Avui començarem el programa escoltant a unes germanes que eren cubanes, però avui sonarà molta música, us explicarem un grapat de coses i també us hem portat la secció de la Música que es feia a Catalunya, però hem deixat descansar els Anuncis dels Nostres Records i també la Parrafada. Així i tot estem segurs que el programa va a agradar-vos per tant obrim la paradeta d'El Temps Passa... i la música queda escoltan a Las Hermanas Benítez que ens parlaran de les seves botas i ens aclariran que son per caminar.
Hermanas Benítez – Estas botas son para caminar
Quimet sempre diu que las Germanes Benítez anaven a tan el pam i es que segons el pressupost s’et presentaven per actuar tres, quatre, fins i tot les cinc. Naturals de Cuba, Las Hermanas Benítez com tants i tants músics i artistes cubans, van fotre el camp de la seva illa i van passar a Mèxic, després es van vindre cap a Espanya. En total les Hermanas Benítez eren Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita, més tard sel's va afegir un altre, Haydee que era la més petita. Les nenes van cantar a moltes películes de Cantinflas, entre ellas destaca "Sube y baja", filmada l’any 1958 i van gravar quinze LP’s al llarg de la seva carrera musical. La cançó més popular en la trajectoria de Las Hermanas Benítez va ser “Corazón de melón”. Aquesta cançó que escoltem ara es la versió del "This boots are made for walking" que les Hermanas Benítez fan del gran èxit de Nancy Sinatra i es va publicar l’any 1966. Las germanes Benítez eren filles de l'ex-ministre cubà de Treball, Francisco Benítez, creador de la llei de Treball coneguda com “8 x5” que regilava per els treballadors cubans jornades setmanals no superiors a 
40 hores. Possiblement inspirades en l'èxit del Quartet d'Aida, Las Hermanas Benítez van començar molt joves amb el seu grup, en realitat gairebé per casualitat i d'amagat del seu pare, però amb la complicitat de la seva mare Felicia Hernández de Benítez que las acompanyava als shows. L'any 1957 viatgen als Estats Units, durant 6 mesos, fent un tour per més de 20 ciutats amb gran èxit, despres s’afincarien a Méxic. Beba es va cassar a Méxic i la resta és va vindre cap Espanya, on l'amor representa el final del grup: Carmen i Beatriz es van casar, mentre que Petry, Juanita i Haydee van seguir cantant, però no per molt temps, doncs també van trobar les seves respectives parelles. L'any 1995 mor Juanita a Espanya i actualment sobreviuen les altres 5 germanes que resideixen en països diversos.
La formació mes estable de Las Hermanas Benítez
Gelu – Cuando llegue Septiembre
Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya i fins i tot s’ha arrivat a dir que era catalana, la cantant popular pels seus crits enmig de les cançons i de veritable nom Maria dels Ángeles Rodríguez Fernández, va néixa a Granada l’any 1945. Gelu va ser una de les cantants de moda en els seixanta, però tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxà a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que gravés un EP l’any 1963, acompanyada per Los Mustang. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, a les sintonies de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio Trinitat Vella es trobava en un altre EP de 1962 editat per EMI i en què el tema estrella va ser "Canta conmigo", on també es recollien "El poeta lloró" i "Vuela, vuela hacia mí", aquesta cançó es una versió del tema que cantava Bobby 
Darin en la pel.lícula "En arribar setembre" que va protagonitzar Rock Hudson, Gina Lollobrigida, Sandra Dee i el mateix Bobby Darin que per cert, va estar casat amb Sandra Dee. La cançó va ser molt versionada i ara recordem també la que fan fer The Rocking Boys. Gelu va omplir moltes pàgines de revistes per causa de la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar diversos discos i si bé aquest li demanés en diverses ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir casarse amb el també cantant Santy Palau que va ser propietari de las discotecas Wonder, a Lleida i la Chrysalis a Valls. L’any 1968 i després de casar-se, Gelu es va retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets característics de Gelu i que també va fer servir Li Morante, ja els van utilitzar anys abans Torcuato y los Cuatro.
Gelu també va ser protagonista en tebeos de la col.lecció Claro de Luna
Lita Torelló – Cúlpale a la bossa nova
Rival profesional de Gelu, Lita Torelló va grabar l’any 1963 aquesta cançó, versió del èxit de Eydie Gorme i Enrique Guzmán, a un EP publicat per Vergara on també trobaven “La tercera luna”, “Como tú no hay ninguno” i “Tú vendrás a mí”. Curiosament aquesta cançó també la van gravar Gelu i Rosalia que eren, junt a Lita Torelló, les Noies Ye-Yés més importants de la década. Lita va començà a cantar amb 9 anys, era una “nena prodigio”. La noia és deia en realitat Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent 
gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's sols per Vergara, només entre 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines.
Los Diapason’s – Mi Ya Ya
Los Diapason’s van ser un grup que va sorgir en terres valencianes i va comptà amb Juan Camacho com a cantant, un home que en els anys 70 tindria una important carrera com a solista. Amb Juan Camacho a la veu, es va publicar un sol single l’any 1967 que va editar el segell RCA i es tracta de la versió del "Gimme A Little Sign" de Brenton Wood, amb "Hago música rock and roll" a l'altra cara. Primer es van anomenar Los Texas i eren Odón Cosme (cantant), Plácido Morales (bateria), Enrique Adam (guitarra baixa), Carmelo Tortosa (guitarra solista) i 
Bernardo Adam (teclats). Ja com Los Diapason’s graven el seu primer single en any 1966 amb Odón Cosme com cantant (a la foto) amb "Mi Yaya" que es la cançó que estem escoltan ara a El Temps Passa... i la música queda i "Que misterio". L’any 1967 Juan Camacho substitueix a Odón i graven un single, però Juan Camacho s’en va anar com guitarra a Los Relámpagos. Posteriorment Los Diapason’s serian Carmelo Tortosa, Plácido Morales, Franky Pérez, Salvador Llacer i Francisco Crespo que venia de Los Protones. Los Diapason’s en total van gravar sols tres singles i es desfan l’any 1971.
Los Diapason's con Odón Cosme
Los Pekenikes – Locomotion con twist
Aquest tema es va publicar l'any 1962 i de fet la “Locomotion” que va compossà Carole King i va popularitzà Little Eva, era un ball que aquí el pais no va funcionar mai com a tal. En aquest enregistrament el cantant dels Pekenikes era Junior. De fet van gravar 3 discos per Hispavox amb Junior i un parell amb Juan Pardo. Aquest tema és una versió del "Twistin' To The Locomotion" de Teddy Randazzo i que a Europa va popularitzar el cantant francès Richard Anthony. L'EP es va titular "Madison & Locomotion por Los Pekenikes" i en ell trobàvem la primera cançó composta per ells que es gravaria en un vinil "Viento inca" que era instrumental, tota una premonició. Aquest va ser el tercer disc dels Pekenikes, el segon amb Junior. Per cert, es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea de Massiel. Los 
Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'institut Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del Price on, per descomptat, Pekenikes van ser nom habitual fins que aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona fem constar que també les vam tenir. Las de Madrid van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes matinals i la paraula més suau que els hi deien era "gamberros". L’etapa més brillant de los Pekenikes i per la que s’els recorda avui en dia quan es parla de pop español, es l’instrumental, però van tindre un grapat de cantants a més de Junior, entre ells José Barranco, Juan Pardo, Luis Eduardo Aute i uns quans més, fins i tot Karina.
Los Salvajes – Pienso en ti
(guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) que després marxaria a Lone Star i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L’any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Us explicarem una curiositat sobre Los Salvajes. Quimet recorda un concert de Los Salvajes a Constantí en el que després de montar els instrumetns i provar so, és van posar a jugar a futbol al recinte, amb un terra de cimen molt du i llançan-se per terra sense miraments i es que ells eren "Los Salvajes". Per cert que Gaby va publicar un llibre amb la història del grup l’any passat.
Los Sírex – La escoba
Els Sírex també eren barcelonins i la cançó que us portem ara a El Temps Passa… i la música queda es trobava en el disc que més es va vendre dels molts EP i singles que van treure durant els anys seixanta i en el qual "La escoba" va ser el tema estrella. Curiosament, era una peça que l'editorial Músicas del Mundo li va imposar al segell Vergara i que el grup no volia gravar inicialment perquè no els agradava. El compositor va ser un tal Laredo que suposem era un pseudònim i va fer els arrengaments finalment el baixista i compositor del grup, Guillermo Rodríguez Holgado, amb uns resultats aclaparadors. El disc la veritat és que no té desperdici i trobem també "El tren de la costa" una genial versió del. "The train keep a Rollin '" del Johnny Burnette Rock & Roll Trio, al costat de "Cantemos" i "¡Qué haces aquí!" que eran sevas. Aquest EP va superar les cent mil unitats venudes, una xifra per treure's el barret, tenint en compte que es calculava que els tocadiscs existents a 
Espanya fregaven els tres-cents mil en aquelles dates. Los Sírex mai van tornar a tindre unes vendes iguals amb cap dels seus discos. El grup l’integraven Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i Josep Fontseré (guitarra rítmica) van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant cançons pròpies. Ara bé, el seu primer cantant va ser Santi Carulla que desprès d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixar per consell del seu pare i s’en va anar a Los Mustang.
Los Teen Tops – Confidente de secundaria
Tot i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, els altres ni van sonar a les emisores de ràdio. Aquest son Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Enrique va tindre que cantar ja que Rogelio 
es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Aquest tema es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche, “Anoche no dormí” i "Confidente de secundaria" que es la cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i que al nostre país va ser el seu millor EP, és va titular "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Paral.lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista, acompanyat d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, van acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. Si bé en els setanta la resta de componets van tornar a posar en marxa Los Teen Tops sense Enrique Guzmán, però no va tindre continuitat.
A Enrique Guzmán també el van tindre en compta a la col.lecció de tebeos Claro de Luna,
en aquesta cas es de la cançó que ens ha portat abans Lita Torelló
Tony & Charley – Papa Oom
Aquesta peça es trobava a un EP de Tony & Charley publicat per EMI-La Voz de su Amo i es tractava d'una versió del "Papa-Oom-Mow-Mow" dels nord-americans The Rivingtons que en la seva versió original va aconseguir el lloc número 48 del Billboard l'any1962, el mateix any en què els nostres dos holandesos la van publicar a Espanya i en el disc també es van incloure “Tu no sabes”, “Cada vez te quiero más” i “Siete días de soledad”. Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda. Va començar gravant en solitari per després crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley 
Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que per "diferències musicals" acabaren amb aquesta unió. Tony Ronald (a la foto) volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroners, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock, on van tocar grans músics catalans, desde Max Sunyer a Santi Picó, passant per Kitflus i Francis Rabassa.
Tony Ronald en directe (Foto: Mario Prades)
També Johnny & Charley van col.locar cançons seves a la col.lecció de tebeos Claro de Luna
Los Javaloyas – Barbara Ann
Los Javaloyas ens porten ara un dels grans èxits dels californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era d’ells que la van versionà, era d’un grup anomenat The Regents que la van gravar l’any 1959 i el cantant del grup va ser Ernie Maresca que va tindre una bona carrera en solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels seixanta i que va composar “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels Status Quo. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia a principis dels cinquanta, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot (a la foto), és clar que en aquest tema i tal com feien algunes vegades The Beatles, qui canta és Antonio, el bateria. Aquest disc era 
un EP que va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1966. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear el 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Tots ells i com era cosa habitual a l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007 i Los Javaloyas van estar en actiu fins la seva mort.
La Música que es feia a Catalunya
Los Relámpagos – La Santa Espina
Van començar sent Dick i Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser l’adaptació que Los Relámpagos van fer de la popular sardana d’Enric Morera, si bé ells ja havien gravat anteriorment un altre sardana, os parlem de “Nit de llampecs” que va ser un dels seus gran èxits i era una composició propia del grup madrileny. Aquesta d'avui es va publicar l’any 1967 en format single amb “El torneo” a la cara B. Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de 
deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar també Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio Exterior d'Espanya, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb amics de la colla del carrer Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre 
ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecà de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-sen, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Les riatlles van durar fins que Mario es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera, llevors s'acabà el riure, per suposat més d’un del pùblic tambe va ensendre el seu cigarret. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que ell no era un llampec.
Jacinta – Els meus ulls
Jacinta fou una jove cantant barcelonina de la qual poc o gairebé res recordem, però que va estar vinculada a la Nova Cançó i Els Setze Jutges. Aquest EP de cançons internacionals adaptades al català per Josep Maria Andreu, un dels grans lletristes i adaptadors de la Nova Cançó amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull fou publicat pel segell DDC l’any 1968 i el tema central va ser “Cançó per a tu” que és una versió de la cançó que es va emportar el primer premi en l'edició d'aquell any del Festival de Sanremo i que havia estat composta i interpretada per Sergio Endrigo i com era habitual al Festival, la va defensar conjuntament amb un altre cantant, en aquest cas va ser el brasiler Roberto Carlos. Sergio Endrigo era un cantant italià que va morir a Roma el 2005 i la seva cançó més popular va ser "L'arca de Noe". En el disc de la catalana Jacinta també es recullen "Tarda", "No, amor" i "Els meus ulls" que es la cançó que estem escoltan ara a El Temps Passa… i la música queda. A finals de 1965, quan Serrat va realitzar el seu primer Palau, va compartir cartell amb Jacinta i uns quants més, entre ells Raimon, Núria Feliu, Joan Ramon Bonet, Els 4 Z i el Latin Quartet. Jacinta també va gravar tres o quatre EP's per Edigsa que va incloure una cançó de Jacinta al doble recopilatori "Edigsa 1961-1983. Nova Cançó, Inicis i evolució. Segon Volum", editat per PDI l'any 1996.
Pino Donaggio – Motiu d’amor
Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. Va gravar en català i com a mostra us portem aquest "Motiu d'amor" en la llengua de Mossèn Cinto i que es trobava a un EP compartit on Pino Donaggio, Jimmy Fontana, Rita Pavone i Donatella Moretti, van incloure una cançó de cadascun, aixó si, tots ells cantant en català. Desprès gravaria un altre EP ja ell sol, cantant en la nostra llengua. De fet ara recordem que aquesta cançó es trobava al últim disc del que hem parlat, el que va gravar ja ell sol, estavem “liats”, per cert, la cançó estrella d’aquest EP va estar “El seu nom és Maria”. Cançons de Pino Donaggio destaquen, com "You Your say Have to Say You Love Me" i ha estat molt versionades, entre las que es van fer hi ha que destacar las de Dusty Springfield i sobre toto la d’Elvis Presley. Pino Donaggio ha compost música per a unes quantes bandes sonores de pel.lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", l’anyl 1961.
Latin Combo – Together till the end of time
Aquesta cançó, versió cantada en angles del tema del grup britànic Spencer Davis Group, es trobava a un EP del Latin Combo publicat l’any 1967 i que va ser editat per Columbia. El disc també va inclore la seva versió del "Papa es un bala perduda" dels Temptations. El Latin Combo, un dels grups amb millors músics de la seva època, junt al Latin Quartet, el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, seguim embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l’any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i va ser professor del Taller de Músics. Un dels últims projectes d'aquest gran músic català va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de l'any 2010 i des de feia molt de temps, residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat.
A sota el Latin Combo
I ara tornarem a la música del panorama nacional amb un bon grup vocal a caball del folk i el pop.
Voces Amigas – Canta con nosotros
Voces Amigas van ser un quartet mixt, tots ells estudiants a Madrid, creat per Pablo Herrero que ja havia deixat a Los Relámpagos i es dedicava a produir. Estava liderat pel gallec Carlos Antonio Fernández Prida, al costat de Javier de Miguel i dues noies Isabel Roselló i l'argentina Diana Linklater. Van gravar per Novola, el subsegell creat per Zafiro i van debutar l’any 1968 amb un single que recullia aquest tema i que va ser el més popular de la seva carrera, la cançó era la cara A. Els arranjaments orquestals van ser de Juan Carlos Calderón i la producció de Pablo Herrero. Voces Amigas van ser un grup molt del gust del règim ja que vestien correctament, sense melenes, tampoc tenien lletres amb pretesos missatges de protesta social i sexe encobert o descarat, simplement ells li cantaven a l'amistat, l'amor i als bons valors de l'esperit i això estava molt d'acord amb la censura i els valors 
morals del moviment, no d'aquell que es demostra caminant, l'altre, el de "O calles o garrotada va". Voces Amigas van treure set singles, un únic LP i es van desfer el 1970. La veritat és que Voces Amigas van ser un grup prefabricat i enfocat cap a vendre i enriquir les arques de discogràfiques, mànagers i productors i si alguna cosa quedava per a ells, doncs això que treien. A finals de l’any 1970, Voces Amigas desapareix. Carlos Fernández iniciarà l'any següent una breu carrera com a solista sota el nom de Carlos Antón i una altra més important com a compositor. Diana Maria Linklater va gravar alguns senzills i desaparèixer, creiem que va marxar cap al seu pais. La veritat es que Voces Amigas res van aportar de nou al panorama musical espanyo i avui només ens recordem d'ells per aquesta cançó que va tornar a gravarse en els anys 80 pel grup Glutamato Ye-Yé liderat per Iñaki Fernández.
El grup vocal Voces Amigas
Nuestro Pequeño Mundo – Sinner man
Cantaven en anglès, però també van gravar molts temes en castellà. La cançó més popular en la carrera de Nuestro Pequeño Mundo va ser aquesta que sona avui a El Temps Passa... i la música queda. Es tractava d'una cançó entre folk i espiritual nord-americana que ha estat gravada per diversos artistes i l'origen està reconegut a principis del segle XX, tot i que el primer enregistrament del que hi ha constància és de l’any 1959 i va ser realitzat pel grup folk nort-americà The Weavers, també la va gravar Nina Simone, però Nuestro Pequeño Mundo imiten la versió dels suecs o noruecs que ara no ho tenim massa clar, Nina & Frederick. Nuestro Pequeño Mundo va publicar-la com a senzill l’any 1968 i la cançó també es va incloure en el seu primer LP. Nuestro Pequeño Mundo estaven dirigits artísticament per Carlos Guitart i Joaquín Díaz. Els membres de Nuestro Pequeño Mundo en els seus tres primers discos van ser Pilar Alonso, Laura Muñoz, Ignacio Sáenz de Tejada, Juan Alberto Arteche, Juan Ignacio Cuadrado, Chema Martínez, Jaime Ramiro i Gabriel Arteche. Amb canvis en la seva formació van funcionar fins l’any 1982 i l'última solista femenina va ser Olga Román.
Juan y Junior – Lo que el viento se llevó
El single amb aquest tema va ser l'últim que van publicar Juan y Junior abans de separar-se, es va editar el 1969 a través de Novola-Zafiro, amb "Tus ojos" a l'altra cara. Només sis singles van gravar Juan & Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser el seu major èxit, una composició de Juan Pardo i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia un gravat cedit per Pablo Picasso. El duet eren Juan Pardo Suárez, nascut el 1942 a Palma de Mallorca i d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins 1969 i cadascun va emprendre la seva carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja que Júnior després de casar-se amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit 
veritablement significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior present i va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid. Junts van fer una sola pel.lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van vulguer treballar junts i la pel.lícula la va fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, es deia “45 Revoluciones por minuto”.
Cubertes dels singles de Juan y Junior, a sota una foto
Lone Star – Y murió de amor
A l’altre cara del single amb “La Trilogia (Dios, el hombre y el amor)”, editat l'any 1969 per Lone Star, com us vem dir fa un parell o tres de setmanes, es trobava aquesta extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem en El Temps Passa... i la música queda. El grup liderat pel cantant i pianista Pere Gené i pel que sentim certa debilitat. Han estat la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per a la seva època. El single dels Lone Star va aconseguir el premi de la SGAE com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta ofereixen una 
mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en aquell moment i a part les dues cançons eran composicions sevas. Poc després d'haver-se publicat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda”. Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. El guitarra Joan Miró era de Tarragona... Os ho habiem dit alguna vegada?
Los Pop-Tops – Con su blanca palidez
Quan el grup Los Pop-Tops van debutar l’any 1967, ho van fer amb aquest single, versió del gran èxit dels britànics Procol Harum. Va ser un èxit massiu a tot el país i va representar el debut i consolidació de Los Pop Tops, sobre tot per la tasca del organista que extreu bon suc del seu Hammond. A l’altre cara trobaven “I can't go on”. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de 
gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixa el 5 de gener de 1940. Es van desfer l’any 1974. Un dels components del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el sello RamaLama a editat fa poc un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons.
I aquí teniu la nostre Pin-Up d’avui que tot i ser molt hawaiana, no es dona compta de que te un mirall darrere.
Ara i amb els Pop-Tops pleguem, recollim els trastets i toquem el dos, però us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio Trinitat Vella. Xiquets, xiquetes que sigueu bons i bones, porteu-se bé.
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario