Aquesta
setmana i fins després de Reis, no
hi hauran programes d'Un Toc de Rock ni en les emissores
ni al blog, a causa de
les Festes Nadalenques. Però
vull aprofitar l'espai i des del blog us
explicaré la història del DISC i
la seva evolució en poc més de cent
anys. Aquest serà el nostre humil regal de Nadal per a tots i totes els que escolteu Un Toc de Rock.
Una petita historia de la música
Totes les civilitzacions han estat influïdes i
motivades per la música. Des
dels primitius tambors confeccionats
amb troncs d'arbre buits a
altres instruments rudimentaris més o menys harmònics que sonaven en cerimònies
religioses o actes festius. Alguns d'ells, més "moderns" han estat recuperats per folkloristes i estudiosos de
la música d'arrel, altres perduts totalment en l'oblit dels temps. La
manera de transmetre aquesta cultura musical i aquestes cançons a futures
generacions era sempre oral.
Les partitures musicals, el solfeig, va plasmar la música en un
paper i a partir d'aquí podem parlar d'una cultura reconeguda i fidel, però encara hi havia un buit
importantíssim ja que els directors 
d'orquestra o simplement els intèrprets
han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu
caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha
estat la reproducció fonogràfica
el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i
transmetre-la al futur.
d'orquestra o simplement els intèrprets
han anat variat les composicions originals realitzant adaptacions al seu
caire que moltes vegades han fet oblidar la idea original del compositor. Ha
estat la reproducció fonogràfica
el que va permetre plasmar la creació tal com el compositor la va idear i
transmetre-la al futur.
Tot va començar amb
aquells rudimentaris cilindres que
van ser el primer pas, clar que tot això ens remet al segle XIX, tan sols una
mica més de cent anys han transcorregut des que Charles Cros va inventar el primer aparell reproductor de 
so al
que va batejar paleófono, l'any
1877. Poc després Thomas Edison inventava
un aparell similar que va anomenar fonògraf,
però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert
d'estany o de cera.
so al
que va batejar paleófono, l'any
1877. Poc després Thomas Edison inventava
un aparell similar que va anomenar fonògraf,
però en ambdós casos la gravació es realitzava en un cilindre o corró cobert
d'estany o de cera.
El 8 de novembre de 1885 es va inventar el disc.
El seu creador va ser l'alemany Emile
Berliner. Onze anys més tard d'aquella data històrica, el 1898, es
crearia el primer segell discogràfic.
L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins
als anys 30 que van aparèixa els discs
durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles
tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser
desbancats en els cinquanta pel microsolc
de vinil.
El 21 de juny de 1946
s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va
morir en accident automobilístic
L'any 1905 el disc havia substituït als cilindres, encara que no va ser fins
als anys 30 que van aparèixa els discs
durs de 78 rpm. És clar que com tot evoluciona i canvia, les velles
tècniques són reemplaçades ràpidament i aquells discos de "pedra", com se'ls deien, varitablement eren de pissarra, van ser
desbancats en els cinquanta pel microsolc
de vinil. El 21 de juny de 1946
s'anuncia la creació d'una nova tècnica i suport sonor, el microsolc. El 7 desembre 1977 va
morir en accident automobilístic Peter C. Goldmark (a la foto), ell és l'inventor del disc de vinil. Nascut l'any 1907 a Hongria, tot i educat a Viena i Berlín i emigrat a Estats Units en el 33. Peter C. Goldmark va començar a treballar com a cap d'enginyers a televisió per a la cadena CBS. L'any 1948, cansat que els discos de 78 rpm fessin malbé amb els seus salts i les seves interrupcions els programes, va inventar el Long Play, familiarment anomenat LP. Era el començament de la revolució musical.
Irwin Steinberg, vicepresident del segell Mercury, va anunciar
públicament, el 9 de juny de 1958, que renunciava a la fabricació de discos de pissarra de 78 rpm i que a
partir d'aquell moment només confeccionaria microsolcs. Va començar el regnat del disc de vinil, el microsolc
era el rei. Primer amb enregistraments monoaurals que als seixanta es
van convertir ja en estereofònics.
Als anys 70 sorgeix el casset, encara es va limitar a
conviure en franca harmonia amb el vinil,
tal com la dècada passada havia succeït amb els magnetòfons de bobines. També es va inventar i comercialitzar el cartutx de 8 pistes, utilitzat
habitualment en els vehicles, però no va arribar a arrelar i al final el casset va ser el guanyador. Avui
el K7 ha perdut la importància a
nivell vendes que va tenir i tot i que crec segueixen venent-se, cada cop és
menys significativa la seva importància i possiblement no trigui en desaparèixa
definitivament.
La dècada següent va
tenir un altre canvi, encara que no va ser trencador, es van popularitzar els maxi-singles i va sorgir l'hegemonia
de la música "disco",
convertint els singles, aquells discos
petits que rodaven a 45 revolucions per minut en alguna cosa gairebé
ancestral. Sobretot en el mercat espanyol ja que en el britànic i nord-americà,
el single va seguir comercialitzant-se fins ben entrats els 90, evolucionant al
maxi-CD. El EP de quatre cançons tan popular en els seixanta, havia desaparegut
pràcticament a finals d’aquella mateixa década.
Malauradament o afortunadament,
segons siguis o no un nostàlgic, els 80 van ser el pas, consolidat en la dècada
dels 90 que converteix el vinil en
obsolet, es generalitza l'ús del Compac
Disc. Va ser el primer producte amb tecnologia digital llançat al mercat
de consum i va proporcionar a la industrial un canal addicional de vendes: la
reedició en versió CD de discos
que van ser èxit en les dècades passades i en moltes llars es va substituir
aquell disc que tant ens agradava i que ara, a causa de les contínues audicions
i l'ús, sonava malament, aquest típic soroll denominat de "ous fregits" que tan
desagradable fa escoltar un disc.
El mini-disc que era també digital i es
comercialitza en els 90, no va aconseguir entaular una pugna a tenir en compte
amb el compacte i es va quedar
com una eina de gravació i reproducció casolana, sense que la incidència de
producte comercialitzat sigui digna de tenir en compte. El vídeo musical també és representatiu 
d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou
segle i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser
digne de tenir en compte és el DVD,
encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.
d'aquesta dècada, encara que les seves vendes han baixat en picat en el nou
segle i no sembla ser motiu de por per l'actual rei, el Compac-disc. El que si podria ser
digne de tenir en compte és el DVD,
encara que tampoc sembla que s'alarmi al CD, però va ser un problema per el vídeo tradicional que també es por dir ha desaparegut.
És clar que l'evolució musical no s'atura aquí i la informàtica va esmolar les seves urpes
i es va preparar per a la lluita en el 2.000. L'abaratiment dels gravadors de CD domèstics van fer que es fomentés
la reproducció pirata, com va passar amb els cassets als 80. Però el veritable cavall de Troia per a la indústria del
disc ha estat Internet i els
sistemes de comprimir el so fins mides fàcils d'enviar a través de les xarxes
telefòniques amb sistemes 
com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al
màxim les transmissions
informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes
telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar
d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant
els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.
com la telefonia RDSI (xarxa digital Sistemes Intel·ligents) que va comercialitzà Telefónica i permetia optimitzar al
màxim les transmissions
informàtiques de dades, veu i, en aquest cas, música. És clar que les línies ADSL i l'alliberament de les xarxes
telefòniques, amb les seves tarifes planes i la competitivitat en rapidesa de treball que ofereixen actualment, van acabar
d'imposar l'hegemonia d'Internet, revolucionant
els sistemes de distribució musical existents fins aquell moment.
Manolo Tena (a lafoto) va ser el primer a veure aquesta àmplia gamma de
possibilitats a Espanya i va comercialitzar el seu àlbum "Insólito", l'any 2000,
sols a través d'Internet i preu
baix, això li va representar ser boicotejat per les emissores de ràdio-fórmula que veien escapar el seu "dret de pernada" i els seus
ingressos per vendre posicions en les llistes d'èxits. És clar que parlem d'una
oferta legal, 
però existeix el MP3
i l'Emule que han anan
aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror
entre les companyies de discos a
tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre
de l'any 1999 es van carregar més de 30
milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar
el segle XXI, repartides per Internet,
cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així
com no produeix cap benefici per
a la companyia discogràfica que
ha editat el producte original ni per l'intèrpret
o l'autor. Avui dia, quan
estem a punt de començar el 2013,
la suma de cançons i descàrregues via internet,
bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és
exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus
seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la
seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a
la foto) o Bongo Borrako,
s'inflan de treballar.
però existeix el MP3
i l'Emule que han anan
aconseguin gran notorietat entre els internautes i ha generat un agut terror
entre les companyies de discos a
tot el món. La causa és simple, s'estima que només durant el primer trimestre
de l'any 1999 es van carregar més de 30
milions de fitxers MP3 i es calculava que hi havien més de 20.000 cançons il·legals, en començar
el segle XXI, repartides per Internet,
cap d'aquestes transaccions comercials genera drets d'autor i impostos, així
com no produeix cap benefici per
a la companyia discogràfica que
ha editat el producte original ni per l'intèrpret
o l'autor. Avui dia, quan
estem a punt de començar el 2013,
la suma de cançons i descàrregues via internet,
bé a través de l'Emule o amb descàrregues directes, és
exponencialment aclaparador. Avui molt artistes posan a disposició dels seus
seguidors els nous traballs discogràfics per descarregàr-s'els directament de la
seva pàgina web i mireu a Els Catarres (a
la foto) o Bongo Borrako,
s'inflan de treballar.
Tot això s'està
debatent en aquests moments i obre un ampli ventall de possibilitats per aquest
segle XXI del que ja hem gastat
12 anys.
Sí es poden tenir cançons en el disc dur de l'ordinador, perquè comprar
compactes? Si podem gravar en un CD només els temes que ens agraden d'un disc,
cosa que ja fèiem amb els K7 Perquè
comprar el CD sencer sabent que de les 10 cançons que de mitjana té,
possiblement cinc o sis no acabin d'agradar-nos? Gravem les que ens
vénen de gust i ja està. Ja tenim el problema sobre la taula.
Curiosament 1997 i 1998
van representar un augment significatiu
en les vendes de productes fonogràfics, això va alegrar a la indústria
del disc, però Va pensar algú que
podria ser el cant del cigne i que Internet es convertiria en el botxí del CD?
Per descomptat que si, encara que es va trigar i es 
van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes
musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per
discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma
d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de
la indústria musical, l'SGAE i
els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.
van posar llavors en marxa xarxes de venda per internet de temes
musicals individualment, com Spotify i els ITunes, legals i coordinades per
discogràfiques i empreses de distribució que venen a través d'Internet, però cal veure la forma
d'acabar amb el pirateig i aquesta és la meta, des de fa més d'una dècada, de
la indústria musical, l'SGAE i
els Governs. Com a exemple tenim el cas de Megaupload i el seu tancament.
De fet a principi del segle XXI, els segells Universal i BMG es van
unir per posar en marxa Getmusic.com
per vendre els seus discos a preus aconómics i IBM i SONY van fer
públic un acord establert entre les dues empreses per desenvolupar un format
per a evitar còpies fraudulentes que permeti enviar música a través d'Internet.
La col·laboració entre aquestes dues companyies es va centrar 
en fer compatible
la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la
discogràfica, amb el sistema de Gestió
de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.
en fer compatible
la tecnologia de protecció per als drets d'autor i per descomptat els de la
discogràfica, amb el sistema de Gestió
de Música Electrònica IBM. Tot va ser en va.
Van sorgir veritables
batalles legals, una d'elles, iniciada per la indústria discogràfica, va ser
contra l'empresa Diamond Multimèdia
Systems que havia creat un reproductor anomenat RIU que utilitzava el format MP3 i permetia als internautes emmagatzemar una hora de música ja
sigui gravada a Internet o
directament d'un CD. Cinc
discogràfiques: EMI, SONY, Warner, Universal i
BMG van pactar un acord per
desenvolupar un 
sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure
Digital Music Initiative (SDMI)
que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema
de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està
completament obsolet.
sistema estàndard per enviar música per Internet anomenat Secure
Digital Music Initiative (SDMI)
que va estar llest a principis de segle, però que no va solucionar el problema
de les descàrregues il·legals. Per descomptat que avui dia tot això ja està
completament obsolet.
Amb l'arrivada dels
discos externs de gran capacitat i els pendrivers, dotze anys després la guerra segueix servida, però no hem
d'oblidar que contra tot sistema de
seguretat, els "cocos"
creen immediatament la clau que obre la porta del darrere i aquesta pot ser una
batalla sense vencedors ni vençuts,
però amb molts perjudicats... els intèrprets
i per soposat els compositors.
És clar que qui ha de defensar els drets i interessos dels autors, l'SGAE, tampoc ajuda amb la seva
actitud...
Amics i amigues des de Un Toc de Rock, ara sols em queda dir-vos
BONES FESTES I FELIÇ ANY 2013
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario