El Temps Passa: El Temps Passa programa 29-12-2011

En un moment de retallada general era cosa previsible que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual no és quedés tal i com ratja. La baixada del pressupost per TV3 és del 13,3% i aixó suposarà que tinguin que tancar dos del sis canals que emeten actualment per la televisió autonómica catalana. La veritat es que no sabem de que es queixa Mónica Terribas. Ella i com a directora de la cadena, el passat 27 d’octubre no va autoritzar que TV3 entrevistés a Artur Mas al.legant la proximitat de les eleccions. L’entrevista li va fer Josep Cuní (a la foto feta per Mario Prades, el veureu amb Josep Guardiola, Victoria de los Ángeles, Núria Feliu i l'ex-conseller Guitar), un gran profesional del que tindria que aprende una mica la Terribas i que ara treballa des de 8 TV. Es clar que fa un parell de setmanes, la señora Terribas finalment i passadas les eleccions, aixó si, va entrevistar al President de la Generalitat i francament, allò va ser una mostra de mala educació i falta de professionalitat per part de Mònica Terribes

que pretenia "conduir aquella entrevista" de tal manera que finalment Mario que és periodista des de fa més de trenta anys, va canviar de canal ja que sentia el que en castellà diuen "vergüenza ajena". Més que una entrevista, la sensació tota l'estona va ser la d'estar veient un debat electoral entre dos líders de partits polítics completament oposats. Molts des d’el Govern estan farts de l’actual directora de TV3, fervent i declarada simpatiçan d’Esquerra Republicana i per supossat el fet de que ella es dediqui a tocar els pebrots a aquells que li paguen la nómina, molt crescuda, no penseu un altre cosa, ara te consecuencies. Tot plegat, la lògica hagues estat que en canviar el govern de la Generalitat, Mónica fos cessada del seu càrrec, cosa que els d’Esquerra Republicana han fet a municipis on van entrar a manar o altres en els que van fer pactes nocturns per montar-se mocions de censura, entre ells Constantí, abans del catacloc que va patir el Partit a les últimes eleccions, però el tarannà democràtic d'Artur Mas i CIU i suposem que per alló del "nosaltres no som així", va fer que la mantinguessin al càrrec, això suposem que li ha donat ínfules a la Terribas i ara i davant la retallada, per altre part necesaria, amenaça amb treurens el futbol. Possiblement el que tindrien que fer des de la Generalitat és fotra fora a aquesta persona que en lloc de fer la seva tasca, es dedica a fer política

subliminal des d'un càrrec que li paguen aquells als quals ataca. A més, Si ens treuen el futbol Què? És molt més important la sanitat o l'educació que la senyora Terribes i la seva amenaça sobre treure el futbol de TV3. Nosaltres com que de política no hi entenem, anem a començar El Temps Passa... i la música queda, recordant ritmes de moda en els seixanta. Avui tindrem rock and roll, per descomptat, però també twist i madison, pop d'uns anys daurats en què ignoràvem que aquella música que per a nosaltres era "música moderna" es diria pop, de la mateixa manera que fa uns anys hem esbrinat que existia en els seixanta la música garatge, encara que la gent que ens dedicàvem a la música tampoc teníem ni idea del que era això, llevat que estigués vinculat als locals d'assaig. Per cert, avui finalment parlarem de El Hombre Enmascarado. ¡Ala!

Los T.N.T. – Hey baby, madison

El tercet uruguaià Los TNT van portar a l'èxit a Espanya i Amèrica Llatina moltes cançons anglosaxones com aquesta on ens parlan del màdison, un ritme de moda sobre tot gracies a la pel.lícula “Hatari”. Los TNT eren tres germans urugüaians i les sigles del seu nom no tenen res a veure amb el producte explosiu, encara que tinguin la seva similitud, són les inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no eren tampoc aquests els seus veritables noms. Tony es deia en realitat Edelweiss, Nelly responia al d'Argentina G. i Tim es deia realment Hermes David Faustino, tots amb el cognom

Croatto, aixó si. El 1960 van gravar a l'Argentina el seu primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que va ser un èxit internacional i es va englobar en l'anomenada "Nueva Ola" argentina. A partir de 1962 es van establir a Espanya recollint un èxit rere l'altre. Amb l'arribada del beat i el pop-rock, van ser desplaçats i es van desfer el 1966. El 1964 Los TNT van representar a Espanya en el Festival de la Cançó d'Eurovisió que va guanyar Gigliola Cinquetti amb "No tengo edad”, ells van interpretà el tema “Caracola”, però només van obtenir la posició 12. El reglament del festival en aquell llavors, que només permetia solistes i duos, els va obligar a anar amb Nelly com a cantant solista i acompanyada del cor format per Tim i Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho complicat aquests festivalers.

Lita Torelló – St. Tropez Twist

Aquest tema, compost i interpretat originalment per Peppino di Capri, es trobava en un dels molts EP 's que Lita Torelló va publicar amb el segell Vergara l’any 1964 i a més d'aquest twist, al disc trobàvem “Mama”, “More” i “América” que era del musical “West side story”. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP

compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non" (portada del disc al costat). Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines.

Una fotografia de Lita Torello molt més recent agafada

del facebook (Foto: Xavier Mercadé)

Tony & Charley – Bailando rock twist

Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda. Va començar gravant en solitari per després crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. El 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62, però després i sembla ser que per "diferències musicals" acabaren amb aquesta unió. Tony volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" el 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroners. Un grup on van tocar desde Max Sunyer a Santi Picó, passant per Kitflus. La cançó que escoltem ara "Bailando rock twist", és de 1962 y per suposat es va editar en format EP, era una composició de Charley Kurtz i en aquest disc també trobaven “Yo quisiera” que va ser escrita per Tony, junt a dues versions “Vueltas y Vueltas” que era original de Bob Lewis i tot un clàsic del gospel americà, “Whem the saints go marchin' in march”, ara a ritme mes rockanroler.

Los Llopis – No seas cruel

Aquest va ser un dels grans èxits d'Elvis Presley, a qui es coneixia com Elvis Pelvis i que en els seus inicis va ser vetat per les televisions nord-americanes que només emetien la seva imatge filmada del Rey, de cintura cap amunt ja que els seus moviments de maluc es van considerar provocatius i lascius . Los Llopis versionen molt bé aquest clàssic del rock and roll a un EP on també es trobaven "Rock a beating boogie", "La Puerta verde" i "Hasta luego cocodrilo". Los Llopis van ser els primer en fer rock’n’roll al estil americà. Es van crear a Cuba l’any 1951 i inicialmente es van cridar Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista

Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and rol al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. Més tard es van traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a Espanya, encara que la casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme "patxanguer" prové d’aquesta cançó, un dels seus primers grans èxits aquí al país, "La Pachanga".

Los Llopis

Mike Kennedy – Multiplication

“Multiplication” va ser un dels èxits del cantant i actor nord-americà Bobby Darin que creiem, encara que no estem segurs, la cantava en el film "En arribar setembre". Aquesta és la versió que va realitzar el cantant d'origen alemany Mike Kögel (Berlín, 25 d'abril de 1945), que quan va deixà Los Bravos al 1969 per llançar-se en solitari, va passar a ser Mike Kennedy. Aquest tema es trobava en el que va ser el seu últim LP en solitari, un disc gran titulat "Made in USA". La veritat és que quan es va incorporar al grup mallorquí The Runaways ell ja tenia una interessant carrera al seu país i havia gravat un disc com Mike Ratt. Quan i ja com Mike & The Runaways es

van venir d'Alemanya a Mallorca, Mike tenia veritables problemes per cantar en castellà i de fet en el seu primer EP, les cançons en angles si, però les dues en la llengua de Cervantes no les canta ell. Ja el 1966 i amb components dels Sonor va sorgir Los Bravos. Per cert, sabeu que quan a les oficines de DECCA a Londres es van escollir les cançons per al segon single de Los Bravos, el tema "Black is black" va ser rebutjat per ells ja que no els va agradar. Van ser l'arranjador anglès Ivor Raymonde i el productor Alain Milhaud els que els van convèncer per gravar-la. El resultat és que va ser un èxit total, "Black is black" va ser número 1 a Espanya durant dotze setmanes, va arribar al

número dos a les llistes angleses de singles i al número quatre en el Billboard americà. Es diu que la seva discogràfica no els va recolzar per a un llançament als Estats Units, però això és fals. Els discos que van seguir no van estar a l'altura. A més van realitzar una gira internacional que va tenir els seus problemes. A Turquia van haver de sortir del local on actuaven escortats a causa del lamentable aspecte amb el qual va sortir Mike Kennedy a cantar gràcies a certes substàncies al.lucinògenes proporcionades per un taxista turc i als Estats Units van estar a punt de cancel.lar-les la gira perquè Mike Kennedy no es volia vacunar, cosa imprescindible per entrar al país. Finalment va acceptar, però la cosa va anar malament. Per això van retrocedir i es van llançar ja només a per el mercat espanyol.

Portades de singles de Mike Kennedy, a sota foto

de Mike i Mario Prades a un sopar, feta per Montse

Los Pekenikes – Apache

Els Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Saiz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, pensem que no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". "Apache" era una versió del grup angles The Shadows que al seu torn havien versionat ja que el seu autor és Jerry Lordan i el primer que la va gravar va ser l'extraordinari guitarrista britànic Bert Weedon que havia estat professor de Hank Marvin i al qual li va demanar autorització per a gravar "Apache", convertint-se en un dels millors temes de la carrera instrumental de The Shadows. Tony Luz va formar part dels Pekenikes de 1961 a 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la

composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 1971. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor. Però es diu que va deixà a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón. La veritat es que a nosaltres les dates no ens queadren massa ja que si feia milicies solsament eren al estiu,i durant cinc anys, si va fer la mili normal es feia als 21 anys y eren 18 mesos i si va marchar voluntari era als 18 anys i durava 24 mesos. Deixem-ho així.

Caràtules i a sota una foto dels Pekenikes a la seva época amb metalls

Los Estudiantes – La pulga

Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. De fet es van crear al 1959. Van ser un dels primers grups que van fer rock and roll a l’Espanya de la postguerra. Los Estudiantes sorgeixen en realitat l’any 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col.legi de la Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. El 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar a tocar ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, tocant dos mesos cada nit al Palmerar d'Alacant,

cobrant sis-centes pessetes per xou. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. El 1959 passen ja a ser Los Estudiantes després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. S’en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L’any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb "Ready Teddy", "La bamba", "Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes dues últimes eren instrumentals. Van gravar en total tres EP’s, l’ultim i del que us treiem aquesta cançó que escoltem ara, va ser de 1964. Per Los Estudiantes van passar un munt de músics, entre ells Luis Sartorious. Per cert, aquest i Luis Arbex van morir en accidents de tràfic, un als seixanta, l'altre ja als setanta.

El primer i segon EP i a sota una foto de Los Estudiantes

Dúo Dinámico – Little darling

El setembre de 1959 el Dúo Dinámico treuen el seu primer EP al carrer. D'aquest primer disc us extraiem aquesta cançó que escoltarem ara, una versió del tema de The Gladiolas. Manuel de la Calva, prometedor nedador i jugador de waterpolo i Ramón Arcusa que era estudiant, es coneixen quan tots dos treballen a la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA, a Barcelona. A la festa de Nadal de l'empresa, l'any 1958, tots dos canten junts algunes cançons. Els companys al.lucinen i els animen a seguir professionalment. L’any 1968 el Dúo Dinámico decideixen canviar el seu nom pel de Manolo y Ramón ja que senten que estan sent desplaçats pel

pop dels nous grups. Van estar en actiu fins a finals dels 70, peró el Dúo Dinámico van tornar el 1986 i avui segueixen actuant i sent una referència quan es parla de la música espanyola dels seixanta. Per cert que a hores d’ara ja han de tenir el seu nou disc al carrer, on hi ha un duet amb Joan Manuel Serrat cantant el "La, la, la", creiem que en català. En el seu primer EP també es recollien "Recordándote", "Alone" i "Cowboy", tot versions, si bé l'èxit del Dúo Dinámico va arrivar amb el segon EP on es va incloure "Rogar". Fa poques setmanes el Dúo van estar al programa de Teresa Campos i sembla ser que va ser tot un record d'audiencia.

A sota el Dúo Dinámico actuan al programa de María Teresa

Campos (Fotos de la web del Dúo Dinámico)

Los Sírex – Todas las mañanas

Aquesta cançó, igual que les altres tres que configuraven aquest EP editat per Vergara el 1966, van formar part del primer LP de Los Sírex, un recopilatori en què només aquests quatre temes eren inèdits i que es va publicar al 65. Aquest tema va estar composat per Guillermo, igual que "Lo sabes" i "Siempre te retrasas", però també hi havia una versió, "Cuando más lejos estoy" que era del Dúo Dinámico i que seguint el seu costum també la van gravar. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques seguien imposant-lis versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor

Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser el 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga (a la foto feta per Mario aquella nit), a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar amb la seva dona a viure a Alemanya. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista.

Los Sírex ara

Los Brincos – Giulietta

Un dels millors EP’s de la primera etapa de Los Brincos va se aquest os es trobava la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda. És una de les millors cançons en la cursa de Los Brincos va ser "Giulietta" que es trobava en el mateix EP on estaven "Un sorbito de champagne", "Renacerá" i "Tu en mi" i que con us deiem, es al nostr parer el seu millor EP i també el últim en el qual van intervenir Juan Pardo i Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el

protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. El 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Per cert, Los Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells, la discográfica o la productora Mariny Callejo o tot junts, van decidir que no, ells no necesitaven una promoció així, vaja colla de Lumbreras.

Los Brincos, la seva primera formació

Los Cheyenes – Devuélveme el corazón

A Barcelona van sorgir molts grups, de fet es deia que a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un grup del que avui es cridaria música garatge. Van començar l'any 1964. Si bé abans ja havien estat rebutjats per Belter i Vergara, va ser finalment RCA qui els va signar un contracte, clar que d'alguna manera van haver de claudicar des del principi ja que en el seu primer single els van obligar a gravar "Válgame la Macarena", una horterada de les que vam parlar fa un parell de programes. Los Cheyenes eren els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i Joseline Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramon Colom (bateria). Eren molt joves, el més gran tot just 19 anys i el més petit tenia 15. Van ser el grup amb les gangues més llargues del panorama espanyol de la dècada. De fet amb el seu aspecte trencador i la seva actitud provocadora, haver estat vetats a TVE pels

seus cabells, al costat de tenir l'amplificació més potent d'aquells anys van fer que Los Cheyenes es convertissin en un grup de culte amb molts seguidors, encara que les vendes dels seus discos no van ser igual de significtivas. Després canvis en la formació es van desfer definitivament en 1968. Us explicarem una anècdota. A mitjans dels seixanta Mario treballava a Barcelona d'aprenent en una serralleria propietat del Sr Roca, al carrer Jaime Roig, a Sants. Estava una vegada Mario ajupit i soldant a l'elèctrica quan a través del reflexe del vidre de la màscara va veure darrere seu a quatre noies que havien entrat a la serralleria i parlaven amb el seu cap. Ell, tot chulito, es va aixecar dient "Quin noies més guapes que entren al taller, jefe..." el tall va ser terrible, eren Los Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de tocar-li la cara. "Devuélveme el corazón" és un tema ple de rhytm'n' blues que es trobava en el seu segon EP, publicat el 1965 i amb quatre cançons pròpies. En total Los Cheyenes van deixà enregistrats quatre EP's i un single.

Los Cheyenes, el grup amb els cabells més llarcs del pop-rock espanyol de l'época

Los Archiduques – Lamento de gaitas

Los Archiduques van ser un grup asturià amb una discografia escassa, però això si, en la seva trajectòria destaca el fet que un dels seus cantants fora Tino Casal, precisament ell és el que canta en aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda. Es trobava com a cara A del primer single que Tino Casal va gravar amb Los Archiduques l’any 1967 o potsé va ser ja al 68. Per el single dels Archiduques amb “Lamento de gaitas” que era del 67, confirmat, s'han arribat a pagar més de 20.000 de les antigues pessetes en fires de col.leccionisme. Los Archiduques es van formar el 1963, a Oviedo. Inicialment eren Tony a la guitarra solista, Claudio a la rítmica, Tito al baix, Pedro a la

bateria i el melillenc Armando Pelayo a l'òrgan. Tino Casal que als 80 es va convertir en el Rei del Glam espanyol, tocava anteriorment a Los Zafiros Negros i tenia només 17 anys quan es va incorporar als asturians l’any 1967. Els membres originals de Los Archiduques es reunirien de nou l'any 1982 per gravar el seu major èxit, pel que sempre seran recordats "Lamento de gaitas" que de fet no era una cançó d’ells, es tracta d’una versió del tema "I Love How You Love Me" dels germans Paul i Barry Ryan quan eran duet. Aixó si, els asturians incluien acompanyament de sacs de gamecs (gaitas) asturianes. Curiosament, el gran èxit de la carrera de Tino Casal ja als anys 80 va ser “Eloise” que era també una cançó de Paul Ryan que va cantar el seu germà Barry Ryan, quan el duet ja s’havie saparat.

Mario Prades amb Tino Casal

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Aquesta cançó es trobava a un EP que Los Gatos Negros van editar mitgansan Vergara l’any 1965, om la peça estrella va ser “Cadillac” dels Kinks, de fet aquest es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The Yardbirds i el "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros, es van crear el 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja al 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anan incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP en 1987. Ells es van desfer el 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark

Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment al 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser solsament Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desferse als anys setanta, van tornar als 80 un’altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no va funcionar.

La Parrafada

El Hombre Emascarado

Avui finalment parlarem de El Hombre Enmascarado. Ja toca.

Els tebeos de El Fantasma que es va anomenar El Hombre Enmascarado a Espanya i The Phantom en la versió original en anglès, és una sèrie clàssica d'historietes d'aventures, considerada també una precursora estètica del còmic de superherois que amagaven la seva identitat, quan no la serie pionera. De fet va sortir un suoer heroi de serie B que es deie Superargo el Gigante i la roba era calcada de l'Home Enmascarat. The Phantom va ser creat pel guionista Lee Falk, de veritable nom Leon Harrison Gross (a la foto) el 1936 amb la col.laboració de dibuixants com Ray Moore i Sabeu una cosa? El Hombre Enmascarado encara es pública en l'actualitat i ha gaudit d'adaptacions a altres mitjans, com novel.les, sèries de televisió i també el cinema. Durant els anys 50 i els 60 va ser líder de venta al país, Mario tenía la col.lecció sensera fins a finals dels seixanta. El Hombre Enmascarado, també conegut com Némesis de

Pirates, va començar a aparèixa com tira còmica diària el 17 de febrer de 1936 i a partir del 18 de maig de 1939, també com a suplement dominical en color.

A Espanya El Hombre Enmascarado va ser als anys seixanta uns tebeos que es van editar com còmics apaïsats de major mesura que el Capitán Trueno, El Jabato o Hazañas Bélicas, encara que després també va sortir en format vertical.

Va estar englobat en la col.lecció Héroes Modernos, on també estaven Flash Gordon, Mandrake el Mago i uns quants més.

Segons l'autor, per a la creació d'aquest heroi que ocultava el seu rostre, es va inspirar en Tarzan, Kipling i Robin Hood, als quals cal afegir tota la literatura popular dels anys vint i trenta del segle XX, amb personatges com Doc Savage, La Sombra o Conan.

L’Historia

La història és simple i al mateix temps enrevesada. Comença quan un vaixell mercant anglès és atacat per

pirates Singh. L'únic supervivent, fill del capità de la nau sir Cristopher Standish, arriba nedant a la costa, on jura sobre la calavera de l'assassí del seu pare que ell i els seus descendents combatran la pirateria, la maldat i la injustícia allà on es trobin i que el seu fill i altres descendents continuaran el seu jurament. Actua emmascarat i amb un vestit característic i quan resulta que un Hombre Enmascarado mor, el seu fill ocupa el lloc, perpetuant així la idea que és el mateix a través dels segles i creant la llegenda, entre pirates i nadius, d'un únic Fantasma venjador que és immortal i per moltes vegades que el matin, sempre torna ja que no pot morir. De fet tots ells han de casar-se amb noies blanques a fi de tindre fills que perpetuen el llinatge i que el color de la pell no els descobreixi. El nostre Home Emmascarat coneix la

periodista Diana Palmer i allà sorgeixen les espurnes del la pasió i l’amor. De fet en el curs de les historietes es dedica en moltes ocasions a salvar-la dels perills que l'aguaiten. L'Home Emmascarat és també el cap de la Patrulla de la Selva, un cos policial que rep les seves ordres a través d'una caixa forta a la qual el nostre heroi te acces a través d'un túnel, però que tots pensen que les ordres arriben per art de màgia. El seu fidel company d'aventures és un gos llop anomenat Satán i molts creuen que el Fantasma pot

convertir-se en llop, més carbó per avivar la llegenda. Sense oblidar al seu caball blanc que ara no recordem com es deie.

Vivia en una cova i s'asseia en el tron de la calavera. Guardat per el sempre fidel i obès Gundar, cap de la tribu de pigmeus amb molt mala llet que lluitaven al costat del Fantasma i el protegien, a ell i les seves pertinences, entre les quals destacava el llibre on cada dia l'Home Emmascarat tenia l'obligació de escriure tot el que havia succeït per tal que els seus descendents sabessin tot en tot moment, era per allò de que el nostre heroi era invencible i immortal, com suposareu.

L'Home Emmascarat portava dos anells, si colpejava la cara d'un malvat amb el de la calavera, aquesta quedava marcada a la cara i tots en veure el senyal sabian de quin peu coixejava l'interfecte. L'altra indicava que qui portava la marca era una bona persona i havia de ser ajudat i obeït, però com un banquer en l'actualitat, els beneficis es prodigaven poc.

Per cert, una de les llegendes que envoltaven l'Home Emmascarat i de la qual ell s'aprofitava quan l'agafaven presoner, cosa que no succeïa molt sovint, és clar, és que si algú li treia l'antifaç, en mirar-li la cara queia fulminat al moment. Almenys això deia la llegenda. És clar que si l'antifaç l’hi treia Diana Palmer amb petonets a continuació no passava res i la nena no moria ni de bon tros. I és que L'Home Emmascarat,

com molts altres herois dels tebeos de l'època que avui es diuen còmics, al contrari del que succeïa amb el Capitan Trueno, de tant en tant li donaven achuchons a les heroïnes o a les dolentas del tebeo. És clar que el Capitán Trueno va néixa sota el règim i això es notava.

El Fantasma també va ser portat al cinema, en una pel.lícula de 1996 protagonitzada per Billy Zane en el paper de l’Home Emmascarat, Kristy Swanson com Diana Palmer, Catherine Zeta-Jones com la dolenta que es torna bona, Treat Williams, James Remar i Patrick McGoohan que va ser dirigida per Simon Wincer. No estava malament.

Es van escriure 15 llibres basats en històries de Lee Falk. Aquests llibres es van publicar de 1972 a 1975 i van ser

escrits pel mateix Falk, però es diu que no va ser realment ell, es parlava que va tenir "negres" escrivint sobre les seves idees i guions. Les portades van ser dibuixades per George Wilson. Molts d'aquests llibres van ser traduïts a altres idiomes. El 2006 alguns d'ells en format llibre-àudio es van publicar a Noruega per celebrar el seixanta aniversari del nostre Home Emmascarat. I que consti que aquest, tot i l'edat que té, es manté en forma.

Un detall significatiu de les tires és que moltes vinyetes es repetien constantment, els dibuixants sabien recórrer a l'arxiu. Una de les que sempre ha impactat a Mario i que es repetia una i altre vegada, és aquella en la qual es veia l'Home Emmascarat amb gavardina a quadres, mocador al coll, ulleres de sol i barret per poder "passar desapercebut" (com veureu a la vinyeta de la dreta), és clar, entre boira i semifoscor. El peu de la vinyeta deia "Hi ha nits que el Fantasma va a la ciutat, avui és una d'aquestes nits" i començava una nova aventura.

Ara, complerta la nostra promesa de parlar sobre el Duende que Camina, el Fantasma, El Hombre Enmascarado, etc. tornem a la música en El Temps Passa… i la música queda.

Los 3 de Castilla – La carta

“La carta” va ser el gran èxit internacional del grup nord-americà The Box Tops, tot i que a Europa va funcionar millor la versió dels britànics The Mindbenders. Los 3 de Castilla van realitzar una versió molt digna, encara que allunyada de l'esperit de R & B original i apropant-la molt més al pop, llavors anomenat "música moderna". Aquest tema es trobava en un EP de Los 3 de Castilla on també es van recollir "Un gran señor", "El mundo que conocimos" de Sinatra i "Molino al viento" de Little Tony i que va publicar el segell Philips el 1968. Destaquen i molt els arranjaments orquestrals que van estar a càrrec de

Manolo Gas. Los 3 de Castilla van comptar amb l'extraordinària veu de Mayra García Barbero, al costat de Manolo Palomo que havia format part del Trio Siboney i Julián Jimeno que tocava en Los Trovadores del Sur. Es van crear el 1956 i van estar més de vint anys en actiu. Curiosament, Els 3 de Castilla es van fer populars actuant en directe en programes de ràdio de l'època, entre ells "Cabalgata Fin de Semana" i "Ruede la Bola". El 1960 guanyen la primera edició del Festival de la Costa Verde, que es celebrava a Gijón, interpretant la cançó "Abaníqueme Usted", però tot i ser un grup que quadrava en el rol festivalero, Los 3 de Castilla no van tornar a participar en cap festival dels molts que es feien en els seixanta. Julián Jimeno va morir el 1987.

Mocedades – Let it be

El grup basc Mocedades es van crear el 1969 i en un principi l'integraven només les anomenades "Germanes Uranga" és a dir, Amaya (1947), Izaskun (1950) i Estíbaliz Uranga Amézaga (1952). Es van afegint més germans i amics als seus assajos i van acabar creant un nou i nombrós grup que es va cridar Voces y Guitarras. Va ser Juan Carlos Calderón que va produir els seus primers discos i composar moltes de les seves cançons, qui els va rebateigà ja com Mocedades i amb aquest nom han passat a la història de la música espanyola. Ens van representar a Eurovisió el 1973 amb "Eres tú", considerada la Millor Cançó Espanyola que ha anat al festival i que fins i tot van arribar a gravar-la en

anglès i es va classificar en les llistes del Billboard. El seu primer disc va ser un single amb "Pange lingua" a la cara A, editat el 1969. Del 1969 al 1971 el grup eren Izaskun Uranga, Amaya Uranga, Estíbaliz Uranga, Roberto Uranga, Sergio Blanco, Rafael Blanco, José Ipiña i Paco Panera. "Let it be" és la versió que van realitzar el 1970 del tema de The Beatles i es va publicar en un single amb "Más allá" en l'altra cara. La veritat és que Amaya Uranga sempre va ser "la veu" de Mocedades, però quan els va deixà el 1984 per llançar-se en solitari, va ser substituïda per Ana Bejerano, una gran cantant a la qual Mario coneix, de fet us pengem al blog una foto entrevistat-la després de sopar, en la seva època amb Mocedades. Després de deixar-los, ja en els 90, Ana s'incorporaria al grup Txarango. De fet de Mocedades han sortit Sergio y Estíbaliz, El Consorcio i algún grup més.

Mario Prades anb Ana Bejarano que va substituir a Amaya Uranga

Los Ángeles – 98.6

Quimet sempre afirma que Los Ángeles son el grup espanyol que millor ha sabut versionar vocalment a The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any 1972. El 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26 de septembre de 1976 a Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va acabar, a més a més, amb l'existència del grup. Si be van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho. Los Ángeles van ser el

millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van cridar primer Los Ángeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en el seu segon single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan dichoso” que era dels The Mc Coys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera i la orquestació va estar dirigida per Rafael Trabuchelli. Val a dir que també va ser el seu primer èxit i posiblement el millor de tots, sense oblidar “Mañana, mañana”, tot i que “98.6” no era d’ells es tractave també d’una versió, la cançó era del nord-americà Keith. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976.

A sota foto de quan eren Los Ángeles Azules, tots molt jovenets

Aquí teniu la Pin-Up d’avui, una noia molt endreçada i laboriosa a la que li agrada tenir-ho tot ben net, però com veieu, la nena amaga la brossa sota la catifa.