Nosaltres sempre
diem i avui ens reafirmem en la nostra opinió que per beure cal tenir primer
l'àtic bé moblat i saber controlar-se. No trobem correcta l'actitud d'un
segment molt ampli de la joventut que surt de festa només per agafar una curda de mil
dimonis. Estem convençuts que hi ha d'haver altres maneres de divertir-se al
màxim sense arribar a extrems etílics. Per tant ara començarem el viatge per
els records i el nostre passat, des de La Xarxa de comunicación local i totes aquelles
emissores que emeten el programa. Som Quimet Curull i Mario Prades i avui a El
Temps Passa… i la música queda tindrem un "O tren", per que Quimet es posi
content, sense que prenguí ni una gota d’alcohol, és clar que obrirem amb una
banda que toca molt malament i es que “La Banda… está borracha” i ja sabeu el que passa
quan es beu massa.
Obrim la Paradeta
Los 3 Sudamericanos
– La Banda está
borracha
La autoria d’aquesta
cançó no està gens clasra. Unes fonts se la donen al dominicà Rafael Sánchez
López, mentres que altres parlen de Valentín Elizalde, també s'esmenta a un
músic veneçolà de cognom Jiménez, fins i tot algunes fonts donen a Luis Aguilé
com el seu autor i això últim ja us diem nosaltres ara que no és cert. A
Espanya s'han realitzat multitud de versions del tema, nosaltres us hem seleccionat
aquesta a càrrec de Los 3 Sudamericanos que inicialment la van gravar en un EP
que va incloure “Vuelo 502”,
“Reir, Reir” i “Mamá Mallorca” encara que nosaltres us l'hem extret d'un CD
recopilatori que va editar Divucsa en els 90 i és que el segell barceloní es va
quedar una part molt important del catàleg Belter que havia publicat totes
aquestes cançons originalment. Ara farem una mica d'història, Los 3
Sudamericanos van arribar des de Paraguai a l’Argentina, però després d'haver
aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a 
Espanya i aquí es van inflar de
vendre discos i treballar gràcies a cançons com "La Pollera colorá",
"Cartagenera", “Juanita Banana”, "Me lo dijo Pérez",
“Guantanamera”, “El Orangután” i un munt de versions com aquesta que escoltarem
ara, però que la veritat, en masses ocasions van fregar la paxangada. El grup
Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny Torales i Alma Maria Vaesken que
eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet
vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva
etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988
Daniel, encara que al 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari
guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va
gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final"
ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que
us recomanem. 
Los 5 latinos – Tren
de carga
Aquest “Tren de
carga” ens el porten Los 5 Latinos, un grup vocal que va arribar des
d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de
1929 - 6 de juny de 2012), una dona amb una extraordinària veu, com podreu
comprovar escoltant la cançó que os portem avui on li donen un ritme a cabal
del swing amb un intent de rock and roll que la veritat, no queda res malament.
Per cert, Estela Raval va morir el dimecres 6 de juny del 2012, a causa d'un càncer.
Los 5 Latinos es van crear l'any 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el
trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione
i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori.
L'any 1957 van gravar el seu primer single amb Columbia "Amor joven"
i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso!
Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra
de Waldo de los Ríos
i on es trovaba “Tren de carga” aquesta cançó que estem escoltan que també es
va publicar en un EP i que a la vegada, nosaltres os puntxem des de un CD
recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España
(1958-1960)” i ara sona a El Temps Passa... i la música queda. Estela havia
cantat amb el grup Las Alondras i en l'orquestra de Raúl Fortunato i el seu
marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra
de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual
van sorgir Los 5 Latinos. L'any 1969 Estela es va llançar com a solista encara
que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5
Latinos, l'any 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de
Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Per cert i això és
curiós, a The Platters del Rio Grande cap avall, se'ls deia Los Plateros. .
Abbe Lane con Tito
Puente & His Orchestra – Pan, amor y cha cha chá
La cantant Abbe
Lane, dona d'extraordinària bellesa i sensualitat a dojo, va ser el gran amor
de Xavier Cugat, un home que va néixer amb el segle XX i va ser un dels nostres
directors d'orquestres més internacionals, de fet va estar residint i gravant
discos durant dècades als Estats Units i va treballar dirigint orquestres en
nombroses pel·lícules de Hollywood. Tots dos van estar casats durant 12 anys i
Cugat (1 de gener de 1900 - 27 octubre 1990) va reconèixer una vegada a Mario
que Abbe Lane seguia sent el seu "gran amor" tot i estar divorciats i
a ella va llegar la major part de la seva herència quan va morir. Peró en
aquesta gravació de l’any 1959,
a Abbe Lane l'acompanya l'orquestra del gran mestre cubà
Tito Puente (20 abril 1923 - 1 de juny de 2000) i la cançó és una composició
del 
propi Cugat, aixó si. El veritable nom d'Abbe Lane és Abigail Francine
Lassman, d'origen jueu, va néixer el 4 de desembre de 1932 a Brooklyn, New York.
Aquest àlbum es va gravar l'any 1959, quan Abbe Lane encara estava casada amb
Xavier Cugat que per cert, l'última pel·lícula que l’insigne català va rodar ho
va fer a Catalunya i a les ordres del "sogre" de Mario, el director
Miguel Iglesias Bonns, va ser "Una rosa al viento" de l’any 1984 i
van treballar també Mónica Randall, Alfredo Landa i la nena Sete Molas, molt dolenta
com actriu, però el seu pare va ser el productor i la pel·lícula es va fer per
el lluimen de la criatura, deu ni do. Per cert que Miguel Iglesias Bonns va
morir el 9 de març del 2012, en pau descanse, era una bellísima persona a qui
Mario estimava molt.
Dodó Escola - ¡Qué
feliz es el pez en el agua!
Per descomptat
nenes, ara que be l’estiu, heu de anar amb compte quan us fiqueu a l'aigua, de
fet tingueu cura des d’abans que arribeu a la sorra de la platja perquè hi ha
taurons disposat a clavar la queixalada a tota cuixeta que enxampin i són
veritables feres depredadores, taurons de dues potes, ull viu a allò que es
presenti. No com nosaltres dos que som i hem estat sempre, angelets del cel,
éssers purs, castos i candorosos que encara poden casar-se de blanc. És clar
que una cosa és indiscutiblement veritat parlan de la mar,i ens la diu Dodó Escolà “¡Que feliz
es el pez en el agua!”. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre
de l’any 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un
showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una
anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a
lluitar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell és
va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó
Escolà millor sabia fer servir. Com havia 
lluitat en el bandol republicà,
després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares
eran propietaris d’una fàbrica de xocolata “de menjar” a Lleida. Quatre cançons
marcan la carrera del Dodó “Que feliz es el pez en el agua” que escoltem ara,
“El Otorrinolaringólogo”, “Los cocodrilos” i “Qúe pasa en el Congo” que ja han
sonat a El Temps Passa… i la música queda, des de La Xarxa de comunicación Local
i totes les emissores que l’emeten. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar
l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir
ja sols Dodó Escolà, per cert que va grabar molt en castellà, però tamé ho va
fer en català.
Latin Comno – ¡Ay
Pepita!
La cançó va ser un
dels grans èxits de Los Machucambos, però nosaltres hem decidit que compartirem
aquesta bona versió que va realitzar el grup català Latin Combo, clar que com
ells són cinc nois, en lloc de cantar-li a Pepito ho fan a la seva Pepita. La
cançó es trobava en un EP publicat l'any 1961 pel segell EMI-La Voz de su Amo i
que sota el títol genèric “4 grandes éxitos”, també va incloure “Las hojas
verdes” que en la seua versió original va formar part de la banda sonora de “El
Álamo”, junt a “El Álamo” també del film i “La montaña de Imittos” que la
veritat, no recordem de qui era. En aquest dis eren quatre, però la millor formació del Latin Combo la van integrar Jorge Coll,
Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns
d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit en 
altres
ocaions. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, ara
estem embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del
jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931
a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la
història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant
"Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels
primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels
seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de
novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el
Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i
gires, llavors dit “bolos”. Per cert. El líder del Latin Combo no era Ricard
Roda, va ser Jaume Villagrasa..jpg)
Los 4 de la Torre – Mamita
Aquest conjunt
català ha tingut diferents noms, Los de la Torre, Els de la Torre, Los 4 de la Torre, etc. I els seus
components eren Emilio, Paco, Juan i Carlos, tres d’ells eren germans. En
aquest EP que el va publicar la casa Belter, a la cara A hi ha la “Mamita” que
estem escoltan ara i que va ser la cançó estrella, pero també hi trovabem
“Sigue, sigue”, “Siluetas” dels Herman's Hermits i un altre dels grans èxits de
Los 4 de la Torre
“Española abanicame” una peça que ja ha sonat a El Temps Passa… i la música queda, si be
fa unes quantes temporades. Los 4 de la Torre van ser el primer artista de l'estat
espanyol en gravar una peça amb ritme de ska, el títol va ser“Operación Sol”,
es va editar l'any 1.966, la segona va ser “La canción del trabajo” de Raphael.
Un altre dels gran èxits en la carrera discogràfica de Los 4 de la Torre va ser “Vuelo 502”, amb la que creiem van
guanyar un festival de Mallorca, la veritat es que és tracte d’una peça que va
ser molt versionada. De fet Los 4 de la Torre van tindre camvis i un d'ells va marxar-se,
passan a ser un tercet i també quintet. Eren de Barcelona i fa anys que els hi vam perdre
el restre.
Lone Star – Guajira
Guantanamera
Parlant de temes amb
clar sabor llatí, us hem seleccionat aquest que és tot un clàssic del folklore
cubà, però com nosaltres som molt gamberrets, us hem portat aquesta versió que
van realitzar la millor banda de rock espanyol dels seixanta i part dels setanta,
són Lone Star, La
Leyenda. La banda liderada per Pere Gené, nascut a
Barcelona el 31 de gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen
prodigi del piano i per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra, la
van gravar en un EP publicat per EMI el 1964 que també incloure “Tú no tienes
corazón” de Petula Clark, una versió del èxit de Johnny Kidd & The Pirates
“Niña, estoy llorando” i “Nunca te olvidaré” que era el “Not fade away” de
Buddy Holly. Va ser el cinquè EP publicat per Lone Star i el primer que van
signar ja només com Lone Star, en els seus anteriors discos i per desig de la
seva casa de discos eren Conjunto Lone Star, cosa amb el que ells mai van estar
d'acord. Tambiém és el primer disc que es va gravar amb el guitarrista de
Rocafort de Queralt, un dels millors instrumentistes del seu temps, Joan Miró.
De fet en aquest disc ja són la millor formació del 
grup a través de la seva
llarga història: Pere Gené, Joan Miro, el baixista Rafa de la Vega i Enrique López davant
la bateria. També us direm que en aquest EP mostren a la portada la imatge del
ninotet, un indi que durant un temps va ser la seva senyal d'identitat i al
qual tornarem a veure a la caràtula del següent disc de quatre cançons, una de
les seves obres mestres, “La casa del sol naciente” que també es va publicar
l'any 1964. Lone Star a finals dels seixanta van patir molt camvis i van passar
gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex
Sánchez, altres músics que van militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric
Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i pensem que ens deixem
algun. Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any
1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el
adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través
del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament
realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu
moment no va voler publicar ja que era massa jazzístic per a l'època.
Recentment hem sabut que Pere Gené torna a gravar, però no com Lone Star i
entre els músics amb què compta trobem a l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David
Palau, el disc es dirà “Boomerang”. 
La Música que es Feia en Català
Hermanas Serrano –
Tschi Bam
La passada setmana
vam parlar d’ellas i abans de rebre algún correo, hem decidit adelantar-nos.
Sempre us hem dit que després de l'entrada de les tropes franquistes a
Catalunya i acabada la guerra civil, no va existir cançó moderneta interpretada
en català. Les primeres que van gravar pop en català, van ser les Germanes
Serrano ja a l'any 1958. L'artífex
de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé de qui va ser la idea i
que es va encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical. Escoltarem una de les
cançons que van tenir més repercussió d'aquest disc que les Germanes Serrano
van editar a mitjans de 1958 i que va ser el seu primer treball discogràfic,
l'EP es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol
"Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales”. Les
cançons d'aquest EP son "Mandolino de Texas", "Cançó amb
sordina", "Tschi bam" que escoltem avui on ens parla de les
relacions d’una noia amb “El Sevillano” que es va quedan magre mentres ella
s’angreiga i "Besa'm tres vegades", per 
cert a la gravació las
acompanyaven el Latin Combo. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a
Veneçuela. La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo
(la rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella important dins del que es
va anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam
que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva
mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les
seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així
evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les
Germanes Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixar el
món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes
Toltec, a El Terreno, a Palma de Mallorca. Las Hermanas Serrano van gravar un
segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. Si bé elles van
centrar la seva carrera en la llengua castellana. Per cert que hi ha actualment
un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es
tracta d'un grup de ball andalus.
José Guardiola – La
primera vegada
El segon que va
gravar en catalá aquell incipient pop va ser l’amic Josep Guardiola que poc
despres i també sota la batuta i direcció del mateix Mestre Josep Casas Augé,
va gravar “Come prima (La primera vegada)” que era una versió del èxit de
Domenico Modugno amb el que l'italià va guanyar el Festival de San Remo. Aquest EP va arrivar a vendre més de 8000 unitats
al mes de posarse a la venda, deu ni do per ser 1958, quan vendre 2.000 era una
bona venda per un disc. Per cert que Josep Guardiola l’hi explicaba un dia a
Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en directe de
radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que os hem parlat i que presentava
el gran Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones de públic, va anunciar
que Josep Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá. Josep deia que li
tremolaven les cametes al sentir-lo, pero finalment va sortir, va cantar en
català i va ser tot un èxit. Bé, tembé os direm que en aquest EP amb el
mateix títol que l'hi van possar al de les Germanes Serrano, demostran la
"molta i desbocada imaginació" dels AR's de l'època, es va dir
"José Guardiola canta en catalán los éxitos internacionales", s'hi
trovaben tres cançons més. "El vell carrer de l’aimada”, “Besa’m en
silenci” i “Diumenge és sempre diumenge”. José Guardiola era un bon amic, un
gran cantant i a més a més, 
un gran professional que va saber mantenir una
posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les llistes
d'èxits, però les seves cançons es continuen escoltant i el que ningú deixa de
reconèixer és la seva qualitat vocal que va mantenir i demostrar fins les seves
últimes actuacions. José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22
d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en la
seva llengua natal, el català, signant en aquests enregistraments com Josep
Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. L'hi
agradave el futbol i era un fervent seguidor del L'Espanyol, club del que ell
va fer i cantar l'himne. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els
conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força
de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus
fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal
d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola ja no tenia. Per cert,
l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José
Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu de Constantí,
aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga. Un altre dia i
també a Constantí, aquest cop per la Associació de Jubilats de 
Constantí, va tornar a
actuar Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del fet. Josep actuava
amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la
gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de las que ell no portava la música
preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas" i
sempre va ser un gran profesional i "acapella", es a dir "a
pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar
cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del 2012 José
Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb
aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per
part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de
ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons
seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que
l'admiràvem i estimavem.
José Casas Augé i la Orquesta de los
Festivales de Barcelona – Jingo
I ja que hem estat
parlant del mestre Josep Casas Augé, ara anem a escoltar-ho a El Temps Passa
... i la música queda i us hem escollit aquest tema extret d'un LP que José
Casas Augé va gravar ja l'any 1970 al capdavant de la Orquesta de los
Festivales de Barcelona. És una genial versió del "Jingo" que va ser
el primer èxit de Santana, tot un repte en el qual José Casas Augé ens demostra
la seva gran vàlua professional. Va néixer a Barcelona el 6 de juny de 1913 i
entre moltes altres, és l'autor d'un tema avui clàssic, d'aquells que resulta
difícil 
recordar de qui era a causa de la seva difusió i la gran quantitat
d'artistes que l'han gravat, ens referim al "Ball de Rams", una de
les cançons que no poden faltar en un ball de Festa Major. Al llarg de la seva
carrera va compondre moltes bandes sonores, de fet va ser un dels cinc compositors
més prolífics en el món del cinema i va dirigir diverses orquestres gravant pel
seu compte i acompanyant molts cantants entre ells La Trinca, Pau Riba, Antonio
Machín, Marcos Redondo i Antonio Molina, a més d'actuar també com a productor i
arranjador. Per cert, en moltes de les seves composicions signava com Miguel
Valle. Va ser el fundador dels barcelonins Estudis Gema i col·laborador
habitual a Ràdio Barcelona. També va realitzar un grapat d'enregistraments de contes
infantils. Josep Casas Augé va morir a Barcelona el 7 de novembre del 1988.
Pau Riba – Noia de porcelana
Amb tota seguretat la cançó més popular en la carrera de Pau Riba és aquesta "Noia de porcellana" que va gravar l'any 1968 i anem a escoltar avui a El Temps Passa... i la música queda, de fet i per a molts era l'única cançó destacable de la seva llarga carrera discogràfica, clar que quan Serrat la va versionar magistralment en l'àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país", molts han canviat d'opinió i pensen que en la cursa de Pau Riba... ja ni aquesta. Pau Riba va néixer a Palma de Mallorca el 7 d'agost de 1948. va dissenyar unes quantes portades de discos per al segell Concentric, paral·lelament al seu treball com a amb aires rockers iva gravar un parell de discos amb el duet Pau i Jordi. Fou Maria del Mar Bonet qui el va recolzar i va intentar que fos acceptat per Els Setze Jutges, però no va ser així,
al Pau no el van trobar un personatge adequat i el van rebutjar, clar que
també per mediació de Maria del Mar Bonet, va ser acceptat finalmente en el col·lectiu el
Grup de Folk. Ara be, algunes fonts d'internet diuen que ell va ser un dels
fundadors del col·lectiu, aixó no és cert. La veritat és que Pau Riba i Romeva
sempre va ser un transgressor en les seves cançons i concerts. Us recomanem
veieu la pel·lícula del Canet Rock 75 i al·lucinareu amb la seva actuació i
sobretot la seva "posada en escena" (a la foto del costat). Mario
recorda un concert realitzat a Mataró o Badalona (a la foto abaix), en el què va sortir a
escenari amb un negligé, calces i sostenidors... en fi, és Pau Riba Que us podem dir que no sapigueu? 
Els Corbs – El
senyor del tambor
.jpg)
Es tracta d'una
versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons
de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació
al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per
Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música
queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest
EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies
i "It's my life" i "We gotta get out of this place",
ambdues de The Animals. Els
Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els
populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una
part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista les USAS
Esas i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El
Mundo"de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els
Corbs també van gravar en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell
Marfer..jpg)
Tornarem a la música
peninsular i anem cap a Madrid amb aquesta bona banda.
Los Diablos Negros – And I love her
Aquest grup
madrileny ens porten ara una versió molt bona d'aquest tema de The Beatles que
vam escoltar la passada setmana en la versió de Lucky Guri i Peter Roar en
clau de jazz. Segons Mario és una de les millors cançons del grup de Liverpool
i per la qual Quimet ja està reclaman l’euro. Los Diablos Negros eren nois de
casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup
anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar
de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos
Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i
cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista
els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic
i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a
Catalunya al regim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and
roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll
d’una memorable actuació en una de les matinals del 
Price com si fos un torero.
El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival
Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i
compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos
Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico,
Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los
Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va llançar per la seva conta amb
mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto
que llavors encara era Camilo Blanes. 
Los Gatos Negros –
Un efecto extraño
Tenim ara a les mans
un EP que Los Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça
estrella va ser “Cadillac” dels Kinks, però aquesta es una gran cançó. De fet
aquest es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre.
“Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al
disc també hi eran “Eres un demonio”, versión del “Evil hearted you” de The
Yardbirds i el "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a
enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant
per Belter el 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any
1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli,
Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar
incorporan Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader,
Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) amb la
que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per
tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup
l'integren Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i
l'amic Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos Negros van ser una de les millors 
bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu
problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus
discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir
un contracte amb l’EMI es van trovar que Vergara havie registrat el nom i van
passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues
de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos
Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat,
molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70
Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia.
Carlos Maleras per la seva part, no va
aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández,
organista de Los Bravos i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc.
Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando també es mort.
.jpg)
Los Mustang – Sabor
a miel
Aquesta bona versió
del "A taste of honey" de The Beatles, encara que no la van escriure
ells, va ser composada per Bobby Scott i Ric Marlow per a un musical que es va
titular igual i es va estrenar l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la
porten els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va publicar
l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please me" aquesta
si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios Tabajaras i
"Witchcraft" que curiosament i en contra del que ens tenen acostmats,
és instrumental. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a
la seva dissolució l'any 2000
ha mantingut els mateixos components originals. La
veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de
profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un 
contacte
amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a
Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original.
Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi
Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las
del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup
instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex. Després Tony Mier (bateria) i
Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi
(guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix)
i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de
quatre dècades, fins a la seva dissolució l'any 2000.
Los Gritos – Sentado
en la estación
Los Gritos. Amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a Puerto de la Cruz i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos, si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias autor de la cançó, el Festival de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual" (la foto es del moment on tots van recullir la Sirenita). Los Gritos eren Manolo Galván, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón Muñoz. Van intervindre, cantant i actuan, a la pel·lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb aquest nom van treure un únic LP que
va ser produït per Juan Pardo, però quan van
passar a ser La Zarzamora
hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja
que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista
va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez.
Quan Manolo Galván va marxar ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván
es llançà en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació,
les discogràfiques i la censura espanyola, marxar-se a Argentina on va tenir
una brillant carrera, retirant-se fa un parell o tres d'anys. Va morir a Bella
Vista, Argentina, un 15 de maig del 2013.
Los Brincos – Es
para ti
La cançó "Es
para tí" era el segon tall del primer LP dels Brincos, un disc que es va
publicar l’any 1964 amb el nom del grup per títol i també es va editar com a
cara B d'un single amb "Baila la pulga" a la primera cara i que es va
posar a la venda l’any 1965. Ara i per tancar El Temps Passa... i la música
queda d’avui us hem portat aquesta cançó que correspont a la primera época de
Los Brincos, un grup completament pre-fabricat per a ser la “banda estrella”
del segell Novola, una sub divisió de Zafiro, La primera formació de Los
Brincos van ser Fernando Arbex (bateria i veus) que ja es mort, Juan Pardo (guitarra i veus),
Antonio Morales Junior (guitarra i veus) i Manolo González (baix i veus).
Curiosament i tot que erem pitjors músics que els que els van substituir, avui
en dia son la formació més recordada de Los Brincos. La idea de crear un grup
de nois joves i macos que gravessin les seves cançons va ser de Luis Sartorius
que havie sigut músic de Los Estudiantes i llavors era directiu d’una casa de
discos i al primer que li van propossar ser membre de Los Brincos va ser a José
Barranco que venia de Los Estudiantes i Los Pekenikes, però 
no va aceptar-ho i va
crear Los Flecos. La veritat es que sota la batuta de la productora Mariní
Callejo, en els seus primers discos no tocaven ells, eran músics d’estudi.
Després van fotre el campo Juan Pardo i Antonio Morales Junior per crear Juan y
Junior i per Los Brincos van passar Ricky i Miguel Morales, germans de Junior,
el teclista Óscar Lazprilla i Vicente Jesús Martínez. Recordem ara per acabar a
Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila, Filipines, l’any 1943, era
conegut popularment com Junior, va ser cantant de Los Pekenikes, també va
formar part del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i
posteriorment Juan y Junior. Després es llançaria en solitari per a dedicar-se
finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir per causes naturals, a Torrelodones, Madrid, el passat 15 d'abril de 2014, tenia 70
anys d'edat. 
Conclou El Temps
Passa... i la música queda, us deixem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten en programa. Nosaltres som Quimet Curull i
Mario Prades
i tancarem la paradeta fins la propera setmana.amb una foto de Quimet (primer per la dreta) a un concert fet amb Els Grills.
Quimet Curull i
Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
