Començen El Temps Passa... i la música queda
Los Gatos Negros – Hey hey Bunny
Obrim avui amb el grup barceloní Los Gatos Negros i aquest tema que va ser cara A d'un single publicat per Vergara l'any 1968 amb "Los muros son altos" a l'altra banda. En aquesta època enfocaven la seva música cap al soul intentant mantenir-se en l'actualitat musical i les noves tendències que ens arribaven des dels Estats Units. Los Gatos Negros van començar l’any 1958 fen-se dir Catch es Catch Can, fins l'any 1961. Van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja a l’any 1965. Inicialment Los Gatos Negros eren Ernesto 
Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anan incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto feta per Mario Prades a la sala Luz de Gas) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros, Piero Carando i Carlos Maleras, van fer un munt de fotonovel.les i és que ells eren dos guaperes de l'època. Carlos Maleras va morir l’any 2000.
Los Jóvenes – Que llorar
Los Jóvenes van ser un altre dels bons grups sorgits a la Ciutat Comtal, amb una àmplia discografia a força d'EP's, com estava manat en aquella època gloriosa. Aquesta cançó es trobava en el que possiblement, sigui el millor disc que van treure Los Jóvenes i on també trobàvem "Bajo tu techo", "Corazón de piedra" i "Adios mi amor" i qué es va publicar a través del segell Discophon l’any 1965. Estem segurs que si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional en lloc d’una casa de discos petita haurien estat un grup capdavanter dins del pop-espanyol de l'època. Es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat el 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verisimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Los Jóvenes van tocar molt al San Carlos Club, al Pinar i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona. En total van gravar cinc EP's i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verisimo es va convertir en un dels bons representants artístics amb seu a Barcelona. 
Micky y Los Tonys con Mochi – Sha La la
En la pel.lícula "Maratón Ye-Yé", el primer film en què el protagonisme el va tenir la música pop espanyola del moment, estrenada el 14 de setembre de 1965 i amb Miguel Ángel Carreño "Micky" i també els Tonys com a protagonista, però van participar molts altres artistes, entre ells destaca el barceloní Juan Erasmo Mochi que en aquella època era simplement Mochi. En el LP amb la banda sonora van compartir protagonisme Mochi i Micky y Los Tonys, quatre cançons pel primer i vuit a càrrec del grup de Tony del Corral que va compondre gairebé tots els temes originals al costat de Mochi. Aquest que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda està interpretat per Micky y Los Tonys i Mochi conjuntament i és una versió dels britànics Small Faces. La pel.lícula va estar dirigida per Jesús Yagüe i va ser produïda per Francisco Lara. També van intervenir María José Goyanes, Glòria Cámara, Los Shakers, Álvaro de Luna i Luis Sánchez Polack, entre d'altres.
Presentació de la pel.lícula al Festival de Cinema de Sant Sebastià,
amb Mochi, María José Goyanes i Micky entran al recinte
Los Diapason’s – Demuéstrame tu cariño
Carmelo Tortosa (guitarra solista) i Bernardo Adam (teclats). Ja com Los Diapason’s graven el seu primer single en any 1966 amb "Mi Yaya" i "Que misterio". L’any 1967 Joan Camacho (a la foto) substitueix a Odón i graven aquest single que escoltem ara, però Juan Camacho s’en va anar com guitarra a Los Relámpagos, amb ells va gravar un LP i desprès va tindre una bona carrera en solitari fina la seva mort en accident de tràfic. Posteriorment Los Diapason’s serian Carmelo Tortosa, Plácido Morales, Franky Pérez, Salvador Llacer i Francisco Crespo que venia de Los Protones. Los Diapason’s en total van gravar dos singles i es desfan l’any 1971.
Los Diapason's amb l'època que tenien a Odón Cosme com a cantant
Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está
Seguim a terres valencianes. La canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixa que broda el tema amb la seva potent veu. La canço es va recollir a un EP editat a principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona composició de Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno va ser el cantant del 
grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard passaria a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, l’any 1990.
Mike Ríos con Los Sonor – Hay tantas chicas
Si bé el grup d'acompanyament de Miguel Ríos en els seus començaments, quan per voluntat de la discogràfica era Mike Ríos i li deien "El Rei del Twist", van ser Los Relámpagos, també en algunes ocasions va gravar i va actuar embolicat en la música dels Sonor, com en aquest EP editat l'any 1964 per Philips. El tema és una versió d'un hit de Petula Clark i en el disc també es van incloure "Bailando Surfin'", "Oh Mi Señor!" i "Drip-drop". Miguel Ríos Campaña va néixa a La Cartuja, un barri de Granada, el 7 de juny de 1944. Nosaltres sempre l'hem anomenat sempre "El cantant Guadiana" 
perquè apareix i desapareix contínuament. A la foto el veureu amb Gelu i Tito Mora de tasques per Madrid. De fet va anunciar que es retirava, després que realitzaria una gira nacional de comiat que per cert, havia de recalar el passat estiu a Tarragona, però finalment va ser Dani Martín el que creiem va substituir-lo, ja que ha suspès gairebé tota la gira degut a que ell feia empresa i sembla ser que els concerts no van funcionar com s'esperaba. Això de suspendre una gira començada no és la primera vegada que ho fa Miguel Ríos, recordeu la gira "Rock en el Ruedo" que va ser un fracàs i finalment les places de toros pactades les va cobrir Luis Eduardo Aute.
Miguel Ríos amb Tito Mora i entre ells Pili i Mili
Liderats pel cantant Tony Landa, de veritable nom Antonio Santiesteban i que després va tenir una important carrera com a solista ja en els anys setanta, Los Mitos van ser un dels bons grups de finals de la década i aquest va ser un dels èxits importants en la història del grup bilbaí. La cançó es una versió d’un hit dels nort-americans Tommy James & The Shondells i la trobavem en un disc que va ser publicat per Hispavox al 1969. Van començar l’any 1966 amb el nom de Los Famélicos i canviaren a Los Mitos. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony va deixar a Los Mitos, ells encara van seguir uns anys. Per cert, estan de nou a la carretera i ara Los Mitos l'integren el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i més tard de Barrabás.
Tony Landa ja en solitari
Lone Star – La Trilogía (Dios, el hombre y el amor)
El grup liderat pel cantant i pianista Pere Gené i pel que sentim certa debilitat. Han estat la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per a la seva època. En aquest single dels Lone Star que va aconseguir el premi de la SGAE com a millor cançó de l'any 1969 ofereixen una mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en aquell moment i a part era una composició seva, es clar que la foto de la cuberta es cutre patatera i al seu asesor d'imatge haurien d'haver-lo acomiadat. Poc després d'haver-se publicat el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu. Actualment a Lone Star s’els anomena “La Leyenda”. Van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de 1970, és tractave del JFK. El guitarra Joan Miró era de Tarragona... Os ho habiem dit alguna vegada?
Los Mustang – El Gran Flamingo
Ara es millor guardà silenci, no sigui que despertem al Gran Flamingo i es que a El Temps Passa... i la música queda tornen els eterns versioners en aquest cas amb la seva versió del “Pretty Flamingo”, una cançó dels britànics Manfred Mann, en l'època en que comptaven amb Michel D'Abo com a cantant. I com que dels Mustang ja us hem parlat en moltes ocasions us direm que el líder de Manfred Mann (el grup a la foto) era Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i sempre va cridar l'atenció ja que feien un pop agressiu i amb marxa, però la imatge de Manfred Mann cridava l'atenció en portar les grenyes no massa llarges i una barba de cordó més en l'estil dels 
músics de jazz i la generació beatnik que el pop-rock de l’época. Aquest és gairebé amb tota seguretat, l'EP que millor es va vendre en la carrera discogràfica de Los Mustang, van superar les 130.000 copies. Aquest EP es va editar l’any 1966 i incloïa la versió que van realitzar de “Submarino amarillo” dels Beatles, “El ritmo del silencio” que ere de Simon & Garfunkel i “Verano en la ciudad” dels nord-americans Lovin' Spoonful, la banda liderada per John B. Sebastian. Los Mustang van superar les xifres de vendes de tots els originals. Los Mustang eren la banda liderada per el cantant Santi Carulla i son l'únic grup de pop dels seixanta que han mantingut la mateixa formació fins que es van desfer l'any 2000.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Russian spy and I
Aquí aquest tema es va conèixa com "L'espia rus" i estava en un EP publicat per la multinacional EMI-La Voz de su Amo. Es tractave d’un tema composat per Jon Akkerman quan formava part del grup holandes The Hunters que la van gravar i en la seva versió original va arribar al número 3. Els Kroner's de Tony Ronald en aquesta gravació van ser sempre bons músics i en aquest disc, entre els Kroners que l’acompanyaven van estar Max Sunyer i Santi Picó. El veritable nom de Tony és Siegfried Andre Den Boer Kramer i va néixa a Holanda l’any 1945. Va gravar com a solista i va crear els Kroner’s Dúo, després va ser el duet Tony and Charley. L'èxit popular li va arribar a Tony Ronald ja als anys 70 gràcies a les seves cançons més “paxangueras”, però també les que millor es van vendre, com "Help" que Quimet sempre s'ha negat a tocar, "Angelina", "Dejaré la llave de mi puerta", etc. Val a dir que Mario opina que en aquesta cançó la guitarra de Santi Picó no te res a envexar a la del compositor de la cançó, tot i estar reconegut com un dels millors guitarristes del mon. De fet li agrada molt més la del espanyol.
Los Protones – Mis lágrimas
Los Protones van ser una de les bandes mítiques sorgides en el Llevant espanyol. Es van crear l'any 1964 i inicialment eren José Antonio Ferrando (guitarra solista) Francisco Crespo (òrgan i guitarra), Abel Mena (baix) i José Morató (bateria) i tots es coneixien des de nens. Los Protones només van gravar dos Eps i van aparèixa en el film protagonitzat per Sara Montiel "La Dama de Beirut" de Ladislao Vajda que es va rodar l'any 1965. Aquest tema es trobava en el seu primer disc editat per Regal l'any 1965 i on també es recollien “Cuando yo sueño con un nuevo amor”, “Si alguna vez” i “Desde que nací”.
Les quatre cançons eren composicions de Ferrando, Mena i Crespo. El seu segon EP es va gravar l'any 1966 i encara es publicaria un àlbum compartit "Los Protones i Los Polares", però aquest disc gran s'editaria ja l'any 1989 i també s'inclourien les seves cançons en un altre dels recopilatori de la col.lecció "València canta. Grupos valencianos de los 60 i 70". Abans de desfer-se Los Protones van ser el grup d'acompanyament de la cantant Luciana Wolf. Alguns dels músics es van integrar en altres formacions com Los Diapason's i Los Huracanes. Per cert, no heu de confondre’ls amb un grup també anomenat Los Protones que van sorgir en els anys seixanta al Perú.
Los Gatos – La balsa
Moltes vegades hem sentit i llegit que el primer èxit dels catalans Gatos Negros va ser "La balsa", però això és un error motivat per la similitud de noms i és que "La balsa" va ser el primer èxit, això si, però del grup argentí Los Gatos, un dels grups pioners del Rock Nacional Argentí. Los Gatos estaven liderats per Litto Nebia (veu, harmònica i pandereta), al costat de Alfredo Toth (baix), Ciro Fogliatta (teclats), Kay Galiffi (guitarra) i Oscar Moro (bateria). Inicialment es van anomenar Los Gatos Salvajes, però l'any 1967 van passar definitivament a ser Los Gatos i van gravar el seu primer single amb aquest tema, una composició de Litto Nebia. El single es va gravar el 19 de juny de 1967 i va sortir a la venda el 3 de juliol, venent més de 200.000 còpies. Al començament de l'any 1969 la banda es va separar momentàniament. Durant nou 
mesos, tots els integrants del grup excepte Litto Nebbia, van viatjar per Estats Units i van gravar un single amb un cantant nord-americà, que va quedar inèdit. Mentre Litto Nebbia va iniciar la seva carrera com a solista i actor, traient el seu primer LP. Los Gatos s'uneixen un altre vegada a l'any següent i treuen el seu quart LP "Beat N º 1", amb Pappo substituint Kay Galiff. Van tornar a produir-se canvis en el si del grup i Pappo crea la seva pròpia banda. A principis dels setanta Los Gatos es desfan, encara que en aquest segle han fet alguna reunió. El juny de 2007 els supervivents de la banda van tornar a reunir-se, van realitzar concerts a Rosario i Buenos Aires i van treure un disc en viu. En la nova gravació de "La balsa" va participar Fito Páez. 
Alan y sus Bates – Fue una noche de verano
Alan y sus Bates van ser un grup xilè que va sorgir a principis dels 60 encara que no van gravà van fins a mitjans de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins dels grups "garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem ni idea que hi hauria una música que es diria "garatge", de fet ells mai van fer servir el fuzz, un pedal típic en els grups en aquesta ona. Les seves cançons eren molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem d'un LP recopilatori titulat "Rumbo al Go Go" que no consta en la discografia oficial del grup. Van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells "Difícil", 
"No tengo dinero" i "Recuerdos de verano". El grup va destacar sobre tot pel carisma del seu cantant, Julio Escobar que va néixa l’any 1943 i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se i fent les seves coreografies a l'escenari, la quan cosa agradava i molt al públic, sobre tot al femení. Alan y sus Bates va ser una veritable escola de músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup després formarien part de bandes históriques a Xile com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los Beat Combo. En total Alan y sus Bates van gravar quatre LP's i 22 singles per al segell RCA, entre ells un grapat de cançons pròpies.
Los Stop – Marilena
Quan Cristina va deixar Los Stop per començar la seva pròpia carrera musical, aquests es van buscar a una altra noia per subtituirla i seguir el seu periple musical amb una nova companyia discogràfica i nous discos. La cantant que va substituir a Cristina es deia Mariam i aquest és el primer single que Los Stop van publicar per Columbia, ja l'any 1969. El grup va aprendre dels seus errors i si us doneu compte, en aquest enregistrament realcen molt més els cors i no li permeten a la cantant el protagonisme vocal que tenia Cristina, per si de cas a la noia li venien també idees rares i independentistes al cap. Aquest tema va ser la cara B del senzill. L'èxit no els va somriure aquesta vegada i ja no tornarien a gravar un altre single fins l’any 1974 i amb una nova cantant, aquest cop morena, però no recordem el seu nom. El segon disc es va editar a través del segell Victòria. En aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa ... i la música queda, Los Stop a més de Mariam son Joan Comellas, Josep María Serra, Andrés Gallego i Fernando Cubedo.
La Parrafada
i
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui unim dues seccions d'El Temps Passa... i la música queda en una sola i es que estem dropos i volem treballar poc. Ara parlarem, ja que en ho heu demanat mijansan el correu electronic, l'Emilio, del brandi Fundador i dels seus Discos Sorpresa.El personatge del ninot del Fundador, el seu eslògan "Está como nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves 
destil.leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es van dir aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Aquelles botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals Holandas, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904.
destil.leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es van dir aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Aquelles botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals Holandas, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Disco Sorpresa de Fundador
caràtula no indicava que hi trobariem dins. D'això el anomenarse "Disco Sorpresa". A més i per mantenir la "Sorpresa", de vegades eren quatre cançons del mateix intèrpret i en altres es tractava de quatre tema de quatre grups o cantants diferents. Les campanyes publicitàries és centraven bàsicament en les festes de Nadal. De vegades es tractava d'reunir cinc taps de rosca que canviabes pel Disco Sorpresa de Fundador. En altres eren caixes de tres ampolles que ja incloïen el disc. També la marca Mirinda de refrescos de taronga i llimona i que era de Pepsi-Cola, va regalar discos, si bé aquest no eren “Sorpresa”. Moltes décades més tard diaris i revistas regalarien videos i CD’s de música i va semblà tota una novetat, dons bé, com veieu no era nou, de fet a principis dels 70 ja les Caixes d'Estalvis regalaven vinils i es que avui en dia, poques cosas son novas a la Viña del Senyor.
Ara tornem a la música, però ens en vindrem a les nostres terres.
La Música que es feia a Catalunya
Chus Martínez y su Conjunto – Molino al viento (Mulino a vento)
Orquesta Maravella – C’est si bon
L'Orquestra Maravella és una de les formacions de ball més importants sorgides a Catalunya, però no us penseu que és una orquestra de recent creació, l'Orquesta Maravella és una de les més antigues que corren de Festa Major en Festa Major i tot i ser habituals en els pobles i ciutats catalanes van començar a funcionar fa més de seixanta anys, sota la direcció del mestre Lluís Ferrer que és qui la dirigeix en aquest àlbum del que us extraiem aquesta bona versió d’aquest clàssic francès de Yves Montand, composat per Henri Betti amb lletra de André Hornez i que es va editar l’any 1964. L'Orquesta Maravella, neix a Caldes de Malavella, a la província de Girona, en la primavera de l'any 1.951. El seu fundador fou Lluís Ferrer i Puigdemont. S'acorda agafar el nom de Maravella, tenint en compte un dels noms primitius de la seva vila, en l'època de la dominació romana. Curiosament i en els seus principis, es dedicaven bàsicament a actuar a 
l'estranger. Al llarg de la seva dilatada existència han obtingut diversos premis i distincions, entre ells destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, guardó obtingut el dia 21 d'octubre del 1997, per divulgar la música catalana arreu del món, també van conseguir el Premi ARC que la Associació de Representants de Catalunya els hi atorguen a l'Orquestra Maravella en reconeixement a la seva trajectòria artística i musical, sense oblidar el Premi La Blanca del Sindicat de Músics de Catalunya que se'ls van atorgar per votació popular. L’any 1993 es va publicar el libre biogràfic "Maravella maravellosa". En total L’Orquesta Maravella ha tret més de 160 discos amb continguts diversos: sardanes, concert i ballables. També han acompanyat a cantant en les seves gravacions, entre elles destaca Nella Colombo.
Fernando Orteu y su Conjunto – Maria ninguem
Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de Catalunya. Aquesta cançó, compossada per el brasileiro Carlos Lyra i que també va ser molt ben versionada per Luis Aguilé, os l’hem extret d’un dels seus EP’s, el titulat “Bossa Nova” que Fernando Orteu aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar l’any 1963 a través del segell SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz, pero incursionava amb un génere germa, la bossanova. Es deie que aquesta cançó era la preferida de Jacqueline Kennedy. També va trevallar durant molt de temps com Fernando Orteu y su Orquesta i a l'orquestra és 
trovaban Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastià Albalat (orgue), Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués, Ricard Roda i Enric Folgueras als saxos, Josep Matas (vibràfon), Eduardo Garcia (contrabaix) i Joan Antoni Calvet (bateria). Com Fernando Orteu y su Conjunto va acompanyar a molt artistes, entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan al xiulador Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de color Pilar Morales, Gloria, el Dúo Rúbam, María Cofán, el cantautor basc Benito Lertxundi i uns quans altres. Junt amb Manuel Cubedo i Ramón Falcó, van ser considerats els millors guitarristes de sesió de l’época
Rita Pavone - Ell
Acabarem per avui amb la menudeta cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", era tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada. Rita Pavone va gravar un EP compartit amb altres tres cantants del seu pais, incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. D'aquest primer EP editat l’any 1965 que va compartir amb Jimmy Fontana que va cantar “El Mòn”, Donatella Moretti “He vist com sorties” i Gianni Morandi “Si no et tinguès ja mai mes”, us posem aquesta que escoltem ara a carrec de Rita Pavone i que va ser una de les seves cançons més populars. De fet ja l’hem escotat en diverses ocasions a El Temps 
Passa… i la música queda, però vam rebre un correu demanan-la un altre vegada i aquí està. Nosaltres diem aixó de “primer EP” ja que sembla ser que Rita Pavone li va trobar el gust a la nostra llengua i l’any següent Rita Pavone va editar a través de RCA una altra EP, l'any 1966, aquesta vegada tot per ella sola i titulat "Rita catalana" on lluïa barretina, porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. Per cert, els tècnics de so quan la veien entrar per la porta de l'estudi començaven a tremolar i és que el to de veu de Rita Pavone era tan alt que tenien veritables problemes per sonoritzar-li la veu en les gravacions. Es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno. Entre els seus grans èxits de l'època destaquen “La partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), a part d’aquest que escoltem ara en la llenga de Mossen Cinto. Rita Pavone va treballar també al cinema i va fer papers allunyants dels musicals.
Conclou la secció de la música feta a Catalunya i també, per avui, El Temps Passa… i la música queda, fotem el camp, però abans us deixarem amb la nostre Pin Up i veureu que a la xiqueta l'hi agrada la música i sobre tot els vinils.
Us deixem també amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Xiquets, xiquetes que sigueu bons i bones i no feu rés que nosaltres no fariem
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario