El Temps Passa Programa 28-02-2013

Ja us vam dir, creiem que va ser al programa de la passada setmana o pot ser l'altre, que havíem rebut un parell de correus demanant-nos que puntxesim unes cobles de Luis Lucena i Juanito Valderrama. Avui les escoltarem, però això si, serà dins de La Parrafada i parlarem i recordarem aquells "Discos Sol·licitats", uns programes molt populars a la ràdio dels cinquanta i seixanta que omplien moltes tardes dels espanyolets del carrer i també aquells missatges d'amor i esperança entre familiars en moltes ocasions allunyats milers de quilòmetres uns dels altres i és que "necessitat obliga", el treball estava a l'estranger i la gent es buscava les garrofes com fos. Per tant i des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa Quimet Curull i Mario Prades

Obrim la paradeta

Los Ángeles – Abre tu ventana

Obrim El Temps Passa... i la música queda escoltant al grup que Quimet considera posseïen els millors jocs de veus de l'època i a més ell afirma sempre que quan a la segona part d'una actuació Los Ángeles interpretaven peces dels Beatles, eren els que millor ho feien en aquells anys. Aquesta cançó es trobava en un single publicat per Hispavox l'any 1971 amb "Oye niña" en l'altra cara. Es tracta d'una cançó alegre que encara que poc aporta a la música de Los Ángeles és escoltable. És clar que 1972, l'any següent, va ser gairebé sabàtic per a Los Angeles, va marxar Agustín Rodríguez i van incorporar-se al guitarra José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román. El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que li van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero va resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria. Mario i el seu grup havia estat teloner de Los Ángeles en una actuació al Casino de Manlleu i van tenir veritables problemes amb ells que van utilitzar una part de l'equip de Mario, però posteriorment no van complir la seva part del tracte acordat entre ambdós grups i el propietari de la sala que ho va compensar pagant més a Mario i la seva gent. Però ell sempre ha seguit opinant que personalment eren uns impresentables.

Smash – El Garrotín

Smash van ser els autèntics creadors del rock andalús, un estil que es va consolidar amb Triana, però ells es dedicaven a fer rock progressiu, pesat, dur, amb canya i gairebé sempre van cantar en anglès, però les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens trobem amb "El Garrotín" sonant en emissores de ràdio-fórmula que abans no haguessin programat a Smash ni per equivocació. Van començar a Sevilla i Smash va ser una idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més tard gravaría en solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel. Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El Garrotín" és ja de 1971 amb "Tangos de Ketama" a la cara B. Gualberto García va deixà el grup ja que no estava conforme amb aquesta gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil. Gualberto era un purista i no és deixava manipular.

Los Sprinters – ¡Que tiempo tan feliz!

La cantant britànica Mary Hopkins va ser el descobriment i la primera producció de Paul McCartney per al segell Apple, propietat de The Beatles. "Those were the days" va ser el seu primer tema i l'únic que actualment es recorda d'aquesta cantant de pop-folk amb un aspecte acriaturat i fràgil. A El Temps Passa... i la música queda us portem una bona versió a càrrec del grup Los Sprinters que eren del Ferrol i als que no confonguem amb The Sprinters, una banda britànica. Los Sprinters es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez, conegut com "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc en 1966. Els gallecs es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir l'any 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en la pel·lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l'any 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 Miquel Varela moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó que estem escoltant es trovaba a un single on la cara B era “La Habitación Blanca”, una versión del supergrup britànic Cream i que va publicar el segell Fontana l'any1968.

La Parrafada

Avui volem començar la nostra Parrafada, a El Temps Passa... i la música queda, recordant aquells programes de ràdio que es van popularitzar a partir dels anys 50 i que es centraven en cançons dedicades, els anomenats "Discos Solicitados". Una de les emissores més importants en aquest segment de programes va ser Radio Intercontinental de Madrid que començava els seus programes així...

Radio Intercontinental de Madrid – Peticiones del Oyente

Estaven enfocats inicialment en cançons i sobretot "missatges" dedicats a familiars i amics que es trobaven treballant a l'estranger o exiliats que això ancara era pitjor. Cal recordar que la necessitat va portar en la postguerra a més de tres milions de persones a deixar Espanya. Per soposat tots aquests missatges que acompanyaven aquelles cançons demanades, passaben la censura corresponen, per si d’acas. Els destinataris eren casi sempre els nostres emigrants, deixant la seva suor en terra extranya a canvi dels diners tan necessaris en l'Espanya de la postguerra. Elque sortien del país per anar a terres estrangeres, però marxaven amb contractes de treball, lloc de residència i tot coordinat. Això si, amb l'espasa de Democles sempre sobre els seus caps ja que si el seu comportament no era l'adequat o no es treballava com s'esperava, eren retornants de nou a terres espanyoles. Gent que treballaven moltes vegades jornades dobles, pagades com dobles, aixó si, i no es prenien ni un cafè fora de la Casa d'Espanya a la qual acudian, ja que es tractava d'obtenir tots els diners possible per tal de poder tornar a casa amb la família. Encara que molts van ser els que al final van agafar a la família i se la van emportar a Alemanya, França, Suïssa, Bèlgica i algun país europeu, per instal·lar-se tots allí. Per això quan actualment escoltem comentaris sobre els emigrants que acudeixen a les nostres costes en pasteres i es diu allò de "Pobrets, ja no ens recordem de quan nosaltres havíem d'anar a treballar a l'estranger...". Aixó és una veritat, tot i que també és mentida. És veritat que no ens en recordem i també és mentida, perquè si ens recordéssim veuriem que no hi ha cap semblança entre aquella emigració espanyola a l'estranger i la que estem rebent nosaltres des de fa uns anys, la veritat es que cada vegada menys. Entre moltes altres coses perquè nosaltres anàvem amb la clara idea de poder tornar a casa i aquesta nova emigració ve amb la idea de quedar-se, cosa que no ens sembla malament, la gent ha de buscar-se la vida, però la pregunta seria: Hi ha feina per a tots, per als d'aquí i per als d'allà? Aaaaaaaaah!

Luis Lucena – Hermano

Aquesta cançó que ens porta Luis Lucena és tot un drama propi per al guió d'un culebró, el germà, adoptat per la caritat dels pares, s'enrotlla amb la dona del nostre protagonista i se l'emporta, omplint de dolor el cor del que es queda. Podria consolar-se una mica pensant que pitjor hauria estat que no es l'hagués endut i ella després d'enganyar-lo i decorarli el cap, s'haguera quedat. Va ser una de les cançons més populars de Luis Lucena i una de les clàssiques en aquells programes de Discos Sol· licitats. Luis Lisart Tamarit, veritable nom de Luis Lucena, va néixer el 26 de juny de 1932 a València. Entre els seus grans èxits cal destacar "Borracho", "Españolear" o "Mi Mañica" que al costat de "Hermano" que escoltem ara formen part de la història de la ràdio espanyola de la postguerra.

Mario Prades amb Luis Lucena

Tornem als programes de Discos Solicitados, val a dir que la música reina era La Cobla Espanyola, artistes com Raquel Meller, Estrellita Castro, Carmen Morell y Pepe Blanco, Juanito Valderrama, Lola Flores, Antonio Molina, Miguel de Molina, Conchita Piquer, Juanita Reina, Marifé de Triana, Luis Lucena, Rafael Farina, etc. fins i tot Manolo Escobar o Conchita Bautista, sense oblidar a grans compositors com Quintero, León i Quiroga.

Juanito Valderrama – El emigrante

Una altra cançó històrica d'aquells anys asseguts al voltant del aparell de ràdio va ser aquesta que escoltem ara, gravada l'any 1959 i que reflecteix l'esperit d'aquella necessitat que obligava a agafar les maletes de cartró lligades en moltes ocasions amb cordes i emprendre el salt a l'estranger. Joan Valderrama Blanca, conegut artísticament com Juanito Valderrama va néixer el 24 de maig de 1916 a Torre del Campo, Jaén i va morir a causa d'una aturada cardíaca un 12 de abril de 2004 a Espartinas, Sevilla. Hem d'aclarir que si bé va triomfar plenament amb cobles com aquesta, ell era un cantant de flamenc que a més va treballar i molt en el cinema, fent de Juanito Valderrama que quedi clar i en moltes ocasions va gravar amb Dolors Abril, amb la qual va formar parella artística durant dècades.

També el cuplet amb Lilian de Celis (a la foto) i Sara Montiel va tindre el seu protagonisme. A poc a poc el bolero i la cançó amb arrel sud-americana va ocupar la seva parceleta i el pop... Ah! Al pop que llavors es deia "música moderna" o “música ligera” li va costar molt ser pres en compte. Tornan a la música, per descomptat i ates els missatges tot s'entén fàcilment ja que molts d'aquells tabajadors sabien d'esdeveniments que succeïen a casa gràcies a aquests programes. L'esposa li deia que havia estat pare o que el seu nen havia sigut batejat, altres que la nena va fer la comunió o que la germana es casava i en massa casos, el molt que la persona que s'havia quedat aquí, enyorava la presència d'aquell que estava en terres estranyes. Per sentir-se més acostats al terruño, es reunian en les moltes Cases d'Espanya que el règim va fer proliferar per aquelles terres tan allunyades de les nostres, entre altres coses per escoltar la ràdio españyola i compartir records de casa.

Unión Rádio Madrid – Discos Solicitados

Tancarem la nostra Parrafada d’avui escoltan a las Hermanas Serrano que van ser de les modernetes de la época en quan als programes de Discos Solicitados que cal recordar, les cançons es demanaven mitjançan cartas adresades a l’emissora.

“Para Pedro que está trabajando en Burdeos, de su esposa Manuela y sus hijos que lo recuerdan, añoran  y quisieran que estuviera con ellos para poder abrazarlo y…”

Las Hermanas Serrano – Patricia

Les Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a l’Espanya de la posguerra. Gracies sobre tot a participar en festivals i aparicions en directe a les emissores de ràdio de l’época. Les cançons de Las Hermanas Serrano eren de les “modernetes” que van sonar i molt, als programes de discos sol·licitats. Les dues noies es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela, al blog us posem una foto d’aquell esdeveniment. També l’any 1958 Las Hermanas Serrano van ser les primeres que van gravar un disc de música moderna en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquell EP eren "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" i "Besa'm tres vegades", tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del gran crooner nacional, José Guardiola. Aquest tema, una composició del genial Pérez Prado, es trobava en el seu primer EP, publicat per La Voz de su Amo l’any 1958, on també trobaven “Gondolier” i “Casanova”, en aquestes tres cançons les Germanes Serrano tenen acompañament d’orquestra, pero a la quarta “La canción de Joey” les acompanyan el Latin Combo. Les Germanes Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. De fet la carrera de Les Germanes Serrano va ser sempre en castellà. Josefina i Amparo Serrano, les Germanes Serrano, eren conegudes com “Les Veus de Cristall” i van començar cantant per separat fins que a instàncies de la seva mare van decidir crear un duet. Així la bona dona no patia tant quan sortien de bolos i tenia a les seves nenes juntetes. L'any 1964 van crear el grup Seison Show al costat de tres músics masculins i la cantant italiana Nella Colombo, una altra habitual artista de festivals. Van estar en actiu fins a finals de 1965. Quan van deixà la música, una d’ellas, ara no recordem quina, s’havia casat amb el propietari de la sala Toltec, al Terreno de Palma de Mallorca.

I amb les Germanes Serrano tanquem la nostra Parrafada d’avui en la que hem recordat aquells programes de Discos Solicitados.

La Música que es Feia en Català

Núria Feliu – El vestir d’en Pascual

La passada setmana i escoltant a Font Sellabona vam comentar que l'arranjament musical de la cançó "El Caballer Godia" ens recordava "El vestir d'en Pascual" per confirmar-ho aquí teniu a Núria Feliu amb aquest cuplet del fons popular musical català i que l'any 1963 ja havia recuperat Mary Santpere. La lletra va ser escrita per Joan Misterio i la música era de Joan Viladomat. Es va convertir en tot un clàssic en el repertori de la Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana. També la van gravar Guillermina Motta en el seu disc "Remena nena" i Salomé en un single de 1971. Núria Feliu la va incloure en el seu àlbum "El cuplet a Barcelona" de 1970 i posteriorment en el "Cuplets Tradicionals Catalans" de 1974. Una de les primeres versions destacables de la cançó és la que va realitzar l'Orquestra Odeon Jazz en els anys 20, sense oblidar la de la cupletista Pilar Alonso (Maó, Menorca, 15 de febrer de 1897 - Madrid, 27 de maig de 1980) que va ser una de les primeres a gravar-la. També Linda Vera, una de les artistes d'El Molino, la va gravar l'any 1957. Val a dir que al seu barri de Sants que també és el de Mario, l'han fet a la Núria Feliu una geganta amb el seu aspecte, encara que molt més gran, d'alçada es clar.

Lluis Llach – A cara o creu

Quan parlem de Lluís Llach, el Noi de Verges, automàticament surt a la llum el caràcter reivindicatiu de les seves cançons i quan es parla dels seus inicis sorgeix "L'Estaca". Nosaltres, transgressors i gamberros malgrat la nostra edat, o potser a causa d'ella, volem recordar una faceta avui pràcticament oblidada de Lluís Llach (Girona, 7 de maig de 1948), la festivalera. Igual que va succeir amb Raimon, la seva discogràfica el va obligar a participar en una de les edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que és celebrava anualment a Barcelona i que mai es va dir Festival Internacional de Barcelona ja que des de Madrid la dictadura ens ho va prohibir. Lluís Llach va defensar aquesta cançó en català i com era habitual en els festivals de l'època, eren dos a defensar-la, per separat clar, per tant també la va cantar Dolors Lafitte, era l'any 1968 i va ser l'últim festival que es va celebrar, no perquè hagués participat Lluís Llach, no sigueu dolents, la culpa la va tenir Massiel en guanyar Eurovisió, ja us ho explicarem un altre dia amb tot luxe de detalls. "A cara o creu" havia estat escrita per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell i volem deixar constància com comprobareu escoltant-la a El Temps Passa... i la música queda, no te rés de reivindicativa. De fet la va publicar com a cara B d'un single amb "Cal que neixin flors a cada instant". Ara no recordem en quina posició van quedar Dolors Lafitte i Lluis Llach (tot dos a la foto i Llach sense gorra), però creiem que no van guanyar.

Jordi Pérez & Orquesta de José Solà – De primer la nit fou negre

Aquest disc és de 1967 i l'EP el va publicar Columbia amb el títol "Com neix una cançó a L'Ovella Negra". Va ser una col·laboració entre el propietari del pub, el guitarrista Jordi Pérez (que havie tocat amb Tete Montoliu) i el Mestre Solà. És una peça plena de tocs jazzístics on es nota la mà de Josep Solà, un home que va escriure i gravar un grapat de bandas sonores, va acompanyar a molts cantants en gravacions i te una interesant discografia. Jordi Pérez va ser un gran guitarrista de jazz que va tocar als anys 50 en un grup que es deia El Lirio Campestre. Més tard va formar part del Quartet Be-bop (1950-54) amb Tete Montoliu al piano, Ramon de Larrocha (germà de la pianista clàssica) al contrabaix i Juli Ribera a la batería. A mitjans dels anys 60 va obrir L'Ovella Negra, una taverna-pub que no sabem si encara romandrà oberta al carrer Sitjas de Barcelona al costat de las Ramblas barceloninas i el carrer Tallers. Uns cosina del pare de Mario que és deia Guadalupe, vivia al matiex edifici en els anys seixanta. En aquesta gravació els acompanya al piano el mestre Francesc Burrull.

The Bonds – Quina colla més original

The Bonds eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, però hi havie un grup madrileny amb el que no tenien res a veure que és deie així. La cançó pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on va ser la peça estrella aquesta versió en català del "Quina colla més original", junt a “Satisfacció” mític tema dels Rolling Stones. També estava el "Wooly Bully" que era la versió del clàsic dels nort-americans Sam The Sham & Pharaohs i una cançó que la vem escoltar a principis d’any, el “Ahir” que era la versió que The Bonds van fer el tema de Lennon i McCartney que veritablement va ser escrit sols per Paul, però com era habitual en ells, el signaven tots dos. L’adaptació al català de las lletres va ser de Ramón Folch i Camarasa (a la foto). Creiem que a part d’aquest EP The Bonds no van gravar res més. Val a dir que la versió dels The Bonds es bona, pero te el problema habitual en les produccions del segell Concentric, es fluixa instrumentalment. Concentric va ser un bon segell que va fer molt per la música en català, però la linea de producció que seguien Concentric-Espinas... Ah! Ho hem dit en moltes ocasions, José María Espinas creia en els cantautors i quan després de deixà Edigsa va fundar Concentric, els grups que van gravar allà sonaven a cantautor i els baixos i bateries quedaven empastades de manera que o no lluïen o semblava que s'havien anat de vacances. Tot això sense oblidar que el director artístic del segell era Francesc Burrull un gran músic i profesional que suposem no va estar mai massa d'acord amb aquestes produccions, es clar que Qui paga mana tu!

I per avui acabarem la secció en català i saltarem cap a Madrid, amb una miqueta de surf music instrumental a l’espanyola.

Los Continentales – El último tren del espacio

Aquest tema és una versió de l'èxit del grup suec The Spotnicks que ens portan Los Continentales, una de les bandes mítiques sorgides al Madrid dels 60, de fet es van formar en el 62, encara que avui dia pràcticament ningú es recorda d'ells, sols quatre nostàlgics melòmans com nosaltres i vosaltres que escolteu El Temps Passa... i la música queda. Inicialment Los Continentales eren Álvaro Yébenes (guitarra), Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria). Interpretaven una música instrumental en la línia de la surf music americana que aquí la identificàvem com "So Shadows" i van ser una de les bones formacions d'aquest estil, amb discos de qualitat i demostrant en les seves actuacions que sabien el que tenien entre mans, van ser un dels grups que participaven en les populars matinals del Price madrileny. Aquesta cançó es va incloure en el seu primer EP, publicat l’any 1964 i en el què el tema estrella va ser "Don Quijote", una cançó d'August Algueró (a la foto) que també van gravar Los Estudiantes. En el disc es va incloure el que era el tema més sol·licitat en les seves actuacions, la versió que van realitzar de la cançó israelí "Hava Naguila" i "El mar cruel". Per cert, la foto de la portada és un escenari molt gastat, la plaça d'Espanya de Madrid amb l'estàtua de l'autor del Quixot, al fons. L’any 1965 es van produir canvis en el si del grup que decideix incloure cantant i deixar de costat els temes instrumentals. Antonio González se'n va i s'incorpora el cantant José Manuel Rodríguez que va haver de deixar-los un any més tard per anar a la mili. Per Los Continentales van passar músics reconeguts de l'època com l'amic Tony Reinoso, el cantant Blume, Enrique Pérez, Gonzalo González, Antonio Román Obrador, Juan Mena, Quique Martínez i altres. De fet i amb l'auge de la música soul Los Continentales arribar a ser set components. L’any 1968 es van separar definitivament. Tony Reinoso va crear posteriorment Los Solitarios, Blume va tenir una discreta carrera en solitari, Álvaro Yébenes s'en va anar a Los Canarios i la vida va seguir.

Lalo – Uno tranquilo

Poca informació tenim d'aquest cantant argentí anomenan artíticament Lalo i que va editar un single amb aquest tema en una cara i "Honey" a l'altra, ambdues eren versions, l'ultima del nort-americà Bobby Goldsboro. Es va publicar en el 1968 o potser va ser ja en el 69, a través del segell RCA-Victor i "Uno tranquilo" és una versió d'un tema del grup britànic The Tremeloes que avui sona a El Temps Passa... i la música queda i que també va ser versionada en italià per Ricardo del Turco. A les sintonies de les emissores de la xarxa de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Per cert que The Tremeloes van ser primer Brian Poole & The Tremeloes i els si va passar mes o menys com a Los Ángeles aquí al nostre país. Quan va marxar el seu cantant i es van reorganitzar, es quan ells van triunfar amb peçes com "The silens is golden" o aquesta que versiona Lalo i escoltem ara. Lalo es deie en realitat Norberto Franzoni i va néixer al barri de Palermo, a Buenos Aires, el 13 de novembre de 1938. Va començar en un grup amater anomenat Los Patters, que van canviar després el seu nom a Danny Santos y sus 220 Volts de Rock and Roll. Es va llançar en solitari l'any 1960 i després de signar contracte amb RCA com Lalo Fransen va editar un primer single amb el tema "El Pañuelo Manchado de Rouge". Després de vindre cap a Espanya a mitjans dels seixanta i publicar diversos discos va tornar a Buenos Aires i a partir de 1970 es va dedicar a la producció amb gent com Katunga, Pintura Fresca, La Joven Guardia, Silvana Di Lorenzo, Raul Padovani, Robert Livi, etc. També va treballar en el disc “Tango” de Julio Iglesias. Sembla ser que amb l’arrivada dels 90 va tornar als escenaris.

Cliff Richard – María no más

El cantant britànic Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen part de la memòria de infàntesa de Mario és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la va tenir l'escola on Mario estudiava, els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic i els passaven gratuïtament una pel·lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la memòria de Mario "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixa a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. La pel·lícula es titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. Aquí es va dir “Los Años jóvenes”. Ara Cliff Richard ens canta en castellà a El Temps Passa... i la música queda, des de un single editat l’any 1964 per el mercat d’América Llatina que creiem recordar que mai es va arrivar a editar aquí al pais. Aquest tema era una composició del brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la bosa nova i que va ser un dels grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. és deie que era la cançó preferida de Jacqueline Kennedy. Per cert que Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de reconèixa als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia espanyola alló de "Congratulation Boys".

Lone Star – Y murió de amor

A l’altre cara del single amb “La Trilogia (Dios, el hombre y el amor)” con cançó estrella, editat l'any 1969 per Lone Star, com us vem dir fa ja unes setmanes, es trobava aquesta extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem en El Temps Passa... i la música queda. Son Lone Star, el grup liderat pel cantant i pianista Pere Gener i pel que nosaltres sentim certa debilitat. Han estat la millor banda de rock de l'estat, eren veritables professionals avançats per a la seva època. El single dels Lone Star va aconseguir el premi de la SGAE com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta ofereixen una mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en aquell moment i a part les dues cançons eran composicions sevas. Poc després d'haver-se publicat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda”. Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Per cert, a la foto de la portada els nois del grup donen una imatge bastante cutrilla i, le veritat, sembla que Joan Miró vaigi a passar el riu. El guitarra Joan Miró era de Tarragona, de Rocafort de Queralt... Os ho habiem dit alguna vegada?

Los Módulos – Cuando te espero

Acabarem el programa d’avui escoltan una gran cançó de Los Módulos que són el primer grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotrom al país. No obstant això la discogràfic els va forçar a fer temes molt propers al pop de manera que a molts amants del rock progressiu no els agraden i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components, Paco Quero (baix) que estava fent la mili i Pepe Robles va composar dues cançons per Los Ángeles. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) comencen assajos maratonians de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Cuando te espero" es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i mai es va editar en single. Los Módulos van ser una gran banda, però es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va passar el batería Juan Cánovas que venia de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG, el primer supergrup del pop espanyol. La que està considerada com la  millor cançó de Los Módulos es “Todo tiene su fin”, però nosaltres pensem que en tenen d’iguals o millors, com aquesta que us hem portat ara, sense oblidar que ells van grabar moltes versions dels Beatles, donan-lis aquest caire progresiu que tan va caracteritzà a Los Módulos. En total van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van gravar amb Hispavox.

Conclou El Temps Passa… i la música queda per aquesta setmana, però abans de fotre elcamp, aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’avui es una venedora de cigarrets bastant maldreste, la veritat, però te altres "qualitats".

S’acaba per ara el programa, però us quedeu amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música queda i també us deixem una foto de Quimet Curull amb Tony amb Grup Orquestra.

Nosaltres tanquem la paradeta i sols ens queda dir-vos alló de “Porteu-se bé i no feu rés que nosaltres no fariem”. Apa!

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa