Tant Quimet Curull com Mario
Prades, centrem el
programa en la música
que es feia a l'Espanya dels anys seixanta,
feta aquí o interpretada
en les nostres llengües per artistes estrangers.
Hem de reconèixer que els dos som una mica gamberrillos
i transgressors, però
sempre diem que
és degut a la nostra edat o precisament
a causa d'ella i per
això en el programa d'avui escoltarem
una cançó que es
van gravar l'any 1997, però
és que ens
ho van demanar i no
sabem dir que
no a segons quines proposicions. Avui tindrem
anuncis, però no
hi haurà La Parrafada. ¡Com
som! Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i
la música queda ens posarem en marxa i começarem a terres valencianes
Obrim la paradeta
Els
5 Xics – Bajo la lluvia
El
grup valencià Els 5 Xics ens
versionen aquest "Just wolking in the rain" de The Walker Brothers. La cançó va
ser composada per Johnny Bragg i
Robert Riley, els dos empresonats
a la Tennessee State Prison a Nashville i que ja la van
gravar des de la presó amb el seu grup, de nom explicatiu, The Prisonaires, l’any 1953. També la
va gravar Johnnie Ray el 1956 i
la va col·locar en la segona posició del Billboard. Que consti que aquí a Espanya ja l'havien gravat així
mateix els catalans Los Pájaros Locos
i molts altres grups, però la versió d'Els
5 Xics és francament bona, instrumentalment parlan. Van començar sent 5, 
però van arribar a ser 7 i es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van
estar en actiu de l’any 1965
a 1983 i per la banda valenciana va passar el cantautor
i guitarra Remigi Palmero que és
de Castelló, al costat del bateria Ramón
Asensio, el cantant José Luis
Ballester, José Llusar que
també va actuar com a productor, Antonio
Riza a la guitarra i Vicente Gay
al baix i saxos, a més del organista Bernardo
Adam Ferrero. Els 5 Chics
que també signaven molts dels seus discos com Els 5 Xics, van ser declarats El
Mejor Grupo Valenciano de su Época.
Los Pájaros Locos – Linda chica
Va ser el gran èxit en la carrera de Roy Orbison, sobretot quan es va
incloure, donant títol al film "Pretty woman". Ells són Los Pájaros Locos, una de les millors
bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava, Però
abans que us parlem de Los Pájaros
Locos, Quimet li va
preguntar a Mario el perquè Roy Orbison portava sempre aquestes
ulleres fosques. L'explicació és simple i complicada a la vegada. Orbison tenia molts problemes de visió
desde la seva infantesa i portava ulleres molt graduades, sense elles no veia
dos en un burro. Tenia dos jocs d'ulleres, unes normals i altres de sol per
portar quan conduïa. Quan va participar en la primera gira de The Beatles per Estats Units, abans de
començar la primera actuació es va adonar que s'havia deixat les ulleres
normals a la 
furgoneta i només portava a sobre les de sol, com no tenia temps
va sortir a l'escenari amb les fosques i segons explicava, el concert va sortir
tan bé que va decidir portar sempre quan actuava, ulleres graduades de sol.
Aquesta cançó es trobava en un EP publicat per Iberofón l’any 1965 i també es
va publicar en un single. Los Pájaros
Locos van gravar el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el
nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles,
l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un
recopilatori. Els germans Salvador
(guitarra) i Antonio Mayolas
(acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar
una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Lucho Guerrero (bateria) i Piero Carando (baix i cantant) que
després aniria amb Los Gatos Negros i creiem que va morir fa pocs anys. Aquesta
cançó va per totes vosaltres, nenes que escolteu El Temps Passa. Apa!
Los Quando’s - ¿Dónde vas Alfonso XII?
.jpg)
Ens van demanar aquesta cançó
i ens hem permès, ja que no ens especificaven
al correu l'intèrpret, la llibertat d'escollir
aquesta curiosa versió a càrrec de Los Quando’s.
Per descomptat si no t'agrada i prefereixes la versió original
de la pel·lícula protagonitzada
per Paquita Rico i
Vicente Parra no hi ha cap problema,
ens ho dius amb
un altre correu i paraula que te la posem,
però aquesta ens ha
semblat, si més no, molt més
original. Són Los
Quando’s, un grup que va sorgir després de desfer-se Los Brujos, la banda de Maryní Callejo.
Los Quando’s eren un d'aquests
grups que no van ser valorats com la seva qualitat musical es mereixia, és clar
que també cal reconèixa que ells s’ho van buscar ja que van debutar l’any 1965
creant un ball de moda “El Quando”,
d'efímera vida i oblidable mala qualitat que pretenia emular a la Yenka i no era res més que una horterada.
Quan Los Brujos es van desfer, 
Maryní Callejo es va dedicar a la
producció i Tito Mora i Luis Gardey a la seva carrera en
solitari, els altres components van crear Los Quando’s que inicialment eren Joaquín Laria (baix i trompeta), Fernando del Olmo (bateria), l'argentí Ricardo Ceratto (cantant i acordió) que havia arribat a Espanya l'any 1962 i havia gravat aquí discos com Ricardo
Ceratto y Los Big Boys i que ja en els 70 tindria una bona carrera com a
cantautor, sense oblidar a Luis Carmona
(guitarra) i la cantant Emilia Cámara. Ricardo Ceratto moriria als 90, mentre que Joaquín Laria pasaría a la Radio Topolino Orquesta. Aquesta cançó que escoltem ara es recollia en el seu
tercer EP, publicat per Columbia l’any 1965. En total Los Quando’s van treure
set EP’s, l’últim l’any 1968 incluía la cançó “Sucedió en Benidorm” amb la que
van presentarse al festival de Benidorm d’aquell any, pero no van guanyar i poc
després es van desfer..jpg)
.jpg)
.jpg)
Los Comodines – Mil millas de sueños
Amb músics de Manresa i
Lleida, l'any 1966 sorgeixen Los Comodines, un dels grups
que militava en el petit segell barceloní Sayton
que posteriorment creiem recordar que va ser absorbit
per Diresa, però
no estem segurs.
Los Comodines van ser el grup estrella
del segell i els
seus discos es venien bé, encara que mai van aconseguir xifres de vendes significatives.
Los Comodines bàsicament van treballar per la província de Lleida.
Els seus membres eren
Manuel Font (saxo,
clarinet, flauta i
violí), Jaume Oro
(cantant i guitarra),
Javier Llamas (bateria), Miguel de los Santos (guitarra) i els germans Juan (òrgan i
trompeta) i Florencio
Truyas (baix i trompeta).
Aquesta cançó, en
la què ens recorden els perills de la
carretera, una composició dels
nois del grup, es
va incloure com a cara A del
que seria el seu últim single, publicat l'any 1969. L'any 1973 Diresa va editar un LP
amb les cançons
dels seus EP's i singles,
en total havien tret
6 discos petits. Després de separar-se alguns dels components
de Los Comodines van crear el grup
Slalom que posteriorment
ens sembla que
es convertiria en
una orquestra de ball i Jaume Oro,
el cantant, formaria part de l'Orquestra Maravella
i l'Orquestra Volcán,
a més d'actuar també
com a solista i en
petites orquestres de l'escuderia
de Orobig, un manager i representant lleidatà.
Los Z-66 – Despierta el amor
Aquesta peça va ser el gran èxit en la carrera dels
britànics Edison Lighthouse, la
banda liderada pel cantant Tony Burrows
i que ells van titular "Love Grows (Where My Rosemary Goes)". Es va
publicar l’any 1970 i aquí ens la versionen els Z-66, banda mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc
després, va passar a anomenar-se Lorenzo
Santamaría (a la foto). Els Zeta, com
s’els coneixia, es van formar l’any 1966. Eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo),
Leopoldo González (baix) i Tito a
la bateria. Més tard se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Bríos, després d'un concert al 
Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i després de canvis, els Zeta eren Lorenzo, Manolo Mari,
Manolo Ness, José Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb "Despierta el amor" va
ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfé. Tenien el mateix
manager que The Animals, Flowers Pop Men i Jimy Hendrix i ells van poguer fer
moltes jams al Sgt Pepper’s de
Palma, al Terreno, propietat del manager, amb gent de la que a Espanya
sols coneixiem per referencies. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una
d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord (foto aparell a sota) que
acabava de comprar-se, en veure'l Eric
Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola
del cantant, no el tens que buscar en aparells electrònics. 
.jpg)
Los Catinos – Deborah
Aquest tema era una composició
del cantant i compositor
italià Fausto Lealli
i va arribar a versionarla
fins i tot el gran cantant de soul nord-americà Wilson
Picket. La van
publicar Los Catinos
en un EP editat
per Belter i
en el qual la cançó estrella va ser "La balada de Bonnie y Clyde" de Georgie Fame i
també contenia "Canción para ti" i "La
Tramontana" amb la
que es van presentar al Festival de San Remo de 1968
defensant-la amb el
cantant francès Antoine. És clar que el tema que
estem escoltant també
es va publicar en format single amb "
Canción para ti " en l'altra cara
i que havia
estat la guanyadora en el San Remo en la versió del
seu autor, el catante italià Sergio Endrigo
es tractava d'arribar
a les economies més reduïdes. Tots els
components de Los Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es
va produir una escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el
primer grup català que actuen a Madrid al costat dels també catalans Los
Pájaros Locos i Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat
Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los
Estudiantes i Los 
Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los
Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los
Catinos. Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant),
José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït
més tard per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista),
Fernando Luna (bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que
tocava la guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al
primer disc. Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es
celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los
Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos Negros i Los Blue Stars.
Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas,
els millors grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24
discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la
moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia
quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els
seus èxits..jpg)
Los Mitos – Cantemos así (Aleluya)
Aquest és un dels millors
temes, més canyers
i amb més qualitat en la carrera discogràfica
del grup de Bilbao Los Mitos, liderats pel cantant José
Antonio Santisteban que quan es va llançar en
solitari va passar a anomenar-se Tony Landa. Los
Mitos es van crear l'any 1966 quan s'uneixen músics dels
grups Los Espectros i Los Famélicos amb la idea de fer un
conjunt que treballés els jocs de veus.
Inicialment van ser Carlos Zubiaga, Eduardo Robles,
Luis Cova i
Oscar Matia, als
quals se'ls uniria poc després el cantant
José Antonio Santisteban,
al qual avui es
recorda com Tony Landa.
Després d'una temporada rodant per Madrid en
la qual es diu
que van arribar a mostrar dignes del nom dels famèlics,
van tornar a Bilbao per actuar a la sala 6 Estrellas. Van obtenir un esplèndid segon lloc al Festival de Conjunts de Saragossa de 1968 i
comencen els canvis
en el grup. Quan són fitxats per Hispavox el
grup el configuren Tony Landa(cantant),
José Ignacio Millán
(guitarra), Carlos (guitarra rítmica i
teclats), Francisco García (bateria) i
Óscar (baix). Van treballar amb Rafael
Trabuchelli de productor. El 8 d’abril de 
1968 presenten
en directe a Madrid el seu primer single amb
"Cuando vuelvas" a la cara
A. La cançó que
escoltem ara a El
Temps Passa... i la música queda es trobava en el seu segon single, també de 1968.
"Es muy fácil" és la cançó més recordada
en la carrera de Los Mitos. És clar que l’any 1970 comencen els canvis en la
formació, s’en va Tony Landa per començar en
solitari i en el seu lloc entra Ramon Elorrieta,
però per Los Mitos van passar també Fernando Brossed, Hans, Federico
Artigas, Diego Corbacho
i Iñaki Egaña que
havia militat a
Barrabás. Es van separar definitivament l'any 1976, encara que amb la moda revival
van tornar a principi del nou segle. Per
cert Carles Zubiaga
va marxar a Mocedades
l'any 1971. 
.jpg)
La
Zarzamora – Pregunte por preguntar
Quan Los
Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La
Zarzamora i
amb aquest nom van treure un únic LP que va ser produït per Juan Pardo i del qual aquest tema que
escoltem ara a El Temps Passa... i la
música queda, va ser el seu principal single, sense oblidar un altre amb
"Si una paloma”, de fet van treure quatre o cinc single, inclos un amb el
que va substituïr a Manolo Gakván quan va fotre el camp. La cançó és
digna d'escoltar-se perquè les reflexions que fa Manolo Galván en la cançó, avui en dia estan tan vigents com ho
estaven l’any 1971 en que es va gravar. Los
Gritos eren Manolo 
Galván,
Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz, però quan van passar a ser La
Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre altres
coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i
cantant José Iglesias González,
el baixista va passar a ser Nono
Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. De fet el camvi de nom va vindre derivat
del inpas provocat per la mili de Manolo. Quan Manolo Galván va
marxar de La Zarzamora
ancara van gravar un disc sense ell, com us deiem. En l’últim disc va cantar
Lito, però sols eren quatre.
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui a la secció dels Anuncis del Record us hem seleccionat una sèrie de falques publicitàries de campanyes orquestrades pel govern. Per descomptat això de les campanyes institucionals, segueixen estant a l'ordre del dia. En aquests moments, quan estem gravant aquest programa a principis de febrer, s'està fent, per posar un exemple actual, una orquestrada per la Generalitat per tal de conscienciar la gent que reciclin correctament. Els espots publicitaris ens semblen ridículs i la finalitat bastant complicada d'aplicar-se. Nosaltres des de El Temps Passa... i la música queda, estem convençuts que cal reciclar, però "Senyors, ja està bé". Al final ens hauran de
donar subvencions per poder tenir en cada habitatge una habitació reservada als contenidors particulars per al bon reciclatge, amb una paret on col·locar el planning diari per tal de saber com organitzar-se per baixar les nostres
escombraries als contenidors municipals. Repetim "Ja està bé Senyors dirigents". La veritat és que les campanyes pagades per les autoritats d'aquelles èpoques anaven destinades la gran majoria a fomentar el consum de productes de producció espanyola dels que teníem excedents, per la qual cosa els productes podien resultar més barats i allò ajudaria a l'economia familiar en aquell temps de postguerra en què havíem de estrènyer-nos el cinturó per poder arribar a final de mes Us recorda alguna cosa aquestes paraules?
Al Colegio
Hi havia un
alt índex d'analfabets a l’Espanya dels seixanta, molt més del que avui podríem imaginar-nos. De fet molts eren els que aprenien a llegir i escriure quan realitzaven el servei militar obligatori, allò que al país es deia "la mili" i a Catalunya "Anar a fer el soldat". Per això va sorgir aquesta campanya publicitària recomanant que s'ha assistís a l'escola. També us volem recordar que fins a principi dels seixanta, en llocs com els forns del vidre, bóbilas i altres sectors, els nens amb 10 i 11 anys ja treballaven i en condicions molt dures. Mario recorda que amb tretze anys i sense el permís dels seus pares, a l'estiu anava amb altres amics de la colla del carrer Bassegoda, molts dies a omplir bosses de serradures a una lleteria del carrer Roger, a Sants on li pagaven a tant la peça, per suposat una misèria que a ell li servia per a les seves despeses estiuenques. És clar que l'edat legal per començar a treballar era els 14, anys després va pujar als 16.
El Arroz
Fa algunes setmanes, poques, vam escoltar a El Temps Passa...
i la música queda un anunci institucional
per recomanar i fomentar l'ús del pollastre com alimentació de baix cost, avui no anem a escoltar-lo de nou, només el recordem. Entre els productes recomanables per que oferien una alimentació sana, nutritiva i econòmica es trobava l'arròs, un producte espanyol i el seu consum calia fomentar-ho. Aquest és un dels anuncis i en ell els cuiners, veritables experts en la matèria de nodrir-se i aixó d’omplir el pap, ens aconsellen el seu consum.
La
Patata
Un altre producte molt interessant perquè resultava barat i permetia moltes variacions al plat, era la patata i la campanya va cobrir tots els mitjans a l'ús en aquell temps de dictadura en què estàvem a "règim", per tant i per molt que ens hagués agradat, no "menjàvem" tot el que volíem. La veritat és que la campanya de la Patata es va fer molt, molt pesada. Fins i tot la gent del carrer va acabar fent bromes en el dia a dia amb aquell eslògan del "Yo también como
patatas" i deixem-ho aquí perquè estem entrant en el tema sexual i això és molt relliscós i perillos i encara "cobrarem".
Contamos Contigo
Mantenga Limpia España
És clar que
la campanya publicitària institucional reina va ser la de "Mantenga Limpia
España". Comportava anuncis de diferent índole i en els quals ens recomanaven mantenir neta la ciutat, el teu poble, la platja... de fet es tractava de ser pulcres i nets. Tirar les escombraries i burilles en papereres i cendrers instal·lats en els nostres carrers i places per ser usats i no embrutar els carrers. És clar que avui en dia possiblement hauríem de recuperar aquestes campanyes publicitàries i tornar a cridar als quatre vents 
allò de "Mantenga Limpia
España" perquè de porcs segueixen havent-hi i molts. Com mostra un botó. Quantes vegades us ha passat o sabeu que ha passat a algú del vostre entorn, allò de sortir a passejar i distretament trepitjar una caqueta de gos casualment oblidada per "algun porc" i no ens referim als animalets que ells, pobrets, en moltes ocasions són molt més nets que els seus amos i mestresses. Per això mireu el vostre entorn i penseu si voleu tenir una ciutat neta i polida o un escombriaire... i aplicar-vos el lema donant exemple. És que la mentalitat de massa gent és que les coses es facin bé, però que les faci un altre o una altra,
“Mantenga Limpia España”.
Deixem-ho així i com diuen a Andalusia “Quien se pica ajos come”
La
Música que es Feia en Català
Els Xocs – Més enllà
Una altra bona banda de pop català surgida a la
década dels seixanta, van ser Els Xocs
que van treure un sol EP que va publicar el segell barceloní Concentric i que
va ser editat l'any 1966 i on trobàvem quatre versions, entre elles el tema
"Piangi con me", una cançó italiana que també van versionar i
van portar a l'èxit els grups The
Living Dailings i The Grassroots
i que Els Xocs van titular “Plora per ells”, junt a "Tot
negre" que ere dels Rolling Stones,
"Els bons temps on s'han anat?" de The Kinks i "Més enllà", versió del "Milk cow blues
boogie", un èxit de Robert Johnson que en els anys 30 va gravar
originalment Kokomo Arnold i estem escoltan ara a El Temps Passa... i la música
queda i que també havien gravat Elvis Presley, Eddie Cochran i The Kinks. Las
lletres van ser adaptadas al català per Ramón Folch i Camarasa i l’engenier de
só va ser en aquest EP Daniel Carbonell. La veritat i aixó tenim que reconeixer
que aquest EP sona bastant bé, tenin en compte que el va editar Concentric on
el só dels conjunts perdia molt i s’apropava al dels cantautors, aquí semble
ser que van mantindre l’idea original del grup, però no va tindre continuitat.
Per cert, es diu que el nom de Els Xocs els hi va posar Josep María Espinás (abaix a la foto),
però no tenim informació d’ells, tret de que el batería es deie Jordi.
Josep María Espinás en concert acompanyat per Quico Pi de la Serra
Dúo Dinámico – Ai, aquells ulls tan negres!
anglés, també parlava francés i italià i
nosaltres os vam di que en propers programes, després de parlar amb Manuel de la Calva, agregat als "Amics de El Temps Passa" que ens
ha organitzat al seu facebook la
estimada Montse Aliaga, tractariem aquest tema, pero ni Manolo
de la Calva
ni el net del gran radiofonista ens aclaren finalment res de res, per tan
seguirem així. No es tracte de que hàgim passat de tot això, res mes allunyat
de la realitat. Al blog us posem
unas fotografias cedidas per la família d'Enrique Fernández, una d'elles feta el dia que va presentar al Dúo Dinámico, el 28 de desembre de
1958 i que va ser el seu bateig oficial i l'altra on veiem al locutor
entrevistan al texà Johnny Cash.
Gloria Lasso – Sardana de la Rosa
Gloria Lasso va ser una de les grans cantants
espanyoles de la història amb rellevança internacional. Gloria Lasso va
triomfar plenament a França, Mèxic i en mig món i era catalana. El seu veritable
nom era Rosa M. Coscolin Figueras i neixer a Vilafranca del Penedes, Catalunya,
el 25 de novembre de 1922. Després de viure un grapat d’anys a França es va a Méxic,
on Gloria Lasso era tota una gran estrella i on va viure fins que va morir a
Cuernavaca el 4 de decembre del 2005. En aquest tema que us portem ara a El
Temps Passa... i la música queda, on ens canta aquesta sardana i en català. La
cançó estava inclosa en un EP de finals dels cinquanta i l'orquestra que
l'acompanya en la gravació és la del gran mestre Frank Pourcel que s’encarrega
de la direcció musical i també va fer els arrengaments. Ens van dir que no
posavem mai cap sardana, dons aquí en teniu una i bona.
Francesc Burrull – Secrets
Hem de reconèixer
que aquest tema està completament fora de lloc en el programa, si més no pel que fa a temps, no en referència a la qualitat musical d'aquest gran artista que escoltarem. El disc és del 1997 i es trobava en un àlbum titulat "Blanc i negre", de fet l'únic disc que ha gravat completament en solitari, sols el seu piano, però ens venia de gust escoltar el mestre Francesc Burrull a El Temps Passa... i la música queda i com hem rebut un correu dient que molt parlar de Francesc Burrull i no el posem mai, aquí està. Això de que no el posem és veritat, però no del tot ja que si teniu en compte que ell era component dels Latin Quartet i aquests sonen en el programa, ja podem afirmar que Francesc Burrull s’escolta a El Temps Passa... i la música queda, però és veritat que a ell en solitari fa un munt de temporades que no el escoltàvem. Per cert, durant un temps també va tocar amb Els Latin 
Combo de Ricard Roda. El mestre Burrull va néixer a Barcelona l'any 1934 i va ser tota una institució musical a Catalunya. Director artístic del segell Concentric, també va treballar amb Edigsa, Discophon, Ariola, Emi-Odeon, Zafiro i Movie Play. Arranjador i pianista amb Antonio Machín, Joan Manuel Serrat, Guillem d'Efak, Guillermina Motta, Pere Tàpies, Lluís Llach i La Trinca, a més d'haver col·laborat amb un munt d'artistes internacionals com Sidney Bechet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byas i Jean-Luc Ponty, va arribar a acompanyar en dos discos a Tete Montoliu, clar que com vibrafonista.
I ara saltarem a la música que es feia a l'Estat.
Los 3 Sudamericanos – Guantanamera
Alma Maria, el seu espòs Johnny i Casto Dario van integrar Los 3 Sudamericanos, una de les formacions de més èxit a l'Espanya dels seixanta gràcies a cançons com "La Pollera colorá", "Cartagenera", "Me lo dijo Pérez" i un munt de versions plenes de qualitat musical com aquesta que escoltarem ara, però que la veritat, en massa ocasions van fregar la pachangada. Los 3
Sudamericanos van
arribar des de Paraguai a Argentina i finalment es van assentar a Espanya i van
funcionar i molt be, com tercet vocal de 1959 a 1984. De fet la seva etapa més gloriosa
va ser fins principis del setanta. Darío
els va deixà i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que en 1990 va ser
substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en
actiu. Aquesta és una de les més populars cançons sorgides en terres
cubanes i la seva fama ha donat la volta al món. A Espanya vam conèixa aquesta
guajira gràcies a gent com Los 3
Sudamericanos i molts altres que la van interpretar, però sempre amb un
aire festiu i alegre, desenfadat, allunyat del sentiment que va plasmar en la
lletra de la cançó el seu autor José 
Fernández Díaz, més conegut com Joseito,
encara que realment sempre han existit dubtes sobre la seva veritable autoria.
“Guantanamera” està basada en les primeres estrofes dels "Versos
sencillos", del poeta cubà José
Martí. Sembla que Joseito l'havia
cantat amb diferències en el títol sobre el lloc d'origen de la noia i segons
va comentar ell mateix en una entrevista, va sorgir definitivament la "Guajira
Guantanamera" quan va treballar en una emissora de ràdio en la qual també
treballava una dona de Guantánamo, avui base nord-americana a terra cubana i
que estava enamorada d'ell. Aquesta dona de tant en tant li portava una mica de
menjar i es quedava parlant amb ell, però un dia li va sorprendre "Tiran-li els Tejos"
a una altra dona, i enfurismada, li va prendre l'entrepà que li havia portat;
llavors ell va agafar el micròfon i va cantar la tornada definitiu afegint ja
el "Guantanamera". És clar que en diverses ocasions va comptar
versions molt diferents.
Los Javaloyas – Buenas vibraciones
Amb aquesta cançó molts van ser els que van descobrir a Espanya als nord-americans The Beach Boys, una banda de surf music que van sorprendre a tothom amb una cançó com aquesta, allunyada del seu estil.
La veritat és que de tant que hem parlat de Los Javaloyas, ara no sabem que dir.
Bé, alguna cosa si. Van ser costat de Los Mustang i Los Catinos, els millors grups
versioneros de la seva època, grans músics, tots
ells multiinstrumentistes. Aquest tema és la seva versió del gran èxit de The Beach Boys i
es recollia en
un EP publicat per
EMI-La Voz de Su Amo que
incloïa “Quiero que me quieras” de The Spencer Davis Group, “Tal vez” i
“Has pasado a la historia”. Va ser un dels discos de Los Javaloyas que millor es van vendre. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó
no es cert del tot, Luis Pérez
Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va
establir a les illes i va reestructurar la banda ja amb músics 
mallorquins com
el cantant Serafín Nebot i es pot dir
que a partir d’aquell momento van passar a ser un dels millors grups
mallorquins. Los Javaloyas són
un dels conjunts més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació
estable va ser Rafael Torres amb
l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín
Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony
Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de
cantar, tocava la flauta i el piano. Els
Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a
principis dels anys seixanta, dins d’un circuit on també van estar-hi Los Salvajes, The Runnaways, Los
Huracanes, Los Atilas i
altres. Allà van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José
Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys,
al setembre de l’any 2007 i fins la seva mort creiem que Los Javaloyas seguien en actiu. 
José Guardiola – Extraños en la noche
Tancarem el programa d'avui amb aquest gran tema a càrrec del nostre últim crooner, José Guardiola. És la versió que Pepe Hucha ens va fer de l'èxit que va significar el retorn a les llistes de Frank Sinatra, quan pràcticament tots els crítics musicals coincidien en afirmar que Sinatra estava cremat i havia de retirar-se definitivament ja que res de nou podia aportar... Lumbreras. La veritat és que a Espanya també va representar el ressorgiment de la popularitat de José Guardiola, encara que les coses realment ja no van ser com a principis dels seixanta.
José Guardiola era un bon amic,
un gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una
posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les
llistes d'èxits, però les seves cançons es continuen escoltant i el que ningú
deixa de reconèixer és la seva tenacitat i qualitat vocal que va saber mantenir
i demostrar fins i tot en les seves últimes actuacions. José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de
1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en la seva llengua
natal, el català. Per cert que José
Guardiola l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en
directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que us hem parlat i que
presentava el gran Bobby Deglane,
aquet i devant de 1000 
persones de públic, va anunciar que José Guardiola cantaria el “Como
prima”… en catalá i a Madrid. Josep deia
que li tremolaven les cametes al sentir-ho, pero finalment va sortir, va cantar
en català i va ser tot un èxit. Un dia a Constantí i per la Associació de Jubilats de Constantí, va actuar Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del
fet. Josep (a la foto amb Montse Aliaga) actuava amb la música
"enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la gent del públic
l'hi va demanar que cantes cançons de les que ell no portava la música. Es clar
que el nostre crooner tenia
moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i
"acapella", es a dir "a pel" com es deia abans, sense
música i sols amb la seva veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi
demanava. El 9 d'abril del any passat, José
Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols
passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un
oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les
emisores de ràdio-fórmula. José
Guardiola comptava 81 anys
d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record
entre nosaltres.
S’acaba El Temps Passa… i la música queda per avui i
fotem el camp, però abans de marxar, aquí us deixem una de les nostres Pin-Up,
la d’avui per el que sembla, es una xiqueta que te molta sort amb les màquinetes d'escura butxaques i no s'en pert ni una, totes les recull... com sigui. Deu prepara-se per l'EuroVegas.
Tanquem per ara el programa, us deixem amb companyia
de la de la xarxa d’emisores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles emisores que emeten El Temps Passa... i la música queda. Baixem
la paradeta i a reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario