El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 30 de enero de 2013

El Temps Passa programa 31-01-2013

La veritat és que va arribar un moment en què Els Setze Jutges havien complert la seva tasca conscienciant al públic que hi havia una música feta, pensada i concebuda en català que reflectava el moment de represió actual en aquells anys. José Maria Espinas i els seus companys van realitzar una gran tasca a favor de la cultura musical catalana i van fer que la joventut de l'època fos conscient que existia una música feta aquí. Els Setze Jutges van mirar bàsicament en les seves cançons cap a la obra dels cantautors francesos de l'anomenada "Cançó Protesta", però el Grup de Folk que van sorgir després i com una alternativa, va posar el punt de mira als Estats Units i van prendre com a referència el folk nord-americà de gent com Peter Seeger, Kingston Trio, Peter, Paul & Mary, Bob Dylan, Bobby Bare o Joan Baez. La veritat és que podem dir avui dia que el Grup de Folk va prendre el relleu i llevat comptats casos com Serrat, Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet que curiosament eren les noves generacions dels Jutges, avui dia pocs sobreviuen al món musical i no ens referim sols per l'edat. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicación Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa… i la música queda, nosaltres ens posem les piles i aixequem la paradeta amb un crit d’atenció, cura amb la beguda, es mala companya de viatge.

La Música que es Feia en Català

Jaume Arnella – Les rondes del vi

Amb “La Timba de les cartes” a la cara B, es va publicar un single de Jaume Arnella en el qual el tema estrella va ser aquest amb el que avui obrirem El Temps Passa... i la música queda. Aquest va ser el tercer single publicat per Jaume Arnella i es va editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les més representatives en la carrera d'aquest cantautor barceloní, nascut l'any 1943 que ha liderat el Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A Catalunya va sorgir imparable la Nova Cançó amb dos grups significatius, d'una banda Els Setze Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968. Quimet recorda aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3 com la més destacable de totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en catalán.

Lita Torelló – Bon día

L'any 1965 Lita Torelló va publicar a través del segell Concentric un EP de quatre cançons que portava per títol "Fantastic Lina" i del que us extraiem aquesta cançó que malgrat el seu títol no té res a veure amb el tema d'Els Pets que en aquella època caminaven encara amb bolquers o poc més. En aquest EP van incloure "Es tant!", "No t'ho dire pas" i "Potser dema". "Bon dia" te lletra de Jordi Sarsanedas i música de Francesc Burull que va escriure la dels quatre temes i també va realitzar els arranjaments i es va encarregar de la producció i direcció musical. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines.

Tony Obrador – M’es ben igual

Aquesta cançó que ens canta Tony Obrador us l'hem extret d'un single publicat l’any 1968 pel segell Columbia, amb "Ets tu" a la cara A. Es tracta d'una composició del gran Antoni Parera Fons i els arranjaments i la direcció musical de la gravació van estar a càrrec del Mestre Selles. Amb aquest tema es va presentar en la cinquena edició del Festival de la Cançó de Mallorca, però ni Quimet ni Mario recorden ara si va guanyar o no, però els sembla que va ser una cançó anglesa la que es va andú la Caracola d'Or. Tony Obrador, cantant i guitarra mallorquí, va ser component dels Pekenikes, substituint a Lucas Sainz, l’any 1969. En els 70 va acompanyar a Juan Pardo i va participar com a guitarra en l'enregistrament del LP "Hotel Tobazo" (1975) en el qual una joveníssima Luz Casal feia els cors al costat d'Ana Oz que era component del duet Ana & Johnny. Abans de llançar-se en solitari Tony Obrador havia militat en The Runaways i creiem que també amb Los Talayots. Tony Obrador va treure entre 1967 i 1969 cinc discos, tots EP's i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va gravar un o dos singles cantant en castellà i també va compondre, entre d'altres per Danny Daniel. Per cert, us explicarem una anècdota, el primer LP que va gravar amb Els Pekenikes va ser "Ària", sobre un tema de la "Passió segons Sant Mateu" de Joham Sebastian Bach. Es tractava de "Erbarme dich, mein Gott", escrit per contralt. Van ser acompanyats per l'Orquestra Manuel de Falla i l'arranjament va substituir el cant solista per la guitarra elèctrica de Tony Obrador. Als anys 80 va conduir un programa de radio junt amb la locutora Eugenia Planas.

The London Symphonic Orchestra – Selecció de Joan Manuel Serrat

Aquest tema es trobava dins d'un LP publicat pel segell Zafiro i titulat "Cançons", en el que la London Symphonic Orchestra interpreta temes que avui podem considerar clàssics de Catalunya com "El meu avi" i de cantautors catalans, entre ells Raimon, Lluís Llach i Joan Manuel Serrat. Aquesta cançó és el que ara es diria un meddley, però que en aquelles èpoques no deixava de ser rés més que un pupurri. El van titular "Selección de Joan Manuel Serrat" i han inclòs fragments de "Cançó de matinada", "Paraules d'amor" i "Ara que tinc vint anys", va ser arreglada per Peter Hope i l'àlbum es va gravar en els Abbey Road Studios de Londres, amb Neville Bayling com a tècnic de so i la direcció i producció va estar a càrrec del mallorquí Antoni Parera Fons del que nosaltres suposem va ser la idea d'aquest esplèndid vinil amb una portada bastant curiosa encara que poc impactant. El disc va comptar amb el suport de la Caixa de Barcelona i creiem que va ser obsequiat als seus clients de forma gratuïta.
Antoni Parera Fons

Dova – Ho he de fer

Aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en un EP editat per Canigó l’any 1967 i el tema ens arriba en clau de swing, es tracta d'una versió del "Gotta move" del nord-americà Peter Matz, les adaptacions són de Josep Maria Andreu i la direcció musical de Pere Sánchez. Dova va gravar per a una casa de discos de la qual no recordem res de res, ni tan sols altres artistes que l'utilitzessin, es tracta del segell Canigó. Dova era valenciana i va funcionar modestament als seixanta, de fet va començar l’any 1963, encara que en els noranta va realitzar un intent per tornar gravant algun LP, entre ells "Dova Grandes éxitos" editat l’any 1996 i que incloïa un dels seus grans èxits "Los gitanos". La veritat és que sempre s'ha mantingut en els escenaris i encara avui segueix actuant. Paquita Dolz González, el seu autèntic nom, va néixa el 31 de desembre de 1943 a Tavernes de Valldigna, si bé, sent petita, la seva família es va traslladar a València i posteriorment a Mallorca. El nom artístic de Dova estava compost per les dues primeres lletres del seu cognom i les dues del del seu marit Valleri. L’any 1971 Dova participa en "Pasaporte a Dublín", un concurs de TVE per triar qui representaria a Espanya al Festival d'Eurovisió de 1971, encara que creiem va guanyar Karina amb "Un mundo nuevo" que estava composada per Tony Luz.

Deixem per ara la secció de la Música feta en Català i marxem cap a la península.

Los 3 de Castilla – Candida

Aquest va ser el gran èxit del cantant nord-americà Tony Orlando, un home a qui la seva casa de discos va obligar a afegir al seu nom un grup que mai va existir i quan va gravar aquest tema, compost per Toni Wine i Irwin Levine, es feia dir Tony Orlando & The Down que eren realment les ballarines que li van posar per donar espectacle. Es deia en realitat Michael Anthony Orlando Cassavitis i va néixa a Nova York el 3 d'abril de 1944. La veritat és que va tenir alguns èxits interessants i molt versionats aquí al país, com "Posa una cinta groga al vell roure", "Crídam tres vegades" o aquesta que escoltem ara en la versió que van realitzar Los 3 de Castilla l'any 1970 i que es va publicar en un single amb un tema de Middle of the Road, el "Chirpy, chirpy, chip chip" a l'altra banda. Es trata d'una edició especial per obsequiar als clients del champagne Montesquiu, llavors ancara no era cava. Mayra García Barbero cantant femenina del trio Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixa a Mayra quan aquesta actuava a la salaErika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per a la taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixa gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats  en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. En aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'home del temps de Televisió Espanyola.

Los Javaloyas – Días de Perly Spencer

En aquest EP publicat per Los Javaloyas a través d'EMI-La Voz de su Amo l’any 1968 trobàvem aquesta gran versió del tema "Days Of Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David McWilliams, un home que anava per porter de futbol i al que un accident va convertir en catant, més o menys el que li va passar a Julio Iglesias. Per cert que David McWilliams (4 de juliol de 1945 - 8 de gener de 2002) va començar a funcionar quan un DJ de l'emissora Ràdio Caroline, la més important emissora pirata del Regne Unit i que emetia des d'un vaixell, sempre en aigües internacionals, anomenat Ronan O'Rahilly, el va descobrir i va començar a punxar les seves cançons. Aquesta és la cançó més important en la seva carrera i el grup mallorquí Los Javaloyas  realitzen una encertada versió. En aquest EP també trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde”, “Un eterno amor” i “Lo que fue”. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis Javaloyas es va establir a Mallorca. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007.

La Parrafada

El TBO

El TBO va ser una revista d'historietes espanyola de periodicitat setmanal que va aparèixe el 17 de març de 1917 i es va publicar, amb interrupcions, aixó si, fins a 1998. Els editors de la publicació van ser fins 1983 els socis Buigas, Estivill i Viña; posteriorment va ser editada durant un breu període per Editorial Bruguera, i després, entre 1988 i 1998, per Edicions B.


El TBO va crear escola en el país i de fet, a les revistes que avui diem Comic, en els nostres temps se'ls anomenava "tebeos”. I els vells del lloc ancara els hi diem així, tebeos.

La Canción del TBO

Fa un parell de temporades vem parlar del TBO i també vem parlar sobre els seus anuncis històrics. Doncs bé, molt més antic que l'anunci del Cola-Cao és el del TBO. Aquesta versió que us portem és de 1932, encara que hem d'aclarir que es tracta d'una cançó, no d'un anunci, si bé després es va aprofitar per publicitar la publicació on trobavem els invents del profesor Franz de Copenhague o la Familia Ulises i que va sortir al carrer per primer cop, el 17 de març de 1917. De fet l'any 2011 van tornar a posar una altra vegada a la venda una col·lecció de col.leccionables sobre el TBO i als anuncis de televisió va tornar a sonà aquesta cançó. Per cert, el timbre de veu de Goyita és francament desagradable, però molt de moda per aquella època i a Quimet li recorda el de la anyorada actriu Gracita Morales. La Goyita es deia en realitat Pepita Ramos Ramos, filla de pare argentí i mare valenciana, va néixa a Barcelona el 1890, va ser una de les cupletistes més conegudes del seu temps, convertint-se en una de les grans figures del paral·lel barceloní. Va formar parella artística, ja en la seva maduresa, amb el cantant còmic Baldomerita i es van acompanyar dels Crazy Boys dirigits per Pascual Godés. Goyita va morir en la misèria, el 15 de maig de l'any 1970 a Barcelona, quan tenia 80 anys i després de dur més d'un mes en coma. Del tema hi ha una versió moderna a càrrec de Ricardo Solfa / Jaume Sisa junt amb Pascal Comelade.


El TBO estava enfocat al públic infantil i va utilitzar un humor blanc completament allunyat de política i sàtires intel·lectuals. Aquest va ser possiblement el seu gran atractiu i la va convertir en la revista més venuda abans de la guerra civil.

Entre els seus personatges protagonistes estaven La Família Ulisses, Josechu el Vasco, Eustaquio Morcillón, Melitón Pérez, Florentino i el seu veí, Casimiro Noteví agent del TBI, Lobito Can, Aquiles Talón, etc.

Però i a la nostra opinió, l'eix central del TBO sempre va ser la secció "Els grans invents del TBO" presentada per un personatge fictici, el professor Franz de Copenhaguen. El primer dibuixant en encarregar-se de la secció va ser Nit, durant els anys 40. Després ho farien Martínez, Benejam, Francesc Tur i Sabatés. La secció va ser tan popular que en l'argot del carrer es deia la frase "És un invent del TBO" per titllar a una idea de ridícula o absurda. Volen dir que avui en dia encara es fa servir.

La veritat és que no és tractave una idea original espanyola, es va inspirar en unes historietes nord-americanes titulades "Inventions of Professor Llucifer Gorgonzola Butts" que va ser creada per Rube Goldberg.

A l'abril de 2007 es publica un recopilatori de "Els grans invents de TBO" dins d'una col·lecció d'àlbums anomenada "Edició Col·leccionista".

El T.B.O. va formar part de la infància i adolescència de moltes generacions del país i avui és un fragment de l’història cultural espanyola del segle XX.

Per cert que el gran enemic en vendes del TBO, ya a la post-guerra, va ser la revista Pulgarcito on trobabem, entre altres, al Carpanta perseguin sempre al pollastre a l’ast i aixo si, quedanse sempre amb un pam de nassos, sense oblidar el Reportero TribuleteQue en todas partes se mete”.

Els Anuncis dels Nostres Records

Tot els anuncis que us hem posat avui a aquesta secció del records tenen un nexe comú, a tot ells es diu el preu del producte, per tant avui amb els nostres anuncis parlarem de cales.

Asadora Carmela

Obrim els nostres Anuncis i per fer-ho us portem aquest d'anunci. La veritat es que no l’hem seleccionat per res en especial, bé si, per una cosa: El seu preu. Tal com es diu en l'anunci, la Asadora Carmela costava "només" 39 pessetes, de l'època es clar. Si be a l'anunci gràfic el preu es un altre, més barat., sols 35 pessetes. Aquesta diferencia suposem que deuri ser degut al cost dels anuncis per publicitar el producte o pot ser el cost de la vida que també pujave en aquelles épocas, és clar que no com és disparen els preus avui en dia. La veritat es que tant Quimet com Mario recordan haver omplit el disposit del cotxe amb cinquante pesetes. La veritat es que des de llavors a plogut i molt.

Cámaras Kodak Instamatic

Amb aquest anunci es promocionaba la càmara Kodak Instamatic 104 i el sistema flashcube que així pensem que es va di el bodapack cuboflash i era un cub amb cuatre llumetes que dispareven el flash a fi de poder fer fotos amb poca o sense cap llum. Como deia l'anunci, la càmara amb els cubs flash “solsament” costaba 999 pesetes, de l'época, torne-mi. Avui poden trobarse al mercat d'internet, como artícles de segona mà o en el Ebay, per un preu bastant més car, des de 9,9 euros la més barata que hem localitzat, a 20 la més cara. Mario va treballar a la Kodak, als laboratoris de Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat, ancara que solsament un estiu i fen torn de nit. En aquella época es van casar  Paul i Linda McCartney i l’empresa els hi va remetre un comunicat intern a cada "currito" explicant que aquella Linda Eastman res tenia que veure amb la firma Kodak Eatsman Company. Es clar que també deien que era anglesa i aixó no era veritat, Linda va neixa a Nova York.

Miel Mielso

No sabem si actualment aquesta marca de mel es ven o no al mercat, però creiem que si i que a més fabrican molts altres productes. Mel Mielso era de l'empresa Mielso S.A. d'Almazora, a Castelló i es venia a set pessetes la terrina de mel, un producte creat per les abelles sa i nutritiu, necessari per moltes coses a més d'ajudar a curar refredats. Ens sembla recordar que durant un temps com a mínim, Mielso SA era el fabricant de la marca blanca de mel per grans superfícies, entre elles Carrefour. La veritat és que això de les marques blanques va començar l'any 1975 i ha anat proliferant fins al punt que moltes de les primeres marques de productes, sobretot alimentació, fabricaven les marques blanques per moltes cadenes, clar que des de fa algun temps i lluitant per que prevalgui la primera marca del producte en el mercat, molts són els que ara es neguen a fabricar marques blanques o han baixat la seva qualitat, però una cosa està clara, les marques blanques acostumen a ser força més barates i tal com estan les coses…

Bic Cristal

Ara i per escriure les nostres memories, ja que ho farem a mà farem servir un boli Bic Cristal. Quan a les escoles encara s'escrivia amb ploma i tinta negra de fabricació casolana que feia omplir el tinter de pols al dia sigüent ja que la tinta es secava, una época en la que els profesors no ens deixaven escriure en boligraf, Bic, amb fàbrica a Tarragona, al Polígon Entrevies, per cert, va comercialitzar el seu Bic Cristal que avui en dia seguiex al mercat i que tal com diu l'anunci, en aquells moments només costava sis pessetes. Era de tinta blava, pero després van treure el Bic Naranja que era de punta més fina i tinta negra. Per cert que a les escoles, com us deiem, al principi i fins casi la mitat dels anys seixanta, va estar prohibit rigurosament escriure amb boli, era obligació fer-ho amb la plumilla i així vem aprendre caligrafia la nostra generación i més d'una esquena quedava ben pringada de taques de tinta, era la brometa més acostumada. Com a molt, els Hermanos et deixaven escriure amb ploma estilogràfica. La veritat es que Bic seguiex sent una de les marques més populars, tant en bolis com encenedors.

Cigarrillos Bisonte

Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser l’anunci dels cigarrets Bisonte, comunicant que es posen per primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu saber una cosa interesant, avui en dia un paquet de tabac costa de 3 a 4 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda i com escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta cèntims. Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es mostrava era el Bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat a partir de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a mitjans dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el Bisonte amb filtre, fins aquell moment tots els Bisontes anaven sense. La marca Bisonte ha estat en els estancs de tot Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons, una la venda de Tabacalera Altadis a una empresa estrangera i segon la poca demanda del producte, en comparació amb Fortuna que era la seva competència directa. Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major capacitat de producció. Data de l'any 1930 en què es va construir la nova planta sobre un extens terreny llavors dedicat a horta, davant del riu Francolí. Uns 10.000 m2. Molts poden recordar els paquets de cigarrets Ideales i Bisonte o fins i tot utilitzen encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs. Però pocs han sentit a parlar de Carlos Vives, (Barcelona 1900-1974), un bon dissenyador gràfic que va ser el creador d'aquests embolcalls tan populars i de molts altres.

Las Quinielas

Ara i des de El Temps Passa… i la música queda, ja que al programa d'avui parlem de cales, us portem la solució per als problemes econòmics que ens ocasiona la crisi, el Uno, Equis, Dos, les Travesses. I és que les quinieles en els seixanta eren el somni de molts dels espanyolet del carrer i creiem que avui en dia també. Els milions ens atreien i molt i quan es va fer la pel·lícula "Jenaro el de los 14" que va protagonitzar Alfredo Landa, la cosa encara va anar a pitjor o millor que somiar sempre és bo, sense deixar de tocar amb els peus a terra, és clar. Us recordarem una mena de conte que el gran escriptor José Mallorquí va posar en boca del personatge protagonista de la sèrie de novel·les El Coyote, César de Echagüe, clar que ell es referia al dècim de loteria, però és aplicable així mateix a les Travesses: "Comprar un dècim és obrir la porta dels somnis. Quan el tens a la butxaca ja ets milionari i comences a pensar com vas a gastar els diners. Cases, cotxes, roba, sopars... tot està al teu abast, tot pot se teu. Mentre esperes el sorteig somies i ets feliç. Quan t'adones que no t'ha tocat no has de patir per això, compres un altra dècim i la il.lusió torna a començar". És clar que a partir d’aquest 2013, els premis de les traveses i la lotería que fins ara estaven excents, pagaran també impostos.

I ara tancarem els Anuncis i tornarem a la música a El Temps Passa… i la música queda i ho farem escoltan a “La leyenda”.

Lone Star – Río sin fin

En el primer LP que es va publicar del grup Lone Star es trobava aquesta gran versió que els barcelonines liderats pel pianista i cantant Pere Gené, fan del "River deep, mountain high" d'Ike & Tina Turner i ells la broden. Aquest LP, del que ja hem parlat en altres ocasions, havia de contenir només cançons pròpies, però la discogràfica EMI al final es va negar i va exigir que fossin tot versions. Ells van negar-se també i van exigir que els de la casa de discos complissin la seva paraula. Finalment i despres d'un bon ball de bastons, van arribar a un acord salomònic, meitat de canons d'ells i meitat versions. L'àlbum es va editar l’any 1966 i va ser el primer LP que  Mario es va comprar, fins aquell moment el seu pressupost només arribava per EP's i singles. La veritat és que Mario va trigar a comprar-se un altre disc gran. En aquest enregistrament hi trobem la formació mítica de Lone Star: Pedro Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López, però pel grup van passar a partir de finals dels 60, grans músics del panorama català com Sebastián Sospedra, Josep María Vilaseca Tapi”, Alex Sánchez, Ricardo Acedo, Luis Masdeu, Jerónimo Martínez i altres. Ja us ho hem dit en diverses ocaions, però els Lone Star van ser l'únic grup espanyol al llarg de l'historia que han actuat a un porta avions nord americà, el JFK al Nadal de 1970.

Los Jóvenes – Bajo tu techo

Fa ja unes quantes setmanes, Mario va parlar amb un company de la colla del carrer Bassegoda-Bonvehí-Torns, l’amic Sebas i aquest li va comentar que no haviem posat al programa “Bajo tu techo” de Los Jóvenes. La veritat es que si la hem posat, pero va ser fa molt de temps i ara tornarà a sonar a El Temps Passa… i la música queda, per l’amic Sebas i també per tots i totes aquells i aquelles que escolteu el programa. Des d'un EP publicat per Discophon l’any 1965 us portem a Los Jóvenes, aquesta bona banda de Barcelona que van saber aconseguir un lloc d'honor en el pop-rock que es feia a la dècada prodigiosa versionant temes estrangers i donant-los un aire molt seu. Eren cinc i avui resulta molt difícil trobar informació d'ells, precisament per culpa del seu nom. Aquest tema era una versió dels nord americans The Drifters que van gravar també els Rolling Stones. L'EP tenia altres bons temes com “Corazón de piedra”, “Adiós mi amor” i “Que llorar”. Es el millor disc en la carrera de Los Jóvenes i l’escoltes a El Temps Passa… i la música queda. Los Jóvenes es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verísimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Van tocar molt al San Carlos Club i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona, i també a El Pinar. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verísimo es va convertir en representant artístic, amb seu a Barcelona.

Los 4 de la Torre – La balada de las boinas verdes

I ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Los 4 de la Torre. Us portem la versió que aquest barcelonins van realitzar en castellà de "La balada de las boinas verdes" que originalment es va incloure en la banda sonora del fim "Los Boinas Verdes", la primera pel·lícula que es va filmar sobre la guerra de Viet-Nam i que protagonitzava i dirigia John Wayne. Amb el títol original "The Ballad Of The Green Berets", la cançó la va gravar el Sargent Barry Sadler (1 de Novembre de 1940 - 5 novembre 1989) l’any 1966 i es tractava d'un himne patriòtic enfrontat a totes les cançons que es van gravar en contra de les forces nord-americanes al Viet-Nam. El 5 de maig de 1966 i en contra dels pronostics dels crítics (lumbreres!) que deien sería un fracas, va arriba al número 1 del Billboard i va romandre en aquesta posició durant cinc setmanes, en la versió original, és clar, no en la dels catalans Los 4 de la Torre que també es van fer dir Els de la Torre i Los de la Torre, si bé llavors eren tres. Van publicar aquesta cançó en versió single i EP. Val a dir que com Els de la Torre van treure uns quans discos en català. La carrera de Los 4 de la Torre va estar marcada per dues cançons molt patxangueres, us parlem de “Vuelo 502” i “Operación Sol”, la primera cançó a ritme de ska que es va gravar a l'estat espanyol, la veritat es que totes dues son horteradas. Per cert tres dels componetes de Los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, el nom del tercer era Carlos, tots amb el congnom de la Torre. El quart component de Los 4 de la Torre va ser Paco. Amb la cançó “Vuelo 502” es van presentar al IIIer Festival de la Canción de Mallorca i creiem que van guanyar.
Los de la Torre

Miguel Ríos – El Río

La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat per Hispavox l’any 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Les dues peças es va extreure del seu primer LP "Mira hacia tí". La canço "El río" va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat Waldo de los Ríos, un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir, Quimet s’encarrega de recordarnos com sonan de be en aquesta cançó els arrengaments de l’orquestra i es que Waldo de Los Ríos era un mestre. Miguel Ríos Campaña va néixa al barri de la Cartuja, a Granada, el 7 de juny de 1944 i quan va començar i per obra i gracia de la seva discogràfica, es feia dir Mike Ríos, el Rei del Twist. Miguel Ríos ja fa més d’un any que s'ha retirat, però no oblideu que nosaltres sempre li diem el cantant Guadiana, per que apareix i desapareix, però sempre torna.A la foto Miguel Ríos i Tito Mora amb Pili i Mili.

Los Mustang – Ma vie

De la cançó "Ma vie" que va portar a l'èxit internacional el cantant francès Alain Barriere, es van realitzar a l'Espanya dels seixanta un bon munt de versions, però nosaltres ens quedem amb la que van fer Los Mustang, la banda liderada per l'amic Santi Carulla. Era el tema estrella d'un EP que a més a més va incloure el "Conocerte mejor" que era de The Beatles, juntament amb “Un mundo sin amor” de Peter & Gordon, el primer d’ells germà de l'eterna núvia de Paul McCartney fins que es va casar amb Linda i ella es va quedar sense l'etern nuvi, un altre cançó es la versió del "Y volvamos al amor" de Marie Laforet. Aquest va ser un dels millors EP’s publicat per els barcelonins, Los Mustangson el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. La veritat es que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo" que fins i tot va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles i amb Los Mustang nosaltres ens despedirem per avui.

Conclourem El Temps Passa… i la música queda, però abans aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’aquesta setmana te veritable falera per les sabates.


Fotem el camp, ara us quedeu amb la bona companyia de la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música queda. Tanquem la paradeta i toquem el dos, xiquets, xiquetes… a ser bons i bones.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario