El Temps Passa programa 22-12-2011

BONES FESTES us desitgen Quimet i Mario
des de El Temps Passa,
recordant la nevada de Barcelona al 1962

Obrim la paradeta del Temps Passa... i la música queda a Galícia, una terra poc prolífera, aparentment, quan de música es tracta, però que va donar bons cantants i grups als seixanta. Us portem avui a una de les bandes amb una vida més longeva del panorama pop espanyol i que a més a més van canta i molt en gallec, ja a partir dels finals de la década, son Los Tamara. Començarem avui el programa amb una cançó que ens parla dels problemes que es tenen quan envies una carta i aquesta es tornada una i altre vegada. Salutacions de Quimet Curull i Mario Prades.

Los Tamara – Devuélvase al remitente

Es van crear el 1958 a la seva Galícia natal. Los Tamara eren Prudencio Romo (baix, violí, cantant i director artístic), Pucho Boedo (cantant), Alberto Romo (guitarra, acordió i violí), José Sarmiento (guitarra i clarinet), Enrique Paisal (piano, clarinet i acordió), Francisco Rodríguez (bateria i violí) i Germán Clariaga (violí i cantant). Tots ells multiinstrumentista i van debutar en un concurs de Ràdio Vigo que els va significar el seu primer contracte. Van començar a gravar a França amb el segell Bel-Air, fins que van ser contractats pel espanyol Zafiro amb els que van treure 8 EP 's, cambian despres de casa de discos. Són una de les bandes més estables del pop espanyol dels seixanta i creiem que encara es troben en actiu. Curiosament el nom va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro. Aquest tema, editat a un EP de1962, és tot un clàssic del rock and roll que va portar al cim de les llistes Elvis Presley.

Los Estudiantes – La Bamba

Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. De fet es van crear al 1959. Van ser un dels primers grups que van fer rock and roll a l’Espanya de la postguerra. Los Estudiantes de fet sorgeixen el 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col.legi de la Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. El 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar a tocar ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, tocant dos mesos cada nit al Palmerar d'Alacant, cobrant sis-centes pessetes per xou. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. El 1959 passen a ser Los Estudiantes després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. Es va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. També el 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb "Ready Teddy", "La bamba", "Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes dues últimes eren instrumentals. “La bamba que estem escoltan ara per obrir El Temps Passa... i la música queda, va ser el gran èxit de Richie Valens, de veritable nom Ricardo Valenzuela, però es tractava d’una adaptació d’un tema clàsic del folklore mexicà. Van gravar en total tres EP’s, l’ultim al 1964. Per Los Estudiantes van passar un munt de músics, entre ells Luis Sartorious.

Discos de los Estudiantes, a sota foto amb Fernando Arbex a la batería

Mimo – Muñeca viviente

A Mimo l'hem escoltat en diverses ocasions, va ser una prematura noia Ye-Yé que finalment va deixà la música l’any 1963, després de gravar quatre EP’s. En els dos últims la van acompanyar com a grup fix Los Jumps, però en el segon, del qual us extraiem aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, qui va recolzar a Mimo va ser l'italià, establert a Espanya, Filippo Carletti i el seu conjunt que més tard seria professor de cant de Miguel Ríos i grup d'acompanyament de molts solistes de l'època. El veritable nom de Mimo és Pilar García de la Mata i era nena de casa bona que es va voler dedicar a la música encara que als seus, això de la música moderna els sonava a xinès i arma que carrega el diable. L’any 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria dels Àngels de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. En aquest EP editat l’any 1960 s’anuncien com Mimo y Sus Rocks, va ser el primer disc per el segell Phillip ja que el primer el va editar Veriety que la van fer cantar en anglés. La cançó que escoltem es una versió del “Living doll” dels britànics Cliff Richard & The Shadows.

Los Flinstones – Hi Li Li Hi Lo

Los Flinstones eran un grup de Mallorca del que poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjansan el segell de Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font, Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van fer Los Flinstones mirant als britànics The Yardbirds que l’havien gravat, però els britànics que van ser famosos per haver tingut els millors guitarristes anglesos de l’ápoca (Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page) l’havien versionat ja que originalmente i a ritme de valset, es trobava a la banda sonora de la pel.lícula “Lili”, protagonitzada per una joveneta Leslie Carol, junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar, Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa Gabor i que era del 1953. Molts anys més tard la cançó va ser versiona a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als anys 80. Creiem que ho van fer els alemanys Bruce & Bongo, però no estem segurs d’aixó. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el mateig nom, bé eren The Flinstones, però aquest eren de les Illes Canaries i es van desfer al 1971. En aquest EP de Los Flinstones també es van incloure les cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.

Cartell de "Lili" i a sota foto de la pel.lícula

The Finder’s – No quiero que me dejes

The Finder’s van ser un grup de Barcelona, amb un munt de noms, des de Los Finders, a Àlex y Los Findes, passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però en realitat eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral.lel, la genial i recordada Mary Santpere. La cançó la traiem d'un EP que va treure Marfer el 1967 i es tracta de la versió del “Let's spend the night together" dels Rolling Stones i en el disc també versionen "Pamela, Pamela" dels anglesos Wayne Fontana & The Mindbenders, junt a “El creep” i “Ven conmigo”. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Robert Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear el 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Robert per crear Àlex i Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució el 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vam tornar a trobar, ja en els anys 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. Per cert, feia molt de temps que no els escoltavem.

Gelu – Después de seis tequilas

Tornem a escoltar a Gelu, avui amb aquesta cançó ons ens parla del que passa despres de pendres sis tequiles i es que despres de sis tequiles et tractes fins i tot amb Deu de tú. Gelu es va donar a conèixa l’any 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" que ja havie gravat Ramón Calduch i aquest que escoltem ara "Despues de seis tequilas", es clar que al EP també es recollien “Detrás del Horizonte” i “Bras dessus, bras dessous”. Aquest disc, el seu primer EP i que va representar el seu debut, va ser editat l’any 1960. La cançó es una versió, amb lletra, aixó si, ja que l’original era instrumental i la van gravar inicialment els nord-americans The Champs titulan-la “Too much tequila” si bé nosaltres creiem que no era d’ells. També al 1960 es va gravar una versió de la cançó a carrec de l’Orquesta del mestre Josep Solà i on el trompetista va ser Rudy Ventura, a ritme de cha cha chá. De fet van haver-ni varies versions d’aquesta cançó al pais. Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament com Gelu, va néixa a Granada, l'any 1945.

Latin Quartet – La misma playa

No fa moltes setmanes escoltàvem aquesta cançó en la versió de Karina y Los Jaguars, ara us portem a un dels grups amb millors músics sorgit a Catalunya. Los Latin Quartet junt al Latin Combo, eran la "Crem de la crem" dels músics catalans, liderats per el mestre Francesc Burrull i dels que ara us oferim aquesta bona versió del clàsic italia. Los Latin Quartet eren Agapit Torrent al saxo i guitarra que també va tocar amb el Latin Combo en alguna ocasió, Francesc Burrull al piano, Lluís Sala s'encarregava de la bateria i Enric Ponsa al baix. L'any 1954, la formació de Los Latin Quartet va ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i Enrique Cifuentes. Alguns dels seus components van tenir grups paral.lels com Frank Miller i els seus Hispània Soul, Liders Grup i l'Oquestra Selvatana i la trajectòria de Francesc Burrull és de sobres coneguda. Per cert que en la portada d'aquest disc, veureu a Francesc Burrull que va sense el seu mostacho caracteristic, peró destaca per "nassos". A part de “La misma playa”, una versió del "Stessa Spiaggia, Stesso Mare" de Mina, en aquest EP editat per Belter l’any 1964 també s’incluïan “Pigalle”, “Tienes la sonrisa de la Gioconda” i “Sukiyaki”.

Los Tonks – Sin tu amor

Aquesta cançó la treiem del segon EP de Los Tonks, publicat l’any 1967 i que va treure EMI. Los Tonks va ser un grup de Barcelona integrat per Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruíz (Barcelona 18-04-1948) baix i Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser Dario (Barcelona 19-06-1947). Poc despres de treure aquest disc el grup es va desfer. Juan José va entrar en Los Mustang substituint a Marco Rossi mentre complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'en va anar a fer el soldat. També va tocar amb Los Diablos i actualment ho fa amb Los Sírex. Alguns dels seus membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen. Per cert, al primer EP de Los Tonks s’incluïe “Penny Lane” dels Beatles i us explicarem una curiositat al respecte. Una de les regidores de l'ajuntament de Liverpool, va proposar canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de la ciutat ja que ostentaven el nom de famosos negrers, és a dir gent que es va fer rica comerciant amb esclaus. Era un tema en el què tots els regidors semblaven estar d'acord, però el problema va sorgir quan es va veure que un dels noms a canviar era Penny Lane, al conegut barri, plaça i carreró i és que actualment encara hi ha molts dels comerços dels que parlen The Beatles en la seva cançó i de resultes d'això i tenint en compte que tant Penny Lane com Abbey Road formen part de les rutes turístiques britàniques, la moció va ser rebutjada. L’any 1968 Círculo de Lectores va treure un LP compartit amb llicencia d'EMI, on s'incloïen dues cançons de Los Tonks, juntament amb altres tantes de Lone Star, Los Javaloyas, Los Salvajes i Los Mustang.

Los Tonks i a sota LP compartit

Hermanas Navarro – Bye Bye Love

Las mexicanes Hermanas Navarro eren Socorro i Rosina Navarro que van neixa a Torreón, Coahuila. El seu tema més conegut va ser "Pepe", aquell que no és que no premés quan ballava, és que Pepe sabia com prémer a la xicota, gravat a principis dels 60 amb l'Orquestra de Rafael de Paz. Las Hermanas Navarro van incursiona i molt en el rock and roll i el pop d’aquells anys, sent un dels primer duets femenins en cantar rock and roll en castellà, per aixó sonan ara aquí a El Temps Passa… i la música queda. Cal recordar que Las Hermanas Navarro van ser les veritables introductores del rock and roll en castellà, començant a gravar versions d'aquest génere molt abans que Los Llopis i per descomptat que els grups mexicans, això si, molt més en la línia de les Andrew Sisters que la de aquells pioners del rock and roll. Per cert que en els anys seixanta Las Hermanas Navarro van gravar un anunci publicitant la Coca-Cola Gran. Las Hermanas Navarro van gravar amb el segell RCA Mèxic i aquesta cançó es una versió que van fer del èxit del duet nord-americà The Everly Brothers.

Les Germanes Navarro

Los Machucambos – La chica de Ipanema

Los Machucambos van ser un tercet format a finals dels 50 i establert a París. Estava integrat al principi per una cantant de Costa Rica anomenada Julia Corts, el peruà Milton Zapata i l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE, en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos estava centrada en temes del folklore sud-americà, encara que també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols. Un dels seus majors èxits discogràfics va ser "La bamba" que hem escoltat en començar el programa per Los Estudiants i que gairebé sempre va ser la targeta de presentació de  Los Machucambos. Parlant d'aquest tema que escoltem ara, un clàssic de la bossa compost per Antonio Carlos Jobin i Vinicius de Moraes (a la foto i molt joves), la seva creació va ser curiosa i al mateix temps molt simple. Tots dos músics baixaven a un chiringito situats en el camí a la platja carioca d'Ipanema, allà asseguts al sol o a l'ombra contemplaven a la gent passar. Un dia van descobrir a una jove garota, una noia que gronxava els malucs de forma molt suggerent en caminar i que els va inspirar aquesta cançó. Originalment havia de titular-se "Menina que passa", però quan la va gravar Joao Gilberto amb el saxofonista Stan Getz i també la va gravar en anglès Astrud Gilberto, el 19 de març de 1963, van decidir canviar-li el títol i va ser un encert. En aquesta gravació els va acompanyar al piano el propi Tom Jobin i es va publicar al LP "Getz / Gilberto". És clar que en realitat no van ser ells els primers que la van gravar, el primer va ser Pery Ribeiro, el mateix any, això si. Curiosament i molt temps més tard, la garota, Heloísa Eneida Menezes Paes Pinto (a la foto, a la actualitat), aquella noia de cadenciós i sensual moviment, va presentar als autors una demanda exigint cobrar drets d'autor ja que havien reconegut públicament que ella havia inspirat la cançó. No sabem com va acabar la demanda, però quan la noia es va casar, Tom Jobim i la seva esposa Teresa van ser els padrins del casament. Heloisa és propietària actualment d'una cadena de locals de venda de bikinis anomenat, com no, Garota de Ipanema. Si al Brasil tinguessin al capdavant del seu SGAE a un Teddy Bautista, segur que la garota tindrie problemes.

Los Payos – Adios a Jamaica

Los Payos eren José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez, van funcionar de 1967 a 1972. Després de la seva dissolució, Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en humorista i faria famosa la frase "Vente pa Espanya Tío", Eduardo crearia amb Jesús de la Rosa i Tele Palacios el mític grup de rock andalus Triana i després de la seva dissolució en morir Jesús de la Rosa a un accident de cotxe, Eduardo gravaria dos discos en solitari firman com Eduardo Rodríguez Rodway (a la foto), mentre que el Pibe es va unir a Alameda, un altre bona banda de rock andalus. Durant un temps Los Payos van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. El single amb aquesta cançó és de 1969, el seu tercer disc i va sortir després del "María Isabel", el seu gran hit. Van ser produïts per Alain Milhaud i aquest tema era a la cara B. Es tracta d’un tema ple de folk amb poc caire de rumbeta. “Jamaica Farewell” es un calipso que van popularitzà Harry Belafonte, The Brothers Four i altres. A l’altre cara es trobava “Mi pequeña Anita” que ja l’hem escoltat. Per cert, un single amb la cançó “Sr. Doctor” de Los Payos, va ser regalat a la col.lecció de Mirinda, competencia als Discos Sorpresa de Fundador.

Els Dracs – Colors

Aquí us portem un altre cançó del grup català Els Dracs. Es tracta d’una versió del famos tema del britànic Donovan que a Catalunya va ser una cançó de referensia per els grups que cantaven en la llengua de Mossen Cinto, sobre tot per els que feien folk. Pero els Dracs respecte el sentit original de la cançó de Donovan. De fet a nosaltres aquest tema sempre en recorda els anuncis de Pinturas Titán. Per cert Mario va treballar un temps a la factoria Titán de Barcelona, al final o començament de la Granvia, llavors coneguda com Avenida de José Antonio Primo de Rivera, a prop de Sant Adrià del Besos. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i també van gravar en castella i molt, fen-se dir Los Dracs. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 3 EP 's en català per Concentric i un grapat en castellà per Discos Alma. Creiem recordar que el guitarra era Carlos Rubio, encara que no estem segurs i el bateria Vicente Carós que va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En aquest EP i a part de “Colors”, trobaven “Nomes pensava en tu”, “Es la meva vida” i “Quan”.

Víctor Manuel – El cobarde

No volem que ningú pugui sentir ofès pels nostres comentaris quan vam escoltar fa uns programes, a Víctor Manuel cantant aquella cançó lloant al Franquito. Per això avui farem una mica d'història. L'asturià Víctor Manuel San José Sánchez, va néixa a Mieres del Camí el 7 de juliol de 1947, a partir de 1963 i després de presentar-se a un concurs de ràdio, passa a ser cantant de l'Orquestra Bossa Nova, treball pel qual cobrava 175 pessetes al dia. Va participar en el programa de televisió Salto a la fama i durant any i mig, va cantar cada diumenge al programa concurs La Nueva Ola Musical, presentat per Bobby Deglané a l'emissora La Voz de Madrid. El 1965 i com a solista pop signa amb Belter i comença la seva carrera com a Víctor Manuel. També el 1965 ingressa a la Societat d'Autors d'Espanya, el SGAE i en el 66 va participar al Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm, de fet es va presentar en un munt de festivals, com el Festival del Miño (Ourense), Festival de Eo (Vegadeo), Festival del Atlántico (Canaries), entre molts altres, en uns com cantautor i en altres solsament com autor. Com podeu comprovar els seus inicis van ser molt a l'estil de moda en aquella època per a qualsevol cantant de música moderna. Possiblement aquests inicis tan innocus i la cançó del Siscu van fer que pogués canviar radicalment i gravar "La Romeria" i sobretot aquesta cançó que us portem ara i que la va presentar també al Festival del Atlántico, on va agradà al públic, però no a les autoritats de les Illes Canàries que van considerar "El cobarde" com un tema antibel.licista i contrari a l'exèrcit. En principi la cançó va resultar guanyadora però l'organització fa que es repeteixi la votació i ja no va guanyar, és clar. Víctor Manuel va estar a punt de ser detingut, però un component de Los Sabandeños aconsegueix evitar-ho. El 1968 és cridat a files i fa la mili com caporal a aviació, a Valladolid, la va acabar el 20 d'octubre de 1969. Aquest tema de 1968 es trobava en un single amb "El tren de madera" a l'altra cara i avui us explicarem una curiositat, el single del qual la extraiem l'hi van regalar a Mario, bé l'hi van regalar a la seva mare, en comprar Formatgets MG, era un disc promocional de la firma MG que de fet va regalar discos de molts artistes, unint-se a les campanyes de Disco Sorpresa de Fundador i Mirinda.

Silvana Velasco – Si encuentras a mi amor

Una de les bones veus del pop espanyol dels seixanta va ser la cantant Silvana Velasco, amb una carrera àmplia i molt important i que a més a més va compondre algunes de les seves cançons. Curiosament la discografia de Silvana Velasco mai ha estat reeditada en versió CD, ni tan sols en algun recopilatori dels 70 o 80 en vinil. Només recordem una col.lecció titulada "Chicas Ye-Yé" en el qual es recollien alguns temes seus en el volum 5. És una veritable pena perquè avui gairebé no es recorda a Silvana Velasco i això que la seva qualitat la comprovareu escoltant aquest tema amb uns arranjaments d'òrgan Hammond destacables i que a més a més, la nena estava de molt bon veure. El seu veritable nom era Silvana Rosa Caravera Núñez i va néixa a Madrid el 1947. Va aconseguir uns quants premis en diversos festivals de moda, com el d'Interpretació al Festival de la Costa del Sol i també en el de l'Atlàntic i va obtenir el premi a la millor lletra en el de Benidorm. Aquesta cançó es trobava en el seu primer EP, el seu quart disc. Va ser editat per Zafiro el 1964 i també es recollien “Y volvamos al amor”, “Solo pienso en él” i el “Sapore di sale” de Gino Paoli. Quan va començar a dedicar-se a l'espectacle va actuar en la pel.lícula “Siempre es Domingo” de Fernando Palacios, filmada el 1961, però Silvana Velasco va preferir dedicar-se a la cançó. Els seus tres primers discos, tots ells singles, van ser Discos Sorpresa de Fundador i també discos per a màquines tocadiscs, els populars junkelbox de monedes, aquest és el primer en què per fi, podem veure la seva foto a la portada ja que els altres no tenien caràtula. De fet les cançons dels seus tres primers singles van ser aprofitades com a farciment en EP 's que es van publicar posteriorment. En el 67 Silvana Velasco va signar amb RCA, més tard passaria a Iberofón i el seu últim disc es va publicar a través de Euterpe l’any 1976.

Los Quando’s – Una tontería

“Something stupid” va ser la cançó que va confirmar a Nancy Sinatra com a cantant, després d'aquelles botes que eren per caminar, la va gravar a duet amb el seu pare, el gran Frank Sinatra. Ara ens la versionen Los Quando’s un d'aquests grups que no van ser valorats com la seva qualitat musical es mereixia, és clar que també cal reconèixa que ells s’ho van buscar ja que van debutar el 1965 creant un ball de moda El Quando, d'efímera vida i oblidable mala qualitat que pretenia emular a la Yenka i no era res més que una horterada. Us en recordeu d'un grup que hem escoltat en algunes ocasions a El Temps Passa... i la música queda que es deien Los Brujos? Doncs bé, quan Los Brujos (disc al costat) es van desfer, Mariny Callejo es va dedicar a la producció i Tito Mora i Luis Gardey a la seva carrera en solitari, els altres components van crear Los Quando’s. Inicialment eren Joaquín Laria (baix i trompeta), Fernando del Olmo (bateria), l'argentí Ricardo Ceratto (cantant i acordió) que havia arribat a Espanya el 1962 i havia gravat aquí discos com Ricardo Ceratto y Los Big Boys i que ja en els 70 tindria una bona carrera com a cantautor, sense oblidar a Luis Carmona (guitarra) i la cantant Emilia Cámara. Aquesta cançó es trobava en el seu sisè EP editat per Marfer el 1967 amb "El toro se fue de cumbia", “Suéltame” i “Eso es el amor”. Amb Marfer, tot un subsegell, van gravar dos EP 's, l'últim a el 68 i es van desfer. Ricardo Ceratto es llançaria com cantautor, morin als 90, mentre que Joaquín Laria pasaría a la Radio Topolino Orquesta.

The Rocking Boys – Monday, Monday

Els andalusos The Rocking Boys que van ser una de les grans bandes dels seixanta, ens porten la seva versió del gran èxit dels nord-americans The Mamas & The Papas. Quan parlem de pop espanyol dels seixanta, un dels grups a tenir en compte són Los Rocking Boys, una banda sorgida a La Línea de la Concepció, a Càdis, a finals dels 50. El 1961 es van presentar al "Ier Certamen Internacional de Conjuntos Musicales" de Madrid, quedant en el 2 º lloc. Eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i cantant). Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que es va convertir en el seu representant. El segell Rama Lama va reeditar els seus EP’s i singles dins d’un doble CD que va estar remasteritzat, si bé originalmet aquesta cançó es trobava a un EP amb “No te lo crees ni tú” que també és va publicar a un altre EP compartit amb altres participans del VII Festival de la Canción Hispano Portuguesa de Aranda de Duero, “Algo” i “No se” que va editar Belter l’any 1966.

Discos i a sota foto de The Rocking Boys

Los Top-Son – Recuerdos de verano

Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar a França, els seus companys havien de negociar discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio es marches. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo per Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat Enrique Guzmán i aquesta cançó que també va ser composta per Pascual i que ara sona a El Temps Passa... i la música queda. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas (a la foto). Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en el què compten amb Bruno Lomas com a cantant. Pascual Olivas l'any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.

Los Z-66 – Haz de mi una isla

Aquesta cançó va ser el gran èxit del cantant britànic Noel Harrison, fill de l'actor Rex Harrison, aquell del "My fair Lady". Ara ens la versionen i molt bé els Z-66 i amb els mallorquins tancarem per avui El Temps Passa... i la música queda. Els Zeta estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix i The Animals ja que era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffrevs. Els Z-66 es formà a Mallorca el 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios.Quan es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra.

Nosaltres fotem el camp, avui no hem tingut ni anuncis, ni secció catalana ni tan siquiera Parrafada, pero abans de marxar, aixó si, us deixarem la Pin-Up d’avui, una noia a la que agrada la mecànica i vol arreglar el cotxe.

Desde la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ona La Torre, tanquem per avui la paradeta de El Temps Passa... i la música queda.

Però abans de marxar volem desitgaros

B O N E S    F E S T E S

Xiquets, xiquetes, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres


Enllaç per descarregar el programa