Comencem ara el nostre viatge per el temps i els records,
però no utilitzarem cap màquina del temps com la de Herbert George Wells, conegut com HG Wells, nosaltres només
fem servir música i en ales dels sons ens desplacem fins a la dècada dels anys
seixanta, per portar-vos música i esperem que records bons i agradables d'una
joventut passada, però que segueix viva dins nostre. Per tant i des de La Xarxa de comunicación local
i totes aquelles emissores que emeten el programa.avui iniciarem el nostre
recurregut moguts amb energia musical que no contamina res de res, nosaltres
som Quimet Curull i Mario Prades, i us direm alló que us diem sempre
Obrim la
Paradeta
The Blue Diamonds – Que te deje de querer
L'any 1964 The Blue Diamonds van gravar aquesta cançó amb la
qual començarem el programa d'avui, interpretant-la en castellà per al mercat
espanyol i també enfocat al públic de Amèrica Llatina. Es tracta d'una versió
del tema "You Can Never Stop Me Loving You" que va ser un dels grans
èxit de Johnny Tillotson, el mateix que també va treure el "Poesia en
moviment", tot i que en el seu moment els seus discos no van arribar a
publicar-se en nostre país. Aquest tema també va ser gravat per Los Sírex que
francament, realitzen una gran versió que ja hem escoltat a El Temps Passa ...
i la música queda. Els Blue Diamonds 
la van publicar a través del segell
Fontana en un EP en el qual també es van incloure “Jericó”, “Buenas noches,
pequeño mío” i “Ya lo ves”. The Blue Diamonds eren dos germans, nascuts a
Indonèsia i amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a
tota Europa, sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que van
treure l’any 1960 i que escoltarem un altre dia aquí al programa. The Blue
Diamonds gravaven en anglès, però van treure 38 cançons interpretades en
castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue Diamonds
es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamonds eren els germans
Ruud i Riem de Wolff i seguien la línia marcada per un altre duet, en aquest
cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va
morir a causa d'una malaltia cardíaca.
The Diamond
Boys – Hey, little girl
The
Diamonds Boys van ser un grup integrat per Albert (guitarra i veu), Richard Cartwright
(guitarra i cors), Leslie Hammond (saxo), Luis Balloqui (baix) i Luis Vinet
(bateria), sorgit a l'ombra del Penyal de Gibraltar, una de les obsessions del
"Caudillo". No el grup, l'obsessió del Siscu era que els
anglesos ens tornessin el “susodicho Peñón", cosa no sols no han fet, avui encara tenim més problemes que abans. La veritat és que The
Diamonds Boys no van tenir res que els fes destacar per sobre d'altres grups de
la seva època, llevat que un dels seus components, després de tornar a
Anglaterra i amb accent andalús, això si, va formar part del grup The Family
Dogg i més tard es va llançar en solitari dient que mai plovia en el Sud de
Califòrnia, 
cosa que és una fal.làcia, una opinió errada... si que plou i molt
i Mario us ho pot garantir. Us estem parlan d’Albert Hammond, un cantant i
compositor que va néixer el 18 de maig de 1944 a Gibraltar, encara que algunes biografies
diuen que ho va fer a Londres. El disc és de 1960. Los Diamond Boys només van
gravar un o dos EP's, però més tar i abans de marxar a les illes britàniques,
Albert va crear aquí a Espanya el duo Albert & Richard, també amb poc èxit.
Per cert que els anglesos, quan es refereixen al Penyal en diuen "The
Island of Gibraltar", supossem que per deixar ben clar que no està a
Espanya. La veritat es que ela anglesos, de geografia no en deuen saber massa.
Los Pasos – Primavera en la ciudad
Aquest va ser el single que millor va funcionar
comercialment de Los Pasos, un grup descobert per Manolo Díaz que va compondre
i produir varies cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també
van gravar Los Bravos. “Primavera en la ciudad” es va publicar l'any 1968 i es
tracta com podreu comprovar, d'una cançó molt alegre i festivalera que compta
amb bons arranjaments orquestrals i un bon cor femení. A la cara B trobàvem
“Nadie me entiende”. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres
provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel
teclista José Luis 
González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a
la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells
era nuvi si bé no recordem quin era, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any
1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó
al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure diverses
cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins al
1969. Més tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat
de ex membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, una bona banda de rock
progresiu.
Álex y Los Findes – Me siento feliz
.jpg)
Aquest va ser el segun EP dels barcelonins Álex y Los Findes
i al igual que el primer, va ser publicats mitjançant el segell Marbella que
creiem recordar era un subsegell de Vergara, Si bé no estem segurs del tot.
Després pasarían a Discophon, companyia amb la que treurien quatre EP’s, l'últim l'any 1967. Al 1999 Ramalama reccullria les seves cançons en un CD
recopilatori, junt a temas de The Finder’s. Aquest tema que escoltem es la
seva versió en castellà del “I feel fine” de The Beatles, es va incloure també “Yo lloro”
que era el “I’m crying” de The Animals i dues peces que pensem eran d'ells “Todo me da igual” i “Espera a mañana”. Van començar sent The Finder’s,
despres va produir-se movimient dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y
los Findes, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats
per La Reina
del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. Inicialment The Finder's
eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista
Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a
qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 
1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç
i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel
de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra
rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus
membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a trobar en
els 70 tocant amb La Salseta
del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va cinc o sis anys i seguiexen
treballan. A la foto Álex y Los Findes amb Bill Wyman dels Rolling Stones.
.jpg)
Los Mustang – Conocerte mejor
Gairebé amb tota seguretat, els millors versioners de The
Beatles a Espanya van ser Los Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i
aquest tema amb que escoltarem a El Temps Passa... i la música queda d’avui, es
trobava en un dels seus millors EP 's, publicat per EMI l'any 1964, encara que
el tema estrella va ser "Ma vie" d'Alain Barriere. Va ser compost per
Lennon i McCartney l'any 1964 per a la banda sonora del film "A Hard Day's
Night" de 1964 i es va publicar el 10 de juliol de 1964, però com solia
passar en el tàndem de compositors, encara que només va ser un d'ells qui la va
escriure, al registrar-la consten tots dos, en aquesta ocasió va 
ser John
Lennon qui va compondre "I should have know better". La veritat es que Los Mustang tenien una
ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió
del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a
gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es
publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El
submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes
al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus
començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs
“El show de las 2”
que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex. Els Mustang són
l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els
mateixos components originals.
Los Ídolos – Hay un lugar
Los Ídolos van ser una banda de transició que després de
gravar tres EP's es va reconvertir a The Canaries i aquests després serien Los
Canarios, la millor banda de soul espanyola al costat de Conexión i Doble
Dinamita. El cantant i guitarra de Los Ídolos va ser Eduardo Bautista, el que
va ser polémic president del SGAE, el mateix que proclaman als quatre vents que
defensava els drets i els interesos dels autores, peró que junt amb la cofraria
de xorisos que l’envoltaven, sembla ser que es dedicava a omplirse les
butxaques. Es curios, tant parlar dels pirates i els mes grans de tots es
trovaben a casa. La història de Los Ídolos comença l'any 1961, quan Teddy (a la foto) crea Los Diablos del Rock
en la seva Gran Canària natal, al costat de José Manuel (baix), Germán 
Pérez
(guitarra solista) i Tato Luzardo (bateria). Després van canviar al baixista
per Rafael Izquierdo i passarien a ser Los Ídolos ja que diables hi havien
molts en el territori musical espanyol i es van anar cap a Madrid i veient que la
cosa no rutllava es van apropar fins a Barcelona i serien fitxats per Belter.
Aquest disc es va gravar al Casino de l'Aliança del Poble Nou amb la bateria
embotida en una llotja per fer acallar el seu so i tot en directe d'una tirada,
sense públic, això si. Los Ídolos van versionar també als Beatles, cantat en
anglès i castellà. Aquesta
cançó es “There´s a place” dels Beatles i es trovaba al seu tercer i últim EP
editat per Belter al 1964 on també van incloure un altre versió beatleniana “I
saw her standing there”. Per cert, Eduardo Bautista va intervindre a la
versió espanyola de Jesucristo Superstar i feie un paper que avui ens donem
compta li era completament adient, el de Judas Iscariote.
Los Payos – Señor Doctor
Los Payos eren José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno
Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway, van funcionar de l'any 1967 al 1972. Després de la
seva dissolució, Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en
humorista i faria famosa la frase "Vente pa Espanya Tío", Eduardo
crearia amb Jesús de la Rosa
i Tele Palacios el mític grup de rock andalus Triana i després de la seva
dissolució en morir Jesús de la
Rosa a un accident de cotxe, Eduardo gravaria dos discos en
solitari firman com Eduardo Rodríguez Rodway (a la foto), mentre que el Pibe es
va unir a Alameda, un altre bona banda de rock andalus. 
Durant un temps Los
Payos van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. Aquesta cançó, un dels grans èxits de Los
Payos, al costat de "Maria Isabel" i "Adéu Angelina", es va
incloure com a cara A d'un single publicat per Hispavox l'any 1970 amb
"Una perla al mar" a l'altra banda. La veritat és que el tema va ser
cap de llistes durant diverses setmanes, encara que no oblideu que a les
emissores de ràdio-fórmula la qualitat se la passen pel forro, l'única cosa
important per sonar en aquestes llistes és que la discogràfica pagui el cànon
pertinent i compri la seva posició en elles. Una cosa vergonyosa i que és el
gran virus que té la música a Espanya des de mitjans dels seixanta. Per cert,
el single amb la cançó “Señor. Doctor” de Los Payos, també va ser regalat a la
col·lecció de discos de Mirinda que era de Pepsi-cola i va surgir a la campanya
com a competencia als Discos Sorpresa de Fundador.
Los Íberos – Isabel
Aquesta cançó dels Íberos es trobava a la cara B d'un single
publicat l'any 1972, ens passem d'any, amb "Mañana" com a cançó
principal. Va ser el seu vuitè disc, tot i que publicarien un altre single
l'any 1973, abans de desfer-se. Va ser composada per Adolfo Rodríguez amb la
col•laboració de Johnny Galvao que va ser membre de Los Buenos i posteriorment
acompanyaria a Miguel Ríos. Va ser editat, com tota la seva discografia pel segell
Columbia. Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu,
els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra
solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo
José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser substituït
per Carlos Attias, són els components de 
Los Íberos i es van conèixa a
Torremolinos l'any 1966. Un altre que també va formar part del grup, si bé no
recordem a quí va substituir, era José Castillo Ruiz. Van gravar en els estudis
de la Decca a
Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van
debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors
cançons dels 60's a Espanya. Val a dir que Los Íberos van tenir un repertori
propi, sense versions d’altres. L'any 1969 Los Íberos participen en la
pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i també a
"Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta.
L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas,
Rodrigo, Adolfo i Guzmán, el primer supergrup de l’historia del pop espanyol.
Enrique Lozano que va ser el principal compositor de les cançons de Los Íberos,
va publicar, fa un tres o quatre anys, "A través del tiempo" amb temes
de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.
Els Anuncis dels Nostres Records
Molts són els productes que han anat sortint al mercat per
desaparèixa poc després, altres s'han mantingut al llarg dels anys adaptant-se
a les modes i modernes tecnologies. Avui recordarem uns quants dedicats a les
nenes, a la seva major bellesa, si aixó és possible, per tal de tornar-nos bojos i
que quedem enamorats... del seu atractiu cervell i intel·ligència, no penseu
altres coses com el físic que nosaltres som gent molt seriosa... de vegades.
Telva
Hi a ocasions en que els publicistes es guanyen el sou i amb
la campanya de Telva ho van fer. Tota aquesta campanya de llançament de Telva
es va basar en anuncis com aquest en els què publicitaven la marca, però no
t’informaven en cap moment de quin producte es tractava. És clar que amb tanta
noia deixada anar per l'anunci, es deduïa fàcilment que anava enfocat a les
dones, les nostres eternes nenes de sempre i no creiem estar equivocats en aixó
ja que si no ens falla la memòria Telva era una revista de moda i bellesa, amb
consells i reportatges sobre passarel·les i novetats “de cotilleo”. Quimet que
els seus pares tenien l'estanc de Constantí, on també es venien diaris,
revistas i moltes més coses, ho confirma, Telva era una revista de moda i a
partt, l'hi sembla que ancara està al mercat.
Polvos de Tocador productes Ana Bolena
Actualment els clàssics Polvos de Tocador que les senyores
tenien a sobre del moble tocador, al dormitori, on es maquillaven i posaven més
guapes, han passat a la història, tot i que quan una noia al restaurant, la
discoteca o qualsevol altre lloc diu que va a "emoolsar-se el nas" o
"retocar-se el maquillatge", no penseu en un altre tipus de pols per
al nas, malpensats! Ara utilitzen aquestes capsetes amb mirall i un petit
coixinet que conté 
un polsim que és maquillatge. Però en la nostra joventut
fins i tot vèiem les mares amb aquelles grans borles que com es passessin,
deixaven la seva cara envoltada d'una calitja espessa que donava la impressió
que la mare es perdia entre la boira. La firma Ana Bolena que va revolucionar
molts conceptes els productes de bellesa en incloure seda natural, publicitava
en aquest anunci tota la seva gamma de productes, llapis de llavis, crema contra
les arrugues, etc, tot en 15 segons. És clar que hem de tenir en compte que a
l'original Ana Bolena, aquella que va ser reina consort a l’Anglaterra d'Enric
VIII, li van tallar el cap.
Medias Berkshire
És clar que el més tradicional i per descomptat amb més
sex-apel segueixen sent les mitjes i nosaltres us portem un parell d’opcions a
El Temps Passa… i la música queda per que pugueo triar. Aquestes son Berkshire
Medias de Nylon, un nom que va començar sent sinònim de mitjons durant més de
sis dècades. Berkshire és una de les marques més venuda als Estats Units,
juntament amb Hanes i Alberto, si bé aquí al pais la marca sempre ha anat
lligat a les mitges i a fer més boniques les cames de les nenes. La veritat es
que Mira qui hi han tipus diferents de mitges, Deu ni Do. Per cert, el anunci gràfic el va publicitar el futbolista Alfredo DiEstefano a qui es deia "La saeta rubia".
Media Eugenia de Montijo
Ara podreu triar entre aquests dos anuncis de les Medias
Eugenia de Montijo, una de les grans marques de l'època que això si, ens sembla
que ja no existeix-en, però que en el seu moment van ser molt importants i difoses.
És clar que les mitjes de niló a Europa es van massificà arran de la segona
Guerra Mundial i les portaven els soldats nord-americans, no per utilitzar-les
aquells soldats, no penseu malament, era com a objecte de canvi i per
rergalar-lis a les mosses europees i que elles molt agraïdes donçs… ja us podeu
imaginar l’intenció dels milikitos, tot i que a Espanya van arribar via
comercial i la veritat és que unes belles cames de dona amb mitges, amb o sense
costura, sempre resulten molt sexis, amb o sense lligacama.
Panties Mari Claire
És clar que la revolució la van representar els panties que
començaren a comercialitzar-se en els anys seixanta i que com deia l'eslògan
publicitari de Marie Claire, "No son medias, son enteras", és clar un
altre dels seus anuncis deia "Marie Claire, Marie Claire, un pantie para
cada mujer". Per cert que nosaltres sempre hem dit Els Panties, però
sembla ser que el correcte és Les Panties. Nosaltres buscant, buscant, hem
trobat una pàgina, una mena de blog, on les dones opinaven sobre Les Panties
Marie Claire i una de les usuàries del producte deia: "... són boníssimes
de veritat, per més que les utilitzo cada dia per treballar i per a tot, estan
com noves, sempre lluentes". Nosaltres volem suposar que almenys, havia de
rentar-las, encara que sigui una miqueta només, perquè en cas contrari la
podríem anomenar amb l'adjectiu "Gorrina".
Corsé Emcasuin Concha Velasco
La veritat és que avui en dia i parlant de moda femenina,
cosa sobre la qual nosaltres hem de confessar que no som en res experts, encara
que tenim bona vista per apreciar la bellesa de totes les nostres noies i les
maneres que hi ha per fer que aquesta bellesa ressalti molt més, les cotilles
sembla que estan molt desfasades i relegades al segle passat. És clar que en
els anys seixanta l'actriu i també cantant Conchita Velasco va publicitar 
aquesta marca de cotilles de la qual hem de reconèixer que res no us podem dir
perquè a través de la xarxa no hem trobat la més mínima informació. És clar que
avui les cotilles són utilitzats per les chiquetes, pero com si fossin jerseis
i per l'exterior, cosa que han popularitzat cantants com Cher, Lady GaGa o Madonna, però
ara són més tipus cosset. Per descomptat els corsés o cotilles com el que
publicita Concha Velasco eren molt durs i pressionaven per tal d'estrènyer les
cintures i els primers portaven balenes. Recordeu a la criada negra de
"Alló que el vent s’andugué" estrenyent les cingles de la cotilla de la Señorita Escarlata.
I fins aquí han arribat els nostres anuncis d'avui, ara saltarem
a Catalunya i a la música.
La Música
que es Feia en Català
Germanes Ros – Anirem tots cap el cel
Aquest tema amb el qual obrirem la nostra secció en català
d'avui i que ens porten Les Germanes Ros, es va publicar l'any 1965 i en l'EP, editat per Edigsa, també es van
incloure “M’ho havia de temer”, “Un so de festa” i “Tot a partir”. Gravarien
també en castellà, quan van passar al segell Columbia i a partir d'aquell
moment van signar els seus discos com Las Hermanas Ros, tot i que la veritat és
que la seva discografia és més aviat petita. Posteriorment Carme i Montserrat
Ros s'incorporarien al grup Estel, integrat també per gent de Symbolo i en el
qual creiem va participar el Mestre José María Bardagí, publicarien un disc
l'any 1972 o potser va 
ser al 73, amb cançons nadalenques. Les Germanes Ros
també es van dedicar a fer cors en moltes gravacions, nosaltres recordem ara la
seva participació a l'àlbum “A Catalunya” de Luis Aguilé i en el qual també va
posar veus l'amic Antoni Duran. Carme i Montserrat Ros així mateix van formar
part, com a cantants, de la
Janio Marti Orquestra i Cors, encara que no us podem dir
entre quins anys. Aquesta cançó també es va incloure en el doble CD
recopilatori “Edigsa 1961-1983. Nova cançó. Inicis i evolució. 2n volum” i
creiem que va ser composada per Lleó Borrell i Josep Maria Andreu. 
A la foto les Germanes Ros amb Salvador Escamilla i La Trinca
.jpg)
Dos + Un – Pescadors
Els Dos + Un van ser un bon grup de folk català i estava
integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment
crearia la Orquesta
Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara
que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format
single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més
important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk
català de finals dels anys seixanta. La cançó va ser composada pels germans
Clúa i M.J. Bergua i ens parla dels pescador que van a la mar a fer el que
sempre han fet, sense pensar que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per 
aixó ells ens diuen que escoltem les veus del vent que transportan el seu
dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va
morir el 13 de setembre de 2011
a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria
a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste, un dels seus discos
"Chinchonera's Cat" està considerat una obra mestra de la música
folk-rock catalana. Ia Clua també va formar el grup Moto Clua i va gravar en
solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits,
aquest creiem que era el segon. A la foto Mario Prades amb Ia Clua que ja va morir i Jotdi Batiste.
Dúo Dinámico – Aquells ulls tan negres
També el Dúo Dinámico van gravar en català, encara que
creiem que només ho van fer en aquesta ocasió. Aquest single, publicat l’any
1965, solsament conté aquest tema en llengua vernacla, a l'altra cara hi ha
"Tu serás la primera" que està interpretada en castellà. No hem
d'oblidar que Manuel de la Calva
i Ramón Arcusa van néixer tots dos a Barcelona. Van ser referència per a duos,
trios i grups sorgits en els seixanta, almenys fins la meitat de la dècada i
formen part de la nostra història musical. Per cert que hem de dir una cosa
sobre el locutor que els va "batejar" ja que inicialment es feien dir
The Dinamic Boys. Es tractava d'un gran radiofonista, Enrique Fernández, al
programa “La Comarca
nos visita”. Sempre s'ha dit, fins i tot en la pàgina web del Dúo Dinámico que
els va fer canvià el nom ja que ell no sabia parlar anglès, va ser el 28 de desembre de 1958 i va ser el
seu bateig oficial. El seu nét Enric
Fernández es va posar en contacte amb nosaltres ja fa molt de temps dien-nos
que no solsament sabia anglés, també parlava francés i italià i nosaltres os
vam di 
que en propers programes, després de parlar amb Manuel de la Calva, agregat als
"Amics de El Temps Passa" que ens ha organitzat al seu facebook l'estimada Montse Aliaga, tractariem aquest tema, pero ni Manolo de la Calva ni el net del gran
radiofonista ens aclaren finalment res de res, per tan seguirem així. No es
tracte de que hàgim passat de tot això, res mes allunyat de la realitat. Al
blog us posem una fotografia on veureu al Dúo Dinámico amb l'actriu Iran Eory, a "Una chica para dos", de fet van filmar tres oel·lícules. 
Els Dracs – Quan
Ara us portem aquest tema, una composició de Salvatore Adamo
que ens versionen en català Els Dracs i que es va incloure en un EP en el qual
la cançó estrella va ser “Nomes pensava en tu”, però que també va incloure
“Colors” de Donovan i “Es la meva vida”. El conjunt català Els Dracs van gravar
i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de Vergara,
abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP 's,
entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva
versió de "La casa del sol naixent" dels Animals. Els Dracs van ser
al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de
l'època. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de
l'any 1964 fins al 1971 i van gravar un grapat d’EP 's, si bé els que 
van
gravar en castellà els firmaven com Los Dracs. Els Dracs eren Jordi Carreras,
al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i
Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al
Palau de la Música
Catalana, a Barcelona. Després de desfer-se nosaltres els vam
perdre la pista, però hem sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort l’any
2010 als 63 anys d'edat. Per cert, el 1981 el segell Edigsa va publicar un LP
recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les
cançons dels seus tres discos amb Concentric. 
.jpg)
Anirem cap al panorama peninsular, però sense deixar la nostra Catalunya.
Los Gatos Negros – Todo cambió
Un dels bons grups catalans dels anys seixanta, encara que
mai van ser valorats com realment es mereixien, van ser els barcelonins Los
Gatos Negros. Tenien un greu problema i és que ells no eren artistes de
multinacional i les possibilitats econòmiques de les seves discogràfiques
(Belter, Marbella i Vergara) no van permetre que sonessin com la seva qualitat
requeria. Aixó si, ells van treure bons discos, destacant sobretot un EP amb
"Cadillac" i el single amb la versió espanyola de “La tierra de las
mil danzas”, dos temes que van marcar la seva carrera. Aquest que us portem ara
és la versió en castellà del "No milk today" dels 
Herman’s Hermits,
una banda de Manchester liderada per Peter Noone i era precisament la cara B
del single “La tierra de las mil danzas”. Va ser publicat per Vergara l’any
1967. Es van crear el 1959 i primer es van fer dir Catch es Catch Can i a
partir de 1961 van passar ja a ser Los Gatos Negros. Inicialment eren Ernesto
Rodríguez, Manuel Sanfeliú, Francis Rabassa, Carlos Maleras que va morir el
2000 i José María Mesa. Es van produir molts canvis en el grup, anades i
vingudes i per Los Gatos Negros van passar Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, Quique Tudela, Frank
Andrada, Mone, etc. A principis dels 70 fitxen per EMI, per fi una multinacional,
però el nom estava registrat per Vergara i van gravar els seus dos discos com
Los Gatos. Avui en dia segueixen en actiu, si bé creiem que sols queda Quique
Tudela que també toca amb Los Salvajes. Per cert, d’aquesta cançó hi ha un
altre bona versió a carrec dels mallorquins Los Pops.
Los Brincos – Es para ti
"Es para
tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va
publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a
cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va
posar a la venda el 1965. Hem tornat enrere i aquests que trovem ara són els
primers Brincos: Fernando Arbex, Juan Pardo, Junior i Manolo González. Curiosament i sent pitjors músics
que els seus reemplaçaments, són els més recordats. Un bon dia van fotre
el camp per llançar-se com a duet Juan Pardo i Júnior, però la veritat, sempre
hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels
Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i
Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i
els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Júnior que
formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la 
seva
gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. L’any 1969 Vicente
Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior
i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí". Per cert, Los
Brincos tenien que ser teloners de The Beatles a la gira espanyola, però ells,
la discográfica, la productora Maryní Callejo o tot juntets, van decidir que
no, ells no necesitaven una promoció així, quina colla de Lumbreras. Un dels
problemes que van tindre els components de Los Brincos es que a l'hora de composar,
es pot dir que sols eren dos, però signaven com "Los Brincos", per
tant els drets d'autor els cobraven els quatre. Es clar que quan s'en van anar
Juan i Júnior, van deixà de cobrar i els nous que res havien fet, van començar
a tocar pela llarga. Una curiositat, amb tot i el que es diu, en les seves primeres
gravacions ells no tocaven els instruments, ho feien músics d’estudi, aixó que
la casa de discos els hi va adelantar 300.000 pessetes de l’època per
comprar-se instruments.
Los Sírex – Sin tus cartas
Emprendem ara la recta final d’El Temps Passa... i la música
queda amb una de les millors balades del grup barceloní Los Sírex, "Sin
tus cartas". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez
Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie
l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Leslie
es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest
tema es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre cançons totes elles en
una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li
donaven molta més importància al ritme i a més a 
més, l'EP ofereix una altra
raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és
instrumental i “Enseñándote a amar”. Tret de “No Volveré a llorar por ti” que
es una versió, les altres cançons va ser composades per Guillermo Rodríguez
Holgado, baixista de Los Sírex i el veritable cervell amb Lesli donan la cara.
Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel Caiceo al que li deien
"Doña Paca" quan va estar a Tarragona a una serie de actuacions que
li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest” que va treure Miguel
Caiceo a través del segell Barsa Promociones. A la foto veureu a Miguel Caiceo
i José Luis Parada a una festa nocturna per Madrid. Lluis i Manolo, batería i
guitarra de Los Sírex respectivamente, van morir el mes de setembre de l’any
2012, amb pocs dies de diferencia,.
Grupo 15 - Chica
components van crear un bon grup de pop amb tocs de
sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons
pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido". Curiosament si
sent Grupo 15 sols van gravar versions, al convertirse en Falcons (a la foto)
van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els
anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels components va ser l’amic Joan
Bibiloni.
Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música
queda, ara us deixem amb companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emisores
que emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario, baixem la paradeta i
marxem a donar la murga a un altre lloc.
Abans de marxar, aquí teniu una foto de Quimet Curull a un concert fet amb Els Grills, un grup mític de Constantí que van tornar el passat estiu i on ell també milita.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario