Nosaltres hem de reconèixa que som curiosos per
naturalesa i diem curiosos que és una forma molt benigna de dir que som bastant
"xafarders", clar que si bé tenim afany per saber, no ens dediquem a
anar pregonant tot el que aprenem per allà o per aquí. Si que de vegades i des El Temps
Passa... i la música queda hem parlat i explicat alguna que altre
"intimitat", però sempre tenia a veure amb nosaltres i quan afecta a
terceres persones hem estat sempre discrets i mai hem arribat a dir tot el que
haguéssim pogut deixar anar. Us estareu preguntant A sant de que ve tot aquest
preàmbul? És cosa simple, avui al programa i dins de La Parrafada tornarem ha
fer-nos preguntes d'aquelles curioses que tenen molt mala contestació, si més
no referint-nos a respostes amb lògica. També tindrem al programa d'avui i dins
de la secció de la Música
que és Feia en Català una curiositat: Camilo Sesto cantant en la llengua de
Mossen Cinto, clar que com la veritat és subjectiva, aixó no és cert del tot,
ja ho comprovareu escoltant El Temps Passa... i la música queda o entrant al
blog del programa. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa
nosaltres
Obrim la paradeta
.
Dúo Dinámico – Quisiera ser
Curiosament aquest tema, un dels més recordats en la
carrera del Dúo Dinámico, no recordem haver-lo punxat mai a El Temps Passa... i la
música queda i vam rebre una petició a través del Facebook de Montse Aliaga que
ens ho ha recordat i per descomptat, quan ens vam adonar d'això vàrem decidir
que havia arribat l'hora que el Dúo Dinámico tornés a sonar al programa i
sobretot aquesta cançó. Per cert que "Quisiera ser" va ser el títol
del seu musical. Suposem que el Dúo
Dinámico no han de ser excessivament supersticiosos, nosaltres almenys
no ho som i és que aquest EP on es trova "Quisiera ser" va ser el
disc 13 dels que van publicar Manolo i Ramón. Lagarto, lagarto. Creua els dits i toca fusta. El Dúo Dinámico va néixa a Barcelona el
28 de desembre de 1958. La primera actuació en públic la van realitzar al
programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment van voler dir-se The Dynamic Boys, però el presentador
del programa, Enrique Fernández,
els va presentar com Dúo Dinámico.
Manolo i 
Ramón van acceptar aquell canvi de nom i així han entrat a formar
part de la història de la nostra música. Fa un temps vem obrir la polèmica quan
el nét d'Enrique Fernández es va posar en contacte amb
nosaltres per demanar-nos que aclarisim el tema sobre el fet, sembla ser que
errat, de que el seu avi no sabia anglès, però Manuel de la Calva,
tot i que estem en contacte, no ens a confirmat ni desmentit res i al nét
de Enrique Fernández, al qual li hem demanat unes dades per a comptar una part interesant de la vida
profesional d'aquest gran radiofonista que va ser el seu avi i realitzar La
Parrafada sobre ell, tot i que ens va enviar material
gràfic (la foto es d'aquell dia i ens la va cedir la familia), no ens ha enviat la informació sol·licitada, per tant la polèmica
seguirà aquí, sobre la taula ja que nosaltres res més podem dir i la secció
especial pendent.
Manolo i Ramon, a sota cobertes de discos
jpg.jpg)
Sandie Shaw – Marionetas en la cuerda
seva mida a les botigues. La veritat és
molt més simple, Sandie Shaw sortia
descalça perquè li venia de gust. La cantant anglesa Sandie
Shaw es deia en realitat Sandra
Ann Goodrich i va néixa el 26 de febrer de 1947 a Londres. Aquesta
cançó en anglès i amb el títol "Puppet on a string" va ser número 1 en el Regne Units i també es va
classificar en les llistes americanes, encara que no recordem si va pujar molt
alt. De fet es la cançó per la qual avui en dia es recorda a l’anglesa Sandie Shaw. L'any 2004 es va publicar
un CD recopilatori amb tots els seus èxits cantats en castellà i que van
titular "Marionetas en la cuerda - Sandie Shaw Canta En Español", per
supossat.
Los Pasos – La Moto
Los Pasos
van ser descoberts per Manolo Díaz
que havia militat a Los Sonor i ja
treballava en solitari i com a productor. Manolo va compondre per ells “La
moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè aquest produïs a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que
estava treballant amb Los Bravos
i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la
sortida del disc de Los Pasos.
De fet aquest va ser el tercer single de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is
black" els grans èxits de Los
Bravos. La versió de Los Pasos
és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el
grup de Mike Kennedy, llavors
anomenat Mike Kogel. 
Los Pasos eran un bon grup que es van
formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor
i Los Diablos Rojos. Estaven
liderats pel teclista José Luis
González, al costat de Álvaro
Nieto, Luis Enrique Baizán que
ere germà de l'actriu i cantant Marta
Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen
la pel·lícula "Long-Play" de Javier
Setó al costat de Gracita
Morales i José Luis López
Vázquez, inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos
van funcionar de 1966 fins 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's.
Per cert que Manolo Díaz també
es l'autor del tema "La parada del autobús" que van gravar Los Bravos.
Los No – Moscovit
Vem rebrte un correu demanan-nos aquest tema de Los
No i hem duptat perque ja l’haviem escoltat la passada temporada, pero aquí el
teniu perquè soni a El Temps Passa… i
la música queda. El grup barceloní Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven les
famoses matinals que van substituir al Price.
Continuadors de l'esperit trallero de Los
Salvajes i seguidors de The Who,
compraven la roba en Garvi,
botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb l'estètica més
moderneta del moment. La llavor de Los
No està en Cristone y Los Poker,
grup apadrinat per Mary Santpere.
El seu cantant que es feia dir Cristone
era en realitat Toni Miró,
actualment un famós modista i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop. El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go
als que va deixà per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona
15-11-1946) al baix, José Luis Tejada
Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 
01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946)
a la bateria i Jean Pierre Gomez
(nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van signar
contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos l’any 1966 i que es van
gravar en els estudis de l'Ateneu de
Gràcia. Més tard José Luis
Tejada s’aniria de cantant a Barrabàs,
Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca
i al final s'incorporarien a Los
Canarios i Eddy i Roberto tocarien a la banda de Nubes Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als 70 Los No van tornar i
es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus components
entre ells Antoni Duran, van crear Tuset 31. Aquesta cançó que escoltem ara es
trovaba al segon EP de Los No,
editat l’any 1966 i va ser censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta
als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu de lleugeres de cascos, pero
al régim tot el que podia recordar al comunisme, ni que fos per a posar-lo a
parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar per a emisions
per la radio, però el disc és podía comprar a les botigues.
Los Sírex – Tus celos
Los Sírex,
un dels millors grups de la seva època, va aconseguir posar quatre temes propis
en un disc, es va titular "Los Sírex interpretan sus propias
canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquest tema que escoltem ara
“San Carlos Club”, "Si yo canto” i “Piensa en mi". Una curiositat, tot
i que el tema "San Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de
que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien
posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que
veritablement era una èxit de Silvie
Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música espanyola dels seixanta. “Tus
celos” es una cançó que no va estar composada per Guillermo, el baixista del
grup com var ser habitual, la signaven el grup senser. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es
dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball
que es va anomenar el "pas Sírex"
i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven. Quan van començar el 
cantant era Santi Carulla que
els va deixar per anar-se a Los Mustang
i amb la incorporació d'Antonio Miquel
Cerveró anomenat Lesli i
"El Anxoveta" i amb Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra ) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser
la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els 60. Lluis i Manolo
van morir al passat mes de setembre. La primera vegada que a la província de
Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va
organitzar Mario Prades a les
Festes Majors de la Pobla
de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes
i Los Diablos. Després van haver
uns quants més, com un que Mario
va celebrar al Divertipark de
Cambrils i en el qual Los Sírex
van retrobar-se amb el guitarra Manolo
Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va
marxar amb la seva dona a viure a Alemanya..jpg)
Los Mustang – Snoopy contra el Barón Rojo
Al famós aviador alemany de la que es va dir La Gran Guerra, el Baró
Von Ristoffen sembla que no el va derrotar el capità canadenc Roy Brown com
diuen els llibres d’historia. Nosaltres a El Temps Passa… i la música queda hem
esbrinat que va ser el popular Snoopy, aquell que sempre anaba amb el Charlie
Brown. Això al menys deien els nord-americans The Royal Guarsmen en una nisaga
de cançons que tractaven sobre aquest esdeveniment. Aquí el tema va ser
interpretat pels postres eterns versiones, el grup barceloní Els Mustang,
liderats pel cantant Santi Carulla i que mantenin els seus componets 
originals,
es van desfer l’any 2000. Precisament per aquest fet Mario els hi va lliurar
una placa a la edición de la Fira
Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionisme que ell
coordinava a Catalunya i Andorra, tret de Barcelona que la feia Mikel Barsa directament,
va ser a l’edició de Malgrat de Mar i la va recollir Santi Carulla
personalment. La veritat es que van haver intents per part del segell EMI per
separar a Santi Carulla del grup
i fer-lo cantar en solitari, una cosa que ell no va volgue fer mai. Fins i tot
el van portar a un Festival de la
Canción del Mediterráneo que es feia a Barcleona, cantant ell
sol. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria).
.jpg)
La
Parrafada
Amb música que ens porta Chus Martínez y su Conjunto
i al so del ritme sambero de "Incendi a Rio", tot un clàssic, avui
anem de nou a fer-nos preguntes en La Parrafada. Preguntes
que si més no seran curioses i moltes d'elles amb difícil resposta si és que
n'hi ha. Per tant Quimet Curull i Mario Prades posaran a treballar la seva
curiositat preguntant-se:
- Per què un lladre és un xoriço?
- Per què les prunes negres són vermelles quan estan
verdes?
- Si les caixes negres sempre queden intactes després
d'un accident aeri Per què no fan els avions amb el mateix material que les
seves caixes negres?
- Per què al llit se li diu llit i a la còmoda còmoda
Si el llit és molt més còmoda que la còmoda?
- Per què les llunes d'altres planetes tenen nom,
però la nostra sol li diem lluna?
- Per què en una festa d'aquestes que es diuen
"de barra lliure" l'única cosa que mai està lliure és la barra?
- Si un home que passeja es queda aturat en una
vorera i mira una dona que es despulla al costat de la seva finestra és
considerat un voyeur, per què si un home es despulla en una finestra i una dona
el mira des de la vorera, l'home és considerat un exhibicionista?
- A quina edat es converteix un home en Viejo Verde?
- Per què s'utilitzen agulles esterilitzades per
aplicar les injeccions letals en les execucions?
- El tret de gràcia, on té la gràcia?
- Per què es diu a la pilota
"pilota" i a la bota "bota" si allò que bota és la
"pilota" i no la "bota"?
- Per què a les pel·lícules al cotxe
del protagonista sempre troba aparcament lliure?
- Per què a les pel·lícules el
cavall del bo sempre corre més que el cavall del dolent?
- Por qué és diu alló de que “el
saber no ocupa lugar" i el primer que necessitem per anar a l'escola és
una cartera?
Enigmàtica pregunta que deixem, com les altres, a
l'aire perquè cadascú intenti trobar resposta si és que n'hi ha, és clar. Si la
trobeu ja ens ho fareu saber a través del correu electrònic.
I amb tanta pregunta ens anem ara a la secció que
dediquem a la música en català.
Lo Música que es Feia en Català
Los Dayson – No la canteu més
.jpg)
Ara parlarem de Camilo Sesto, una de las grans veus
del pop espanyol si be mirar-lo, la veritat es que avui en dia resulta més haviat
patetic. És clar que si parlem de Camilo
Sesto val a dir que abans de tocar amb Los Botines havia format part d'un grup d'Alcoi anomenat Los Dayson que van treure un sol EP.
Aquesta cançó dels Dayson que us portem
avui, amb Camilo Blanes
(Alcoi, Alacant, 16 de setembre de 1946) com a cantant i també bateria, està
cantada en català, de fet a part del EP van gravar dues cançons en català, +1.jpg)
aquesta és una d’ellas. Després d'editar un disc, l'any 1965 Los Dayson viatgen a Madrid
per participar en el concurs de Televisió
Espanyola "Salto a la
Fama", on toquen "Flamenco" de Los Brincos. Després d'aquesta
actuació i com no van guanyar, la resta de membres del grup van tornar a Alcoi,
però Camilo es va quedar a la
capital del Regne. Va haver de dedicar-se a tocar instruments i a fer cors per
a altres músics a fi de poder sobreviure. L’any 1966 s'uneix a Los Botines i participen en "Los
Chicos del Preu" de Pedro Lazaga,
pel·lícula en la qual Camilo Sesto
va tenir un paper com a actor. Ancara va treballar a un altre pel·lícula que
ara no recordem el títol. Després de complir amb els seus deures amb la pàtria,
és a dir la mili que va fer a Almeria, l'any 1970 va iniciar la seva carrera en
solitari com Camilo Sesto i de
la mà de Juan Pardo que va ser
el seu descobridor i productor.
Els Corbs – El mon
.jpg)
Com ja us vam comentar en passats programes de El Temps Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B
que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians,
com "El mundo" que es trobava en aquest EP publicat per Edigsa i ells
van convertir en "El mon", un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la
va gravar en castellà i català. Us vem prometre fa uns quans programas que
l’escoltariem i aquí està. Nosaltres sempre cumplim, si bé moltes vegades es fa
tard, però sempre arriva. Els Corbs
eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total enregistraren un
parell d'EP's. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un
èxit italia de The Rokers que
van versionà i col·locar a les llistes americanes The Grass Roots i a Europa The
Living Daylights, junt al tema “L’última vegada” i la quarta cançó va
ser “Cansat d’esperar-te”. Per cert, en l’altre EP que van gravar per Edigsa
van incloure una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument
convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor i és que ells
la van titular “El senyor del tambor”. Els
Corbs també van gravar en castellà signan com Los Corbs, aixó si..jpg)
Dolors Laffitte – Soc una bleda
Antigament les mares deien als seus fills que quan
volguessin casar-se, havien de fer-ho amb "Una noia aixi com cal" i Dolors Laffitte ens explica en aquesta
cançó que ella era una d'aquestes noies, però com es considerava una bleda,
quan fos gran canviaria completament i sempre diria que SI a alló que ara, quan li demanava un noi, ella deia sempre NO. Les quatre cançons d'aquest EP
publicat per Diàbolo l'any 1973, eren composicions de Jaume Vidal Alcover. Maria
Dolors Laffitte i Masjoan va néixa a Roda de Ter, a l'agost de 1949, va
morir a Girona el 15 de febrer de 2008. Va ser una cantant en llengua catalana
que va incloure en el seu repertori cançó 
d'autor, música tradicional catalana,
lírica trobadoresca, va recuperar la música antiga, sefardita i va difondre
l'obra de poetes catalans. Va estar vinculada en els seus inicis al moviment de
la Nova Cançó i va ser coneguda artísticament com Dolors Laffitte i posteriorment com Maria Laffitte. Va començar a cantar
l'any 1964 a
la seva ciutat d'adopció, Manlleu i va gravar el seu primer disc "Cançons
occitanes" l’any 1968, amb tan solo18 anys. L'any 1968, va participar al
costat de Lluís Llach (tot dos junts a la foto i Llach sense la gorra) al
Festival de la Cançó
de la Mediterrània
amb la cançó “A cara i creu”, escrita per Josep María Andreu i Lleó Borrell, el
single va ser editat per el segell Concentric, i aquell mateix any va rebre el premi Disc Català de l’Any. 
Salvador Escamilla – Germà
Aquesta cançó us la extraiem d'un EP de Salvador
Escamilla publicat l'any 1963 pel segell Edigsa sota el títol "4 Cançons
Premis". Com el títol indica les quatre cançons van obtenir premis en
diversos festivals, encara que no interpretades en ells per Salvador Escamilla,
aquest gran radiofonista que va ser el pioner en posar cançons en català en el
seu programa "Radioescope" que s'emetia a través de Ràdio Barcelona.
Aquest tema composat per Josep Maria Espinas, va guanyar el Festival de la Cançó de l'Ametlla del
Vallès, festival del qual també era "L'Agenda" però en el vinil van incloure "Mallorca Feliç encara" que creiem va guanyar el Festival de la Cançó de la Selva del Camp (Tarragona)
l'any 1963 i una altra del Festival de la Cançó del Mediterrani "Se'n va anar".
En la gravació a Salvador Escamilla el van acompanyar el Conjunt Eminent.
Salvador Escamilla i Gómez va néixa a Barcelona l'any 1931 i va morir també a la Ciutat Comtal el 30
de març de 2008. Radioescope es va posar en marxa l'any 1964, posteriorment a
la publicació d'algun dels seus discs i Salvador Escamilla va ser un dels
principals impulsors a través dels mitjans de comunicació de la Nova Cançó i la música
en català (a la foto Salvador Escamilla i Serrat), un apartat en 
el què també hem de destacar un programa anomenat
"Barcelona Internacional" que un parell o tres d'anys més tard i així
mateix realitzat en català, va començar a ser emès a Radio Joventud la Voz de Cataluña, des dels
vells estudis del carrer Saragossa i que estava conduït per Josep Maria Bachs,
Ángel Casas i un tercer del qual no recordem el nom. Realitzaven matinals al
cinema Gayarre de Sants amb actuacions dels artistes de la Nova Cançó. El
programa va tenir un seriós problema quan a algú de l'equip de producció se li
va ocórrer sortejar una estufa Súper Ser i un matalàs Pikolín, almenys un dels
guanyadors va haver d'anar a reclamar-lo a la Pikolín ja que no li
donaven el premi i després de fer-li lliurament del matalàs, Pikolín va
reclamar el pagament a l'emissora ja que pel que sembla res sabien del concurs.
Allò pensem que va provocar l'acomiadament de dos dels presentadors i només va quedar
Josep Maria Bachs que per cert, vivia en aquella època a la Bordeta, a Barcelona, just al costat de l'Església.
Salomé – Una música
Una altra gran cantant que va cantar en castellà i
català va ser Salomé. La segona
guanyadora del Festival d'Eurovisió, ja a l’any 1969, encara que ella va haver
de compartir el primer premi amb altres tres participants. La veritat es que va
ser un festival completamente atípic i amb molta pol·lémica, un dia d'aquest parlarem d'aixó. Aquest tema era la
cara A d'un single publicat pel segell Belter l’any 1968 amb "Tens la
nit" a la cara B. Salomé es
diu en realitat Maria Rosa Marco Poquet,
i va néixa a Barcelona el 21 de juny de 1939. Des de fa molts anys resideix amb
la seva família a València. A més de gravar amb Belter, també ho va fer amb
Iberofón, Zafiro i creiem que amb algun altre segell discogràfic mes. L’any
1962 va guanyar un altre gran festival, tot i que aquest d'aquí, us parlem del
Festival Internacional de la
Canción del Mediterráneo, conjuntament amb Raimon i defensan la cançó "Se'n
va anar". Per cert que Salomé
i Raimon van guanyar gràcies a Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i Turisme que va
fotre la pota. Un altre dia escoltarem el tema i us explicarem la història.
Salomé al Festival de la Mediterrànea, a sota cobertas de discos
Massiel – El era mi amigo
Aquesta es una de les bones cançons de Massiel i la va interpretar en directe
a una pel·lícula protagonitzada per Bruno
Lomas i Pilar Velázquez,
on també surt la "Tanqueta de
Leganitos" junt a Micky i
en el film la acompanyen en les seves actuacions Los Tonys. La pel·lícula va ser dirigida per Víctor Auz l’any 1967 que en principi
era guionista i aquest va ser l'únic film que va dirigir, però sempre s'ha dit
en el mundillo musical i cinematogràfic de l'època que amb "Codo con
codo" van voler fer una segona part de "Megaton Ye-Yé". Per cert
“Codo con codo” ens fa un recorregut per les sales i clubs del Madrid d’aquells
anys, amb locals que veritablemenet existien com Consulado, Piccadilly i
el Royal Bus. La "Tanqueta de Leganitos", com es
coneixia a Massiel, va
representar a Espanya per accident al festival
d'Eurovisió de 1968 i un 6 d'abril de 1968, Mario ho recorda per que aquella nit de dissabte es trobava
d’acampada amb uns companys de la colla del carrer Bassegoda a Santa Coloma de Cervelló, 
dons bé, Massiel va guanyar interpretant una
cançó del Dúo Dinámico que havia
de cantar Serrat, però aquest va
decidir en l'últim moment que si no ho feia en català, dons no la cantava. És
clar que segons va explicar Massiel en
un programa de televisió i Serrat no
ho va desmentir, Banca Catalana
va posar a la seva disposició dos maletins amb diners i com el Noi sabia que tenia moltes
probabilitats de no poder tornar al país, suposem que devia pensar que les
penes amb pasta gansa són menys penes. De fet a Espanya va poder tornar en
aquella ocasió, però va ser vetat durant molts anys a Televisió Espanyola, en aquell temps la millor televisió del país
i l’única. Massiel es diu en
realitat María Félix de los Àngeles
Santamaría Espinosa i va néixa a Madrid el 2 d'agost de 1947. De fet i
tot i bones cançons editades posteriorment com "María de los
Guardias", Massiel viu del
record del "La La La",
però gairebé ja ningú es recorda del Trio
La La La
que la van acompanyar, de fet tenien que acompanyar a Serrat. Oi que no? La veritat es que el Trio La La La
van tindre problemes amb Massiel
i aquesta no les va agafar per la gira que va fer despres d'Eurovisió. Més tard van ser
contractatades per Julio Iglesias
i amb elles va guanyar a Benidorm l'estiu
del 68 amb "La vida sigue igual", es clar que Los Gritos també van tenir a veure en el triomf. El Trío La La La així mateix, van estar amb Julio Iglesias a Eurovisió, l’any 1970. Nosaltes només
recordem el nom d'una d'elles, la menys agraciada físicament que era Merche Valimaña.Aquí al blog veureu una foto de Mario Prades amb Massiel, fent-li una
entrevista.
Los Agnis – Muchacho de nuestra época
Los Agnis es van crear l’any 1964, a Collblanc, just a
la frontera entre Sants i l’Hospitalet de Llobregat. Entre els local son es
movien trovabam l’Oro Negro de Collblanc i el Bar Alegría, a la Florida. L’any 1966 Los
Agnis eren Antonio Ponce (guitarra), Toni Parés (cantant), Pedro (bateria),
Santi (guitarra) i Carlos Barberá (baix). També sembla ser que van tindre
alguns cambis i per el grup va passar Johnny, de veritable nom Joan Parés i que
era germà de Toni, el cantant i en algun moment va tocar també
a The Murderers, un grup de Santa Eulàlia. Joan Parés també va militar com a
baixista l’any 1965 a
The Finder’s. Mario havia ballat
en moltes 
ocasions al ritme de Los
Agnis que entre altres llocs con els que ja us hem dit, acostumaven a
tocar també en una sala de festes situada al carrer Jocs Florals, per sota de l'estació de metro Mercat Nou,
per supossat llavor era Mercado Nuevo. Estava en un pis, però no recorda el nom
del local. Per cert que aprop d'on estava aquesta sala de la
que Mario no recorda el nom, és
on assaja La Companyia Elèctrica Dharma. Que sapiguem Los Agnis,
tot i ser un bon grup amb bons seguidors, només van publicar aquest single amb
la versió del tema de The Mamas &
The Papas en una cara i "Muchacho de nuestra época" en
l'altra, aquesta última que és la que escoltem ara a El Temps Passa… i la
música queda, era una compossió d'ells i el single de Los Agnis el va editar el segell Marfer l’any 1966.
Los Salvajes – Hoy comienza mi vida
Aquesta cançó estava inclosa en el primer EP que van
publicar Los Salvajes a través
del segell Marbella, subsegell de Vergara, l’any 1964 i que no va tindre cap
mena de promoció. Van ser un dels millors conjunts de la seva época i un dels
més agresius, de fet dins de les seves moltes versiones destscaven temas dels
Stones o The Troggs, sempre la part més dura del rock. Los Salvajes eren Gaby Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanc i en els 70
s'incorporarà a Lone Star. Després
d'actuar en diverses ciutats alemanyes, Los Salvajes van
fitxar per EMI i l’any
1966, quan el grup ja era conegut i funcionava a nivell vendes, aquest EP en el
que també hi avie una versió dels Beatles i que va passar amb més pena que
glòria en el seu moment, va ser reeditat amb diferent caràtula, per Marbella a
fi de treure-li suc. El tema que escolten avui és una versió italiana on Gaby intenta posar un toc romàntic
desenfadad, però no ens pregunteu de qui era. Per cert, us explicarem una
anécdota. A Delfí, el batería, els pares van decidir comprar-li l’instrument
per salvar les cadires i mobles de la casa per que amb dues baquetes, es
dedicava a “tocar” tot el que trovaba en el seu camí. 
Tony Dallara – Yo que no vivo sin ti
El cantant italià Tony Dallara va publicar un va
muntar de discos a Espanya i va cantar moltes de les seves cançons en castellà,
com aquesta que us hem portat ara a El Temps Passa... i la música queda, tot un
clàssic de la música italiana que va gravar i va compondre Pino Donaggio l'any
1965, arribant a gravar-la fins i tot en català, si no estem equivocats al
rebuscar en el "baül dels records" de la nostra ment. Tony Dallara,
es diu en realitat Antonio Lardera i va néixa a Campobasso el 30 de juny de 1936. L'any 
1960 va guanyar
el Festival de San Remo juntament amb Renato Rascel amb la cançó
"Romántica" que es va convertir en tot un èxit a Italia. Tony Dallara
havia començat la seva carrera musical publicant l'any 1957 el single amb
"Em piace questa vucchella" i durant els anys seixanta va treballar
també al cinema, va participar en un total de 5 pel·lícules. La veritat és que
a partir de 1962 va començar el seu declivi a Itàlia i Tony Dallara es va
dedicar a atacar altres mercats, com el francès i per descomptat l'espanyol,
participant en diversos festivals a Espanya, entre ells el de Mallorca on va
guanyar amb "Margarita" . Des de fa anys la seva carrera se centra
més en la televisió, Tony Dallara és comentarista de la RAI.
Matt Monroe – Alguien cantó
Quan parlem de cantar en castellà i fer-ho amb molt mala
pronunciació, però dolenta, dolenta de debò, Quimet sempre posa com exemple el del britànic Matt Monroe i no està gens equivocat.
Com una imatge val més que mil paraules, en aquest cas convertim la imatge en
so i us portem el gran èxit de Matt
Monroe en castellà "Alguien cantó". De veritable nom Terrence Edward Parsons, aquest gran
crooner angles al qual vam conèixa com Matt
Monroe era nascut a Londres, l'1 de desembre de 1930, encara que algunes
fonts d'internet donen 1932 com el seu any de naixement, si bé nosaltres pensem
que estan errats. Matt Monroe va
morir a causa d'un càncer al Cromwell
Hospital de Kensington, el 7 de febrer de 1985. Tres cançons van marcar
la carrera discogràfica de Matt Monroe
a Espanya, aquesta que escoltem ara que es va publicar en single l'any 1968 amb
"De repente un día" a l'altra cara, “Toda pasará” i "No puedo
quitar mis ojos de ti", però el britànic Matt Monroe va treure un munt de singles en castellà enfocats al
mercat de parla hispana, tant al del nostre país com a l'Amèrica Llatina.
Adamo – Mis manos en tu cintura
Tancarem el programa d’avui escoltan a Adamo que va
ser el Rei d’aquells guateques que s’organitzaven en cualsevol lloc a fi de que
la juventut pogues ballar i divertir-se per poques peles i amb un tocadiscos de
maleta. També i com no, per poguer tenir una mica d’intimitat i ballar cançons “agarraets” que aixó sempre
era agraït. Aquesta va ser una de les grans cançons de Salvatore Adamo i era de
les bones per “ballar”. Tots deien que Adamo
era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa
de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar
a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el
van 
odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva
secretaria i presidenta del Club de
Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat
es que no recordem cap foto seva si bé Quimet diu que si que ell la recorda. El que les fans no sabien o no havien volgut
assabentar-se, és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent
gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el
triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de
"toma pan y moja" que treuen la pasta i després d'aconseguir fama es
divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. De fet, encara
segueixen junts.
Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda,
però abans de fotre el camp us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana que resulta ser una xicota molt marinera.
Ara toquem el dos, u quedeu amb companyia de la de la
xarxa d’emisores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Quimet i Mario
us dicen adeu, però tornarem la propera setmana, a reveure.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario