El Temps Passa programa 07-02-2013

El pols actual del món ha obligat a molta gent a desplaçar-se dels seus països d'origen a altres aparentment més pròspers buscant sortir de les seves penúries amb el seu treball. A la Parrafada d'avui parlarem d'un genial humorista que es va haver de autoexiliar a l'Argentina, però que va tornar al seu país i va triomfar aquí per dret propi. Avui a El Temps Passa... i la música queda Quimet Curull i Mario Prades parlarem de Miguel Gila. Escoltarem a grups i solistes de molt variat estil i acabarem amb Los Brincos i una de les seves millors cançons, encara que no és precisament de les més conegudes. En conseqüència, anem a posar-nos en marxa, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que també emeten el programa fent servir a Álex i Los Findes que ens explicaran com van haver d'abandonar aquest lloc. Obrim la paredeta

Álex y Los Findes – Tuvimos que dejar este lugar

La veritat és que nosaltres la que podríem considerar millor versió d'aquest tema de The Animals, encara que va ser escrita per Barry Mann i Cinthya Weil, a Espanya, és la que van realitzar Lone Star, però us hem seleccionat per al programa d'avui aquesta a càrrec dels també barcelonins Alex y Los Findes que no està gens malament. En aquest EP, publicat per Discophon l'any 1966 també van incloure "Por tu amor" que era una altra versió, en aquest cas de The Yarbirds i dos temes composats per ells mateixos “Es fácil” i “Yo sería feliz”. Van començar sent The Finder’s, despres va produir-se movimient dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los Findes, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va cinc o sis anys i seguiexen treballan. Us hem possat una foto d'Alex y Los Findes amb Tom Jones i a sota una amb Bill Wyman dels Stones que ens hem atrevit a trure de la pàgina web de Los Finders, les dues fotos van ser fetes a Mallorca.

Los Antifaces – Eres mi bombón

Aquesta cançó es va publicar l’any 1964 a través del segell Belter i es tractava d'un EP on també trobàvem altres versions, entre elles "Déjame, déjame”, “El jilguero del monte” i “Dulce Guillermo". Los Antifaces eren dos nois i una noia d’Alicant que sempre sortien a les fotos amb la cara coberta. Van ser un grup que va treure un parell o tres d'EP's. Aquest tema que sona a El Temps Passa... i la música queda és la seva versió del "My boy Lollipop", l'únic èxit internacional de la jamaicana Millie Small, una noia de color de veritable nom Millicent Dolly Mai Small, nascuda el 6 d'Octubre de 1946 i que ens la va portar a ritme de ska. Encara que aquesta versió de Los Antifaces és molt més poppi. Millie Small només va gravar dos LP's el que es titulava així "My boy Lollipop", publicat el 1964 i un altre en 2004. Qurante anys entre un i l'altre, va pensar-so bé la noia. Aquesta és una de les poques versions que sapiguem es van fer, gravadas en castellà d'aquest tema, tret d’un altre que van fer el Dúo Radiant’s. També Los Catinos la van gravar i un grup del que rés recordem i que es feien dir Los Diástoles. La veritat es que si bé oficialment constan Los 4 de la Torre com el primer grup del estat espanyol que va fer ska, aquesta cançó que es va publicar un any abans també podriem dir d'alguna manera que te ritme de ska.

Los Sírex – El tranvía

És una de les composicions de Los Sírex més celebrades i avui en dia forma part de l’historia musical de aquest conjunt barceloní. Es trovaba a un EP amb "Que se mueran los feos", "Culpable" i "Has de ser mi mujer", un dels seus millors discos. Ho hem dit en diverses ocasions, però ho repetirem avui que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per incorporar-se a Los Mustang per consell del seu pare que opinava que Los Sírex eren un grup sense futur. Los Sírex eren Lesli, Luis Gomis de Pruneda que va morir el passat 4 de setembre, Guillermo, Manolo Madruga que va morir pocs dies després del seu company i José. Los Sírex van ser els teloners de The Beatles al concert de Barcelona. L'última vegada que escolterem aquest bon grup de Barcelona us vem comentar que es van retrobar amb Manolo, el guitarra que els va deixar a mitjans dels 70 per traslladar-se a Alemanya, en el complex Divertipark de Cambrils, arran d'un concert en el que van compartir escenari Sírex i Diablos, avui al blog us posem una foto, feta per Mario Prades, del dia d'aquest retrobament, l’any 1988, veure a Lesli amb Agustín de Los Diablos. Per cert que de la formació original actualmente només queden Lesli i Guillermo. Els Sírex també van fer cinema, van rodar dues pel.lícules, sota la direcció de Miguel Iglesias, el "sogre" del Mario, però no recordem els noms.

Agustí de Los Diablos i Lesli de Lis Sírex (Foto: Mario Prades)

Los Sírex van se portada de moltes revistas musicals de l'época

Los Salvajes – Las ovejitas

Diuen que una manera que té l'ésser humà per poder agafar el son és comptant “ovejitas”, clar que la nostra pregunta seria ¿Què compten les ovelles per agafar el son? Interessant pregunta digna de La Parrafada. És clar que aquestes ovelletes que compten Los Salvajes es troben molt en la seva línia i és una de les moltes cançons que al llarg de la seva carrera discogràfica, van compondre ells mateixos, en aquest cas amb lletra del locutor Luis Arribas Castro. En aquest EP, l'últim que van gravar Los Salvajes ja que després van passar de Regal a La Voz de su Amo, tot això dins del segell EMI i després ja només gravarien singles, hi havia una altra cançó que també pensem era d'ells "Rosa de papel", costat de "Extiende tus brazos" de The Four Tops i "No me puedo controlar" que era de The Troggs. Los Salvajes eren Gabi Alegret que va néixa el 9 de desembre de 1944, Sebastià Sospedra nascut el 31 de gener de 1946, el bateria Delfí Fernández que va veure la llum el 15 de gener de 1941, Francisco Miralles que va néixa un 8 maig 1944 i Andrés González que ho va fer el 4 d'octubre de 1946. La veritat és que Los Salvajes van ser un grup bastant gamberro, avui ho qualificaríem com una banda de garatge, encara i ja ho hem repetit en diverses ocasions, en aquelles èpoques això de la "música garatge" no existia com a tal, igual que el pop. Los Salvajes es van desfer en els setanta per tornar a mitjans dels vuitanta amb el disc "1988" un bon treball en el qual ja només trobàvem a Gabi de la primitiva formació.

Los 5 del Este – Na na na hey hey adiós

Aquest tema té la seva miga. Per descomptat i parlant dels menorquins Los 5 del Este, es tracta d'una versió que originalment va gravar l’any 1969 el grup nord-americà Steam, però aquesta banda no existia, va ser una idea del productor Paul Leka al costat del cantant, Gary DeCarlo i Dale Frashuer i es va gravar en una sessió d'estudi al costat de músics del grup The Chateaus contractats a aquest efecte. El problema el van tenir quan el disc es va convertir en milionari en vendes i va ser número 1 del Billboard durant dues setmanes, el públic reclamava al grup en directe. La solució va ser crear una banda fantasma amb el cantant Gary DeCarlo al capdavant. Los 5 del Este van incloure aquesta versió, on llueixen els seus bons jocs de veus, en un single amb "Tus rosas" a la cara B i es va publicar ja l’any 1970 a través del segell EMI-Odeón. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns quants EP's a meitat de la dècada. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és el que recordem, és que els anys no perdonen pas i internet ofereix poca cosa de tots aquests grups.

Los 4 Ros – Un eterno amor

Aquesta cançó que ens porten ara a El Temps Passa... i la música queda de Los 4 Ros es tracta d'una versió, molt ben realitzada, aixó si, del tema "Everlasting love" del grup londinenc Love Affair i la trobem en un single que va treure el segell Belter l’any 1968 amb un altre versió, la de “Judy con disfraz”, a la cara A. La veritat és que avui no recordem massa de Los 4 Ros, encara que creiem que eren germans i de terres valencianes, però van tenir una carrera bastant interessant traient un munt d'EP's i també singles, gairebé sempre versions i amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al llarg dels anys 60 a altres casas de discos. Com uns deiem, Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven ganes, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la Música Queda on llueigen els seus bons jocs de veus. Per cert després hi haurien canvis en la formació, vindrien més músics i passarien a ser Los Ros.

Els 4 Ros, coberta a la Revista Fans

La Parrafada

Avui la nostra Parrafada està dedicada a un dels grans còmics que ha donat el país, Miguel Gila que amb la seva boina i el seu telèfon va crear escola entre els millors monologuistes de tots els temps. Joan Capri i Miguel Gila són avui en dia els mestres d'humor intel·ligent i moderat, sense usar "tacos" fàcils ni paraules malsonants, fent servir bàsicament la ironia i la intel·ligència subtil d'insinuacions i dobles sentits que els van donar molts disgustos als castos censors, però és que ells van demostrar que el millor en aquesta vida és ser molt llest i no semblar-ho. Havíem pensat posar-vos avui a El Temps Passa... i la música queda aquell famós monòleg de la Guerra o potser aquell altre en què ens explica la seva vida, però finalment i tenint en compte com està la sanitat a tot el país en aquests moments i les retallades, Quimet i Mario us hem seleccionat aquest en el que Miguel Gila ens parla d'un futur molt, molt llunyà, pura ciència ficció, sobre com veurem la sanitat i la classe mèdica en aquest futur que la veritat, nosaltres no veiem gens clar.Us portem

Miguel Gila – El Charlatán

Miguel Gila Cuesta va néixa a Madrid el 12 de març de 1919, però sempre va afirmar amb el seu bon humor que ell havia nascut en dues ocasions i que aquesta va ser la primera. Va tornar a néixa quan va ser afusellat durant la nostra Guerra Incivil. Us ho explicarem.

En esclatar aquella sagnant guerra, Gila que era militant de les Joventuts Socialistes Unificades es va allistar com a voluntari al juliol de 1936 al Cinquè Regiment de Líster. Al Viso de los Pedroches, a Còrdova, va ser posat davant d'un escamot d'execució, però ell va aconseguir salvar la vida. L'afusellament es va produir al vespre d'un dia plujós i els integrants del piquet, tots moros, estaven borratxos, de manera que no li van encertar amb els seus trets. Miguel Gila es va fer el mort, suposem que molt "acollonido", i mira per quin atzar de la vida va aconseguir sobreviure. Va escriure un llibre de memòries “Y entonces nací yo. Memorias para desmemoriados” l'any 1995 i en aquest llibre que us recomanem des d'El Temps Passa... i la música queda, Miguel Gila ho relata amb detall. Posteriorment va ser fet presoner de nou, però aquesta vegada va ser traslladat a un camp de presoners a la localitat, també cordovesa, de Valsequillo. Finalment va haver de destruir el seu carnet de les Joventuts Socialistes Unificades "abans de caure presoner en mans dels moros de la 13 ª Divisió del general Yagüe", com ell mateix relata.

Gila va començar a treballar com a humorista gràfic a La Exedra, una revista de Salamanca i més tard, a La Codorniz i a Hermano Lobo, no va ser fins el 1950 que va començar a la ràdio. Es va autoexiliar a Buenos Aires i va crear una companyia de teatre i revista satírica anomenada "La gallina".

El seu retorn a Espanya va ser ja la consolidació de la seva carrera i els seus diàlegs, més aviat monòlegs, telèfon en mà, formen part de la història de l'humor espanyol. Miguel Gila ens va deixar el 13 de juliol de 2001, residia a Barcelona, s'el va emportar una insuficiència respiratòria causada per una malaltia pulmonar crònica que patia.Per cert que Miguel Gila també va fer publicitat, va anunciar fulles d'afeitar i estufes.

Quan a nosaltres ens toqui emprendre el fatal i ineludible viatge, al trucar a les portes del cel preguntarem per ell i direm alló que Miguel Gila sempre feia servir quan preguntava per algú a través del seu telèfon: “¡Que se ponga!”.

La Música que es Feia en Català

Eurogrup – Pots sentir-me

Els Eurogrup que inicialment es deien Los Fènix, es van crear a finals de l’any 1966. La veritat és que nosaltres poc recordem ara del Eurogrup, però eren una bona banda que petava bé. Tots eren catalans llevat del bateria Juan Adriano Barras Rojo que va néixa a Madrid l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al costat de Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i Joan Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del seu primer disc i va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu segon treball, un single editat l'any 1968. Del primer disc, un EP editat l’any 1967 per Concentric, ja hem escoltat algun tema a El Temps Passa... i la música queda. Aquesta cançó, una versió del "Can you hear me?" de Lee Dorsey, composada per Allen Toussaint i que va ser adaptada per Pau Riba, es trobava com a cara B del segon i creiem que últim single de Eurogrup que van treure l’any 1968 a través del segell Concentric, amb “Jo et diré” a l’altre cara quie era de M. Rothe. Ara farem una mica de memoria. Los Fénix van decidir canviar-se de nom i llavors va sorgir Eurogrup. Actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores que estava al barri de Gràcia. El bateria Juan Adriano els va deixar per unir-se a Los NO que s'havien reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic Antoni Duran, i posteriorment es va crear Los Eurono i a continuació s'incorporaria a Los Pioners substituint el bateria que estava a la mili. Per cert, Juan Adriano actualment resideix a Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de Sant Climent i és membre de la Menorca Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup resideixen a les Balears.

Latin Combo – Johnny Guitar/Ponciana

Des d'un LP del Latin Combo titulat "Bailemos con el Latin Combo" i que va publicar Vergara l’any 1964, us portem aquestes dues cançons entrellaçades, el que ara s'anomena un meddley i que abans, quan érem massa incultes musicalment com per saber-ho, els dèiem pupurris. Els Latin Combo va ser una de les formacions amb millor base de la història de la música catalana, junt amb el Latin Quartet de Francesc Burrull. El Latin Combo trobavem l'extraordinari saxofonista Ricard Roda, al costat de Jorge Coll, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa que era el líder de la formació. Van gravar més de 20 EP's entre 1958 i 1967 abastant un munt d'estils molt variats, afegint-los els seus tocs jazzístics, sense oblidar que també van enregistrar uns quans LP’s. Ricard Roda va ser professor del Taller de Músics i va crearl'Orquestra Mirasol que van gravar un disc genial "Salsa catalana", gravat i mesclat els dies 20 i 21 de juny i 11 i 12 de juliol de 1974 a els estudis de EMI-Odeón a Barcelona, gràcies a Víctor Jou propietari de la sala Zeleste. A la Mirasol es trobaven Pedrito Díaz, percussionista, un sexagenari músic cubà amb una gran carrera, Miquel Lizandra a la bateria, Cèsar Vieira també percussió, al costat de Víctor Ammann que va crear el grup de jazz Blai Tritono, i el baixista Xabier Batlles, sense oblidar el propi Ricard Roda als saxos i flautes. El seu últim projecte va ser Roda de Saxos. Sabíem que tenia molts problemes de salut ja que va patir una trombosi cerebral feia once anys. Ricard Roda va morir el 15 de novembre de 2010, havia nascut l’any 1931. La cançó “Johnny Guitar” es trovaba a la banda sonora d’un clàsic del oest i "Ponciana" es un altre clàsic.

Elia Fleta & Tete Montoniu – Les Fulles Mortes

Elia era filla del gran tenor Miguel Fleta, va néixa a Madrid el 13 de febrer de 1928 i abans de llançar-se en aquest projecte jazzístic al costat del gran pianista Tete Montoliu, va formar amb la seva germana Paloma el duet Las Hermanas Fleta, gravant pop de l'època, quan no se sabia que allò era pop i se l'anomenava música lleugera, elles van treure el famos “Chacacha del tren”. Va ser Juan Carlos Calderon qui la va introduïr en el mon del jazz. Peer Wyboris li va presentar a Tete i al costat del Trio va debutar l’any 1965 al Bourbon Street de Madrid i posteriorment en el Jamboore de Barcelona arribant a gravar junts dos EP's. El Tete Montoliu Trio el formaven Erik Peter al contrabaix, Peer Wyboris a la bateria i Tete Montoliu al piano. L'any 1967 Ràdio Peninsular designá a l’Elia Fleta com "La millor cantant espanyola" de l'any. El 1974 va participar en el Festival de Jazz de Cardedeu al costat de figures de renom dins del jazz internacional com Johnny Griffin, Lou Bennett o el mateix Tete Montoliu. A partir de 1967 es va fer acompanyar pel trio de José Luis Valletta. “Les feuilles mortes”, títol original francés, va ser una composició de l’any 1945, amb lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma que va popularitzà el recordat Yves Montand i avui en dia es tot un standar del jazz.

Elia Fleta en directe, a sota cobertes de discos

Lleó Segarra – Sovint amics m’he preguntat

L'any 1965 el segell barceloní Concentric va publicar un EP de Lleó Segarra on destacava la cançó que estem escoltant ara a El Temps Passa... i la música queda i que és l'adaptació al català del tema "Je em suis souvent demandé" del cantant francès Richard Anthony. En aquest disc també es recollien "Qualsevol hora va bé" de Burt Bacharach, "No és res d'excepcional" que era una versió de l'èxit de Tom Jones i "Ets una cosa gran" que va ser composta i interpretada per Domenico Modugno. Les adaptacions de les lletres van estar a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. La veritat és que Lleó Segarra era un cantant del que avui anomenaríem pop, però amb cançons com aquesta, amb una lletra que ens parla de marginació i racisme, van pretendre apropar-lo als cantautors de la Nova Cançó, però ell estava lluny d'aquest camp, tot i que aquest tema hem de reconèixa que el broda. Lleó Segarra va gravar dos o tres EP's, un parell de singles i també gravaria en castellà, com a mínim un LP editat l'any 1969 i que es va titular "En la Costa Brava", amb una portada a base de noia mona lluint "cuerpo serrano", que ens sembla bastant cutre, la veritat...

Guillermina Motta – A un amic del Pais Basc

També Guillermina Motta, a la que verure en el disc nadalenc compartit a sobre, en aquest cas l'any 1968 va publicar aquest altre disc per al segell Concentric. La veritat és que ens agrada aquesta cançó i considerem que té una lletra molt interessant. Totes les cançons d'aquest EP van ser escrites per Guillermina Motta que a més de cantar va tocar la guitarra en la gravació, en què va estar acompanyada per un grup de bons músics d'estudi dirigits per Francesc Burrull que era el director artístic de Concentric. Els enregistraments es van fer en els Estudis Gema i el disseny de la portada del disc va ser de Pau Riba que la veritat és que tampoc podem dir que es lluís en excés. Les altres tres cançons eren “No té encara 14 anys”, “Història” i “Molt temps”. En els seus primers discs ella era molt reinvidicativa, però molt, encara que Guillermina Motta sempre va tenir aquell toc de desimboltura i alegria que la va caracteriçà en la seva vida professional i la va portar a gravar aquella mena d'himne del Barça, clar que el Rexach possiblement també va tenir alguna cosa que veure. O Serrat ja que un dia vem veure anunciat en portada d'una revista que ells dos estaven enrotllats, com es diu ara. Guillermina Motta va ser component d'Els Setze Jutges. La Guillermina Motta va néixa a Barcelona el 26 de febrer de l’any 1941. Per cert que la Motta també va treballar d’actriu, recordeu la incipient televisión que es feie des de Miramar, una seguna cadena, llavor anomenada UHF on podiem veure la serie “Les Guillermines del Rei Salomó”, avui en dia tot un clàsic.

I després d’escoltar a la Motta ara tornarem a la música del estat amb la recordada veu de Cecilia.

Cecilia – Amor de medianoche

L’any 1975, Televisió Espanyola va decidir que representés a Espanya en el Festival de la OTI i Cecilia va acceptar-ho a contracor, pressionada per la discogràfica ja que a ella no li agradaven els festivals, va cantar "Amor de medianoche" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, una cançó composada per ella i Juan Carlos Calderón i que va aconseguir el segon lloc. La veritat es que aquesta cançó està fora de temps per el programa, però ens la van demanar mitjançant un correu i tot i que Mario la volia puntxar a Un Toc de Rock, Quimet va dir que millor aquí i aquí està. Evangelina Sobredo Galanes va néixa a Madrid el 11 octubre 1948 i va començar com a cantant pop en els anys seixanta. Com el seu pare era diplomàtic de professió i va estar destinat a Gran Bretanya, Estats Units, Portugal i Jordània, ella va adquirir un bagatge musical molt ampli i variat. Joaquín Díaz la va posar en contacte amb Nacho Saenz de Tejada i Julio Seijas que formaven part del Nuestro Pequeño Mundo i La Compañía, respectivament, quan acabava de llicenciar-se en Dret. Junts van gravar un single l’any 1970 sota el nom d'Expresión, però no va tenir continuïtat. Fou descoberta quan feia cors per Los Canarios, per Tomás Muñoz, director de CBS que li va canviar el nom per Cecilia, pensant en la cançó de Simon & Garfunkel i allà va començar una brillant carrera truncada per la seva prematura mort en accident de circulació. "Un ramito de violetas" és la seva cançó més emblemàtica i va ser número 1 en vendes al gener de 1976, però no hem d'oblidar "Mi querida España" o "Dama, dama". Per cert que “Un ramito de violetas” va ser versionada amb molt d’èxit per Manzanita, amb un caire de rumbeta suau. Una nit i després d'un concert a la sala Nova Olimpia, de Vigo, la seva trasllada en cotxe amb els seus tres músics per tornar a Madrid. Cap a les 6 del matí a Pujols de Trasmonte, Zamora, van xocar contra una carreta de bous que circulava de nit i sense llums. Aquell 2 d’agost de 1976, el bateria Carles de la Iglesia i la cantant Cecilia van morir a l'acte. A Evangelina Sobredo Galanes li faltaven un parell de mesos per complir 28 anys.

Los Mustang – San Francisco

Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta i aixó us ho hem dit moltes vegades perque es una gran veritat. També van ser lúnica banda dels anys seixanta que va mantenir els mateixos components des de la seva creació fins que es van disoldre l’any 2000.  Los Mustang estaven integrats per Santi Carulla a la veu i Antonio Mier a la guitarra, tots dos havien tocat amb Los Sírex, junt a Marco Rossi també guitarra, Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en un single editat per EMI al 1967 i es una bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa oest. Es deie de veritable nom Philip Wallach Blondheimi va morir el 18 d’agost de l’any 2012, a Los Ángeles. La cançó originalmente es deie “San Francisco, be sure to wear some flowers in your hair”, pero la sabiesa popular va abreugar el nom sols a “San Francisco”. Per cert, a l’altre cara del single hi trobaven el “Molino al viento” que era de Little Tony.

Bruno Lomas – Lo equivocado

Havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixar i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps va començar ja en solitari, era l’any 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixa a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb la casa de discos, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record i del que us hem extret aquest tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va significar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor temerari, amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, va fer dues pel·lículas i va ser el primer soliste espanyol que va gravar un LP en directe.

Les dues pel·lícules fetes per Bruno Lomas

Los Brincos – Es para tí

La cançó "Es para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va posar a la venda l’any 1965. Ara i per tancar El Temps Passa... i la música queda d’avui us hem portat aquesta cançó que correspont a la primera época de Los Brincos, un grup completament pre-fabricat per a ser una “banda estrella” i la primera formació de Los Brincos van ser Fernando Arbex (batería y veus), Juan Pardo (guitarra y veus), Antonio Morales Junior (guitarra i veus) i Manolo González (baix i veus). Curiosament i tot que erem pitjors músics que els que els van substituir, avui en dia son la formació més recordada de Los Brincos. La idea de crear un grup de nois joves i macos que gravessin les seves cançons va ser de Luis Sartorius que havie sigut músic de Los Estudiantes i llavors era directiu d’una casa de discos i al primer que li van propossar ser membre de Los Brincos va ser a José Barranco que venia de Los Estudiantes i Los Pekenikes, però no va aceptar i va crear Los Flecos. La veritat es que sota la batuta de la productora Mariny Callejo, en els seus primers discos no tocaven ells, eran músics d’estudi.

Per avui tanquem El Temps Passa… i la música queda, però abans de fotre el camp, aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’aquesta setmana deu ser col·leccioniste de sabates. Es clar que no li fa la competencia a Imelda Marcos.

Toquem el dos, conclou el programa, però us quedeu amb bona companyia. la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música queda. Tanquem la paradeta, xiquets, xiquetes, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa