El nostre viatge musical d'avui
comptarà amb molta música, de fet només
hi haurà música perquè no tenim ni Parrafada ni Anuncis
dels Nostres Records. La singladura començarà
a les Illes Balears escoltant una cançó que
ens parla de
les excel·lències d'un Sant a ritme de
yenka. Trencarem la
nostra costum habitual i des de Bèlgica
ens arribarà la Hermana
Sonrisa que va
començar cantant a la glòria
de Déu i va
acabar criticant durament a l'Església a la qual
va abandonar i és
que la vida et dóna sorpreses, sorpreses
et dóna la vida
com deia Rubén
Blades. Acabarem El Temps
Passa... i la música queda d’avui, des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans
de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa a
França amb Charles Aznavour que ens parlarà d’ahir... quan erem joves. Quimet
(a la foto tocant els teclats amb el grup Gramola) i Mario...
Obrim la Paradeta
Los 4 de Asís – San Francisco yenka
Res podem dir-vos d'aquest
grup Los 4 de Asís, llevat que van sorgir en els
anys seixanta a l'illa
de Mallorca i van gravar un
parell d'EP 's
per al segell Discophon.
En totes les seves fotografies promocionals aquests quatre
nois apareixien vestits amb hàbits franciscans,
però de color blau
fosc. Aquest tema
en què la yenka es converteix en
objecte d'acostament al Sant,
com ells mateixos
diuen a la lletra,
es trobava en el
que van publicar l'any
1966, el seu segon EP i en ell destacava la versió del tema de
Bob Dylan "Blowing
in the wind
"que Los 4 de Asís titulen
en la seva adaptació “Solo el tiempo puede”, junt a “Por
ti confié” i “Más allá del mal”". Hem trobat algun
comentari sobre ells a internet dient que 
Los 4 de Asís volien catequitzar la
joventut a través de les seves cançons, totes elles amb missatges
moralitzants i de
pau. Escoltant els seus dos
discos hem de reconèixer que les lletres de Los
4 de Asís pretenien apropar la joventut al
Senyor del sobre àtic,
però la veritat és
que tal i com estan les coses en aquest món nostre,
entre violència, lluites
fratricides, problemes laborals i corrupció
política, potser hauríem
de plantejar-nos la necessitat
de grups així. Segons
hem pogut esbrinar,
encara que no confirmar, Los 4 de Ásis eren veritablement quatre
joves monjos franciscans,
alguns d'ells professors
de música de La Porciúncula, a s'Arenal, a Palma
i actuaven sovint
en aquesta escola.
Per cert, les
fotos de les portades dels seus dos discos, estan
realitzades en aquest col·legi.
Hermana Sonrisa – Dominique
Fa mesos escoltàvem al programa aquesta cançó en la versió que va realitzar
Gelu acompanyada per Los Mustang, doncs ara i seguint l'ona mística amb la qual
hem començats, arribem al democràtic acord, per votació de dos, de portar-vos
la versió original a càrrec de la Hermana
Sonrisa, també coneguda com Sor Sonrisa, de manera que anem a
sentar un precedent escoltant una cançó a càrrec d'un intèrpret de l'altra
banda les nostres fronteres cantant en el seu idioma, en aquest cas és el
francès. ës que som així de transgressors i gamberros. La Hermana Sonrisa es
deia en realitat Jeanne-Paule Marie Deckers però quan va prendre els hàbits va
passar a dirse Germana Luc-Gabrie, encara que posteriorment i a causa d'aquesta
cançó que va escriure l’any 1963, la més famosa de les moltes que va gravar,
seria coneguda 
ja com Hermana Sonrisa. Era belga i va néixer el 17 d'octubre de
1933 a Brussel·les,
va morir el 29 de març de 1985. Era religiosa de l'orde dominicà i tots els
beneficis que va obtenir per les vendes dels seus discos i pels drets de les
seves cançons van ser cedits a l'ordre que fins i tot posseïa els drets sobre
el seu nom artístic. És clar que al final la cosa no va acabar bé i l’any 1966,
convençuda de la seva falta de vocació i considerant la vida al convent com
anacrònica, va abandonar l'ordre dels dominics sense que ells li proveeixin
viàtic algun. Utilitzant el nom artístic de Luc Dominique, en no poder
utilitzar el que la va fer famosa, va gravar a partir de llavors temes com
"La Pilule
d'or" que era una oda a favor de la píndola anticonceptiva i va escriure
en aquesta època temes més aviat controvertits en els què qüestionava els
comportaments de les mares, dels homes als quals considerava violents i
dominadors (de fet ella era lesbiana), de l'església catòlica i també el conservadorisme. A la seva
infanteça va patir maltractament. L'Església se sentia molt escandalitzada pel
seu comportament ja que a més a més vivia en pecat amb la seva companya sentimental Annie
Pescher. El fisc li va reclamar els seus ingressos com Germana Sonrisa, però
els diners s’els havia quedat l'ordre i la 
discogràfica Philips, però els
jutges van fallar condemnant-la a pagar-los, tot i que ella no havia vist ni un
duro. L'ordre la va ajudar en part, aixó si, obligant-la a signar un document en el qual
reconeixia que no se li devia rés de rés i la bondat de l'ordre, però la casa
de discos es va negar totalment. Jeanne i la seva parella Annie que era
terapeuta a l'escola de nens autistes que les dues regien, es van sumir en una
profunda depressió, que l'alcohol i els medicaments van agreujar. Es van
suïcidar juntes el 29 de març de 1985, sense saber que la Societat Belga
d'Autors, Compositors i Editors havia recollit per elles en una col·lecta
571.658 francs belgues, una quantitat una mica superior al deute amb el fisc.
Sobre la vida de Sor Sonrisa es va realitzar una pel·lícula protagonitzada per
Debbie Reynolds i que es va titular “Dominique”. 
Tomba de Sor Sonrisa i la seva companya
Rosalia – Chica Ye yé
un single editat per el segell Zafiro, amb "Muñeca de cera" a l'altre cara, del qual es van arribar a vendre més de
300.000 còpies, xifra aclaparadora si es té en compte que segons estudis
estadístics de l'època, a Espanya existien oficialment declarats en aquells moments tres-cents mil
tocadiscs, el que significa que es va vendre una mitjana d’un disc per aparell.
Val a dir que Conchita Velasco
tot i que va comptar amb l'avantatge de la pel·lícula “Historias de la
televisión”, no va arrivar ni de lluny a aquestes xifres. Entre 1969 i 1973 va
transcórrer l'etapa de Rosalía en
el segell Belter, un paréntesis d'inferior èxit a l'anterior. L’any 1976 Rosalía va decidir retirar-se. 
Torrebruno – La suegra Ye yé
Torrebruno era
un tap de basa, un cantant italià molt menut de mida que va venir a Espanya per
participar en els festivals habituals en l'època i va començar a gravar pop en
castellà quedan-se ja definitivament aquí al pais. Torrebruno es deia en realitat Rocco "Walter"
Torrebruno Orgini, però tothom
el coneixia només com Torrebruno.
Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixer a Roma el 28 d'agost de
1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de
cor. Es va establir a Espanya l’any 1958 i ja en els 70 es va especialitzar en el
rol de presentador de televisió, bàsicament de programes per a la mainada.
Aquest tema que sona ara a El Temps
Passa… i la música queda, és de la seva etapa melòdica i es trobava en
un EP publicat l’any 1966 per el segell Belter que a més a més contenia
"Aline", "En casa de Irene" i "Un mundo de
mentira". La veritat es que molt criticà a les sogres i resulta que Torrebruno
en té una d’ideal de sogra i
ara escoltem la cançó a El Temps Passa... i la música queda.
Kinita – El yo-yo ye-yé
Kinita
va ser una de les noies Ye-Yé dels 60 i va sorgir a Madrid. Possiblement fos la
parella del Quinito, aquell
ninot que anunciava la Quina San Climente i que donava "unes ganes de comerrrrr"
o no i que als nenes de l’època ens permitía agafar unes trompes d’órdago. Això
és broma, però Kinita amb la
seva veu i la seva desimboltura van fer que els seus discos funcionessin bé,
però com sol passar amb les veus femenines, la seva carrera va ser efímera. Els seus pentinats cardats en excés li van
valer el sobrenom de La
Princesa de la Laca, segons hem llegit per internet.
Aquest tema es trobava en el seu primer EP editat per Philips l’any
1965. En total va publicar 5
EP's, l’ultim al 1969, tots amb el mateix segell i l'últim l'any 1969. Aquesta
cançó formava part d'aquell últim disc, un single editat l’any 1969 amb aquesta
cançó que formava part d’una campanya promocional de la Fanta que regalava Yo-Yos,
un estris per la distracció de molts que val a dir ha durant molt més en quan a popularitat que la Kinita, per cert que la noia a la cançó ens
explica alguns del moviments del joc. A l’altre cara i trobavem “Bum ban ban ban” que
era una versió de Lulu i amb ella va anar la britànica a Eurovisió guanyan junt
a Salomé i dues més. Aquell va ser un festival molt atípic.
Sonia – En mi nube
Aquesta cançó
és una versió molt
curiosa que aquesta noia Ye Yé
que estem convençuts
era catalana, va realitzar del “Get Off of My Cloud”, un tema dels Rolling Stones, allunyat del seu estil habitual, però que ella fa seu.
En aquest EP, editat
per Belter l’any 1966 i l’últim que la xiqueta va publicar també s'incloïen "El
final de la calle", "1,2,3
..." i "Concierto
para enamorados. En total Sonia va
gravar sis EP’s. Per descomptat i
posats a triar, ens
quedem amb el
"Aquí en mi nube" dels Lone Star. Poc us
podem dir de Sonia, tret de que
es deia en realitat Pilarín Espí, ja que
tot just la recordem i poc mes, suposem pel fet que va tenir una carrera avui
oblidada, si bé va treure uns quans EP's i en alguns dèlls compta amb els Latin Quartet, el grup de Francesc Burrull acompanyant-la i fent
les veus i això són paraules majors. Es clar que nosaltres creiem que en aquest
d’ara no hi sont la gent del Mestre
Burrull. Als once anys Sonia va
guanyar el primer premi en un concurs anomenat “Puente a la Fama”
i quan tenia dotze va obtindre el primer lloc en un Certamen Benéfic. També fou
guardonada amb el primer premi en un Festival
de Canciones celebrat a La
Garriga. Sonia que com us deiem era una Noia
Ie Ie i va participar en uns quans festivals, a la foto veureu una
actuació al de Playa de Palma. Com Quimet es un
enamorat de la bona 
música i hem parlat dels Latin Quartet, ja s’ha posat
“L’esmoking i la pajarita” i vol recordar a aquest gran músics. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra) que de fet era el líder del grup, Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Anteriorment, a
l'any 1954, van ser Tete Montoliu,
Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja
havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien
gravat un disc, el primer de Tete
Montoliu. L’any 1976, el Latin
Quartet el formaven Agapit
Torrent, juntament amb Jaume
Cristau, Lluís Brugués, Julián Martín i altres músics sota el
pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al Latin
Quartet, Torrent va
formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que ens va deixar fa un
parell d’anys i Jordi Coll. Però
van haver-hi molts més músics. De fet els dos grups sempre van estar vinculats.
Bruno Lomas – Eres mi chica soñada
La
canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops a tot el mon. Eren una de les millors bandes de soul vocal
nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us
hem preparat aquesta altra cançó que es trobava en el mateix EP, un dels
millors de Bruno Lomas i que es va publicar a principis de l’any 1967 i que va
ser escrita per ell mateix. en el disc també es van incloure "Nadie como
tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno
Lomas va néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80
el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se
la seva retirada i Bruno Lomas
va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va
voler tornar pels seus fueros. Va marxar cap a Madrid i va signar contracte amb
la casa de 
discos, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i
prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un
any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de
trànsit prop de la Pobla
de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol
"Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record i del que us hem
extret aquest tema que escoltem a El
Temps Passa... i la música queda. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar
cançons a la Guàrdia
Civil i aixó li va ocasionar algun problema i va arribar a
rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li
agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si.
Això li va passar factura a Bruno Lomas
i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la
nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, va fer dues
pel·lículas.
La
Música que és Feia en Català
Jaume Arnella – La Dama de Reus
En aquest tema que ens porta Jaume Arnella a El Temps Passa ... i la música queda, un romanç, ens parla de la història d'una Dama de Reus que l'any 1714 es va veure obligada per salvar la vida del seu marit, presoner del Capitel·lo, cap de les tropes d'ocupació, a anar-se'n al llit amb ell. És clar que el malvat no compleix la seva paraula i quan es fa de dia el marit és penjat. La Dama se'n va i un temps després renta el seu honor matant el Capitel·lo d'una gavinetada. Tot un drama en el qual el cantautor Jaume Arnella, líder del Grup de Folk il·lustra la seva història amb un Auca on aparentment està mostrant les imatges de la història que canta. La veritat és que hem dit "ens parla" i podríem dir que és pràcticament cert ja que en aquest tema no té cap acompanyament musical, només la seva veu. Jaume Arnella i París va néixer a Barcelona l’any 1943. Val
a dir que a Catalunya va sorgir imparable la Nova Cançó amb dos
grups significatius, d'una banda Els Setze Jutges i de l'altra el Grup de Folk,
una agrupació de cantautors, grups i també showmen que van trencar amb el seu
aire festiu i alegre la rigorosa serietat que pretenien oferir Els Jutges. El
Grup de 
Folk va organitzar molts festivals arran de Catalunya, entre els quals
destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella de Barcelona que va convocar més de
9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968. Quimet recorda
aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3 com la més destacable de
totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria
del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de
Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que sembla ser
que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet
que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi
Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep
Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre otros. Avui podriem dir que
el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa surgir
la Ona Leietana
i l’actual rock en catalán.
Font Sellabona – El Cavaller Godia
Josep Font
Sellabona, un cantautor nascut a Collsuspina, a la comarca d’Osona,
l’any 1928 i que va morir a Vic el 1 de juliol de l’any 2010, fou conegut
popularment com El Trobador de Catalunya i va ésser un dels pioners
de la Cançó en
català ja que ell va començà a interpretar temes en la nostra llengua ja a
mitjans dels anys cinquanta, al programa de ràdio “Sintonía” conduït per Joaquín
Soler Serrano, tot i que no va enregistrà el seu primer disc fins l’any
1961. En total Font Sellbona va gravar tres EP’s, si bé val a dir que les
seves cançons tot i parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montrava una
Catalunya molt romàntica i conservadora sense massas reivindicacions socials.
Aquesta canço es trobava al seu segon disc, editat l’any 1963 i on va incloure
també "Maria Roser", "El modernitzat" i "Un cel més
blau". Cal destacar que Font Sellabona també era pintor professional,
especialitat a la que va dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu
estudi obert al públic a la
Vila Vella de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un
estil convencional derivat de l'impressionisme.
Font Sellabona al seu estudi de Tossa de Mar
Fernando Orteu y su Orquesta – Mientras el tiempo
pasa
Aquest tema obria un LP de l'extraordinari guitarrista català Fernando Orteu que va gravar al capdavant de la seva orquestra i titulat "Baile con los grandes éxitos de
la música de boite", amb arranjaments musicals a càrrec del mestre Lleó Borrell que també va ser el productor i el va acompanyar al piano. Aquest disc recull tot un seguit de clàssics a ritme de jazz, aquest tema és el més popular de la pel·lícula "Casablanca", aquell del "torna-la a tocar Sam" L'Orquestra de Fernando Orteu en aquest enregistrament està integrada per Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastián Albalat (solovox, una espècie de primitiu sintetitzador), Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués (saxo), Ricard Roda (saxo), Enrique Folgueras (saxo), José Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Juan Antonio Calvet (bateria). Tant al capdavant de
la Orquestra com amb el seu Conjunt o en solitari, Fernando Orteu va ser un dels guitarristes de sessió barcelonins més valorats en els seixanta, al costat de Manuel Cubedo, i va 
acompanyar en gravacions i gires a gent com el Dúo Rúbam, Kurt Savoy, María Cofán, Pilar Morales, Los Campantes, Benito Lertxundi, etc. a més de tenir una abundant quantitat de discos gravats per ell, en formació orquestra o conjunt. Per cert, l'any 2000 va publicar un àlbum titulat "The Music That I Love" molt interessant i recomanable. Orteu va ser un dels pioners en utilitzar la guitarra elèctrica al país i en els seus inicis va formar part de l'orquestra del suís Luc Hoffmann, on curiosament tocava la trompeta. 
Latin Combo – Summertime
Ja que hem comentat que a l'orquestra de Fernando Orteu i en l'enregistrament anterior havia participat Ricard Roda, escoltarem ara el mestre que amb el seu grup els Latin Combo, ens porten aquesta versió del clàssic de Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest tema en l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar
Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume
Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit abans. Així mateix Francesc Burrull 
que militava en
aquests últims, va ser component dels
Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests músics van
beure de les fonts del jazz i Ricard
Roda, nascut l'any 1931
a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la
història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels
millors discos de l'Ona Laietana i un dels
primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys
residia a la Seu
d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves
gravacions i gires, llavors dit “bolos”..jpg)
Ara tornarem a la música espanyola, però sense deixar
les terres de Catalunya.
Los Catinos – Procuro olvidarte
Los Catinos dins de la seva àmplia discografia pràcticament tota la seva
totalitat versions, van gravar aquest extraordinari tema escrit per Manuel
Alejandro i signada
per ell i Ana Magdalena que és
el pseudònim amb el qual escriu lletres Purificación
Casas, segona dona de Manuel
Alejandro, per encàrrec del cantautor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga que havia patit una crisi amorosa i en trobar-se massa involucrat no es va veure capaç d'escriure la cançó que tenia al pensament. Los Catinos van incloure aquesta cançó en un àlbum titulat "Canciones
románticas" que van publicar ja l’any 1991 arran de la seva tornada als escenaris, peró també es va incloure amb un "Grandes éxitos". Tots
els components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que
es va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el
primer grup català que van actuar a Madrid al costat dels també catalans Los
Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat
Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los
Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los
Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 
1962 passen ja a ser Los
Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant),
José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït
més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista),
Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que
tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al
primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es
celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los
Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos Negros i Los Blue Stars.
Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas,
els millors grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24
discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la
moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia
quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els
seus èxits.
Juan y Junior – Lo que el viento se llevó
El single amb aquest tema va ser l'últim que van
publicar Juan y Junior abans de
separar-se, es va editar el 1969
a través de Novola-Zafiro, amb "Tus ojos" a
l'altra cara. Només sis singles van gravar Juan y Junior que van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va
ser el seu major èxit, una composició de
Juan Pardo i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia
un gravat cedit per Pablo Picasso.
El duet eren Juan Pardo Suárez,
nascut el 1942 a
Palma de Mallorca i d'origen gallec i Antonio
Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943.
Funcionaren de 1966 fins 1969 i després cadascun va emprendre la seva carrera en
solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja que Júnior després
de casar-se amb Rocío Durcal va
gravar uns quans discos, pero poc a poc va anar deixant de cantar per a
centrar-se en la carrera de la seva dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit 
veritablement
significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que
Juan Pardo va corregir una
gravació sense estar Júnior present
i va canviar la veu d'ell per la seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en
solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de Los Brincos també van sorgir
problemes de lideratge i Juan Pardo
i Júnior van voler fer una mena
de cop d'estat que els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup. És
va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus companys. La presentació
oficial com Juan y Junior va
tindre lloc el 29 de març de 1967
a una discoteca de Madrid. Junts van fer una sola
pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de Pedro
Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van
vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la protagonista femenina la cantant Ivana i també van sortir Fórmula
V i Los Ángeles, es deia
“45 Revoluciones por minuto”.
Los Beta Quartet – Larga calle
El grup mallorquí Los Beta Quartet
van gravar l'any 1965 aquesta versió en castellà
del "La Lunga strada"
del grup italià I
Soliti Quattro que
va popularitzar Peppino di Capri, en
un EP editat per
EMI-Regal i en el qual es van incloure "El cochecito" composada per Los Brincos per
Marisol, "Tu eres bonita" i "Aquel
amor". Per cert
que a la portada que veureu aquí al blog, tornen
a mostrar-se molt més andalusos que de
les Balears, amb “vaquilla” inclosa. Los Beta Quartet eren de Mallorca i
van ser un d'aquests grups que amb el temps van variar el seu nom i a partir de
1967 van passar a ser només Los Beta.
Una curiositat és que tot i dir-se Los
Beta Quartet, ells eren cinc, com veureu als seus discos. Van gaudir de
certa popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions, però en la
seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el
segon lloc al Festival de Mallorca,
defensan-la amb Karina i que ere una
composició de Alberto Cortez.
Inicialment Los Beta Quartet van ser Miguel Moreno
com a cantant, Francisco Balaguer
en els teclats, Jaume Palau a la
bateria, Leopoldo González al
baix i Juan Bauza que
tocava la guitarra. Més tard per Los
Beta van passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los
Pekenikes. El líder del 
grup, Xisco
Balaguer creiem que encara està en actiu, si més no ho estava l’any
2007, actuant en solitari. Van gravar amb el segell Emi-Regal, però també ho
van fer per a Philips, Moviplay i Sonoplay. En total van arribar a gravar 5
EP's i 10 singles. EMI va reeditar els seus discos en un CD interessant com a
document sonor històric. Funcionaren fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Los Beta van ser al costat dels Javaloyas, els grups líders de la
moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la plaça Gomila, en el
Terreno, propietat del marit d'una de les Germanes Serrano. 
Los Mustang – El sol no brillará nunca más
Los Mustang son els nostres grans versioners i en aquesta ocasió ens porten un tema que va ser èxit l’any 1966 amb les veus del tercet
nord-americà The Walker Brothers “The
Sun Ain't Gonna Shine Anymore”, però que ja havia estat èxit anteriorment
amb el cantant Frankie Valli. Els Mustang, el
nostre grup versioné per excel·lencia eren Santi
Carulla (cantant), Marco Rossi
(guitarra solista), Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro
(baix) i Tony Mier (bateria) i
van mantenir aquesta formació fins que el grup es va desfer l’any 2000, van ser
el únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente
per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de 
Col·leccionisme que organitzava Mario
a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els
hi van retre un homenatge. Per cert que Santi Carulla i Tony Mier
havien estat components dels Sírex en
els seus principis. Un
altre dada interesant: Marco Rossi
va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo i va ser també el compositor de les poques
cançons que van gravar el grup i no eren versions, entre elles hi ha que
destacar “Mustang, Reino perdido del Himalaya”. Ens hem asabentat de que l’any
passat la dona de Marco Rossi va
morir. La veritat es que 2012
ha sortit molt car.
Charles Aznavour – Ayer aún (Ayer cuando era joven)
I arribem a la fi del programa d'avui de El Temps Passa...
i la música queda escoltant a Charles
Aznavour, aquest gran de la cançó francesa, nascut a París, encara que
d'origen armeni, el 22 de maig de 1924, i de veritable nom Shahnourh Varinag Aznavourian. Aquest
tema és una de les seves bones cançons, carregades de romanticisme. I si bé va
ser un dels gran èxits del cantant nort-americà Andy Williams interpretada en angles, nosaltres creiem que era una
composició del mateix Charles Aznavour.
D'aquesta cançó van fer una gran versió el grupo barceloní Los Catinos, ara bé, ells li van dir
"Ayer cuando era joven". La veritat es que en diverses ocasions hem
acabat El Temps Passa… i la música
queda, desde la xarxa de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i aquelles emissores que emeten el programa,
escoltant a aquest home menut, però és que es tracte d’un dels grans de la
música francesa que ha cantant i molt en castellà i reconeguem que per acabar o començar, Charles Aznavour sempre
queda bé.
Tanquem El Temps Passa… i la música queda per aquesta
setmana, però abans aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’avui aprofita quansevol oportunitat per retocar-se el maquillatge.
Toquem el dos, a’acaba per ara el programa, però us
deixem amb companyia. de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps
Passa... i la música queda. Baixem la paradeta i sols ens queda dir-vos alló de
“Porteu-se bé”.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario