Altafulla de nit (Foto: Mario Prades)
Avui, despres de rebuscar com dessesperats per la nostra discoteca privada, començarem El Temps Passa... i la música queda amb una cançó que volem dedicar a tots els nostres soferts oïdors i oidores que ens aguanten setmana rere setmana. Avui tindrem anuncis. Ja era hora! Quimet ha fet que Mario es posi les piles i tractarem sobre la publicitat de l'època i escoltarem alguns d'aquells anuncis que formen part de la nostra història i també dels inicis de la millor televisió d’aquelles époques, de fet també era l’única, Televisió Espanyola. En conseqüència, anem a començar passejant amb un àngel, de fet el grup ceutí The Brisk deien que era "El seu" àngel, però no és cert, vosaltres sou els nostres d’àngels. Quimet avui està molt conten, ha vist el llistat de cançons i ja prepara les butxaques per recullí eurosThe Brisk – Paseando con mi ángel
El cantant de l'época més brillant dels The Brisk va ser Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar com Los Halògenos i després passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Aquesta cançó era la cara B d'un single de 1965 editat per Belter amb "Acción" a la cara A i es tracta de una versió del "Walkin with my angel", un èxit del grup de Manchester The Herman's Hermits, liderats per Peter Noone que quan van començar tot just havia complert els 17 anys.
A sota The Brisk
Micky y Los Tonys con Mochi – Sha La La
En la pel.lícula "Maratón Ye-Yé", el primer film en què el protagonisme el va tenir la música pop espanyola del moment, estrenada el 14 de setembre de 1965 i amb Miguel Ángel Carreño "Micky" com a protagonista, van participar molts altres artistes, entre ells destaca Juan Erasmo Mochi que en aquella època era simplement Mochi. En el LP amb la banda sonora van compartir protagonisme Mochi i Micky y Los Tonys, quatre cançons pel primer i vuit a càrrec del grup de Tony del Corral que va compondre gairebé tots els temes originals al costat de Mochi. Aquest que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda està interpretat per Micky y Los Tonys i Mochi conjuntament i és una versió dels britànics Small Faces. La pel.lícula va estar dirigida per Jesús Yagüe i va ser produïda per Francisco Lara. També van intervenir María José Goyanes, Glòria Cámara, Los Shakers, Álvaro de Luna i Luis Sánchez Polack, entre d'altres.
A dalt poster de la pel.lícula i a sota el moment en que María José
Goyanes, Micky i Mochi feien la seva entrada al Festival de Cinema
de San Sebastian, el dia de l'estrena del film
Los Llopis – Estremécete
Deixant anà un euro per Quimet, us direm que aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Euro per Quimet que el reclama ja que ell ha 
tocat moltes vegades aquesta cançó. Los Llopis es van crear a Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro, Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and rol, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley. A Espanya la seva casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga".
A sota Los Llopis amb noies del seu cos de ball, creiem que al Pasapoga de Madrid
Los Milos – Pitágoras
Tota una lliçó de matemàtiques és la que ens porten aquest tercet valencià. Los Milos ens mostran una forma de comprende el teorema de Pitàgoras diferent a la que ensenyaban al col.legi. Los Milos eren Emilio Baldoví que els va deixà i va emprendre carrera en solitari, amb molt èxit, sota el nom artístic de Bruno Lomas, al costat de Salvador Blesa guitarra solista i tercera veu i Vicente Castelló guitarra acústica i segona veu. Van començar l'any 1959 i inicialment a Los Milos hi havia un quart component que va marxar perquè creia que la música havia de ser només reivindicativa, es deia Ramon Peleguero Sanchís i era de Xàtiva, del carrer Blanc. Es tracta del cantautor Raimon. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat l’any 1961 i va ser recuperada a una col.lecció de CD’s editats per la revista Cambio 16. La cançó també es va incloure a un triple CD que va editar el segell Hispavox l'any 1994 titulat "Los Jóvenes (Las canciones en español de tus Guateques)" amb tot un seguit de artistes espanyols dels 60's. Quan Bruno Lomas s’en va anar, Vicente i Pascual Olives van crear Los Top-Són que més tard es reconvertiren en Los Huracanes.
El tercet valencià Los Milos amb Bruno Lomas al mig
Juan Pardo con su conjunto – Whole lot of shaki’n goin on
sessions de gravació, Hispavox no el va voler i ells van haver de tornar a acceptar a Júnior i Juan Pardo va tornar a Los Telekos amb els quals gravaria aquest EP que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda i que van signar com Juan Pardo y su Conjunto, en el qual interpretaven dos temes en castellà i dos en anglès, un d'ells amb Juan Pardo emulant totalment a l’Elvis, és aquest. Una de les cantades en castellà és "Nila" que més tard seria regrabada amb nous arranjaments, per Los Brincos, sent una de les seves millors cançons. És clar que tenim una curiositat, un "però" i el nostre però d'avui és que el grup tocava bastant malament i en la gravació van ser substituïts per una banda d'estudi, ni més ni menys, com diu el Quimet que per Los Relámpagos.
Los Z-66 – I’ve been hurt (He sido herido)
La banda mallorquina Los Z-66 van ser un dels millors grups de R & B de l'estat, clar que ells jugaven amb avantatge ja que compartien manager amb The Animals, Jimi Hendrix, Flowers Pot Men i altres artistes, sobretot britànics, el seu manager era Mike Jeffrevs, propietari d’un local al Terrono, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Zeta es van montar moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solament sabiem per discos i referéncies. Els Z-66 es van creà a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes 
tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Roselló que venia de Los Brios i que quan va començar per la seva compta es va fe dir Lorenzo Santamaría.Quan els Z-66 es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra. Aquesta cançó es una versió, interpretada en angles, del hit del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondels. Hi ha una altra bona versió d'aquesta cançó a càrrec del grup barceloní Albert Band que la van cantar en castellà titulan-la “Estoy herido”. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no en aparells electrònics.
A dalt un Eco Dinacord com el que es va comprar Lorenzo Santamaría
Adam Grup – Cry, cry, cry
Adam Grup eren quatre joves valencians que interpretaven soul y R & B, encara que sense instruments de metall. Estaven liderats pel cantant Miguel Blasco Carabia al que sel coneixia com Adam, nascut a València l'any 1946 i que abans de crear Adam Grup havia format part de The Inters i Los Exciter. Va formar el grup el 1966 amb Alberto Gómez (bateria) que havia tocat amb Los Top-Son i que després es marxaria amb Los Canarios, Alfredo Manuel Parella (guitarra), José Segura (baix) conegut com El Malayo que posteriorment s'aniria amb Los Huracanes i José Emilio Navarro (guitarra) que després crearia Gente Feliz i acompanyaria al Dúo Dinámico. Adam Grup va tenir una curta existència i creiem que només van gravar un single o com a molt dos, aquest disc és de 1967. Adam Grup ha publicat les seves cançons a un parell o tres de recopilatoris de grups valencians dels seixanta, a sota teniu una caràtula. Adam, el líder del grup, va marxar a treballar per Hispavox i va muntar un estudi de gravació. Les seves cançons es van incloure a un recopilatori de grups valencians titulat "Valencianos volumen 1".
Lone Star – Vieja estación
Lone Star van ser grans entre els grans, una de les poques bandes "modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet blanc, eren músics de conservatori. Avui a Lone Star s’els coneix com “La leyenda”. És clar que Lone Star, quan van començar a gravar van haver d'acceptar les exigències d'EMI i en els seus dos primers discos consten com a Conjunto Lone Star i com estave manat, es van inflar de gravar versions. Aquest tema es trobava en un single amb "Fin de semana" a l'altra cara. Lone Star eren Pere Gener, Rafael de la Vega, Joan Miró i Enrique López, encara que pel grup van passar grans 
músics, ja a partir de la fi de la dècada dels 60, entre ells Álex Sánchez, Sebastián Sospedra, José Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu i Ricardo Acedo. Lone Star es van despedir definitivament del seu públic l’any 1996, dels antics solsament quedaven Pedro Gener i Álex Sánchez i despres de treure un CD titulat "Hacia el futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de Triple Onda, van deixà la música si bé Pere Gener era propietari del estudi El 7º de Caballería. Van ser l’únic grup espanyol que va actuar a un portaavions nord-americà, al JFK per Nadal de l’any 1970. Eren Lone Star… La Llegenda.
La millor banda espanyola dels seixanta van ser Lone Star
Los Gatos Negros – Tú serás mi baby
La passada setmana vem escoltar aquesta cançó en la versió de Les Surfs que van ser qui la van popularitzar a Espanya. Us vam comentar que en aquest tema sempre s'han inclòs castanyoles i com a prova aquí teniu la versió dels Gatos Negros, també amb castanyoles. Aquest EP va ser editat pel segell Marbella el 1964, fins aquell moment havien gravat per Belter i aquí el grup eren només quatre ja que els havia deixat Manolo Sanfeliú. En tots els temes del disc cal destacar la bona feina del guitarrista José María Mesa, encara que en 1965 marxaria sent substituït per Quique Tudela. Altres temes del EP són "Para tí" i "Ella te quiere", versions de The Beatles i "Hippy, hippy shake" de The Swinging Blue Jeans. Per cert que en la versió original d'aquesta cançó que van gravar les 
nord-americanes The Ronettes (a la foto), un noies de color, no hi havia castanyoles, però destaca i molt la producció que va estar a càrrec de Phil Spector (a al froto amb The Ronettes), creiem recordar que encara és a la presó per assassinat. Els Gatos Negros van començar el 1958 i fen-se dir Catch es Catch Can fins l'any 1961. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros, Piero Carando i Carlos Maleras, van fer un munt de fotonovel.les i és que ells eren dos guaperes de l'època. Carlos Maleras va morir l’any 2000. Per cert, aquesta cançó, en la versió de Los Gatos Negros, es va incloure a un dels dobles CD's que s'han publicat amb la banda sonora de la serie de TVE "Cuéntame". 
Los Brincos – Bye, bye chiquilla
A El Temps Passa… i la música queda, tornen Los Brincos i una de les seves millors cançons del seu principi. Aquesta que escoltem avui es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un sueño" i "Nila", publicat el 1964 per Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. L’ultima de les cançóns que us hem dit es trobavan al EP de Los 
Brincos, “Nila” ja l'havia gravat uns anys abans Juan Pardo y Su Conjunto, en el mateix disc del que abans hem escoltat una cançó. Les dues versions no tenen res a veure i és que es nota la mà de la productora, Maryví Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes, però le demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni estar pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear Los Flecos.
Discos i a sota una foto emulant a The Beatles
Els Anuncis dels Nostres Records
La primera emissió de televisió a Espanya es va produir el 28 d'octubre de 1956. És clar que en realitat aquella no havia estat la primera, veritablement la primera emissió, en proves, això si, es va produir a tres quarts d’una del 10 de juny de 1948, durant una exposició de tecnologia a la Fira Internacional de Mostres celebrada al Palau de Montjuïc de Barcelona. Allà Philips Ibèrica va instal.lar una càmera unida per cable a un monitor situat a trenta metres. Enriqueta Teixidó i Enrique Fernández van ser els primers locutors espanyols que van aparèixa en pantalla. Però el 28 d'octubre de 1956, marca el començament oficial de la televisió a l'Espanya de la postguerra, tant l'espanyola com la mundial i es que nosaltres ens las 
vam menjar, amb poques patatetes per cert, les postguerres de les dues. Fins aquell moment els anuncis visuals havien estat limitats a les sales de cinema i el popular Movierecord-Estudios Moro la coneguda sintonia l’escoltarem un altre dia. Lo habitual era veure dues pel.lícules en el que llavors es deia "sesión contínua", junt al NO-DO, la publicitat, tràilers de pel.lícules a projectar en el futur i algun curt de dibuixos animats. En total s'allargava una mica més de tres hores. I si entraves amb la pel.lícula començada no hi havia cap problema, et quedaves fins al moment en què havies entrat i ja està, aquesta era precisament la gràcia de les anomenades "sessions contínues".Electrodoméstics Westinghouse
Astèrix i Obèlix Gelats (Judit Mascó)
Jabón Camay Rosado
Es deia que Camay era "El sabó de les estrelles" i de fet un munt d'actrius famoses, entre elles Judy Christi, van publicitar al llarg de les dècades la marca de pastilles de sabó perfumat per a bany Camay que ens va fer oblidar el Jabón Lagarto i pensar que gastant-se una "peles" més, el resultat podia ser gairebé miraculós. Avui estem habituats a veure pastilles de sabó olorós en pràcticament totes les cambres de bany, però en aquella època no ho era tant i Camay va ser una de les primeres marques en llançar sabó per embellir a les senyores i senyoretes. Per cert que les mares utilitzaven moltes vegades les pastilles de sabó olorós que els regalaven, per perfumar la roba guardada en els armaris.
Plan Pons, Belleza en siete días
Ara bé, val a dir que si avui se'ns ven la moto de multitut de processos per embellir ràpidament a les nenes, així com cremes que després d’usar-les vint o trenta dies garanteixen resultats miraculosos que riu-te d'una visita a Lourdes amb miracle a l'itinerari inclos, ja en els anys seixanta l'Institut de Bellesa Pons garantia a les senyores que serien belles, però com ells en sabien molt d’aixó, el proces, tal i com deien en els seus anuncis aquells del Plan Pons, ere en només set dies. ¡Toma Ya!
Mútua Ilicitàna
És clar que en aquelles èpoques no estàvem acostumats a les assegurances per a la llar, com a molt arribàvem a assimilar l'assegurança de decessos, a la qual popularment se l'anomenava “l'assegurança dels morts” i que mensualment passava a cobrar per casa un senyor molt amable que se'ns enportava una part dels pocs ingressos que es tenien en aquells anys de postguerra, però que almenys era una garantia de que quan arribés el moment de trobar-nos amb la Parca, tindríem un enterrament decent i un nicho. Per això ens van sorprendre anuncis com aquest d'una mútua que volia assegurar-ho tot. Avui dia els anuncis d'asseguradores de tot tipus són una pràctica habitual, però en aquells anys no, van sorprendre i molt.
Werner Televisión
necessitaven una antena de banyes que per poder graduar-se bé i que recollís perfectament el senyal necessitavas fer tot un curset previ. És clar que amb l'arribada de l'UHF, és a dir la segona cadena, les antenes van tornar a canviar per 
ja anar consolidant-se les de la teulada que primer van ser completament individuals, cosa que creava veritables problemes de convivenvia ja que si el veí la col.locava més alta o enfocada més cap a l'oest o potser cap al est, resulta que a la teva perdies senyal o veies la televisió amb paràsits i interferències. Finalment van arribar les antenes col.lectives que van tornar a posar en el seu just lloc la convivència veïnal. Ja ho deia aquest anunci “Fije su atención en Werner televisión”.Després d'aquest breu recorregut per la publicitat dels nostres records, tornem a la música en El Temps Passa… i la música queda.
Los Antifaces – Eres mi bombón
Aquesta cançó es va publicar l’any 1964 a través del segell Belter i es tractava d'un EP on també trobàvem altres versions, entre elles "Déjame, déjame”, “El jilguero del monte” y “Dulce Guillermo". Los Antifaces eren dos nois i una noia, un grup que va treure un parell o tres d'EP's. Aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda és la seva versió del "My boy Lollipop", l'únic èxit internacional de la jamaicana Millie Small, una noia de color de veritable nom Millicent Dolly Mai Small, nascuda el 6 d'Octubre de 1946 i que ens la va portar a ritme de ska. Encara que aquesta versió de Los Antifaces és molt més poppi. Millie només va gravar dos LP's el que es titulava així "My boy Lollipop", publicat el 1964 i un altre en 2004. Qurante anys entre un i l'altre, so va pensar bé la noia. Aquesta és l'única versió que sapiguem, gravada en castellà d'aquest tema, tret d’un altre que van fer el Dúo Radiant’s i que està molt bé.
Juan y Júnior – La caza
La veritat és que dins de Los Brincos van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una popular discoteca de Madrid. Va ser una carrera curta, poc més de dos anys, però van treure set singles, en realitat van gravar sis, però n'hi havia un versionant une de les seves cançons al català, a part d'un LP recopilatori editat el 1969 i uns quans en els que cantaven en anglés i frances, inclus creiem que en italià. Aquest tema era la cara A d’un single amb 
“Nada” a l’altre cara i que es va publicar l’any 1967, de fet va ser el seu primer single com a duet i es va vendre molt bé. Per cert que Juan y Júnior també van fer cinema i aquí al blog ja us hem posat el poster d'una pel.lícula d'ells que va ser diritgidas per Pedro Olea. Sols van fer una pel.lícula, quan estaben a punt de començar la segona es van separar. La veritat és que, fen safreig, es deia que la ruptura de Juan y Júnior va ser per culpa de Rocío Durcal que va ser nòvia de tots dos, un a un, però les males llengües deien que el problema eren la gelosia de Rocío ja que la parella sentimental eren ells dos. Com es la gent de mal pensada! Es clar que quan Juan Pardo es va dedicar, entre altres cosas, a produïr a Camilo Sesto que físicament s'asemblaba a Júnior, alguns d'aquells periodistes van tornar a parlar.
Juan i Junior
The Clover Boys – La hiedra
Curiosament, el grup The Clover Boys que van tenir àmplia popularitat a Mèxic i van gravar uns quants discos en espanyol, eren canadencs i com a bons ciutadans del seu país també van gravar en anglès i francès. The Clover Boys eren de Montreal, es van crear el 1955 i el 1957 aconsegueixen posicionar-se entre els conjunts de moda en aquest país, gràcies a la seva versió en francès del "Long tall Sally" de Little Richard. Van començar a funcionar molt bé a Mèxic i van treballar en la pel.lícula "Adán i Eva" de Benito Alazraki de 1956, al blog us posem unes imatges en què The Clover Boys apareixen al costat 
de Eva, l'actriu i ballarina Christiane Martel que va ser Miss Univers 1953 i aquí balla mentre The Clover Boys canten. "La hiedra" és un clàssic del folklore mexicà que originalment es va titular "La hiedra venenosa". A Espanya també va ser versionat el tema, però Mario recorda amb afecte una gravació que va fer Mochi, encara que el disc, un EP, se li va trencar gairebé per la meitat i mai ha aconseguit recuperar-lo. Cal destacar un altra versió, aquesta molt més moderna que va realitzar Paloma San Basilio als anys noranta.The Clover Boys
Dúo Dinámico – Amor misterioso
Manuel Arcusa i Manolo de la Calva son el Dúo Dinámico, la referència quan es parla del pop espanyol dels seixanta, encara que ells van començar l'any 1958. Aquest tema, una gran balada amb bona instrumentació orquestral, es trobava en un EP de l'any 1963 en el qual també es van incloure “Lo nuestro terminó”, “Desilusión” i “Óyeme”, amb una portada en la qual els dos joves catalans ens demostraven que sabien canviar la roda d'un cotxe, encara que fos un vehicle estranger. Les quatre cançons creiem que eren composicions seves. El Dúo Dinámico es varen conèixa quan treballaven d'aparelladors a la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA, a Barcelona, la ciutat on tots dos havien nascut. Van debutar el desembre de 1958 al programa "La comarca nos visita" de Ràdio Barcelona que presentava Enrique Fernández, el mateix que abans dèiem va presentar la primera emissió real, si més no en proves, de Televisió Espanyola. Per cert que Mario recorda que unes amigues seves que treballaven al Corte Inglés de Diagonal, als dissabtes els hi deien el dia de "La comarca ens visita" ja que era quan més gent baixava des dels pobles a comprar a la gran superfície barcelonina.
A sota el Dúo Dinámico amb Enrique Fernández
Los Bohemios – Cati
El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana és va fer popualr, per la seva part, quan va donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Rádars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. De fet a Barcelona es deia que a cada cantonada de la ciutat hi havia un grup fent els seus “pinitos”. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que va ser una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox al 1966.
Discos i a sota una foto de Los Bohemios
Los Javaloyas – Margarita
Los Javaloyas van ser un dels grups pioners del pop quan no sabíem era pop, aquí al país. Es van crear el 1952 i Los Javaloyas van estar en actiu, fins a la mort de Luis Javaloyas, el seu fundador i líder. Van ser al costat de Los Catinos i després dels Mustang, els millors versioneros de la seva època. L'any 1967 Los Javaloyas van gravar dues cançons en català i van participar en el Quart Festival de la Cançó de Mallorca, encara que no van ser profetes a la seva terra adoptiva. Los Javaloyas es van crear a València, però Luis Javaloyas es va establir a les Balears i la banda va sofrir canvis fins aconseguir la seva formació més sòlida amb Serafín Nebot a la 
veu, saxo i clarinet, Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany (veu, bateria i trompeta) i el seu fundador el valencià José Luis Pérez Javaloyas que cantava i tocava flauta i piano. Luis morir a Palma, després de patir una llarga malaltia, el divendres 21 de setembre de 2007. Amb aquesta cançó del cantant Tony Dallara, Los Javaloyas i el seu autor van guanyar un dels Festivals de Mallorca i es una gran balada, un “peaso cansión”. Es trobava a un single amb "Vuelo 502" a l'altre cara, pero nosaltres us la treiem del doble CD recopilatori de Los Javaloyas recollin els seus singles per EMI que va editar el segell Rama Lama. Per cert aquesta cançó la volem dedicar encaridament a Marga de Ràdio Cap de Creus que ens va dir que no la coneixia. Dons aquí la tens i va per tú ja que es diu “Margarita” i es preciosa.
Discos de Los Javaloyas i a sota una foto
Los Mustang – El ritmo del silencio
Aquesta peça va ser un dels grans èxits del "duo" americà, Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduado" l’any 1968, si bé el Grammy van aconseguir-lo per "Mrs. Robinson". Aquí ens la versionen Los Mustang, la banda liderada pel cantant Santi Carulla que parlant de discogràfiques, va ser cap de vendes del segell barceloní Divucsa que estava al Passeig de Carles I. Per cert que originalmente la cançó es titulaba "The sound of the silence". El tema va ser escrit realment el 19 de febrer de 1964 per Paul Simon, després de l'assassinat de John F. Kennedy el 22 de novembre de l'anterior any, intentant expressar el sentiment popular després del succés. La cançó, en versió molt acústica, cantada pels dos i sols amb la guitarra de Paul Simon, va ser originalment gravada com una peça acústica en el seu primer àlbum "Wednesday Morning, 3 AM", però posteriorment va ser retocada amb instruments elèctrics, i reeditada com a senzill al setembre de 1965 , arribant al número 1 de les llistes americanes el dia d'Any Nou de 1966. Aquesta versió es va incloure en l'àlbum "Sounds of Silence".
Caràtules de Los Mustang i a sota una foto del grup
Aquí teniu la nostre Pin Up d’avui que supossem feia auto-stop o pot ser esperaba l'autobus, es clar que més d'un s'oferiria a portar-la. Amb ella acabem per ara El Temps Passa… i la música queda, tornarem la propera setmana amb moltes més ganes si cal.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
