Per començar el programa d'El Temps Passa... i la música queda d'aquesta
setmana hem decidit anar primer al metge que és el que sap de les coses de
salut, encara que després ens anirem a l'Argentina i no farà falta vacunar-se
per a això. Avui a La Parrafada
parlarem d'un programa històric de la ràdio espanyola, El Consultorio
Sentimental de Doña Elena Francis que per cert no existia, Elena Francis era un
home, un periodista que escrivia les respostes que Maruja Fernández llegia a
les oients d'aquest programa de màxima audiència en el seu moment. És clar que
avui no tindrem anuncis i és que Mario està molt dropo i diu que "caixa o
faixa" i com tindrem Parrafada, doncs la resta no. Si tindrem secció
catalana i escoltarem a Nuri, Els Dracs i més cosetes, per tant i des de la
xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya nosaltres obrim
la paradeta i anem a començar El Temps Passa... i la música queda
Los Tamara – El Otorrinolaringólogo
Aquest tema amb
el que obrim la paradeta de El Temps Passa… i la música queda, estava en el
primer EP de Los Tamara, el seu
disc de debut, editat l'any 1962, es tracta d'un cha cha chá, però en el disc
hi ha un altre "Esperanza", del compositor cubà Ramón Cabrera, al costat de
"Pide" d'Antonio Guijarro i
Augusto Algueró i "Camino
del Sàhara" que es va convertir en una de les seves cançons més
emblemàtiques. Los Tamara es van
formar l’any 1958 a
Noya, A Corunya
i eren Prudencio Romo (Noya, 10
d'octubre de 1927 - Santiago de Compostela, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento
(guitarra i clarinet), Germán Olariaga
(violinista i cantant) i Enrique Paisal.
L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de
gener de 1986). Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de
l'època, però ells van saber mirar cap a les arrels gallegues i van cantar i
molt a la seva Terra Galega. També Los
Tamara es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger fen
concerts en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a
actuacions. No oblidem que quan arrivava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar
a
cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal
va deixà el grup el 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola
de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la
música i va treure dos discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de
l'alcalde de Noya, Manolo Ons
que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el
nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes
de Trastamara. Suposem que això
no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista
ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt
llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en
gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a
gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía
de Castro. Per cert, hi ha una gran versió d'aquest tema que escoltem
ara a càrrec del català Dodo Escolà.
Alberto Cortez – Sucu Sucu
Gran cantant,
guitarra i compositor argentí, Alberto Cortez va triomfar al seu país gràcies a
aquesta cançó que escoltem avui a El
Temps Passa... i la Música
queda i també es va vindre a Espanya on es va quedar. De fet i tot i
cançons plenes de qualitat com "Cuando un amigo se va”, “No soy de aquí ni
soy de allá”, “Las palmeras” o “En un rincón del alma" a Alberto Cortez s’el coneix com Mister Sucu Sucu, precisament per aquest tema. El cantautor
Alberto Cortez va néixa a Rancul, província de la Pampa, l'11 de març de 1940
i va compondre la seva primera cançó als 12 anys i formà part com a cantant de
l'Orquestra Arizona dirigida per
Ricardo Ortiz i Luis Pasquier, l'Orquestra de Mario Cardi, l'Orquestra
de jazz Sant Francisco i el grup
d'Hugo Díaz. L'any 1960 debuta com
a solista amb el "Sucu Sucu". Curiosament el tema 
començà a funcionar
primer a Bélgica. L’any 1964 es va instal.lar al nostre país. El 1971 torna a
l'Argentina i ofereix un concert al Luna Park de Buenos Aires i obté un
ressonant fracàs. Decebut, va abandonar el seu país amb la intenció de no
tornar a cantar mai allà, però l'any 1992, el 7 de setembre, ofereix un recital al
Teatre Colón de Buenos Aires acompanyat per l'Orquesta Sinfónica del Teatro Argentino de la Plata, dirigida per José Carli. És un precedent ja que va
ser la primera vegada que el Teatre Colón, fins llavors només obert per a
espectacles d'òpera, ballet i concerts simfònics, admet un recital d'un cantant
popular. Va ser considerat una fita en la història del teatre i de la ciutat.
L'audiènció l'encapçalava el President de la Nació i altres autoritats. Ja a Espanya i durant
els anys setenta va donar un gir de 180º a la seva carrera i ens va demostrar
la seva veta de bon cantautor amb grans temes.
Los 3 Sudamericanos – Me lo dijo Pérez
La cançó “Me
lo dijo Pérez”, interpretada per Karina
va guanyar un Festival de la cançó de Mallorca i havia estat composada per Alberto Cortez, al que em escoltan abans.
Los Tres Sudamericanos van
realitzar una gran versió de la cançó, fins al punt que avui pocs recorden que
va ser Karina la primera que la
va gravar. Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a Argentina i
finalment es van assentar a Espanya. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria
que eren matrimoni, junt a Casto Darío
i van funcionar i molt be, com 
tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 a 1984. De fet va ser la seva etapa més
gloriosa. Darío els va deixà i
en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel,
encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari
guitarrista i compositor Dioni
Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat
"Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra
espanyola com a protagonista que us recomanem des de El Temps Passa… i la
música queda. A la foto Alma María, Johnny i Dioni sentats, Casto Dario dret.
Los 4 de la Torre
– Mamita
Aquest conjunt
català ha tingut diferents noms, Los de la Torre, Els de la Torre, Los 4 de la Torre, etc. I els seus components
eren Emilio, Paco, Juan i Carlos, tres d’ells eren germans. A aquest single que
el va publicar la casa Belter, a la cara A hi ha la “Mamita” que estem escoltan
ara i que va ser la cançó estrella, pero també hi trovabem “Sigue, sigue”,
“Siluetas” dels Herman's Hermits i un altre dels èxits del disc “Española abanicame” una peça que ja
ha sonat a El Temps Passa… i la Música Queda.
Los 4 de la Torre
van ser el primer artista de l'estat espanyol en gravar una peça amb ritme de SKA, amb
el títol “Operación Sol”, es va editar l'any 1.966, la segona va ser “La
canción del trabajo” de Raphael. Un altre dels gran èxits en la carrera
discogràfica de Los 4 de la
Torre va ser “Vuelo 502”, amb la que creiem van guanyar un festival
de Mallorca, la veritat es que és tracte d’una peça que va ser molt versionada. De fet van tindre camvis i un d'ells va marxar-se, passan a ser un tercet i també quintet.
The Beatles – Bésame mucho
Això si que és
una tota una curiositat que avui us portem a El Temps Passa… i la música queda.
Son The Beatles cantant el
"Bésame mucho" amb frases en castellà. És una de les cançons
recuperades fa anys i que es diu van gravar en les sessions en que Els Beatles, dient-se The Beat Brothers, acompanyaven a Tony Sheridan i que a Mario li va descobrir el seu amic Mikel Barsa que posseïa els drets del
màster i el va publicar en uns recopilatoris confeccionats per regalar amb
revistes, entre elles Cambio 16. A la seva vegada Mario li va
descubrir el tema a Quimet i ara
os toca a aquells de vosaltres que no la coneixeu, així tots contents. En
aquest enregistrament el bateria no es Ringo Starr, el bataca és Peter Best, un home al que avui sols es
recorda per que va ser el primer batería dels Beatles i al que Brian Epstein es
va treure de sobre rápidamente, básicamente per que resultava més difícil de
controlar. El cert es que aquesta versió del "Bésame mucho",
juntament amb 14 cançons més, es va gravar durant la famosa audició en els
estudis Decca, l'1 de gener de 1962 i en la qual van ser rebutjats pel segell i
en aquest tema el cantant és Paul
McCartney, quan finalmente es va editar el disc 
es va titular “The Decca Tapes”.
The Beatles van tornar a gravar-la
l’any 1969 en els estudis Apple i es va publicar en el film "Let it
be". "Bésame mucho" és una cançó escrita l’any 1940 per la
compositora mexicana Consuelo Velázquez
que al seu torn es va basar en l'obra d'Enrique
Granados "La Maja
i el Ruiseñor" de la suite "Goyescas". Emilio Tuero va ser el primer a gravar-la, però el que la va fer
mundialment coneguda va ser el xilè Lucho
Gatica. L’any 1999 va ser declarada la cançó en idioma espanyol més
cantada i gravada de la història, excloent d’aquesta llista les nadales i el
“Cumpleaños feliz”, per soposat.
The Blue Diamonds – Ocho días a la semana
Los Diapason’s – Mi Ya Ya
Los Diapason’s van
ser un grup que va sorgir en terres valencianes i va comptà amb Juan Camacho com a cantant, un home
que en els anys 70 tindria una important carrera com a solista. Amb Juan Camacho a la veu, es va publicar
un sol single l’any 1967 que va editar el segell RCA i es tracta de la versió
del "Gimme A Little Sign" de Brenton
Wood, amb "Hago música rock and roll" a l'altra cara. Primer
es van anomenar Los Texas i eren
Odón Cosme (cantant), Plácido Morales (bateria), Enrique 
Adam (guitarra baixa), Carmelo Tortosa (guitarra solista)
i Bernardo Adam (teclats).
Ja com Los Diapason’s van gravar
el seu primer single a l’any 1966 amb Odón
Cosme com cantant (a la foto) amb "Mi Yaya" que es la cançó
que estem escoltan ara a El Temps
Passa... i la música queda i "Que misterio". L’any 1967 Juan Camacho substitueix a Odón i graven un single, però Juan Camacho s’en va anar com guitarra
a Los Relámpagos. Posteriorment Los Diapason’s serian Carmelo Tortosa, Plácido Morales, Franky Pérez, Salvador Llacer i Francisco
Crespo que venia de Los Protones. Los Diapason’s sols van gravar tres
singles i es van desfer l’any 1971, però son un dels grups valencians recordats.
Los Diapason's amb Odón Cosme al cap d'avant
Los Ángeles – Oho Aha
Los Ángeles eren un
grup de Granada i van començar sent Los
Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián Granados per incorporar-se als The Brisk, van haber-hi canvis a la formació i Poncho va passar a
ser cantant, a més de tocar la batería. Los
Ángeles Azules es van
reconvertir a Los Ángeles. Van
ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant la seva
carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José
Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al
"Mèrit per la Ciutat". Us
direm que Los Ángeles, tot i que
van gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's i un CD ja als
noranta. Això si, van participar en dues pel.lícules "Un, dos, tres al
escondite inglés" d'Iván Zulueta
l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 70. Durant un temps
i mentre un d’ells feia la 
mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles
van ser descoberts per Rafael
Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els
seus discos. En total Los Ángeles
van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre afirma que son el millor grup que ell ha sentit
tocan cançons dels Beatles,
sobre tot per els seus jocs de veus. Mario
te una enécdota curiosa amb ells, però diu que ja us la va explicar fa
pocs programes. Mario creu que Los Ángeles eren bons músics, pero com a
pèrsones eran uns impresentables..jpg)
Los Botines – Ya te tengo
Aquesta cançó
era de Sonny & Cher i
originalment es va titular "I got you babe". Recordeu una pel·lícula
que a Espanya es va dir "Atrapat en el temps? El títol correcte hauria
estat "El dia de la marmota". Era una paranoia en clau d'humor on
cada dia és el mateix dia i així una i una altra vegada. Doncs bé, cada matí Bill Murray, el nostre protagonista es
desperta escoltant aquesta cançó en el seu radiodespertador. Quan el grup
madrileny Los Diablos Negros van
patir canvis en la formació es van reconvertir i l’any 1965 van passar a ser Los Botines. Malgrat els pocs mitjans
existents en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van
emprendre una campanya promocional amb el seu primer EP. Los Botines eren Manolo Pelayo (cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels
músics suïssos Daniel Grandchamp
(baix) i Dominique Varchar
(òrgan). La veritat és que les vendes d’aquell primer EP no van ser destacables
i Dominique Varchar s’en va a Los Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar l’any
1965 graven un segon EP amb "Capri c'est fini" 
que va aconseguir
millors vendes, sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que
era una versió i en el que també es trobava aquesta que estem escoltan
ara a El Temps Passa… i la música queda,
però poc despres és Daniel qui se'n
va a Los Flecos. Finalment
Columbia convenç a Manolo Pelayo
i aquest deixa a Los Botines i
es llança en solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en solitari al seu torn,
passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo van gravar un sol single, però
van participar en les pel·lícules "Los Chicos del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i
"Hamelín" (Luis María Delgado,
1967) que estava protagonitzada per Miguel
Ríos. Després de patir canvis constants, Los Botines es van desfer l’any 1967. Avui en dia Los Botines son
una de les bandes históriques del pop espanyol.
Les Surfs – Tu serás mi Baby
Les Surfs va ser un
grup musical de color procedent de Madagascar, eren un grapat de germans, nois
i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys
seixanta. El seu major èxit va ser l'adaptació al francès i després a
l'espanyol de l'èxit de les Ronettes
nord-americanes "Be My Baby” i que ells van titular en castellà "Tu
serás mi Baby" i que ara escoltem des de El Temps Passa... i la música queda, a les sintonies de les
emisores de la xarxa de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i aquelles emisores que emeten el programa. Les Surfs van estar en actiu de 1963 a 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van funcionar va ser a França.
Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan quatre germans i dues germanes
provinents d'una família 
malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar
un concurs organitzat per Ràdio
Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja
a ser definitivament Les Surfs.
A sota us oferim una fotografia quan Les
Surfs van ser entrevistats en riguros directe per Enrique
Fernández al seu programa "La Comarca nos visita" de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut
cedida per la familia del popular comunicador.
malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar
un concurs organitzat per Ràdio
Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja
a ser definitivament Les Surfs.
A sota us oferim una fotografia quan Les
Surfs van ser entrevistats en riguros directe per Enrique
Fernández al seu programa "La Comarca nos visita" de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut
cedida per la familia del popular comunicador.
El Dúo Dinámico – Nunca me acostumbraré
Aquesta cançó
juntament amb “Soy Tu Amor”, “Lamentos De Guitarra” i “El Crossfire”, integraven
un EP del Dúo Dinámico que es va publicar l’any 1964. El Dúo Dinámico va néixa a Barcelona el 28 de desembre de 1958. Tant Manolo com Ramón havien estudiat Peritatge Industrial. Les primeres actuacions en públic, la van realitzar veritablement en les festes que es celebraven a l'empresa on treballaven, la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA, però oficialment la primera es va produir en el programa "La comarca nos visita", un dels més
populars de Ràdio Barcelona. En aquest moment es deien The Dynamic Boys, però el presentador del programa, un gran home de las
ondas que es deia Enrique Fernández, els va batejar com Dúo Dinámico, Manolo i Ramón van acceptar el nom i així va quedar per a la història de la música pop espanyola. El seu primer disc es va publicar 
a la tardor de 1959. El Dúo Dinamico van realitzar 4 pel.lícules i a partir dels
vuitanta van saber mantenir
una carrera
sense prodigar-se
en exces, però sabent fer-se valorar i és que el Dúo
Dinámico sempre
ha sabut escollir un bon manager. Ells ho van definir perfectament quan fa uns mesos, arran del disc del seu 50 aniversari en el món de la música, van dir "No es tracta de
cantar, es
tracta d'encantar" i la veritat
es que el nostre duet per excelencia, aixó d’encantar sempre ho han sabut fer
molt bé. A la foto veureu al Dúo Dinámico amb el seu representant i Enrique Fernández (foto cedida per la familia d'Enrique Fernández). 
La
Parrafada
El Consultorio sentimental de Doña Elena Francis
Durant 37 anys
(de 1947 a
1984) el consultori d'Elena Francis va
ser el programa més escoltat de la ràdio espanyola. Es va crear com a
consultori estètic patrocinat per la marca de cosmètics d'aquest nom i per
promocionar els seus productes, però aviat es va convertir en un consultori
sentimental. Elena Francis mai va existir veritablement, darrera del nom d'Elena Francis hi havie un equip de
redactors fins 1966, any en que es va encarregar de la redacció dels consells
el periodista Juan Soto Viñolo (a la foto abaix),
nascut a Barcelona el 1933 i que va escriure, no fa molts anys, un llibre sobre
tot això. També és un famós crític taurí que es va autoexiliar a
França després que s'aprovés la llei contra les curses de braus explicant al
programa de Luis del Olmo que el
govern de la Generalitat
i sobretot Esquerra Republicana havien canviat a la seva Catalunya i per això
s'anava a viure a la
Catalunya Nord.
El consultori
d'Elena Francis va ser tot un
fenomen social i els continguts de les consultes, dignes molts d'ells d'un
culebró. Avui en dia ens semblarien d'una ingenuïtat increïble, però
situant-les en el seu context social i en el moment en què van ser fetes
aquestes consultes, no ho eren. El que sí deixaven patent era una cosa: la
necessitat urgent d'educar sexualment als espanyols i sobretot a les espanyoles.
I en contra del programa hem de dir que era extremadament masclista i subjugava
la dona al total domini del marit.
La Ràdio a Espanya
Durant els
anys 40 la ràdio va experimentar molts canvis i van començar els seus anys
daurats. La programació que fins aleshores era bàsicament musical, va introduir
novetats: serials, concursos, consultoris, etc. En aquest nou context va néixa
"El consultori d'Elena Francis".
Dirigit principalment a l'audiència femenina, el programa atenia consultes de
les oients, ja fossin de bellesa, cuina, salut, jardineria. Però va anar
evolucionant amb el temps fins a convertir-se bàsicament en consultori
sentimental. És va convertir en un dels programes més populars, mantenint-se en
antena durant 37 anys. Per cert que tot i dir-se que "només" el
escoltaven les dones, molts homes seguien el consultori amb fervor i en tallers
i fàbriques cada tarda sonava el programa.
Qui era Elena Francis?
Un dels
misteris que envoltava al consultori, era la identitat d'Elena Francis, que va arribar a
convertir-se en un dels personatges radiofònics més estimats, sent en realitat
un ésser fictici. Francisca Bes,
una dona que el seu marit formava part d'una pròspera família catalana, els Fradera, posseïdors d'un important
saló de Bellesa i laboratoris cosmètics, va ser l'autèntica Elena Francis, l'idea va partir d'ella,
tan del consultori com de la sintonia d'aquest, el tema "Indian
Summer" de Victor Herbert,
és la melodia que a tots ens ve al cap al recordar el consultori i que forma
part de la memòria col.lectiva dels espanyols, encara que existeixen altres
bones versions. Així doncs, el consultori va néixa com un espai que aconsella a
la dona al mateix temps que publicitava els cosmètics i els serveis de
l'institut de bellesa de la família
Fradera que anys després van crear l'Institut de Bellesa Francis al número 18 de la Ronda Sant Pere de
Barcelona, just al costat del Corte Inglés.
Tornem a la
música i obrim la secció catalana.
La Música que es feia en Català
Nuri – Ell
La semana passada vem escoltar a Nuri,
aquesta joveneta cantant catalana i us vam parlar d’ella, ara farem una mica de
memoria. L'any 1964 i a través de discos Alma, un subsegell de Vergara, Nuri, una
de les nenes Ye Yé catalanes,
va publicar un EP en castellà en què la cançó estrella
va ser la seva versió del "My Boy Lollipop"
de la jamaicana Millie
Small. Nosaltres, però, a El Temps
Passa... i la música
queda, us vem seleccionar
una versió del "Can't but
my love" de The
Beatles. Era el seu primer disc, un EP
on també es van incloure les seves versions de “Shake hand!” que ella va titular "Chócala"
i "Busca una excusa" que és un clàssic
del pop italià que també havia versionat
Silvana Velasco. Sent
només una adolescent la catalana Nuri es
dedicava a acompanyar la seva germana gran Magda que era cantant de la Nova Cançó
i allà, entre
escenari i escenari va sorgir la seva afició
per cantar. Núria
Santamaria Salvat també va cantar en
català i en el programa, encara
que fa diverses temporades,
ja l'hem escoltat,
però avui tornem a fer-ho. Nuri gravaria un segon disc,
en aquest cas per al segell Concentrix i
cantant en català i és que 
la nena es va presentar en un concurs que organitzava Ràdio Barcelona i
el va guanyar, el premi era un disc, un EP
que es va titular "Primer Premi Show
ye Yé "i
es va editar el 1965. D’aquest EP
us hem seleccionat ara aquesta cançó que es una versió del perimer gran èxit al
pais de l’italiana Rita Pavone, en aquest EP també es van incloure “És una dona” que era una versió del “She’s a woman” dels Beatles,
“Fes el que la teva mare et mani” i “Cal saber oblidar”. Aquí acaba la seva discogràfia, tan sols dos EP’s. L'any 1967 sense haver
complert els 20 anys
d'edat, Nuri deixa la música. És clar
que deu anys després
fa un tímid intent de tornar i
participa en el LP "Ara va de Rock" que era un tribut
als pioners del
pop rock català. Nuri interpreta, acompanyada
del grup Iceberg, una bona versió del "Rock and roll
music". Nuri va morir al 2002, un
any després que hagués
mort la seva germana Magda.
Els Corbs – El senyor del tambor
.jpg)
Es tracta
d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes
cançons de Bob Dylan, un modest
instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que
van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda,
s'apropa més a la versió de The Byrds
que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966
també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of
this place", ambdues de The
Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van
versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava
d'Anglaterra, sense perdre de vista les USAS
Esas i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen
"El Mundo"de Jimmy Fontana
i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer.
Els Dracs – Colors
Per a nosaltres igual que per a molts de la nostra generació, aquesta cançó
és sinònim d'anunci de pintures i és que durant dècades va ser la sintonia de
Pintures Titan. Per cert, Mario va treballar durant un breu període de temps a
la fàbrica Titan que es trobava al principi de la Granvia, tocant a Sant
Adrià de Besòs i des de la parada de metro a la fàbrica tenia una llarga
caminada. Es tracta d'una composició del cantant i compositor britànic Donovan
que la va portar a l'èxit a mig món. A Catalunya es van fer diverses versions,
sempre en clau de folk, però Els Dracs tornen a recuperar l'esperit mig rocker
de la cançó si bé, com sol passar pràcticament en totes les gravacions del
segell Concentric en qüestió de grups, el so deixa molt a desitjar i els baixos
i bateries estan pràcticament absents, tot i que el director musical de
Concentric era un gran professional, el mestre Burrull, clar que el propietari
era Josep Maria Espinàs per al qual tots havien de sonar a cantautor i ja sabeu
el refrany "On hi ha patró no mana mariner". En aquest EP també es
van recollir altres versions "Nomes pensava en tu", "És la meva
vida" i "Quan" que era de Adamo. Els 
Dracs eren de Molins de Rei
i ja havien gravat molt en castellà signant com Los Dracs, pral·lelament van
gravar quatre EP's per Concentric, un d'ells amb "La casa del sol
naixent" seria el més venut en la història del segell, això és en el que
hauria d'haver-se fixat Espinàs. Els Dracs eren Jordi Carreras, al costat de
Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any
1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem
sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any 2010 als 63 anys d'edat. Per
cert, el 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La
casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus tres discos amb
Concentric.
Juan y Junior – A dues nenes
El duet
espanyol per excel.lència ha estat El
Dúo Dinámico, però el duet de finals de la década eren Juan y Junior, tot i que la seva
carrera va ser més aviat breu, només sis singles, contra la dels catalans que
van començar a gravar l’any 1958 fins a finals dels 80, ni punt de comparació. Després
el Dúo Dinámico van tornar i segueixen treballan. Nosaltres us portem una cançó de Juan y Junior molt curiosa,
la versió en català del "A 
dos niñas", una de les seves cançons, cantada per ells mateixos en l'idioma de Mossèn Cinto i titulada ara "A dues nenes". Va ser
l'única cançó en la carrera de Juan y Junior cantada en la nostra llengua vernacla, diem
“l'única" cançó ja que a la cara B va sortir "Tres días", en
castellà. De fet també la van gravar en anglés. El disc és de l'any 1967 i és el seu
tercer single, en castellà clar. Juan y
Junior es van presentar oficialment com a duet i separats definitivament
de Los Brincos, el 29 de març de
1967 a
una discoteca madrilenya. Per cert, amb la caràtula d’aquest single de Juan y Junior no és que
es matessin molt els de Zafiro-Novola, van agafar les caràtules dels discos sobrans de
la edició castellana i li van posar una atiqueta adhesiva dien "Versión
catalana" i apa, cap a les botigues de Catalunya que tot va bé i els catalans els
compraran.
Los Mustang – El sol no brillará nunca más
Los Mustang versionen en aquesta ocasió un tema que va ser èxit l’any 1966 amb les
veus del tercet nord-americà The Walker
Brothers “The Sun Ain't Gonna Shine Anymore”, però que ja ho havia estat
èxit anteriorment amb el cantant Frankie
Valli. Els
Mustang, el nostre grup versioné per excel·lencia
eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel 
Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir
aquesta formació fins que el grup es va desfer l’any 2000, van ser el únic grup
dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema
Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra,
en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge. Per cert que Santi Carulla i Tony Mier
havien estat components dels Sírex en
els seus principis. Un altre dada interesant: Marco Rossi va ser el delegat a
Barcelona de la firma Mitsubishi
secció vídeo i va ser també el compositor de les poques cançons que van gravar
el grup i no eren versions, entre ellesd hi ha que destacar “Mustang, Reino
perdido del Himalaya”. Ens hem asabentat de que fa poques setmanes la dona de Marco Rossi va morir.
Adamo – Tu nombre
Acabarem el
programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda escoltan a Salvatore Adamo,
un home que va ser el Rei dels
guateques i les Festes Privades
que s'organitzaven aprofitant garatges, magatzems, tallers, trasters de bars,
fins i tot cuadres d’aviram i al dir aixó, tothom mira cap el Quimet que
disimula ficsan-se molt en aquella taca tan curiosa que es veu en el sostre. Es
que Quimet va col·laborar en l’organització d’una festa en una quadre de
gallinas i van sortir tots plens de puses i rascan-se com desesperats. En
aquelles époques s'aprofitava tot per muntar-se una festa, 
amb tocadiscos de
maleta i quatre coca coles. Es deia que Adamo era francés, quatre que sabíen
una mica més deien que no que Adamo era belga, però la veritat es que era
italià. Salvatore Adamo va néixa
a Sicília, l'1 de novembre de 1943, però els seus pares van marxar-se a
treballar a Bèlgica i allà va sorgir el Adamo
cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A
primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu
cabello", "En bandolera", "La noche",
"Ella", "Cae la nieve", "Mis manos en tu
cintura", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes
altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la
noia molt més a prop, “ben agarraeta”.
Tanquem la paradeta d’El Temps Passa… i la música queda, però abans us
deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana que com veureu juga ams els titelles. És que els homes en mans d'una dona...
Us quedeu amb
bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda.
Quimet i Mario toquen el dos i foten el camp.
Quimet Curull i
Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario