El Temps Passa programa 05-01-2012

Mario Prades amb els companys Tony i Óscar, a la seva época a Antena-3 de Ràdio

Sempre s'ha dit que els andalusos són uns "dezagueraos", és a dir que tendeixen a exagerar-ho tot. Per descomptat i com sol succeir en massas ocasions amb els tòpics a l'ús, acostumen a estar errats i mai hem de prendre'ns-ho tot al peu de la lletra. Per mostra un botó i us demostrarem que si algú és propens a exagerar, són els nord-americans. A la cançó que escoltarem avui per obrir El Temps Passa... i la música queda, quedarà plenament demostrat que si algú pot ser mestre de l'exageració, va ser l'autor d'aquesta cançó inspirada en un clàssic de la literatura còmica de l'oest més tradicional. Aquesta és la història del "Vaquero más auténtico que existió", segons ens la canta Luis Aguilé en aquesta versió que va fer de “Pecos Bill”.

Luis Aguilé – Pecos Bill

Aquesta és la història de Pecos Bill i tal i com diu la cançó i la llegenda, sent un infant i viatjant en una diligència, Pecos Bill va caure de la mateixa i va quedà abandonat a la praderia. Pecos Bill va ser trobat per una família de coiots prop del riu Pecos, al sud-oest de Texas, va créixa amb la seva família adoptiva de quatre potes i ell es va convertir en tot un heroi del oest. Muntat en el seu cavall fins a un tornado va allunyar, també es diu que durant un període de sequera va portar pluja des de Califòrnia fins Texas, tanta aigüa va portar que amb la que va sobrar es va formar el Golf de Mèxic. I un dia, mentres Pecos Bill estaba afeitan-se a dalt d'un arbre, va matar 2000 indis que estaven atacan Texas City,  tot

aixó sense deixà d'afeitar-se. L’any 1948, en la pel.lícula "Ritmo i Melodía" dels  Estudis Disney, van incloure un curt animat en el qual el cantant i actor Roy Rogers (5 de novembre de 1911 - 6 de juliol de 1998) interpreta la famosa cançó que explica la vida d'aquest vaquer. Luis Aguilé amb el seu sa bon humor, ens porta aquesta versió en castellà del divertit i exagerat “Pecos Bill” que es va incloure al disc "A mis amigos los niños". Luis Maria Aguilera Pica, nascut a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i establert primer a Barcelona i posteriorment i fins a la seva mort, a Madrid. Luis Aguilé va morir un 10 d’octubre del 2009. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser versionada per The Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units. Una de les facetes poc conegudas de Luis Aguilé era la d’escriptor de llibres per infants i era bo, va guanyar uns quans premis en aquest apartat. Per tots era Luis Aguilé. Un bon amic!

A dalt Mario Prades amb Luis Aguilé, la seva dona i una 

de les  ex del Mario,  despres  d'un dinar a Can Gatell  de

Cambrils al que va convidart Luis Aguilé

Los Mitos – Es muy fácil

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i diense Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. Tot i que van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox el 1969. Van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i el van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao os possem una foto d'aquell dia.

Los Buenos – Woovy groovy

Julian Granados va ser el cantant de Los Angeles Azules i de Los Brisks. Un bon dia va decidir crear una nova banda molt més avançada per a la música pop del moment i després va marxà a Madrid, on es va ajuntar amb Johnny Galvao (guitarra) procedent del grup portuguès Os Duques, Iñaki Egaña (baix) i Jorge Moreno (bateria), els dos últims amb àmplia experiència en grups i orquestres de ball i un cinquè membre Rod Mayall (òrgan), germà petit de John Mayall, que estava tocant amb The Explosion i que al seu país havia acompanyat a Steve Winwood, Jack Bruce i al seu propi germà. El seu primer nom va ser Los Snobs i van començar a treballar el 1968. Quan són fitxats per el segell Acción, propietat de la Cadena SER passen a ser Los Buenos. Els seus primers discos serien produïts per Adolfo Waitzman. El 18 de febrer de 1969 Los Buenos presenten el seu primer disc a la discoteca JJ de Madrid. A la cara A "Canción", un tema comercial compost per Johnny Galvao i en la B "Oh, pretty woman", versió del tema d'Albert King, no la de Roy Orbison, però les vendes, tot i la forta promoció de la Cadena de Ràdio van ser minsas. Després d'editar un altre single Julian Granados s’en va per començar en solitari i Iñaki passa a ser el cantant. Aquest tema que escoltem ara i en el qual l'òrgan Hammond de Rod Mayal demostra que aquest era un gran músic, es mou dins del univers del més pur R & B, es trobava en el tercer single i encara que la cara A la cantava Iñaki, aquest que va sortir com cara B té la veu de Julian Granados. Encara traurien un quart single i Los Buenos es van desfer. Iñaki s'incorporaria com a cantant a Barrabàs i ara està a Los Mitos i Johnny Galvao passaria a ser músic de sessió i finalment tocaria a la banda de Miguel Ríos. Los Buenos van ser una de les millors bandes de R & B espanyoles de la seva època, però mai van ser valorats com es mereixian i part de la culpa es va deure al segell discogràfic ja que les altres cadenes de ràdio no els van vulgué promocionar com la seva qualitat es mereixia... Los Buenos eren de la competència. També van sortir a la pel-lícula "1, 2, 3 al escondite inglés" (a las fotos).

Discos i a sota foto de Los Buenos

Smash – El Garrotín

Samsh van ser els autèntics creadors del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es dedicaven a fer rock progressiu, pesat, dur i amb canya i gairebé sempre van cantar en anglès, però les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens trobem amb "El Garrotín" sonant en les emissores de ràdio que abans no haguessin programat a Smash ni per equivocació. Van començar a Sevilla i Smash va ser una idea de Gualberto García (a la foto), un músic adelantat a la seva época que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més, al costat de Gonzalo García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971 amb "Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixà el grup ja que no estava conforme amb aquesta gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil.

Discos i a sota una foto de Smash

Los Jóvenes – Simpatía en soul

Des d'un single publicat per Discophon l’any 1968 us portem a Los Jóvenes, una bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un caire molt seu. Eren cinc, si bé en aquesta gravació i suman-se a la moda soul, havien incorporat metalls i Los Jóvenes eren ja 8 músics. La veritat es que avui en dia resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Nosaltres pensem que el millor disc en la carrera de Los Jóvenes va ser un EP del 1965 on el tema estrella va ser “Bajo tu techo” i del que ja hem escoltat les quatre cançons a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat el 1964 i els cinc components bàsica eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i a les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar, al Poble Sec. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un parell de singles i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

Los Íberos – Summertime girl

Aquesta va ser una de les millors cançons de Los Íberos, un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van gravar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixa a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia  Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat el 1968 amb "Summertime girl", aquest tema que avui sona a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel.lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época. El 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG.

Portades de Los Íberos i a sota una foto del grup

Los Mustang – La Batea

Ja us vam dir fa uns quants programes que Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells, eterns versioneros i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir aquesta cançó. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els censors arrissaven encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original diu que "La Batea como se menea", però Los Mustang van haver de canviar per "La Batea se balancea" i Sabeu perquè va haver de produir aquest canvi o no deixaven editar el disc? Perquè el censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col.legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como él”, vuitè àlbum de la banda xilena Quilapayún, publicat el 1971 i de fet la lletra està força canviada . Aquesta cançó, en una línia pop-salsa amb aire tropical, es va incloure en un single de Los Mustang com a cara A, editat el 1971, tenia “Me voy lejos” a l'altre costat.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui no volem ni per un moment que les senyores i senyoretes se sentin molestes, no es tracta de cap indirecta de les nostres, és que hem decidit parlar de la neteja a la llar amb els nostres anuncis de l'època. Per tant i per evitar suspicàcies els anuncis van dedicats tant a elles com a ells, que quedi clar. Ara bé, els nostres anuncis d'avui ens els porten una sèrie d'actrius rellevants del cinema espanyol dels anys seixanta.

Detergente Dash (Laly Soldevila)

Una cosa vital i necessària en una casa és el detergent per rentar i us hem seleccionat el Dash que publicitava l'actriu còmica catalana Laly Soldevila (Barcelona, 25 jul 1933 - Madrid, 12 setembre 1979). Va ser una gran actriu tant de teatre com al cinema, peça clau del cinema espanyol dels seixanta al costat de José Luis López Vázquez, Alfredo Landa, Tony Lebranc, Gracita Morales, Florinda Chico, Rafaela Aparicio i tants noms històrics. Laly Soldevila va fer un munt de pel.lícules, entre elles “Viva los novios”, “Los Chicos con las Chicas”, “Tocata y fuga de Lolita”, “Los jueves milagro” i tantes altres. En aquesta campanya publicitària va aparèixa fent de la Tia Felisa. Dash encara es fabrica i creiem que segueix comercialitzant-se a Espanya, suposem que si, però el que si sabem és que Dash és la principal marca de detergents a Bèlgica i Itàlia.

Lejía Neutrex (Rafaela Aparicio)

Un altre nom històric, Rafaela Aparicio, l'eterna chacha, apareix en aquest anunci explicant tot el bo que arriba a ser utilitzar Lejía Neutrex i la gran qualitat del producte. És clar que el seu lèxic no és totalment ortodox, de fet ella representava gairebé sempre el paper d'una criada no massa llesta i l'agència publicitària va voler fomentar aquesta idea i aprofitar-se de la seva fama professional. Rafaela Aparicio es deia en realitat Rafaela Díaz Valiente i va néixa a Marbella el 9 d'abril de 1906, va morir a Madrid un 9 de juny de 1996. Neutrex és encara actualment, una marca líder de lleixiu, pertanyent a la firma Henkel Ibèrica.

Scoth Brite (Gracita Morales)

Una altra figura important del cinema espanyol dels seixanta va ser Gracita Morales, actriu poc agraciada i de menys agraciada veu, encara que inconfusible i va saber guanyar-se el públic amb la seva eterna simpatia. Gracita Morales es deia Maria Gràcia Morales Carvajal (Madrid, 11 de novembre de 1928 - Madrid, 3 d'abril de 1995) i es va quedar encasellada en el personatge de "chacha", juntament amb Rafaela Aparicio i Florinda Chico, les grans "minyonas” del cinema espanyol. Gracita Morales interpretava un estereotip entranyable, ingenu però voluntariós, però un rol que fa fer que fos cuasi oblidada per el públic. D'ella va dir l'Almodóvar: "Gracita pertanyia a la casta genial d'actors atípics que fan les coses d'una manera radicalment personal". En aquest cas ens anunciava el fregall Scoth Brite, una eina útil i necessària en la cuina. per cert que Scoth Brite també fabrica altres elements per a la llar com guants de goma.

Lavadoras Philips (Lina Morgan)

Quan parlem d'humor en femení, un dels personatges més populars del cinema i el teatre espanyol és "La tonta del bote", clar que es tractava ni més ni menys que de Lina Morgan que també va publicitar electrodomèstics per millorar la vida de les senyores... i també la dels senyors Que diplomàtics som! Aquest anunci de Lina Morgan, ple de bon humor, publicitava les rentadores Philips. L'actriu i vedette Lina Morgan respon al nom de Maria dels Àngels López Segòvia i va néixa al barri de La Latina, a Madrid, el 20 de març de 1937.

I després d'aquest breu recorregut per la publicitat de la llar amb les veus de grans artistes femenines del cinema espanyol, tanquem els nostres anuncis del record i tornem a la música a El Temps Passa… i la música queda.

La Música que es feia a Catalunya

Santi Sans – El meu trastet

Santi Sans, aquest genial humorista català va gravar mols discos, aquest EP es titulava "Santi Sans a la Cova del Drac" i el va publicar el segell Concentric el 1967 amb arranjaments i direcció musical del mestre Francesc Burrull i en el qual també trobàvem "Toca fusta", "El dormilega" i "Josep". Aquesta cançó està carregada de bon humor i ens explica la història d'un que té un Cadillac i quan han de portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell trasto que té arraconat al taller i mira per on, totes les noies s'enamoren d'aquell "Trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió Espanyola i també en el cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga no es cosa de hombres" de Iquino, sense oblidar "Semos peligrosos, usease Makinavaja 2" i altres. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, era una versió del "Road Hog" de John D. Loudermilk, adaptada al català per Josep Maria Espinàs. Santi Sans va néixa a Barcelona el 1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació va ser el 1956, amb una obra d'Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal titulada "Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de Barcelona.Un dels seus discos mes divertis es "Jaume el Conqueridor" onn troben a l'actriu Crista Leem. Per cert es va fer un altre versió de aquesta obra de teatre amb música de La Trinca.

Els Picapedrers – Un billet a comprat

Aquest disc, un EP d'Els Picapedrers, publicat per Edigsa el 1965 és un dels pocs discos que van gravar aquests quatre joves catalans. La cançó que escoltem ara es tracta de la versió del " Ticket to ride ", una de les cançons més populars de The Beatles, encara que la cançó va ser versionada i molt en llengua castellana, no recordem cap altra versió en català, cosa que no vol dir que no és fessin altres, la memòria ja no respon com abans i internet quan es busca informació d'aquest tipus de grups es mostra molt poc generós. Tornant a Els Picapedrers, en aquest mateix disc també versionen un altre peça dels de Liverpool, “Help”, titulant-la "Ajuda’m" que va donar títol a la seguna pel.lícula dels Beatles, junt a "Xarada" i "Adéu amor". En aquest enregistrament de Els Picapedrers podreu apreciar el que sempre hem comentat sobre el segell Concentric, aquí la instrumentació sona al volum degut i el resultat és molt acceptable, és clar que aquest va ser publicar per el segell Edigsa. Creiem que aquest és l'únic disc que Els Picapedrers van gravar, però no estem segurs d'aixó.

Quixot’s Quartet – Windy

El grup català Quixot’s Quartet en portaven també en aquest EP una bona versió del "Happy togheter" que va ser la cançó més important a la carrera del grup nord-americà The Turtles, una de les moltes versions que es van fer al país, però en aquests moments no recordem cap altra en català a part de la d’ells. Es trobava en un EP publicat el 1967 per Discos Srayton SA i on també trobàvem la cançó que escoltem ara, un altre bona versió, en aquest cas es tracta del "Windy" de The Asociations que va ser número U del Billboard l’any 1967, junt amb dues cançons mess. Quixot’s Quartet es van crear l’any 1963 i eren Ramon, Vicens, Francesc i Pere, tots ells músics de conservatori, amb carnet blanc que també es van dedicar a acompanyar a molts cantants en les seves gravacions i gires. Els tres primers eren valencians i Pere que havie tocat en les orquestres de Màrius Barceló, Miquel Dochado, Mario y Vilas, i La Covadonga i al grup Quintet Dinki Boys, era de Barcelona. Però no es realment així, fent memoria ens adonev que estem errats, el valencia era Francesc, els altres tres eran de Barcelona. També van gravar en castellà uns quants EP’s, entre ells volem destacar un del 1964 amb “Hoy de rodillas”.

Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua

Aquest tema, el millor al costat de "Cançó del noi dels cabells llarcs" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres, estava composta per Bob Dylan i va ser adaptada al català amb text de Pere Quart i Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el qual ha estat el seu millor EP, de fet només van gravar dos EP's. Els 3 Tambors que per cert no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc, de 1966, incluía també la “Cançó del noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste quan solsament tenia disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral.lel de Joan Reig on la "Cançó del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual.

Quimet Curull a dalt de l'escenari fent de les seves

Augusto Algueró Jr. and His Orchestra – La muchacha del pianillo

Ens ha deixat fa poc temps, el 16 de gener de 2011 en Torremolinos, a causa d'una parada cardiorespiratòria soferta mentre dormia. Augusto Algueró havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un dels més prolífics compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu gairebé fins al moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, productor i director d'orquestra. Fill de compositor, Augusto Algueró Jr. es va casar amb Carmen Sevilla, però el matrimoni solsament va durar 10 anys. Us hem inclòs en el blog una fotografia del feliç esdeveniment, ens referim a les noces, no la separació que quedi clar. Va compondre per a gairebé totes les figures del moment cançons que formen part de la història de la música espanyola, entre elles "Estando contigo”, “La Chica Ye-ye" que va compondre per Rosalía no era per Concha Velasco, "Te quiero, te quiero" que va gravar Nino Bravo perquè Raphael va jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas de la Cruz Roja”, “Penélope” de Serrat, “Noelia”, “Corazón contento”, “Tómbola”, “Será el amor”, “El día de los enamorados”, “Acompáñame" i tantes altres, sense oblidar les seves bandes sonores que van ser infinitat. Aquesta cançó que ara ens porta al capdavant de la seva orquestra, creiem que també era seva.

Raphael – Digan lo que digan

Raphael és el nostre robabombillas particular. Mario recordava que a la colla del seu carrer, amb els que finalment aquest passat mes de novembre a pugut tornat a reunirse després de casi 40 anys sense veures la majoria d'ells… ens perdem pels nuvols, tornem a posar els peus a terra. Dons bé, a la colla Bassegoda-Bonvehí-Torns, existien dues tendències: Serrat i Raphael. Mario era partidari del Noi del Poble Sec, però Bartolo ho era de Raphael, el noi de Linares, nascut el 5 de maig de 1943. Quimet reconeix que ell també era més partidari de Serrat que de Rapahel. Aquest tema donava títol i estava dins de la banda sonora d'una de les moltes pel.lícules que Raphael va rodar, això si, fent sempre de Raphael. Aquest film estava bassat sobre una idea d'Antonio Gala i Miguel Rubio i va estar dirigida per Mario Camus l’any 1968. De fet va ser una de les cançons més populars de Raphael. Un dels primers cantant espanyols que va actuar a la Russia comunista, amb autorització del régim.

Pekenikes – Lady Pepa

Els Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Saiz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Un altre component históric de Los Pekenikes va se el guitarrista Tony Luz que va formar part dels Pekenikes de 1961 a 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 1971. A mitjans dels 60 Los Pekenikes van incorporar metalls i nous músics i van arribar algunes de les cançons històriques del grup madrileny. "Lady Pepa" que avui us portem a El Temps Passa... i la música queda es va publicar en single l'any 1966 amb "Arena caliente" en l'altra cara. Va ser un dels discos que millor es van vendre de Los Pekenikes.

Jean-Françoise Michael – Adios linda Candy

Acabarem El Temps Passa... i la música queda d'avui amb aquest gran balada que va ser l'únic tema del cantant francès Jean-Françoise Michael que va arribar a funcionar comercialment a Espanya, sobretot gràcies a haver-la gravat també en castellà i canviant part de la lletra original ja que aquí ens parla de Palma de Mallorca, però a la versió en francès es tractava de l'illa de Capri i en lloc d'un amant espanyol, era un amant del veí país francès. El cantant i compositor Jean-Françoise Michael es deia realment Yves Roze, el van acompanyar en els seus enregistraments el grup Les Newstars i creiem que Jean-Françoise Michael va estar en actiu fins a finals dels 80, dedicant-se també a la producció, tot i que a Espanya no va obtenir cap altre èxit a part d’aquest. Jean Françoise Michael va néixa a París el 16 d'abril de 1946 i de tant en tant fa algun que altre concert, si bé fa molts anys que ja no sabem res d’ell.

Discos i a sota foto de Jean-Françoise Michael

Abans de tancar El Temps Passa... i la música queda, aquí teniu la Pin-Up d’avui, es tracta de la noia de l'oficina que sembla ser que te veritables problemes per omplir la font de l'aigüa. Més d'un, a bon segur, estaria disposat a donar-li una ma, inclus les dues. Clar que veien a la nena, nosaltres no creiem que les mans anesin cap al botelló.

Xiquets, xiquetes, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar el programa