Paco J. Guerrero és un escriptor català, de l'Hospitalet de Llobregat, nascut a Periana, Andalusia. Company de Mario Prades en la colla Bassegoda-Bonvehí-Torns i que a més a més, tots dos havien tocat junts en un grup, allà pels anys seixanta. Paco ha tret un llibre en què narra històries de la seva infantesa i des d'El Temps Passa... i la música queda, volem recomanar el seu treball, un bon llibre, ple de contingut humà que ha publicat Editorial Lampedusa. Avui no tenim ganes de ficar-nos amb ningú i això que el programa l’estem gravant el 28 de desembre que des de sempre ha sigut el dia de les innocentades. Clar que a nosaltres fer bromes pessades no ens ha agradat mai, ni fer-les ni que ens las fasin, per descomptat. Fins i tot per això som una mica rars, la veritat. Per totes aquesta coses i amb la ressaca del opípar tiberi del Nadal i preparant-nos per el de la nit de cap d'any, anem a començar el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda amb moltes llàgrimes, de fet no son de cocodril, son llàgrimes com las d’un nen.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Lloré como un niño
Es tracta d'una versió del tema "Cry like a baby" que van gravar el grup nord-americà The Box Tops, els mateixos de "The Letter" que per cert, van treure un munt de hits al seu pais, encara que aquí al nostre nomes sonaria "La carta". Tony Ronald la va treure amb un EP de 1968 editat per EMI i on també trobaven “Risas y luz” que ere una versió del “Spicks & Specks” de The Bee Gees, “That's why I'm crying” i “I'll take the blame”. En aquest disc i tot i anar acompanyat per els Kroner’s, el grup ja no consta a la caràtula del EP. L'holandès Tony Ronald va gravar en solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla 
de Max Sunyer, José Mas "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem deixar d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser la dècada que tractem a El Temps Passsa... i la música queda, ho fem perquè creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les horterades han estat contínues. Al blog os posem una foto de Tony fen el soldat. Per cert, Tony va gravar un single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada dia" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. També va gravar nadales. El seu veritable nom és Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda l’any 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya. Des de fa décades viu a Castelldefels, per la zona de la Pava. 
Discos de Tony Ronald i a sota una foto actuan que li va fer Mario Prades als anys 80
Los Bravos – Bring a little lovin’
Aquesta cançó que es va publicar en single, donava títol a la segona pel.lícula de Los Bravos "Dóna'm una mica d'amor" de 1968 que en un principi pensaven titular "Los Bravos 2", peró quan el film es va estrenar li van cambiar el títol. La cançó està interpretada en anglès. Es va editar el 1967 com a avançament del film i va ser el seu vuitè single, amb "Make it last", una bona balada, a la cara B. Aquest tema va ser una composició de Vanda i Young, dels Easybeats, composta per a Los Bravos per encàrrec d'Alain Milhaud. Cal dir que encara que aquest tema està interpretat en anglès, Los Bravos també van gravar moltes cançons en espanyol, però hem de reconèixa que l'alemany Mike Volker Kögel, encara avui en dia es mou millor en l'idioma de Shakespeare. Los 
Bravos sorgeixen a Madrid, quan el 1965 coincideixen a la discoteca Jaima Los Sonor i Mike & The Runaways. Mike (cantant), Pablo Sanlley (bateria) i Miguel Vicens (baix) tocaven en els segons, mentre que Tony Martinez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) tocaven en els primers, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Els descobreix Manolo Díaz, aleshores directiu de Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un sol hit internacional, el seu segon single "Black is black" que va arribar a número dos en el Regne Unit i quarta posició als Estats Units. A França no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va versionar el tema en un EP interpretant en francès i es va menjar el pastís de les vendes. Los Bravos van ser un muntatge mà a 
mà entre la discogràfica i una cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació oficial va ser en una edició especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela al carrer Jovellanos, era la primera vegada que en aquest teatre actuava un grup pop. La cadena SER va retransmetre en directe aquell concert. La pel.lícula "Dame un poco de amor", dirigida per José María Forqué, anava de xinesos que de xinesos no tenien res ja que tots ells eren més espanyols que els molins de la Manxa, bé, la protagonista femenina va ser Rosenda Montero que tot i fer també de xinessa, la noia era mexicana i ja va treballar en "Els Set Magnífics" amb Yul Brinner i a "Ninette i un señor de Murcia" amb Fernando Fernan Gómez, entre molts films. Alguns altres dels temes del film van ser composats per Harry Vanda i George Young. Aquesta banda sonora va ser el tercer LP de Los Bravos. Per cert, el primer single de Los Bravos va ser una versió del "No és res estrany" de Tom Jones.
Mike Kennedy a "Los Chicos con las chicas", la primera pel.lícula de Los Bravos
Leslie – La primera vez
Antonio Miquel Cerveró, nascut a Barcelona el 9 de juliol de 1944 i conegut popularment com Leslie, cantant de Los Sírex, també va ser temptat per la seva companyia discogràfica perquè cantés en solitari, fins i tot el van portar a una mena de concurs, no ho tenim ben clar, però va gravar en solitari aquesta cançó, versió d'un tema del francès Guy Mardel titulada originalment "Si el teu n'y crois pas" que es va publicar un LP recopilatori del segell Vergara. L'intent de la casa de discos, igual que va succeir amb el que va realitzar EMI amb Santi Carulla per separar-lo de Los Mustang, no va fructificar i tots dos cantant van seguir amb els seus respectius grups. Nosaltres estem convençuts que van fer bé, sobretot tenint en compte l'experiència amb tants i tants grups de l'època, en què els cantants van sucumbir als cants de sirena de les cases de discos i van ser "cremats" un darrere l'altre. Per cert, a Leslie també se l'anomenava familiarment l’Antxoveta. Als anys setanta Lesli va gravar un single en solitari.
Agustí de Los Diablos i Leslie de Los Sírex a un sopar abans d'una
actuació al Divertipark de Cambrils (Foto: Mario Prades)
Rosalía – Me gustas mucho
de Andalucía" que no serà editat en disc fins a un any després. Un amic li presenta a Augusto Algueró que va llançar la seva carrera discogràfica, presentant-la en Zafiro que la va transferir al seu subsegell Iberofón. Després de publicar un munt d'EP 's el 1969 va passar al segell Belter. Aquest etma és de 1963 i es trobava en un EP en què la cançó estrella va ser "Me gusta el madison". En aquest disc Rosalía va deixà de treballar amb Algueró i Iberofón contracta al mestre Luis Araque que va compondre els temes, va realitzar els arranjaments i diritgí l'orquestra, donant a la madrilenya un toc més modern, encara que tampoc massa, la veritat. Despres tornaria a treballar amb Algueró, de fet en el seu últim disc que es va publicar el 1972, les cançons també eren del famós director d'orquestra i compositor català. En total Rosalía va gravar 30 discos, entre EP 's i singles. Ramalama ha reeditat la seva discografia en versió CD l’any 2004.
Silvana Velasco – Jardín de Rosas
Una de les bones veus del pop espanyol dels seixanta va ser la cantant Silvana Velasco, amb una carrera àmplia i molt important i que a més va compondre diverses de les seves cançons. Curiosament la discografia de Silvana Velasco mai ha estat reeditada en versió CD, ni tan sols en algun recopilatori dels 70 o 80 en vinil. Només recordem una col.lecció titulada "Chicas Ye-Yé" en el qual es recollien alguns temes seus en el volum 5. És una veritable pena perquè avui gairebé no es recorda a Silvana Velasco i això que la seva qualitat la comprovareu escoltant aquest tema i a més a més, la noia estava de molt bon veure. El seu veritable nom era Silvana Rosa Caravera Núñez i va néixa a Madrid el 1947. Va aconseguir uns quants premis en diversos festivals de moda, com el d'Interpretació al Festival de la Costa del Sol i també en el de l'Atlàntic i va obtenir el premi a la millor lletra en el de Benidorm. Aquesta cançó es trobava en el seu penultim disc, 
un single que va ser editat per Iberofón l’any 1971 i a la cara B es trobava una versió del “Jack in the box” que va interpretà a Eurovisión la cantant irlandesa Clodagh Rodgers i que Silvana Velasco titula “Caja de sorpresas”. Aquesta es una bona versió del tema de la cantant country nord-americana Lynn Anderson. Quan Silvana Velasco va començà a dedicar-se a l'espectacle va treballar en la pel.lícula “Siempre es Domingo” de Fernando Palacios, filmada el 1961, però Silvana Velasco va preferir dedicar-se a la cançó. Els seus tres primers discos, tots ells singles, van ser Discos Sorpresa de Fundador i també per a màquines tocadiscs, els populars junkelbox de monedes. De fet les cançons dels seus tres primers singles van ser aprofitades com a farciment en EP 's que es van publicar posteriorment. En el 67 va signar amb RCA, més tard passaria a Iberofón i el seu últim disc es va publicar a través de Euterpe l’any 1976. Al 1966, Luis Cerón que venia dels Telstars es va unir a la seva orquestra. En total Silvana Velasco va gravar de 1964 a 1976 un total de 18 discos, entre EP’s i singles.
Los Flecos – Vales poco para mi
Los Estudiantes, com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava fart d'haver de versionar i de les seves refleccions va sorgir un dels millors grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de interpretà versions. Van gravar per Vergara i estaven liderats i van ser creats 
pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo Argote Rocandio, nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de jazz i Carlos Guitart Von Rein, nascut a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 que venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra Rafael Aracil. Van gravar en total 3 o 4 EP's i no van tenir més continuïtat. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos quan es van crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar.
Els altres dos discos i a sota foto de Los Flecos
Los Botines – Chico Ye-Yé
Quan Los Diablos Negros van patir canvis en la formació es van reconvertir i el 1965 van passar a ser Los Botines. Malgrat els pocs mitjans existents en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van emprendre una campanya promocional del seu primer EP en el que aquest tema d'August Algueró, per cert molt gastat i excessivament versionat, va ser la cançó estrella, això si, canviant el sexe de la noia pel d'un noi per tal que Manolo Pelayo no se sentís incòmode al cantar-lo, una cosa que ja havia fet també Luis Aguilé amb el mateix tema. Los Botines eren, a més de Manolo Pelayo (cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels músics suïssos Daniel Grandchamp (baix) i Dominique Varchar (òrgan). La veritat és que les vendes del primer EP no van ser 
destacables i Dominique Varchar se'n va a Los Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar 1965 graven un segon EP amb "Capri c'est fini" que va aconseguir millors vendes, sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que era una versió, però ara és Daniel Grandchamp qui se'n va a Los Flecos. Finalment Columbia convenç a Manolo Pelayo i aquest deixa a Los Botines i es llança en solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en solitari al seu torn, passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo (a la foto) van gravar un sol single, però van participar en les pel.lícules "Los Chicos del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i "Hamelín" (Luis María Delgado, 1967) que estava protagonitzada per Miguel Ríos. Després de patir canvis constants, Los Botines es desfan l’any 1967.
La música que es feia a Catalunya
Jaume Sisa – L’Home Dibuixat
Ara us portem a Jaume Sisa (Barcelona, 24 de setembre de 1948) el nostre cantautor més galàctic i aquest és el seu primer single, publicat pel segell Edelton Hi-Fi al 1968 i possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol", els seus millors discos. Pertanyia al grup del folk, però també va cantar en la Orquesta Plateria fent-se anomenar Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar a fer rucades per un tub, volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant a Madrid per cantar en castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem qui és, si Sisa o Solfa. Després de publicar aquest single s'uneix al Cachas, Pau Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat és que Sisa, tot i ser una icona musical per postmoderns a Catalunya i un referent per a les noves generacions del rock en català, excepte "Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Mario recorda un concert que Jaume Sisa va fer a la Plaça del Rei, a Tarragona, ja fa uns anys i tot i ser una actuació gratuita i sense cobrar entrada, éren poc més de quatre gats. 
Maria del Mar Bonet – Que volen aquesta gent
Aquest és un dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i en el qual es reflecteix la forma d'actuació que tenia la policia social franquista. La lletra es molt dura, però així i tot, la cançó va passar la censura, una cosa que francament, ara i miran enrera, a nosaltres ens resulta com a minim molt estrany. El disc en format EP, el va publicar Concentric l’any 1967. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixa a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar el 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació creadora de la Nova Cançó. La primera vegada que Maria del Mar Bonet va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà i uns quants jutges més. Al blog veureu una foto d'aquest esdeveniment. Per cert que ella, abans de actuà, va tenir un atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment la van convènca i Maria del Mar Bonet va convènca al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava manat. Aixo d'un concert amb el públic dret es una cosa molt, molt moderna. L'acte creiem que va ser organitzat per Joventuts Musicals de Palma.
Primera actuació de Maria del Mar Bonet (Foto extreta del llibre
"Tretze que canten" de Joan Ramón Mainat)
Joan Manuel Serrat – Una Guitarra
El 1965 Joan Manuel Serrat va treure aquesta cançó en un EP que va publicar Edigsa i on també es trobaven "Ella em Deixa", "El mocador" i "La mort de l'avi". La veritat és que discogràficament la carrera de Serrat ha estat molt estable. Va gravar amb Edigsa en català, va signar contracte amb Novola-Zafiro per treure els seus discos en castellà mantenint el contracte per a la producció en català amb Edigsa i finalment va unificar ambdues trajectòries a mitjans dels 70, al fitxar amb la multinacional BMG-Ariola amb la qual segueix actualment. Joan Manuel Serrat i Teresa va néixa al barceloní Poble-sec, el 27 de desembre de 1943. Va estudiar per torner a la Laboral de Tarragona i va fer la mili a Castillejos (a les fotos). Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més del 
"follón" del "La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia solsament al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó del govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó mai va ser cert. Com ja havia passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament 
els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però tot això ja és història. Mario té una anècdota, al grup del carrer Bassegoda es va unir el 1970 un amic del que no recorda el nom, però que era d'étinia gitana i havia arribat amb la seva família d'Argentina. Era cosí de Moncho el dels boleros i va ser el primer a qui Mario escoltà versionà a ritme de rumba cançons de moda, una cosa que més tard faria famós a Manzanita. Doncs quan Mario i ell, amb 19 anys, s'anaven de marxa per barres americanes en pla nens bons i amb poc pela, cosa que sempre els va funcionar molt bé amb aquelles maravellosas noies, quan començaven a anar una mica carregats de copes l'amic sortia al cotxe, es portava la guitarra i començava la revetlla. La manera de saber si ja anaven passats de rosca, es di bufadets, era simple, fer-los cantar, si l'amic interpretava la rumba aquella de "Hospital Santa Maria, donde viven los doctores..." i Mario mentre el col.lega li donava al ritme de rumbeta i com a ell això mai li ha agradat massa, cantava "La guitarra" emulant Serrat, de manera que la barreja era si més no curiosa, doncs bé, quan això passava és que anaven los dos prou bolingas.Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel
Pino Donaggio – El seu nom es Maria
Uns quants italians van versionar els seus grans èxits el català, entre ells Rita Pavone, Jimmy Fontana i Pino Donaggio. Avui a la sintonia d'Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, us portem dins de El Temps Passa... i la música queda una de les principals cançons d'aquest últim, "El seu nom és Maria". El cantant italià Pino Donaggio va néixa a Burano, la ciutat dels bons cristalls i miralls, el 24 d'octubre de l’any 1941. Aquest tema es trobava en un disc, un EP, on versionava al català altres dels seus èxits, entre ells "Come simfonia" amb la qual va guanyar el Festival de Sanremo el 1961 i "Jo no puc viure sense tu" que amb el títol "You Your say Have to Say You Love Me" van cantar en anglès Elvis Presley i Dusty Springfield, la quarta és "Motiu d'amor" que vem escoltar en el programa no fa massa temps. Pino Donaggio ha composat també un grapat de bandes sonoras.
A salt portades de Pino Donaggio, a sota foto més actual
Ara tornem al panorama nacional a El Temps Passa... i la música queda
Dúo Juvent’s y su conjunto – Si encuentras a mi amor
Us ho hem dit moltes vegades, a l'ombra del Dúo Dinámico van sorgir al país uns quants duets, tant masculins com algun de femení com Tina y Tessa. La majoria van passar amb més pena que glòria, però alguns mereixen ser destacats. El Dúo Juvent's és un d'aquests. Van tenir un moment brillant i les seves cançons sonaven en les emissores de ràdio. Eren Emili Huguer i Jesús Lardin i van enregistrar vuit EP's entre 1962 i 1964, per al segell Vergara, sols o "Con su Conjunto", però tot i sonar molt bé, es van trobar massa encasellats amb el twist i el beat els va anar relegant a l'oblit. En alguna ocasió us hem dit que un dels components del Dúo Juvent's, segons corre per internet, era cosí germà del pare de Carlos Segarra de Los Rebeldes. Dons bé, aixó no es així. Vem rebra un 
correu de Emili Huguer Sala que per cert fa un munt d’anys que viu a Tarragona i ens deia que no era cert, el seu company Jesús Lardín viu a la Costa Brava, a Vilasar de Mar. Al costat veureu una foto més moderna a una entrega de pemis. Tenim que quedar amb ell i el portarem a l’emisora a fi de fer-li una entrevista i recordar aquells anys gloriosos. El Dúo Juvent’s va gravar per al segell Vergara, aquesta cançó es va incloure a un EP de 1964 i es una versió en castellà del "Quando Vedrai La Mia Ragazza" de l’italià Little Tony, però també trobaven “Please, please me” dels Beatles, “Roberta” de Pepino diCapri i “Largas noches” que ara no recordem de qui era, però es tractave també d’una versió. Per cert que si el Dúo Dinámico es van distingir per els seus pullovers vermells, el Dúo Juvent’s tenian la seva imatge: Les americanes de colors llampans de pampallugues ben cridaneres i brillants, com comprobareu a les portades dels seus discos.
Los Catinos – San Francisco
Un altre dels grans grups versioneros espanyols van ser Los Catinos, al costat dels Mustang els més destacats de la seva època i també eren de Barcelona. Inicialment es van nomenar Los Ticanos, però la discogràfica, molt llestos ells, van saber veure de seguida que Los Catinos era un nom molt millor i els hi van canviar. Van ser, junt a Los Pájaros Locos, els primer grups catalans de la época que van actuar a Madrid. Los Catinos van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla 
Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Entre 1963 i 1966 van gravar per Vergara, passant a Belter el 1967 i fins a 1973, en què van desfer-se, tot i que des de fa uns quants anys Los Catinos han tornat als escenaris. El 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar-hi, truqueu abans, per si de cas. Aquesta cançó va ser el gran hit internacional de Scott McKenzie, un dels més importants líders del moviment flower-pop, els hippis californians. Es trobava a un EP de Los Catinos on també es recollien “El mundo que conociamos”, “No volveré a amar” i “El último vals”, publicat per el segell Belter. Per cert, la cançó originalment no es va dir “San Francisco”, aquest títul sols el van fer servir a Espanya, el real en angles era “Flowers in you hair (San Francisco)” i al mercat llatí van traduïr-lo literalment.
Los Javaloyas – Los días de Pearly Spencer
En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per porter de futbol i al que un accident va convertir en catante, més o menys el que li va passar a Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va 
descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la cançó més important en la seva carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada versió. En aquest EP també trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde”, “Un eterno amor” i “Lo que fue”. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear el 1952 a Valencia, pero Luis Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.
Discos i a sota foto de Los Javaloyas
Los Pájaros Locos – La lluvia por fin vendrá
El grup del Maresme Los Pájaros Locos gravaren el seu primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Feien servir el dibuix amb la cara del ocell dels dibuixos animats vint anys abans que l'utilitzés Loquillo.Los Pájaros Locos eren els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) que eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una 
de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que anys despres marxaria amb Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta cançó que ara escoltem a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el seu tercer EP que es va titular "Volando con Los Pájaros Locos", editat pel segell Variety l'any 1960, al costat de “Que yo te quiero”, “Nessuno al mondo” i “Non occupatemi il telefono” i es el primer disc on Piero Carando canta finalment en castellà, fins aquell moment solsament havien cantat en italià o bé van fer peçes instrumentals. De fet molt eren els que creien que Los Pájaros Locos eran un grup italià afincat a Catalunya..
Los Brincos – Un sorbito de champagne
Una de les millors cançons en la cursa de Los Brincos va ser "Un sorbito de champagne" que es trobava en el mateix EP on estaven "Renacerá", "Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu millor EP, nosaltres ho creiem així i també va ser l’últim en el qual van intervenir Juan Pardo i Antonio Morales Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. També xocaven continuament amb Marini Callejo, la productora i alma mater real de Los Brincos. Quan ells van marxar, Fernando 
Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Si bé la primera etapa va ser la millor comercialment, la segona i sobre tot la tercera va ser indiscutiblement la millor musicalment parlan. Una anys més tard Fernando Arbex crearia Alacrán i despres Barrabás, reconverin gent d’Alacrán, Los Brincos i altres músics. Per cert, un altre dia us explicarem com Los Brincos van tindre també problemes amb la censura per la primera carátula del LP "Mundo, demonio, carne", casualment l'últim disc abans de desferse i que finalment va tindre que ser canviada, però aixó es un altre historia.
Caràtules de discos dels Brincos, a sota foto
Hervé Vilard – Caprí se acabó
Aquesta va ser la millor cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès, el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixa públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, va néixa a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Va néixa a un taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un orfenat fins que va sortir 
per començar a treballar. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, Hervé Vilard els va dir "Encantat d'haver-la conegut i que li diguessin a quina residència estava o si en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor, que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que la paraula "mare" significa molt més i ella no ho era". Va complir la seva paraula i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.Herve Vilard
José Guardiola – Dieciseis toneladas
Acabarem el programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda, escoltan a Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. Es José Guardiola que va gravar aquest tema el 1960, quan es pot dir que acabava de començar la seva carrera, que va iniciar el 1958. Va ser la seva consolidació, el seu gran hit. Era una versió del "Sixteen Tons" de Tennessee Ernie Ford, però això no era del tot cert ja que la primera versió que es va gravar era de Merle Travis, a mitjans dels anys 50, tot i que José Guardiola i aixó es veritat, va emular l’Ernie Ford. José Guardiola va néixa l’any 1930, a Barcelona i creiem que encara està en actiu. José Guardiola va ser l'últim crooner espanyol de la història de la música i val a dir que a pesar de la seva edat, Quimet el va veure no fa massas anys a Constantí i quan el públic li demanava cançons que no tenía en el seu repertori, ell las va cantar en directe, a acappella que es diu ara, abans li deiem “cantar a pel”, demostran que José Guardiola ancara te bona potencia de veu i molta.
A dalt M;ontse Aliaga amb José Guardiola, a sota
Mario Prades amb el cantant a la Cadena 13
Mario Prades amb el cantant a la Cadena 13
Aquí teniu la nostra Pin Up d’avui, una noia molt disciplinada que demostra saber saludar, fins i tot a dalt de l'ala d'un avió i amb ella us deixarem, però tornarem la propera setmana amb molt més de tot i amb anuncis que avui no han hagut. És que no es pot tindre tot sempre.
No volem marxar-nos sense fer-vos memoria d'un fet, aquest divendres 13 de gener al Bravium Teatre de Reus i a les nou del vespre, actuarà Tomeu Penya, es un concert en format acústic i presentan el seu nou treball "Íntim", us el recomanem.
Apa, a reveure i a ser bons i bones.
Quimet Curull que es el primer per la dreta, actuan al Restaurant
El Totxo, al polígon Les Mates del Vendrell, amb Tony amb Grup
El Totxo, al polígon Les Mates del Vendrell, amb Tony amb Grup
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario