Obrim la paradeta
Tony Ronald – Madisonistas
Tony Ronald, productor, compositor, guitarra
i cantant de
veritable nom Siegfried Andre den Boer
Kramer, ens va deixar el passat 3 de març, a
l'Hospitalet de Llobregat, tenia
72 anys d'edat i
pràcticament tota la seva vida podem dir que
la va passar aquí al país ja que va
arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir
a Catalunya. Va ser un dels grans cantants
de pop en els 70, gràcies a cançons com
"Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va
començar a principis dels 60.
Havia nascut a
Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys
va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb
July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i
des de feia anys estava
casat amb Mariló Domínguez.
Tony
Ronald va començar gravant en solitari i d’aquell primer disc
us hem extret la cançó amb la que avui obrim El Temps Passa... i la música
queda, aquest “madisonistas” on Tony Ronald ens explica fins i tot un 
nou pas
d’aquell ball de moda que es va dir el Madison. Després va crear el seu primer
duet, Kroner's Duo amb un
basc anomenat José Luís Bolívar.
L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony &
Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos
LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar
amb aquesta unió. Tony Ronald
volia fer música pop i rock, mentre que Charley
preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear
"La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroners, amb una linea molt més
enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi
Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Per cert, Tony Ronald va gravar un single en
català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada dia" que ja
hem escoltat a El Temps Passa... i la
música queda.
Los Gatos Negros – Tu serás mi baby
Ja fa unes quantes setmanes vem escoltar aquesta
cançó en la versió de Les Surfs
que van ser els que la van popularitzar a Espanya i a Europa. Us vam comentar
que en aquest tema sempre s'han inclòs castanyoles i com a prova aquí teniu la
versió dels Gatos Negros, també
amb castanyoles. Aquest EP va ser editat pel segell Marbella l’amy 1964, fins
aquell moment havien gravat per Belter i aquí el grup eren només quatre ja que
els havia deixat Manolo Sanfeliú.
En tots els temes del disc cal destacar la bona feina del guitarrista José María Mesa, encara que en 1965
marxaria sent substituït per Quique
Tudela. Altres temes del EP són "Para tí" i "Ella te
quiere", versions de The 
Beatles
i "Hippy, hippy shake" de The
Swinging Blue Jeans. Per cert que en la versió original d'aquesta cançó
que van gravar les nord-americanes The
Ronettes, un noies de color, no hi havia castanyoles, però destaca i
molt la producció que va estar a càrrec de Phil Spector, creiem recordar que encara és a la presó per
assassinat. Els Gatos Negros van
començar l’any 1958 i fen-se dir Catch
es Catch Can fins l'any 1961. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros, Piero Carando i Carlos
Maleras, van fer un munt de fotonovel.les i és que ells eren dos
guaperes de l'època. Carlos Maleras
va morir l’any 2000 i creiem que també ens va deixar Piero Carando. Per cert,
aquesta cançó, en la versió de Los
Gatos Negros, es va incloure a un dels dobles CD's que s'han publicat
amb la banda sonora de la serie de TVE "Cuéntame".
Los Ángeles – Waterloo Sunset
.jpg)
Aquest va ser un dels èxits
del grup britànic The Kinks, la banda
liderada per Ray Davis
i entre les
poques versions que es van realitzar a Espanya i en castellà, destaca
aquesta dels granadins Los Ángeles que escoltarem ara a El
Temps Passa ... i la música queda.
La cançó es va incloure en el primer LP de Los
Angeles, amb el nom del grup per títol
i que va publicar Hispavox l'any 1968, però la cançó mai
es va editar en format single. De fet quan un grup d'aquella
època publicava un
àlbum significava que les vendes dels seus
singles o EP havien estat significatives
i es recollien
les cançons que
havien funcionat en format
petit. En aquest
disc es van ficar nou temes de Los Angeles
que havien funcionat, però es van incloure tres
inèdits, tots ells
versions. La versió que Los Ángeles fan del "Waterloo sunset" està bé, però
no té la brillantor dels britànics i
pateix de fredor, ben tocada i amb una gran tècnica, però
ens resulta més aviat insípida. Seguirien publicant
singles i no
seria fins l’any 1972 que
van editar un nou àlbum "Pequeñas cosas". La carretera va significar la fi de Los Angeles. El dia 26 de setembre de 1976, després 
d'un concert a Tarragona i al terme municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que li van tenir molt temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero va resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe, es trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria. 
Los Diablos – Tu también serás Ye Yé
Aquesta cançó és una composició de Amado Jaén. Eren de Collblanch, a l'Hospilatet de Llobregat i Mario els havia vist en diverses
ocasions, una d'elles a la
Festa Major
del carrer Buenaventura Plaja, a Sants, darrere d'on ell vivia. Agustí es va casar amb Marga Centaño, la filla del seu
representant i avui la del grup que per cert, abans havia sigut la novieta de Leslie de Los Sírex. A mitjans de la passada dècada es van unir a Paco
Pastor de Fórmula V per a
realitzar gires d'estiu sota el nom Fórmula-Diablos.
De fet tant Quimet com Mario els van veure actuar a Constantí i van entrevistar
a Agustín de Los Diablos, al que Mario coneixia des de feia la tira d’anys. També
Los Diablos van fer una gira conjunta amb Cristina, sense Los Stop,
per Florida, als Estats Units. (La foto la va fer Mario Prades al Divertipark).
La Parrafada
Escala en Alta
Fidelidad
“Escala en Alta
Fidelidad” va ser un dels bons programes musicals, d'aquells històrics
de la Televisió Espanyola,
aquella incipient televisió en blanc i negre que arribava a les nostres llars i
en la qual també es va tenir en compte a la joventut, gràcies a programes com
aquest.
Es coneixia a aquest programa de TVE també com "Escala en Hi-Fi" i es va emetre
des de juliol de 1961 a
1967. Era un programa que emulant l'argentí "El Club del Clan", va ser pioner en l'ús del play-back a
Espanya. Tot un seguit d'actors, 
alguns d’ells famosos anys més tard, imitaven
als grups estrangers fent la mímica dels seus èxits, donant-nos una impressió
de proximitat completament falsa, però divertida ja que en cap moment van
pretendre enganyar a ningú. És clar que si El Club del Clan va anar evolucionant i els cantants-actors van
acabar interpretant ells les versions, per acabar cantant també les seves
pròpies cançons, aquí es van estancar en els play-backs i no van passar d'aquí.
És clar que llevat de les ballarines i alguns actors que també eren cantants
com Karina o Juan Pardo, la majoria només eren
actors. També es pot dir que “Escala en
Hi-Fi” va ser pioner dels que després de denominarien videoclips musicals ja que totes les
cançons tenien una trama, un fil que ho entrellaçava tot amb un argument.
alguns d’ells famosos anys més tard, imitaven
als grups estrangers fent la mímica dels seus èxits, donant-nos una impressió
de proximitat completament falsa, però divertida ja que en cap moment van
pretendre enganyar a ningú. És clar que si El Club del Clan va anar evolucionant i els cantants-actors van
acabar interpretant ells les versions, per acabar cantant també les seves
pròpies cançons, aquí es van estancar en els play-backs i no van passar d'aquí.
És clar que llevat de les ballarines i alguns actors que també eren cantants
com Karina o Juan Pardo, la majoria només eren
actors. També es pot dir que “Escala en
Hi-Fi” va ser pioner dels que després de denominarien videoclips musicals ja que totes les
cançons tenien una trama, un fil que ho entrellaçava tot amb un argument.
Durcal, Carolina
Cromstedt, Juan Pardo, Glòria Cámara, Judy Stephen, Ignacio de
Paul, Guadalupe Vallina, Maria Luisa Seco i Jorge del Moral. Per supossat, també
hi havien actuacions de grups populars a l'época aquí al pais, tot en play-back.
La veritat és que el programa que s'emetia els dissabtes, va
tenir una gran acceptació i una bona audiència. Fins al punt de que el 7
d'octubre de 1963 es va estrenar una versió per al cinema, dirigida per Isidoro M. Ferry, protagonitzada per Karina, Arturo Fernández, José
Rubio, Xan das Bolas, Maria Isbert, Cassen, Laly Soldevila,
Dan Milland, Àngel del Pozo, Perla Cristal, Francisco Camoiras i Manolo
Zarzo. L'acció del film va transcórrer entre Marbella i Màlaga.
Si en els anys 70 podem dir que la innovació per a la
televisió musical la va representar Valerio
Lazarov i el zoom, en els anys seixanta la gran innovació en televisió
musical va ser "Escala en Hi-Fi"
i això que es tractava d'un programa amb molt baix pressupost, com solia passar
amb gairebé tots els programes musicals d'aquella dècada gloriosa.
Mochi – Alta fidelidad
Mochi – Alta fidelidad
Quan cada dissabte al matí, començava a la Televisió Espanyola el programa "Escala
en Alta Fidelitat", apareixia Mochi cantant aquesta cançó, la sintonia del programa i és que ell
era el presentador i el fil conductor. Anys més tard ens vam assabentà que en
realitat es deia Juan Erasmo Mochi.
Havia nascut a Barcelona el 24 de gener de 1943. El 1960 se'n va anar a Palma
de Mallorca i va començar el seu camí musical. Després d'actuar un temps
acompanyat per Los Beta Quartet,
forma el grup musical The Runaways
que després de la seva marxa i anar a 
Alemanya passarien a ser Mike & The Runaways i més tard alguns dels seus components
formarien part de Los Bravos i Zebra. Aquest tema, sintonia del
programa, va ser publicat en un single a través dels segell Novola incloent
"Vals Op-art" a la cara B. La veritat és que Mochi va mantenir una carrera musical estable, amb discos que es
van anar venent sense destacar massa, això si, potser "Mammy
Panchita", al costat de "Los que se van" van ser els seus hits
més destacables, encara que possiblement la millor cançó que va gravar va ser
"Amada mía". Com presentador va funcionar i també va conduir per a Televisió Espanyola els programes
"Hoy también es fiesta” i “Buenas tardes". Per cert, ha estat
casat un munt de vegades, més que Mario
i té un munt de fills repartits pel món. És un bon compositor i les
seves cançons han estat interpretades per Nino Bravo, Julio Iglesias,
Sara Montiel, Bertín Osborne, Marian Conde, Alberto Vázquez, Joselito,
Manolo Otero i altres.
Ara tornem a la música
Bruno Lomas – Codo con codo
Aquesta cançó va servir per al
títol d'una de les dues pel·lícules que va interpretar Bruno Lomas o potser seria a
l'inrevés, la cançó va prendre el
seu títol del film, en fi, la veritat és
que es tracta d'un bon tema que va sonar i molt en
la època i que amb els anys s'ha convertit
en una de les
cançons clàssiques en la carrera d'aquest valencià
que també va deixar la seva
vida a la carretera l’any 1990. A la pel"lícula també trobavem a Micky amb Los Tonys, Pilar Velázquez i a Massiel. Bruno Lomas havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio
Baldoví Menéndez que era el seu veritable nom, els va deixar i marxà a
França on el van convertir en Bruno
Lomas. Quan va tornar i després de deixar a Los Top Son que era el nou
nom de Los Milos, va crear Las Estrellas
de Fuego i al poc temps va començar ja en solitari, era l’any 1966. Va
ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es
va retirar. Bruno Lomas va
néixer a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que
li rosegava per 
dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva
retirada i Bruno Lomas va
decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler
tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb la casa
de discos, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien
temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any
després. Tots aquells plans de futur de Bruno
Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de
trànsit a prop de la Pobla
de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI va publicar el doble LP "Bruno
Lomas 1940-1990", avui un disc per al record. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar
cançons a la Guàrdia Civil i aixó
li va significar algun que altre problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA,
però també era un conductor temerari, amant de la velocitat i li agradava
conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va
passar factura a Bruno Lomas i
va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la
nostra història musical. Per cert, va ser el primer soliste espanyol que va
gravar un LP en directe.
La
Música que es Feie en Català
Francesc Heredero – Sentimentalment
Va ser una de les primeres produccions de Edigsa que
incursionà en el pop de l'època. Francisco
Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels
bons cantants de pop de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch. A principis dels anys
seixanta Francisco Heredero va
guanyà el concurs radiofònic "El
millor rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el
63 va debutà discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre
versions d'Elvis cantades en català.
Francisco Heredero va omplir 
moltes pàgines i portades de les revistes del cor de
aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres al blog us posarem una foto del feliç
esdeveniment. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD recopilatori dels
artistes del segell Edigsa titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”. Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels
anys setanta i volem destacar que dins del seu grup d’acompanyament es trobava
el guitarrista Joan Miró que havie tocat amb Lone Star i es de Rocafort de
Queralt. Per cert, ell i Luisita Tenor van gravar uns quans discos junts catant
a duet.
El casament de Luisita Tenor i Francesc Heredero
Grau Carol i Orquestra – Sento el crit del tren (500 milles)
També en el doble CD d’Edigsa, publicat per el segell
PDI en els noranta i titulat “Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2” es recollia aquesta peça de
Grau Carol que va ser un dels primers cantants que es van especialitzar en
cantar versions d’èxits internacionals en català. En aquest EP que es va
publicar mitjançan el segell Edigsa al 1963, l'acompanya una orquestra dirigida pel
mestre Lleó Borrell. El disseny
de la portada va ser realitzat per Jordi
Fornas. Aquesta cançó a Europa s’identifica amb el cantant frances Richard Anthony i amb el mateix títol i
en l’idioma de Moliere, ara ens la
porta Grau Carol, pero
inicialment es deie “500
Miles Away from Home” i també "Railroaders' Lament”
i ere una cançó del folk tradicional americà que la va portar al èxit, ja a
l’any 1961 el cantant Bobby Bare,
però també va ser gravada, dins d’un estil molt més proper a l’espirit folk del
tema, per Peter, Paul & Mary, Kingston Trio, Joan Baez
i Brothers Four, pero hi han
bones versions mes poppis de Rosanne
Cash, Elvis Presley i Sonny & Cher, entre moltes altres.
La versió que ens porta avui Grau Carol
s’apropa més a la de Bobby Bare
i sobre tot a la de Richard Anthony
que a les de folk.
Dodó Escolà – Setze Jutges
Els Setze Jutges van ser una
associació de cantautors que van donar a coneixa la cara més reivindicativa de
la cançó feta en català. Però van pendre el seu nom d’un Travallengües, també
anomenats Embarbussaments, molt antic i popular que deie “Setze jutges d'un
jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges
menjarien fetge d'un despenjat”. De fet Mario recorda
que la seva tieta Rosita, una dona soltera,
germana gran de la seva mare que semblava haver
inspirat la cançó de Serrat "La tieta", se la cantava quan ell era un nen.
Dodó Escolà amb
el seu bon humor la va convertir
al cha cha chà i la va gravar
a principis dels anys
seixanta en un àlbum que es va titular “L’Humor de Sacha
Distel i altres” i avui us la 
portem a El Temps Passa... i la
música queda i també es va publicar en format EP. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el
16 de septembre de l’any 1920 i va morir a Barcelona, el mes de juliol del
2005. El seu nom real és Domingo Escolá
i Balagueró. Dodó com se’l coneixía, va ser tot un showman i un gran
músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan
va ser reclutat per anar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el
saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir.
Es clar que com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va
tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una
fàbrica de xocolata... de menjar, no us confongueu. Quatre cançons marcan la
carrera del Dodo Escola, “Qué
pasa en el Congo”, “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo” i
“Los cocodrilos” que es tracta d’una versió d’un tema molt satíric del cantant
frances Jacques Brel. 
Nuestro Pequeño Mundo - Sinner man
El grup vocal Nuestro Pequeño Mundo cantaven en
anglès, però també van gravar molts temes en castellà. La cançó més popular en
la carrera de Nuestro Pequeño Mundo
va ser aquesta que sona avui a El Temps
Passa... i la música queda. Es tractava d'una cançó entre folk i
espiritual nord-americana que ha estat gravada per diversos artistes i l'origen
està reconegut a principis del segle XX, tot i que el primer enregistrament del
que hi ha constància és de l’any 1959 i va ser realitzat pel grup folk
nort-americà The Weavers, també
la va gravar Nina Simone, però Nuestro Pequeño Mundo 
imiten la versió
dels suecs o noruecs que ara no ho tenim massa clar, Nina & Frederick. Nuestro
Pequeño Mundo va publicar-la com a senzill l’any 1968 i la cançó també
es va incloure en el seu primer LP. Nuestro
Pequeño Mundo estaven dirigits artísticament per Carlos Guitart i Joaquín
Díaz. Els membres de Nuestro
Pequeño Mundo en els seus tres primers discos van ser Pilar Alonso, Laura Muñoz, Ignacio Sáenz
de Tejada, Juan Alberto Arteche,
Juan Ignacio Cuadrado, Chema Martínez, Jaime Ramiro i Gabriel Arteche. Amb canvis en la seva formació van funcionar fins
l’any 1982 i l'última solista femenina va ser Olga Román, una extraordinaria cantant.
Almas Humildes – Canta libre
Aquesta cançó es va incloure en
l'últim single que publicarien
Almas Humildes, era l’any 1972 i el
van editar a través
del segell Top, en l'altra
cara es va incloure "Walking alone". La cançó que escoltem era és una
composició del cantant, compositor i actor nord americà
Neil Diamond que també la va gravar amb
estrofes en castellà. Pocs mesos després
de treure aquest single Almas Humildes se separarien ja definitivament
amb un últim concert
que va tenir lloc al campament militar de
Robledo de Chavela, a Madrid,
on es trobava
fent la mili Guillermo,
un dels components del grup. Almas Humildes
van ser un dels millors grups de folk-rock del panorama nacional i van començar
com a trio a la
Complutense de Madrid, liderats per Antonio 
Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco i Alex Kirschner. Van començar a gravar
en el 68 per al segell SonoPlay que era de Estudios Moro. Antonio
Resines també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de
Los Pasos i que hem escoltat
recentment. L’any 1969 Alex Kirschner
deixa el grup i Almas Humildes
s'electrifiquen emulant a Bob Dylan
i es van incorporar Javier Navarro
i el bateria Guillermo Polo que
venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria
un single amb ells. Almas Humildes
van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment es dissolen perquè la
carrera musical no els resulta compatible amb la estudiantil i ells van
escollir acabar les seves carreres universitàries. Creiem que si bé tenian
molta qualitat, va fer bé, tal i com està el mon de la música.
Andrés DoBarro – Teño saudade
A més a més del famós "O tren" que al Quimet l'encén cada vegada que
l'escoltem a El Temps Passa... i la
música queda, el cantant gallec Andrés
DoBarro va gravar un munt de cançons tant en castellà com en la seva
llengua gallega. Dins d'aquest grapat de cançons sempre hem jutjat que aquesta
balada, tot un "peaso cansión", és una de les millors composicions
que va gravar Andrés DoBarro. Es
va incloure en el seu àlbum "Me llamo Andrés Lapique Dobarro", el seu
primer disc i va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el
qual també s'incloïa el "O tren" i "San Antón". La lletra
de "Teño saudade" era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la música era del propi Andrés DoBarro. L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al
single "O tren" que es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser
el primer tema en gallec que va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat 
espanyol, una cosa que creiem que no s'ha
tornat a repetir. En els seus enregistraments i directes l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per Manuel Varela al qual es coneixia com
"O Tranquilo" i amb
ells va participar en la pel·lícula "En la red de mi canción" que Andrés
DoBarro va protagonitzar al costat de Concha
Velasco i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'ell, va ser
doblat per un actor de veu ja que el seu fort i tancat accent gallec no va ser
del gust de la productora cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any
1974 va ser el començament del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de l'escena musical espanyola i es trasllada
a Mèxic, tenint molts problemes amb les drogues i l'alcohol que finalment li va
provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va
morir el 22 de desembre de 1989, pàcticament en el oblid. El segell Ramalama va
publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA
1969-1972”.
Conexion – Un mundo sin amor
El grup Conexion va ser una de les grans bandes
de soul de l'estat espanyol, competència directa
a Los Canarios
de Teddy Bautista. El seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia de la Filarmónica Beethoven, banda
de música de Campo de
Criptana, amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana,
1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova,
1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944).
Conexion es van
formar a Madrid i actuaven molt assíduament
a la discoteca Stones de la capital. En el seu primer single que es va
publicar l'any 1969 a
través de Movieplay
destacava la cançó “Stong lover”. A partir de 1970 comença l'etapa més brillant
de Conexion,
tot i que amb temes més compromesos i
barrejant gospel al
seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo sin amor" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i
ara toca alló de “Euro per el Mario”
ja que ell l'havia tocat el seu
grup, va ser l'última cançó que van montar abans de desfer-se. No 
podem oblidar
altres gran pecés de Conexion com
"Preparad el camino del
Señor" o "Harmony". Van fer alguna
aparició breu al cinema, recordem una pel·lícula on sortia José María Íñigo creiem que va ser “1, 2, 3
al escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es
publica el seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa
el 1974. Luis Cobos comença a
treballar com a productor, arranjador
i grava els
nyaps que barrejaven
música disc amb sarsuela
i clàssica que resultaven
infamants per a la música, però que van produir xifres
de vendes al·ucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.
Los Sírex – Sin tus cartas
Ara a El
Temps Passa... i la música queda us portem una de les millors balades del
grup barceloní Los Sírex,
"Sin tus cartas". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista,
compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components que encara roman a la banda.
Per cert que Leslie es va
dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema
es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre cançons totes elles en una
línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja 
que li donaven molta més importància al ritme i a més
a més, l'EP ofereix una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es
maravillosa” que és instrumental. Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel Caiceo al que li deien "Doña Paca" quan va estar a
Tarragona a una serie de actuacions que li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest” que va treure Miguel Caiceo a través del segell
Barsa Promociones. Tant el batería Lluis (a la foto és el del mig) com el guitarrista Manolo Madruga de Los Sírex van morir el passat mes de
setembre amb pocs dies de diferencia i en aquest moments no tenim clar el futur de Los Sírex ja que Lluis
tornava a tocar amb el grup.
.jpg)
Los Pekenikes – Hilo de seda
Aquesta va ser una de les principals cançons en la
carrera dels Pekenikes, aquest bon grup instrumental espanyol, possiblement el més avançat de
la seva època, però que quan començaren van tenir un grapat de cantants, entre
ells José Barranco, Juan Pardo, Junior, Aute, Eddy Guzmán, Karina, Alfonso Sainz,
Félix Arribas, Vicente Gasca, Ignacio Martín Sequeros i uns quans més. Va ser Hispavox, la seva
discogràfica qui els va convertir en banda instrumental perquè era el que
estava imperant i calia emular a The
Shadows. A poc a poc Los Pekenikes van anar enriquinse musicalment i incorporaren secció de vent.
Massiel sempre va afirmar que el nom, amb les dues K, l'hi va posar 
ella, encara que es van crear l’any 1959. Aquesta
cançó es va publicar el 1966 i la trobàvem en el seu primer LP, ja sense
cançons cantades. En la gravació d'aquest disc estaven Tony, Ignacio, Jorge
i els germans Lucas i Alfonso Sainz, encara que pensem que
el guitarra en aquella època era Ray
Gómez, un home que als 70 va marxar a Estats Units i va tocar en el grup
de John Lennon, així com amb Stanley Clarke, Eumir Deodato, Narada Michael Walden, Herbie
Hancock i molts altres dels grans. La foto correspont a la prehistoria de Los Pekenikes.
Tony Ronald – Melodía desencadenada
Tancarem el
programa d’avui amb un altre de les grans cançons en la carrera de Tony Ronald
en els anys seixanta que volem dedicarla a l’amic Julio, de la colla
del carrer Bassegoda, a Sants i uns dels oidors fidels de El Temps Passa… i la
música queda i creiem recordar que ens la va incloure una vegada en la seva llista de les
millors peçes dels anys seixanta, clar que ell parlava de la versió original
del duet nord-americà The Righteous
Brothers i el seu "Unchained Melody", però posarla ara se
sortiria de la tònica que seguim a El
Temps Passa... i la música queda, per tant us hem seleccionat la que al
nostre parer és la millor versió que es va realitzar a l’Espanya dels seixanta,
la de l'holandès Tony 
Ronald. De
fet es una cançó que Mario opina
que és pot escoltar sense parar durant tota una nit i Montse es de la mateixa
opinió. Aquest tema es trobava en un EP de Tony Ronald y sus Kroner's editat per EMI l’any 1966 amb tres
versions més, "Submaríno amarillo" de The Beatles, "Cadillac" dels Kinks i "El espia ruso" dels holandesos The Hunters, la banda liderada pel
gran guitarrista Jan Akkerman
que després i amb This Van Leer,
crearia Focus. Nosaltres sempre
hem cregut que hi a dos etapes diferenciades en la carrera de Tony Ronald, el abans i el després de
"Help" i francament, ens quedem amb el "abans", em xifres
de vendes més inferiors, peró amb menys horterades comercials. Amb aquesta cançó i el nostre record
per l’amic Tony Ronald tanquem i us diem adeu.
Acabem el programa per avui, però abans de fotre el
camp aquí us deixem la nostre Pin-Up d’aquesta setmana. A la nena sembla que liagraden les aus i la que te a les mans per lo menys deu ser un tucà.
Ara tanquem la paradeta de El Temps Passa... i la
música queda, però no us deixem sols, us
quedeu amb companyia de la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el
programa. Quimet i Mario toquem el dos. Adeu.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
