Avui a El
Temps Passa… i la música queda ens posarem moralitzants. Escoltarem una selecció d'anuncis de l'època d'aquells
que avui estarien prohibits. Escoltarem anuncis
del record que tractaran sobre begudes alcohòliques
i totes elles
van estar de moda, de fet el primer d'ells forma part
de la història de la publicitat a Espanya. És clar que
nosaltres a continuació i amb l'única arma de què disposem perquè us conciencieu de les conseqüències
de la beguda, la música,
us posarem després una sèrie de
temes que us donaran
en què pensar. Però primer i com som molt educats anem a
saludar als nostres oïdors i sobretot a
les oidoras que
antigament es deien Marías,
de fet en aquelles èpoques es deia que 
totes les noies
eren Maries, però
com suposem que
avui, amb les coses canviant a velocitat vertiginosa, tindrem
moltes oidoras que no es diguin Maria,
per tant i repetint
que som educats,
saludarem a les
Maries, a totes,
amb els que ens
garantim un ampli ventall i també a les que no es diguin Maria, cobrim a
totes les nostres oidoras i quedem de
conya. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació
Locals de Catalunya i totes les emissores que també emeten El Temps Passa… i la
música queda, obrim la paradeta saludan
Fillippo
Carletti y su Cuarteto – Buenos días María
Aquest italià
es va establir al país amb la seva música que seguia els cànons establerts pels
grans pioners del pop italià com Renato
Carosone, Marino Marini o
Pepino DiCapri. Va crear
diverses agrupacions musicals, Los Big
Boys, Filippo Carletti y su
Conjunto i en aquesta ocasió
Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar
sent quintet. Aquest EP va ser publicat l’any 1958 pel segell RCA i creiem que
és el primer que aquest artista italià va publicar a Espanya i en el qual
barreja cançons en castellà i italià. Filippo
Carletti va ser un innovador i un dels primers artistes que van
utilitzar a Espanya l'ECO, un
aparell electrònic de reverberació per les veus, de cinta contínua que també
van començar a utilitzar 
els grups espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un munt
d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum
publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de
fet, val a dir que seguia en actiu l’any 1990, va participar en un festival
celebrat a Madrid i organitzat per José
Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los
Diablos Rojos, Los Solitarios,
Miguel Ríos que va cantar el
"Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona sera", "Et
maintenant", "Come prima", "As tears go by" i
"Marina", abans d'acabar cridant ben fort: "Carrosses, al
poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el mestre de
cant de Miguel Ríos quan va
fitxar per la seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.
els grups espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un munt
d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum
publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de
fet, val a dir que seguia en actiu l’any 1990, va participar en un festival
celebrat a Madrid i organitzat per José
Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los
Diablos Rojos, Los Solitarios,
Miguel Ríos que va cantar el
"Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona sera", "Et
maintenant", "Come prima", "As tears go by" i
"Marina", abans d'acabar cridant ben fort: "Carrosses, al
poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el mestre de
cant de Miguel Ríos quan va
fitxar per la seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.
Els Anuncis
dels Nostres Records
Disco Sorpresa
de Fundador
El personatge
de Fundador, el seu eslògan
"Está
como nunca" i els Discos
Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys
seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un
comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense
límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar
les seves destil.leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més
avançades de l'època. Las Holandas,
com es va dir a aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant
holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las 
Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les
excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a
la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure,
ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia
obtingut un brandi de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de
marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va
realitzar a la Casa Domecq l'any
1904. Paraula que en propers programes parlarem dels Discos Sorpresa de
Fundador.
Anis
Castellana
Per descomptat
que si a les festes senyalades els cavallers prenien la seva copeta de brandi, les senyores aquest dia es
permetien també algunes llibertats i elles prenien així mateix la seva copeta
de licor, en aquest cas per a les senyores hi havia el anís. Anís Castellana
estava publicitat com "El Anis d'Espanya" i era una de les marques conegudes i
populars, encara que a Catalunya sempre s'ha venut més l'Anis del Mono. Nicomedes García amb tan sols 18 anys es va fer càrrec de la
fàbrica de licors, un negoci familiar que regentava el seu pare a Segòvia. L'any 1919 va patentar la marca "Anís
Castellana", amb l'ampolla de vidre, les seves etiquetes i els
collars. El 1958 va crear la societat Destilerías y Crianza del Whisky S.A. i al febrer
de 1959 es va començar a destil.lar també whisky a la planta de Palazuelos de Eresma. Al març de 1963 es va
comercialitzar al públic el Whisky DYC
que possiblement avui en dia es vengui molt més a la resta d'Espanya que el anís Castellana, havent passat a ser
producte líder, però en els seixanta, el producte estrella de la destileria era
el Anís Castellana. Nosaltres la
veritat i tot que no som massa bebedors, la veritat, ens quedem amb el Anís del Mono i no
sols per el fet de ser català.
Ginebra MG
Ara i seguin
amb l'alcohol, anirem de ginebres.
Una de les ginebres espanyoles que es va publicitar molt bé i va tindre una bona distribuició comercial va ser la Ginebra
MG que
la veritat, no sabem si encara es comercialitza, però pensem que sí. És una ginebra clàssica espanyola, fabricada
per Destilerías MG, propietat de
la família Giró, amb llarga
tradició en begudes alcohòliques, radicada a Vilanova i la Geltrú, Barcelona. Ara bé,
en el món de la nit, reconeixem que la ginebra estrella va ser Larios. La veritat es que amb tant d’alcohol avui acabarem
malamente o por ser massa bé.
Delapierre
Durant els
anys cinquanta i part dels seixanta, la majoria de famílies de classe modesta,
que eren la gran majoría, només posaven cava
a les seves taules quan arribaven aquestes festes nadalenques. Bé, també
en dies molt assenyalats. És clar que en aquells anys de la dècada daurada, no
era cava, llavors bevíem xampany, quan els francesos es van
adonar que ja teníem democràcia i alló de la Comunitat Europea
i tot aixó, ens van recordar que les denominacions Xampanya i Conyac eren
seves i van exigir canviéssim la denominació. Per descomptat nosaltres els vam
retornar la pilota a la seva teulada i l'anís francès va passar a ser anissete que el anís era
una denominació espanyola. Delapierre era
una de les marques de batalla i per a l'època era assequible de preu, dins del
luxe que representava beure xampany, al costat de Dubois, Castellblanch,
Freixenet, Montesquiu i a partir
del Codorniu els preus ja
s'encarien. També cal tenir en compte que la majoria de cava 
que es consumia en
aquells temps era semi-sec. Els vins designats com "Cava", una paraula que prové del
llatí i que significa cova, van començar a elaborar-se ja en el segle XIX a
Catalunya, com a imitació del mètode creat per Dom Perignon a la comarca francesa de Champagne, gràcies a l'ús de
tap de suro i una segona fermentació desenvolupada en ampolla de vidre.
Catalunya produeix el 95% del cava i té el seu origen majoritàriament a la
comarca vinícola del Penedès, però a Tarragona tenim molt bones marques de brut
i a més a més molt bé de preu. És clar que encara avui en dia, el 50% de la
producció espanyola de cava es consumeix en les festes de Nadal. Per cert aprofitem i ja us felicitem el Nadal per endavant.
Whisky DYC
Ara i per els més moderns, parlarem de whisky. De fet el whisky que
encara avui segueix sent el que més es ven a Espanya és el Whisky DYC, fabricat per Destilerías y Crianza del Whisky S.A. dels que parlavemk abans. A Catalunya això ens
sorprèn, però és així. Per qüestió de preu, d'això estem convençuts, però el DYC es va començar a consumir i va
aconseguir cotes de mercat que ni somiaven les marques estrangeres. A Mario que el whisky no li ha agradat mai, el va sorprendre quan va comprovar
que a la resta d'Espanya la gent demana "medio DYC" i com a copa, no parlem
de xupitos de whisky que en
aquella època no teníem ni idea que lo que era, en beguda, un xupito. Les
begudos correntes en sales de festes clubs i guateques eren el 
Cubalibre (coca-cola amb rom), el RAF (coca-cola amb ginebra), el tornavís (vodka amb taronjada), gin-tònic (tònica amb ginebra), la Persiana (menta amb ginebra) i el Lubumba (conyac amb Cacaolat). L'avantatge que vam tenir a Catalunya va
ser que la frontera amb Andorra
està molt propera
i a les Balears, Costa
Brava i Costa
Daurada va començar a arribar massivament el
turisme estranger i tot això va influir perquè
aquí es consumissin
molt més marques
com Johnny Walker (etiqueta vermella no us creieu), White
Label, Ballantines, Cuty Shark, Doble V o el Wat 69 que creiem era espanyol, quedi clar que
aixó de whisky de malta o Chivas era una llegenda urbana que explicaven els
trobadors de la nit.
Les Conseqüències
Quan es pren molt d'alcohol i no se sap eliminar-lo a temps que és lo normal, les conseqüències poden ser
nefastes i per
demostrar-ho us hem portat aquestes quatre cançons.
Jutgeu per vosaltres
mateixos. Tot comença en fi de setmana.
La Plaça Universitat, a Barcelona. El tramvia
porta un anunci d'Anís del Mono
Lone Star – Fin de semana
Els Lone Star ens
preparen per a tot
un cap de setmana de diversió i és
que després d'uns quants dies treballant
dur, ells han decidit
que necessiten divertir-se i oblidar els problemes,
clar que les coses comencen així i si no saps comportar-te acaben malament. Lone Star van ser grans entre els grans, una de les poques
bandes "modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet
blanc, és a
dir que eren músics de conservatori. És clar que quan van començar a gravar van haver d'acceptar les
exigències d'EMI i en els seus primers discos consten com a Conjunto Lone Star. Aquest tema es
trobava en un single amb "Vieja estación" en l'altra cara. Lone Star
eren Pere Gener, Rafael de la Vega, Joan Miró que ere de Tarragona i Enrique López, encara que pel grup van passar grans músics, ja a
partir de la fi de la dècada dels 60, entre ells Alex Sánchez, Sebastián
Sospedra, 
José Maria Vilaseca
"Tapi", Luis Masdeu
i Ricardo Acedo, entre altres. Lone Star es van acomiadar
definitivament l’any 1996, dels antics tan sols quedaven Pedro Gener i Alex Sánchez,
va ser despres de treure un CD titulat curiosamente "Hacia el
futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de Triple Onda. Avui en dia quan es parle de Lone Star s’els anomena
“La Leyenda”.
Los Bravos –
Al ponerse el sol
La festa continua amb
Los Bravos que a la seva pel·lícula "Los chicos con las chicas" decideixen
prendre uns dies
de vacances per descansar de les seves fans que
els tenen aclaparats i es munten un campament amb foguera
inclosa i entre
copa i copa recordant
a les nenes
que han vist
feia poc passejant
pel camp i que
"no els havien
reconegut" Oh alegria! canten aquest
tema en el que com escoltareu ja anaven
una mica passadets de rosca. Amb músics de Mike &
The Runaways i Los Sonor,
és va crear Los Bravos que
primer es tenien que dir Los Nuevos
Sonor, però despres d’una campanya publicitaria es diu que les fans van
triar el nom de Los Bravos, la
veritat es que tot va ser un invent i un montatge d'Alain Milhaud que els va produir i buscar cançons adequades per a
ells i sobretot gràcies al "Black is black", es van convertir en un
dels conjunts més importants dels 60. Curisament no volien gravar-la, no els
agrava, però aixó us ho explicarem un altre dia. Quimet sempre els anomena místers
Black is Black, des de que en un concert els va escoltar tocar aquest
tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el mèrit a la cançó 
que es va
classificar en el segon lloc en
les llistes del Billboard americà.
Eren Mike, Pablo i Miquel, sense oblidar a Manolo i Tony que ja van morir. L’any
1969 Mike abandona el grup per
començar com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant del grup Yes i canviant el seu estil cap a un
rock-funky . A principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses
ocasions. Alguns dels seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest segle, estan en
actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no tocaven ells, ho
feian músics d’estudi. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional,
fins i tot quan es va suïcidar Manolo,
l'organista i va ser substituït per Jesús
Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer
medieval al cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva
presentació oficial, tot pur teatre.
Los Cheyenes –
Borrachera
Ara marxem a Barcelona i seguim el "sarao" a un nivell molt més alt i per que us adoneu de que aquesta cosa de l'alcohol no és gens bo, escolteu a Los
Cheyenes en aquest tema amb títol molt explícit “Borrachera”. A Barcelona van sorgir
molts grups, de fet es deia que a cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un conjunt del
que avui es cridaria música garatge. Los
Cheyenes van començar l'any 1964 i si bé abans de gravar el seu primer disc ja havien estat rebutjats
per Belter i Vergara, va ser finalment RCA qui els va signar un contracte, clar
que d'alguna manera van haver de claudicar des del principi ja que en el seu
primer single els van obligar a gravar "Válgame la Macarena", una
horterada de les que vam parlar fa un parell de temporades. Integraven el
conjunt Los Cheyenes els germans
Roberto Vercher (cantant i
guitarra solista) i José Vercher
(baix i cors), José María Garcés
(guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom
(bateria). Eren molt joves, el més gran tot just 19 anys i el més petit tenia
15. Van ser el grup amb les cholles més llargues del panorama espanyol de la
dècada. De fet amb el seu aspecte trencador, la seva actitud provocadora, haver
estat vetats a TVE pels seus
llarcs cabells, al costat de tenir l'amplificació més potent d'aquells anys,
van fer que Los Cheyenes es
convertissi un grup de culte amb molts seguidors, encara que les vendes
dels seus discos no van ser igual 
de significtivas. Aquesta peça s’incluïa en el
seu últim single amb “Siguiendo al sol” al altre cara que escoltarem un altre dia
perque es genial i a Los Cheyenes ja havien hagut camvis. Los Cheyenes es van desfer definitivament l’any 1968. Us
explicarem una anècdota. A mitjans dels seixanta Mario treballava a Barcelona d'aprenent en una serralleria
propietat del Sr Roca, al carrer
Jaime Roig, a Sants. Estava Mario
ajupit i soldant a l'elèctrica quan a través del reflexe del vidre de la
màscara va veure darrere seu a quatre noies que havien entrat a la serralleria
i parlaven amb el seu cap. Ell, tot “chulito”, es va aixecar dient "Quines noies més
guapes que entren al taller, jefe..." el tall va ser terrible ja
que eren Los Cheyenes. Aquell
dia van estar a punt de tocar-li la cara ben tocada. En total Los Cheyenes van deixà enregistrats
quatre EP's i un single amb aquesta cançó.. 
Los Brincos –
Borracho
El primer disc que Mario
es va comprar va ser aquest single de Los
Brincos amb aquesta
horterada a la cara A i una extraordinària cançó
"Sola", a
l'altre costat. En aquest tema Los Brincos
es passen ja totalment de deliri etílic com
comprovareu perfectament, però va ser un dels
discos del grup madrileny
que millor es van vendre. Fins Mario el va
comprar. Ara amb aquesta cançó, ens remuntem a
la primera època de Los Brincos,
amb tota seguretat la més brillant, comercialment parlant. És clar que en un
principi i per obra i gràcia de la productora Mariny Callejo que havia estat component de Los Brujos,
instrumentalment sonaven perfectes, peró és que hi havia truc, Mariny per abaratir costos a Novola el
seu segell discogràfic, al respecte d’horas de gravació, posava músics d'estudi
tocant en els primers enregistraments de
Los Brincos en lloc dels nois del grup que sols cantaven. La idea de crear un grup de nois macos que interpretessin les seves pròpies cançons, Los Brincos, va ser de Luis Sartorius, antic component de Los Estudiantes que aleshores era director artístic de Philips. Un
dels primers al que van oferir unirse al nou grup va ser José Barranco, però aquest ho va
rebutxar per crear Los Flecos.
La primera formació de Los Brincos
va ser: Fernando Arbex, Juan Pardo, Manolo González (germà de l'actor Agustín González) i Antonio
Morales al qual es coneixia com Junior.
Després van haver problemes i Juan
Pardo i Antonio
Morales van marxar-se per crear Juan y Junior i encara que van treure
sis o set singles d'interès,
finalment la parella es van separar i van emprendre carreres
en solitari. Fernando
Arbex que va
crear Alacrán i Barrabás, va tenir una important carrera com a
compositor i productor, va morir el 5 de juliol de 2003.
Després d'aquesta cançó ja
només ens quedaria
posarne alguna que expliqués
una pèrdua en accident de cotxe o alguna
desgràcia similar que en tenim, no us cregueu, però
ho deixarem aquí i seguirem amb música
oblidant les gresques.
Els 5 Xics –
Estremécete
Aquesta cançó es
va fer famosíssima al país
quan la van publicar Los Llopis, veritables
introductors en l'àmbit llatí del rock and
roll pioner nord-americà
cantat en castellà i abans de seguir Mario
li dóna un euro
al Quimet que ja l'està mirant de mala manera perquè ell
s'ha atipat de
tocar-la. És clar que nosaltres com
som transgressors nats i ens agrada incordiar, no us portem la versió
dels Llopis. Ens hem anat fins a
València i recuperem al programa la qual van realitzar
Els 5 Xics que la veritat, també
és molt bona i no l'havíem posat ancara mai. Es trobava
en un casset publicat
pel segell Val ja
l'any 1983 i en el qual a part de
cançons dels seus primers
enregistraments, van incloure tres de noves, entre elles aquest
clàssic del rock and
roll i es va
recuperar al seu torn l'any
1997 en un doble CD editat per Ramalama
i que us recomanem des de
El Temps Passa... i la música queda. Els 5 Chics van ser
una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu
dels anys 1965 a
1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia 
es van despenjar amb una gran
versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va
ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si van
intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor
i guitarra Remigi Palmero que és
de Castelló, al costat del bateria Ramón
Asensio, el cantant José Luis
Ballester, José Llusar
que també va actuar com a productor, Antonio
Riza a la guitarra i Vicente Gay
al baix i saxos, a més del organista Bernardo
Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb
diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes
gravacions consten com Els 5 Xics
en altres com Els 5 Chics. De
fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçar-se fins
a 7 músics.
Los Llopis –
Doctor. Brujo
Quimet diu que
aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la
paraula rock’and’roll i és que
tot i ser els autors de "La
Pachanga", Los
Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van
versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van
marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la
resta de la tropa i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a
Espanya. Aquesta cançó es va incloure en el mateix disco on la cançó estrella va
ser la versió que Los Llopis van fer del “Estremécete” i aquest curios metge es
un altre dels seus èxits. Los Llopis
es van crear a Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el
músic Ñico Rojas va presentar
als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe
Dulzaides. Amb el rock and roll, els 
turistes nord-americans a Cuba van
començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els
primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (res a vaure amb els de la barba i el puro), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera van
tocar rock and rol, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van
gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. A Espanya la
seva casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet
que eren cubans. El terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al
país "La Pachanga".
Mario sempre diu que aquesta cançó que escoltem ara li recorda els anuncis aquells del “Toma
Lacasito...”
Los Canarios – Get on your knees
Sense cap
dubte, Los Canarios van ser la
millor banda de soul dels anys 60 al pais, amb lluita enfront dels Conexión i Doble Dinamita. Inicialment es feien dir Los Ídolos que ja hem
escoltan a El Temps Passa… i la música queda i quan s’en van anar als Estats
Units per agafar tablas, es van fe dir The
Canaries. Van tornar a Espanya i triómfan quan van publicar el tema
"Peppermint Frappé" que es va incloure a la pel.lícula del mateix
títol dirigida per Carlos Saura
i protagonitzada per Geraldine Chaplin,
José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de
rodillas" que estem escoltan ara, va ser la cançó estrella en la seva
carrera. Teddy Bautista,
el cantant i líder de Los
Canarios va 
ser el polèmic president del SGAE, una entitat que ara está presidida per el cantautor gallec Antón Reixa que va ser membre de Os Resentidos. Teddy Bautista va començar l’any 1961 a les Illes Canaries
amb un grup anomenat Los Ídolos
que per poguer funcionar i despres de passar per Madrid, van tindre que vindre
a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després es van reconvertir a The Canaries i finalment Los Canarios. De l'època com Los Ídolos destaca una cançó composada
per Teddy i titulada "Toma
mi mano" que us hem punxat ja fa temps aquí al programa. Però potser seria temps de recuperar-la un altre vegada i tornà
a escoltar a Los Ídolos. Per cert,
part de la discografia de Los Canarios
ha sigut reeditada per el segell Ramalama l'any 2011 en un doble CD.
Los Gatos Negros – La
Tierra de las mil danzas
Primer de tot
aclarir que aquests Gatos Negros
són els nostres, els barcelonins, no confonguem amb una banda d'Amèrica Llatina
que funciona actualment i que han adoptat el mateix nom sense preocupar-se
d'esbrinar si ja existien altres Gatos
Negros. De "La tierra de las mil danzas" que escoltem ara, hi ha dues versions
"originals" una negra a càrrec de Wilson Pickett i una altra blanca que van interpretar The Walker Brothers. Els barcelonines Los Gatos Negros es decanten per la negra
i es va convertir al costat de "Cadillac" i "Un efecto
extraño", en les cançons més representatives de la seva llarga carrera que
encara segueix perquè es troben en 
actiu, si bé creiem que dels membres originals
només queda el guitarra Quique Tudela.
Quan a principis dels anys 70 van voler camviar de casa de discos, es van adonar que el nom s'havie registrat i van passar a ser sols Los Gatos. Aquest tema es trobava en un single editat per Vergara l’any 1967 amb "Todo cambió", una bona versió del "No milk today" de Herman's Hermits a l'altre cara. De fet tot ha
canviat fins al punt que el títol original era "No llet avui" el crit
d'un nen a la seva mare fart de prendre lleteta, potser el nen havia crescut i
volia un cubata. És que les mares... Com són les Mares!
Los Javaloyas – Barbara Ann
Los Javaloyas ens
porten ara un dels grans èxits dels californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era d’ells que la van
versionà, era d’un grup anomenat The
Regents que la van gravar l’any 1959 i el cantant del grup va ser Ernie Maresca que va tindre una bona
carrera en solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels seixanta
i que va composar “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels Status
Quo. Deien que Los Javaloyas
eren mallorquins i no és cert del tot, Luis
Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia a principis
dels cinquanta, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb
músics mallorquins com el cantant Serafín
Nebot, és clar que en aquest tema i tal com feien algunes
vegades The Beatles, qui canta
és Antonio, el bateria. Aquest
disc era un EP que va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1966. Los 
Javaloyas són un dels grups més
veterans d'estat, es van crear el 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra,
piano i baix, Serafín Nebot
cantant, saxo i clarinet (a la foto), Tony Cobas a
la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio
Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el
piano. Tots ells i com era cosa habitual a l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van actuar molt a
l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van
conèixa i van compartir escenari amb The
Beatles, a Hamburg. José Luis
Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al
setembre de 2007 i Los Javaloyas
van estar en actiu fins la seva mort.
Los Catinos – Me gustaría que me quisieras
Un altre dels
grans grups versioneros van ser Los
Catinos, al costat dels Mustang i
Los Javaloyas, els més destacats
de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos i junt a Los Pájaros Locos i Golden Quartet van ser els
primers grups catalans en actuà a les matinals de Madrid, però a Los
Ticanos va haver un replantegament i uns quans dells van crear Los Catinos i van signar contrate amb
casa de discos. Altres com l’amic Antoni Duran van militar en diverso grups com
Los No i Tuset 31. Los Catinos van
començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi 
Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel
del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo
Pinilla Marín (guitarra) i Fernando
Luna Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per Vergara i a partir
de 1967 es convertirien en artistes del Segell Belter. L’any 1991 van tornar a
gravar un disc "Cançons Romàntiques" i Los Catinos segueixen actius,
actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. És clar que si voleu anar a veure'ls, cosa que us recomanem
des de El temps Passa... i la música queda perquè gaudireu i molt, us assegureu
abans que actuïn aquell
dia. Aquesta
cançó es una versió del tema "I'd Love You to Want Me" que va ser el
gran éxito del cantant nord-americà Lobo
que veritablement es deie Roland
Kent LaVoie.
Los Sírex – Muchacha bonita
A finals de
1963 Los Sirex graven el seu
primer EP amb "Muchacha bonita", composada pel mestre José Solà. La música d'aquest tema
recorda i molt al "Be bop a lula", de Gene Vincent, encara que més suavitzada i abans d'acabar-se la
cançó que escoltem ara, a Mario li toca dir alló de “Euro pal Quimet” que ja el
reclama. En aquest EP també trobàvem "Da doo ron ron", "Si de mi
te alejas" i el "Twist and shout". Va ser el debut d’un dels
millors grups popular surgits a Catalunya durant els anys seixanta. El grup el
van integrar Antonio Miquel 
Cervero,
conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, a
mes de ser el compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista.
Aquest és va casar amb una noia alemany i ja a els 70 va deix la banda i va
marxa al país Germanic. Los Sírex i Manolo van tornar a retrobar-se quan Manolo
va vindre a passar uns dies aquí i va ser a un concert organitzat per Mario on
també van actuar Los Diablos, era 1988 i va ser al Divertipark de Cambrils, a
Tarragona. Us posem fotos d’aquell dia aquí al blog. Voleu una curiositat? El primer
cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per anar-s’en a Los
Mustang. Tant Luis Gomis con Manolo Madruga van morir fa pocs mesos i amb pocs
dies de diferencia.
.jpg)
La Música que es Feia en Català
Alicia y Nubes Grises – L’Emigrant
un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la
cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia
"un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos
temes del mític Glenn Miller.
Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar
desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar
un tema en català. El primer senzill d'Alicia
y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per
EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va
deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla
recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com
Nubes Grises i van treure els
seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario". La foto d'Alicia Granados es dels anys seixanta, quan anava sola.
Els 3 Tambors – Cançó del noi dels cabells llargs
Aquest tema és
el millor al costat de "Romanço
del fill de vidua" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del
pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la nostra historia
musical. "Romanço del fill de
vidua" estava composada per Bob
Dylan i el text va ser adaptat al català per el gran poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran
versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa
aquesta que escoltem ara. De fet Els 3 Tambors sols van gravar dos o tres EP's.
El grup Els 3 Tambors per cert
no eren tres, eren quatre, els germans 
Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel
Jaraba i Josep Maria Farran.
Aquest primer disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966
incluïa la “Cançó del noi dels cabells llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi Batiste quan solsament tenia
disset anys. Val a dir que Quimet ha
tocat aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral.lel de Joan Reig on la "Cançó del noi
dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi Batiste més tard va formar part
de Màquina i Ia i Batiste. També ha gravat amb
Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també hi trovabem “S’ha
parat un rellotge” i “Matí”.
A dalt Quimer Curull ams el perosnal d'Els Pets el dia del
25é aniversario, va tocar amb ells. A sota Mario Prades amb
Ia i Batiste a casa de Mario
Falsterbo 3 – Deixa la por
Dins del
folk catalán i formant part del Grup de Folk, trovabem a Falsterbo 3,
un dels grups histórics del panorama musical en catalá. Al gener del 68
Joan i Eduard coneixen a Amadeu Bernadet que tocava el contrabaix, quan aquest
s’integra al grup neix Falsterbo 3. El EP del que us hem extret aquesta cançó
amb lletra de Joan Boix i música d’Eduard Estivill, va ser editat l'any 1968 pel segell Els 4 Vents i també es recollien
els temes "Ai
adéu cara bonica”, “María Soliña” i “El vell smoky”. Creiem
que va ser el seu segon disc. El
març de 1968 Falsterbo 3 graven en directe el recital que fan a l’Aliança del
Poble Nou, a Barcelona. Una de les cançons enregistrades en aquest recital, la
titulada “Ole duli” s’incuirà en el segon disc del Grup de Folk que es va titular
“Folk 2”.
Falsterbo 3 i Quimetsempre ens
ho recorda,
van participà en el Festival Folk del Parc de
la Ciutadella (la foto es d'aquell concert),
tota una fita històrica, ja que va 
ser el primer macrofestival celebrat a Catalunya
i va convocar més de 9000 persones i van ser 7 hores de música. Quan es van
separar va funcionar durant un temps el Duet Falsterbo. Anys després els
Falsterbo 3 van tornar a reunir-se després d’un viatge en avió, però aixó es un
altre historia que us explicarem un altre dia. La veritat es que van decidir
continuar aquella bona carrera musical dien-se Falsterbo Marí, però actualmente son Montse Domenech, Eduard Estivill i Isidor Marí que en aquelles
épocas gloriosas de finals dels seixanta, gravava en solitari com a cantautor. En la seva carrera volem destacar un EP amb la cançó “Eivisa” que va treure Edigsa.
Lucky Guri & Peter Road – The fool on the
hill
Acabarem el
programa d’avui amb una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP publicat
per Discòbolo que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet “He desenterrat
els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran
pianista català Lucky Guri i el
saxofonista Peter Road, es
troben acompanyats per Carles Benavent
al baix, Salvador Font a la
bateria i Max Sunyer a la
guitarra. Max li va dir un dia a
Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky
que tenia aquest disc perquè Lucky
li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz del “El boig del
turó” ells li han imprès un bon ritmillo de jazz. Despres de haver-se recuperat
d'una llarga enfermetat, Lucky Guri,
aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per
cert que desde feia anys acompanyaba a Núria
Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a
El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc
i es proposen
posar més cançons
del “¡Waw... We are digging The Beatles!” d'ara endavant. Paraula.
El gran Lucky Guri
Tanquem la paradeta d’El Temps Passa… i la música queda, però abans us
deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana que deu vindre des de el México "Lindo i querido"..
Arriva el
momento de que nosaltres fotem el camp, però us quedeu amb bona companyia, la
de la xarxa d’emisores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Porteu-se bé i fins la propera setmana.
Quimet Curull i
Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
