Amb tots els problemes que afligeixen al món en aquest moment, guerres, terrorisme, atur, fam, contaminació, polítics corruptes i tantes xacres, potser hauríem de fer com la "jove" Mafalda que sembla ser que fa poc ha complert els cinquanta anys i dir "Parin el món que jo baixo". És clar que tots aquests problemes en aquest món nostre no són una cosa nova, ja els vam tenir en dècades i dècades anteriors. Tant Quimet com Mario recorden que en els seixanta i arran de la independència del Congo Belga van sorgir mercenaris i tribus negres enfrontant-se entre ells pel poder al país, arribant a cometre veritables bestialitats en nom de la llibertat i la religió, però en el fons l'única raó era aconseguir el poder. Realment cal reconèixa que l'Àfrica va ser molt més feliç sota les dominacions europees, però van sorgir quatre cridant llibertat i van aconseguir la 
independència... per seguir encara avui matant-se entre ells en nom d'aquesta pretesa llibertat. La veritat és que els europeus van cometre un gran error, elles van pendre el vell continent com model i van crear països nous amb fronteres ben traçades sobre plànol i es van oblidar de les veritables fronteres africanes, les tribals que són les úniques que poden prevaldre a l'Àfrica Negra perquè s'acabin les guerres civils. És clar que possiblement després vindrien altres guerres, en aquest cas per conquerir el territori dels altres i sotmetre'ls al jou del poder. Els éssers humans som així. A El Temps Passa... i la música queda ens ho recorda el gran Dodó Escolà fent aquella pregunta "clau".
independència... per seguir encara avui matant-se entre ells en nom d'aquesta pretesa llibertat. La veritat és que els europeus van cometre un gran error, elles van pendre el vell continent com model i van crear països nous amb fronteres ben traçades sobre plànol i es van oblidar de les veritables fronteres africanes, les tribals que són les úniques que poden prevaldre a l'Àfrica Negra perquè s'acabin les guerres civils. És clar que possiblement després vindrien altres guerres, en aquest cas per conquerir el territori dels altres i sotmetre'ls al jou del poder. Els éssers humans som així. A El Temps Passa... i la música queda ens ho recorda el gran Dodó Escolà fent aquella pregunta "clau".
Dodó Escolà – ¿Qué pasa en el Congo?
Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Es clar que com havia lluitat en 
el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata de menjar a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos” i aquesta que sona a El Temps Passa… i la música queda, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que ell va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català.
el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata de menjar a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos” i aquesta que sona a El Temps Passa… i la música queda, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que ell va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català.
Dúo Dinámico – Quisiera ser
Ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Manolo i Ramón en una de les seves grans cançóns "Quisiera ser". El Dúo Dinámico va néixa a Barcelona el 28 de desembre de 1958. La primera actuació en públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment van voler dir-se The Dynamic Boys, però el presentador del programa, Enrique Fernández, els va presentar com Dúo Dinámico. Manolo i Ramón van acceptar aquell canvi de nom i així han entrat a formar part de la història de la nostra música. Fa un temps vem obrir la polèmica quan el nét d'Enrique Fernández es va posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos que aclarisim el tema 
sobre el fet, sembla ser que errat, de que el seu avi no sabia anglès, però Manuel de la Calva, tot i que estem en contacte, no ens a confirmat ni desmentit res i el seu nét al qual li hem demanat unes dades per a comptar una part interesant d'aquest gran radiofonista que va ser el seu avi i realitzar La Parrafada sobre ell, tot i que ens va enviar material gràfic, no ens ha enviat la informació sol.licitada, per tant la polèmica seguirà aquí, sobre la taula ja que nosaltres res més podem dir i la secció especial pendent. Per cert que "Quisiera ser" va ser el títol del seu musical. Suposem que el Dúo Dinámico no han de ser excessivament supersticiosos, nosaltres almenys no ho som i és que aquest EP on es trova "Quisiera ser" va ser el disc 13 dels que van publicar. Lagarto, lagarto. Creua els dits i toca fusta.
Chico Valento – Yo soy un vagabundo
Es tracta d'una versió del "The wanderer" que Chico Valento va publicar l’any 1962, en un EP del segell La Voz de su Amo. El tema estava composat pel cantant nord-americà Ernie Maresca que va ser component del grup The Regents i la va portar a l'èxit el cantant Dion de Mutti també al 62 i en els anys 80 la cançó va tornar a triomfar en la versió que van realitzar els Status Quo. En aquest EP també s'inclou el "Blueberry hill" de Fats Domino, traduït aquí com "Colina Azul". Sempre hem dit que Chico Valento era menut, per això lo de Chico, peró un cosi seu, José María, es va posar en contacte amb 
nosaltres per dir-nos molt amablement que no es així, Chico Valento media 1,70 i es deia en realitat Miguel Jiménez de Muñana y Marín, va néixa a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona on compartia pis amb Rocky Kan. El 2002, un any després de la seva mort, el segell EMI va remasteritzà els seus enregistraments i els va editar en format CD. L'últim disc de Chico Valento es va publicar l’any 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 a 1966.
Tina y Tesa – Quisiera que hablemos
Lee i estava inclòs en el tercer EP de Tina y Tesa, editat l’any 1963 i amb "Celedonio", versió d’un tema italià ple de bon humor, com a cançó estrella del disc, junt a “Madison Kid” versió de Tony Sheridan & The Beat Brothers dels que parlarem desprès i “Tengo que volver”. Tina y Tesa encara van gravar un altre single amb el segell Belter, l’any 1966. Després el duet Tina y Tesa van desaparèixa del mercat musical. El 21 abril 1963 Tina y Tesa van actuar en un gran festival celebrat al Palau dels Esports de Barcelona. Al costat d'elles van participar moltes figures, consolidades i noves, com José Guardiola, Los Pájaros Locos, Encarnita Polo, Franciska, Salomé, el Dúo Rúbam, Kurt Savoy i altres artistes.
Dúo Rúbam – Madison kid
Us parlàvem anteriorment d'aquest tema ja que també l'havien versionat Tina y Tesa en el seu disc, es tracta d'una versió del tema de Tony Sheridan & The Beat Brothers i sota el nom del conjunt que acompanyava el cantant Tony Sheridan es trobaven The Beatles, bé sols estaven Paul McCartney, John Lennon i George Harrison, el bateria era Peter Best que quan van començar a treballar com The Beatles el canviarien per Ringo Starr. De fet a Tony Sheridan i Peter Best avui en dia només se'ls recorda per la seva relació amb els Beatles (disc al costat). Al Dúo Rúbam que eren catalans, els van acompanyar el les seves gravacions el Conjunt de Fernando Orteu i també ho van fer el grup català Los Quijotes que així mateix tenien la seva carrera paral.lela i van treballar amb aquest nom i com Quixot 's Quarter, quan van gravar en català . La veritat és que a principis dels 60 i a l'ombra del Dúo Dinámico van sorgir unes quantes parelles dins del món musical, com Los Pantalones Azules, el Dúo Cramer, Kroners Dúo, Dúo Juvent 's, Dúo Radiant’s, Tina y Tesa, Tony & Charley i uns quants més d'efímera vida. El Dúo Rúbam van ser uns dels que van 
funcionar bastant bé a nivell discos i vendes i en la primera meitat de la dècada van tenir els seus cinc minuts llarcs de glòria. En aquest EP trobaven “Todos los chicos y chicas” que era una versió del tema de Fraçoise Hardy, “Todo ya paso, Joey” i “Mi pequeño tren”. El Dúo Rúbam eren Enrique i José Luis, procedien de Barcelona i van començar gravant l’any 1960 per al segell Saef i el 1963 van fitxar per Belter desfent-se el duet l'any 1964. Tenen una bona carrera amb 15 o 16 EP's, per cert que Enric Ferrer, fill del component del duet s’ha possat en contacte amb nosaltres mitjansan el correu i s’ha ofert a pasarnos molta més informació, quan la tinguem escoltarem més coses del Dúo Rúbam i os ampliarem el que sabem d’ells. Una curiositat, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent’s, lo van comprar al Dúo Rúbam, tots quatre eren bons amics i companys de professió.
Asunción y los Ochenta Centavos – El martillo de Maxwell
Aquest cançó de 1970 que ens porten a El Temps Passa... i la música queda el grup Asunción y los Ochenta Centavos, era una composició de Lennon i McCartney que els Beatles van incloure en el "Abbey Road" (cuberta al costat) que va ser realment l'últim àlbum dels nois de Liverpool ja que "Let it be" que van publicar posteriorment havia estat gravat molt abans. La cançó "Maxwell's Silver Hammer" tractava en la seva versió original, sobre un psicòpata a qui li agradava assassinar a cops de martell les seves víctimes. Asunción y los Ochenta Centavos la van incloure com a cara B d'un single amb "La balada del maderero" a l'altra banda del vinil. Van començar sent només Los Ochenta Centavos, però a poc a poc la 
seva cantant va anar prenent protagonisme fins que van acabar sent Asunción y los Ochenta Centavos, després de gravar aquest single, el primer amb aquest nom, el grup va entrar en una corba descendent i no van fer res més, almenys que nosaltres sapiguem. Los Ochenta Centavos van començar a finals dels 60 i van participar en el XI Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm amb "Besa, Bésame". La veritat és que Los Ochenta Centavos van gravar cinc o sis singles, però no van tenir molta transcendència i això que el grup editava amb EMI. Això si, la nena estava de molt bon veure i gastava unes cames d'aquelles que no s'acaben mai.
Lone Star – Sin su amor
Tembé fa un parell de setmanes us parlavem d’aquesta cançó dels Lone Star, versió del tema “Heartfull of soul” dels Yardbirds que es diu va composar Jeff Beck quan es va incorporar al grup substituïn a Eric Clapton. Els barcelonins Lone Star la van gravar a un EP de l’any 1966 on el tema estrella va ser “Mi generación que era dels The Who, junt a “Vuelve Sloopy” dels The McCoys i “Los domingos”. En aquest EP dels Lone Star, el grup són Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. La millor formació en la història dels Lone Star, si bé a finals dels seixanta va tenir una rotació de bons músics, entre ells Àlex Sánchez, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Sebastià Sospedra, Luis Masdeu, Joan Vidal i altres. Quan van començar i per imperatius de
la discogràfica, els seus dos primers discos els van signà com Conjunto Lone Star. Van ser el primer i l'únic grup espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà davant de més de sis mil soldats i l'oficialitat, va ser el Nadal de l’any 1970 i es tractava del vaixell "JFK" de la marina nord-americana. Cal recordar també un altre concert memorable, el que van realitzar, compartint escenari amb Eric Burdon, en la recta de l'estadi, a Montjuïc, davant més de 120.000 persones. A “La Leyenda”, com es coneix als Lone Star en el mundillo musical, tant Quimet com Mario els consideren el Millor Grup Espanyol dels seixanta. Per cert, tenim pendent escoltar “Y murió de amor”, una cançó d’ells, serà a un altre programa de El Temps Passa… i la música queda. No ens hem oblidat.
A sota els Lone Star actuan a les matinals del Palau d'Esports de Montjuic
Los Gatos Negros – Raska-yu
Aquesta versió que ens fan Los Gatos Negros del tema popularitzat a Espanya per Bonet de San Pedro, és curiosa pel seu to guitarrer, molt més agressiu que l'original del mallorquí. De fet Los Gatos Negros alteren fins i tot el títol. Es trobava a la cara B d'un single amb "Juanita Banana" a la cara A que per cert, no era de l'amic Luis Aguilé, ell la va versionar al seu torn, el tema era dels nord-americans The Peels. Tampoc era realment de Bonet de Sant Pere el "Rascayú" i us explicarem la història. Conegut amb el sobrenom de "El duque de la ensaimada", la cançó mes popular en la carrera de Bonet de San Pedro va ser “Rascayú”, pero va ser demandad per “plagio” per un pastor mallorquí analfabet que la cantaba desde fei mols anys quan passejava el bestiar. Finalment van arribar a un acord economic i 
el pastor va retirar el seu requerimen. Pero veritablement la cançó tampoc era del pastor. Segurament aquest la va escoltar a algun turista nort-americà de visita a l’illa. Realment la primera versió de la que es te constancia va ser grabada l’any 1934, amb una lletra molt mes “Gore”, per la cantant texana Lydia Mendoza (disc al costat) que la va titular "La boda negra". I un altre curiositat, la censura va prohibir la seva emissió per les emisores de radio, en la primera versió espanyola de Bonet de San Pedro, al jutgar que al cantar aixó de "Rascayú cuando mueras que harás tú, tú serás un cadaver nada más...", indiscutiblement i seguint el criteri obtús dels censors, Bonet de San Pedro es referia al Siscu i amb "Franco el Dictador" no es podia jugar. La cançó va ser censurada i no es podia posar a la ràdio. Apa! Informació gentil.lessa de El Temps Passa… i la música queda.
Los Doble R – Maldita
Ara vindrem a Tarragona i us portem a un dels bons grups que van funcionar des de la província. Es tracta de Los Doble R, nom adoptat per que dos dels seus components es diuen Ramón, l'altre, el més petit de tots era el bateria Chispita, tot un crac que ja no està entre nosaltres. Creiem que només van publicar un o dos discos, aquest és un EP editat pel segell Alma l’any 1966 i on també trobàvem "Sevilla bonita”, “Esta botas son para caminar” i “Septiembre". "Maldita" era una composició del grup i hem de reconèixa que la lletra és gore total, però Quimet que els coneixia perque Manel Rodríguez es va casar amb una veina del Quimet, diu que és la cançó que millor funcionava en les seves actuacions. Un dels dos Ramons té una perruqueria de cavallers a Tarragona creiem que a Sant Pere i San Pau. ¿Qué a la caràtula del disc es veuen quatre músics? Això també ho sabem, però ni Quimet ni Mario es recorden del nom d'aquest 
quart membre dels Doble R. És broma, els Doble R eren Ramón Domenech, Ramón Vidal i Manel Rodríguez, al costat de Chispita. Els tres membres supervivents van actúa en un festival revival on també ho van fer Quimet i el seu grup, Tony amb Grup, actuant a la Rambla Nova de Tarragona i en el què van participar diversos conjunts, tot englobat dins de les Festes de Santa Tecla 2010, els altres dos grups van ser Spejos i Trebol’s. En aquest concert els tres membres supervivents de Doble R es van reforçar amb Kike Germán a la guitarra, Jordi Varela al piano i Oscar Domenech a la bateria i que és fill d'un dels dos Ramons.
Fotografies del concert de Santa Tecla 2010
Los 5 del Este – Sloopy
Aquesta cançó gravada originalmente pel grup americà The McCoys (disc al costat) i que va ser gravada per diversos grups espanyols de l'època, entre ells Lone Star i Los Jóvenes, ens la porten ara Los 5 del Este, un dels grups líders de la moguda mallorquina. Los 5 del Este, eren un grup de les Balears, creiem que de Mallorca, de fet van ser un dels més populars de les illes al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, Los Valldemosa, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i gravar un grapat d’EP 's a meitat de la dècada. Així mateix 
van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és el que recordem, és que els anys no perdonen i internet ofereix poca cosa de tots aquests grups. Aquesta cançó de Los 5 del Este es va recollir com a cara A d'un single publicat per EMI-Odeon que incloïa "Debes pensar" a l'altre costat. Per cert, Los 5 del Este que a principis del 70 van passar a ser sis músics per desfer-se a mitjans de la dècada, van gravar unes quantes patxangades, però van fer una bona versió del tema “Fue una noche de verano” que era del grup xilé Alan y sus Bates i la vem escoltar la passada setmana en la seva versió original.
Cubertes de discos de Los 5 del Este i a sota una foto
Grupo 15 – La lluvia, el parque y otras cosas
Com que estem a les Illes Balears, us portarem al Grupo 15 que també eren mallorquins. Un dels bons conjunts de les illes que per descomptat, feien versions. Aquesta peçá que ens porten el Grupo 15 ara a El Temps Passa... i la música queda, és el gran hit en la carrera dels nord-americans The Cowsills (cuberta dels seu disc al costat). Una banda integrada per un munt de germans, la germana, la mare, un altre germà dirigint artísticament al grup i el pare fent de "mare" recollidora. Alguns d'ells van morir a Nova Orleans quan va succeir la tragèdia de l'Huracà Katrina. Per cert que al germà gran Bob, el pare el va expulsar del 
grup quan el va atrapà fumant-se un cigarret de marihuana i tots sabem que aixó es un pecat mortal del tot. Aquesta cançó del Grupo 15 és de les poques versions o possiblement l'única, que es va fer al país d'aquest tema, per cert a Internet hem trobat fonts, no masses la veritat que diuen que la cançó es del Grupo 15 i es que la gent per parlar parla massa. Aquest single és de l’any 1967. El Grupo 15 es va desfer a finals dels 70 i alguns dels seus components van crear un altre bona banda de pop, Falcons, que van funcionar molt bé gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” y “Date por vencido”. Curiosament si com Grupo 15 sempre van gravar versions, al trasformarse en Falcons van enregistrà cançons sevas. 
Fórmula V – Solo sin ti
Aquest tema es trobava a la cara B del single "Cuéntame", el seu quart disc petit publicat el 1969. Formula V es van crear l'any 1965 i primer es van fe dir Los Rostros (a la foto), però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony, Kino, Chefo, Mariano i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V. Els va descobrir el bateria Pepe Nieto i els va presentar a Marivi Callejo que va veure el seu potencial i va convènca a la discogràfica. Els nois van marxar a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va 
gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una cosa diferent Va funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. La producció d'aquest single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el compositor dels temes, encara que sempre es va dir que Armenteros de Los Relámpagos, comprava algunes cançons a "negres", de fet Mario tenía un amic a Collblanch que tocava amb Los Jetter’s i que va ensenyar a Mario a tocar una mica el baix que tindrie molt a dir. Formula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit, van decidir desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous.
Formula V a imatges de la pel.lícula"45 revoluciones por minuto"
Nuevos Horizontes – El afinador de cítaras
Quan van començar es feien dir Los Unisonos i van tenir una carrera bastant discreta, tot i que amb la cançó "Lazos azules y rosas", composada per Víctor Manuel van guanyar el Tercer Festival Hispano-Portuguès de la Canción del Miño l’any 1967 que van defensar conjuntament amb Paco Ruano i van gravar un single que ja hem escoltat en El Temps Passa… i la música queda. Més tard el grup Los Unisonos es va reconvertir i els seus components van crear Nuevos Horizontes, en la carrera dels quals destaca per la seva qualitat aquesta cançó que us hem portat ara "El afinador de cítaras", una peça a cavall 
entre folk i psicodelia que es prou interesant. Nuevos Horizontes, un grup que sabie fe bons jocs de veus, eren Ana Maria (piano i orgue), Tommy (guitarra), Alfonso (bateria) i Juan (baix). Com Nuevos Horizontes els quatre joves van funcionar de 1969 a l’any 1973, traient un LP i 8 singles. Si bé aquest es el que millor va funcionar comercialment de Nuevos Horizontes. Després Ana María els va deixar i els tres s'unirien com músics al duet José y Manuel que havien deixat Solera per llançarse els dos sols.
Massiel – El era mi amigo
Aquesta es una de les bones cançons de Massiel i la va interpretar en directe a una pel.lícula protagonitzada per Bruno Lomas i Pilar Velázquez, on també surt la "Tanqueta de Leganitos" junt a Micky i en el film la acompanyen en les seves actuacions Los Tonys. La pel.lícula va ser dirigida per Víctor Auz l’any 1967 que en principi era guionista i aquest va ser l'únic film que va dirigir, però sempre s'ha dit en el mundillo musical i cinematogràfic de l'època que amb "Codo con codo" van voler fer una segona part de "Megaton Ye-Yé". Per cert “Codo con codo” ens fa un recorregut per les sales i clubs del Madrid d’aquells anys, amb locals que veritablemenet existien com Consulado, Piccadilly i el Royal Bus. La "Tanqueta de Leganitos", com es coneixia a Massiel, va representar a Espanya per accident al festival d'Eurovisió de 1968 i un 6 d'avril 
de 1968, Mario ho recorda per que aquella nit de dissabte es trobava d’acampada amb uns companys de la colla del carrer Bassegoda a Santa Coloma de Cervelló, dons bé, Massiel va guanyar interpretant una cançó del Dúo Dinámico que havia de cantar Serrat, però aquest va decidir en l'últim moment que si no ho feia en català, dons no la cantava. És clar que segons va explicar Massiel en un programa de televisió i Serrat no ho va desmentir, Banca Catalana va posar a la seva disposició dos maletins amb diners i com el Noi sabia que tenia moltes probabilitats de no poder tornar al país, suposem que devia pensar que les penes amb pasta gansa són menys penes. De fet a Espanya va poder tornar en aquella ocasió, però va ser vetat durant molts anys a Televisió Espanyola, en aquell temps la millor televisió del país i l’única. Massiel es diu en realitat María Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa i va néixa a Madrid el 2 d'agost de 1947. De fet i tot i bones cançons editades posteriorment com "María de los Guardias", Massiel viu del record del "La La La", però gairebé ja ningú 
es recorda del Trio La La La que la van acompanyar, de fet tenien que acompanyar a Serrat. Oi que no? La veritat es que el Trio La La La van tindre problemes amb Massiel i aquesta no les va agafar per la gira que va fer despres d'Eurovisió. Més tard van ser contractatades per Julio Iglesias i amb elles va guanyar a Benidorm l'estiu del 68 amb "La vida sigue igual", es clar que Los Gritos també van tenir a veure en el triomf. El Trío La La La així mateix, van estar amb Julio Iglesias a Eurovisió, l’any 1970. Nosaltes només recordem el nom d'una d'elles, la menys agraciada físicament que era Merche Valimaña.Veureu una foto de Mario Prades amb Massiel, fent-li una entrevista
Imatges de la pel.lícula "Codo con codo"
Los Javaloyas – Los días de Perly Spencer
En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per porter de futbol i al que un accident va convertir en catant, més o menys el que li va passar a Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la cançó més important en la seva carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada versió. En aquest EP també trobàvem "La 
balada de Bonnie and Clyde”, “Un eterno amor” i “Lo que fue”. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot (a la foto) cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.
Los Javaloyas
Marie Laforêt – Y volvamos al amor
Un dels temes més populars en la carrera de la cantant francesa Marie Laforêt va ser aquest que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, es tracta de "Y volvamos al amor" que comprovareu també va gravar en castellà l'any 1964. Al costat de "La platja" i "Viens, Viens", són les cançons més importants de Marie Laforêt, de veritable nom Maitena Marie Brigitte Doumenach. La cantant i actriu va néixa el 5 d'octubre de 1939 a Soulac-sur-Mer, França i es diu que té arrels occità-catalanes. La seva carrera va començar per pura casualitat l'any 1959 quan va haver de reemplaçar a la seva germana en el concurs de la ràdio francesa "El 
naixement d'una estrella" i va guanyar. La seva primera aparició al cinema va ser per la porta gran, actuant amb l'actor Alain Delon en el drama de René Clément "A ple sol". Marie Laforêt es va casar amb el director de cinema francès Jean-Gabriel Albicocco. El seu primer èxit discogràfic va ser amb el tema que escoltem ara i que en la seva versió original, publicada l'any 1963, es va titular "Les Vendanges de l'Amour" amb lletra de Michel Jourdan i música de Jean-Claude Petit. Marie Laforêt va perdre progressivament l'interès en la seva carrera musical i es va mudar a Ginebra, a Suïssa l'any 1978, on va obrir una galeria d'art i va abandonar la música, si bé en els anys 80 va tornar al cinema.
La cantant i actriu francesa Marie Laforêt
Luis Aguile – Ciudad Solitaria
Acabarem el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda, escoltan el primer gran èxit de Luis Aguilé al nostre país que va ser aquest tema i curiosament no era una composició seva, es tractava d'una cançó que ja havia portat a l'èxit la italiana Mina. Luís María Aguilera Pica va néixa a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà aquí, present. Luis Aguilé va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles compostes per ell i algunes s'han convertit en veritables estàndards com "Quan vaig sortir de Cuba", possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravat per molts 
artistes, entre ells els nord-americans The Sandpipers que amb aquest tema van aconseguir un disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixà Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar Cuba, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario (la foto actuan li va fer Mario Prades) un dia que va decidir vendre les seves propietats i marxar de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt limitada. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics que es quedaven a l’illa. És clar que anys més tard va gravar la continuació, el tema "Cuando vuelva a mi Cuba". Una de les facetes poc conegudes de Luis Aguilé, és la d'escriptor de llibres infantils.
Luis Aguilé amb el Trío La, La, la
Avui no hem tingut ni anuncis ni secció catalana, però Parrafada... Us sembla poca Parrafada la del principi? Abans de marxar aquí teniu la nostre Pin-Up d’avui. Us adonareu que a la xiqueta li fan molta por els cocodrils, siguin de la mida que siguin.
.
Us deixem també amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Nens, nenes que sigueu bons i bones, porteu-se bé i no feu rés que nosaltres no fariem
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario