Com que la setmana en que vam gravar aquest programa
hem celebrat el Desè aniversari d'Altafulla Ràdio, encara que les fotografies
de la festa ja les hem publicat fa setmanes i com que d'alguna manera podem dir
que és l'emissora des de la qual ens hem projectat a Catalunya i Balears
gràcies a la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, nosaltres i també Manolo Rivera,
el company amb que Mario fa un tercer programa anomenat Troba - Dors, hem estat
amb l'emissora i els actes que s'han celebrat, sobretot el menjar ja que tots
tres som uns triperos, uns bons vivants. En el dinar es van reunir un munt de
gent, amics i amigues 
que al llarg d'aquests 10 anys han passat per l'emissora
dirigida per Albert Jansà, també hem tingut el sopar de Nadal de Ràdio L'Hospitalet de l'Infant, doncs per tor aixó Mario s'ha sentit molt
"cansat", és a dir que estava dropo i en el programa de avui que
tindrà Música Feta en Català, no hi hauran ni anuncis ni Parrafada. En
conseqüència, anem a obrir la paradeta, encenem motors i connectem el turbo,
però com això és El Temps Passa... i la música queda a Quimet Curull i al Mario
Prades sols els queda l'opció de viatjar en una "Balsa".
Alan y sus Bates – La balsa
Aquest tema va ser el primer èxit d'un grup argentí
pioner de l'anomenat Rock Nacional que es deien Los Gatos i estaven liderats
per Litto Nebia, res a veure amb Los Gatos Negros catalans que al final de la
seva carrera, ja a principis de 1970 van passar a denominar-se Los Gatos.
Aquesta versió ens arriba des de Xile i ens la porten el grup Alan y sus Bates
que van ser una banda xilena que va sorgir a principis dels 60 encara que no
van gravà van fins a mitjans de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins
dels grups "garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem
ni idea que hi hauria una música que es diria "garatge", de fet ells
mai van fer servir el fuzz, un
pedal típic en els grups en aquesta ona. Les cançons de Alan y sus Bates eren
molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem 
d'un LP recopilatori
titulat "Rumbo al Go Go" que creiem no consta en la discografia oficial del
grup. Van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells “Fue una noche de
verano”, "Difícil", "No tengo dinero" i "Recuerdos de
verano". El grup va destacar sobre tot pel carisma del seu cantant, Julio Escobar que va néixa l’any 1943
i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se i fent les seves
coreografies a l'escenari, la quan cosa agradava i molt al públic, sobre tot al
femení. Alan y sus Bates va ser
una veritable escola de músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup
després formarien part de bandes históriques a Xile com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los Beat Combo. En total Alan
y sus Bates van gravar quatre LP's i 22 singles per al segell RCA, entre
ells un grapat de cançons pròpies.
Los 5 Latinos – Tren de carga
Quimet està content perque aquí te un "O
tren", en aquest cas ens el porten Los 5 Latinos, un grup vocal que va
arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19
de maig de 1929), una dona amb una extraordinària veu, com podreu comprovar
escoltant està cançó que os portem avui on li donen un ritme a cabal del swing
amb un intent de rock and roll que la veritat, no queda res malament. Per cert,
Estela Raval va morir el dimecres 6 de juny, a causa d'un càncer. Los 5 Latinos
es van crear el 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el trompetista Ricardo
Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco
Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. L'any 1957 van gravar
el seu primer single amb Columbia "Amor joven" i “Abran las
ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso!
Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos
i on es trovaba “Tren de carga” aquesta cançó que estem escoltan que també es
va publicar en un EP i que a la vegada, nosaltres os puntxem des de un CD
recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En 
España
(1958-1960)” i ara sona a El Temps Passa... i la música queda.
Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'orquestra
de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses
formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar
part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. L'any 1969 Estela
es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el
grup com Estela Raval i Los 5 Latinos, l'any 1982. El 29 de Juny de 1960 van
debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya
amb The Platters. Per cert i això és curiós, a The Platters del Rio Grande cap
avall, se'ls deia Los Plateros.
Ennio Sangiusto – Ese beso
Acompanyat creiem, per l'Orquestra Fallabrino, us
portem aquest tema de Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), un italià que
es va establir durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des
d'Itàlia, abans va passar per l'Argentina. Per cert que durant un temps el va
acompanyar la Orquestra
de Adolfo Ventas, aquí està la nostre dubta. Ennio Sangiusto gravava per Belter
i aquesta cançó es trobava en un EP, per variar, on també es trovaban “El día más largo”, “El ritmo de la Bosanova” i “Cigarrón”.
Recordem una actuació de Ennio Sangiusto al Festival de la Canción del Mediterráneo,
en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de l'americana i
ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al respectable entre
rialles i murmuris de "Ooooooh!". Per cert que Ennio Sangiusto va
posar la seva veu a un dels personatges 
de la Família Telerín,
però no pregunteu qual per que fins a tant no arriba la nostra memòria. Fa uns
quants anys el segell barceloní Divucsa va reedità els seus èxits en versió CD.
Una curiositat, algunes cançons seves es van incloure en aquells recordats
Discos Sorpresa de Fundador dels que ja os hem parlat. Ennio Sangiusto, com us deiem, va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín a
la pel·lícula "El mago de los sueños" i també va incloure una cançó.
Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta
pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián.
Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company
de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro Sánchez si be en aquella e´poca volia que li diguesin Peter..jpg)
The Brisk – Quieres saber un secreto
El grup andalus The Brisk van versionar una vegada
més a The Beatles i per partida doble en aquest EP en el que a part d’aquesta
cançó que va ser composada per John Lennon quan es va casar amb Cynthia Powell,
la seva primera dona i mare de Julian Lennon. Us ho expliquem. A suggeriment de
Brian Epstein manager seu i que va ser padrí de Julian Lennon, el fill del
matrimoni, la parella van decidir mantenir les seves noces en secret, per aixó
John va fer aquesta peça que està signada, com és habitual, pel tàndem Lennon /
McCartney i on, amb la seva peculiar ironia deia que ell tenia un secret. Com
us deiem, Els Beatles hi eren per partida doble ja que també van incloure la
seva versió del “Twist ans shout”, junt a “Para ti” i “Un diablo disfrazado”. Julián
Granados, el cantant, va militar abans a Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. The Brisk van començar com Los Halògenos i després
passarien a The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a 
Ceuta. Quan
van començar eren Julio Rey (baix i veu), José García (bateria), Juan Pozo
(guitarra i veu), Antonio Morales (saxo i òrgan) que no té rés a veure
amb Junior i Jesús Zurita (cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados
va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el
grup The Brisk i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el
qual van gravar un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del
"Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio
Rey, va morir l’any 2004. Per cert, es diu que durant un temps van tindre com a
cantant a Pedro Ruy-Blas.
Los Estudiantes – La Bamba
Los Estudiantes van ser una de les millors bandes del
rock and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una
autèntica escola de músics. De fet es van crear al 1959. Van ser un dels
primers grups que van fer rock and roll a l’Espanya de la postguerra. Los
Estudiantes de fet sorgeixen l’any 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco
i José Fábregas, que eren estudiants al Col·legi de la Sagrada Família de
O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la
bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en
una festa que organitzava la
Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael
Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar a tocar ja que tenia una
guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a
fer actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos cada nit al Palmerar
d'Alacant, cobrant sis-centes pessetes per xou. De tornada a Madrid s'incorpora
Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 passen a ser Los Estudiantes després de la incorporació del bateria
Fernando Arbex, passant Gonsálvez a 
tocar el baix. Es va anar Rafael Aracil i
va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb
"Ready Teddy", "La bamba", "Woo-Hoo" i "Me
enamoré de un ángel", aquestes dues últimes eren instrumentals. “La bamba
que estem escoltan ara a El Temps Passa... i la música queda, va ser el
gran èxit de Richie Valens, de veritable nom Ricardo Valenzuela, però es tractava
d’una adaptació d’un tema clàsic del folklore mexicà. Van gravar en total tres
EP’s, l’ultim al 1964. Per Los Estudiantes van passar un munt de músics, entre
ells Luis Sartorious, Manolo Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i altres.
Una de les formacions de Los Estudiantes
Bruno Lomas – Ven sin temor
Havia estat component del grup valencià Los Milos i
un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixà i marxà a França on el van
convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar es va rebotar amb els seus companys de
Los Milos, llavors ja Los Top-Son i va crear Las Estrellas de Fuego i al poc
temps va començar en solitari l’any 1966, si bé primer es va fer acompanyar per
Los Rockeros durant uns anys. Va ser un dels nostres millors cantants rockers
en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Es clar que abans va fer dues pel·lícules. Bruno Lomas va néixa a Xàtiva el
14 de juny de 1940. Va ser el primer artista espanyol de la seva época que va
gravar un LP en directe. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per
dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno
Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i
va voler tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb
la casa de discos, traurien 
primer una recopilació dels seus vells èxits i
prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un
any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la
carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop
de la Pobla de
Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol
"Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era
un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó
li va implicar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també
era un conductor esbuxarrat, amant de la velocitat i li agradava conduir els
seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar
factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu
en el record de la nostra història musical. Aquesta cançó que escoltem ara es
trobava a un single de 1972 i es una versió del “How do you do” que era dels
Mouth and MacNeil & The Windows, però va tornar a ser versionada no fa
massas anys pel grup també valencià Seguridad Social.
Les dues pel·lículas que va fer Bruno Lomas
Los Brincos – Vive la realidad
La cançó va ser cara A d’un dels últims singles de
Los Brincos abans de desfer-se. Ja us vam comentar que també Los Brincos, amb
tot el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn
pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura
desmesurada i en la majoria de les vegades exageradament ridícula, de la època.
L'últim àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabàs, es va
titular "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores
del censor. La víctima va ser la portada, en què els cinc Brincos hi apareixian
nus, però al blog us posem les dues portades i veureu que la foto només els
mostra de panxa cap amunt, però així i tot el disc 
va ser obligat en la seva
edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge
d'un cervell putrefacte, en clara al·legoria a aquells censors de obnubilat
cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos
són cinc: Fernando Arbex ja líder indiscutible i compositor a part de
batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel
Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i
Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger
en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" que la realitat és
que no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt
més enfocat al rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas
decisiu perquè després d’Alacrán sorgís Barrabàs.
La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, van
guanyar conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival de
Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual", però aquest tema l'escoltarem
en un altre programa, no sabem ara si posarem la versió del seu autor o
la de Los Gritos, ja ho veurem. Nosaltres ara us portem aquesta bona cançó de
Los Gritos, que van gravar en un single l’any 1970 i en la què a ritme de soul ens expliquen
els problemes que es tenen amb una núvia hippy quan resulta que et trobes amb
que has invertit els papers i esteu "Yo en mi casa y ella en el bar",
per cert, es una peça 
que ja havien gravat feia un temps el grup argentí
Los Náufragos i també Los Pulpos. Los Gritos van gravar per Belter i eren tres
andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra (guitarra) i José Ramón Muñoz
(bateria) al costat del seu cantant i líder, l'alacantí Manolo Galván. A
principis dels 70 es van convertir a La Zarzamora i després d'un sol disc, Manolo Galván
es llança en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació,
les discogràfiques i la censura espanyola, va marxar a Argentina on va tenir
una brillant carrera, retirant-se fa un parell o tres d'anys.
La
Música que es Feia en Català
The Bonds – Ahir
The Bonds eren quatre nois que van adoptar aquest
nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, grup
madrileny amb el que no tenien res a veure. La cançó pertanyia a un EP publicat
pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del
"Quina colla més original" i “Satisfacció” mític tema dels Stones.
També estava el "Wooly Bully" que era la versió del clàsic dels
nort-americans Sam The Sham & Pharaohs. Os vem prometre que escoltarien
aquesta cançó i aquí la teniu, es tracte d’"Ahir" la versió del
“Yesterday” dels Beatles que si bé està firmada per el tàndem Lennon / McCartney,
va ser composada solsament per Paul. L’adaptació al català de la 
lletra va ser
de Ramón Font i Camarasa (a la foto). Creiem que a part d’aquest EP The Bonds no van gravar
res més. Val a dir que la versió dels The Bonds es bona, però es clar que
aquesta peça porta poca instrumentacióm, de fet ja ho diem sempre
quan parlem de Concentric, un bon segell que va fer molt per la música en
català, però la linea de producció que seguien: Concentric-Espinas Ah! Ho hem
dit en moltes ocasions, José María Espinas creia en els cantautors i quan
després de deixà Edigsa va fundar Concentric, els grups que van gravar allà
sonaven a cantautor i els baixos i bateries quedaven empastades de manera que o
no lluïen o semblava que s'havien anat de vacances. Tot això sense oblidar que
el director artístic del segell era Francesc Burrull un gran músic i
profesional que suposem no va estar mai massa d'acord amb aquestes produccions,
es clar que Qui paga mana tu!
Lennon i McCartney van ser els autors oficials de la cançó
que tan sols va ser escrita per Paul
Els Dracs – Comprensió
Ara us portem una bona versió d’un éxito dels
britànics The Animals, en aquesta ocasió per Els Dracs i cantada en català,
quan ja gravaven per al segell Concentric. El conjunt català Els Dracs van
gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de
Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos
EP 's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la
seva versió de "La casa del sol naixent", també dels Animals. Un
altre dels bons discos del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó.
Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock
en català de l'època. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va
treballar des de l'any 1964 fins al
1971 i van gravar un grapat d’EP 's, si bé els que van gravar en castellà els
firmaven com Los Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de Miguel
Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966
van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a 
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat. Per
cert, el 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La
casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres discos amb
Concentric. En aquest EP i a part del “Comprensió”, trobavem “La nit”, “El joc
de l’amor” i la seva versión del tema de The Yardbirds “Un cor fet d’amor” que
per cert, en la versió original s'ha fet servir a la banda sonora del film
"London-Boulevard", una pel·lícula estrenada aquest any 2012.
.jpg)
Els Stop – No tornaré a plorar
Aquest tema ja havia estat interpretat per Els Stop
en castellà i es va recollir en diversos dels seus discos ja que ells o en
aquest cas la casa de discos, aprofitaven les cançons al màxim, però ara us la
portem en català. La veritat és que també el va gravar Lita Torelló, entre
altres, però de totes les versions de la cançó, possiblement la millor és la de
Cristina al costat de Los Stop, tot i que aquest disc en català creiem que va
ser l'últim ja que Cristina va deixar el grup i va liderar Cristina y Los Tops,
per després seguir en solitari. Mario la coneix bé, a ella i a un cosí seu,
company de treball a 
Telefónica, el "Boro". Cristina (a la foto feta
per Mario Prades) va néixa a Barcelona el 19 de setembre de 1943. L’any 1966
sorgeixen Los Stop que primer es van dir Donald Duck. Les seves cançons més
populars van ser "El turista 1.999.999" amb la que van participar en
un Festival de Mallorca i "Tres cosas: salud, dinero y amor".
Gravaven per al segell Belter i aquest disc és de l’any 1966. Los Stop eren, a
més de Cristina que es deie Mari Carmen Arévalo, Juan Comellas, José María
Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu,
entre altres artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego.
Els 5 Xics – La otra tarde
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada
al barri del Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van
gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del
"Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran
èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics
van gravar moltes cançons, pero aquesta que os portem ara “La otra tarde”, va
ser el seu gran èxit. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem
si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el
cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria
Ramón Asensio, el cantant 
José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar
com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a
més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo
Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal,
Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics en
altres com Els 5 Chics. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van
arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure
un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el
recomanem.
Los Ángeles Negros – Murio la flor
En algunes ocasions us hem parlat de la novieta que
Mario tenia a Mèxic, es deia Magnòlia Santiago. Ella li feia arrivar discos
editats al seu país i que molt d’ells mai s’havien publicat a Espanya. En una
ocasió Mario va rebre un paquet des del país dels mariachis amb diversos
singles. Un d'ells venia sense caràtula, només amb la funda promocional i li va
cridar l'atenció quan va veure que el grup era Los Ángeles Negros, clar que
quan els va escoltar, Mario es va immediatament adonar que eren uns altres
Ángeles Negros, no els espanyols que li sembla recordar eren valencians.
Curiosament i en indagar, ens adonem que tampoc és un grup mexicà, Los Ángeles
Negros que escoltem i ens arriven a ritme de boleret, ara eren de San Carlos, a Xile. La banda la va fundar Mario
Gutiérrez i 
un dels seus elements importants va ser el cantant Óscar Germain de
la Fuente Maureira,
però pel grup han passat bons músics al llarg dels anys. Aquest single va ser
editat per EMI Odeon l'any 1969 i conté les cançons més conegudes d'aquest grup
a cavall del pop i el bolero, "Y Volveré" i aquesta que escoltem ara
a El Temps Passa... i la música queda que es titula "Murió la flor" i
era una composició de Germain de la
Fuente i Nano Concha, ambdues cançons es van extreure del seu
segon àlbum. A principi dels setanta Los Ángeles Negros es van assentar a Mèxic
i actualment hi ha tres formacions musicals que treballen amb aquest nom.
Creiem que dels membres originals només segueix Germain de la Fuente.
Los Catinos – Ayer cuando era joven
als escenaris. L’any 1991 van tornar
a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i segueixen actius, actuant
des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si
voleu anar-hi, truqueu abans, per si de cas ja que no actúen a diari. Aquesta cançó
que escoltem ara va ser un dels èxits del crooner americà Andy Williams, però
es tractava d’una composició del francés Charles Aznavour que també la va
gravar. Es va editar a la cara B d’un single que va treure Belter amb “Chica
tengo noticias para ti” a l’altre cara, una gran cançó del grup de Nova York
Mardi Grass que mai va arrivar a editar-se a Espanya. Mario te la versió
mexicana que li va fer arrivar la seva novieta del pais dels mariachis, de la
que us parlavem abans i es deia Magnolia Santiago Martínez, la veritat es que
des de finals dels seixanta tots dos és van perdre la pista i mai va saber rés
més d’ella que estava relacionada amb el grupo de rock mexicà La Revolución de Emiliano
Zapata.
Charles Aznavour – Venecia sin tí
Aquesta cançó té per Mario un caire especial per que
va ballar-la en públic la primera vegada que va "arrambà
l'api", repetim, en pùblic. La cosa va passar al Casino de l'Hospitalet, a
Santa Eulalia, on anaven a ballar amb la colla del
carrer Bassegoda que deu ni do quins pintas tot ells. Era una sala a l'aire
lliure a l'estiu, on es ballava amb petites orquestres. El cantant i compositor
Charles Aznavour és un dels grans de la cançó a França. Va néixa a París, el 22
de maig de 1924 
i el seu nom real és... Atenció nois, noies, a seure primer,
perqué el seu nom es Shahnourh Varinag Aznavourian i és que era d'origen armeni. Quan Charles Aznavour va començar va ser recolzat per la cantant Editt
Piaff, ja sabeu el que això significa que el va col·locar bé, però primer s'el
va passar per la pedra. Això si, ella va gravar algunes de les seves cançons.
De fet Editt Piaff tenia veritables problemas, necesitava sentirse estimada i
comprava l’amor. Charles Azanavour també ha fet cinema, però aquest tema que
escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, és un dels seus grans
clàssics i s'inclou en gairebé tots els seus discos recopilatoris d’èxits.
Andrés DoBarro – Teño saudade
A més a més del famós "O tren" que al Quimet
l'encén cada vegada que l'escoltem a El Temps Passa... i la música queda, el
cantant gallec Andrés DoBarro va gravar un munt de cançons tant en castellà com
en la seva llengua gallega. Dins d'aquest grapat de cançons sempre hem jutjat
que aquesta balada, tot un "peaso cansión", és una de les millors
composicions que va gravar Andrés DoBarro. Es va incloure en el seu àlbum
"Me llamo Andrés Lapique Dobarro", el seu primer disc i va
publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el qual també s'incloïa el
"O tren" i "San Antón". La lletra de "Teno saudade"
era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la música era del propi Andrés
DoBarro. L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al single "O
tren" que es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser el primer tema en
gallec que va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat espanyol, una cosa que
creiem que no s'ha tornat a repetir. En els seus enregistraments i 
directes
l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per Manuel Varela al qual es
coneixia com "O Tranquilo" i amb ells va participar en la pel·lícula
"En la red de mi canción" que va protagonitzar al costat de Concha
Velasco i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'Andrés DoBarro, va
ser doblat per un actor de veu ja que el seu fort i tancat accent gallec no va
ser del gust de la productora cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any
1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de
l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb
les drogues i l'alcohol que finalment li van provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989, pacticament en el oblid. El
segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés DoBarro i
que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”. 
Pic Nic – Negra estrella
Era la cara B del "Cállate niña" publicat
per Hispavox l'any 1967 i es tractava d'una versió d'un tema interpretat per
Peter, Paul & Mary. Aquest single va ser reeditat l’any 1968 amb els dos
temes cantats en anglès i per al mercat internacional. Pic Nic té l'origen en
el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner,
guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i
el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette.
Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en
català. Quan Vytas i Haakon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per
Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es
converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic van ser descoberts per el locutor de
ràdio Rafael Túria que els va posar en contacte amb Hispavox i va aconseguir
que gravessin aquest tema que els va llançà a l'èxit. Van treure diversos
singles, però Rafael que també es va convertir en el seu manager, es va trobar
amb un problema seriós. Els cridaven per contractar 
actuacions, però no tenien
repertori, tot just les cançons dels seus tres o quatre singles i a sobre
Jeanette i Toti Soler, si Toti, el gran guitarrista català que avui va de
purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al costat del resta dels membres del
grup: Isidoro de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la guitarra
rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés, no volien fer versions. Això va
provocar que finalment el grup es desfés i Jannette comencés en solitari. Per
cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic
Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell
existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Per
cert que Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro de Montaberry van formar part del
grup Om on també va militar el guitarra nord americà Taj Mahal.
Tancarem El Temps Passa… i la música queda, però
abans de anar-nos amb bon vent i barca nova, us deixarem la nostra Pin-Up
d’aquesta setmana que sembla tenir un petit problema amb el rec del jardinet i no vol mullar-se.
Us quedeu amb la bona companyia de la de la xarxa
d’emisores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El
Temps Passa... i la música queda. Nosaltres tornarem la propera setmana.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario