El Temps Passa Programa 14-03-2013

El Temps Passa... i la música queda, porta ja set temporades a antena, any rera any ens hem anat sumant a la programació de noves emissores i ara mateix sortim a l'aire per més de 15 a Catalunya i Balears. Mai hem volgut fer un programa didàctic, simpremente volem recordar la música que es feia a l'Espanya dels seixanta i el seu entorn, perquè algú va dir una vegada que "Recordar és tornar a viure" i nosaltres si d'alguna cosa ens sentim orgullosos és de tenir bona memòria. Avui la nostra protagonista serà la música i els nostres records, esperem que gaudiu escoltant, tant com nosaltres gaudim des de l'altre costat del receptor de ràdio i ja us avancem que avui anem a fer un recorregut per la geografia espanyola. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda Quimet Curull i Mario Prades conectem els motor i començem el nostre viatge per la banda sonora de la nostra vida, per els nostres records, per tant.

Obrim la paradeta

Alacrán – Sticky

En l'última època i paral·lelament al seu treball amb Los Brincos, el bateria, compositor, arranjador i productor Fernando Arbex va crear el grup Alacrán. Al costat de Fernando es trobaven Iñaki Egaña i Óscar Lazprilla, un d'ells venia de Los Bravos, no recordem qual. L'any 1969 els tres es fiquen en els estudis Celada de Madrid per gravar el que seria el seu únic àlbum, un LP titulat "Alacrán" amb sis interessants temes. Se’l van produir ells mateixos i no van comptar prácticament amb suport de Zafiro que va publicar el disc per pressions de  Fernando Arbex, però no es es va gastar un duro en promoció i la veritat és que el disc, d'altra banda ple de so entre rock progressiu i funky, va passar pràcticament desapercebut i només els anys han anat reivindicant-lo, encara que no tot el que el disc es mereix. Però a Alacrán li devem el naixement d'una extraordinària banda, part de la història musical espanyola. Amb les restes de Los Brincos, la gent d'Alacrán i altres músics espanyols, Fernando Arbex (a la foto amb Micky quan van guanyar el Disc d'Or per les vendes de "El chico de la armónica") va crear Barrabás, un grup poc valorat a Espanya i que s'han fet un “panzón” de vendre al mercat americà, classificant molts dels seus discos en les llistes del Billboard. De fet un dels seus singles va ser número 1 en les llistes de R & B americanes.

Los Íberos – Nightime

Los Íberos eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i Cristóbal de Haro al baix que ere d'Almeria i que posteriorment va ser substituït per Carlos Attias, ells eren els components de Los Íberos i es van conèixer a Torremolinos el 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L’any 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu tercer single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca l’any 1969 i gravat a Londres. Era una composició del ingenié de so John Pantry i amb “Why can't we be friends” a l’altre cara. El mateix any 1969 participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i "Topical Spanish" de Ramón Masats, al costat de Guillermina Motta. En arrivar l’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, coneguts com CRAG, la primera superbanda del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i també cançons noves.

Los Brincos – Amiga mía

A l’àlbum “Contrabando”, publicat per Los Brincos l'any 1968, van trencar amb el seu estil habitual, manipulat i comercialitzat per Maryní Callejo i la seva discogràfic i se'ns mostraven molt més propers al futur estil de Alacrán i Barrabàs que l'inicial del grup i és que hi va haver canvis en la formació i aquest LP va ser el resultat dels canvis i sobretot el de lideratge ja que el grup va passar a ser dirigit per Fernando Arbex. Un dels millors singles d'aquest àlbum incloïa el tema que escoltarem ara i "Érase una vez" a l'altra banda. En aquest disc Los Brincos a més del bateria i cantant Fernando Arbex i el baixista Manolo González, comptaven amb dos nous elements, s'havien incorporat Vicente Ramírez i Ricky Morales que anteriorment militaven a Los Shakers. Juan Pardo i Antonio Morales Junior havien deixat el grup per llançar-se com duet, nosaltres sempre hem estat convençuts que en realitat van ser expulsats. Los Brincos van decidir canviar de so i per aquesta evolució cap al  pop britànic van marxar a Londres, als estudis Marble Arch, propietat de la Pye i el productor va ser Larry Page, que havia estat també productor de The Kinks i The Troggs, encara que també va gravar diversos discos amb la seva orquestra. La veritat és que amb aquest àlbum van tenir problemes legals, Pete Townshend els va demandar i va portar davant els tribunals britànics acusant-los de plagi i afirmant que la cançó "The Train" incloïa acords del "Substitute" de The Who. La veritat és que si bé el disc no va aconseguir funcionar al mercat forà, a Espanya si es va vendre bé, demostrant que tots aquells que afirmaven que després de la marxa de Juan i Junior el grup estava acabat i liquidat, no tenien ni idea del que deien i havien perdut una meravellosa oportunitat d'estar callats ja que "Lola" el primer single, va ser tot un cebollazo. La veritat és que alguns crítics quan no fiquen la pota és perquè l'estan canviant de lloc.

Portada de la revista Fans amb "Los Nuevos Brincos"

Los Jóvenes – Que llorar

Los Jóvenes van ser un dels bons conjunts sorgits a la Ciutat Comtal, amb una àmplia discografia a força d'EP's i versions, com estava manat en aquella època gloriosa. Aquesta cançó es trobava en el que possiblement, sigui el millor disc que van treure Los Jóvenes i on també trobàvem "Bajo tu techo", "Corazón de piedra" i "Adios mi amor" i qué es va publicar a través del segell Discophon l’any 1965. Estem segurs que si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional en lloc d’una casa de discos petita haurien estat un grup capdavanter dins del pop-espanyol de l'època amb projecció a la resta del Estat. Los Jóvenes es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verisimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant. Los Jóvenes van tocar molt al San Carlos Club, a la Formiga, al Pinar i les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verisimo es va convertir en representant artístic amb seu a Barcelona. Per cert, cap el final de la seva carrera Los Jóvenes van arrivar a ser set.

Los Wikingos – El viernes en mi recuerdo

Los Wikingos, escrit així amb doble V, eren un grup de Barcelona que petaba molt bé i aquest tema que versionen ara a El Temps Passa… i la música queda, és una composició del grup australià The Easybeats. Una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. Aquesta que escoltem avui és una pura versió que. això si, Los Wikingos broden. Ja hem parlat d'ells i els hem escoltat en altres ocasions, el que no recordem si us vam dir es que durant un temps un dels músics i cantant de Los Wikingos va ser Óscar Janot, un dels Amics de El Temps Passa des de el facebook que ens coordina l’estimada Montse Aliaga i val a dir que Óscar també va tocar amb Los Go Gos, Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com a guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan. Oscar va tenir en els 70 una brillant carrera en solitari amb temes importants dins del pop espanyol, entre ells "Como siempre, para siempre" i "Pajarillo volador", aquesta última us l'ha punxat Mario a Un Toc de Rock, si bé va un parell de temporadas. Los Wikingos van intervindre així mateix en una pel·lícula, us estem parlan de "La Tia de Carlos en minifalda" d'Ignacio Iquino, protagonitzada per Cassen, de veritable nom Castro Sendra i que era de Tarragona. En aquest EP de l’any 1967, publicat per el segell barceloní Ekipo, trobem dues cançons seves que es van incloure en la pel·lícula: "Como yo te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de la versió dels australians i "Lady Jane" que era dels Rolling Stones.

Adam Grup – Cry, cry, cry

Des de Valencia ens va arrivà el Adam Grup, una banda integrada per quatre joves valencians que interpretaven soul i R & B, encara que sense instruments de metall. Estaven liderats pel cantant Miguel Blasco Carabia (a la foto actual) al que és coneixia com Adam, nascut a València l'any 1946 i que abans de crear Adam Grup havia format part de The Inters i Los Exciter. Adam va formar el grup l’any 1966 amb Alberto Gómez (bateria) que havia tocat amb Los Top-Son i que després es marxaria amb Los Canarios, Alfredo Manuel Pareja (guitarra), José Segura (baix) conegut com El Malayo que posteriorment s'aniria a Los Huracanes i José Emilio Navarro (guitarra) que més tard crearia el grup vocal Gente Feliz i acompanyaria al Dúo Dinámico. Adam Grup van tenir una curta existència i creiem que només van gravar un single o com a molt dos, amb el segell SonoPlay, aquest disc és de l’any 1967. Adam Grup ha publicat les seves cançons a un parell o tres de recopilatoris de grups valencians dels seixanta, a sota teniu una caràtula. Adam, el líder del grup, va marxar a treballar per Hispavox i va muntar un estudi de gravació. Les seves cançons es van incloure també a un recopilatori de grups valencians titulat "Valencianos volumen 1". Aquest tema, una bona versió de la cançó de Bobby Bland, va ser la cara A d’un single amb “I feel good” de James Brown al altre costat.

Lone Star – Río sin fin

L’any 1966 i dins del primer LP que es va publicar del grup Lone Star es trobava aquesta gran versió que els barcelonines liderats pel pianista, guitarra i cantant Pere Gener, fan del "River deep, mountain high" d'Ike & Tina Turner i ells la broden. Aquest LP, del que ja hem parlat en altres ocasions, segons havien pactat amb la casa de discos, havia de contenir només cançons pròpies, però la discogràfica EMI al final es va negar i va exigir que fossin tot versions. Ells van negar-se també i van demanar que els de la casa de discos complissin la seva paraula. Finalment i despres d'un bon ball de bastons, van arribar a un acord salomònic, meitat de cançons d'ells il’altre meitat versions. L'àlbum es va editar l’any 1966 i va ser el primer LP que  Mario es va comprar, fins aquell moment el seu pressupost només arribava per EP's i singles. La veritat és que Mario va trigar a comprar-se un altre disc gran. En aquest enregistrament hi trobem la formació mítica de Lone Star: Pedro Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López, però pel grup van passar a partir de finals dels 60, grans músics del panorama català com Sebastián Sospedra, Josep María Vilaseca “Tapi”, Alex Sánchez, Ricardo Acedo, Luis Masdeu, Jerónimo Martínez i altres. Ja us ho hem dit en diverses ocasions, però els Lone Star van ser l'únic grup espanyol al llarg de l'historia que han actuat a un porta avions nord americà, el JFK al Nadal de 1970. Avui en dia a Lone Star s’els hi diu dins del mundillo musical “La Leyenda”,

Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está

Ara tornarem cap a terres valencianes. La canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff.  Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris.

Manolo Pelayo – Kentucky woman

L'any 1967 el cantant canari, afincat a Madrid, Manolo Pelayo que ja havia deixat a Los Botines sent substituït per Camilo Sesto, quan encara era Camilo Blanes, i gravava en solitari, va treure un disc, un EP, on destaca aquest tema, una composició del nord-americà Neil Diamond, al costat de "Civilización", "¡Hey, ven aquí!" i " Cadenas ", precisament aquesta última cançó al costat de la que estem escoltant, es van editar en un single que va regalar la revista Fonorama. Precisament aquest EP, el cinquè que Manolo Pelayo va publicar, va ser l'últim, després va deixar la música. Manolo Pelayo va començar al capdavant del grup de Madrid Los Vultures, després es reconvertiren en Los Diablos Negros i posteriorment i amb canvis en l'formació, en Los Botines. La veritat és que la carrera en solitari de Manolo Pelayo no va ser el que s'esperava d'ell, tot i comptar amb el suport de la seva discogràfica i aparèixer contínuament als mitjans de comunicació. Els seus discos van ser molt dispars, musicalment parlant i no va aconseguir una línia que el encarrilés cap a un futur prometedor. Tot i que Manolo Pelayo va guanyar un Festival de Mallorca amb la cançó "Rufo el pescador", defensada conjuntament amb Massiel, si bé la versió de la Tanqueta de Leganitos era molt millor que la seva, Manolo Pelayo no va aconseguir l'aplaudiment popular i finalment ho va deixar després de treure el disc amb el tema que escoltem ara.

Los Salvajes – Una chica igual que tú

Los Salvajes són un altre dels grups habituals a El Temps Passa... i la música queda. Van gravar cançons pròpies que van funcionar bé, però també moltíssimes versions. Aquest tema és una d'aquestes bones versions del grup barceloní liderat per Gaby Alegret i era dels britànics The Troggs als quals Mikel Barsa, el soci de Mario i avui a l’Argentina, consideraba que eren la primera banda punk de la història de la música anglesa. The Troggs eren de Andover, a Anglaterra i en els anys 60 van gaudir de la seva època daurada. Es van anomenar inicialment The Troglodytes i la seva cançó més famosa va ser "Wild Thing" al costat d'aquesta que us portem ara en la versió de Los Salvajes, "With a Girl Like You", ambdues de l’any 1966. The Troggs eren el cantant Reg Presley, Dave Writgh (21 de gener de 1944 - 10 d’octubre de 2008) cantant i guitarra, Ronnie Bond (4 de maig de 1943 - 13 de novembre de 1992) bateria, Pete Staples al baix i Chris Britton a la guitarra. Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trovaba a un EP de l'any 1966 de Los Salvajes on també es van incloure “Es la edad” que era una composició d’ells, “Píntalo de negro” dels Rolling Stones i “Que alguién me ayude”, una bona versió del “Somebody help me” dels britànics Spencer Davis Group. En els seus començamens Los Salvajes s'en van anar a Hamburg després de treure els seu primer EP i van estar una temporada tocan allà, tots els nois del conjunt, tret de Delfín, el bateria que degut a la seva edat no va poguer sortir d'Espanya i quan van tornar, ell va reincorporar-se al grup.

Los Catinos - Reunión de madre e hijo

Aquest va ser el primer èxit en solitari de Paul Simon, després d'haver-se desfet el duet Simon & Garfunkel. És una cançó a ritme de reggae que ens versionen i molt bé Los Catinos en un single amb "Sacramento" del tercet britànic Christie, a l'altra cara i que es va publicar ja l'any 1972 a través de Belter, com veieu ens anem una mica de temps. Després dels Mustang i al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners de l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar tot molt més difícil. Van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers grups catalans que van actuar a les matinals del Prince de Madrid. Inicialment es van dir Los Ticanos,però l’amic Antoni Duran ens explicava que va haver-hi una escisió i llavors van surgir Los Catinos, jugan amb les lletres del nom camviades de lloc. Eren de Barcelona, es van formar l’any 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la barcelonina Sala Tango, però si voleu anar a veure'ls, confirmeu que aquest dia estiguin ja que ells ni actuen cada dia ni tampoc cada setmana. Us diem aixó perque vem rebre un correo d’una amics que havien anat a veure-els i aquell dia no tocaven ells. Nosaltres podeu estar segurs de que no tenim rés a veure amb aixó.

Los Pop Tops – Viento de otoño

És una bona cançó gravada l’any 1967 que per cert, també la van gravar en angles i que trobem en el segon single dels Pop-Tops, un disc que va tindre dues portadas. Los Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. El tema que els va elevar a la popularitat va ser el seu disc de debut, la versió de "Con su blanca palidez", però aquesta cançó és més animada i la portem avui a El Temps Passa... i la música queda. Los Pop-Tops van ser produïts pel francès afincat a Espanya, Alain Milhaud que també va llançar a Los Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray Gómez que venia dels Pekenikes i després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer el 5 de gener de 1940. Un dels components del grup durant un temps sembla ser que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió "España en la Memoria". Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el segell RamaLama a editat l’any passat un doble CD titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45 cançons d’aquest grup mític de la música de finals dels seixanta.

Los Cheyenes – Siguiendo al sol

La banda amb les cholles més llargues del pop-rock espanyol dels seixanta van ser els barcelonins Los Cheyenes que qualitat musical, el que es diu qualitat musical no és que la tinguessin en excés, però s’ho van muntar molt bé mentre van funcionar, encara que al final van acabar tallant-se la cabellera. Aquest tema es trobava com a cara B del single amb "Borrachera" a la cara A i que al costat de "Válgame la Macarena", ambdues imposades per la seva discogràfica, van ser les seves cançons més populars, tot i que les dues són veritables horterades, es clar que en aquesta grabació el líder Roberto Vercher, es trovaba fent el soldat i no va participar. No obstant això Los Cheyenes van ser una gran banda del que avui es diria "música garatge" i oferien molt més, com podreu comprovar-ho escoltant "Siguiendo al sol". Van gravar per RCA i aquest single, l'últim, es va publicar l’any 1967, quan eren cinc i les cholles eren mes discretes, despres es van desfer. Originalment eren els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher  (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Mario té una anècdota per explicar d'ells, va succeir quan treballava com a aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de Sants. Alli es trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel vidre de la màscara va veure el reflex de quatre "noies" i ell es va aixecar a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca! Vaga noies més maques que passen pel taller..." la sorpresa va ser quan al donar-se la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara ben palpada.

Conexion – Preparad el camino al Señor

Conexion van ser una de les millors bandes de soul de l'estat espanyol al costat de Los Canarios i Doble Dinamita. Aquest tema correspon a la seva etapa més gospel i la cançó era la versió que van realitzar del tema de l'òpera-rock "Gospel" i ens anem de temps perquè és de 1972. El single tenia "Caminando sobre el fuego" en la cara B, encara que algunes fonts diuen que la cara B es titulava "Walking to the hell", estan equivocades o sinó que vegin la contraportada del single que nosaltres no tenim ànim de polémica. De fet aquest és el disc que millor es va vendre en la carrera de Conexion. L'embrió va sorgir a la Manxa, el seu líder i principal compositor era el teclista Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948), Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Campo de Criptana, 1947) trompeta, Alfredo Lozoya (Mora de Toledo , 1945), guitarra baixa, Ernesto Herrero (Madrid, 1950) bateria, Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) cantant i Luis María Fornés (1944) a l'òrgan. Posteriorment es  produirien canvis en la formació i pel grup van passar altres músics, entre ells Cuqui que va substituir a Luis Cobos quan se'n va anar a la mili i també César Fornés i Javier Esteve, aquest últim havia militat a Cerebrum. Els seus dos primers singles eren pur soul americà. L'any 1973 i després de publicar "Niños del Edén" es van separar i Luis Cobos es va dedicar a realitzar aquells nyaps barrejant música clàssica i sarsueles amb ritmes discotequers que tan bé li van funcionar comercialment, Tito Herrero i els germans César i Luis Fornés van acompanyar a Miguel Ríos i Luis Fornés posteriorment es va unir al grup Agamenón. Mario ens explica que l'última cançó que van muntar amb el seu grup abans de desfer-se va ser precisament "Un mundo sin amor" de 1970, una de les millors cançons de Conexion, però Quimet es nega a donar-li un euro ja que no és la que escoltem ara. Com és aquest home!

Los Bohemios – Cati

El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, és farie popular quan va donar la volta al món en vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que va ser una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox al 1966.

Los Ángeles – Desastre minero Nueva York 1941

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, és una de les millors composicions de The Bee Gees i va ser una de les primeres que aquests van gravar i tracta un cas real, una catàstrofe que va succeir a una mina l'any 1941 on tots els que treballaven van morir. Un tema així, amb una lletra descarnada i sensible mereixia ser cantada en castellà per tal que el públic entengués tot el que es deia a la cançó i ho van fer el grup granadí Los Angeles. Era la cara B d'un single de l’any 1967 amb "El silencio es oro", versió del hit de The Tremeloes, a la cara A i que va vendre més al país que les versions originals. Tots els discos de Los Ángeles, als 60, van ser produïts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox. Primer van ser Los Ángeles Azules i el seu cantant era Julian Granados, però quan aquest els va deixà es van reconvertir, van treure el color Blau, van passar a ser quatre i Poncho, el bateria, també seria el cantant, allí va començar la història del millor grup vocal del panorama pop espanyol de l'època. Quimet sempre diu que van ser els millors verisonistas de The Beatles, a nivell veus i en els seus concerts la segona part sempre es centrava en temes dels de Liverpool. Pot donar fe ja que va anar a veure un concert d’ells i el van deixar al·lucinat. És clar que Mario diu que eren uns inpresentables com professionals ja que havia compartit escenari amb ells i van tenir molts problemes quan el seu grup va ser teloners de Los Ángeles al Casino de Manlleu. Los Ángeles van arribar més d'una hora tard amb el que l'actuació del grup de Mario va haver de prolongar-se i a més els faltava par de l'equip. Van demanar que el grup de Mario els deixés la bateria, una Ludwing i els amplificadors, dos CMB i un Vox, cosa a la que ells es van negar. Finalment i en reunió tripartita amb el responsable de la sala i Los Ángeles van arribar a un acord, cobrarien més del que s'havie pactat i en la segona part que havien de realitzar per tancar, usaria l'equip de veus de Los Angeles que era un Semprini. Però després de la seva actuació en la qual la caixa de la bateria es va enfonsar més d'un pam per la força dels cops de Poncho, Los Angeles van desaparèixa i amb ells el seu equip de veus. Quan Mario anava a muntar el pollastre, el pipa del grup li va dir que callés, recollissin i fotesin el camp sense dir ni mu. Casualment i en arribar al local d'assaig en una de les caixes van aparèixa com per obra de màgia uns micròfons Semprini que havien pertangut a Los Angeles i ningú sabia com podien haver anat a parar dins d'aquella caixa. Quinas coses més misterioses passen de vegades!

Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona

Els 5 Chics amb els que tancarem el programa d’aquesta setmana, van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester,  José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

Ara us deixem la noste Pin Up d'avui, una xiqueta a la que l'hi agrade l'art i que senyala qual Colon.

Acabem per avui El Temps Passa... i la música queda, però us deixarem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Tanquem la paradeta i fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa