La Torre Vella, a Torredembarra (Foto: Mario Prades)
Avui començarem el programa d'El temps Passa... i la música queda escoltant un twist que ens arribarà amb la veu de Junior, però el grup són Els Pekenikes, dels quals Antonio Morales també va ser cantant. Per tant i desde la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Altafulla Ràdio i Ràdio Cap de Creus que ha incorporat recentment El Temps Passa a la seva programació, començen per avui El Temps Passa... i la música queda.
Los Pekenikes – Locomotion con twist
Aquest tema es va publicar l'any 1962 i en aquest enregistrament el cantant dels Pekenikes era Junior. De fet van gravar 3 discos per Hispavox amb Junior i un parell amb Juan Pardo. Aquest tema és una versió del "Twistin' To The Locomotion" de Teddy Randazzo i que a Europa va popularitzar el cantant francès Richard Anthony. L'EP es va titular "Madison & Locomotion por Los Pekenikes" i en ell trobàvem la primera cançó composta per ells que es gravaria en un vinil "Viento inca" que era instrumental, tota una premonició. Aquest va ser el tercer disc dels Pekenikes, el segon amb Junior, es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea de Massiel. Los 
Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'institut Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del Price on, per descomptat, Pekenikes van ser nom habitual fins que aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona també les vam tenir, van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes matinals. Si no ho creieu veieu la foto i el titular d'un diari de l'época
A sota una instantànea de Los Pekenikes en els seus principis
Los Pantalones Azules – Johnny se bueno
Los Pantalones Azules van ser un altre duet surgit a l’ombra del Dúo Dinámico, però enfocats més cap al rock and roll. Van crearse a Valencia y eren companys de Los Milos, les dues formacions que van actuar junts en un munt d’ocasions, van ser fundamentals per la música pop valenciana. Aquesta cançó que os portem es tracta d'una bona versió del clàssic de Chuck Berry "Johnny be good" a càrrec d'aquets dos joves valencians que van gravar només dos EP's l’any 1961. Eren Víctor Ortiz i José María Tito Pemán i aquest tema es trobava en el segon i últim, publicat per Discophon. En aquest disc tot són versions i trobem "Daniela" dels francesos les Chausettes Noirs, el "Hello Mary Lou" de Ricky Nelson i que ja havien gravat el Dúo Dinámico i el "Dixieland rock" d'Elvis Presley que aquest va incloures en la pel lícula "King Creole", de 1958. La mili va trencar el duo i quan Víctor va marxar a la mili, Tito es va casar amb una xiqueta extrangera i va marxar al país de l'Oncle Sam. Quan Víctor va tornar de complir els seus deures amb la Pàtria va crear un altre dels millors grups sorgits en el llevant espanyol, Los Huracanes, amb membres de Los Top-Son. Però això ja és una altra història.Los Pantalones Azules i Los Milos van actuà en moltes ocasions
junts, com a mostra aquí a sota teniu una foto
Els dos EP's de Los Pantalones Azules, a sota una foto de la parella
Los Jóvenes – Parasol
Los Jóvenes van ser un dels bons grups sorgits a la Ciutat Comtal, amb una àmplia discografia a força d'EP's, com estava manat i algun que altre single. Aquesta cançó es trobava en un single, l'ultim que van publicar, es “El Parasol” que creiem era una composició seva, l’altre cara l’ocupava “Vuelve Sloopy” gravada originalmente pel grup americà The McCoys. Altres vegadres ja ho em dit, però nosaltres estem segurs que si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional, haurien estat un dels grups capdavanters dins del pop-espanyol de l'època. Es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70.
S’havien creat el 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verissimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant si bé amb l'incorporació de metalls a finals dels seixanta, van arrivar a ser vuit. Van tocar molt al San Carlos Club al carrer Mayor de Gracia devant del metro Fontana, a les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona i també al Pinar, un local on al estiu es feien actuacions al aire lliure i quan feia fret es trasladaven al pis superior i que estaba a dalt de tot del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla, just al peu de la montanya de Montjuich. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un parell de single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verissimo es va convertir en representant artístic amb seu a Barcelona.
Bruno Lomas – Ven sin temor
Havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixà i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar es va rebotar amb els seus companys de Los Milos, llavors ja Los Top-Son i va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps va començar en solitari l’any 1966, si bé primer es va fer acompanyar per Los Rockeros durant uns anys. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixa a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Va ser el primer artista espanyol de la seva época que va gravar un LP en directe. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb la casa de discos, traurien 
primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va implicar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor esbuxarrat, amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Aquesta cançó que escoltem ara es trobava a un single de 1972 i es una versió del “How do you do” que era dels Mouth and MacNeil & The Windows, però va tornar a ser versionada no fa massas anys pel grup també valencià Seguridad Social.
Los Mitos – Mony, mony
Liderats pel cantant Tony Landa, de veritable nom Antonio Santiesteban i que després va tenir una important carrera com a solista, ja en els anys setanta, aquest va ser un dels èxits en la història del grup bilbaí junt a “Es muy fácil”. Aquesta cançó es una versió d’un hit dels nort-americans Tommy James & The Shondells i la versió de Los Mitos va ser publicat en single per Hispavox l’any 1969. Van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i canviaren a Los Mitos. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony els va deixar ells encara van seguir uns anys. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantant Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i més tard Barrabás.
Los Jolly's – Mirza
En diverses ocasions i en escoltar a Los Mismos us hem dit que van tenir problemes quan la seva discogràfica es va adonar que era necessari canviar-lis el nom. Doncs bé, aquí us portem a Los Jolly's que fonèticament sonen igual que The Hollies britànics i que van fitxar per Belter el 1968 i la casa de discos els va obligar a canviar el nom, clar que com ells no havien canviat i seguien sent els mateixos van decidir anomenar així Los Mismos. Aquesta va ser “la moto” que ens van vendre, però nosaltres tenim els nostres dubtes i de vegades pensem si no seria que, com succeïa en massas ocasions, l'anterior segell discogràfic havia registrat el nom. Aquest tema és de la seva primera etapa com Los Jolly's, abans del canvi que això si, va representar la seva època triomfal. 
Aquesta cançó que us portem avui es trobava en un EP publicat per el segell Columbia l'any 1966 i parla de "Mirza" que és un gos que s'escapa contínuament. El tercet Los Mismos, creat a Valladolid, d'on són originaris dos dels seus components, estava integrat per Elena Vázquez Minguela (Valladolid, gener de 1948), Antonio Pérez Gutiérrez (Valladolid, 6 d'octubre de 1944) i Benjamín Sans Calonge (Palència, 15 maig 1944). Quan es van separar, Elena va canviar el seu nom pel d'Helena Bianco i va intentar una carrera pel seu compte, amb més pena que glòria. Los Mismos des de fa uns anys tornen a estar en actiu.
Les Surfs – Tu serás mi baby
Les Surfs va ser un grup musical de color procedent de Madagascar, eren un munt de germans, nois i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys seixanta. El seu major èxit va ser l'adaptació al francès i després a l'espanyol de l'èxit de les Ronettes nord-americanes "Be My Baby” i que ells van titular en castellà "Tu serás mi Baby" i que ara escoltem des de El Temps Passa... i la música queda, a les sintonies d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa. Les Surfs van estar en actiu de 1963 a 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs. A sota us oferim una fotografia quan Les Surfs van ser entrevistats per Enrique Fernández al programa "La Comarca nos visita" de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut cedida per la familia del popular comunicador.
Els 5 Xics – Un poco de cariño
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara està plena de soul y R & B, era la cara B del single amb "Quan un home vol a una dona" a l’altre cara i va ser publicat per Regal l’any 1968. Entre els seus components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José 
Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja al 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem
Els 5 Chics a l'actualitat
LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Yerba Mate – Tuset Street
Els catalans Yerba Mate van ser la primera banda de dixie sorgida a l'estat espanyol. Aquest tema pertanyia a la banda sonora del film "Tuset Street" i és possiblement la seva cançó més coneguda. Per cert que hem trobat informació a través d'internet que cataloguen a Yerba Mate com a banda de soul, serà per que portaven metalls ja que el seu so, no s'assembla en res al soul. Gairebé tots els membres de Yerba Mate es van integrar més tard a grups de la Ona Laietana. Van donar-se a coneixa amb “El Mirlitón” un tema bastant paxanguer. No hem de confondre aquests Yerba Mate amb un grup del mateix nom sorgit a Terrassa a principis d'aquest segle. Aquesta cançó era una composició del gran Francesc Burrull, Ramón Crespo i lletra de Joan Càceres, component del grup. Es trobava en un EP editat per Sonoplay el 1967. La curiositat és que quan el disc es va presentar als mitjans de comunicació, l'acte no va tenir lloc al carrer Tuset, es va realitzar a la sala Boccacio del carrer Muntaner, propietat d'Oriol Regàs.
Santi Carulla – Ei nena
Santi Carulla, sense Los Mustang, va representar a Espanya en el VII Festival de la Cançó de la Mediterrània l'any 1965 amb la cançó "La verdad" que no va guanyar. Va ser un intent de la seva discogràfica perquè Santi Carulla comencés una carrera en solitari i deixés al grup, cosa que també van intentar amb Leslie de Los Sírex, però cap dels dos va entrar en el joc i van seguir amb les seves respectives bandes. Cosa de la qual nosaltres opinem que va ser un encert. Igual que Leslie, Santi també va gravar un disc en solitari, però sense deixar a Los Mustang fins que aquests es van desfer el 2000 després de realitzar un memorable concert de comiat a la sala Sutton, a Barcelona. Seguint la seva línia versionera habitual, aquest tema també és un cover. Per cert, a partir del 2000 i després que els seus companys de Los Mustang decidissin deixar la música, Santi es va acompanyar del grup Abbey Road i va seguir ja en solitari. Quimet recordat un bon concert d'aquesta època en què el grup Abbey Road van oferir el seu propi repertori en un concert paral.lel, realitzant versions de The Beatles de la qual ells són clònics. De fet tenen un CD al carrer que va publicar el segell Barsa Promocions, propietat de Mikel Barsa que havie estat soci de Mario. Per cert que actualment els Abbey Road es diuen Guateque i fan versions dels seixanta.
Santi Carulla, sense Los Mustang, quan va representar
a Espanya en el VII Festival de la Cançó de la Mediterrània
l'any 1965 amb la cançó "La verdad"
Josep Coran – Fa massa poc temps
El 1967 Josep Coran va editar aquest EP a través del mític segell català Edigsa, aquest tema que us hem seleccionat és una versió del "Too soon to know" del cantautor nord-americà Don Gibson, adaptada al català, igual que els altres temes, per Jaume Picas. La direcció musical va estar a càrrec de Salvador Gratacós. La veritat es que res us podem dir d’aquest cantant catalá tret que, tal i com podreu comprobar escoltan-lo, no s’ho montava gens malament. De fet no recordem si va treure altres discos a part d’aquest on també va versionà “T'estimo perquè ets tu (No em vols dir perquè plores)” de Johnny Rivers, “Cal oblidar” que ere de Méndez Vigo i “M'estimes de veritat” que va ser composada expresament per Jaume Picas i el mestre Francesc Burrull per Josep Corán.
El mestre Francesc Burrull
Juan y Junior – A dues nenes
El duet espanyol per excel.lència va ser El Dúo Dinámico, però el duet de finals de la década eren Juan y Junior, tot i que la seva carrera va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que van començar a gravar el 1958 fins a finals dels 80, ni punt de comparació. Us portem una cosa curiosa, la versió en català de "A dos niñas", una de les seves millors cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara "A dues nenes". Va ser l'única cançó en la seva carrera cantada en la nostra llengua vernacla, diem “l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en castellà. De fet també la van gravar en anglés. El disc és de 1967 i és el seu tercer single, en castellà clar. Juan y Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament de Los Brincos, el 29 de març de 1967 a una discoteca madrilenya. Per cert, amb la caràtula d’aquest single no és que es matessin molt, van agafar les caràtules dels discos sobrans de la edició castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión catalana" i apa, a les botigues que tot va bé.
I ara tornem a l'Espanya dels anys seixanta
Lone Star – La casa del sol naciente
La dels Lone Star és possiblement la millor versió feta al país d'aquest tema tradicional del folk americà recuperat per al R & B per l'organista britànic Alan Price, creador i líder de The Animals fins que els va deixar per disparitat de criteris amb Eric Burdon. Moltes vegades hem parlat dels carnets sindicals que feien falta per poder realitzar actuacions... i cobrar que en el fons era l'important. Normalment es treballava amb el carnet vermell que subministrava el sindicat vertical després de passar una prova. Permetia fer "atracció", però el bo era el "Carnet Blanc" i aquest només el donaven després de passar pel conservatori. Un dels pocs grups que els seus 
quatre components disposaven de carnet blanc eren Lone Star: Pere Gené, Joan Miró (que era de Tarragona), Rafa de la Vega i Enrique López. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star van passar gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex Sánchez. Quimet te molt a dir sobre aquets carnets vermells dels que parlabem abans. Ell es va examinar a Tarragona i sembla ser que va passar bé la proba, ell va pagar... i ancara espera que l'hi envien el "susodicho" carnet. Es que Correos cada dia va pitxor. Val a dir que nosaltres, la portada d'aquest EP sempre l'hem trobat fracament horrible. Per cert, un euro per Quimet.
Discos i a sota foto de Lone Star
Leo Dan – Como te extraño mi amor
Feia molt de temps, de fet diverses temporades que no escoltàvem a aquest bon cantant, compositor i actor argentí, de nom complet Leopoldo Dante Tévez, nascut a la província de Santiago del Estero, un 22 de març de 1942 i conegut artísticament com Leo Dan. Encara que poc difós a Espanya, Leo Dan té una carrera brillant a Amèrica Llatina, ha gravat més de 36 àlbums a Argentina, Espanya i Mèxic. Prolífic compositor, en el registre d'autors argentí consten més de 2000 cançons escrites per ell. Leo Dan va estar considerat com un dels principals intèrprets del que a Argentina es va dir "La Nueva Ola", una cosa com el Ye-Yé d'aquí. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, és una de les seves cançons més carismàtiques i la va gravar l'any 1964, sense oblidar "Te he prometido". El tema es va incloure en una pel.lícula que Leo Dan va protagonitzar el 1966 i a la qual la cançó donava títol. De fet Leo Dan va filmar quatre pel.lícules. Actualment Leo Dan resideix a Miami i segueix treballant.
Caràtules i a sota foto de l'argentí Leo Dan
Rita Pavone – Corazón
Rita Pavone catalana
Miguel Ríos – El río
La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat per Hispavox el 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Les dues peças es va extreure del seu primer LP "Mira hacia tí". "El río" va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat Waldo de los Ríos, un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir. Miguel Ríos Campanya va néixa a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist. Miguel Ríos va anuncià la seva retirada fa cosa d’un any, però no oblideu que nosaltres sempre li diem el cantant Guadiana, per que apareix i desapareix, però sempre torna.
Caràtules de vinils on signava com Mike Ríos, a sota una foto amb Gelu i Tito Mora
Abans de comiar el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, aquí teniu la Pin Up d’avui, una xicota que te problemes de tinta per escriure la carta al nuvi que és deu trova fen el soldat. Amb ella us deixarem, però tornarem la propera setmana amb molt més de tot i amb anuncis que avui tampoc han hagut. És que no es pot tindre tot sempre.
Aquí teniu una foto del Quimet Curull en plena
actuació al Tot-xo de El Vendrell.
actuació al Tot-xo de El Vendrell.
Apa, a reveure i a ser bons i bones, nosaltres tornarem la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario