i la música queda amb el que va ser "O Rei dels Guateques", Salvatore Adamo. La veritat es que a aquellas festes particulars que ens montaven a cualsevol lloc on tot els del grup puguesim tindre intimitat, esperàvem impacients les cançons de Salvatore Adamo per poguer "Arrambar l’api" i ell no defraudava quasi mai. Va ser el cantant melòdic més important dels seixanta i el que més discos va vendre a Europa solsament superat per The Beatles. Però no era francès, ni tan sols belga, va néixa a Sicília, Itàlia, l'1 de novembre de 1943 i amb aquesta bella cançó plena de malenconia i amor, arriba el moment de "Fotre el camp", per tant i des de Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, per ara s'acaba El Temps Passa... i la música queda, amb "Lo Quimet i Lo Mario". La setmana que ve us portarem més música, anuncis i moltes anècdotes.