El Temps Passa 09-11

A La Parrafada, que avui en tindrem, ens plantejarem moltes preguntes plenes de lògica, però amb difícil resposta coherent i hem de reconèixer que moltes d'elles ens les han enviat els sempre estimats oients, per tant aquesta temporada també serem curiosos, clar que ho embolicarem tot en música i records que ens traslladaran per una hora al passat, a aquell ahir ple de somnis, il·lusions i projectes, encara que molts d'ells hagin quedat aparcats pel camí, i entre altres escoltarem a Remei Margarit, Salomé, Maria Pilar, Rumba 3, Dodó Escolà, Sacha Distel, Almas Humildes o Los Diablos Negros. També recordarem al bateria Ernesto Rodríguez, un dels fundadors de Los Gatos Negros que va morir el primer d'octubre passat i feia 5 anys que militava a Los Sírex. Ara ens posem les piles i des de totes les emissores per les que sortim al aire, obrirem amb Los Payos que ens versionen un tema del folk americà, a la seva manera, és clar. Som Quimet Curull i Mario Prades i com cada setmana nosaltres

Obrim la Paradeta

Los Payos – Adiós Angelina

A finals dels anys seixanta sorgeix a Catalunya la rumba catalana de la mà de Peret i el Pescaílla, però en els setanta apareix una nova tendència que per separar-les, es va denominar rumba taleguera amb gent com Los Chichos, Los Chunguitos, Los Calis i un munt més, mentre que la rumba catalana va passar a ser anomenada rumba blanca i un dels primers grups que trobem en aquest nou moviment va ser Los Payos. Aquest tercet es van atrevir a versionar al seu caire aquest tema amb el que avui obrirem El Temps Passa… i la música queda que és tot un clàssic del folk americà, composada per Bob Dylan, molt tocat pels components del Grup de Folk cantant-lo en català, però la versió d'aquests sevillans no desmereix en res, la veritat. És clar que molts puristes del folk es van sentir ofesos per l'aire rumbero de Los Payos, però van haver de aguantar-se o canviar d'emissora. Los Payos eren José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway i van funcionar de l’any 1967 fins a 1972. Després Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en humorista i faria famosa la frase "Vente pa Espanya Tío", Eduardo crearia amb Jesús de la Rosa i Tele Palacios el mític grup Triana, després de la seva dissolució en morir Jesús en accident de trànsit, gravaria dos discos en solitari i el Pibe per la seva part, es va unir a Alameda, una bona banda de rock progresiu andalus. Durant un temps Los Payos van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. El single amb aquesta cançó és de l’any 1968, el seu segon disc i va ser precursor del "María Isabel", el seu gran hit i que va ser el tercer

Rumba 3 – Tengo lo que quiero

Un altre grup que feien rumba blanca eren Rumba 3, grup rumbero català format per els germans  Pedro i Juan Capdevila, junt a José Sardaña i que igual que Los Amaya o Los Payos que hem escoltat abans, feien aquesta rumba suau i desenfadada, sense missatge subliminal en contra o a favor de les drogues o in es diuen que ja que viure la vida amb alegria.. Rumba Tres van començar sent Los Espontaneos, l'any 1963. Quan a finals dels seixanta van signar el contracte discogràfic van passar a ser Rumba Tres i van publicar el seu primer disc l’any 1970, amb els temes "Tu nombre" i "Besos". Més tard van venir molts èxits. Un d'ells, ja entrats els 70, deia en la lletra “No se que tienen tus ojillos que me vuelven loco” i a  Mario sempre li porta el record d'una nit de sarau amb un company de Telefónica, es coneixien des de nens i que en la seva adolescència va ser  boxejador i dues noies que havien conegut aquella nit despres de sopar, Van anar tots quatre a un apartament que Mario tenia al carrer Arizala, a prop del Camp Nou que no era res més que un picadero. Ells dos anaven contentets i les nenes també una mica, doncs bé, Mario estava amb una d'elles a la terrassa, arramban l'api i recorda en entrar a la sala on hi havia una làmpara d'aquelles rodones feta amb fils basts i la bombeta al centre, una imatge que el va impactar: Fernando en calçotets fent boxa amb la llum mentre que la nena feia palmes mirant-lo amb ulls lucinats i corejant la cançó que sonava al tocadiscos, aquella titulada "No sé que tienen tus ojitos…" dels Rumba 3.

Sacha Distel – Señor Caníbal

Avui a El Temps Passa... i la música queda tindrem La Parrafada i en ella anem ha fer-nos preguntes, si bé encara no és el moment, però Recordeu quina és la sintonia musical que sona a La Parrafada? Es tracta de la cançó "Incendi a Rio" que va ser un gran èxit del cantant francès Sacha Distel al que escoltarem ara, però per avui us hem seleccionat un altre dels grans hits de Sacha Distel, un tema ple de bon humor en el què el francès ens explica la història de l'explorador que a l'interior de l'Àfrica Negra és capturat pels caníbals i ell, a fi que no se'l mengin cuinat-lo al gran putxero de la tribu, comença a oferir-los tot el que porta a sobre, clar que el final resulta d’alló més curiós i original. La cançó es trobava en el mateix EP que va incloure “Incendio en Río”, junt a “Rebeca y yo” i “Los Loritos”, editat en castellà per EMI-La Voz de su Amo l’any 1967. Sacha Alexandre, veritable nom de Sacha Distel, va ser primer guitarrista de jazz, després compositor i cantant. Va néixer a París el 29 de gener de 1933 i va morir prop de Saint-Tropez, el 22 de juliol del 2004 Era nebot del director d'orquestra francès Ray Ventura. Sacha Distel que va arribar a tenir el seu propi show a la televisió francesa, va debutar com a cantant en 1958. Precisament aquest any es va saber que tenia un embolic amb l'actriu Brigitte Bardot, al 59 va ser amb la cantant de color Dionne Warwick i en el 63 es va casar amb la campiona d'esquí Francine Bréaud. La veritat és que les faldilles sempre van ser una de les debilitats del gran Sacha Distel i l'any 1985 va patir un accident viatjant amb l'actriu Chantal Nobel, protagonista de la sèrie de TV "Châteauvallon" que va sortir greument ferida, de fet va quedar discapacitada; Distel, va resultar ferit lleument, però va ser condemnat a un any de presó per ferides causades involuntàriament.

Dodó Escolà – Qué pasa en el Congo

És clar que les coses a l'Àfrica negra realment començaven a anar malament per als blancs en els seixanta arran de la independència del Congo Belga i altres països i el gran Dodó Escolà va treure aquest tema, també carregat de bon humor en el què ens avisava que al Congo “Al blanco que pillan lo hacen mondongo”. Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i el seu nom real és Domingo Escolá i Balagueró. Va ser tot un showman i un gran músic que tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a la guerra civil espanyola amb la lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Es clar que com havia lluitat en el bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili. Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata de menjar a Lleida. Quatre cançons marcan la carrera del Dodó “Que feliz es el pez en el agua”, “El Otorrinolaringólogo” que escoltarem després en la versió de Los Tamara, “Los cocodrilos” i aquesta que sona a El Temps Passa… i la música queda, des de totes aquelles emissores mitjançant les quals sortim a les ones cada setmana. L'any 1.945 Dodó Escolà va formar l'Orquesta Domingo Escolà per passar después a cantar en solitari i fen-se dir ja sols Dodó Escolà, per cert que ell va grabar molt en castellà, però tamé ho va fer en català.

Los Tamara – El Otorrinolaringólogo

Com us deiem, escoltarem ara a un dels millors grups gallecs de l’historia amb aquest tema qie estava en el primer EP de Los Tamara, el seu disc de debut, editat l'any 1962, es tracta d'un cha cha chá, però en el disc hi ha un altre "Esperanza", del compositor cubà Ramón Cabrera, al costat de "Pide" d'Antonio Guijarro i Augusto Algueró i "Camino del Sàhara" que es va convertir en una de les seves cançons més emblemàtiques. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, A Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostela, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També Los Tamara es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger fen concerts en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arribava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro. Per cert o com us deiem abans, hi ha una gran versió d'aquest tema que escoltem ara a càrrec del català Dodo Escolà.

Los Machucambos – Pepito

També el tercet Los Machucambos van gravar "El Otorinolaringólogo", però nosaltres d'aquest tercet us hem seleccionat el seu “Pepito”. Los Machucambos van ser una de les millors formacions quan parlàvem de música amb arrel en Amèrica Llatina, tot i que ells van sorgir, es van formar i van funcionar des de França. "Pepito" va ser el tema estrella d'un single publicat l'any 1960 i un dels seus millors èxits, però la cançó us l'extraiem d'un LP que Los Machucambos van publicar a Alemanya i també es va incloure en un altre àlbum de 1964 titulat "Los Machucambos en 4 Fases", amb so quadrafónic, de fet van gravar diversos discos en aquest nou format musical, nou per a l'època, és clar, però que no va acabar de quallar tot i la qualitat de so que oferia. Los Machucambos sorgeixen al Barri Llatí de París, l’any 1959, com una escissió del grup Los Acapulcos i estava integrat al principi per una cantant de Costa Rica de nom Julia Corts, el peruà Milton Zapata i l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE, en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos estava centrada, com us deiem, en temes del folklore sud-americà, encara que també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols.

Hermanas Navarro - Pepe

L'altre dia i a la secció dels anuncis per al record vam escoltar un a càrrec de les mexicanes Hermanas Navarro, ara les escoltarem un altre vegada doncs resulta que per a elles Pepito ja havia crescut i era "Pepe" i ara ho comprovareu. Aquest va ser un dels més populars en la llarga carrera discogràfica de les Hermanas Navarro es tracte de la cançó anomenada "Pepe" i que per supossat, no teniu que confondre amb el tema del film "Pepe" que protagonitzava el gran Cantinflas, tot i que també era mexicà. Aquest Pepe, com ens expliquen les Hermanas Navarro a la lletra de la cançó, no és que no apreta quan balla... és que Pepe sap com apretar agradan a les noies i fa que totes vulguin ballar amb ell. Es va publicar motjançant el segell RCA i es va gravat a principis dels 60 amb l'Orquestra de Rafael de Paz acompanyant-les. Las Hermanas Navarro van incursiona i molt en el rock and roll i el pop d’aquells anys, sent un dels primer duets femenins en cantar rock and roll en castellà. Cal tindre en compta que Las Hermanas Navarro, sempre acompanyades per bones orquestres, van ser les veritables introductores del rock and roll en castellà a Méxic, començant a gravar versions d'aquest génere molt abans que Los Llopis que van arribar a Méxic molt més tard i per descomptat que els grups mexicans com Los Teen Tops, Las Camisas Negras i altres, això si, molt més en la línia de les Andrew Sisters que la de aquells pioners del rock and roll. Les mexicanes Hermanas Navarro veritablement eren germanes i és deien Socorro i Rosina Navarro, tothes dues van neixer a Torreón, a Coahuila. Van començar a gravar discos l’any 1954, però elles ja actuaven des de deu anys abans.

Los Pekenikes – Palomitas de maíz

Aquesta cançó que ens porten ara Los Pekenikes, es va titular originalment en anglès "Popcorn" havia estat una composició de Gershon Kingsley que la va incloure l'any 1969 en el seu àlbum "Music to Moog By", encara que quan el tema va triomfar a tot el món va ser quan la va gravar el grup Hot Butter, liderat per Stan Free, sent la primera cançó amb sintetitzadors, instrumental, que va aconseguir les primeres posicions en les llistes d'èxits. Al llarg dels anys s'han fet moltes versions i nosaltres reconeixem que la dels Pekenikes està molt bé i és molt digna, però val a dir que ens passem de temps ja que va publicar-se en un single editat per Movieplay l'any 1972 amb "Polución" a l'altra cara, si bé us l'hem extret d'un àlbum recopilatori d'èxits de Los Pekenikes. Aquesta és una de les cançons més recordades en la carrera d'aquest bon grup instrumental, possiblement el millor del pop espanyol en la seva especialitat, encara que per Los Pekenikes també van passar un munt de cantants. Els Pekenikes van ser un grup creat al institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que precisamente va morir el passat 17 d’abril a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz Amoros, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alicante. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo (a la foto amb Los Pekenikes) a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior que també va morir no fa massa, no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Tony Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar com a productor. Però es diu que va deixar a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón.

La Música que es Feie en Català

Maria Pilar – Serà així

Començarem la Secció de la Música que es feia en català escoltant de nou a la cantautora barcelonina Maria Pilar i en aquesta ocasió us hem seleccionat un tema extret d'un single editat per Edigsa l'any 1968 en el qual es va incloure a l'altra cara “Tu no saps prou” que està escrita per la pròpia cantautora. Maria Pilar va participar en l'edició de 1968 del Festival de la Cançó de la Mediterrània amb aquesta cançó que us hem seleccionat avui i que va estar composada per el mallorquí Antoni Parera Fons, encara que el Festival el va guanyar la seva germana Glòria que va interpretar "Per Sant Joan" que també va cantar Joan Manuel Serrat i estava composada per Juan y Junior. L’any 1968 va ser bo per ella, en total Maria Pilar grava tres discos i realitza una reeixida gira conjunta amb Serrat, la seva germana Glòria, les Germanes Ros i Núria Feliu. Al 69 Maria Pilar es passa al segell Vergara i comença a cantar en castellà. En total la cantant i compositora va gravar 8 EP's i a principis dels anys setanta va desaparèixer del món musical, creiem que es va casar, però d'això no estem segurs. Germana gran de la també cantant Glòria, Maria Pilar va tenir una important carrera musical dins de la Nova Cançó, tot i que no estem segurs que arribés a formar part d'Els Setze Jutges, però Mario recorda que en els festivals en directe que es feien a les matinals del cinema Gayarre, a Sants, organitzades pel programa Barcelona Internacional de Radio Juventud La Voz de Cataluña que presentaven Josep Maria Bachs, Àngel Casas i un tercer, el nom del qual no recordem, ambdues germanes havien actuat diverses vegades. Es diu a la contraportada d'un dels seus discos que Maria Pilar va començar cantant, acompanyada per la seva guitarra, a l'escola, un dia en què el professor es va endarrerir i ella va oferir un improvisat concert als seus companys de classe. Maria del Pilar Tomás Canals havia nascut a Barcelona l'any 1949. Les dues germanes van debutar al programa Radioescope que conduïa Salvador Escamilla i l'any 1965 Maria Pilar grava el seu primer EP per al segell Edigsa, en el qual dues de les cançons eren seves.

Remei Margarit – La tia i el gos

Una de les primeres noies que s'uneixen als Setze Jutges va ser Remei Margarit, pionera al costat de Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Miquel Porter, el seu marit Lluis Serrahima i els seus companys d'aquella incipient Nova Cançó que va sorgir imparable des de terres catalanes a principis dels seixanta, per difondre la nostra cultura musical reduïda a quelcom de poca rellevància, menor, per la dictadura franquista. Remei Margarit i Tayà va néixer a Sitges 25 desembre 1935, psicòloga, escriptora i professora de música, va ser al costat del seu marit Lluís Serrahima, una de les fundadores dels Setze Jutges, encara que només va gravar dos discos, de quatre cançons cadascun ells, els populars EP's de l'època. Aquesta cançó que us hem portat a El Temps Passa… i la música queda d'avui, es trobava en el primer d'ells, publicat per Edigsa l'any 1962 amb el títol genèric “Canta les seves cançons” i que també va incloure “Classe Mitja”, “La Setmana” i “L'Oriol". L'any 1964 trauria un altre disc titulat "Remei Margarit" i ja no va publicar res més, musicalment parlant perquè ha escrit molts articles per a diaris i revistes. Bé, això no és cert del tot i us ho aclarirem. L'any 1966 va incloure el tema “Algú el recull” en un àlbum publicat per Concèntric titulat "Audiència Pública" que va incloure cançons de diversos intèrprets de la Nova Cançó, bàsicament del col·lectiu Els Setze Jutges (a la foto). El 13 d'abril de 2007, Remei Margarit rep al costat d'altres companys del col·lectiu, la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la tasca realitzada a favor de la normalització de l'ús del català i la difusió de la cultura catalana durant el franquisme. Cal dir que Remei Margarit no va estar-hi present quan es van lliurar les medalles, ignorem la raó, però si us direm que molts d'ells es van queixar manifestant que el reconeixement arribava tard, però es van quedar les medalles, per si de cas.

Salomé – Se’n va anar

Una altra gran cantant surgida a les nostres terras i que va cantar en castellà i català va ser Salomé. La segona guanyadora espanyola del Festival d'Eurovisió, ja a l’any 1969, encara que ella va haver de compartir el primer premi amb altres tres participants. La veritat es que va ser un festival completamente atípic i amb molta pol·lémica, un dia d'aquest parlarem d'aixó. Salomé es diu en realitat Maria Rosa Marco Poquet, i va néixer a Barcelona el 21 de juny de 1939. Des de fa molts anys resideix amb la seva família a València. A més de gravar amb Belter, també ho va fer amb Iberofón, Zafiro, Divucsa i creiem que amb algun altre segell discogràfic mes. L’any 1962 va guanyar un altre gran festival, tot i que aquest era d'aquí, us parlem del Festival Internacional de la Canción del Mediterráneo que tenia lloc a Barcelona, conjuntament amb Raimon i defensane la cançó "S'en va anar" que escoltem ara. Per cert que Salomé (a la foto actuan al Festival) i Raimon van guanyar gràcies a Don Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i Turisme que va fotre la pota, us explicarem la història. Quan els organitzadors van veure que es presentava aquest tema, cantat en català, van saltar totes les alarmes. La primera intenció va ser rebutjar-lo, però finalment van decidir passar-li la patata calenta al Ministeri d'Informació i Turisme de qui depenia el festival. Manuel Fraga va reomenar que s'autoritzés la cançó tot i estar interpretada en català afirmant "Total no ganará", però mira per on, si que va guanyar i això que estava cantada en la llengua de Mossèn Cinto. Vaja Lumbreras! També us explicarem una altra curiositat. Raimón va ser obligat per Edigsa, la seva casa de discos, a cantar aquesta cançó al Festival, ell no volia. Però fora d'aquesta actuació, Raimon sempre s'ha negat a cantar-la en públic.

La Parrafada

La nostra Parrafada d'avui tornarà a estar plena de preguntes d'aquestes que podem dir "curioses", totes plenes de lògica, però res coherents i de difícil per no dir impossible resposta. Moltes d'elles són fruit de les elucubracions filosòfiques en nit d'insomni de Quimet i Mario, però la majoria ens les han enviat els oients del programa. Per això a El Temps Passa... i la música queda, avui ens oblidarem que la curiositat va matar al gat i ens preguntem per començar, referint-nos al cinema americà que arriba a les nostres pantalles i televisors

- Perquè els americans en els seus films, sempre troben aparcament, just davant de casa, si diuen que el trànsit està tan malament en les grans ciutats dels Estats Units?

- Per què a les pel·lícules americanes ningú tanca el cotxe amb clau?

- Per què en aquestes mateixes pel·lícules mai s'apaga l'ordinador tancant les sessions, com és lògic i es limiten a baixar la tapa del portàtil?

- Com se les va arreglar la Senyora Kent, la mare de Superman a la Terra, per cosir-li un vestit al seu fill si el trage és invulnerable i no es trenca ni es pot travessar?

- Per què la gent diu que el seu somni és trobar un "amor de pel·lícula" si les pel·lícules només duren un parell d'hores?

- Si diuen que una persona és atropellada per un automòbil cada cinc minuts... Com és tan beneita de tornar a sortir al carrer?

- Per què quan es fon una bombeta comencem a donar-li una vegada i una altra a l'interruptor, no és més fàcil canviar-la que esperar miracles?

- Quan se'n va la llum, on va?

- Com sabem si s'apaga de debò la llum de la nevera quan la tanquem?

- Per què el pa de motllo és quadrat si la majoria d'embotits que hi posem dins són rodons?

- Per què les magdalenes es posen dures i les galetes toves?

- Per què el suc de llimona està fet amb sabors artificials i els rentaplats, xampú i desodorants estan fet amb llimones naturals i salvatges del Carib?

- Com podem fiar-nos de la justícia si al veredicte d'un jutge se l'anomena "Fallo"?

- Per què els endevins i pitonisses no guanyen la loteria, travesses o la bonoloto?

- Per què sempre obrim les caixes de medicaments pel costat on hi ha el prospecte?

- Per què quan fan una enquesta tothom mira els documentals de la Dos i no obstant això la seva audiència és baixíssima?

- Per què es renten les tovalloles si les fem servir després de rentar-nos?

I mentre cavilem sobre les respostes a aquestes qüestions, sempre curioses i interessants, acomiadarem La Parrafada i tornarem a escoltar música a El Temps Passa… i la música queda. 

Almas Humildes – Canta libre

Aquesta cançó es va incloure en l'últim single que publicaria el grup Almas Humildes, era l’any 1972 i el van editar a través del segell Top, en l'altra cara es va incloure "Walking alone". La cançó que escoltem va ser escrita pel cantant, compositor i actor nord americà Neil Diamond que també la va gravar amb estrofes en castellà, de fet Almas Humildes fan una versió molt fidedigne a la del seu autor. Pocs mesos després de treure aquest single Almas Humildes se separarien ja definitivament amb un últim concert que va tenir lloc al campament militar de Robledo de Chavela, a Madrid, on es trobava fent la mili Guillermo, un dels components del grup. Almas Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock del panorama nacional i van començar com a trio a la Complutense de Madrid, liderats per Antonio Resines (cosí de l'actor) al costat de Juan Francisco Seco i Alex Kirschner. Van començar a gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era de Estudios Moro. Antonio Resines també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de Los Pasos i que hem escoltat en un dels darrers programes. L’any 1969 Alex Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la estudiantil i ells van escollir acabar els seus estudis universitàris. Creiem que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia el mon de la música.

Los Diablos Negros – The House of the rising sun

Escoltarem ara una bona versió d'aquest clàssic del folk americà passat al R & B per Alan Prince, líder de The Animals que la van convertir en internacional. Los Diablos Negros, liderats per Manolo Pelayo que la canta en anglès, la van incloure en el seu quart i últim EP, editat per Discophon l'any 1965, abans de reconvertir-se en Los Botines. En el disc també es van incloure "I and love her" que compta amb la col·laboració del bateria Álvaro Nieto que després s'aniria a Los Passos i "If I fell", totes dos dels Beatles i el quart tema era una versió de Big Joe Turner, “Shake rattle and roll”. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya al regim la por l’hi donaven els  cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price com si fos un torero. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va llançar per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.

Los Bravos – No se mi nombre

Aquesta cançó interpretada en anglès va ser la cara B de "Black is black", el disc més rellevant en la carrera del Los Bravos i també es va incloure a la cara B del segon disc que van treure, un single. Va ser un tema composat per Manolo Diaz i que en aquesta versió en castellà es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en compte els drets d’autor que li caurien. Els altres tres temes del disc eren “Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys amb dos cantants nous, per desfer-se després. A la foto Montse Aliaga amb Mike Kennedy.

Los Sírex – Solo en la playa

Ara i enfilan la recta final del programa d'avui recordarem que en masses ocasions les nits a la platja poden ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat. Cal recordar que l'experiència ens ha ensenyat que les coses que han d'arribar, arriben i no abans per molts que sortim a buscar-les. Ara us portem "Solo en la playa" de Los Sírex. Els Sírex que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per el segell Vergara l’any 1966 i que també recollia "Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies de Los Sírex. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballavenconjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez.(a la foto 2) que havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el passat 1 d’octubre a Barcelona.

Los Gatos Negros - Homburg

Arriba el moment d'acabar el programa per avui i recirdant a Ernesto Rodríguez que com us deiam abans ens va deixar el passat 1 d’ictubre, per tant ho farem escoltant als barcelonins Los Gatos Negros i aquesta bona versió que van realitzar l’any 1967 d'aquest tema del grup Procol Harum i que juntament a "Amb la seva blanca pal.lidesa" són els millors en la carrera dels britànics. Aquest single va ser el primer treball amb Los Gatos Negros del baixista Frank Andrada que venia de Los Albas i també havia tocat en el grup de Tony Ronald i van comptar amb un nou productor Ramón Ferrán, que havia tocat en el grup Ramón 5 i gravat uns quants discos amb la seva Orquestra i el òrgan  Hammond ja que era el demostrador a Catalunya de la marca, al programa ja hem escoltat alguna cançó seva, de fet en aquest enregistrament Carlos Maleras va canviar el seu òrgan Vox per un Hammond de segona mà que segons es deia li havia comprat al mateix Brian Auger. Per cert que a la cara B d'aquest single es trobava “¡Que contento estoy”, una bona versió dels Cream. Per cert, dels originals Gatos Negros, també Carlos Maleras i Piero Carando són morts.

Conclourem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música queda, un recorregut per el passat, més o menys llunya, per el nostre ahir. Fotrem el camp amb la música cap un altre raconet. Nosaltres som Quinet Curull i Mario Prades i abans de acabar us deixarem amb bona companyia, la de les emissores per les que sortim cada setmana a l’aire. A reveure i sigueu bons, sigueu bones.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa