A l'Espanya dels anys seixanta, ja a finals de la dècada,
van sorgir una sèrie de grups que miraven a les noves tendències del rock que
estaven brollant a Anglaterra, el rock progressiu, la psicodèlia, el simfonisme
i el soul americà. Avui a El Temps Passa... i la música queda anem a escoltar
uns quants d'aquests grups. És clar que la majoria d'ells cantaven les seves
cançons en anglès, no sempre amb bona pronunciació, però pitjor era la de molts
cantants del principi de la dècada que quan un anglès els va escoltar cantar
preguntava En quin idioma canten aquests xiquets? Avui Quimet està content i això
que no enxamparà cap euro, o molt pocs, però a ell li encanta el rock
progressiu. Per tant comencem ara el nostre viatge per el temps i els records des de La Xarxa de comunicación local
i totes aquelles emissores que emeten el programa. Avui iniciarem el nostre
recurregut a Barcelona escoltan a “La Leyenda”, nosaltres som Quimet Curull i Mario
Prades, i us direm alló que ja ens és costum
Obrim la
Paradeta
Lone Star - ¿Porqué te vas?
L'any 1966 EMI-La Voz de su Amo va permetre a Lone Star
gravar el seu primer LP i a més amb temes nous que no haguessin estat publicats
anteriorment en format EP o single. Això era tot un luxe per a l'època, és clar
que la discogràfica els havia promès un àlbum sencer amb temes propis i quan es
va pactar l'edició van començar els problemes, EMI els exigia que fossin
tot versions, ells no volien ser versioneros, eren bons compositors i finalment la
cosa va tenir un acord salomònic, meitat i meitat. És clar que tampoc va ser
així del tot ja que es va gravar un tema a part "Un món d'homes" que era una
versió de James Brown i no es va incloure en el disc gran, es va editar només en
format EP i com a cançó estrella, però es va incloure "La leyenda" una de les cançons més importants escrites per ells i que va sorprendre
en ser un mestissatge musical de cultures, rock amb música de regust àrab i avui
és una de les seves cançons més recordades. També era una composició del grup
aquest tema amb el qual obrim el programa d'avui i que era el segon tall de
l'àlbum. Aquest LP mostra un canvi transcendental en la música de Lone Star,
enfocats cap a un rock més compromès, pràcticament simfònic i progressiu i amb
algunes lletres molt reivindicatives. Mentrestant gravaven l'àlbum el
guitarrista Joan Miro és cridat a files i el seu lloc l'ocupa 
provisionalment
Álex Sánchez, fins que Joan va liquidar els seus "deures amb la
pàtria", val a dir que Àlex anys més tard passaria a ser el guitarra oficial de Lone
Star La resta eren Pere Gener (veu, guitarra i piano), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria).
Amb la tornada de Joan Miró el grup va començar a enfocar la seva música també
cap al jazz i simultaniejaven concerts oferint rock amb altres on mostraven una
apassionant vena jazzística, amb Joan Miro tocant també el vibrafon. Volem
destacar de la seva etapa jazz dos memorables concerts, un realitzat al San
Carlos Club de Barcelona, al carrer Major de Gràcia, just davant de la sortida
del metro Fontana i un altre al teatre Beatriz de Madrid i que es va gravar amb
l'idea de treure un disc en directe, però EMI no es va atrevir a publicar un
disc de jazz a càrrec de Lone Star i va quedar-se inèdit fins l’any 2010 en què
es va publicar a través del segell del mateix grup. Us explicarem un secret,
aquest va ser el primer LP que es va comprar Mario i encara el conserva, amb la
portada en molt mal estat, però el disc sona perfectament. La veritat és que al
preu que anaven els discos va trigar molt de temps en comprar-se un altre disc
gran.
.jpg)
Los Módulos – Luz errante
Los Módulos són el primer grup de rock progressiu espanyol
de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotrom al país. No
obstant això la discogràfic els va forçar a fer temes molt propers al pop de
manera que a molts amants del rock progressiu no els agraden i els fervents
seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser
una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe
Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus
components Paco Quero (baix) que estava fent la mili i Pepe Robles va composar
dues cançons per Los Ángeles. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a
Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va preferir
crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez
(orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García
Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu)
comencen assajos maratonians de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos.
"Luz errante” que escoltem ara, es trobava en el seu primer LP que es 
va
titular "Realidad", publicat per Hispavox l’any 1970 i mai es va
editar en single. Los Módulos van ser una gran banda, però es van desfer a la
fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que
després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va passar el batería Juan
Cánovas que es va incorporarse a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG, el
primer supergrup del pop espanyol. La que està considerada com la millor cançó de Los Módulos es “Todo tiene su
fin”, però nosaltres pensem que en tenen d’iguals o millors, com aquesta que us
hem portat ara, sense oblidar que ells van grabar moltes versions dels Beatles,
donan-lis aquest caire progresiu que tan va caracteritzà a Los Módulos. En
total van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van
treballar per Hispavox.
En l'última època i paral·lelament al seu treball amb Los
Brincos, el bateria, compositor, arranjador i productor Fernando Arbex va crear
el grup Alacrán, una banda enfocada cap el rock progresiu, una tendencia que
ens arribava d’Inglaterra. Al costat de Fernando es trobaven Iñaki Egaña que
venie de Los Buenos i Óscar Lazprilla que havia estat amb Los Bravos i també tocava a Los Brincos. L'any
1969 els tres es fiquen en els estudis Celada de Madrid per gravar el que seria
el seu únic àlbum, un LP titulat "Alacrán" amb sis interessants
temes. S’ho van produir ells mateixos i no van comptar prácticament amb suport
de Zafiro que el va publicar per pressions de Fernando Arbex, però no van gastar-se ni un
duro en promoció i la veritat és que el disc, d'altra banda ple de so entre
rock progressiu i funky, va passar 
pràcticament desapercebut i només els anys
han anat reivindicant-lo, encara que no tot el que el disc es mereix. Però a
Alacrán li devem el naixement d'una extraordinària banda, part de la història
musical espanyola. Amb les restes de Los Brincos, la gent d'Alacrán i altres
músics espanyols, Fernando Arbex (a la foto amb Micky quan van guanyar el Disc
d'Or per les vendes de "El chico de la armónica") va crear Barrabás,
un grup poc valorat a Espanya i que s'han fet un “panzón” de vendre al mercat
americà, classificant molts dels seus discos en les llistes del Billboard. De
fet un dels seus singles va ser número 1 en les llistes de R & B
americanes. Fernando Arbex va morir el 5 de juliol de 2003.
pràcticament desapercebut i només els anys
han anat reivindicant-lo, encara que no tot el que el disc es mereix. Però a
Alacrán li devem el naixement d'una extraordinària banda, part de la història
musical espanyola. Amb les restes de Los Brincos, la gent d'Alacrán i altres
músics espanyols, Fernando Arbex (a la foto amb Micky quan van guanyar el Disc
d'Or per les vendes de "El chico de la armónica") va crear Barrabás,
un grup poc valorat a Espanya i que s'han fet un “panzón” de vendre al mercat
americà, classificant molts dels seus discos en les llistes del Billboard. De
fet un dels seus singles va ser número 1 en les llistes de R & B
americanes. Fernando Arbex va morir el 5 de juliol de 2003. 
Smash – Sonetto
Molts diuen que els creadors del rock andalús són El Último
de la Fila,
altres una mica més possats, afirmen que van ser els desapareguts Triana i
recorden als Guadalquivir, Medina Azahara, Gong, Taranto’s, Goma, Tartessos,
Mezquita, Gualberto, Imán, Granada i tants altres , però la veritat és que tots estan
equivocats, els autèntics creadors de l'anomenat rock andalús van ser els
sevillans Smash i possiblement si rebusquesim una mica més us podríem citar al
guitarrista Sabicas que al costat del nord-americà Joe Beck van gravar un LP
titulat "Rock encounter" l'any 1966 que fusionava rock i flamenc. La
veritat és que Smash van centrar les seves lletres en l'idioma anglès, encara que van gravar algunes com "El Garrotín", el seu gran hit, en
castellà, és clar que ells eren de Sevilla. Aquest tema que us hem seleccionat
per al programa d'avui era la cara B del seu primer single, 
publicat pel segell
Diàbolo l'any 1969, amb "Scoutting" a l'altra banda i que era el tema
principal. "Sonetto" també es va incloure en el primer LP de Smash titulat "Glorieta de los Locos" que va publicar el segell Phillips i va
sortir a la venda l'any 1970, però el títol de la cançó es va posar al revés
"Ottenos", no sabem si era per una errada d'impremta o per problemes
de copyright. La veritat és que inicialment l'obra de Smash es va centrar al
voltant de la psicodèlia per anar decantant a poc a poc cap al rock progressiu.
És clar que les discogràfiques insisteixen i insisteixen i de cop i volta ens
trobem amb "El Garrotín" sonant en emissores de ràdio-fórmula que
abans no haguessin programat a Smash ni per equivocació. Van començar a Sevilla
i 
Smash va ser una idea de Gualberto García, un músic adelantat a la seva época
que havia tocat amb Los Murciélagos i un parell de grups més i que més tard
gravaría en solitari discos de rock progresiu, al costat de Gonzalo
García-Pelayo que va tocar a Los Gong, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik
Liebgott. Després entraria Manuel Molina, més influenciat pel flamenc que pel
rock i que desfet el grup formaria amb la seva dona el duet Lole y Manuel.
Smash van comptar amb la producció d'Alain Milhaud i aixó si, "El
Garrotín" és ja de 1971 amb "Tangos de Ketama" a la cara B.
Gualberto García (a la foto) va deixar el grup ja que no estava conforme amb aquesta
gravació, opinaba que era massa comercial i allunyada del seu estil. Gualberto
era un purista i no és deixava manipular.
La Música
que es Feia a Catalunya
Avui hem alterat el nom d'aquesta secció ja que els grups
que us hem seleccionat canten un en anglès, un altre en català i el tercer no
canten, tot i que tenien cantant, però són tres de les bandes més representatives
de l'inici del rock progressiu en Catalunya. La veritat és que avui aquesta
secció no té gaire sentit ja que un grapat de grups dels que sonen avui al programa
també són catalans
Evolution – Fresh Garbage
gravat el disc i mentre aquest es barrejava a l'estudi, ells van anar-s'en a fer
bolos. Quan van tornar es van trobar amb el disc acabat però la discogràfica
barcelonina Ekipo havia inclòs una secció de vent a càrrec de Rudy Ventura i
als nois no els va agradar gens, però la casa de discos pretenia que emulessin
a Blood, Sweat and Tears o Chicago. Van començar a preparar temes per a un
segon àlbum però no va arribar a acabar-se i encara que Evolution va seguir una
temporada amb canvis de músics, no van tornar a gravar ni publicar res de nou.
Aquest tema va ser la cara A del seu primer single que es va editar l'any 1969
i era una versió de l'èxit dels californians Spirit. Per cert, un dels últims a
incorporar-se a Evolution va ser Artur Domingo que venia de Pan y Regaliz.
Hàmster - El carrer que no té nom
Aquesta cançó que ens interpretarà el grup català Hàmster es
trobava en un EP que es va publicar ja l'any 1973, incloent tres peces més
"El dia de la nit eterna", junt a "Recordes Emma?" i "Em
Trobo sol", clar que quan Mario l'hi recorda a Quimet que ens passem d’any,
aquest li replica alló de sempre "No passa res, ja està bé" i la
cançó sonarà ara a El Temps Passa... i la música queda, per a tots vosaltres.
La veritat és que Hámster eren un trio a cavall del folk i el rock progressiu
del que poc recordem, de fet creiem que va ser l'únic disc que van publicar.
Nosaltres la cançó us la extraiem d'un doble CD compilatori en el què es fa
història del mític segell català Edigsa i que es va titular “1961-1983. Nova
cançó. Inicis i evolució. 2n volum” que va ser publicat a través de la
discogràfica PDI ja que Edigsa havia tancat portes i venut el seu catàleg feia
anys, al desembre de 1983. L'Editorial
General Societat Anònima (Edigsa), es va crear el 29 de maig de 1961 amb un
capital social de 60.000 pessetes, distribuïdes en 120 accions de 500 pessetes.
Inicialment estava vinculada a l'empresa donostiarra Ediphone. Els seus
fundadors van ser Josep Espar i Ticó, Claudi Martí, Ermengol Passola i Enric
Cirici. Va ser el pilar de la cançó en català, suport perfecte per a Els Setze
Jutges i un dels seus directius era Josep Maria Espinas que posteriorment s'en
va anar i va crear el segell Concentric.
Máquina – I believe
María París que la va aportar al segon dia d'enregistrament
i bàsicament també és una improvisació sobre unes pautes rítmiques i riffs de
guitarra. Jordi Batiste deixa Máquina per incorporar-se a la mili. Comencen els
canvis en un grup que passa a ser liderat per Enric Herrera i després de la
marxa de París i Cabanach entren Carlos Benavent (baix), Emili Baleriola
(guitarres) i Salvador Font (bateria) que venien del grup Crac, al costat de
Peter Rohr al saxo i l'austríac Hubert Grilleberger a la trompeta i el cantant
Teddy Ruster que creiem que venia de The Brisk. Aquesta formació gravaria el segon disc "Màquina en directe"
que va veure la llum l'any 1972 en el qual també va col·laborar Jordi Batiste
que posteriorment crearia Ia i Batiste i també gravaria en solitari creant Els
Miralls de Dylan amb Gerard Quintana. Màquina es desfà i cadascun dels
components comença projectes individuals, Tapi crearia Tapiman, tocaria amb
Lone Star i moriria l'any 1994, Enric Herrera fundaria l'Aula de Música de
Barcelona mentre que Peter Rohr s'uneix a Lucky Guri per gravar un disc
impressionant que hem escoltat al programa, Carlos Benavent grava pel seu
compte i es converteix en músic d'acompanyament de Paco de Lucía i Emili Baleriola té una interessant carrera en solitari i va formar part de Esqueixada
Sniff, la Orquestra
Platería, va 
col·laborar amb Jaume Sisa i Albert Pla, a part
de Música Urbana, la
Orquestra Mirasol i Gato Pérez. El 31 de gener de 2004 Màquina
torna amb un concert a la Sala
As de Copes de Granollers, però el grup només l'integren dos
dels seus fundadors Jordi Batiste (veu, baix) i Luigi Cabanach (guitarra),
juntament amb Toni Saigi (teclats ) i Quim Vilaplana (bateria), encara que en
els concerts que van realitzar, no masses, també va participar Emili Baleriola.
Mario (a la foto amb Ia i Batiste) va descobrir a Màquina en un concert, un matinal, realitzat al Tobogan, a
la plaça Reial, a Barcelona, que comptava amb el suport de Radio Juventud la Voz de Cataluña.
I ara seguirem el nostre viatge musical per la península
Los Bravos – Rudi enamorado
Aquesta cançó va ser gravada l'any 1968 pel grup britànic
The Locomotive amb el títol "Rudi’s in love" i va tenir un relatiu
èxit a Anglaterra i en els anys 80 la gravarien els The Specials i a Espanya
seria versionada també per Jorge Querol y Los Go Go. Però nosaltres us portem
un altre versió. Aquest va ser el primer treball del cantant britànic Andy
Anderson amb Los Bravos i que havia substituït a Robert Wright que al seu torn
va substituir a Mike Kogel quan es va llançar en solitari anomenant-se Mike
Kennedy, el teclista era Jesús Gluck si bé el primer que va entrar va ser Peter
Shelley, al costat de Miguel Vicens, Pablo Sanllehí i Tony Martínez que eren
els únics que quedaven dels primitius Bravos. Curiosament els títols de les
dues cançons consten en el single en castellà, tot i que ambdues estaven
interpretades en anglès, cosa que acostumava a fer-se i molt, però amb grups
estrangers. Andy Anderson era germà de Jon
Anderson, cantant dels Yes i de la
seva etapa amb Los Bravos cal destacar el tema "People Talking
Around" amb el qual van guanyar el Festival Barbarella. La veritat és que
Los Bravos ja no van aconseguir el nivell de popularitat que havien obtingut en
la seva primera etapa, sobretot gràcies al "Black is Black". Andy els
va deixar per incorporar-se a Zebra, la banda de Joan Bibiloni i en el seu lloc
va entrar Pedro Chaklat i amb ell van gravar en el 73 "Welcome to
Mars", un únic single. El lloc de cantant va ser aquesta vegada per a
Henry Seür que gravaria dos singles amb Los Bravos i la banda decideix
separar-se l'any 1974, encara que en el 76 tornen com Mike Kennedy i Los
Bravos, però no va tenir continuïtat. Avui en dia creiem que segueixen en
actiu, però Quimet sempre els hi diu Els Senyors Black is Black ja que en
l'últim concert de Los Bravos al qual va assistir, van tocar aquest tema cinc o
sis vegades.El guitarra Tony Martínez va morir en un accident el 19 de juny de 1990.
Los Buenos – Looking back
Los Buenos, un altre dels bons conjunts espanyols enfocats
cap un rock progresiu i que no van tenir l'èxit que mereixien, van treballar en
la pel•lícula d'Ivan Zulueta "Un, dos, tres al escondite inglés", al
costat de Pop-Tops, Shelly y Nueva Generación, Los Íberos i Los Beta. Los
Buenos es formen a Madrid, encara que cap d'ells era madrileny i anomenant-se
Los Snops. Són el cantant granadí Julián Granados que havia tocat amb The
Brisks i abans amb Los Angeles Azules, al costat de Johnny Galvao (guitarra)
que venia del grup portuguès Os Duques, Iñaki Egaña (baix), Jorge Moreno (bateria)
i Rod Mayall (òrgan) que en aquells moments estava a The Explosion i era el
germà petit del pare blanc britànic del blues John Mayall. Van fitxar pel
segell Acción que era propietat de la Cadena SER i el 18 de febrer de 
1969 Los Buenos
van presentar el seu primer disc a la discoteca JJ de Madrid. Van gravar en
total quatre singles, l'últim l’any 1969 i van desaparèixer com a banda. Iñaki
Egaña va passar a ser el cantant i baxista d'Alacrán i després de Barrabàs i actualment
està a Los Mitos i Johnny Galvao es convertirà en un cotitzat músic de sessió i
membre principal de la banda d'acompanyament de Miguel Ríos. Julián Granados
els havia deixat ja en l'estiu de 1969 per llançar-se en solitari, passant
Iñaki a cantar, a més de tocà el baix. "Looking back" es trobava en
el seu segon single i era una composició del nord-americà Johnny Guitar Watson.
Los Grimm –
Want my love again
Los Grimm són una de les bandes històriques del pop espanyol
que van sorgir de Los Gringos. Inicialment eren els germans Fernández, Ángel
era el cantant però va deixar de seguida el projecte que va continuar el seu
germà Jesús (guitarra), també hi havia el bateria Eduardo Sainz que era germà
d'Alfonso i Lucas, membres dels Pekenikes. Quan van signar contracte amb
Fonogram s'havia incorporat Carlos María de la Iglesia a la bateria i el
cantant Pedro Ample que després seria conegut com Pedro Ruy-Blas. En aquell
moment es pot dir que van néixer Los Grimm. Després de publicar tres singles
Pedro Ruy-Blas s'uneix a Los Canarios substituint a Teddy Bautista que feia la
mili, encara que mai va ser membre oficial del grup i més tard crearia
Frecuencia i es llançaria en solitari, per fundar a mitjans dels 70 el grup
Dolores, la primera banda de flamenc-jazz de la història. El seu lloc a Los
Grimm l'ocuparia Pedro Talavera i després Pablo Abraira que anys més tard
tindria una brillant 
carrera com a solista. A Los Grimm també van tocar Tomas
Vega, Joao Vilar i altres músics. L'any 1969 i amb Pablo Abraira com a cantant
graven el que seria el seu últim single en el que aquesta cançó que avui en dia
és una referència musical quan es parla de Los Grimm, era la cara B i havia
estat composada per Pablo Abraira, és l'única peça al llarg de la seva carrera
que el grup va gravar en anglès. A la cara A "Sin nombre, sin faz ni
silueta", versió d'un tema dels Traffic. Los Grimm es van desfer poc
després. El bateria Carlos María de la Iglesia va morir el 2 d'agost de 1976 en el
mateix accident de trànsit que també va acabar amb la vida de Cecilia, ell
viatjava amb la cantant ja que formava part del seu grup d'acompanyament..jpg)
Conexion – Strong lover
El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de
l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu
líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia
de la
Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana,
amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya
(Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova,
1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés
(1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la
discoteca Stones de la capital. La cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i
la música queda, es trobava a la cara A
del seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay.
A partir de 1970 comença l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes
més compromesos i barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació.
D'aquesta segona època cal 
destacar "Un Mundo sin amor" que l'havia tocat el grup de
Mario, al costat de "Preparad el camino al Señor" o
"Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem una
pel·lídula on sortia José María Íñigo, pero no el nom. L'any 1973 es publica el
seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa el 1974. Luis
Cobos comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que
barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a la
música, però que van produir xifres de vendes al·lucinants. Tito Herrero, César
i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.
destacar "Un Mundo sin amor" que l'havia tocat el grup de
Mario, al costat de "Preparad el camino al Señor" o
"Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem una
pel·lídula on sortia José María Íñigo, pero no el nom. L'any 1973 es publica el
seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa el 1974. Luis
Cobos comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que
barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a la
música, però que van produir xifres de vendes al·lucinants. Tito Herrero, César
i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.
Los Canarios – Child
Venien des de les illes Canàries i per això van adoptar
aquest nom, però primer van ser Los Ídolos i van gravar dos EP's a Barcelona.
Se'n van anar a Estats Units on van estar un any tocant per la costa oest i
dient-se The Canaries per tornar a Espanya i convertir-se en Los Canarios que
hem de reconèixer, van ser una de les millors bandas de soul del país al costat
dels Conexion de Luis Cobos i Doble Dinamita. Van triomfà amb el tema
"Peppermint Frappé" i que es va incloure a la pel·lícula del mateix
títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin, José
Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" va ser la
seva cançó estrella. Quan Teddy va anar a la mili el seu lloc va ser ocupat 
provisionalment per Pedro Ruy Blas. Teddy Bautista, el cantant i líder de Los
Canarios va ser el polèmic i “presuntamente” poc honrat president del SGAE, es
a dir que va ser tot un xanxullero. Aquesta cançó que os portem ara a El Temps
Passa… i la música queda, va ser cara A de d’un single publicat per Sonoplay
l’any 1968 i composada per ells, compta amb una bona secció de cordes i
metalls, però a la cara B trobavem una cancó dedicada a la memoria d’Otis
Redding “Requiem for a soul”, també escrita per ells, del que Teddy Bautista
era gran admirador. Aquest single es va mantenir durant unes quantes setmanes a
les llistes de vendas espanyoles, però no va arribar mai a ser número 1. La
veritat es que va ser un dels millors singles de Los Canarios. Us explicarem
una curiositat, després d’acabar la gravación d’aquest single, Teddy s’en va
anar a fer la mili.
Doble
Dinamita – I’ve got dreams to remember
Amb la cançó´”Mundo Joven”, composada per Doble Dinamita, a
la cara A, aquest bon grup de soul espanyol van treure un single que creiem és
l'únic disc que Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to
remember" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, a la
cara B. Es tractava d’una peça que va ser éxit a mig mon amb la seva versió
original a carrec d’Otis Redding, el que va ser Rei del Soul i que va morir en
accident d’aviació. El single dels Doble Dinamita va ser publicat l’any 1969 per
Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una
curiositat, a Valladolid i a principis dels anys seixanta, va sorgir un grup
amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble. La veritat és que no
recordem molt de Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida.
Tenim present aixó si que tenien dos cantants i creiem recordar també que al
principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs, per tant i
com us diem sempre que ens passa aixó, no ens feu haire cas.
Los Z-66 – Sueño
Quan parlem de simfonisme i els seus orígens gairebé sempre
acostumem a remetre'ns a Moody Blues, Procol Harum, Yes i altres grups
britànics, però una de les millors bandes que van sorgir a finals dels 60 van
ser The Wallace Collection que eren belgues, clar que alguns dels seus
components formaven part de la Belgian National Philharmonic Orchestra, eren Raymond
Vincent i Jacques Namotte, i això tenia el seu pes instrumentalment parlant.
Dues cançons van marcar la carrera de Wallace Collection "Serenade" i
"Daydream" que ara escoltem per tancar El Temps Passa... i la música
queda, en castellà i en aquesta esplèndida versió que ens porta el grup
mallorquí Los Z-66, amb Lorenzo Roselló al capdavant. Val a dir que els Zeta enfocaven la seva música cap al R &
B, però en aquest tema ens ofereixen una lliçó de simfonisme. Es va publicar en
un single de 1969 amb "Carrera del diablo" com a cara A, però
nosaltres us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els coneixia,
estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a
solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que
compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal i The Animals ja que era el propietari del
Sgt. Peppers, una 
sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i
on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només
coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel
Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffreys.
Els Z-66 es formà a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada
per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix)
i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic
líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios. Quan Los Z-66, un
dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra
on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a
reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de
Palma del que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada, la foto es d'aquell
dia.
.jpg)
Després d'aquest recorregut per la música que va fer de pont entre dues décades, tencarem per avui El Temps Passa... i la música queda, peró
us deixarem amb companyia de la La
Xarxa de Comunicació Local i totes les emisores que emeten el
programa. Nosaltres som Quimet i Mario, tornarem la propera setmana, ara baixem
la paradeta i fotem el camp.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario