Nosaltres durant les passades festes de Nadal i a més de reunir-nos en àpats familiars i de treball (a les fotos el sopar de Nadal d'Altafulla Ràdio que es va fer al Hotel L'Oreneta), hem aprofitat aquestes "vacances" per avançar feina i aquest programa que avui escolteu, es va gravar passat el Nadal i abans de Cap d’Any, amb la panxa una mica més contenta i satisfeta, suposem que això ho apreciareu avui a El Temps Passa... i la música queda. Però no tindrem ni Anuncis ni La Parrafada. Les nostres ganes de treballar no han arribat a tant ja que tampoc hem engolit tot el que hauríem volgut, la culpa la té la salut que ja no és 
el que era i l'edat, és clar. Que si el colesteriol, sucre, àcid úric, la tensió arterial, els “piños”... conclusió: Estem fets uns cromos. Per tant i des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa.avui iniciarem el nostre recurregut per el passat amb el esperit d’un bon vivant una miqueta content. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, i us direm alló que ja es constum
Obrim la Paradeta
Alan y sus Bates – La balsa
Aquest tema va ser el primer èxit d'un grup argentí pioner de l'anomenat Rock Nacional que es deien Los Gatos i estaven liderats per Litto Nebia, res a veure amb Los Gatos Negros catalans que al final de la seva carrera, ja a principis de 1970 van passar a denominar-se també Los Gatos. Aquesta versió ens arriba des de Xile i ens la porten el grup Alan y sus Bates que van ser una banda xilena que va sorgir a principis dels 60 encara que no van gravà van fins a mitjans de la dècada. Molts avui en dia els inclouen dins dels grups "garatge" de l'època, tot i que en aquells temps no teníem ni idea que hi hauria una música que es diria "garatge", de fet ells mai van fer servir el fuzz, un pedal típic en els grups en aquesta ona. Les cançons de
Alan y sus Bates eren molt més properes al gran públic. Aquest tema l’extraiem d'un LP recopilatori titulat "Rumbo al Go Go" que creiem no consta en la discografia oficial del grup. Van aconseguir bastants èxits en els 60, entre ells “Fue una noche de verano”, "Difícil", "No tengo dinero" i "Recuerdos de verano". El grup va destacar sobre tot pel carisma del seu cantant Julio Escobar que va néixer l’any 1943 i que se sortia dels clàssics cantants estàtics, movent-se i fent les seves coreografies a l'escenari, la quan cosa agradava i molt al públic, sobre tot al femení. Alan y sus Bates va ser una veritable escola de músics xilens i alguns dels molts que van passar pel grup després formarien part de bandes históriques a Xile com Los Primos, Los Mac's, Los Ecos i Los Beat Combo. En total Alan y sus Bates van gravar quatre LP's i 22 singles per al segell RCA, entre ells un grapat de cançons pròpies.
Joe & The Jaguars – Memphis
El grup Joe & The Jaguars ens porten ara una versió del "Memphis Tennessee" de Chuck Berry, encara que ells li donen un aire tan personal i dins de la surf music que costa identificar-la i ens hem de remetre als títols de crèdit. Joe & The Jaguars va ser un grup sorgit a Espanya, però tot ells eren soldats nord-americans, fent la seva mili a la base de Torrejón i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país del que us hem extret aquesta cançó. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. En aquest EP publicat per Hispavox l’any 1964, també es van incloure “Si yo tuviera un martillo”, “Kansas City” i “La hora”. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe & The Jaguars la cosa 
varia i Karina sona molt més agressiva, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar, sols la van acompanyar en un EP. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti (a la foto el del mig) que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari i havia vingut a Espanya per fer una televisió, havie anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar també que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup que es deia Joe & The Jaguars. Per tant… Fitxats. Si és que no perden pistonada.
Los Sírex – ¡¡Qué haces aquí!!
En el programa d’avui hem decidit que no podien faltar Los Sírex que eren barcelonins i aquí ens criden a ritme de blues "¡Qué haces aquí!", una cançó composada per ells i que es trobava en el EP que més es va vendre de tota la seva llarga carrera musical i en el qual "La escoba" va ser el tema estrella, una peça que Manuel Salinger, director de l'editorial Músicas del Mundo li va imposar al segell Vergara i que el grup no volia gravar perquè no els agradava gens. El compositor va ser un tal Laredo que suposem era un pseudònim i el arrengaments els va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo Rodríguez Holgado. El disc, la veritat, és que no té desperdici i trobem també "El tren de la costa" una genial versió del. "The train keep a Rollin '" del Johnny Burnette Rock & Roll Trio que Los Sírex volien fos la cançó estrella, al costat de "Cantemos" que també era seva. Aquest EP va superar les cent mil unitats venudes, una xifra per 
treure's el barret, tenint en compte que es calculava que els tocadiscs existents a Espanya fregaven els tres-cents mil en aquelles dates. Van ser teloners de The Beatles al concert de Barcelona que van fer l’any 1965. Los Sírex eren Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Luis Gomis de Pruneda (bateria) i Josep Fontseré (guitarra rítmica) ells van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons pròpies. Es van desfer l’any 1971, però arrel del concert “Hasta luego cocodrilo” organitzat per Gay Mercader, van tornar i seguiexen en actiu. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixà i s’en va anar a Los Mustang. Per Los Sírex han passat un quans músics més, entre ells Tony Mier, Oscar Janot, Quique Tudela i Juanjo Fontseré qie encara hi és. El bateria Luis Gomis de Pruneda i el guitarra Manolo Madruga van morir l’any 2012, al setembre i amb pocs dies de diferencia..jpg)
Los Ángeles – Abre tu ventana
bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la bateria. Mario i el seu grup havia estat teloners de Los Ángeles en una actuació al Casino de Manlleu i van tenir veritables problemes amb ells que van utilitzar una part de l'equip de Mario, però posteriorment no van complir la seva part del tracte acordat entre ambdós grups i el propietari de la sala que ho va compensar pagant més a Mario i la seva gent. Però ell sempre ha seguit opinant que personalment eren uns impresentables. Volem aclarir una cosa. En aquelles èpoques el concepte de "Teloner" era molt diferent de l'actual. En les actuacions el grup complementari a la "Figura" actuaven una hora per donar pas al cap de cartell, però després tornaven a pujar a l'escenari per tocar més o menys una altra hora i tancar la sessió.
Los Brincos – Mejor
Més tard es va incorporar el teclista Óscar Lasprilla i es la millor época musicalment parlant, de Los Brincos, si bé la més recordada es la primera, tor i que eren molt pitjors com a músics. El primers Brincos tenien experiencia, venien de grups com Pekenikes, Los Estudiantes, The Blue Shadows, Los Telekos, etc. Però ells no tocaven en les seves primeres gravacions, ho van fer músics d’estudi per abaratir costos. Us explicarem una curiositat. Novola-Zafiro, la seva discogràfica, els va fer participar en l’edició del Festival de Benidorm de 1966. L'actuació va ser un desastre i la crítica es va acarnissar en ells dient que havien usat equips amb tanta potència que només s'escoltava soroll mentre estaven tocant a causa del volum. És clar que heu de tenir en compte que es sonoritzava amb Backline d'escenari que usaven un màxim de 120 watts per amplificador i 200 per a la veu. Què opinarien avui en dia amb equips de 30.000 watts, sols de só?
Los 5 del Este – Sloopy
Sorgits a Cala Millor, a l'illa de Mallorca, el grup Los 5 del Este van estar en actiu des del 8 de desembre de 1962 fins a l’any 1987, encara que després de la seva dissolució han anat reunint-se per a realitzar actuacions esporàdiques. Inicialment eren Joan Fons, Tomeu Oliver, Toni Fons, Martí Gomila i Toni Garcia, però pel grup van passar uns quants músics al llarg dels anys, entre ells trobàvem a Pep Alba, Rafel Cortés, Martí Gomila, Miquel Pascual, Fernando Noia, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau que després i en solitari passaria a ser Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver. Seguint la tònica imposada per les cases de discos, es van inflar de gravar versions, encara que ells anaven colant temes propis enmig dels covers. Aquesta cançó que escoltem ara és una versió de The McCoy's i es trobava en un single publicat per Emi-Odeon l'any 1966 amb “Debes pensar” a l'altre costat que creiem era una 
composició pròpia. De fet nosaltres pensem que ells sempre van gravar amb EMI, primer amb el subsegell Regal i posteriorment amb Odeon. Van ser una de les bandes més importants sorgides a Mallorca durant els anys seixanta, costat de Los Javaloyas, Grupo 15 i Los Beta i cal dir que van actuar també i molt a la península, a més de sortir en diverses ocasions a Europa, bàsicament Anglaterra i Alemanya. Per cert, d'aquesta cançó que escoltem ara hi ha una altra bona versió a càrrec de Los Jóvenes que eren de Barcelona, encara que ells van respectar la traducció del títol original anomenant-la “Vuelve Sloopy”.
Bruno Lomas – Rogaré
Aquesta cançó que a l'Espanya dels anys seixanta identificàvem amb el rocker italià Adriano Cellentano, realment no era seva, l'italià va realitzar l'any 1962 una bona versió de l'èxit del nord-americà Ben E. King que avui podem dir que ha estat versionada per moltíssims artistes de tots els nivells. Fins i tot Quimet l'ha tocat, per aquesta raó ja està reclamant un euro. No és ningú el mestre! El valencià Bruno Lomas va realitzar una de les millors versions que s'han fet al territori espanyol i per aquesta raó i perquè el de Xàtiva ens cau molt bé, doncs ja està sonant el tema a El Temps Passa ... i la música queda, tot i que ell li canvia i molt el ritmillo. El tema es va incloure en un single amb “Vente conmigo” a la cara B i que es va publicar ja a l’any 1975 a través del segell Discophon. Ens passem de data. Bruno Lomas va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i 
cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir-se en Los Top Son i més tard es reconvertirien i passarian a ser Los Huracanes. Mentre que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, l’any 1990. A la foto veureu com va quedar el Mercedes 250 que conduïa. 
Lone Star – Vieja estación
Lone Star van ser grans entre els grans, una de les poques bandes "modernes" de l'època que els quatre components tenien carnet blanc, aixó vol dir que eren músics de conservatori. Avui a Lone Star s’els coneix com “La leyenda”. És clar que Lone Star, quan van començar a gravar van haver d'acceptar les exigències d'EMI i en els seus tres primers discos de quatre cançons, aquells EP’s de l’época, consten com a Conjunto Lone Star i com estave manat, es van inflar de gravar versions. Aquest tema que escoltem ara es trobava en un single amb "Fin de semana" a l'altra cara. Lone Star eren Pere Gener, Rafael de la Vega, Joan Miró i Enrique López, encara que pel grup van passar grans músics, ja a partir de la fi de la dècada dels 
60, entre ells Álex Sánchez, Sebastián Sospedra, José Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo i ens deixem algun. Lone Star es van despedir definitivament del seu públic l’any 1996, dels antics components sols quedaven Pedro Gener i Álex Sánchez i despres de treure un CD titulat curiosamente "Hacia el futuro" que va publicar AZ Records, el segell propietat de Braulio Paz de Triple Onda, van deixar la música si bé Pere Gener era propietari del estudi El 7º de Caballería. Van ser l’únic grup espanyol que va actuar a un portaavions nord-americà, al JFK per Nadal de l’any 1970. Eren Lone Star… La Llegenda. A la foto Lone Star amb Alan Price i Eric Burdon, llavors components de The Animals.
Los Salvajes – Corre, corre
.jpg)
Aquest és un tema que us hem extret de l'EP de Los Salvajes publicat per EMI-Regal l’any 1966 amb "La neurastènia" com a tema central, encara que aquesta versió del "Keep on running" de The Spencer David Group és excel·lent i Gaby es llueix a la seva manera. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra, si bé ara no sabem quin dels dos toca en aquest disc, però creiem que va ser el
nou. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província de Tarragona. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un xiquet es dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els mobles de la casa fins que els seus pares van optar per la solució més barata... comprar-li una bateria. 
La Música que es Feia en Català
Dolors Laffitte – A cara o creu
La seva discogràfica la va portar a participar en una de les edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que és celebrava anualment a Barcelona i que mai es va dir Festival Internacional de Barcelona ja que des de Madrid la dictadura ens ho va prohibir. Dolors Laffitte va defensar aquesta cançó en català i com era habitual en els festivals de l'època, eren dos a defensar-la, per separat clar, per tant també la va cantar Lluís Llach, en aquest cas obligat per la seva casa de discos, era l'any 1968 i va ser l'últim festival que es va celebrar, no perquè hagués participat Lluís Llach o Dolors Laffitte, no sigueu dolents, la culpa la va tenir Massiel en guanyar Eurovisió, ja us ho explicarem un altre dia amb tot luxe de detalls. "A cara o creu" havia estat escrita per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell i volem deixar constància com comprobareu escoltant-la a El Temps Passa... i la música queda, no te rés de reivindicativa. Ara no recordem en quina posició van quedar Dolors Laffitte i Lluis Llach (tot dos a la foto i Llach sense gorra i
amb pel), però creiem que no van guanyar. El single on es va incloure aquesta cançó de Dolors Laffitte va ser editat per el segell Concèntric amb “Els vells” de Jacques Brel, a l’altre costat .Aquell mateix any va rebre el premi Disc Català de l'Any. Maria Dolors Laffitte i Masjoan va néixer a Roda de Ter, a l'agost de 1949, va morir a Girona el 15 de febrer de 2008. Va ser una cantant en llengua catalana que va incloure en el seu repertori cançó d'autor, música tradicional catalana, lírica trobadoresca, va recuperar la música antiga sefardita i va difondre l'obra de poetes catalans. Va estar vinculada en els seus inicis al moviment de la Nova Cançó i va ser coneguda artísticament com Dolors Laffitte i posteriorment com Maria Laffitte. Va començar a cantar l'any 1964 a la seva ciutat d'adopció, Manlleu i va gravar el seu primer disc "Cançons occitanes" l’any 1968, amb tan solo18 anys.
Jaume Arnella – Les Rondes del Vi
Amb “La Timba de les cartes” a la cara B i un euro ara per el Quimet, es va publicar un single de Jaume Arnella en el qual el tema estrella va ser aquest que avui escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Va ser el tercer single publicat per Jaume Arnella i es va editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les més representatives en la carrera d'aquest cantautor barceloní, nascut l'any 1943 que ha liderat el col·lectiu El Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A Catalunya va sorgir imparable la Nova Cançó amb dos basans significatives, d'una banda Els Setze Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 (a la foto). Quimet 
recorda aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3 com la més destacable de totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en catalá.
Latin Combo – Summertime
Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda a Ricard Roda, tot un mestre que amb el seu grup els Latin Combo, ens porten aquesta versió del clàssic de George Gershwin que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest tema en l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us 
hem dit en altres ocaions. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”. Per cert. El líder de El Latin Combo no era Ricard Roda, va ser Jaume Villagrasa.
I després de escotar als Latin Combo, seguirem a Catalunya, però amb una cançó en castellà que ens portará Santi Carulla, un tema festivaler, si bé després seguirem el noste viatge musical per la resta de la península Ibérica.
Santi Carulla – La verdad
Santi Carulla aquí sense Los Mustang, però acompanyat per ells a la gravació, va participar en el VII Festival de la Cançó de la Mediterrània l'any 1965 amb la cançó "La verdad" que no va guanyar. Una curiositat, la presentadora del festival va ser Conchita Velasco. La cançó es va publicar com a cara A d’un single amb “Dos amores” a l’altre costat, sense oblidar-se de incloure alló de Los Mustang a la portada per poguer ajudar a vendre més. Va ser un intent de la seva discogràfica perquè Santi Carulla comencés una carrera en solitari i deixés al grup, cosa que també van intentar amb Leslie de Los Sírex, però cap dels dos va entrar en el joc i van seguir amb les seves respectives bandes. Cosa de la qual nosaltres opinem que va ser un encert. Igual que Leslie, Santi també va gravar un disc en solitari, però sense deixar a Los Mustang fins que aquests es van desfer l’any 2000 després de realitzar un 
memorable concert de comiat a la sala Sutton, a Barcelona. Aixó de voler fer que cantes en solitari també ho van intentar més tard en un EP que tenia una cançó amb només Santi en un costat, creiem recordar que era "En Aranjuez con tu amor", acompanyat per una gran orquestra i amb dues cançons de Los Mustang a l'altra banda. Per cert, a partir del 2000 i després que els seus companys de Los Mustang decidissin deixar la música, Santi es va acompanyar del grup Abbey Road i va seguir ja en solitari. Quimet recordat un bon concert d'aquesta època en què el grup Abbey Road van oferir també el seu propi repertori en un concert paral·lel, realitzant versions de The Beatles de la qual ells són clònics. De fet tenen un CD al carrer que va publicar el segell Barsa Promocions, propietat de Mikel Barsa que havie estat soci de Mario. Per cert que actualment els Abbey Road es diuen Guateque i fan versions dels seixanta.
Jimmy Frey – Rosas a Sandra
Seguirem en la línea de cançons molt romàntiques i ara escoltarem a la recta final de El Temps Passa... i la música queda a Jimmy Frey que va ser cantant d'un sol hit, al menys al nostre pais. La cançó que també va gravar-la en espanyol el cantant Sabu, era una versió del "Roses to Reno" de Billy Sikes i Wayne Walker i que abans ja va gravar Bobby Bishop l’any 1968. Va ser cara A d'un single publicat perel segell Ekipo ja a principis dels 70. El cantant Jimmy Frey era belga i va versionar les seves cançons al castellà per tal d'arribar al públic espanyol, però només va aconseguir l'èxit amb aquestes roses que manava a la Sandra, a fi de que mo marxés de la ciutat, però, aixó si, al seu país va tenir una bona carrera musical. Jimmy Frey abans de cantar en solitari va formar part del duet Jess & James que hem escoltat ja fa temps aquí al programa ja que com us podeu imarginar, també van gravar en castellà en diverses ocasions.
Los Diablos Negros – I and love her (Mi gran amor le di)
Aquest grup madrileny ens porten ara una versió molt bona d'aquest tema de The Beatles. Segons Mario una de les millors cançons del grup de Liverpool i per la qual Quimet ja està reclaman l’euro. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos 
i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya al regime la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price com si fos un torero. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es lanxa per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.Us hem posat un cartell del Price, però en aquesta ocasió no actuaven Los Diablos Negros.
Salvatore Adamo – Mis manos en tu cintura
Tancarem el programa d’avui escoltan a Salvatore Adamo que va ser el Rei d’aquells guateques que s’organitzaven en cualsevol lloc a fi de que la juventut pogues ballar i divertir-se per poques peles i és centraven en un tocadiscos de maleta i un grapat de discos petits. També i com no, per poguer tenir una mica d’intimitat i ballar cançons “agarraets” que aixó sempre era agraït. Aquesta va ser una de les grans cançons de Salvatore Adamo i era de les bones per “ballar”. Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el van odiarquan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva si bé 
Quimet diu que si que ell la recorda. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se, és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama explicant intimitats a la premsa rosa, es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. De fet, Adama i al seva dona, encara segueixen junts. Apa.
Acabarem per avui El Temps Passa... i la música queda, però abans de fotre el camp us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario, i ara baixem la paradeta i toquem el dos.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
