Los Top Son – Jersey azul
Quan Emilio
Baldoví, cantant de Los Milos
va marxar a França, els seus companys havien de negociar per aconseguir nova
discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans
que Emilio se n'anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon
contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual
havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la
sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel el de Los Top-Son i el disc va sortir al
carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de
barro" que tot i ser nord-americana ja l’havia publicat a Espanya el
mexicà Enrique Guzmán i
“Recuerdos de verano” que també va ser composada per Pascual. Quan Emilio va
tornà de França no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el
disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant
el seu nom pel de Bruno Lomas (a la fot el mig).
Va ser l'únic disc signat per Los
Top-Son en què compten amb Bruno
Lomas com a cantant. El segon ja com a duet incluía aquesta cançó que
escoltem ara i que 
va ser composada per Adamo
i que Mario ja havia
escoltat en directe a Los Samurais,
un bon grup barceloni que ell havie vist tocan a una sala sita a Sants, a la cruïlla
entre la avinguda Madrid i el carrer Brasil, al costat de l’Esglesia. Pascual Olivas l’any 1966 i després de
la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz de Los
Pantalones Azules, el grup Los
Huracanes. El bateria d'Els
Top-Son que era Alberto Gómez
marxaria a Los Canarios per
substituir a Tato Luzardo que feia
la mili, el mateix que va fer Pedro
Ruy-Blas amb Teddy Bautista,
sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios..jpg)
Adolfo Ventas – Contigo en la playa
Fa molt de temps que no escoltavem a El Temps Passa… i la música queda a Adolfo Ventas, avui tornem-hi. L'any
1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de la
música italiana que va ser èxit en la veu de Nico Fidenco. És una bona versió la que ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol,
creiem que madrileny, al que avui recorden quatre nostàlgics, però que va ser
un dels noms importants quan el rock and roll va començar a introduir-se entre
la joventut espanyola a principis dels seixanta. En aquest EP Adolfo Ventas, fill del director
d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus
enregistraments, entre d'altres a Ennio Sangiusto, El Titi i Madalena
Iglesias, també versiona "La casa del sol naixent" de The Animals, al costat de
"Manoli" que escoltarem un altre dia i “Memphis Tennessee” de Chuck Berry que ja l’hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.
Per cert, benvulguts amigues i amics, una advertencia: No heu de confondre a
aquest Adolfo Ventas que era un
jove cantant de rock and roll, amb el gran mestre del saxofón Adolfo Ventas Rodríguez, nascut a
Amposta, a Tarragona, l’any 1919.
Los Sonor – Chica de verano
.jpg)
En el quart EP que van publicar Los Sonor, titulat
"Los Sonor y su Super-Twist", es van incloure dos grans horterades
"Sole Twist" i "El Relicario Twist", però també trobàvem
dues cançons que van ser composades per Carlos Guitart i José Luis González,
tots dos components dels Sonor, “Un tipo feliz” i aquesta cançó que us hem
seleccionat per escoltar tots junts a El Temps Passa... i la música queda que
és francament bona, tot i que el cantant i per moments ens recordi a Bruno
Lomas. Es va publicar l'any 1962
a través del segell RCA. La banda es complementeba, a
més de Carles Guitar i José Luis González, amb Jorge Matey a la bateria i
Manolo Díaz a la guitarra. La veritat és que al llarg de la seva carrera, per
Los Sonor van passar un munt de músics, entre ells Tony Martínez i Manolo
Fernández que s'anirien a Los Bravos, Antonio Otero, Manolo Escobar, 
Luis
Eduardo Aute, Fernando Sánchez, etc. Fins que l'estiu del 1965 es desfan
definitivament. Van tenir una darrera etapa, quan van fitxar pel segell
Phillips i la que van destacar com a grup instrumental en una línia surf music
que a Espanya anomenàvem so Shadows i van treure els seus grans hits "Los cuatro muleros" i "Los Campanilleros", amb caire surf totalment espanyolitzat i també es van convertir en la banda d'acompanyament de Miguel
Ríos. L'any 1964 van treballar en la pel·lícula “Abajo espera la Muerte” de Juan de Orduña.
Los Sonor van ser una de les bandes de referència quan parlem de pop espanyol
dels seixanta i formen part de la nostra història musical. Carles Guitart
s'incorporaria com a cantant a Los Flecos i 
moriria en accident de trànsit el
juny de 1979. José Luis González va crear Los Pasos. Tony Martínez i Manolo
Fernández formarien part de Los Bravos. Jorge Matey passaria per Los Pekenikes
i després aniria a Los Beta Quartet i Los Archiduques. Manolo Díaz tindríe una
interessant carrera com a solista i com a compositor, algunes de les seves
cançons els van gravar Los Bravos, Los Pasos i altres grups. Va ser executiu i
productor en CBS, on arribaria a president de la seva delegació espanyola i
Universal Music Latin entre molts càrrecs directius en la indústria musical (a la foto Manolo Díaz amb José Manuel Soto quan treballava a CBS).
Pekenikes – Es mejor olvidar
.jpg)
Al principi per Los Pekenikes, la millor banda
instrumental espanyola de pop sorgida en els anys seixanta, van passar un munt
de cantants, entre ells Junior, Aute, Juan Pardo i uns quants més, però quan
Juan Pardo va marxar el seu lloc el va ocupar un altre històric del pop
espanyol, José Barranco que havia format part de Los Estudiantes i després
crearia Los Flecos. Aquesta cançó us la extraiem d'un EP editat l'any 1964 per
Hispavox i el tema és una composició del propi grup, encara que la cançó estrella
va ser una horterada titulada “El Vito”. Es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea de Massiel degut a la joventut dels seus
components, tot entre 16 i 18 anys quan van comenzar. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'institut Ramiro de Maeztu de Madrid i
primer van ser Los Hermanos Sainz y su
Conjunto. Pepe Nieto, el
bateria del grup en els seus inicis,
va ser al costat del seu germà,
l'organitzador de les matinals del Price
on, per descomptat, Pekenikes van
ser nom habitual fins que aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total
van ser unes vint), a Barcelona també les vam tenir, però les de Madrid van ser prohibides per les
autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers
gamberros". I és que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt
als jovens que anaven a aquestes matinals. Al costat teniu un retall de premsa de l'época.
Los Flecos – Distinta
Los Estudiantes son un grup de referencia quan es
parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear
en els cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i van pasar desde José
Barranco a Fernando Arbex, pasando per Manolo Fernández, entre molts altres.
Quan Los Estudiantes es van desfer a José
Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de
Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los
Brincos, pero devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup
anava a tindre, José Barranco va decidir
crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia",
sense lligams obligats i 
control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's
per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes
i Pekenikes), nascut a
Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps)
que va néixa a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixa a Màlaga el dia 15
de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels
millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965
i Mario el va descubrir i comprar a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça
Catalunya, a Barcelona..
A dalt Los Flecos, a sota els seus altres discos
.jpg)
La
Música que es feia en Català
Són Tres – Records d’Ipacaraí
Aquest tercet
que van gravar un disc de quatre cançons en catalán mitjançant DDC que era un
subsegell de Discophon i fent-se dir Són Tres, eran en realitat el grupo Los
Guacamayos que sempre van cantar en castellà, però aquí van voler incursionà en
el mercat en català. D’aquest disc nosaltres per escoltar a El Temps Passa… i
la música queda us hem seleccionat aquest tema que es troba més en la linea del
bolero i la cançó amb caire sud americà al que ells ens tenien acostumbrats, si
be en el disc hi ha cançons plenes de carrega jazzística i es que la dirección
musical va estar a carrec del Mestre Francesc Burrull i les adaptacions de les
lletres van ser de Lleó Borell. “Recuerdos de Ypacaraí”, com es deia
originalmente, es una composición
guarania amb lletra de Zulema de Mirkin i música de Demetrio Ortiz, escrita
l’any 1948, si bé no var gravada fins l’any 1952. En aquest dis Los Guacamayos
feien un recorregut breu per el mon i trovaben “Mademoiselle de Paris” amb
caire francés, el clàsic català “L’emgrant”, un altre clàsic, en aquest cas
italiana es “Torna a Sorrento” i aquesta que escoltem ara que era un tema del
paraguai. Un altre dia escoltarem alguna altre peça del
EP que es molt bo. Los Guacamayos eren 
catalans, de Barcelona. Creiem
que d’Hostafrancs, però no estem segurs, per tant no ens feu massa cas. Mario
recorda haver sentit parlar al seu pare de que ell els coneixia i l´hi
agradaven. De fet al pare li
agradecen i molt els bolerets. Los Guacamayos es van inflar d’actuar a
les televisions de molts països d’Europa. Ja en els anys setanta van gravar un
disc acompanyan a Núria Feliu, tot ell ple de boleros. La veritat es que no hem
trovat información d’ells per Internet, pero us podem dir que en els noranta
encara treien discos si be des de els vuitanta eren ja un duet, sols eren Albert i Narcís Vidal, no recordem
el nom del tercer. 
A les fotos eren un altre vegada Los Guacamayos
Núria Feliu amb Los Guacamayos – Escolta’m
Núria Feliu,
la Dama de la Cançó Catalana,
va treure un disc acompanyada per Los
Guacamayos amb un grapat de boleros, entre els que es trobava aquesta
cançó que sona ara a El Temps Passa… i
la música queda i que es va publicar també en senzill. Aixó si, cantades
totes elles amb català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete
Montoliu van rebre el Gran Premi
del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf
Astoria de Nova York. Convidats per la Càmara de Comerç. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van contractar a Núria Feliu Mestres per
actuar en els dos 
punts, però li van anul·lar el contracte en negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en
castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al
contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i la Núria Feliu va ser una primícia
que va aixecar Mario (a la foto
amb la Núria) des del Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus.
I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa
molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el primer Festival de la Cançó Catalana de Tarragona i estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià. 
A sota Núria Feliu amb Serrat i Raimon
Jordi Soler – Petita festa
Jordi Soler i Galí va ser component de Los Pic Nic i
a més havia gravat també en solitari un parell de singles, aquest és el primer
d'ells i el va publicar Hispavox dins de la seva sèrie Estel, signat com Jordi
Soler, encara que aquest gran guitarrista que després que es desfessin Pic Nic
va formar part del grup OM, va acompanyar a Pau Riba i posteriorment va
acompanyar a la guitarra durant 25 anys a Ovidi Montllor, component i produïnt
molts dels seus discos, seria conegut ja com Toti Soler i la seva posterior
carrera en solitari s'ha anat decantant cap al flamenc. La lletra d'aquest tema
va ser escrita pel poeta xinès Li Po, al qual actualment s'ha donat per dir-li
Li Bai i musicat pel propi Toti Soler. Aquest tema va ser interpretat per Toti
Soler i Sílvia Pérez en un concert realitzat al Festival de Música de Cardedeu
l'any 2011, encara que forma part del seu repertori dels darrers anys, clar que
el que molts no recorden és que, com us demostrem avui el Temps Passa... i la 
música queda, el va gravar ja a finals dels seixanta. Toti Soler va néixa a
Vilassar de Dalt, Barcelona, el 7 de juny de 1949. Al llarg de la seva carrera
va acompanyar a Léo Ferré, Taj Mahal, Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester
Formosa que ens sembla recordar era la seva companya, Francesc Pi de la Serra, Pascal Comelade,
Maria del Mar Bonet i altres. L'any 2005, va rebre el Premi Nacional de Música
de Catalunya, atorgat per la
Generalitat de Catalunya, pels seus discos "L'arxiver de
Tortosa", "Racconto" i "Guitarra i cançons" i el 2006
li va ser atorgada la Creu
de Sant Jordi. La seva última producció discogràfica fins ara es va editar
l'any 2011 i es va titular “Raó de viure”.
Dos + Un - Pescadors
Aquest bon grup de folk estava integrat pels germans
Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria,
a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser
oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format single l'any 1968 per
DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més important dels que van
treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels
anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua. Més
tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va morir el
passat 13 de setembre a causa d'un càncer als seixanta anys d'edat, s'uniria a
Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste, un dels seus discos
"Chinchonera s Cat" està considerat una obra mestra de la música
folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup Moto Clua i va gravar en
solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits,
aquest creiem que era el segon. 
Mario Prades amb Ia i Batiste a casa seva. Ia Clua al mig
Eurogrup – L’estiu a ciutat
Aquesta és una bona versió del "Summer in the
City" dels Lovin'Spoonful, la banda de Nova York liderada pel cantant i guitarrista
John B. Sebastian (a la foto al Festival de Woodstock), realitzada en català per el Eurogrup que inicialment es
deien Los Fènix, es van crear a finals de 1966. Poc recordem ara del Eurogrup,
però eren una bona banda. El bateria era Juan Adriano Barras Rojo que va néixa
a Madrid l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al
costat de Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i
Joan Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del seu primer
disc i va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu
segon disc, un single editat l'any 1968., Del primer disc, un EP editat el 1967
per Concentric, us extraiem el tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la
música queda. En el disc es van incloure tres versions: "Perdo
l'esma" versió del "I'll go crazy" de James Brown, "Que
passa amb els duros" que era una versió en català del "Get out of my
life, woman" d'Allen Toussaint i "A la vora de l'aigua" dels
Righteous Brothers. Los 
Fénix van decidir canviar-se de nom i llavors va sorgir
Eurogrup. Actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores que estava al barri
de Gràcia. El bateria Juan Adrià els va deixar per unir-se a Los NO que
s'havien reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic Antoni Duran,
i posteriorment es va crear Los Eurono i després s'incorporaria a Los
Pioners substituint el bateria que estava fent la mili. Per cert, actualment
resideix a Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de Sant
Climent i és membre de la
Menorca Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup
resideixen a les Balears.
I ara no saben si tancar o no la Secció de la Música que es Feia en Català ja que aquest home que us portem ara, cantant de color, va funcionar i molt per la Costa Brava i va gravar per segells catalans, pero ens servirà de pont per escoltar una mica de música soul.
Eddie Lee Mattison – Good things and bad things
Eddie Lee
Mattison era un cantant de color que es movia
molt bé en el món
del soul i el R & B. Es va establir a
Catalunya i es va convertir en
un habitual dels locals de la Costa
Brava, sobretot la discoteca Maddox
de Platja d'Aro on
al capdavant del seu grup, creiem que va arribar a ser la banda resident.
De fet va gravar
un disc en directe a Maddox amb el nom de la sala
per títol que va
publicar Edigsa. El single del qual us
extraiem aquesta cançó
que escoltem ara
a El Temps Passa ... i la música queda, ho va editar l'any 1970 el segell Discogràfica Talar, amb
"Reality" a la cara B, totes dues cançons
van ser escrites pel
propi Eddie Lee Mattison.
També va treballar per el segell Ariola. El cantant i compositor nord-americà
de color, al capdavant d'una estupenda banda en què 
militaven
Roy Edwards (trompeta), Alain Spartman (guitarres), Bernard Petrogalli (baix), Frank Brusiano (bateria), Clotaine Marbouet (saxo), Rudy Jones (saxo) i
destacar la tasca de l'organista Mathias Sanuelin que utilitzava
un Hammond, es va dedicar a
versionar temes clàssics
del soul americà per locals catalans i
per el Nord de l'Estat, però mai
va deixar d'interpretar també
temes propis. Va
ser descobert aquí per Oriol Regàs, propietari de Boccaccio i pensem que també de Maddox. Eddie Lee Mattison va treballar molt a França.
Los Canarios – Requiem for a soul
Venien des de les illes Canàries
i per això van adoptar aquest nom, però primer van ser Los Ídolos i van gravar tres EP's a Barcelona. Se'n van anar a
Estats Units on van estar un any tocant per la costa oest i dient-se The Canaries per tornar a Espanya i
convertir-se ja en Los Canarios
que hem de reconèixa, van ser la millor banda de soul del país al costat dels Conexion de Luis Cobos i Doble
Dinamita. Van triomfà amb el tema "Peppermint Frappé" i que es
va incloure a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de
rodillas" va ser la seva cançó estrella.
Quan Teddy va anar a la mili el
seu lloc va ser ocupat provisionalment per Pedro Ruy Blas. Teddy
Bautista, el cantant i líder de Los
Canarios va ser el polèmic president del SGAE i des de que va petar l’escàndol i va entrar Antón Reixa com a
president sembla que no s’ha tornat a parlar del tema. Aquesta cançó que
os portem ara a El Temps Passa… i la
música queda, va ser composta per ells i estava dedicada a la memoria d’Otis Redding, el Rei del Soul i que va morir
en accident d’aviació i va estar cara B d'un single amb
"Child" a la cara A.
Conexion – Un mundo sin amor
El grup Conexion va ser una de les grans bandes
de soul de l'estat espanyol, competència directa
a Los Canarios
de Teddy Bautista. El seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de
Criptana, 1948) que venia de la Filarmónica Beethoven, banda
de música de Campo de
Criptana, amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana,
1947), Alfredo Lozoya (Mora de
Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945), el cantant de
color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la discoteca Stones de la capital. En el seu primer single que es va publicar l'any 1969
a través
de Movieplay destacava la cançó “Stong
lover”. A partir de 1970 comença l'etapa
més brillant de Conexion, tot i
que amb temes més compromesos i barrejant
gospel al seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo sin amor" que escoltem ara a El Temps
Passa... i la música queda i ara toca alló de “Euro per el Mario” ja que ell l'havia tocat el 
seu grup, va ser l'última cançó que van montar abans de desfer-se. No podem
oblidar altres gran pecés de Conexion com "Preparad el camino del Señor"
o "Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem una pel·lícula on
sortia José María Íñigo creiem que va
ser “1, 2, 3 al escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es
publica el seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa
el 1974. Luis Cobos comença a
treballar com a productor, arranjador
i grava els
nyaps que barrejaven
música disc amb sarsuela
i clàssica que resultaven
infamants per a la música, però que van produir xifres
de vendes al·ucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.
Doble
Dinamica – I’ve got dreams to remember
Amb
la cançó´”Mundo Joven”, composada per Doble Dinamita,
a la cara A, aquest bon grup de soul espanyol van treure un single que creiem
és l'únic disc que Doble Dinamita
va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, a
la cara B. Es tractava d’una peça que va ser èxit a mig mon amb la seva versió
original a carrec d’Otis Redding, el
que va ser Rei del Soul i que va morir en accident d’aviació. El single
dels Doble Dinamita va ser
publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no
estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid i a principis dels anys seixanta,
va sorgir un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble. La veritat és que no
recordem molt de Doble Dinamita,
aquesta bona banda de soul d'efímera vida. Tenim present aixó si que tenien dos
cantants i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però
d'això últim no estem segurs, per tant i com us diem sempre que ens passa aixó,
no ens feu masa cas.
Els Doble Dinamita en concert
Los Íberos – Las tres de la noche
Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica
i veu, els malaguenys Diego Cascado
a la bateria, Enrique Lozano a
la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel
madrileny Anselmo José Fernández
i el d'Almeria Cristóbal de Haro
al baix que va ser substituït per Carlos
Attias, són els components de Los
Íberos i es van conèixa a Torremolinos l'any 1966. Van gravar en els
estudis de la Decca
a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van
debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors
cançons dels 60's a Espanya. Los Íberos
van tenir un repertori propi. 
El seu segon single va ser el que escoltem
avui, també publicat per Columbia-Decca el 1968 i que era una composició d'Enrique Lozano. L'any 1969 Los Íberos participen en la pel.lícula
d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al
escondite inglés" i també a "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán, el primer
supergrup de l’historia del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell o tres d'anys "A
través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.
Los Tamara – Massachusetts
.jpg)
Los Tamara
es van formar l’any 1958 a
Noya, la Corunya
i eren Prudencio Romo (Noya, 10
d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento
(guitarra i clarinet), Germán Olariaga
(violinista i cantant), i Enrique
Paisal. L’any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic,
el cantant Pucho Boedo (A
Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser una de les bones bandes
de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels
gallegues i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També es van
especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé totes
les Casas de España que
tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es
podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Aquest tema va ser el gran èxit
internacional de The Bee Gees,
la banda dels germans Gibbs que
abans de la “Febre del dissabte nit" eren cinc, es 
trobava en el seu LP
"Horitzontal". La cançó va ser escrita per Robin Gibb després de patir
un accident de tren quan viatjave amb la seva nuvia cap a Londres, ells van
surtir il·lesos i es van dedicar a ajudar a la gent a surtir de la ferralla.
Maurice, el seu germà bessó, de cop es va aixecar i va dir “Alguna cosa dolenta li ha
passat a Robin” i era veritat. Aquell accident va marcar molt a Robin i la seva
primera composición després d’alló va ser aquesta cançó. La veritat es que la versió
dels Tamara és molt digna. Enrique Paisal va deixà el grup l’any
1975 per donar classes al Conservatori
de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament
en el món de la música i va treure dos discos en solitari.
Los Sírex – Sin tus cartas
Emprendem ara la recta final d’El Temps Passa... i la música queda
amb una de les millors balades del grup barceloní Los Sírex, "Sin tus cartas". Aquest tema va ser una
composició de Guillermo Rodríguez
Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components
que encara roman a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona
militant a CiU. Aquest tema es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre
cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no 
resultava habitual en Los Sírex ja que li donaven molta més
importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix una altra raresa i és la
inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és instrumental. Aquest EP
l'hi va regalar a Mario
l'humorista Miguel Caiceo al que
li deien "Doña Paca"
quan va estar a Tarragona a una serie de actuacions que li va buscar Mario per
presentar el disc “La Lambada
de Falcon Crest” que va treure Miguel Caiceo a través del segell Barsa
Promociones. A la foto veureu a Miguel Caiceo i José Luis Parada a una festa nocturna
per Madrid. Lluis i Manolo de Los Sírex van morir el passat mes de setembre.
Tony Ronald y sus Kroner's – Perdóname amigo
Acabarem el programa d’avui amb
una cançó molt bona que ens la porta Tony
Ronald. El veritable nom de Tony
Ronald és Siegfried Andre Den
Boer Kramer, va néixa a Holanda l’any 1941, però va triomfar a Espanya.
Aquesta és una de les cançons de Tony
Ronald que tant a Quimet com
a Mario sempre els ha agradat
molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una versió de Johnny Guitar Watson que interpretava
en directe i que Tony Ronald va gravar l'any 1964 a un EP amb "Hippy
hippy shake" que era dels The
Swinging Blue Jeans, "Bella durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i
"Tú serás mi baby" de The
Ronettes. 
Aquesta cançó que sona per tancar el programa, també va ser
versionada en castellà per Bruno Lomas,
Los Wikingos i Michel, entre altres. Abans de anar
definitivament en solitari va crear Tony
Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's
van passar gent de la talla de Max
Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi
Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Per cert, Tony Ronald (a la foto feta per Mario Prades) va gravar un single en català amb les cançons "Estem
vivint" i "Cada dia" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.
Amb aquest bon cantant acabem el programa d’vui.
Tancarem El Temps Passa… i la música queda, però
abans de tocar el dos, aquí us deixem una de les nostres Pin-Up, la d’aquesta
setmana i la xicota sembla ser que s'ha graduat, la veritat es que merits en té, saltan a la vista.
Ara us quedeu amb la bona companyia de la de la xarxa
d’emisores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que
emeten El Temps Passa... i la música queda. Quimet i Mario us diuen adeu,
tancan la paradeta i fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario