Avui a El Temps Passa... i la música queda volem donar la benvinguda a una nova emissora que fa poc hem sabut que emet el programa, encara que ja pórten temps fent-ho. És que no ens assabentem de res. Es tracta de Ràdio Trinitat Vella, al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Volem donar la benvinguda als seus oients i seguim ampliant la família d'El Temps Passa. Avui començarem viatjant en tren camí de Lisboa. Tot un clàssic que pràcticament tots coneixem. Des de la xarxa d'emissores de
la Federació
de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant,
Ràdio Cap de Creus, Ona La Torre
i ara també Ràdio Trinitat Vella, obrim la paradeta de El Temps Passa… i la
música queda.
Hermanas Fleta – El chacachá del tren
l'atenció de l'època. Aquesta cançó la podríem
dedicar a l'amic Joao, portuguès
establert a Constantí, però no
perquè Joao es dediqui a
tirar-li els tejos a cap nena, pobre d’ell, aclarim-ho bé no sigui que la Herminia el posi a caldo, Joao i l’Herminia, la seva dona, son cunyats de Mario i també son amics de Quimet.
Quan a principis dels seixanta Las
Hermanas Fleta que durant molt de temps van ser acompanyades per l'Orquesta de Luis Araque, amb el que van gravar uns quans discos, es van separar, Paloma
va casar-se amb un nord-americà i es va dedicar a la vida familiar, va morir als 80, Elia es va passar al jazz, gravant dos EP 's amb el Tete Montoliu Trio i partipan a
festivals internacionals fins ben entrats els anys setanta.
Conchita Bautista – Olvidemos el mañana
En aquest EP editat per Belter l'any 1965, Conchita Bautista versiona quatre temes del Festival d'Eurovisió. “Muñeca de cera”, “Yo
te amé”, “Jamás, jamás” i aquest que escoltem ara “Olvidemos el
mañana”. De fet Conchita Bautista, nascuda a Sevilla el 27 d'octubre de 1936, va participar en dues ocasions en aquest festival. És la primera cantant espanyola que ens va representar al Festival d'Eurovisió, era l'any 1961 i es va celebrar a Cannes, ella va cantar "Estando contigo" que es va classificar el nové lloc obtenint només 8 punts. Conchita
Bautista va formar part de la delegació espanyola que va guanyar la XI Copa d'Europa de la Cançó de Knokke, a Bèlgica, i l'any 1969 va guanyar el Festival de la Cançó Singing Europa, celebrat a Holanda. El 1965, quatre anys més tard va 
tornar a participar a Eurovisió que es va celebrar a Nàpols amb "Que bueno, que bueno", aquesta vegada quedant-se a 0 punts empatada amb tres països. La veritat és que hi ha una versió d'aquest tema a càrrec de Los Sírex que li dóna 40 voltes. Conchita Bautista també ha estat cridada pel cinema i ha actuat en un munt de pel.lícules. Entre elles cal destacar "La venganza", dirigida l'any 1957 per Juan Antonio Bardem i protagonitzada per Carmen Sevilla, Jorge Mistral i Ralf Vallone. El film va representar Espanya en els premis Óscar de Hollywood de 1958 i va ser la primera cinta espanyola nominada a l'Oscar a la "Millor Pel.lícula de parla no anglesa". L'any 1975 va morir l'única filla de Conchita Bautista, la nena tenia sols 14 anys i va morir a causa d'un tumor. Conchita Bautista no acostumava a tocar el tema en les entrevistes i programes en què participava, era mare soltera, una cosa molt mal vist en aquella Espanya dels 60, amb moltíssims perjudicis i una dictadura en el poder plena de moralistes intencions, amb doble moral en molts casos.
Festival de Knokke, a Bèlgica, l'any 1969. D'esquerra a dreta
Núria Feliu, Peret. Conchita Bautista, Guillermina Motta i
Pere Gener dels Lone Star.
Los Catinos – La Tramontana
Amb aquesta cançó, interpretada en italià, aixó si, Los
Catinos es van presentar al Festival de SanRemo l’any 1968. La van defensar
conjuntament amb el seu autor, el cantant frances Antoine que per cert, va tindre primer un
enfrentament musical mediatic amb un altre cantautor frances Eduard, un home que portava unes chollas llargues fins la
cintura i que molts, entre ells Mario, sempre van creure que no eran de
veritat que portaba perruca. Más tard va ser Johnny Halliday que li va dedicar
a Antoine, del que tampoc es que poguem dir portava els cabells massa llarcs,
la cançó “Cabells llarcs, idees curtes”. "La Tramontana" es va publicar primer en un EP i després i tenin en compta els bons resultats de vendes, Belter va col.locar les quatre cançons en dos singles. A aquesta li va tocar "La balada de 
Bonnie and Clyde" a l'altre cara. Després dels Mustang
i al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners
de l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar més
difícil. Van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers grups catalans que van actuar a les matinals del Prince de Madrid. Inicialment es van dir Los
Ticanos, però un “Lumbreras” de la casa de discos de seguida va veure
que Los Catinos era mol millor
nom i els hi va fer canviar-lo. Eren de Barcelona, es van formar l’any 1962 i
es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José
Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi
Cases Valls (teclats) (substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van
tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la
barcelonina Sala Tango.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Lloré como un niño
Es tracta d'una versió del tema "Cry like a baby"
que van gravar el grup nord-americà The
Box Tops, liderat per Alex Chilton, els mateixos de "The Letter" que per cert, van
treure un munt de hits al seu pais, encara que aquí al nostre nomes sonaria
"La carta". Tony Ronald la va treure a un EP de l’any 1968 editat per EMI i on també trobaven
“Risas y luz” que ere una versió del
“Spicks & Specks” de The Bee Gees,
“That's why I'm crying” i “I'll take the blame”. En aquest disc i tot i
anar acompanyat per els Kroner’s,
el grup ja no consta a la caràtula del EP. L'holandès Tony Ronald va gravar en solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i finalment es va
llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla
de Max Sunyer, José Mas "Kitflus", Francis
Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi
Picó i altres. Hi ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony 
Ronald i que no podem deixar
d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i
tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser
la dècada que tractem a El Temps
Passa... i la música queda, ho fem perquè creiem de tot cor que a
partir del "Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les
horterades han estat contínues. Per cert, Tony va gravar un single en català amb les cançons "Estem
vivint" i "Cada dia" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.
També va gravar nadales. El seu veritable nom és Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda l’any 1941,
però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya. Des de fa décades
viu a Castelldefels, per la zona de la
Pava i forma part dels “Mágicos 60-70”.
Los Salvajes – Una chica igual que tú
Los Salvajes
són un altre dels grups habituals a El
Temps Passa... i la música queda. Van gravar cançons pròpies que van
funcionar i també moltíssimes versions. Aquest tema és una d'aquestes bones
versions del grup barceloní liderat per Gaby
Alegret i era dels britànics The
Troggs als quals Mikel Barsa,
el soci de Mario consideraba
eren la primera banda punk de la història de la música anglesa. The Troggs eren de Andover, a
Anglaterra i en els anys 60 van gaudir de la seva època daurada. Es van cridar
inicialment The Troglodytes i la seva cançó més famosa va ser
"Wild Thing" al costat d'aquesta que us portem ara en la versió de Los Salvajes, 
"With a Girl Like
You", ambdues de 1966. The Troggs eren el cantant Reg Presley, Dave Wright
(21 de gener de 1944 - 10 octubre 2008) cantant i guitarra, Ronnie Bond (4 maig 1943 - 13 de
novembre de 1992) bateria, Pete Staples
al baix i Chris Britton a la
guitarra. Aquesta cançó que escoltem ara es trovaba a un EP de l'any 1966 de Los Salvajes on també hi eren “Es la
edad”, “Píntalo de negro” i “Que alguién me ayude”. En els seus començamens Los Salvajes s'en van anar a Hamburg (foto al costat) i van estar una temporada tocan allà, tots els nois del conjunt, tret de Delfín, el bateria que degut a la seva edat no va poguer sortir d'Espanya i quan van tornar, va reincorporarse al grup.
Los Gatos Negros – Cadillac
no traballeven per multinacional i la difusió del
seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment al 1970 van conseguir
un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van
passar a ser solsament Los Gatos,
pero no va tindre continuitat, si be despues de desferse als anys setanta, van
tornar als 80 un altre vegada com Los
Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone (a la foto amb Mario Prades) com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del
seu, per aixó creiem que no va funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va
oferir un chec en blanc. Carlos Maleras
va morir l’any 2000.
Los Bravos – Los chicos con las chicas
Parlan de Los Bravos, Quimet sempre
els anomena els Senyors Black is black
i és que a ell el fet que en un concert revival celebrat ja en l'última dècada
i al qual va assistir, en una mateixa actuació toquessin quatre o cinc vegades
el "Black is black" gairebé el va fer alucinar. I això que de
guitarra i per substituir a Tony
Martínez que va morir el 19 de juny de l’any 1990, portaven a Santi Picó. Mario coneixia a la ex del Tony
que compartia pis a Madrid amb Azuzena,
la que va ser cantant del grup de heavy español Santa i amb qui ell tenía una bona amistat. A Los Bravos els descobreix Manolo Díaz, aleshores directiu de
Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina
marcada per un sol hit internacional, el seu segon single "Black is
black" que va arribar a número dos en el Regne Unit i quarta posició als
Estats Units. A França no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va versionar el
tema en un EP 
interpretant en francès i es va menjar. Los Bravos van ser un muntatge mà a mà
entre la discogràfica i una cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació
oficial va ser en una edició especial d'El
Gran Musical al Teatre de la Zarzuela. Los Bravos van ser
l’unió de músics dels Sonor
i del grup mallorquí Mike & The
Runaways per crear una superbanda. De fet Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965 coincideixen a la discoteca Jaima Los Sonor i Mike & The Runaways. Mike
(cantant), Pablo Sanlley
(bateria) i Miguel Vicens (baix)
tocaven en els segons, mentre que Tony
Martinez (guitarra) i Manolo
Fernández (òrgan) tocaven en els primers, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Van gravar cançons
interesantes entre elles "Simpathy", "La moto", "La Parada de l'autobús" i
aquest tema que va donar títol a la primera de les dues pel.lícules 
que van
filmar. La veritat és que van ser dos films sense més transcendència, purets
musicals per destacar als nois del grup, sobretot a Mike Kogel, el seu cantant que posteriorment passaria a
anomenar-se Mike Kennedy quan es
va llançar en solitari i els va deixar, però en el seu moment aquestes
pel.liculetes van funcionar molt bé. Sempre es va dir que a les gravacions dels
seus discos fetes a Londres, no tocaven ells els instruments, ho feien musics
d'estudi, inclus es va publicar a biografies de Los Bravos. Ara us parlarem del seu
organista. El 29 de setembre de 1942 neix a Sevilla Manolo Fernández Aparicio, però als dos anys la família es trasllada a Madrid. Amb un amic anomenat Rafael Muro, va formar el seu primer conjunt, el Sextet Badia que convertirien en Los Blue Boys. Tocava violí, saxo, piano, bateria i algun instrument més. Manolo s'incorpora a Los Estudiantes i més tard va passar a Los Sonor com a teclista. Quan aquests es reconverteixen sorgeixen Los Bravos. A Milà va conèixa la model Loti durant la gravació del "Show d'Antoine", amb qui es va casar molt enamorat, el 17 de març de 1967 (foto dalt). Loti 
mor en accident de cotxe quan tots dos tornen del casament del baixista Miguel Vicens, estava embarassada del seu primer fill. Manolo no aconsegueix superar-lo i el 20 de març de 1968 es va suïcidar. Va deixar escrita una carta per als seus pares dient que no desitja que ningú pateixi per ell. El text de la carta deia així: "Estic completament segur de que hi ha Déu i que Ell em comprendrà i perdonarà, doncs el meu lloc és estar al costat de Lo, la dona que sempre he esperat, la dona a la qual he volgut amb tota la meva ànima, a la qual he perdut i sense la qual no puc viure". El seu lloc en el grup va ser ocupat per Jesús Gluck amb tot un xou mediàtic que ja us explicarem un altre dia. A la foto veureu a Mario entrevistant a Mike)
Montse Aliaga amb Mike Kennedy
Los Mustang
– Catedral de Whinchester
Es trobava en un EP de l’any 1967 i va ser la cançó estrella
i on també es trobaven “Dandy” dels Kinks, “Balada en la tumba de un soldado” i
“Verás que es verdad”. La cançó era dels
anglesos The New Vaudeville Band que la van treure un any abans,
al 1966 i va ser molt versionada al pais, es clar que al nostre paré la millor
versió va ser la dels barcelonins. Els Mustang eren Santi
Carulla (veu), Marco Rossi
(guitarra solista), Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro
(baix) i Tony Mier (bateria) i
van mantenir aquesta formació inicial fins que el grup es va separar l’any
2000. La contraportada d'aquest EP que us posem al blog, veureu que està signan
per Santi Carulla i dedican-lo a Mario. Us explicarem una curiositat. Los Mustang també van passar els
rigors de la censura. Ells, eterns versioneros i que sols es preocupaven
d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La
culpa la va 
tenir la cançó “La
Batea”. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els
censors arrissaven encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre
salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original
diu "La Batea como se menea",
però Los Mustang van haver de
canviar-la per "La Batea se balancea"
i Sabeu perquè va haver de fer-ho o no deixaven editar el disc? Perquè el
censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea"
fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels
joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament
per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col.legi els Hermanos. O
potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el
cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como
él”, vuitè àlbum de la banda xilena Quilapayún,
publicat el 1971 i de fet la lletra està força canviada.
La
Parrafada
Els Deu Manaments
Avui a La Parrafada recordarem una pel.lícula que va marcar la joventut de molts de la nostra generació i aprofitarem per rememorar també alguns dels cinemes més vinculants a nosaltres.En aquells anys en què començàvem a sortir de la postguerra i encara es lluitava contra la fam, amb les cartilles de racionament que començaven ja a deixar-se de costat, hi havia una gran diferència entre cinema de Estrena i cinema de Reestrena, sobretot a nivell preus en les entrades i en serveis. Mario vivia a Sants i habitualment acudia, primer amb els seus pares i després ja amb la colla de Bassegoda, Bonvehi, Torns i les novietas, als cinemes de reestrena de la seva zona. De tant en tant, no massa vegades, la veritat i moltes d'elles en les sessions matinals, el portaven a les sales d’estrena. Mario va veure "Els Deu Manaments" en un cinema d'estrena i en sessió de tarda, al Coliseum, situat en l'anomenada llavors Avenida de José Antonio Primo de Rivera que amb l'arribada de la democràcia va passar a ser Granvia de les Corts Catalanes, entre el carrer Balmes i la Rambla Catalunya.
Quimet
por su parte la va veure al cinema Moderno de Tarragona o aixó es el que li sembla, si bé no està segur del tot. Del que si està segur es que en el mateix cinema va veure "Help" dels Beatles.
Els cinemes habituals als que portaven a Mario els seus pares eren el cinema Albéniz, conegut popularment com a Cinema Manelic, Romero, Moderno, Alhambra i Continental a Collblanch, el Gayarre, Bohemio, Galileo, Arenas, Vallespir i el Avenida. Després es va inaugurar el Cinema Liceu i anys més tard, ja en la dècada dels 60 al barri de Sants van col.locar una sala d'estrena, per fi, el Palau Balañá, tots els altres, per descomptat, eren de reestrena i fem constà que Mario diu que es deixa tres dels que no recorda el nom, un a Collblanch, un altre a Santa Eulàlia, tots dos a Hospitalet de Llobregat i un a Hostafrancs. I Sabeu una cosa? Els caps de setmana
es col.locava el cartell de "No hi ha localitats" en tots ells i és que la gent anava al cinema, si les pel.lícules eren "bones", per veure el que es deia llavors "Sessió contínua", és a dir: Dos pel.lícules, No-Do, els anuncis de Movierecord-Estudis Moro i en molts casos dibuixos animats i podies entrar amb la pel.lícula començada i abandonaves el local quan arribaves al tros en què havies entrat o quedar-te per veure-la una altra vegada fins al final, a voluntat. Fins i tot li preguntaves a l'acomodador "Què ha passat?” I ell t'ho explicava. Era un altre concepte de sala de cinema molt diferent a l'actual. De fet es menjaven pipes, tramuses, cacauets amb closca i altres "delicatessen"
mentre per terra senties en caminar el soroll de les pallofas sobrants i notaves 
una humitat que automàticament achacabas a nen o nena, ajupits entre les cadires mentre els pares els murmuraven "Acaba ja que et van a veure". En els galliners, en moltes ocasions, no havien cadires, trobaves un llarg banc i un acomodador en la foscor que deia "Apretaros que aquí caben tres más" i els de l'altre extrem havien de agafar-se al del costat per no caure.
Quimet recorda que en aquells anys a Constantí, el seu poble, hi havien dos cinemas La Sala Parroquial i un altre al que popularmen li deien "La Sala de Dalt", pero a Tarragona ciutat trobavem el Moderno, Tarragona, Femina, Capitol, Coliseum, Metropol, Principal i Central Cinema.
Tot i que "Els Deu Manaments" només va obtenir 1 Oscar als millors efectes especials (John Fulton), és una de les millors pel.lícules bíbliques de la història del cinema, sinó la millor de totes i sense ordinadors confeccionant decorats ni efectes especials. "Els Deu Manaments" va estar nominada en altres 6 categories: millor pel.lícula (derrotada per "La volta al món en 80 dies" de Michael Anderson), millors decorats en color (derrotada per "El Rei i jo" de Walter Lang), millor fotografia en color (derrotada per "La volta al món en 80 dies"), millor disseny de vestuari (derrotada per "El Rei i jo"), millor muntatge Anne Bauchens (derrotada per "La volta al món en 80 dies") i millor so Loren L. Ryder (derrotada per "El Rei i jo").
És
clar que les pel.lícules al país arribaven tard, ja era l’any 1959 quan es va estrenar Els Deu Manaments a Espanya.
De totes les col.leccions de cromos de l'època, els més bonics que s'han editat a Espanya, possiblement sigui la col.lecció de "Els
Deu Manaments" amb 210 cromos que eren autèntiques fotografies
de la pel.lícula en format quadrat i a una mida inusual, molt més
gran que la resta de col.leccions d'aquells anys. L'àlbum de 210 cromos va ser editat per Editorial Bruguera l'any 1959, al preu de 12 pessetes. Com hem dit
aquesta és una col · lecció de
cromos d'excepcional qualitat i molt més si considerem l'època en què es va fer. Les imatges mostrades en els cromos eren molt més apreciats per aquells que havia vist prèviament la pel.lícula i sentit la seva excel.lent
i emocionant banda sonora per Emer Bernstein.
De totes les col.leccions de cromos de l'època, els més bonics que s'han editat a Espanya, possiblement sigui la col.lecció de "Els
Deu Manaments" amb 210 cromos que eren autèntiques fotografies
de la pel.lícula en format quadrat i a una mida inusual, molt més
gran que la resta de col.leccions d'aquells anys. L'àlbum de 210 cromos va ser editat per Editorial Bruguera l'any 1959, al preu de 12 pessetes. Com hem dit
aquesta és una col · lecció de
cromos d'excepcional qualitat i molt més si considerem l'època en què es va fer. Les imatges mostrades en els cromos eren molt més apreciats per aquells que havia vist prèviament la pel.lícula i sentit la seva excel.lent
i emocionant banda sonora per Emer Bernstein.
En
aquella versió de 1956 filmada en Vistavisión (el 1972 es faria 
una versió en 70 mil.límetres), quan entraves al cinema, seies i de sobte s'apagaven els llums, començava a sonar una música amb la pantalla apagada, una música que després no apareixeria en la pel.lícula. Es feia el silenci, s'il.luminava la pantalla apareixent un escenari amb un micròfon i darrere unes cortines tancades. Als 10 segons s'obrien les cortines i sorgia Cecil B. De Mille que en un to solemne deia:
Senyores i senyors, joves i ancians. És possible que sigui un procedir insòlit, parlar-los abans de la projecció d'un film, però és que el seu tema també és insòlit, la història del naixement de la llibertat, la història de Moisès.
Com tots
vostès
saben, la Bíblia omet uns 30 anys de la
vida de Moisès. Aquest període abasta des que tenia tres mesos, quan va ser
trobat a la riba del Nil per Bithia, la filla
del faraó, qui el va adoptar i va criar a la cort d'Egipte, fins al dia
en què ell es va assabentar que era hebreu i va matar a un egipci.
Per omplir
el
buit d'aquests anys hem recorregut a certs historiadors
com ara Filón i Josefo. Filón és contemporani
de l'època en que Jesús de Natzaret va venir al món i Josep va néiar
l'any 37 de la nostra era i va arribar a ser testimoni de la destrucció de Jerusalem
pels romans. Aquests historiadors van aconseguir consultar documents que després van ser destruïts o que es van perdre, tal com els Papirs del Mar Mort.
una versió en 70 mil.límetres), quan entraves al cinema, seies i de sobte s'apagaven els llums, començava a sonar una música amb la pantalla apagada, una música que després no apareixeria en la pel.lícula. Es feia el silenci, s'il.luminava la pantalla apareixent un escenari amb un micròfon i darrere unes cortines tancades. Als 10 segons s'obrien les cortines i sorgia Cecil B. De Mille que en un to solemne deia:Senyores i senyors, joves i ancians. És possible que sigui un procedir insòlit, parlar-los abans de la projecció d'un film, però és que el seu tema també és insòlit, la història del naixement de la llibertat, la història de Moisès.
Com tots
vostès
saben, la Bíblia omet uns 30 anys de la
vida de Moisès. Aquest període abasta des que tenia tres mesos, quan va ser
trobat a la riba del Nil per Bithia, la filla
del faraó, qui el va adoptar i va criar a la cort d'Egipte, fins al dia
en què ell es va assabentar que era hebreu i va matar a un egipci.
Deia Cecil B de
Mille:
Aquest va ser el
tros retallat que no vam escoltar, el productor i director proseguia.
La nostra intenció
no ha estat crear una història,
sinó ser dignes de la divina inspiració d'aquella gran història
en la qual fa 3.000 anys, van tenir origen
els cinc llibres de Moisès.
La narració de la vida de Moisès dura tres hores i trenta-nou minuts amb un descans cap a la meitat. Gràcies per la seva atenció.
Cecil B. De Mille va realitzar la seva primera versió de "Els Deu Manaments" l'any 1923. Era cinema mut en blanc i negre, lògicament donat l'any en què es va fer. No obstant això, hi
ha una part de la pel.lícula que està en Technicolor però
utilitzant únicament dos colors. És tot un clàssic dins del cinema mut.
La narració de la vida de Moisès dura tres hores i trenta-nou minuts amb un descans cap a la meitat. Gràcies per la seva atenció.
Ara i aprofitant la conjuntura us exposarem "Altres Deu Manaments"
Els
10 Manaments del dropo
1 - Es neix cansat
i es viu per
descansar.
2 - Estima el teu llit, com a tu mateix.
3 - Si veus algú descansar, ajuda'l.
4 - Descansa de dia perquè puguis dormir de nit.
5 - El treball és sagrat, no el toquis.
6 - Allò que puguis fer demà, no ho facis avui.
7 - Treballa el mínim que puguis, el que hagis de fer que ho faci un altre.
8 - Calma, mai ningú va morir per descansar.
9 - Quan sentis el desig de treballar, seu i espera que se't passi.
10 - Si el treball és salut, que treballin els malalts.
Moraleja:
Ara saltarem a Catalunya i escoltarem
2 - Estima el teu llit, com a tu mateix.
3 - Si veus algú descansar, ajuda'l.
4 - Descansa de dia perquè puguis dormir de nit.
5 - El treball és sagrat, no el toquis.
6 - Allò que puguis fer demà, no ho facis avui.
7 - Treballa el mínim que puguis, el que hagis de fer que ho faci un altre.
8 - Calma, mai ningú va morir per descansar.
9 - Quan sentis el desig de treballar, seu i espera que se't passi.
10 - Si el treball és salut, que treballin els malalts.
Moraleja:
El treball és
una cosa molt bona, no siguis
egoista i
deixa-ho per als altres
Ara saltarem a Catalunya i escoltarem
La Música Que
es Feia a Catalunya
Enric
Barbat – No fa gaires anys
Enric Barbat
va ser el sisè membre d'Els Setze
Jutges i aquest tema que us portem es trobava en un EP que va publicar l'any 1970 recordant la seva infantesa i la de molts de nosaltres. Enric Barbat va néixa a Barcelona l’any
1943 i va debutar amb Els Setze Jutges
en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, el 1963.
Desenganyat, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al
català en el que en opinió de Mario és
el millor disc d'Enric Barbat,
el LP "Quatre" que compta amb Carlos
Cárcamo als teclats, te un contingut molt electrònic. El 13 d'abril 
de
2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya,
en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes
durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava
tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla. El
passat 10 de decembre Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia
des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es que aquest any i
el passat estan resultan molt cars al mon de la música, massa cars i s'en va massa gent.
Els 7
d’Aquí – 400 infants negres
Aquesta cançó es trobava en el primer EP, publicat per
Concentric l’any 1967 del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem
una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que nosaltres a El Temps
Passa… i la música queda ens quedem amb la de Los Relámpagos, tot i ser instrumental. Els 7 d'aquí eran un bon grup integrat per 7 components, nois i
noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no
van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus.
En el EP també troben la cançó “Nomes tu”, composta per Carlos Sist que creiem era component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el
concurs La Festa
de la Cançó Catalana
de Ràdio Barcelona. Aquest EP que portem avui es va gravar en els estudis Sonotone.
Guillem d’Efak – Blues en sol
Aquest EP de Guillem
d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció
musical, incloïa sols tres cançons, aquesta que donava títul junt a “Ran, ran”
i “Dissabte”. En la seva discografia hi ha que destacar també un altre EP amb el
clàssic del blues americà "Febre", al costat de "Com ahir
", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps
Plujos" i "Plorant". Posiblement siguien els millors discos de
Guilemm d’Efak, junt a “Dimoni Cucarell”. La veritat i tenim que confesor-lo, tant
Quimet com Mario senten una 
especial debilitat
per Guillem d’Efak, aquest gran
cantautor nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a
Mallorca el 1995, de veritable nom Guillem
Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova
Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos
llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades
per altres cantant com Núria Feliu que
va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.
Ara tornem a la música moderna, avui en diríem música pop,
que es feia al pais.
Los 4 Ros – Vamos a San Francisco
Aquest tema és una versió del gran èxit del grup britànic The Flower Pot Men "Let's Go To
San Francisco", escrita per John
Carter i Ken Lewis. Va
ser tot un estendard del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se en les
llistes americanes. Los 4 Ros
realitzen una encertadíssima versió amb uns jocs de veus que fan lucinar per la
seva qualitat. Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també
contenia "Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós
amor". Ja us hem comentat en diverses ocasions que poc podem dir-vos de Los 4 Ros, llevat que sempre hem estat
convençuts que eren germans, però tampoc ho tenim clar. Ja cap els finals de la seva carrera van incorporrà un cinque membre y van passar a ser Los Ros. La veritat és que és
una pena que es trobi tan poca informació per internet d'aquest bon grup, amb
una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i 1979,
tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.
Los Agnis –Lunes, lunes
Ara a El Temps Passa… i la música queda us portem un grup
proper a la nostra juventut, Los Agnis. Aquest bon conjunt el formaven cinc
joves de Collblanch, a l'Hospitalet de Llobregat, just a la frontera amb Sants
que ja és Barcelona. Mario havia
ballat en moltes ocasions al ritme de Los
Agnis que entre altres llocs, acostumaven a tocar en una sala de festes
situada al carrer Jocs Florals, per sota de l'estació de metro Mercat Nou, per
supossat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom del
local. Que sapiguem Los Agnis, tot i ser un bon grup amb bons seguidors, només
van publicar aquest single amb la versió del tema de The Mamas & The Papas en una cara i "Muchacho de nuestra
época" en l'altra, aquesta última era una compossió d'ells i el single de
Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966. Per cert que aprop d'on estava aquesta sala de la
que Mario no recorda el nom, és on assaja o assajaba La Companyia Elèctrica Dharma.
Los Gritos – Sentado en la estación
“Sentado en la estación” es un tema de l’any 1970, publicar
como a cara A d’un single de Belter amb “Vamos a cantar” a l’altre costat, del
grup Los Gritos. Amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo Galván, es
van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a Puerto de la Cruz i si bé va guanyar
Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias autor de la cançó, el Festival de Benidorm del 68 amb
"La vida sigue igual". Los
Gritos eren Manolo Galván,
Francisco Doblas, José Serra 
i José Ramón Muñoz. Quan Los
Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La
Zarzamora i
amb aquest nom van treure un únic LP que va ser produït per Juan Pardo, però quan van passar a ser
La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre
altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i
cantant José Iglesias González,
el baixista va passar a ser Nono
Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va
marxar ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván es llançà en solitari per finalment i desenganyat
dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola,
marxar-se a Argentina on va tenir una brillant carrera, retirant-se fa un
parell o tres d'anys.
Los Ángeles Negros – Murió la flor
En
algunes ocasions us hem parlat
de la novieta que Mario tenia a Mèxic, es deia
Magnòlia. En una ocasió Mario va rebre un paquet
des del país dels mariachis amb diversos singles. Un
d'ells venia sense caràtula, només amb la
funda promocional i li va
cridar l'atenció quan va veure que el grup era Los Ángeles Negros, clar que quan el va escoltar Mario es va immediatament adonar que eren uns altres
Ángeles Negros,
no els espanyols que li sembla recordar eren
valencians. Curiosament i en indagar, ens adonem
que tampoc és un grup mexicà, Los Ángeles Negros que escoltem ara eren de
San Carlos, a 
Xile. La banda
la va fundar Mario Gutiérrez i un dels seus elements importants va ser el cantant Óscar Germain
de la Fuente Maureira, però pel grup han passat
bons músics al
llarg dels anys. Aquest single va ser editat per
EMI Odeon l'any 1969
i conté les cançons
més conegudes d'aquest grup a cavall del pop i
el bolero, "Y Volveré" i aquest que escoltem
ara "Murió la
flor" que era una composició de Germain de la Fuente i Nano Concha, ambdues
cançons es van extreure del seu segon àlbum. A
principi dels setanta Los
Ángeles Negros es van
assentar a Mèxic i actualment hi ha tres formacions
musicals que treballen amb aquest
nom. Creiem que
dels membres originals només
segueix Germain de la Fuente.
Los Ángeles Negros
Luis Aguilé – Miguel e Isabel
Tancarem El Temps Passa… i la música queda amb aquesta cançó
de Luis Aguilé. Va ser una de les grans balades d'aquest cantant argentí que va
viure a Cuba fins a l'arribada del règim castrista. Aquest tema, li va explicar
una vegada Luis a Mario que el va composà inspirant-se
en una parella que va conèixa quan residia a l'illa caribenya. A Mario sempre li recorda una altra
parella de la colla del carrer
Bassegoda, Bartolo e Isabel, sempre estaven com el gos i el
gat. Trencaven, tornaven a estar junts, tornaven a trencar i un dia es van
casar. Com Mario finalment va
poder anar al sopar amb els seus antics amics de joventut, va asabantar-se que Bartolo e
Isabel si segueixen junts i li agrada que sigui així. A ells, a aquests amics de
juventut dediquem la cançó d’un altre bom amic Luis Aguilé que ja no està amb nosaltres, va morir a Madrid, el 10 d’octubre de 2009.
Bartolo i Juan, tots dos de la colla del carrer Bassegoda
A sota Mario Prades amb Luis Aguilé i les dones
I aquí teniu la nostre Pin-Up d’avui que quan parla per teléfon, sigui móvil o fix, a la nena li agrade possarse ben cómoda.
Ara recollim els trastets i fotem el camp per avui, us deixem
amb la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio
L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio Trinitat Vella.
Xiquets, xiquetes que sigueu bons i bones, porteu-se bé i disfruteu de la vida
que son tres dies i dos ja els hem viscut.
Aquí teniu un vídeo de Tony amb Grup, on mitiva Quimet Curull, tocan una cançó dels Beatles que va ser èxit en la veu de Joe Cocker.
A reveure
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
Link per decarregar-se el programa
Link per decarregar-se el programa
No hay comentarios:
Publicar un comentario