Vacançes de Nadal 2012

Aquesta setmana i fins després de Reis, no hi hauran programes d'Un Toc de Rock ni en les emissores ni al blog, a causa de les Festes Nadalenques. Però vull aprofitar l'espai i des del blog us explicaré la història del DISC i la seva evolució en poc més de cent anys. Aquest serà el nostre humil regal de Nadal per a tots i totes els que escolteu Un Toc de Rock.

Una petita historia de la música

Totes les civilitzacions han estat influïdes i motivades per la música. Des dels primitius tambors confeccionats amb troncs d'arbre buits a altres instruments rudimentaris més o menys harmònics que sonaven en cerimònies religioses o actes festius. Alguns d'ells, més "moderns" han estat recuperats per folkloristes i estudiosos de la música d'arrel, altres perduts totalment en l'oblit dels temps. La manera de transmetre aquesta cultura musical i aquestes cançons a futures generacions era sempre oral.

Les partitures musicals, el solfeig, va plasmar la música en un paper i a partir d'aquí podem parlar d'una cultura reconeguda i fidel, però encara hi  havia un buit importantíssim ja que els directors d'orquestra o simplement els intèrprets han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha estat la reproducció fonogràfica el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i transmetre-la al futur.

Tot va començar amb aquells rudimentaris cilindres que van ser el primer pas, clar que tot això ens remet al segle XIX, tan sols una mica més de cent anys han transcorregut des que Charles Cros va inventar el primer aparell reproductor de so al que va batejar paleófono, l'any 1877. Poc després Thomas Edison inventava un aparell similar que va anomenar fonògraf, però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert d'estany o de cera.

El 8 de novembre de 1885 es va inventar el disc. El seu creador va ser l'alemany Emile Berliner. Onze anys més tard d'aquella data històrica, el 1898, es crearia el primer segell discogràfic.L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins als anys 30 que van aparèixa els discs durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser desbancats en els cinquanta pel microsolc de vinil. 

El 21 de juny de 1946 s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va morir en accident automobilístic  

Peter C. Goldmark (a la foto), ell és l'inventor del disc de vinil. Nascut l'any 1907 a Hongria, tot i educat a Viena i Berlín i emigrat a Estats Units en el 33. Peter C. Goldmark va començar a treballar com a cap d'enginyers a televisió per a la cadena CBS. L'any 1948, cansat que els discos de 78 rpm fessin malbé amb els seus salts i les seves interrupcions els programes, va inventar el Long Play, familiarment anomenat LP. Era el començament de la revolució musical.

Irwin Steinberg, vicepresident del segell Mercury, va anunciar públicament, el 9 de juny de 1958, que renunciava a la fabricació de discos de pissarra de 78 rpm i que a partir d'aquell moment només confeccionaria microsolcs. Va començar el regnat del disc de vinil, el microsolc era el rei. Primer amb enregistraments monoaurals que als seixanta es van convertir ja en estereofònics.

A mitjans dels anys seixanta, en comprar un disc, podies triar entre stereo o mono, segons el tocadiscs que tinguessis. Uns tocadiscs, la majoria dels casos, de maleta i que van donar peu als famosos guateques i les festes particulars que s'organitzaven en els llocs més inversemblants. A Espanya és pagava un impost per cada aparell que compraves i a mitjans dels seixanta havien censats 300.000 tocadiscs.

Als anys 70 sorgeix el casset, encara es va limitar a conviure en franca harmonia amb el vinil, tal com la dècada passada havia succeït amb els magnetòfons de bobines. També es va inventar i comercialitzar el cartutx de 8 pistes, utilitzat habitualment en els vehicles, però no va arribar a arrelar i al final el casset va ser el guanyador. Avui el K7 ha perdut la importància a nivell vendes que va tenir i tot i que crec segueixen venent-se, cada cop és menys significativa la seva importància i possiblement no trigui en desaparèixa definitivament.

La dècada següent va tenir un altre canvi, encara que no va ser trencador, es van popularitzar els maxi-singles i va sorgir l'hegemonia de la música "disco", convertint els singles, aquells discos petits que rodaven a 45 revolucions per minut en alguna cosa gairebé ancestral. Sobretot en el mercat espanyol ja que en el britànic i nord-americà, el single va seguir comercialitzant-se fins ben entrats els 90, evolucionant al maxi-CD. El EP de quatre cançons tan popular en els seixanta, havia desaparegut pràcticament a finals d’aquella mateixa década.

Malauradament o afortunadament, segons siguis o no un nostàlgic, els 80 van ser el pas, consolidat en la dècada dels 90 que converteix el vinil en obsolet, es generalitza l'ús del Compac Disc. Va ser el primer producte amb tecnologia digital llançat al mercat de consum i va proporcionar a la industrial un canal addicional de vendes: la reedició en versió CD de discos que van ser èxit en les dècades passades i en moltes llars es va substituir aquell disc que tant ens agradava i que ara, a causa de les contínues audicions i l'ús, sonava malament, aquest típic soroll denominat de "ous fregits" que tan desagradable fa escoltar un disc.

El mini-disc que era també digital i es comercialitza en els 90, no va aconseguir entaular una pugna a tenir en compte amb el compacte i es va quedar com una eina de gravació i reproducció casolana, sense que la incidència de producte comercialitzat sigui digna de tenir en compte. El vídeo musical també és representatiu d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou segle  i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser digne de tenir en compte és el DVD, encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.

És clar que l'evolució musical no s'atura aquí i la informàtica va esmolar les seves urpes i es va preparar per a la lluita en el 2.000. L'abaratiment dels gravadors de CD domèstics van fer que es fomentés la reproducció pirata, com va passar amb els cassets als 80. Però el veritable cavall de Troia per a la indústria del disc ha estat Internet i els sistemes de comprimir el so fins mides fàcils d'enviar a través de les xarxes telefòniques amb sistemes com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al màxim les transmissions informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.

Manolo Tena (a lafoto) va ser el primer a veure aquesta àmplia gamma de possibilitats a Espanya i va comercialitzar el seu àlbum "Insólito", l'any 2000, sols a través d'Internet i preu baix, això li va representar ser boicotejat per les emissores de ràdio-fórmula que veien escapar el seu "dret de pernada" i els seus ingressos per vendre posicions en les llistes d'èxits. És clar que parlem d'una oferta legal, però existeix el MP3 i l'Emule que han anan aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror entre les companyies de discos a tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre de l'any 1999 es van carregar més de 30 milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar el segle XXI, repartides per Internet, cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així com no produeix cap benefici per a la companyia discogràfica que ha editat el producte original ni per l'intèrpret o l'autor. Avui dia, quan estem a punt de començar el 2013, la suma de cançons i descàrregues via internet, bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a la foto) o Bongo Borrako, s'inflan de treballar.

Tot això s'està debatent en aquests moments i obre un ampli ventall de possibilitats per aquest segle XXI del que ja hem gastat 12 anys.

Sí es poden tenir cançons en el disc dur de l'ordinador, perquè comprar compactes? Si podem gravar en un CD només els temes que ens agraden d'un disc, cosa que ja fèiem amb els K7 Perquè comprar el CD sencer sabent que de les 10 cançons que de mitjana té, possiblement cinc o sis no acabin d'agradar-nos? Gravem les que ens vénen de gust i ja està. Ja tenim el problema sobre la taula.

Curiosament 1997 i 1998 van representar un augment significatiu en les vendes de productes fonogràfics, això va alegrar a la indústria del disc, però Va pensar algú que podria ser el cant del cigne i que Internet es convertiria en el botxí del CD? Per descomptat que si, encara que es va trigar i es van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de la indústria musical, l'SGAE i els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.

De fet a principi del segle XXI, els segells Universal i BMG es van unir per posar en marxa Getmusic.com per vendre els seus discos a preus aconómics i IBM i SONY van fer públic un acord establert entre les dues empreses per desenvolupar un format per a evitar còpies fraudulentes que permeti enviar música a través d'Internet. La col·laboració entre aquestes dues companyies es va centrar en fer compatible la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la discogràfica, amb el sistema de Gestió de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.

Van sorgir veritables batalles legals, una d'elles, iniciada per la indústria discogràfica, va ser contra l'empresa Diamond Multimèdia Systems que havia creat un reproductor anomenat RIU que utilitzava el format MP3 i permetia als internautes emmagatzemar una hora de música ja sigui gravada a Internet o directament d'un CD. Cinc discogràfiques: EMI, SONY, Warner, Universal i BMG van pactar un acord per desenvolupar un sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure Digital Music Initiative (SDMI) que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està completament obsolet.

Amb l'arrivada dels discos externs de gran capacitat i els pendrivers, dotze anys després la guerra segueix servida, però no hem d'oblidar que contra tot sistema de seguretat, els "cocos" creen immediatament la clau que obre la porta del darrere i aquesta pot ser una batalla sense vencedors ni vençuts, però amb molts perjudicats... els intèrprets i per soposat els compositors. És clar que qui ha de defensar els drets i interessos dels autors, l'SGAE, tampoc ajuda amb la seva actitud...

Amics i amigues des de Un Toc de Rock, ara sols em queda dir-vos

BONES FESTES I FELIÇ ANY 2013 

Mario Prades

El Temps Passa programa 20-12-2012

La Lluna és tot un misteri, il·lumina la majoria de les nostres nits amb la seva llum platejada, sobretot quan hi ha lluna plena, aquella en què al Sr Valdemar li creixia pèl i els ullals s'allargaven al costat del musell convertint-lo en un home llop, criatura típicament nocturna a la qual la literatura i sobretot el cinema ha mitificat convertint-lo en tot un monstre de llegenda al qual a Espanya va donar vida Paul Naschy. Però la  Lluna també acull amors, somnis i desitjos,  puja les marees i canvia el caràcter dels éssers humans. Sempre ha estat un objecte de fascinació i adoració per moltes cultures. La Lluna, atracció i por, dolor i plaer, la Lluna. Quantes coses passen quan surt la Lluna! Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya nosaltres us explicarem unes quantes coses que succeeixen quan surt la Lluna. Som Quimet Curull i Mario Prades i com no som precisament erudits en aquests menesters, anem a deixar la feina d'explicar-ho a Los Puntos, per tant obrim la paradeta de El Temps Passa... i la música queda.

Los Puntos – Cuando salga la Luna

Obrim avui El Temps Passa… i la música queda amb Los Puntos que eren un grup de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies a "Llorando por Granada". Amb aquest tema d’avui ens extralimitem de anys ja que és de 1973 i el va publicar Polydor, però va ser una de les  grans cançons de Los Puntos i ens l’han demanant de nou mitjançan el correu electrónic i els vostres desitjos son órdenes per a nosaltres. Ja ho sabeu. Los Puntos el integraven José González Grano de Oro (guitarra) i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Los Puntos funcionaren de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años".

Los Salvajes – Algo de títere

La cançó és la versió que Los Salvajes van realitzar del "Jumpin'Jack Flash" dels Rolling Stones, una de les bandes que ells van versionar en múltiples ocasions i es va publicar com cara B d'un single editat per EMI l’any 1968 en què la cançó estrella va ser "Vuelve baby" que era una versió del clàssic “Baby come back” de The Equals. La veritat és que ens quedem amb la cara B. En aquesta gravació ja no està en el grup el baixista Sebastià Sospedra. A finals d'aquest any a Los Salvajes s'incorporaria Frank Mercader que va tenir alguna cosa a veure, abans o després, amb Los Gatos Negros, a l'òrgan i guitarra i amb un baixista que no recordem qui va ser, passarien a ser sis, van treure un parell de singles més i ja l’any 1970 Los Salvajes es desfan. Als 80 tornarien, però de la formació original sol estava Gaby Alegret, el cantant. Mario els va redescobrir quan van presentar al Planeta 2001 de Barcelona un nou LP titulat "1988" i parlant amb Gaby li va comentar que amb els anys, havia arribat a cantar bé i tot. Els dos encara s'estan descollonant ara. Des de llavors van mantenir una bona relació i de fet Mario des de la seva agència artística Guitar-T Producciones els va proporcionar uns quants concerts.

Los Bohemios – Dame tu cariño

Aquest tema el treiem d'un single de Los Bohemios publicat per Hispavox, es va titular en la seva versió original en anglès "Gimme some loving", va ser un dels grans èxits del grup britànic Spencer Davis Group i anys més tard es va incloure en la banda sonora del film "Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore, en la versió dels anglesos. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona versió carregada de soul i R & B. A la cara B del disc trobaven la seva versió del "Winchester Cathedral". El grup d'Albacete que després s’aficarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys (us sona aquest nom, dons no son ells), Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre.

Los Brincos – Giulietta

Un dels millors EP’s de la primera etapa de Los Brincos va ser aquest os es trobava la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda. Junt a "Giulietta" es trobaven en el mateix EP "Un sorbito de champagne", "Renacerá" i "Tu en mi" i que com us deiem, es al nostre parer el seu millor EP i també l'últim en el qual van intervindre Juan Pardo i Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Per cert, Los Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells, la discográfica, la productora Maryní Callejo o tot juntets, van decidir que no, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. Un dels problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar, es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar Juan i Júnior, van deixà de cobrar i els nous que res havien fet, van començar a tocar pela llarga. 

Los Íberos – Summertime girl

Tot i que ara fa un fred que pela, nosaltres volem recordar les calors de l’estiu i es que quan arriba l'estiu les noies pensen més en els nois i aquests en elles, els cossos morens possiblement ajudin a aquesta atracció i nosaltres recordem aquells somnis de principis d'estiu, quan començàvem a buscar la nostra "Noia de l'estiu". Aquesta va ser una de les millors cançons de Los Íberos, un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van gravar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixa a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", aquest tema que avui sona a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época. L'any 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG.

Los Íberos a la pel·lícula d'Ivan Zulueta

Los Ángeles – 98.6

Quimet sempre afirma que Los Ángeles son el grup espanyol que millor ha sabut versionar vocalment a The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any 1972. L’any 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26 de septembre de 1976 a Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va acabar, a més a més, amb l'existència del grup, Carlos va quedar molt mal ferit. Si be Los Ángeles van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho i gravant un CD acústic de vells èxits. Los Ángeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van fer dir primer Los Ángeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en el seu segon single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan dichoso” que era dels The Mc Coys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera i la orquestació va estar dirigida per Rafael Trabuchelli que per cert es mort. Val a dir que també va ser el seu primer gran èxit i posiblement el millor de tots, sense oblidar “Mañana, mañana”, tot i que “98.6” no era d’ells es tractave d’una versió, la cançó era del nord-americà Keith. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976.

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Aquesta cançó es trobava a un EP que Los Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “Cadillac” dels Kinks, de fet aquest es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The Yardbirds i el "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros, es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part,  no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000.

Los Wikingos – El viernes en mi recuerdo

Los Wikingos, així amb doble V, eren un grup de Barcelona i aquest tema que versionen ara a El Temps Passa… i la música queda, és una composició del grup australià The Easybeats. Una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. Aquesta que escoltem avui és una pura versió que. això si, Los Wikingos broden. Ja hem parlat d'ells, el que no vam dir es que durant un temps un dels músics i cantant va ser Oscar Janot, un dels Amics de El Temps Passa des de el facebook de Montse Aliaga i que també va tocar amb Los Go Gos, Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com a guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan. Oscar va tenir en els 70 una brillant carrera en solitari amb temes importants dins del pop espanyol, entre ells "Como sempre, para sempre" i "Pajarillo volador", aquesta última us l'ha punxat Mario a Un Toc de Rock la passada temporada. Los Wikingos van intervindre en la pel·lícula "La Tia de Carlos en minifalda" d'Ignacio Iquino. En aquest EP de l’any 1967, publicat per Ekipo, trobem dues cançons seves que es van incloure en la pel·lícula: "Como yo te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de la versió dels australians i "Lady Jane" que era dels Rolling Stones.

Los 4 Ros – Vamos a San Francisco

Aquest tema és una versió del gran èxit del grup britànic The Flower Pot Men "Let's Go To San Francisco", escrita per John Carter i Ken Lewis. Per cert que els britànics tenien el mateix mànager que The Animals, John Mayal i els Z-66. Va ser tot un estandard del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se en les llistes americanes. Los 4 Ros realitzen una encertadíssima versió de la cançó, amb uns jocs de veus que fan lucinar per la seva qualitat. Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també contenia "Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós amor". Ja us hem comentat en diverses ocasions que poc podem dir-vos de Los 4 Ros, llevat que sempre hem estat convençuts que eren germans, però tampoc ho tenim clar. Ja cap els finals de la seva carrera van incorporrà un cinque membre i van passar a ser Los Ros. La veritat és que és una pena que es trobi tan poca informació per internet d'aquest bon grup, amb una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre els anys 1966 i 1979, tot EP's i singles i aixó si us ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.

Els Anuncis dels Nostres Records

Las Muñecas de Famosa

A nosaltres sempre ens ha estranyat la lentitud de les nines de Famosa perquè cada any des de finals dels seixanta, quan arriba el Nadal elles es dirigeixen al portal, però sembla que no acaben d'arribar-hi mai ja que a l'any següent tornen a intentar-ho de nou. Aquest és un dels anuncis més clàssics lligat a aquestes festes que estan al caure. L'any 1957, en l'avui conegut com La Vall del Joguet, a Alacant, un gran nombre de petites empreses jugueteras van decidir unir les seves forces, a causa del canvi tecnològic en el sector ocasionat amb l'arribada de les joguines de plàstic i la dificultat d'abordar les inversions necessàries per mantenir la competitivitat davant del nou enfocament del mercat joguinaire. Sorgeix Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A. coneguda per la seva marca comercial Famosa. La primera nina de Famosa es deia Güendolina i va sorgir l'any 1958. A partir de 1967 comencen a produir-se els peluixos de Quirón, una marca que segueix comercialitzant-se encara avui en dia i va ser l'any 1968 que sorgeix la nina Nancy, la més famosa de la marca Famosa, sense oblidar a la gama Barriguitas. No finalitzarem sense dir-vos que les joguines de Famosa es venen en més de 50 països a l'actualitat.

Turró Antiu Xixona

Ara i ja que parlem de Nadal, també escoltarem anuncis de torrons. Un d'aquests torrons dels que es pot dir que son "de tota la vida" és la marca Antiu Xixona i recordem ara aquell anunci en què el cor de nens es feien fins a pesats demanant sense parar “Queremos turrón, turrón, turrón” clar que no es conformaven amb qualsevol torró, ells volien que fos Antiu Xixona, una marca que pertany al grup Sanchis Mira, creada l’any 1863 i que es va constituir en societat anònima el 1989. La fàbrica d’Antiu Xixona està situada a Xixona, Alacant, es clar, i actualment tenen una factoria que ocupa 26.000 metres quadrats. És una empresa de capital familiar que també fabrica i comercialitza la marca La Fama, entre altres. Aquest que escoltem ara es un altre dels molts anuncis de la marca Antiu Xixona.

Turrones La Fama

I parlan de La Fama. Els Torrons la Fama eren de la família Galiana que es van fusionar amb la família Sanchis Mira l’any 1966. Aquí teniu un anunci de la Fama en què el protagonista és el popular humorista, actor i cantant Andrés Pajares que creiem recordar va tenir un xou de televisió patrocinat per Torrons La Fama. L'actor, director, guionista i humorista de cinema, teatre i televisió Andrés Pajares, va néixa a Madrid el 6 d'abril de 1940. Va treballar i molt, formant parella artística amb Fernando Esteso, clar que la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora. També va gravar un bon munt de discos, destacant, no per la seva qualitat precisament, però si per les seves xifres de vendes, el “Soy currante” i “Drácula Ye Yé”.

Turrón el Lobo

Tampoc podien faltar a les taules i en arrivar el Nadal els clàsics turrons i com avui ja veieu que tenim un surtit molt variat, aquí teniu ara els Turrons El Lobo. Els Torrons El Lobo són fabricats per Juan Antonio Sirvent Selfa, SA una empresa que va començar l’any 1725. Es tracta d’una societat amb seu social a Xixona, amb un complex empresarial que té més de 20.000 m2. En els seus inicis els Turrons El Lobo es venien en llaunes, Mira, com les Tortas de les que parlarem després. Ara be, tenim una cosa molt clara, menjar turrons el Lobo no et convertig en Home Llop, podeu estar segurs, tot el contrari, els torrons de qualsevol marca, estan molt bons.

Turrones Teclo

També la marca Teclo que us portem ara, va fabricar torrons, per a mostra un botó, però en realitat el seu producte estrella sempre van ser les clàsiques Tortas i per aquest dolços productes es va fer famosa la marca Teclo. Per cert, avui en dia les tortes van embolicades en paper tipus el paper d’estrasa, però quan van començar a comercialitzar-les, les Tortas Teclo i altres marques es venien en llaunes que avui en dia són autèntiques peces de col·lecció i que recomanaven fe servir com a cosidors, encara que tenien un munt d'utilitats variades. Moltes avias i mares las aprofitaven per guardar les galletes.

Estufas Agni

Con ara tenim que reconeixa que ja ha arrivat el fred, com deia Serrat, nosaltres parlarem d’estufes. Un dels perills adherents a una estufa era que els nens i els no tan nens, podien cremar-se si la tocaven. El greu problema tenia sol-lució amb una estufa catalítica que com deia un anunci de l’época “Calienta pero no quema”. Us portem ara l’anunci d’una d’aquestes estufas que es van fer famoses i creiem que encara avui en dia es fabriquen, las Agni. És clar que la marca Agni va encunyar una frase que va servir i molt per al romancer popular i els acudits: "Compre una Agni y… Tire la Vieja". Els dibuixos publicitaris que il·lustraven els anuncis gràfics, eren del gran Mestre de l’humor, Miguel Gila. Es clar que nosaltres per si de cas algú es confon i recorda que també som ja vells, no sigui que ens “tirin” acabarem amb els anuncis per avui.

Altres anuncis gràfics

Secció de la Música que es Feia en Català

Els Xocs – Plora per ells

Una bona banda de pop català surgida en els anys seixanta van ser Els Xocs que aquí ens versionen el tema "Piangi con me", una cançó italiana que també van  versionar i van portar a l'èxit els grups The Living Dailings i The Grassroots titulan.la "Let's live for today". Es trobava en un altre EP que va publicar Concentric, editat l'any 1966 i on a més a més trobàvem el "Tot negre" dels Rolling Stones, "Els bons temps on s'han anat?" de The Kinks i "Més enllà", versió del "Milk cow blues". Creiem que el grup Els Xocs, integrat per quatre xicots joves, només van gravar aquest EP. Per cert, amb aquesta peça passa tres quarts del mateix que us diem sempre quan parlem de productes del segell Concentric, es una bona versió, està ben tocada, pero adoleix de manca de baixos i la batería sembla perduda al fons de l'estudi. Qué hi farem. Mario diu que en un dels programas propers d’Un Toc de Rock os posarà la versió dels Living Dailings que li agrada i molt.

Betina – Perque em vas dir adeu

Aquesta cançó de Betina, va estar inclosa a un EP editat per el segell Ekipo, un petit segell amb seu a Barcelona, l’any 1966 i on així mateix es recullien “A la bona de Déu”, “La vida tal com ve” i “L’Olé” que ens sembla que era del Dúo Dinámico. “Per que em vas dir adeu” era una versió en català d’un dels grans èxits de Los Brincos “Tu me dijiste adiós”. Betina va ser una de les bones cantants Ye-Yé catalanes dels anys seixanta, si bé i ja en els 70’s i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, va treure un parell de singles més i passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de trenta anys. De fet s’havie casat i el seu marit era músic de l’orquestra. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre del any passat a Sitges, on vivia. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional al programa "Paso a la Juventud" que presentava el gran locutor Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per Zafiro quan ella tenia sols 15 anys. L’any 1967 Betina va participar en el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema d'Antoni Parera Fons i va aconseguir el tercer premi.

Els 4 Gats – Cla i Cat

Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida on destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra que va néixa a Barcelona el 6 agost 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a cantautor y membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat. Per a mostra aquí tenia aquesta cançó. El 22 de mars de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona, cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes ocasions. Quan els va deixà per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantan havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny de 2010.

Els Drums – El submarí groc

Aquesta es una bona versió feta en català del clàsics de The Beatles, “El submari groc” i ens la porten Els Drums. Poca cosa podem dir-vos d'aquets sis xicots que responien al nom de Els Drums, aquest disc està publicat pel segell Concentric, en un EP que va veure la llum l’any 1966. Concentric, com ja us em dit en moltes ocasions, tenia un problema molt serios en quan a la gravació de grupos de pop i rock i es que el propietari era Josep Maria Espinas, tot un convençut creien de la cançó d'autor, de fet va ser un dels creadors de Els Setze Jutges i per ell tot tenia que sonar a cantautor. Per tant les gravacions de grups del segell resultaven fluxes en quan a baixos i bateries. Aixó que el productor i director artístic del segell era el mestre Burrull, pero ja sabem que "qui paga mana". Els Drums eren sis components i en aquest EP versionaven també un altre gran tema de Michael Polnareff, el seu hit "Love me, please love me", al costat de la cançó composada i interpretada també per el francès Michael Polnareff "La poupée qui fait non” i "Diguem coses" que és el "Words of love" del nord-americà Buddy Holly, una cançó que fins i tot va ser versionada pels Beatles.

Lone Star – Celia

Aquesta cançó la vam descobrir a Espanya quan la va gravar i va portar a l'èxit Luis Aguilé, però es tractava d'una versió del també argentí Leo Dan. És clar que la versió que ens porten Lone Star és una cosa especial, sobretot pels arranjaments de guitarra en què Willy Nabb es llueix de debò i se'ns mostra en tot el seu esplendor guitarrer demostrant la seva extrema qualitat i el seu saber fer. "Celia" es trobava en el tercer EP publicat pel grup quan la discogràfica encara els obligava a signar els seus discos com Conjunto Lone Star i tancare gravarien un altre EP anomenant-se així i poc després de publicar el disc Willy Nab abandonaria el grup sent substituït pel tarragoní Joan Miró. A partir del cinquè EP passarien a ser definitivament Lone Star i configuraria la millor formació del grup: Pedro Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. En aquest EP publicat per EMI l'any 1964 també es recollien “Di si me quieres” que és una versió de Brian Poole & The Tremeloes, "Rezaré" de Ben E. King que a Espanya vam descobrir gràcies a Adriano Celentano i "Ella te quiere" que és la visió de Lone Star del "She loves you" de The Beatles. Lone Star són una de les millors formacions de pop-rock sorgides a l'estat espanyol i avui en dia dins el món musical se'ls coneix com “La Leyenda”.

Al Bano – La mañana

Feia un mont de temporades que no escoltavem a El Temps Passa… i la música queda a Al Bano Carrisi, un gran cantant italià que venia del mon de la lírica i que va néixa el 20 de maig de 1942 a Brindisi (Itàlia), ell es tenor, pero va começar a incursionà en el mon del pop i així va conseguir una carrera d’èxit. També és conegut pel seu matrimoni amb Romina Power i les notícies de les revistes del cor sobre la seva filla desapareguda Ylenia. L'any 2.001, Al Bano va ser nomenat embaixador de bona voluntat per l'ONU. Nosaltres us hem portat avui aquesta cançó que va ser el seu primer èxit internacional i la que el va donar a coneixa aquí a Espanya quan la va gravar en castellà. Es trata de l’adaptació dùn tema clàsic “La Aurora”, es clar que aquí la coneixem com “La mañana”. Durant molt anys va formar duet amb la seva dona Romina i van gravar un munts d’èxits fins que la desaparició de la filla i les tensions creades per els mitjans de comunicacií perseguin la noticia o alteran-la, van desfer el matrimoni.

Luis Aguilé – Ven a mi casa esta Navidad

Avui anem a tancar El Temps Passa... i la música queda escoltant una nadala i és que arriba Nadal també al programa. Aquest és la primera gran nadala espanyola de fama internacional ja dins l'apartat de l'anomenada música moderna i deixan enrera “Los peces en el río” i el “Fum, fum, fum”. La va escriure i va gravar l'amic Luis Aguilé, de veritable nom Luis María Aguilera Pica, nascut a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i que va morir a Madrid un 10 de octubre de 2009, encara que Mario va tenir un dia una polèmica amb un argentí de Constantí que l'hi discutia afirmant que Luis Aguilé era uruguaià. Mario va tallar en sec la discussió trucant a Luis Aguilé i preguntan-li directament on havia nascut, amb el telèfon a mans lliures per tal que el seu interlocutor s'assabentés del que es parlava, es van acabar les discussions. Luis es va establir a Espanya l'any 1963 i primer a Barcelona i posteriorment a Madrid, es va quedar amb nosaltres fins a la seva mort, tot i que cada any realitzava gires per l'àmbit llatí d'Amèrica, Estats Units inclòs. Va gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles composades per ell i algunes s'han convertit en clàssics de la música popular, entre elles "Cuandi salí de Cuba" i aquesta nadala que per cert, en els 90 va ser utilitzat com sintonia per a un espot publicitari a Mèxic. La foto de Luis Aguilé la va fer Mario Prades. Nosaltres per si de cas aprofitarem per felicitar-vos les Festes. Bon Nadal

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de fotre el camp us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana.

Us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres marxem, tornarem la propera setmana, fins llavors sigueu bons i bones que s’apropen les festes i el Caga Tió no us portara res com sigueu dolentes i dolents, es clar que algú va dir: “Les noies bones van al cel, les dolentes a tots els llocs”.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa