El Temps Passa 08-14

Hem tingut un novembre amb molta pluja i també va arribar la neu que ha tenyit amb la seva blanca coberta les nostres muntanyes i els carrers de moltes ciutats i pobles, color d'hivern. Tot això ens ha fet recordar que no falta ja massa perquè arribin les festes nadalenques, per aixó hem seleccionat per als anuncis d'avui uns quants que segur que coincidireu amb nosaltres en que tenen molt de regust a Nadal. Per descomptat tindrem molta música i la Secció de la Música que es Feia en Català. Per tant i sense demorar-nos més, a El Temps Passa… i la música queda, un programa per La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que l’emeten, començarem el nostre recorregut per els records, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, i iniciem el nostre viatge dient alló de cada programa

Obrim la Paradeta

Ontiveros – Anoche

Ontiveros amb el que obrirem aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, va estar un dels primers rockanrolers madrilenys de la història de la música moderna espanyola. Era un dels solistes que no disposava de grup propi i encara que posseïa una posada en escena força interessant, va passar de manera fugaç pel panorama musical espanyol. Ell va obrir la primera matinal celebrada al Price de la capital del regne, sota el títol "Primer Festival De Ritmos Modernos" i que es va celebrar el 18 de Novembre de l’any 1962, aquest festivals van durar fins el 17 de febrer de 1964, data en què es van prohibir definitivament per ordre governamental. No oblideu que el rock and roll era un ritme demoníac i pervertia els valors morals de la sana joventut espanyola. Aquest tema que us portem avui a El Temps Passa… i la música queda, estava recollit en un EP editat per Zafiro l’any 1964 i en el que també es van incloure "Contigo en la playa”, “Los chicos malos” i “Busca una excusa". En total Ontiveros només va gravar 10 cançons, repartides entre EP’s i singles. Aquesta que sona avui a El Temps Passa... i la música queda i que va estar publicada l’any 1964 mitjançan el segell Zafiro, era una composició de Maria Teresa Arroyo i es va editar en versió single, per les butxaques més magres i també en un EP.

Dúo Dinámico – Baby Twist

Aquest twist que ens porta el Dúo Dinámico al programa d'avui, estava inclòs en el seu 15è EP, editat l'any 1962 i això que havien publicat el seu primer disc de quatre cançons al 1959. Cal reconèixer que Manolo de la Calva i Ramón Arcusa sempre van ser pencadors infatigables i segueixen en actiu malgrat la seva edat. En aquest EP també es van incloure “Noche de Moscú”, “Dinamic Madison” i "Balada gitana" que va ser la cançó estrella. Els quatre temes havien estat composats per Manolo i Ramón. Curiosament tots dos anaven per a esportistes, Manolo era nedador i Ramon jugava a waterpolo, la música va sortir guanyant i avui en dia el Dúo Dinámico són el nom de referència quan es parla de la història del pop espanyol. El Dúo Dinámico va néixer artísticamentea Barcelona el 28 de desembre de 1958, el dia dels Sants Inocents. La primera actuació en públic la van realitzar al programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment van voler dir-se The Dynamic Boys, però el presentador del programa, Enrique Fernández, els va presentar com Dúo Dinámico. Manolo i Ramón van acceptar aquell canvi de nom i així han entrat a formar part de la història de la nostra música. És clar que aixó es la versió oficial, però com acostumem a dir al programa, sempre hi ha un “però” i es que aixó no es cert del tot i per partida doble. Ho aclarirem. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo".

Mimo y Los Jumps – Amapola

Aquest és un tema clàssic del compositor gadità establert a Nova York, José María Lacalle i que inicialment no tenia lletra, aquesta va ser escrita l’any 1940 per Albert Gams. Ara ens la versiona en clau de pop i molt accelerada Mimo que es recolza amb Los Jumps, el grup que la van acompanyar en l'enregistrament dels dos últims EP's. El seu primer disc que va ser editat al decembre de 1960 el va treure el segell Veriety i Mimo va cantar les quatre cançons en angles, els altres ja van ser en castellà i amb Philips. Mimo es deia en realitat Pilar García de la Mata i l’any 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va participar Maria de los Àngeles de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de Los Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior, per aixó en les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior (a la foto) en aquella época cantaba amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox per tant la seva imatge i nom no podia aparèixa en discos d'un altre segell. Aquest tema es trobava en el seu tercer EP, editat per Philips l'any 1962. Mimo encara publicaria un altre EP i es va retirar de la música. Junior es va incorporar a Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb Barrabàs.

Los Rockeros – Galaxia

Los Rockers van ser la banda d'acompanyament de Bruno Lomas i igual com havia succeït amb Cliff Richard and the Shadows, ells van tenir una brillant carrera pel seu compte fent música instrumental, amb un munt de bons discos, com aquest EP, el segon que van publicar i que va editar EMI-Regal al setembre de 1965 incloent també "Sueño", "Pinocho" i "Macarenas", excepte aquesta última, totes les cançons van ser compostes pel guitarra Joaquín Villanueva. Es van crear en Valencia l'any 1962 i inicialment es deien Los Diavolos. A l'estiu de 1963 Bruno Lomas que llavors encara era Emilio Baldoví deixa a Los Milos i els proposa ser la seva banda Van estar un any actuant a França i van gravar un disc com Bruno et ses Rockers. Los Rockeros són en aquells moments: Vicente Buig (baix), Pascual Cortés (guitarra rítmica i cantant), Joaquín Villanueva (guitarra) i Luis Segarra (bateria). Quan van tornar a Espanya, el bateria serà substituït per Galileo Marco. Curiosament el seu primer disc va sortir a la venda abans que el primer de Bruno Lomas, malgrat haver signat amb la mateixa companyia discogràfica i dedicar aquesta la campanya de promoció a Bruno Lomas i poca pela amb ells. L'any 1966 Bruno i Los Rockeros emprenen camins separats i es va trencar la seva relació, encara que mai ha estat molt clar perquè. Es diu que una de les causes va ser el fet que ells estaven convençuts que la música instrumental, la surf music, estava desplaçada pel beat anglès i van començar a incloure temes cantats en els seus discos, composicions seves i això a Bruno Lomas no li va sentar gens bé. També es diu que volia els temes per a ell i ells es van negar... la veritat la sabran ells ja que Bruno va morir en accident de trànsit l'any 1990.

Los Brincos – Bye bye chiquilla

A El Temps Passa… i la música queda, tornen Los Brincos i una de les millors cançons dels seus principis. Aquesta que escoltem avui es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es como un sueño" i "Nila", publicat l’any 1964 per Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de so, una cosa molt inusual en l'Espanya de l'època. L’ultima de les cançóns que us hem dit es trobavan al EP de Los Brincos, “Nila”, ja l'havia gravat uns anys abans Juan Pardo y Su Conjunto, en un EP, però es tracta d’una versió molt diferent. Veritablement les dues no tenen resa veure i és que es nota la mà de la productora, Maryví Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes, però le demaneven dedicació exclusiva i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé curta. Per cert, en les seves primeres gravacions no tocaven ells, Marivy Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi d’abaratar despeses.

Los Sírex – Todas las mañanas

Aquesta cançó, igual que les altres tres que configuraven aquest EP editat per Vergara l'any 1966, van formar part del primer LP de Los Sírex, un recopilatori en què només aquests quatre temes eren inèdits i que es va publicar al 65. La cançó va estar composada per Guillermo, igual que "Lo sabes" i "Siempre te retrasas", però també hi havia una versió, "Cuando más lejos estoy" que era del Dúo Dinámico i que seguint el seu costum, també la van gravar. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques ancara seguien imposant-lis versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l'any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar amb la seva dona a viure a Alemanya. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Lluis i Manolo van morir al setembre del 2012, la mateixa setmana.

Los Pasos – La moto

Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que havia militat a Los Sonor i ja treballava en solitari i com a productor. Manolo va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè aquest produïs a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. De fet aquest va ser el tercer single de Los Pasos. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos. La versió de Los Pasos és al nostre parer molt millor, però les vendes més importants van ser per el grup de Mike Kennedy, llavors anomenat Mike Kogel. Los Pasos eran un bon grup que es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de 1966 fins 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's. Per cert que Manolo Díaz també es l'autor dels temes "La parada del autobús", “No se mi nombre” i uns quans dels primers que van gravar Los Bravos.

Los Ángeles – Oho, Aha

Los Ángeles eren un grup de Granada i van començar sent Los Ángeles Azules, però quan va marxar-se el cantant Julián Granados per incorporar-se a The Brisk, van haber-hi canvis a la formació i Poncho va passar a ser cantant, a més de tocar la batería. Los Ángeles Azules van gravar un nou disco i es van reconvertir a Los Ángeles. Van ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant la seva carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar ferit de gravetat. Carlos i Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. Al 2007 l'Ajuntament de Granada va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us direm que Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar dos LP's i un CD ja als noranta. Això si, van participar en dues pel·lícules "Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i "A 45 revoluciones por minuto" de  Pedro Lazaga i on també sortia Juan Pardo i els Fórmula V, en el 70. Durant un temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell va encarregar-se de produir els seus discos. En total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre afirma que son el millor grup que ell ha sentit tocan cançons dels Beatles, sobre tot per els seus bons jocs de veus. Mario te una enécdota curiosa amb ells, però diu que ja us la va explicar fa pocs programes. Mario creu que Los Ángeles eren bons músics, pero com a pèrsones eran uns impresentables.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui i tenint en compte que quan aquest programa surti l'aire ja tindrem les festes nadalenques passades, hem decidit dedicar la secció dels Anuncis dels Nostres Records a les festes que hem deixat enrere i per això us hem portat productes molt nadalencs, encara que els dos últims són completament atemporals, però també són llaminers. Començarem amb un dels més típics anuncis que s'escoltaven quan arribava el Nadal i que ha estat en antena fins fa ben poc

Las Muñecas de Famosa

A nosaltres sempre ens ha estranyat la lentitud de les nines de Famosa perquè cada any des de finals dels seixanta, quan arriba el Nadal elles es dirigeixen al portal, però sembla que no acaben d'arribar-hi mai ja que a l'any següent tornen a intentar-ho de nou. Aquest és un dels anuncis més clàssics lligat a aquestes festes que estan al caure. L'any 1957, en l'avui conegut com La Vall del Joguet, a Alacant, un gran nombre de petites empreses jugueteras van decidir unir les seves forces, a causa del canvi tecnològic en el sector ocasionat amb l'arribada de les joguines de plàstic i la dificultat d'abordar les inversions necessàries per mantenir la competitivitat davant del nou enfocament del mercat joguinaire. Sorgeix Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, S.A. coneguda per la seva marca comercial Famosa. La primera nina de Famosa es deia Güendolina i va sorgir l'any 1958. A partir de 1967 comencen a produir-se els peluixos de Quirón, una marca que segueix comercialitzant-se encara avui en dia i va ser l'any 1968 que sorgeix la nina Nancy, la més famosa de la marca Famosa, sense oblidar a la gama Barriguitas. No finalitzarem sense dir-vos que les joguines de Famosa es venen en més de 50 països a l'actualitat.

Turrón El Lobo

No podien faltar a les taules i en arrivar el Nadal les neules i els clàsics turrons i avui perqie veieu que tenim un surtit molt variat, aquí us portem ara els Turrons El Lobo. Els Torrons El Lobo són fabricats per Juan Antonio Sirvent Selfa, SA una empresa que va començar l’any 1725. Es tracta d’una societat amb seu social a Xixona, amb un complex empresarial que té més de 20.000 m2. En els seus inicis els Turrons El Lobo es venien en llaunes, Mira, com les Tortas de les que parlavem no fa masses programes. Ara be, tenim una cosa molt clara, menjar turrons el Lobo no et convertig en Home Llop, podeu estar segurs, tot el contrari, els torrons de qualsevol marca, estan molt bons, és clar que enseguida van cap a les cartuxeres.

Turrón AntiuXixona

Ara i ja que parlem de Nadal, també escoltarem un altre anunci de torrons. Un d'aquests torrons dels que es pot dir que son "de tota la vida" és la marca Antiu Xixona i recordem ara aquell anunci en què el cor de nens es feien fins a pesats demanant sense parar “Queremos turrón, turrón, turrón” clar que no es conformaven amb qualsevol torró, ells sols volien que fos Antiu Xixona, una marca que pertany al grup Sanchis Mira, creada l’any 1863 i que es va constituir en societat anònima el 1989. La fàbrica d’Antiu Xixona està situada a Xixona, Alacant, es clar, i actualment tenen una factoria que ocupa 26.000 metres quadrats. És una empresa de capital familiar que també fabrica i comercialitza la marca La Fama, entre altres. Aquest que escoltem ara es un altre dels molts anuncis de la marca Antiu Xixona.

Turrones La Fama

I parlan de La Fama. Els Torrons la Fama eren de la família Galiana que es van fusionar amb la família Sanchis Mira l’any 1966. Aquí teniu un anunci de la Fama en què el protagonista és el popular humorista, actor i cantant Andrés Pajares que creiem recordar va tenir un xou de televisió patrocinat per Torrons La Fama. L'actor, director, guionista i humorista de cinema, teatre i televisió Andrés Pajares, va néixer a Madrid el 6 d'abril de 1940. Va treballar i molt, formant parella artística amb Fernando Esteso, clar que la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora. També va gravar un bon munt de discos, destacant, no per la seva qualitat precisament, però si per les seves xifres de vendes, el “Soy currante” i “Drácula Ye Yé”. Per cert, un altre artista que va promocionar la marca va estar Mari Carmen y sus Muñecos. La Fama va regalar una nina que és deie Famita.

Champanya Laixartell

Aquest és que nosaltres sapiguem, l'únic anunci publicitari que va realitzar el gran actor i director de teatre i cinema català Adolfo Marsillach (Barcelona, 25 de enero de 1928 - Madrid, 21 de enero de 2002) i va publicitar la campanya de Nadal del Champagne Laixartell. L’any 1956 Adolfo Marsillach forma la seva pròpia companyia amb la seva primera dona, la també actriu Amparo Soler Leal. Anys més tard funda la Compañía Nacional de Teatro Clásico, de la qual es va fer càrrec fins l’any 1989. Va tenir també problemes amb la censura franquista per culpa de l’obra teatral "Marat Sade", de Peter Weiss, que l’any 1968 va ser retirada dels escenaris per ordre governativa. La seva filla va explicar un dia a un programa de televisión que el seu pare mai va estar content d’havert fet aquest anunci, val a dir que no va tornar-ne a fer cap més, es clar que com diem aquí “la pela es la pela”.

Xampany Delapierre

Durant els anys cinquanta i part dels seixanta, la majoria de famílies de classe modesta, que eren la gran majoría, només posaven cava a les seves taules quan arribaven aquestes festes nadalenques. Bé, també en dies molt assenyalats. És clar que en aquells anys de la dècada daurada, no era cava, llavors bevíem xampany, quan els francesos es van adonar que ja teníem democràcia i alló de la Comunitat Europea i tot aixó, ens van recordar que les denominacions Xampanya i Conyac eren seves i van exigir canviéssim la denominació. Per descomptat nosaltres els vam retornar la pilota a la seva teulada i l'anís francès va passar a ser anissete que el anís era una denominació espanyola. Delapierre era una de les marques de batalla i per a l'època era assequible de preu, dins del luxe que representava beure xampany, al costat de Dubois, Castellblanch, Freixenet, Montesquiu i a partir del Codorniu els preus ja s'encarien. També cal tenir en compte que la majoria de cava que es consumia en aquells temps era semi-sec. Els vins designats com "Cava", una paraula que prové del llatí i que significa cova, van començar a elaborar-se ja en el segle XIX a Catalunya, com a imitació del mètode creat per Dom Perignon a la comarca francesa de Champagne, gràcies a l'ús de tap de suro i una segona fermentació desenvolupada en ampolla de vidre. Catalunya produeix el 95% del cava i té el seu origen majoritàriament a la comarca vinícola del Penedès, però a Tarragona tenim molt bones marques de brut i a més a més molt bé de preu. És clar que encara avui en dia, el 50% de la producció espanyola de cava es consumeix en les festes de Nadal. Per cert aprofitem i ja us felicitem el Nadal per endavant. Que mai se sap...

Nesquik

El Nesquik fou comercialitzat per Nestle per aconseguir la seva parcel·la de mercat que fins aquell moment havia estat dominat a Espanya per Cola Cao, parlem del mercat de la xocolata solubre. "Los jóvenes leones de Nesquik" va ser l'eslògan per a uns quants anuncis que van promocionar la marca. Nesquik que fou desenvolupat als Estats Units l’any 1948 i introduït en el mercat com Nestlé Quik, però amb el temps es va simplificar el nom del producte, canviant a tot el món a Nesquik, ja en el 1999. La mascota del producte es un conillet conegut com Quicky, que porta semprer un collaret pengat del coll amb una N. En altres llocs com França o Grècia la mascota era Groquik, un monstre de grans proporcions, però a partir de l’any 1990 Quicky va passar a ser la mascota ja per tots els països.

Cacao Ram

Dues marques competien, a Catalunya almenys, pel mercat espanyol de la llet embotellada a finals dels seixanta, Letona i Ram. Parlarem ara de Ram, però del Cacao Ram. Segons l'anunci, amb frases com “Hoy mejor, siempre superior” o “Que no es un cacao cualquiera!” el Cacao Ram estava fet de cacau i sucre de la més estricte qualitat En el fons, la casa Ram que eren especialistes en llet embotellada, tractavan només de competir amb el Cacaolat, aquell producte embotellat que a la seva vegada feia la competencia a  aquell del negrito de l'Àfrica Tropical, oferir un producte alternatiu de similars característiques, si be Ram ens oferie també gustos de maduixa i vainilla. És clar que avui la gamma de productes s'ha ampliat i també trobem xocolata desfeta i crema, tot en tetrabrick d’un litre. La xocolata aporta unes 500 calories per cada 100 grams i el cacau soluble 350 calories per cada 100, per tant és un aliment molt energètic, però no afavoreix el sobrepès si es consumeix amb moderació i dins d'una dieta equilibrada. Nosaltres sempre hem recomanat mesura en tot. Veieu per què? Un altre tòpic que s'ha enfonsat és el de l'acne i la xocolata. Es pensava que l'acne el provocaven certs hàbits nutricionals però actualment s'han revisat aquests conceptes i se sap que en l'acne estan implicats factors hormonals o genètics i no factors nutricionals. Així mateix no s'ha demostrat que els seus components tinguin efectes fisiològics que provoquin un consum que pugui ser qualificat d'addicció. Però és que la xocolata, del tipus que sigui... Està tan bona!

La Música que es Feia en Català

Els 3 Tambors – Estic sol esperant

Els Tres Tambors van funcionar molt bé entre els anys 1964 i 1968. Eren un grup on trobabem els germans Jordi i Albert Batiste i el seu cosí Xavier Triadó, ara no recordem el nom del quart component, pero per el grup van passar també Gabriel Jaraba i Josep Maria Farrán. Posiblement Els Tres Tambors van ser el millor grup de folk-pop del panorama català dels seixanta, però solsament van treure dos EP's. Despres és van integrar en altres formacions molt populars aquells anys com Màquina, Música Dispersa, Ia i Batiste, etc. Els components de Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze anys, Jordi que ere el mes gran en tenia 17. Van tenir una curta carrera sense gaires discos, tot just dos o tres EP's, però van gravar un dels temes mítics del pop català "El noi dels cabells llargs" i que era una versió de Bob Dylan amb lletra del poeta català Pere Quart que Quimet a tocat un grapat de vegades, alguna d'elles acopanyan a Joan Reig i el seu grup paral·lel anomenat Refugi. Els 3 Tambors van ser junt a Els Dracs, els millors conjunts de pop-rock en català de la seva època.

Lucky Guri & Peter Road – Quan tingui 64

Ara i al programa d’avui escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo ja en els anys setanta que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Road, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Whem I’m sixty-four” dels Beatles, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic i val a dir que hi ha una bona versió per Los Mustangs, gravada ja en els 80 on Santi ens canta les coses que li pasaran quan tingui 63 anys, es va treure un any de sobre. Despres de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen poc suc i es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc.

Alicia y Nubes Grises – L’emigrant

Amparo Granados, manresana, dient-se artísticament Alícia i de la qual es parlava que és néta del compositor Enrique Granados, després d'una carrera musical com a solista bastant anodina que va començar als dotze anys i en la qual destaca el tema "El profesor" i també haver guanyat un festival, es va unir l’any 1970 a Antonio Bernal i Jaime Martín i va sorgir Alicia y Nubes Grises. Per cert que Tony Bernal, al qual Mario coneixia, era a finals dels seixanta, representant de l'empresa Laminados y Muelles, SA Mario treballava llavors de cap de magatzem a Transfer, que fabricaven els aspiradors Tornado i els TR. Aquest tema es va incloure com a cara A d'un single i "L'emigrant" era música d'Amadeu Vives i lletra deJacint Verdaguer. La presentació d’aquest disc es va realitzar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, participant en un festival en què també van intervenir Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta i Peret. "L'emigrant" era la cançó principal del single i en l'altra cara incloïen el que antigament es deia "un pupurri" i que avui s'anomena un meddley, en aquest cas de dos temes del mític Glenn Miller. Curiosament el disc es va vendre molt bé a Catalunya, però va passar desapercebut a la resta d'Espanya ja que les emissores no van voler programar un tema en català. El primer senzill d'Alicia y Nubes Grises va ser "Hombre y mujer", editat l'any 1970 per EMI-Regal. A mitjans dels 70 Alicia va deixar el grup al casar-se, per cert, ho va fer amb un nebot de Juan Antonio Samaranch que ens sembla recordar era abocat. El grup, amb nova cantant, va seguir treballan ja sols com Nubes Grises i van treure els seus hits més importants com "Marinero" o "Solitario", de fet va tindre dues noies La foto d'Alicia Granados es dels anys seixanta, quan anava sola.

Oliver – Jean

Al nostre pais aquest va ser el tema amb el que vem descubrir al cantant i compositor nord americà Oliver, nascut a Carolina del Nort el 22 de febrer de 1945 i que va morir d'un càncer el 12 de febrer del 2000, en Shreveport, Louisiana. Mario recorda que va arribar una nit a Radio Juventud la Voz de Catalunya, li semble que als estudios que encara es trobavem a un chalet amb molt mal aspecte, vell sobre tot, al carrer Zaragoza, en un soterrani que la veritat, ell sempre recordarà amb estimació. El va cridar Agustín Rodríguez, el seu mestre, i li va fer escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver en inglés por soposat, ambdos van coincidir, era bonísim. Oliver es va donar a coneixa al seu pais amb "Good Morning Starshine" que va ser la versió que va fer del tema de l'ópera rock “Hair”, si bé a Espanya el single es va publicar posteriorment i aprofitant el tiró de “Jean” que com comprobareu també la va gravar en castellà i amb bona pronunciació, es va incloure a la banda sonora de “The Prime of Miss Jean Brodie”, una pel·lícula britànica protagonitzada per Vanessa Redgrave. “Jean” va arribar al segon lloc a les lltstes del any del Billboard i al primer en les setmanals, creiem que va ser a l'agost, mantenin-se  un munt de setmanes. Tot i tindre una discografia molt important, al nostre pais i tret d'aquest dos temes, Oliver prácticament es un desconegut. Aquesta cançó també es va incloure al seu primer LP titulat “Oliver” que a Espanya va editar el segell barceloní Ekipo també l'any 1969.

Nino Bravo – Cartas amarillas

Avui parlem de terres valencianes, Valencia ha donat grans veus al pop espanyol: Juan Bau, Francisco, Bruno Lomas, Michel, Juan Camacho, Camilo Sesto i tants altres, però la gran veu del pop espanyol dels setanta va ser Nino Bravo. Luis Manuel Ferri Llopis va néixer a Aielo de Malferit, València, un 3 de agost de 1944 i que va morir en accident de trànsit a Villarrubio, Conca, el 16 d'abril de 1973. A finals de l'any 1962 Nino Bravo va crear el conjunt Los Hispánicos, amb els seus amics Félix Sánchez i Salvador Aranda. Quan es van desfer ell es va incorporar com a cantant al grup Los Superson amb els quals va estar fins que es va llançar ja en solitari. De fet els seus companys de Los Superson van acompanyar a Nino Bravo com a banda de suport, ja en solitari i fins la seva mort. Després de la mili Nino Bravo es va llançar com a cantant solista al Festival de la Cançó de la Vall d'Uxó l’any 1968. Aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, era una composició de Manuel Alejandro. Hem de reconèixa que el seu primer single amb les cançons "Como todos" i "Es el viento", va ser un fracàs i només es van vendre 600 còpies. Curiosament el primer èxit va arribar amb "Te quiero, te quiero” l’any 1970, una cançó que Augusto Algueró va compondre per Raphael, però a l'andalús el tema no li va semblar bé i no va voler publicar-lo tot i haver-lo gravat, el mateix va succeir amb Carmen Sevilla i Lola Flores. Finalment la va gravar Nino Bravo i va ser el seu gran èxit i va ser designada "Cançó de l'estiu". El matí del dilluns 16 d'abril de 1973, Nino Bravo acompanyat pel seu guitarrista i amic José Juesas Francés i del Dúo Humo, van de València cap a Madrid. Havien parlat de viatjar en avió, però finalment Nino Bravo va decidir fer-ho en el seu acabat d'adquirir automòbil, un BMW 2800 de 1970 amb la matrícula GC-66.192 (a la foto el vehícle desprès del accident) comprat de seguna ma. Al terme municipal de Villarrubio, en un revolt en què feia poc havia succeït un altre accident mortal, el cotxe conduït pel cantant va sortir-se de la carretera i va donar diverses voltes de campana. Nino Bravo i els ferits van ser traslladats en vehicles particulars a Tarancón, a 13 quilòmetres, al petit hospital de Santa Emilia, regit per monges mercedàries i allí van rebre les primeres cures, sent traslladats amb l'única ambulància que disposaven a Madrid, a 80 quilòmetres de distància. No obstant això, a escassos quilòmetres de la capital, el cantant Nino Bravo va morir. Després de la seva mort es va publicar el seu disc pòstum titulat "... i volum 5" que va incloure 10 cançons gravades setmanes abans de la seva mort. Entre elles es troba "Amèrica, Amèrica" que es va convertir en tot un himne i en un dels seus grans èxits. També dins d'aquest disc apareix l'única cançó que va compondre Nino Bravo, paradoxalment titulada “Vivir”.

Los Salvajes – Con su blanca palidez

Acabarem fora d’època. L'any 1988 Los Salvajes havien tornat a la carretera, encara que de la banda original només quedava Gaby Alegret, el cantant i que es va reforçar amb grans músics barcelonins. Alguns d'ells havien estat components de TR, la banda de Ton Rulló. Los Salvajes en aquest disc que va publicar Divucsa mitjançant el subsegell Tramvia, eren a més a més de Gaby, Albert Pont (guitarra i cors), David Biosca (bateria i cors), Juan Antonio López (baix i cors) i Enric Colomer (piano, teclats i cors). Van col·laborar els guitarres  Frank Mercader i Santi Picó. En el disc es van incloure cançons noves composades per ells i van revisar grans temes dels seixanta com aquest que escoltem ara i que per descomptat es surt de data ja que com us dèiem es va gravar l'any 1988 i precisament aquest va ser el títol de l'àlbum "1988" que va incloure caricatures del grup confeccionades per Manel. Aquest disc es va presentar oficialment a la discoteca barcelonina Planeta 2001 i Mario va estar present, convidat per Gaby i la casa de discos. La cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, havia estat el gran èxit del grup britànic Procol Harum, publicada originalment l'any 1967 i titulada en anglès "A Whiter Shade of Pale", els primers en portarla al èxit aquí al pais van ser Los Pop Tops. Per cert que en el disc hi ha una menció especial d'agraïment a Quique Tudela que actualment forma part de Los Salvajes i que era component en els seixanta de Los Gatos Negros i al desaparegut Luis Gomis, bateria de Los Sírex.

Caricatura de Los Salvajes de 1988 feta per Manel

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, peró ara us deixarem amb companyia de la de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emisores que emeten el programa. Nosaltres som Quimet i Mario i ara baixem la paradeta. Porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa