Dues fotografies de la juventut de Mario Prades amb
companys de la colla del carrer Bassegoda
Avui anem a prepara'ns per l'estiu que està a punt d'arrivar i a El Temps Passa... i la música queda us portem per començar una cançó que ens parla de la platja, cosa que per nosaltres els llatins és sinònim de sol i estiu. Des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospilatelt de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre començarem amb Adolfo Ventas i la seva cançó “Contigo en la playa”. Apa, obrim la paradeta.
Adolfo Ventas – Contigo en la playa
Fa molt de temps que no escoltavem a El Temps Passa… i la música queda a Adolfo Ventas, avui tornem-hi. L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de la música italiana que va ser èxit en la veu de Nico Fidenco. És una bona versió la que ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol, creiem que madrileny, al que avui recorden quatre nostàlgics, però que va ser un dels noms importants quan el rock and roll va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels seixanta. En aquest EP Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El Titi i Madalena Iglesias, també versiona "La casa del sol naixent" de The Animals, al costat de "Manoli" que escoltarem un altre dia i “Memphis Tennessee” de Chuck Berry que ja l’hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Per cert, benvulguts amigues i amics, una advertencia: No heu de confondre a aquest Adolfo Ventas que era un jove cantant de rock and roll, amb el gran mestre del saxofón Adolfo Ventas Rodríguez, nascut a Amposta, a Tarragona, l’any 1919.
Los Bohemios – Que chica tan formal
Les mares sempre ens deien que havíem de buscar-nos noies que fossin molt “formals”, el que es deia “Una noia així com cal”. Dons aquí en teniu una de noia formal, com és deia en aquells anys de la nostra joventut. Aquesta és la cançó més popular en la carrera de Los Bohemios i va ser publicada a un EP editat per Hispavox l’any 1967 i la veritat es que no era d’ells, es tractava d’una versió del “Respectable” del grup The Isley Brothers, si bé Los Bohemios s’apropan més a la versió que van treure The Outsiders, una banda de Cleveland, Ohio, liderada pel guitarrista Tom King, ja mort. Al disc de Los Bohemios també hi trobavem “Lo tomas o lo dejas”, “El voltaje” i “Despertar al amor”. Val a dir que nosaltres ens pensaven sempre que Los Bohemios eran mallorquins, però aixó no era veritat, Los Bohemios van ser un grup d'Albacete i l’ntegraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare és deia igual que ell i era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, va donar la volta al món en vespa. Un altre del components de 
Los Bohemios que es deia Eugenio Martínez, va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys (sí us sona aquest nom us aclararem que res a veure amb el Dúo Dinámico), Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol i a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels anys 60. Per cert que el pare de Mario sempre li deia que en això no fes cas a la mare que sortís amb noies "dolentes" perquè amb les bones un es casava i calia viure la vida abans. 
The Blue Diamond – Ocho días a la semana
Ara os portem una bona versió del tema "Eight Days a Week" de The Beatles realitzada per The Blue Diamond, aquests dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tot Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que van treure l’any 1960. The Blue Diamond gravaven en anglès, però versionaren 38 cançons al castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue Diamond es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamond eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duet, en aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca. Aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP publicat l’any 1965 a Espanya pel segell Fontana.
The Blue Diamonds, a dalt a la portada d'una revista, a sota foto d'ells
Los Brincos – Bye Bye chiquilla
A El Temps Passa… i la música queda, tornen Los Brincos i una de les millors cançons dels seus principis. Aquesta que escoltem avui es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un sueño" i "Nila", publicat l’any 1964 per Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. L’ultima de les cançóns que us hem dit es trobavan al EP de Los Brincos, “Nila”, ja l'havia 
gravat uns anys abans Juan Pardo y Su Conjunto, en un EP, però es tracta d’una versió molt diferent.Veritablement les dues no tenen res a veure i és que es nota la mà de la productora, Maryví Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes, però le demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé curta..
Los Mustang – Flores bajo la lluvia
Després d'una Setmana Santa plujosa i un mes d'abril que confirma la dita aquell de "A l'abril pluges mil", al costat d'una primavera que no acaba de despuntar, nosaltres us portem flors sota la pluja. Els nostres millors versioners toquen ara aquest tema "Flores bajo la lluvia" dels britànics The Move. També s’incluïe en aquest EP de tres cançons el gran èxit del grup nord-americà The Box Tops “La carta” que a Anglaterra van gravar el grup The Mindbenders ja sense Wayne Fontana, sent un èxit que al Regne Unit va eclipsar la versió original. A Espanya l’EP es va editar l’any 1967 i es trobava en un disc curios per 
que va ser un altre intent per part del segell EMI per separar Santi Carulla i fer-lo cantar en solitari, una cosa que ell no va volgue fer mai. I es que en l’altra cara ens sorprèn Santi Carulla en solitari acompanyat d'una orquestra i versionant el clàssic del mestre Joaquín Rodrigo "En Aranjuez con tu amor". Encara que en aquest cas versiona al cantant francès Richard Anthony. Va ser un dels intents de la discogràfica per descohesionar el grup i quedar-se a Santi, però no els va funcionar el truc i Los Mustang es van convertir en un grup exemplar del pop espanyol, l'únic que va mantenir la mateixa formació des dels seus inicis fins que es van dissoldre en el 2000.
Los Z-66 – Despierta el amor
Aquesta peça va ser el gran èxit en la carrera dels britànics Edison Lighthouse, la banda liderada pel cantant Tony Burrows i que ells van titular "Love Grows (Where My Rosemary Goes)". Es va publicar l’any 1970 i aquí ens la versionen els Z-66, banda mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc després, va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Zeta, com s’els coneixia, es van formar l’any 1966. Eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Més tard se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i després de
canvis, els Zeta eren Lorenzo, Manolo Mari, Manolo Ness, José Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb "Despierta el amor" va ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfé. Tenien el mateix manager que The Animals, Flowers Pop Men i Jimy Hendrix i ells van poguer fer moltes jams al Sgt Pepper’s de Palma (logo al costat), propietat del manager, amb gent de la que a Espanya sols coneixiem per referencies. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord (foto aparell a sota) que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no en aparells electrònics.
Los 4 Ros – El viernes en mi recuerdo
La veritat és que ja os hem dit en altres ocasions que no sabem massa de Los 4 Ros, una de las bones bandas sortides del país valencià, encara que creiem que eren germans, però Los 4 Ros van tindre una carrera força interessant traient un munt d'EP's i també singles, gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al llarg dels 60. Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven ganes i feien molt bons jocs de veus, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda que es tracta d’una versió del gran èxit del grup australià The Easybeats, una banda de Sidney que per cert van ser contractats per Alain Milhaud perquè componguessin alguns dels èxits de Los Bravos. Aquesta cançó es deie originalment “Friday on My Mind" i la van gravar els australians l’any 1966, si bé ja ho havien fet un any abans el grup de folk-pop The Seekers a la seva manera, es clar. Los 4 Ros finalment es van reconvertir en Los Ros quan es va incorporà un cinque component.
Los 5 del Este – Na na na hey hey adiós
Aquest tema té la seva miga. Per descomptat i parlant dels menorquins Los 5 del Este, es tracta d'una versió que originalment va gravar l’any 1969 el grup nord-americà Steam, però aquesta banda no existia, va ser una idea del productor Paul Leka al costat del cantant, Gary DeCarlo i Dale Frashuer i es va gravar en una sessió d'estudi al costat de músics del grup The Chateaus contractats a aquest efecte. El problema el van tenir quan el disc es va convertir en milionari en vendes i va ser número U del Billboard durant dues setmanes, el públic reclamava al grup en directe. La solució va ser crear una banda fantasma amb el cantant Gary DeCarlo al capdavant. Los 5 del Este van incloure aquesta versió, on llueixen els 
seus bons jocs de veus, en un single amb "Tus rosas" a la cara B i es va publicar ja l’any 1970 a través del segell EMI-Odeón. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns quants EP 's a meitat de la dècada. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és el que recordem, és que els anys no perdonen i internet ofereix poca cosa de tots aquests grups.
Els Anuncis dels Nostres Records
Coca Cola
La fórmula de la Coca-Cola és encara avui en dia un secret molt ben guardat, cosa que no comprenem gaire bé ja que si actualment s'exigeix transparència pel que fa als elements de qualsevol fórmula alimentària i que tots siguin exposats en les etiquetes, però els que entenen sabran perquè hi ha un producte que conté un element desconegut. A finals dels anys seixanta i aprofitant l'èxit pel que fa a discos i les dues pel.lícules que van rodar, Los Bravos van ser contratats per publicitar la Coca-Cola. Nosaltres us portem l'anunci perquè el gaudiu i una foto de Montse Aliaga amb Mike Kennedy que li va fer Mario Prades despres d'haver estat sopan amb Los Bravos abans d'un concert. Aquella nit Quimet els va bateixar com "Els 
senyors Black is black" per que van tocar aquesta cançó un munt de vegades. Parlan del producte, val a dir que la Coca-Cola que avui en dia es una de les begudes de cola més difossa, no era aixó als anys seixanta, llavors la que més es bebia era Pepsi-Cola. Amb la guerra de les mides: doble, triple, un litre, litres i mig, dos litres, etc. va anar guanyan terreny la Coca-Cola. A la foto veureu a Montse Aliaga amb Mike Kennedy.
Galletas Chiquilín
Chicle May
nosaltres tenim una sol.lució, passa per posar-se a la boca i mastegar un Xiclet May, una de les marques importants de l'època al costat del Xiclet Bazoka. I és que el xiclet va arribar des dels Estats Units a mitjans dels 50 i nosaltres emulant els ídols del cinema i ja que per la nostra primerenca edat no ens estava permès fumar, el compensàvem fent el xulo a base de mastegar xiclet com ho faria un marine i fer bombes, com més grans millor i en això, hem de reconèixer-ho, el xiclet Bazoka era millor que el May que era pla i allargat.
Licor del Polo
Ara i després de recordar una miqueta, deixem els anuncis i ens venim cap a terres catalanes.
La Música Que es Feia a Catalunya
Guillermina Motta – No se el perque de les guerres
I comencem amb la Guillermina, La Motta. En els seus primers discs ella era molt reinvidicativa, però molt, encara que Guillermina Motta sempre va tenir aquell toc de desimboltura i alegria que la va caracteriçà en la seva vida professional i la va portar a gravar aquella mena d'himne del Barça, clar que el Rexach possiblement també va tenir alguna cosa que veure. O Serrat ja que un 
dia vem veure anunciat en portada d'una revista que ells dos estaven enrotllats, com es diu ara. Guillermina Motta va ser component d'Els Setze Jutges i aquest tema s'incloïa en un EP publicat l’any 1966 per el segell Concentric i que és el seu tercer disc amb les quatre cançons que eren compocions d’ella. “No se el perque de les guerres” la va escriure Guillermina Motta i la va edità l’any 1966, amb els arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull, "el Mestre". La Motta va néixa a Barcelona el 26 de febrer de l’any 1941. Les altres tres cançons del EP eren “Ja fa temps”, “En el camí” i “La flor de la tendresa”. Per cert que la Motta també va treballar d’actriu, recordeu la incipient televisión que es feie des de Miramar, una seguna cadena, llavor anomenada UHF on podiem veure la serie “Les Guillermines del Rei Salomó”, avui en dia tot un clàsic.
Salomé – Se’n va anar
De veritable nom Maria Rosa Marco Poquet, Salomé va néixa a Bolbaite, València, el 21 de juny de 1939, encara que en algunes fonts d'internet es diu que va néixa a Barcelona, això és fals. Si és cert que des de fa anys resideix amb la seva família a València. Possiblement el seu fet més brillant i recordat va ser quan va resultar ser una de les guanyadores del Festival d'Eurovisió 1969 amb gairebé dos milions de discos venuts del "Vivo cantando", cosa que no va aconseguir ni Massiel amb el "La La la". Amb aquest tema que us portem ara a El Temps Passa... i la música queda, Salomé va guanyar un altre festival l'any 1963, la va defensar conjuntament amb Raimon, encara que a aquest se la va imposar la discogràfica i curiosament, Raimon sempre es va negar a interpretar-la en públic. Us estem parlant del Festival de la Cançó de la Mediterrània que es celebrava a Barcelona i va ser la primera vegada que participava una cançó en català. Quan preocupats per 
les conseqüències d'incloure un tema en la llengua de Mossèn Cinto, els organitzadors van consultar amb el Ministeri d'Informació i Turisme del que depenia el festival, el llavors ministre, Don Manuel Fraga Iribarne va dir que no hi havia cap problema que podien incloure-la i va afegir amb sorna "Total, cantada en catalán no ganará". El il.lustríssim ministre de destacat banyador no va tenir en compte un factor molt important. Al Festival de la Cançó de la Mediterrània (foto de la seva actuació al Festival) votava el públic assistent i el tema va guanyar i de carrer. Demostrant que com banyista, polític i promotor turístic tenia futur, però com “pitoniso” res de res. Per cert us posem una portada del còmic Claro de Luna sobre aquesta cançó i curiosament en traduir-se el títol al castellà es va convertir en “¿Dónde está?”.
Michel – Aline
Aquesta es la versió que el cantant valencià Michel va fer en català del èxit del frances Chistopher, editat a un single amb “Capri s'ha acabat” a l’altre cara, també una versió francesa, en aquest cas de Herve Vilard. Michel va ser un gran cantant melòdic, però sobtadament va desaparèixa del mercat, va deixá de sortir a la televisió i no se'l veia ja en els festivals a l'ús. A poc a poc el seu record es va anar diluint en l'oblit encara que alguns nostàlgics com nosaltres ens preguntàvem Què s'ha fet de Michel? La història és complexa i molt política. Un bon dia va participar en un festival “allende” les nostres fronteres, el de Sopot, a Polònia. Va ser convidat a actuar després darrera del anomenat “Telón de Acero” i ja que estava a Polònia, va marxar cap a Moscou i va agradar molt al públic comunista. Va triomfar plenament amb la seva veu potent i clara en els països soviètics. No va consultar, no va demanar permís a les autoritats 
espanyoles i per més INRI, Michel abans d'iniciar la gira que tenia programada per Estats Units va marxà a Cuba per a realitzar una sèrie de concerts. Allà i borratxo d'alegria i eufòria en veure com s’el rebia, no se li va ocórrer res més que fer-se una fotografia amb Fidel Castro que el departament de Relacions Públiques cubanes es van encarregar que recorregués tot el món, aquí no es va publicar, és clar, però la foto va arribar i després de la suspensió de la gira pels Estats Units i la queixa oficial del govern nord-americà a l'espanyol de Franco, Michel va ser inclòs amb caràcters "vermells" a la llista "negra" del Règim. Allà va acabar la seva carrera musical. Es deia Miguel Semper Peiró, i va néixa a Pego, Alacant, l’any 1933. Michel va morir el 14 de gener de 2009.
El valencià Michel
Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, 
José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics. 
I ara tornem al panorama musical nacional, però amb un bon grup que era de Barcelona i que en diverses ocasions van gravar en català.
Los Stop – Balada en la tumba de un soldado
Es va dir en molts cercles musicals que aquesta cançó era una composició, de les poques, de Los Mustang, però no era cert. Es tractava d'una versió que van gravar un munt de gent a més dels Mustang, entre ells Michel, Vicent que havia estat el cantant de Los Wikingos abans de començar en solitari, el Conjunto 7 x 7, fins i tot Manolo Escobar el del carro i aquests que ens la porten ara , Los Stop amb Cristina al capdavant que la van incloure en un LP titulat "Los Stop" editat en el nadal del 1968. Aquesta cançó no es va publicar mai en format single o EP. El grup barceloní Los Stop van començar l'any 1964 sent Donald Duck, per passar a ser Los Stop quan van fitxar per Belter. A més de Cristina, de veritable nom Mari Carmen Arévalo, integraven el conjunt José María Serra a la guitarra que ere amic de Mario i manager en els anys noranta, Joan Comellas a l'òrgan, Fernando Cubedo al baix i Andrés Gallego davant de la bateria. Cristina els va deixar més tard per crear Cristina i Los Tops i després llançar-se en solitari.
Pedro Ruy-Blas – A los que hirió el amor
Ara al programa escoltarem a Pedro Ample Candel, un home que va néixa a Madrid el 1949 i havia estat el cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un munt de discos i als que va deixà per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va marxar a complir amb seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït en el grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas va creà posteriorment el grup Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor" que es la cançó que escoltem ara. Va ser regravada de nou i es va incloure darrerament amb clau de jazz, en el seu disc “Ample”, editat l’abril del 2008. Val a dir que la carrera de Pedro Ruy-Blas com solista va ser curta ja que l'any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas SanMiguel, Rubén Dantas i altres 
músics paraules majors del jazz espanyol i en la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc. El segon single de Pedro Ruy-Blas (a la foto quan anava amb Los Canarios) com a solista a principis dels anys setenta, havia de ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums dels espanyolets de l’época que era una cançó subversiva i no és va publicar fins molt més tard. L'escoltarem un altre dia, paraula de Quimet Curull i Mario Prades. Per cert que Pedro Ruy-Blas va participar als musicals "Jesucristo Superstar" i "Los Miserables".
Cliff Richard – María no más
Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows va intervenir en moltes pel lícules, però una de les que formen part de la memòria de infàntesa de Mario és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on Mario estudiava, els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic i els passaven gratuïtament una pel.lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la memòria de Mario "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat 
Cavaller i va néixa a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. Aquesta pel.lícula es titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. Ara Cliff Richard ens la canta en castellà a El Temps Passa... i la música queda, des de un single editat l’any 1964 que creiem recordar que mai es va arrivar a editar al pais. Aquest tema era una composició del brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la bosa nova i que va ser un dels grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. Per cert que Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de reconèixa als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia espanyola "Congratulation Boys".
El britànic Cliff Richard a la portada de la revista Discobolo
Matt Monroe – Alguien cantó
Quan parlem de cantar en castellà i fer-ho amb mala pronunciació, però dolenta, dolenta de debò, Quimet sempre posa com exemple el del britànic Matt Monroe i no està gens equivocat. Com una imatge val més que mil paraules, en aquest cas convertim la imatge en so i us portem el gran èxit de Matt Monroe en castellà "Alguien cantó". De veritable nom Terrence Edward Parsons, aquest gran crooner al qual vam conèixa com Matt Monroe era nascut a Londres, l'1 de desembre de 1930, encara que algunes fonts d'internet donen 1932 com el seu any de 
naixement, si bé nosaltres pensem que estan errats. Matt Monroe va morir a causa d'un càncer al Cromwell Hospital de Kensington, el 7 de febrer de 1985. Dues cançons van marcar la carrera discogràfica de Matt Monroe a Espanya, aquesta que escoltem ara que es va publicar en single l'any 1968 amb "De repente un día" a l'altra cara i "No puedo quitar mis ojos de ti", però el britànic Matt Monroe va treure un munt de singles en castellà enfocats al mercat hispà parlant, tant al del nostre país com el d'Amèrica Llatina.
Adamo – Marie la mer
Avui i com ja hem fet en moltes ocasions a El Temps Passa ... i la música queda, tancarem el programa escoltant al Rei dels Guateques per autonomasia, el romàntic entre romàntics, Salvatore Adamo amb una cançó cantada en castellà que ens ofereix una lletra preciosa i plena de sentiment, es tracta de "Marie la mer" i encara que no és de les més conegudes, mereixia sonar en el programa i aquí està. Molts deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, 
creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Encara segueixen junts, si bé Adamo ha dit en moltes ocasions que es degut a la paciència que ella ha demostrat sempre al aguantar-lo.
I aquí teniu la nostre Pin-Up d’avui que com a vestidor fa servir una mena de selva... vigilant amb atenció, aixó si. Pot ser será per si ve un elefant d'aquells de Botwana.
Ara tanquem la paradeta i pleguem per avui, però us deixem amb la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Altafulla Ràdio, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre. Xiquets, xiquetes que sigueu bons i bones, porteu-se bé i disfruteu de la vida que son tres dies i dos ja els hem viscut..
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario