Mario Prades a l'homenatge fet a la segona edició de la Fira
Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme de Tortosa
a l'actriu Mari Paz Ballester.
Avui començarem amb una cançó divertida i que si bé es va considerar una mica paxangada, és tot un clàssic de la música cubana i és que com deia la dita "Res és veritat, res és mentida, Tot és segons el color del cristall amb que es mira". Obrim la paradeta d'El Temps Passa ... i la música queda, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre amb una divertida cançó en la que se'ns avisa que a Maria Cristina li agrada governar i nosaltres... li seguim el corrent.
The Brisk – María Cristina
Era una composició de Ñico Saquito (a la foto) (Santiago de Cuba, 17 de gener de 1901 – La Habana, 4 d’agost de 1982), l'autor també de "Cuidadito Compay Gallo", però va ser un èxit de Mario Moreno "Cantinflas" en una de les moltes pel.lícules que va rodar i es va versionar i molt a Espanya, encara que aquesta que us hem portat per obrir El Temps Passa... i la música queda és de les millors, en clau de pop, això si. Ells són The Brisk i aquesta gravació correspon a l'època en què el seu cantant era Julián Granados. Es va editar en un EP
publicat per Belter l’any 1966 i en el disc també es van incloure “Sansón chico ye-ye”, “El mismo problema” i “Me vas a arruinar”. Durant un temps The Brisk van ser la banda d'acompanyament de Conchita Velasco. Julián Granados també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar com Los Halògenos i després passarien a The Brisk Boys (a la foto amb una locutora de ràdio), per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo (guitarra i veu), 
Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que durant un temps van tindre com a cantant a Pedro Ruy-Blas.
A sota The Brisk ja amb Julián Granados
José Luis y su Guitarra – Mariquilla
El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixa a Jaén. Un dels seus grans èxits va ser “Gibraltar español”, però la veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on ell demana aixó del Penyal de Gibraltar per Espanya, no va servir de res i això que el que ell argumenta en el text de la cançó era totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel.licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta a l’any 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. Es clar que ara no estem escoltan la 
cançó del Peñón, escoltarem la que va donar-lo a coneixa, en referim a a José Luis i la seva inseparable Guitarra, es la que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda i es tracta d’una cançó que el va fer molt popular i que sones a totes les emisores del pais, es tracte de "Mariquilla" que va dedicar a la seva nuvia i va composar quan es trobava fent la mili. José Luis es va casar un any despres amb aquella nuvia i la peça la va treure el 1958 dins d’un EP que va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América i que escoltem avui. Supossem que la nit de noces José Luis no es van andur la guitarra. L'any 1962 José Luis va guanyar unes oposicions com a ingenier d'obres públiques i va anunciar que deixava la música per dedicar-se a la seva feina i la familia i va entrar a la Jefatura Provincial de Obras Públicas de Cordoba.
Albert y Richard con Los Flaps – Has roto tú mi corazón
Quan el grup The Diamonds Boys es va desfer, dos dels seus components van crear el duet Albert & Richard que la veritat no és que tinguessin un lloc destacat en el pop de la ápoca ni tampoc van crear escola, però els components eren Albert Hammond (guitarra i veu) i Richard Cartwright (guitarra i veu), els dos venien dels Diamonds Boys, un grup sorgit a l'ombra del Penyal de Gibraltar, una de les obsessions del "Caudillo". No el grup, l'obsessió del Siscu era que els anglesos ens tornessin el “susodicho Peñón". Quan el duet a la seva vegada es va desfer, Albert Hammond va marxar a Anglaterra i va crear The Family Dogg, per llançar-se més tard ja en solitari i dient que mai plovia en el Sud de Califòrnia, cosa que és una fal.làcia, una opinió errada... si que plou i molt i Mario Prades us ho pot garantir. Us estem parlan d’Albert Hammond (a la foto), un cantant i compositor que va néixa el 18 de maig de 1944 a Gibraltar, encara que algunes biografies diuen que ho va 
fer a Londres. Albert & Richard van treure un parell d’Eps, en aquest, editat per RCA-Víctor l’any 1963 o potser seria ja al 64, també trobaven “El mundo”, “Rosy” i “Hojas muertas”. Els acompanyen Los Flaps que van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes i com aquest cas, duets. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista i a Mario le sembla que també va formar part del grup José Mari Guzmán. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps afagint a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver més canvis i això que Los Flaps solsament van gravar dos EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos, Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos i José Mari Guzmán va formar aprt de CRAG i Cadillac.
Dúo Juvent’s – Twist en Espanya
La veritat és que feia setmanes que en el programa no escoltàvem al Dúo Juvent’s, precisament des del dia que Emili Huger, un dels seus components ens va visitar (a la foto Quimet Curull, Mario Prades i Emili Huguer). Després de dedicar un programa sencer al Dúo Juvent’s els hem volgut deixar descansar una mica, però a arribat el moment de tornar a rescatar els seus discos i escoltar-los de nou a El Temps Passa... i la música queda. Aquest tema és una peça desenfadada i plena de ritme que es trobava en el seu segon EP, publicat per Vergara i en el què també es recollien "Mama", "No lo sabías" i "Hey twist". Emili Huger i Javier Lardín treballaven a la Pegaso i van deixar el seu treball entre camions per 
dedicar-se a la música. Van començar el seu periple d'actuacions en el 1961 i van fitxar pel recent creat segell Vergara, començant a gravar en el 62. Realitzaren molts concerts a Catalunya, Valencia i sobretot Mallorca. El Dúo Juvent's van decidir presentar-se a Madrid i van ser contractats per actuar el primer cap de setmana de juny de 1963. Però el 3 de juny va morir el papa Joan XXIII i el govern va decretar tres dies de dol nacional. Es van tancar els balls i sales de festes i el Dúo Juvent’s van tornar a Barcelona sense haver pogut actuar. A la tardor tornarien per fer-ho a la sala Imperator i l’any 1964 tornarien de nou a la capital del Regne. També a l'any 1964 el Dúo Juvent’s van participar al Festival de la Mediterrània i pocs mesos més tard es van desfer després de deixar set EP s gravats.
A dalt Emili Huger als estudia amb Quimet i Mario (Fotos: Montse Aliaga).
A sota Montse Aliaga, la nostra estimada coordinadora del facebook amb Emili
Huguer del Dúo Juvent's (Foto: Mario Prades)
Los Sonor – Diablo de muchacha
Aquest EP és un disc molt curiós en la discografia de Los Sonor i us ho expliquem. Des d’Amèrica el segell RCA va enviar a la seva delegació a Espanya els playbacks d'un munt de cançons i aquí van repartir com a bons amics les cançons entre els grups del segell. A Los Sonor els van tocar aquestes quatre peces i el seu cantant va posar la veu mentre que la resta del grup va fer cors, res més. Tota la instrumentació estava gravada. Aquests EP's es van publicar l'any 1966 en una sèrie econòmica de RCA anomenada "Exitos Mundiales" amb el mateix disseny cutre de portada per a tota la sèrie. Aquest tema és 
una versió del clàssic "Devil woman" del cantant country Marty Robbins, però en l'EP també van incloure "Hully Gully, Baby" de The Olympics, al costat de "Venus con pantalones" i "Patches". Per cert, va existir en la Amèrica Llatina un grup anomenat Los Sonor’s i el cantant era Antonio Aguilar, res a veure amb els espanyols. Els nostres Sonor es van crear l’any 1960, quan Carlos Guitart va acabar la mili, al costat de José Luis González, José Antonio Otero i el cantant Manolo Escobar. No tenien bateria, però sempre hi havia algun amic disposat a tocar amb ells. Per Los Sonor van passar Tony Martínez, Fernando Sánchez, Luis Eduardo Aute, Manolo Díaz, Jorge Matey, Manolo Fernández i un bon grapat més.
Los Brincos – Vive la realidad
una altra caràtula. Ells van col.locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al.legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex ja líder indiscutible i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" que la realitat és que no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas decisiu perquè després de Alacrán sorgís Barrabàs.
Los Nivram – Un amor sin igual
Los Nivram es formen a Granollers a principis de l'any 1964, sent vencedors del Concurso de Ritmos Modernos els anys 1964 i 1965 (la 1 ª edició a l’any 1963, la van guanyar Los Mustang). El nom Nivram no te res a veure amb el fet de no cridar, és el cognom del guitarra dels Shadows, Hank Marvin, lletrejat a l'inrevés, un acronim, ja que ells eran admiradors del guitarra dels Shadows. En els seus inicis van ser un grup instrumental amb sis components. L’any 1965 el grup estava format per David Sala (guitarra) i els germans Josep Mauri (bateria), Francisco Mauri (baix) i Jorge Mauri (veu, saxo i guitarra). Els germans Mauri provenien 
de l'Orquestra Selecció i l'Orquestra Astoria. Van editar dos EP's amb EMI-Regal. Aquesta cançó va ser una composició propia i es trobava a un EP on la peçá estrella va ser “Tema de Peter Gun” composada por el gran Henry Mancini i va funcionar comercialment amb la versió que va fer Duanne Eddy, les altres dues també eren pròpies, cosa insòlita per a un grup d'aquestes característiques i per l’época que era. A finals del 65, David Sala ha de deixar Nivram per anar-s’en a fer el soldat i en el 66 els germans Mauri se'n van anar també a complir els seus deures amb la pàtria, desapareixent el grup. En el 1968 els germans Mauri van crear a Mallorca el Mauri Set, però l’any 1970 i després de la mort de Francisco Mauri, desapareixen de l'escena musical.
Los Puntos – Cuando salga la Luna
Los Puntos eren un grup de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a "Llorando por Granada". Amb aquest tema d’avui ens extralimitem de anys ja que és de 1973 i el va publicar Polydor, però va ser una de les seves grans cançons i ens l’han demanant de nou mitjandan el correu electrónic. La banda la integraven José González Grano de Oro (guitarra). Amb ell, el seu germà Alfonso (cantant), el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Los Puntos funcionaren de l’any 1967 al 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años".
Lone Star – Ocho días
Aquesta és uan versió del tema "Eight days a week" de The Beatles que ens versionar els barcelonins Lone Star en un dels seus millors EP, el setè, editat l'any 1965 i que també va incloure "Comprensión" de The Animals, "La playa" de Marie Laforet i "De día y de noche" que era de The Kinks. A Lone Star se'ls coneix avui en dia com "La Leyenda". La discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres d'un parell de discos de quatre cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per davant. Inicialment Lone Star eren Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès 
Willy Nab a la guitarra. Després d'haver publicat el seu primer disc foten el camp Enric Fuster i Willy Nab i es va incorporar el guitarrista tarragoní Joan Miro. A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda catalana, de fet ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat interinament per Alex Sánchez que ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya el 1988, per indisposició de Sierra, el seu guitarra i Mario els va tindre actuan a Reus. La fotografia d'Alex Sánchez es d'aquesta actuació a La Fàbrica de Reus, on Mario era director artístic i va tindre que plegar perqué no és cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi va ensenyar que per una idea es pot lluitar, però sense menjar resulta molt difícil.
Los Salvajes – Algo de títere
La cançó és la versió que Los Salvajes van realitzar del "Jumpin'Jack Flash" dels Rolling Stones, una de les bandes que ells van versionar en múltiples ocasions i es va publicar com cara B d'un single editat per EMI l’any 1968 en què la cançó estrella va ser "Vuelve baby" que era una versió del clàssic de The Equals. La veritat és que ens quedem també amb la cara B. En aquesta gravació ja no està en el grup el baixista Sebastià Sospedra. A finals d'aquest any a Los Salvajes s'incorporaria Fran Mercader que va tenir alguna cosa a veure, abans o després, amb Los 
Gatos Negros, a l'òrgan i guitarra i amb un baixista que no recordem qui va ser, passarien a ser sis, van treure un parell de single més i ja l’any 1970 Los Salvajes es desfan. Als 80 tornarien, però de la formació original sol estava Gaby Alegret, el cantant. Mario els va redescobrir quan van presentar a Planeta 2001 de Barcelona, un nou LP titulat "1988" i parlant amb Gaby li va comentar que amb els anys, havia arribat a cantar bé i tot. Els dos encara s'estan descollonant ara. Des de llavors van mantenir una bona relació i de fet Mario des de la seva agència artística Guitar-T Producciones els va proporcionar uns quants concerts.
Els Anuncis dels Nostres Records
Lavadora Halitan
En aquest anunci de la rentadora Halitan, la genial Mary Santpere ens ofereix una lliçó tècnica de com utilitzar l'electrodomèstic, bàsicament per demostrar a les mestresses de casa tot el fàcil que resultava utilitzar la rentadora Halitan. A la "gran", en tots els conceptes fins i tot d'alçada, Mary Santpere la vena còmica li venia de família, Mario recorda al seu pare i la tieta explicant-li, quan encara era nen, com reien sense parar amb els pares de la Santpere quan aquests interpretaven el "Don Juan Tenorio" i el “panzón” de ficar mà i els acuchones que el Sr Santpere li donava a la seva dona a dalt de l'escenari, tot prodigant bon humor i gràcia. Maria Santpere Hernáez (Barcelona, 1 de setembre de 1913 - Madrid, 23 de setembre de 1992) va ser una polifacètica actriu, cantant, vedette i humorista a la qual es va donar el títol de La Reina del Paral.lel i actualment tenen un monument a la Rambla barcelonines dedicat a la gran Mary Santpere que va realitzar l'escultor Juan Bordes.
Detergente Elena
Lavadora Ter
Mitjas Eugenia de Montijo
Ara i com l’anunci anterior deia que les dones tenem molt més temps per a elles ja que tenen rentadora, si decideixen posarse ancara més maques per rebre als marits, a l’hora d’arreglar-se podreu triar entre aquests dos anuncis de les Medias Eugenia de Montijo, una de les grans marques de l'època que això si, ens sembla que ja no existeix-en, però que en el seu moment van ser molt importants i difoses. El slogan ho deia ben clar "Siempre hay ojos que miran". És clar que les mitjes de niló a Europa es van introduí arran de la segona Guerra Mundial i les portaven els soldats nord-americans, no per utilitzar.les aquells soldats, no penseu malament, era com a objecte de canvi i per rergalar-lis a les mosses europees, tot i que a Espanya van arribar via comercial i la veritat és que unes belles cames de dona amb mitges, amb o sense costura, sempre resulten molt sexis, amb o sense lligacama.Champagne Laixartell
Acabat el nostre espai publicitari per els records, tornem a la música, però a la que es feia a Catalunya.
La Música que es feia a Catalunya
Els Dracs – Un cor fet d’amor
Obrim la secció catalana amb un dels millors grupos de pop-folk català dels anys seixanta, es tracte de Els Dracs. Parlar de Els Dracs és una altra cosa. Van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups en català de l'època i aquest EP del que us hem extret la gran versió que realitzen del tema "Heart full of soul" composat pel guitarrista Jeff Beck i que ell va gravar amb el seu grup The Yardbirds es un dels millors discos de la seva carrera. Els Dracs van treure un altre EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent" i aquest disc del que os parlem 
va ser el més venut del catàleg del segell Concentric si bé i com és habitual en les produccions de Concentric, les seves grabacions sempre tenen falta de baixos i bateria que sonen molt per sota del volum al qual haurien d'estar. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP 's en catal'a i un grapat en castellà, anomenan-se Los Dracs. Creiem recordar que el guitarra era Carlos Rubio, encara que no estem segurs i el bateria Vicente Carós que va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. Per cert us explicarem una curiositat, quan The Yarbirds van gravar aquesta cançó, va ser el primer disc amb Jeff Beck a la guitarra substituïn a Eric Clapton que havie marxat amb John Mayal, dons bé, a l’edició dels Estats Units es van equivocar i a les fotografies de la cuberta veureu a Eric Clapton en lloc de Jeff Beck, però amb els noms camviats.
Hermanas Serrano – Mandolino de Texas
Sempre us hem dit que després de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya i acabada la guerra civil, no va existir cançó moderneta interpretada en català. De fet les primeres que van gravar pop en català, van ser les Germanes Serrano a l'any 1958. L'artífex de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé. També escoltarem una de les cançons que van tenir més repercussió d'aquest disc que les Germanes Serrano van editar a mitjans de 1958 i que va ser el seu primer treball discogràfic, l'EP es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol "Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales”. La veritat és que Josefina (la 
morena) i Amparo (la rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les Germanes Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixà el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a El Terreno, a Palma de Mallorca. Per cert que hi ha actualment un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es tracta d'un grup de ball andalus.
Les Germanes Serrano
Josep Guardiola – Diumenge es sempre diumenge
El segon que va gravar en catalá aquell incipient pop que naixia, va ser l’amic Josep Guardiola que poc despres i també sota la batuta i direcció del mateix Mestre Josep Casas Augé, va gravar un altre EP amb “Come prima (La primera vegada)”, com cançó estrella i que era una versió del èxit de Domenico Modugno amb el que l'italià va guanyar el Festival de San Remo. Aquest EP va arrivar a vendre 8000 unitats al mes de posarse a la venda, deu ni do per ser 1958 i cantat en català, quan vendre 2.000 era una bona venda per un disc, a tot l’Estat. Per cert que José Guardiola l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que us hem parlat i que presentava el gran Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones de públic, va anunciar que José Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá i a Madrid. Josep deia que li tremolaven les cametes al 
sentir-lo, pero finalment va sortir, va cantar en català i va ser tot un èxit. Bé, tembé os direm que en aquest EP amb el mateix títol que l'hi van possar al de les Germanes Serrano, demostran la "molta i desbocada imaginació" dels AR's de l'època, es va dir "José Guardiola canta en catalán los éxitos internacionales", s'hi trovaben tres cançons més. "El vell carrer de l’aimada”, “Besa’m en silenci” i “Diumenge és sempre diumenge” que es la que escoltem ara. A la foto Mario Prades amb José Guardiola als estudis de la Cadena 13. Els dos es coneixien des de feia molts anys, per aixó i per l'admiració que sentim per ell, tant Quimet com Mario han pensat que faran un programa especial d'El Temps Passa... i la música queda, dedicat a aquest gran catant, l'últim crooner que va morir el passat dilluns als 82 anys.
Josep Guardiola en directe (Foto: Mario Prades)
Josep Casas Augé – Wight is Wight
El mestre José Casas Augé va ser l'home que va aconseguir que per primera vegada, es gravés música moderna en català. Ell va ser l'artífex que les Hermanas Serrano primer i José Guardiola després, gravessin l'any 1959 els dos primers discos de pop en català de la història. Ara us portem al mestre Josep Casas Augé dirigint l'Orquestra dels Festivals de Barcelona en una bona versió orquestral de la cançó composada per Michel Delpech dedicada al Festival de l’Illa de Wight que també va ser versionada i molt bé pel grup Kerouacs en castellà. Avui a aquest tipus de música orquestal se li denomina lounge, però per a nosaltres, nostàlgics i romàntics, enamorats de les velles terminologies musicals, sempre serà música instrumental. Aquest LP del mestre Josep Casas Augé (Barcelona, 6 de juny del 1913 - 7 de novembre del 1988) ple de versions de temes de moda, va ser un dels primers que es van editar en so quadrafónic, és a dir, un stereo de quatre pistes, publicat quan la majoria només teníem tocadiscs monos de maleta, però era un presagi del futur que s'acostava, clar que el so quadrafónic no va arribar a quallar. El mateix va passar amb els cassettes de cartutx per als cotxes i els vídeos amb sistema Beta i 2000 que van quedar ràpidament obsolets. És clar que avui en dia també el vídeo VHS ho és. Per cert, Josep Casas Augé al llarg de la seva àmplia carrera va gravar molts discos infantils i un munt de bandes sonores i avui gairebé ningú recorda que és l'autor de la cançó “Ball de rams”.
A dalt comptes infantils i a sota posters de pel.lícules amb música
del mestre Josep Casas Augé
I ara deixem Catalunya i tornem a la músical de l'Estat
Los Gritos – Veo visiones
La banda liderada per el cantant Manolo Galván eren els que interpretavan aquesta cançó molt sicodélica, a la banda sonora del film de l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir Pedro Lazaga, protagonitzada per el recordat Paco Martínez Soria i en la qual el bateria José Ramón Muñoz fa el paper de nét seu, sorprenent a l'avi per les seves llargues cholles i mentre el noi està dormint i tisora a la mà, l'avi li fa “un repàs” per escurçar-se-les una miqueta, aquelles llargues chollas. Això li va passar per melenut, apa! En el fons es la típica pel.lícula del gran Paco Martinez Soria on fa de 
cateto de poble del Aragó que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo Galván no apareix en el film, a part de cantar, és clar. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra (guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos van guanyar el Festival de Benidorm el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias (a la foto els veureu a tots en el moment de la entrega de premis) i allí va començar una bona carrera musical fins que es van reconvertir a La Zarzamora i finalment Manolo els va deixar per seguir en solitari i allò va ser la fi del grup.
Mina – Chihuahua
La genial Mina, una de les millors veus femenines del pop italià de tots els temps, va gravar l'any 1961 un EP titulat genèricament "Canta Bosanova en español" en el què es recollia aquest tema que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda i que era una composició del tàndem italià Calabrese / Bertocchi. En aquest disc de quatre cançons també es van incloure "El globito", "Y de aquí" i "Que No. Que No", per cert, al blog veureu la portada en què Mina se'ns presenta molt espanyola i torera. Mina es diu en realitat Anna Mazzini i quan va començar es va fer dir Baby Gate i cantava rock and roll en anglès. Aquelles gravacions van ser recuperades anys més tard i tornades a editar. De fet Mina a cantat i molt en castellà i té una discografia que al.lucina, amb més d'un centenar de LP 's gravats, però des de fa anys no apareix en públic i no hi ha imatges de Mina en els últims 20 anys. Mina va néixa a Busto Arsizio, a la Llombardia, el 25 de març de 1940, encara que la van anomenar La Tigressa de Cremona per que va créixa en aquesta ciutat.
Mike Kennedy – Que te quiero
vegades. “Que te quiero” es una gran balada, si bé nosaltres pensem que era una versió, però si es aixó no recordem de qui era, es clar que Mike Kennedy va realitzar, en aquest cas, una bona versió que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i que va ser un dels seus primers èxits en solitari. Ara bé, quan Mike va arribar a Espanya, abans de militar a Los Bravos, formaba part de Mike & The Runaways, peró quan es va incorporar al grup que estave actuan a Alemanya, ell ja havia gravat un parell de discos en solitario como Mike Ratt. En els anys noranta Los Bravos van tornar a juntarse i avui en dia els membres supervivents segueixen actuan amb reforços, entre ells trovem a Santi Picó a les guitarres. A la foto Montse Aliaga amb Mike Kennedy.
Los Sírex – Que te deje de querer
Aquesta cançó amb la qual tancarem el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda, és una de les que més ens agraden de Los Sírex. Es trobava en un EP de l’any 1964, al costat de “Ciao, Amigo” d’Adriano Cellentano, el clàsic americà “Jambalaya” que va gravar fins i tot Fats Domino entre altres i “Motivo de Amor” que es una versió de l’italià Pino Donaggio. Los Sírex eren Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda 
(bateria) i Josep Fontseré (guitarra rítmica) van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons pròpies. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixà i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han passat un grapat de músics, entre ells Oscar Janot i Quique Tudela. La foto de la postal està feta al Tibidabo.
Acabem per avui El Temps Passa… i la música queda i toquem el dos, però abans us deixarem amb la nostre Pin Up d'avui, una noia a la que sembla ser que l'hi agrada l'aviació.
Us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Xiquets, xiquetes que sigueu bons i bones i cura amb la carretera
Aqui us deixem també una foto de Quimet Curull a una actuación de Tony amb Grup al pavelló de Constantí, on van "estrenar" cantant.
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario