El viatge musical pels nostres records, per la banda
sonora de la nostra vida, el començarem avui a ritme de fox, per escoltar un
bolero i moure'ns al chacachá del tren camí de Lisboa. El Dúo Juvent's ens
parlaran de Roberta i en la secció en català escoltarem a gent com Xesco Boix o
Mercè Madolell, entre molts artistes i també tindrem avui anuncis i és que en
aquest programa Mario s'ha posat les piles. És clar que com Quimet i Mario són
uns triperos i les coses de menjar sempre han estat la seva debilitat, els
nostres anuncis tractaràn de coses per omplir el pap. Per tant i des de la
xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya
i totes aquelles emissores que emeten El Temps Passa... i la música queda,
nosaltres obrirem la paradeta sota el cel de Palma de Mallorca.
Bonet de San Pedro y Los 7 de Palma – Bajo el cielo
de Palma
Va ser un dels grans cantants sorgits a les Illes Balears i
el nom veritable de Bonet de San Pedro era Pedro Bonet Mir, va néixer a Mallorca
el 17 d’agost de 1.917 i va morí el 18 de febrer de 2002. Va començar amb 15
anys al grup Los Trashumantes. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar profesionalment com a cantant
d'orquestres i com a component de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar
amb l'Orquestra Gran Casino,
ambdues a Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els
seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Los 7 de Palma, un
grup en la línea italiana de moda en aquelles épocas, l’integraven Joaquín Aza (piano),
Benedicto (bateria), Jaume Villagrasa
(baix), Miquel Roselló (guitarra), Josita Tenor (guitarra i veu) i Jaume Vilas (violí
i veu). sense oblidar al seu líder carismàtic Bonet de San Pedro (guitarra,
saxo, clarinet, vibràfon, veu i direcció). De fet va ser dels primers que va
utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país. Van debutar el 3
d’octubre de 
1.942 al Salón Rigat de Barcelona. Als anys vuitanta Bonet de San
Pedro va formar el Swing Group Balear que feinen jazz. Conegut amb el sobrenom de
"El duque de la ensaimada". La cançó mes popular de la seva carrere
es “Rascayú” per la que va ser demandad per “plagio” per un pastor analfabet
que la cantaba desde fei mols anys. Van arribar a un acord economic i el pastor
suposem va retirar el seu requerimen. Pero la cançó tampoc era del pastor.
Segurament aquest la va escoltar a algun turista nord americà de visita a
l’illa. Realment la cançó va ser grabada l’any 1934, amb una lletra molt mes
“Gore” per la cantant texana Lydia Mendoza. I un altre curiositat, la censura
va prohibir la seva emissió per les emisores de radio al jutgar que al cantar
"Rascayú cuando mueras que haras tú, tú serás un cadáver nada
más...". indiscutiblement es referia al Siscu i amb el Dictador no es
podia jugar. Per cert que Bonet de San Pedro tenia que actuar a la sala
Chamonix de Reus, però no va ser posible, la mort s’el va endur abans. La
actuació la havie gestionat Mario
Prades.
Jorge Sepúlveda – Lisboa antigua
Un dels grans crooners d'aquells anys quaranta i
cinquanta va ser Jorge Sepúlveda,
dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna" i també
“canción ligera”. El veritable nom de Jorge Sepúlveda era Luis Sancho Monleón (València, 1917 -
Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid l’any 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les
seves cançons es van popularitzar bàsicament a través de la ràdio, en programes
de cançons dedicades molt escoltats en l'època, quan les orquestres i artistes
de moda actuaven en directe a les emissores i fins i tot els anuncis eren 
en riguros directe. Entre les moltes cançons que van ser èxit en la veu de Jorge Sepúlveda mereixen destacar-se
"Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”,
“Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel". Els boleros
eren la part més important del repertori del cantant Jorge Sepúlveda i a mitjans dels anys seixanta amb l'arribada del pop Jorge
Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als anys 70, però és
clar, rés ja va ser el mateix. Per cert, a Santander, una ciutat a la que va dedicar una cançó, hi ha un bust del gran cantant, col·locat "Mirando al mar". a sota teniu les fotos de l'escultura.
en riguros directe. Entre les moltes cançons que van ser èxit en la veu de Jorge Sepúlveda mereixen destacar-se
"Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”,
“Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel". Els boleros
eren la part més important del repertori del cantant Jorge Sepúlveda i a mitjans dels anys seixanta amb l'arribada del pop Jorge
Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als anys 70, però és
clar, rés ja va ser el mateix. Per cert, a Santander, una ciutat a la que va dedicar una cançó, hi ha un bust del gran cantant, col·locat "Mirando al mar". a sota teniu les fotos de l'escultura.
Bust de Jorge Sepúlveda a Santander
Las Hermanas Fleta – El chacachá del tren
I ara parlarem de Lisboa, escoltarem a les
Hermanas Fleta que ens cantaran un viatge a Lisboa en tren de luxe. Las Hermanas Fleta, Paloma i Elia Fleta, eren filles del gran tenor líric Miguel Fleta, van ser unes de les que
van acostar els "Discos Solicitados" a una línia molt més pop, el que es
deia llavors “Canción moderna” i al costat de "Chino Li Wong",
"El chacachá del tren" que és de 1955, son las cançons més populars
de las Hermanas Fleta i aquesta
va arrivar a sonar i molt, en les emissores de l'època, de fet encara avui la
cançó forma part del repertori de gairebé totes les orquestres de ball,
nosaltres li donarem un Euro al Quimet que
s’ha inflat de tocar-la. La lletra va agradar molt i és que aquests portuguesos
tirant "els tejos" a la .jpg)
nena viatgera van cridar i molt l'atenció de
l'època. Aquesta cançó la podríem dedicar a l'amic Joao, portuguès establert a Constantí, però no perquè Joao es dediqui a tirar-li els tejos a
cap nena, pobre d’ell, aclarim-ho bé no sigui que Herminia el posi a caldo, Joao i l’Herminia, la seva dona, son cunyats de Mario i amics de Quimet.
Quan a principis dels seixanta Las
Hermanas Fleta que durant molt de temps van ser acompanyades per l'Orquesta de Luis Araque, amb el que van gravar uns quans discos, es van
separar, Paloma va casar-se amb
un nord-americà i es va dedicar
a la vida familiar, va morir als 80, Elia
es va passar al jazz, gravant dos EP 's amb el Tete Montoliu Trio i partipan a festivals internacionals fins ben
entrats els anys setanta. Una neboda seva, filla de Paloma i que també es diu Elia, va tindre un duet a Colombia o per allà.
Dúo Juvent’s y su Conjunto – Roberta
Us
hem dit en diverses ocasions que emulant al Dúo Dinámico van sorgir al país uns quants duets, tant masculins
com algun de femení com Tina y Tessa.
Curiosament aixó dels duets va ser una cosa més popular a Catalunya que a la
resta del estat. La majoria van passar amb més pena que glòria, però alguns
mereixen ser destacats per la seva qualitat. El Dúo Juvent's és un d'aquests. Els dos nois eren bons i van
tenir una carrera brillant, les seves cançons sonaven i molt en les emissores
de ràdio i els seus discos es venien molt bé. El Dúo Juvent's eren l’amic
Emili Huguer i Jesús Lardin
i van enregistrar vuit EP's entre els anys 1962 i 1964, per al segell Vergara,
sols o Con su Conjunto,
però tot i sonar molt bé, es van trobar massa encasellats amb el twist i el
beat, junt a les milis els va anar relegant-los fins que es van desfer. Emili Huguer Sala fa un munt d’anys que viu a Tarragona i el seu
company Jesús Lardín viu a la Costa Brava, a Vilasar
de Mar. Emili va vindre un dia a
l’emissora i el vam entrevistar recordant aquells anys gloriosos. El Dúo Juvent’s van gravar per al segell
barceloní Vergara que era a Barcelona, a dalt de tot del Passeig de Sant Joan,
aquesta cançó es va incloure a un EP de l’any 1964 i es una versió en castellà
del “Roberta” del italià 
Pepino diCapri,
però en el disc també trobaven “Si
encuentras a mi amor” que és el "Quando Vedrai La Mia Ragazza" de
l’italià Little Tony, “Please,
please me” dels Beatles i
“Largas noches” que ara no recordem de qui era, però es tractave també d’una
versió. Com solia passar en aquelles èpoques la mili va desfer el duet. Per
cert que si el Dúo Dinámico es
van distingir per els seus pullovers vermells, el Dúo Juvent’s tenian també la seva imatge: Les americanes de colors
llampans de pampallugues ben cridaneres i brillants, com comprobareu a les
portades dels seus discos. Per cert, també van participar en una ocasió en el Festival de la Canción del Mediterráneo
que es feie a Barcelona. A la foto Quimet, Emili i Mario.
.jpg)
Los Catinos – Corazón loco
Aquesta cançó va ser tot un estàndard en els anys
seixanta quan la va gravar l'italià Little Tony i era una composició de
Ambrosino / Savio de la qual els catalans Los Catinos van fer una digna versió.
Aquest tema es va incloure en un EP publicat pel segell Belter l'any 1967 on
també es va recollir "La immensidad", "Dove credi di andare" i "GI". Tots els components de Los Catinos que
anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió, eren
músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que actuen a
Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i Golden Quarter, era un
festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels
grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per 
aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni
Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos. Integraven el grup en els seus
començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix), Jordi Casas
(piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los Ojos Prieto,
Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que havia militat a
Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del qual no recordem el
nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar en una de les matinals
de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al
costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos
Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixa que Los Catinos van ser, al costat dels
Mustang i Los Javaloyas, els millors grups versioneros de la seva època. De 1962 a 1973 van gravar 24
discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la
moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia
quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els
seus èxits.
.jpg)
La
Música que es Feia en Català
Xesco Boix – Kumbayà
Preparan un euro per Qukmet, escoltarem aquest tema amb el què obrim la secció en català i que és una
cançó tradicional afroamericana de principis del passat segle. És una de les cançons
més representatives, quan parlem de Catalunya, de l'època del foc de campament,
els escoltes i els estius campestres. Xesco Boix en començar a cantar explica
el significat del títol que és una deformació de la frase anglesa "Come by
here", mal pronunciada per al gent de color. La cançó va ser composada, al
voltant de 1930, pels Gullah, una població de color que habita les Illes del
Mar, prop de la costa de Carolina del Sud, l'estat més pobre dels Estats Units.
Xesco Boix va fundar el Grup de Folk l'any 1966, al costat de Jaume Arnella i
es van dedicar en els seus principis a adaptar cançons del folk nord-americà i
poc a poc van anar composant també. Sempre va 
confessar que estava influenciat
per Pete Seeger (Nova York, 3 de maig de 1919). Les cançons de Xesco Boix, en
moltes ocasions infantils, sempre estaven relacionades amb la pau i la
llibertat, cosa transgressora en aquells anys de dictadura. Aquesta cançó es va incloure en el disc
"Espirituals negres". Va ser un dels artistes que van actuar en el mític
Festival de Folk que es va celebrar el 23 de Maig de 1968 a al Parc de la Ciutadella, a Barcelona
i que va convocar més de 7000 persones. L'any 1971 després de fer la mili va
formar el grup Ara va de bo especialitzat en cançons infantils, recuperant temes
populars catalans. Xesco Boix Masramon va néixa a Barcelona el 3 de febrer de
1946 i va morir atropellat per un tren a Malgrat de Mar un infaust 21 de juliol
de 1984, hi ha dubtes sobre si veritablement va ser un accident o el cantautor
es va suïcidar. El 8 de desembre de 1984 es va realitzar un homenatge al cantautor. En total
Xesco Boix va gravar més de 30 discos i cassets. Sempre afirmava que "el
coneixement es el que ens fa lliures". 
Mercè Madolell – Eren trenta innocents
L'any 1966 la cantautora Mercè Madolell va gravar un
EP per al segell Concentric on es trobava aquest tema que escoltem ara a El
Temps Passa... i la música queda i que es tracta d'una versió del cantautor i
poeta francès Jean Ferrat que la va titular originalment "Nuit et
brouillard". La veritat és que les lletres de Jean Ferrat (a la foto) sempre tractaven
de temes socials i sobretot de l'ocupació nazi a França i la deportació de
jueus, com és la temàtica d'aquesta cançó. En el disc també es van incloure
"Visca!" Que així mateix era de Jean Ferrat, "El Guardià del
far" versió d'una cançó de Jean Prévert i "El bar de tants nits"
que va ser una composició de Guy Béart, L'adaptació de les lletres la va
realitzar Josep M. Espinàs i els arranjaments i la direcció musical, així com
la producció va ser del Mestre Francesc Burrull. Mercè Madolell actuava 
habitualment amb Els Setze Jutges si bé nosaltres no estem segurs que fora
component oficial del grup. En la seva carrera cal destacar un memorable
recital que Els Jutges van oferir el 13 de març de 1968 a la sala Price, de
Barcelona, era un festival que va tenir molts problemes per poder dur-se a
terme ja que, encara que no es podia dir, era a benefici de la clandestina
Comissions Obreres i que es va suspendre en dues ocasions i finalment es va
muntar en setanta-dues hores, Va ser un èxit i al carrer es van quedar més de
400 persones que no cabien al local i els aforaments en aquelles èpoques, més o
menys es complien. Mercè Madolell, igual que els seus companys que van actuar
aquell dia, no van cobrar. També van pujar a l'escenari Maria Amèlia Pedrerol,
Quico Pi de la Serra,
Rafael Subirachs, Guillem d'Efak i Raimon. Cal afegir que la Mercè Madolell
Aragonès actuava en moltes ocasions a La Cova del Drac. Creiem que va gravar tres discos
per al segell Concentric i també va incloure algun tema en recopilatoris. Per
cert, sembla ser que es troba en una residència d’avis a Santa Eulalia,
calculem que deu tindre al voltant dels 70 anys i tot i tindre problemes
d’artrosis, ho porta molt bé. Salutacions Mercè.
Núria Feliu i Tete Montoliu – Vés i perde’t
La Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana,
sempre ha estat molt vinculada al jazz des de els seus principis quan la podiem
veure actuan a la mítica Cova del Drac del carrer Tuset. Núria Feliu va gravar
i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete Montoliu, fins hi tot ho van fer
a Nova York (a la foto) i com a mostra aquí os portem aquesta extraordinaria versión del
clàsic del jazz “Bye bye blackbird” que van composar Ray Henderson i Mort Dixon,
sent Gene Austin el primer en gravarla. En aquest LP també es va incloure la
versió de “Misty” que van titular “Tots es gris”, composada per el pianista
nort-americà Erroll Garner l’any
1954 i que va formar part durant 
décades del repertori de Núria Feliu. Es va publicar l’any 1966
en un LP titulat “Núria Feliu i Tete Montoliu”. Junt a Núria i al Tete trovem
a Erich Peter al contrabaix, Billy Brooks a la batería i Booke Ervin al saxo tenor. Tete Montoliu es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixa a
Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Núria per la seva part es filla de la
plaça d’Hosca, coneguda com la plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixa
a la part que donava a Sants. La veritat es que Núria i Mario es coineixen des
de fa un grapat d’anys i tots dos son de Sants. Durant un temps Mario fins i tot va ser
representat seu.
Joan Baez – El
rossinyol
Aquesta és una de les més belles cançons catalanes de
la història, tot un clàssic d'autoria anònima que es creu prové de l’any 1659,
quan pel Tractat dels Pirineus es van repartí Catalunya, entre França i
Espanya, deixant-la dividida en dues com una primerenca “Muralla de Berlín” de
construcció natural. El nostre rossinyol, "lliure com un ocell" no té
fronteres i pot portar missatges d'amor d'un costat a un altre dels Pirineus.
És clar que de vegades els missatges poden ser queixes al vent, com el del
pastor que des d'un costat enyora la seva mare que es troba a l'altre. És una
peça que forma part de la nostra identitat catalana. La cançó va ser rescatada
per Joan Manuel Serrat que centre la seva versió de la cançó en el sentiment de
tristesa d'una pastora per sentir mal casada, en un diàleg amb un ocell del
bosc, el rossinyol. En aquells 
temps a l'Europa medieval, hem de recordar que
els matrimonis prácticament sempre eren concertats pels pares. La veritat és
que a la lletra de "Rossinyol" se li han aplicat molts sentits
diferents. És clar que a El Temps Passa... i la música queda i com som una mica
transgresors i gamberros, us hem seleccionat aquesta curiosa versió a càrrec de
la cantant nord-americana de folk Joan Baez que precisament la va interpretà en
català en el curs d'un concert que va realitzar a Barcelona el 28 de juny de
2008. Joan Chandos Báez va néixa a Staten Island, Nova York, encara que
d'origen mexicà, el 9 de gener de 1941 i va esdevenir una de les grans figures
del folk protesta als Estats Units i al món, durant els anys seixanta, fent-se
molt popular per les seves campanyes en contra de la guerra del Viet-Nam, entre
elles la famosa "Marxa sobre Washington", era coneguda com "La
reina de la cançó protesta". Aquesta cançó es va incloure en el disc
“Gracias a la vida” de Joan Baez i Quimet, tot i que ens queda fora de temps,
ha volgut posar-la i aquí està. 
Lucky
Guri & Peter Road – Norwegian wood
Us
portem ara a la nostra secció de música catalana una cançó d’un álbum que és un
disc genial, un LP publicat per Discòbolo que recull versions en clau de jazz
de temes de The Beatles i
titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de
luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Road, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador
Font a la bateria i Max Sunyer
a la guitarra. Max li va dir un
dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky
que tenia aquest disc perquè Lucky
li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió
en clau de jazz del “Norwegian wood”, que els Beatles van dedicar a la decoració de moda a l’Inglaterra
dels seixanta, a base de fusta de Noruega, ells li han imprès un bon ritmillo
de jazz. Despres de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista
nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia
anys acompanyaba a Núria Feliu
en els seus concerts. Tant Quimet com
Mario us vam prometre que escoltariem més
cançons del LP
“¡Waw... We are digging The Beatles!” i sempre cumplim la
nostra paraula.
Lucky Guri
Els
Anuncis dels Nostres Records
Avui
els nostres anuncis, com ja sabeu que Quimet i Mario són uns triperos, aniran
de coses de menjar, per variar. I començarem amb un que era institucional, és a
dir que el pagaven aquells que ens manaven.
Pollastre
El pollastre en
aquella època no era un plat barat, era de luxe, amb el temps i la producció
gairebé industrial ha baixat de preu, encara que avui en dia Què és barat? O si no pregunte-ho
a les sofertes mastresas de casa que s'encarreguen dia a dia de la cistella de
la compra. Però quan van començar les produccions de pollastre amb les llums enceses tot el dia i els menjadores sempre
plens, els preus van ser més assequibles i el govern es va treure de la màniga
aquest anunci institucional per
fomentar el consum de pollastre.
Això és una cosa que avui en dia haurien de potenciar els nostres governants,
el consum de productes de fabricació nacional, aixó si “A bon preu” o si no que parlin amb els pagesos del Baix Camp i els
problemes que tenen amb l'avellana. Per cert, als Estats Units es va fer una
prova entre els nens, els van demanar que dibuixessin un pollastre. Tots els
alumnes que van passar per aquesta prova van dibuixà un pollastre a l'ast. Volem recordar que el pollastre rustit era el
plat típic del Nadal junt a l’escudella i la carn d’olla. Avui en dia tradicions com aquesta es van perden.
Gallina
Ponedora White Link
Perquè us poseu en situació, aquest anunci que us
portem ara promociona la venda de les gallines ben vives, això si ponedores i
de la marca White Link ja que
així i amb la gallina a casa, els ous són frescos, molt frescos, de fet,
acabats de posar i de la gallina al plat. L'àvia de Mario posseïa a la part de darrere de casa seva, una planta baixa
a Sants, al costat del carrer Badal, avui Avinguda Brasil, un galliner privat amb
gallines, conills, ànecs i cobaies per a l’ús de la seva cuina i les de la
família. Amb les pells de conills i sobre tot les cobaies, Mario havia tingut abrics fets a mida
gairebé cada any de la seva infància. A més i durant la guerra civil espanyola,
l’avia recodava que el consolat argentí va col·locar un cartell a la façana de
la casa perquè la policia, sindicalistes, anarquistes i funcionaris de l'estat
sabessin que hi vivien ciutadans argentins i no els espolia-sen el galliner,
com solia passar tantes vegades durant la Incivil Guerra espanyola.
Conserves Miau
De Galícia vénen les millors conserves, segons ens
adverteix aquest anunci que ens diu “Conservas Miau, Lo mejor del mar” i cal
tenir en compte que l’empresa Bernardo
Alfagene amb més de cent anys d’historia i que va comercialitzar les Conserves Miau, era un dels grans de
les industria conservera gallega. A nosaltres aixó de dir-les Miau sempre ens a fet molta gracia. De
fet les conserves marca Miau encara estaven al mercat i vem escoltar que va sis
o set anys la casa Bernardo Alfagene volia comprar la marca Calvo, un altre
histórica de les llaunes de conserves, la veritat es que no tenim ni idea de
com va acabar tot, però si sabem que la cosa per l’empresa de Conserves Miau ha
acabat molt malament. La fallida de l’empresa Bernardo Alfageme, propietària de
conserves Miau, al novembre passat, ha deixat a la Xunta de Galícia amb un
deute de 30 milions d'euros, a 150 treballadors sense feina, als propietaris de
l'empresa apartats del mercat i als competidors sense poder licitar pel grup.
Mahonesa Solis
Quan parlem de cuinar, un dels productes bàsics al
rebost de la cuina Quin és? Dons l’oli.
A Catalunya tenim la denominació d’origen Siurana, un oli de molta qualitat fet
amb olives arbequines. Cal tenir en compte que amb oli també es fa una maionesa i el bon allioli. Però la marca Solis que va ser de les pioneres
oferin maioneses ja fetes, a més ens oferia receptes de cuina en els seus
anuncis en aquest que us hem seleccionat avui a El Temps Passa... i la música queda, ens ensenyan com fer uns macarrons a la cubana. Quimet confesa
que l'hi agrada mes el alioli fet a casa per ell, amb el morter i a mà. Aquell
al que li dons la volta am la mà de morter clavada i no cau. Però ja sabeu que als
restaurants avui en dia aixó els hi tenem totalment prohibit.
Arroz Brillante
Helado Camy 500
I ara tornarem a la música des de El Temps Passa... i la música queda.
Merie Laforêt – Y volvamos al amor
francès Jean-Gabriel Albicocco. El seu primer
èxit discogràfic va ser amb el tema que escoltem ara i que en la seva versió
original, publicada l'any 1963, es va titular "Les Vendanges de
l'Amour" amb lletra de Michel
Jourdan i música de Jean-Claude
Petit. Marie Laforêt va
perdre progressivament l'interès en la seva carrera musical i es va mudar a
Ginebra, a Suïssa l'any 1978, on va obrir una galeria d'art i va abandonar la
música, si bé en els anys 80 va tornar al cinema.
Lone Star – La playa
I ja que hem parlat de Marie Laforêt, aquesta és una
versió d’un dels seus grans èxits que ens versionan els barcelonins Lone Star, un dels grups per els que
nosaltres sentim veritable debilitat, en un dels seus millors EP, el
setè, editat l'any 1965 i que també va incloure "Comprensión" de The Animals (a la foto Lone Star amb Eric Burdon i Alan Price dels Animals), "Eight days a
week" de The Beatles i
"De día y de noche" que era de The Kinks. A Lone Star
se'ls coneix avui en dia com "La Leyenda".
La discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres d'un parell de discos de quatre
cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per
davant. Inicialment Lone Star
eren Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab a la guitarra. Després d'haver publicat el seu primers
discos foten el camp Enric Fuster
i Willy Nab i es va 
incorporar
el guitarrista tarragoní Joan Miro.
A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda
catalana, de fet aquesta ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat
interinament per Alex Sánchez que
ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio
Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya l’any 1988, per
indisposició de Sierra, el seu
guitarra i Mario els va tindre
actuan a Reus. La fotografia d'Alex
Sánchez es d'aquesta actuació a La Fàbrica de Reus quan la dirigia Santi Sardà,
on Mario era director artístic i
va tindre que plegar perqué no és cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi va ensenyar que “Per una idea es
pot lluitar, però sense menjar resulta molt difícil”, sobre tot quan el
“jefe” s’en va a sopar cada nit amb la familia a Cambrils, de restaurant.
Los Javaloyas – Honey
Deien que Los
Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia,
però després es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics
mallorquins com el cantant Serafín
Nebot. Aquesta cançó es trovabe a un single amb “Don Simón” a la cara B
i el va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1968. Los Javaloyas són un dels grups més veterans de l'estat, es van
crear l'any 1952, tots eren multiinstrumentistes. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra,
piano i baix, Serafín Nebot
cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a
la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio
Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que a més de cantar, 
tocava la flauta i el
piano. Los Javaloyas van actuar
molt a l'estranger i sobre tot a Alemanya i a principis dels anys seixanta, van
conèixa i van compartir escenari amb The
Beatles. Es clar que llavors els de Liverpool eren pràcticament uns
desconeguts. José Luis Pérez Javaloyas,
fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007. “Honey”
va ser una composició del nort-americà Bobby
Golsdboro i la veritat i tenin en compte les diverses versions que es
van fer al país, a l’hora de traduïr la lletra tot van estar errats ja que ens
parlaven d’amor, de novietes que ens deixaven o morien i aixó no tenía res a
veure amb la idea original de Bobby
Goldsboro, els que s’hi van apropar molt van ser los Hermanos Calatrava en una versió plena
del seu bo i sá humor, com solien fer sempre ells. Ens deien que “Honey” era un
gos i es la veritat, d’aixó anava la cançó del americà.
Mina – Ciudad solitaria
Curiosament una de les cançons més importants en la
carrerea de l'extraordinària cantant de pop italiana Mina és aquest tema que us
hem portat ara a El Temps Passa... i la música queda, però aquí a Espanya va
ser el primer gran èxit de Luis Aguilé que tot i ser un bon compositor, la va
versionar i també va ser la cançó que d'alguna manera, va fer que el cantant
argentí s'afincara definitvament al país. Nosaltres ara us hem seleccionat la
versió original a càrrec de la
Tigressa de Cremona, com es coneixia a Mina que es diu realment Anna Maria Mazzini i va començar l’any
1958 anomenant-se Baby Gate i
interpretant temes de rock'n'roll en anglès que més tard es van reditar. L'any
1960 es va presentar per primera vegada en el Festival de San Remo. L'any 1962 el seu primer embaràs es va
convertir en tot un escàndol a Itàlia, ja que Mina i 
l'actor Corrado
Pani, pare del nen, no estaven casats, tot un pecat mortal. La cadena RAI (Radiotelevisió pública italiana), la va tenir censurada durant dos anys, després
dels quals es van veure obligats a permetre el seu retorn, ja que el públic
italià va reclamar insistentment la seva presència a través de milers de cartes
a la RAI. En aquest període d'ostracisme Mina va seguir treballant i
interpretant cançons, sobretot a Alemanya. A Mina l'anomenaven La Tigressa de Cremona tot i que ella
va néixa a Busto Arsizio, Llombardia, el 25 de març de 1940. Al llarg de la
seva carrera musical Mina ha
gravat en anglès, italià, francès, turc, japonès i en castellà. Té un total de 121 discos gravats. Per cert que fa
més de 30 anys que Mina no
aparèix en públic.
Pop Tops – Con su blanca palidez
Quan Los
Pop-Tops van debutar l’any 1967, ho van fer per la porta gran amb aquest
single, versió del gran èxit dels britànics Procol Harum.Tot i que la lletre rés te a veure amb l'original, com ens recorda Quimet, va ser un èxit massiu a tot el país i va representar
el debut i consolidació de Los Pop Tops,
sobre tot per la tasca del organista que extreu bon suc del seu Hammond. A
l’altre cara trobaven “I can't go on”. Los
Pop Tops van ser una bona banda liderada pel cantant de color Phil Trim i que inicialment es van dir
Los Tifones. El cantant de Los Tifones era Luis Fierro i quan aquest els va
deixà, va ser substituït pel de Trinitat Tobago i és camviaren el nom. Los Pop-Tops van ser produïts pel
francès afincat a Espanya, Alain 
Milhaud que també va llançar a Los
Bravos i un grapat més de gent. El grup Los Pop-Tops l'integraven José
Lipiani, Alberto Vega, Ignacio Pérez, Julián Luis Angulo, Ray
Gómez que venia dels Pekenikes i
després va marxar a tocar a Estats Units incorporant-se a la banda de John Lennon i el cantant de color Phil Trim, de veritable nom Theophilus Philip Trim i que va néixer
el 5 de gener de 1940. Pop Tops es van desfer l’any 1974. Un dels components
del grup durant un temps sembla que va ser Alfonso Arteseros, conductor avui en dia del programa de televisió
"España
en la Memoria".
Van haver-hi altres músics, entre ells Felipe
que era baixista i s'en va anar despres amb Jalea Real. Por cierto que el sello RamaLama va editar un doble CD
titulat “Pop Tops, todas sus grabaciones 1967-1974”, son un total de 45
cançons i es un bon disc per actualitzar la discografía dels Pop Tops..
Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui,
però abans aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’aquesta setmana s'en va a la platga a pendre el sol amb el seu scooter, ben fresqueta, aixó si.
Ara fotem el camp, a’acaba per ara el programa, però
us deixem amb la bona companyia. de la de la xarxa d’emisores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que
emeten El Temps Passa... i la música queda. Tanquem la paradeta i fins la setmana propera, adeu.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario