En el nostre viatge pel passat, pels records d'aquell ahir
que pensàvem haver deixat enrere, ara anem a reviure els anys seixanta al país
a través de la seva música i per començar us hem portat al Dúo Dinámico i una
versió del gran èxit de Neil Sedaka que escoltarem a El Temps Passa... i la
música queda, però també sonaran Els Dracs, Picapedrers, Xerracs, Botines,
Bohemios, Los Cheyenes, José Guardiola, Los Ros, Adamo i un munt més de gent
que ens acompanyaran en aquest viatge per un passat més o menys llunyà,
depenent de l'edat de cadascú. Per tant ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores per les que sortim al aire, nosaltres començarem el
programa i conectem la nostra particular màquineta del temps a fi de posar-nos
en marxa. Som Quimet Curull i Mario Prades i us direm com cada setmana alló de
Obrim la
Paradeta
Dúo Dinámico – Oh Carol
Manolo de la
Calva i Ramón Arcusa ens porten avui per començar El Temps
Passa… i la música queda, un dels més importants èxits en la seva àmplia
carrera discogràfica. En aquest cas es tracta d'una versió, va ser el gran hit
del novaiorquès Neil Sedaka que la va compondre pensant en una novieta que va
tenir a l'escola, es deia Carol i amb la qual ja no sortia des de feia molt de
temps, de fet ella estava casada i treballava com a compositora amb el seu
marit formant tàndem professional. És clar que la tal Carol que no era una
desagraïda, li va dedicar també una cançó que va titolar "Oh Neil",
la va gravar quan es va llançar com a cantant l’any 1971. La Carol esmentada era ni més
ni menys que la gran cantant i compositora nord americana Carole King. El Dúo
Dinámico oficialmente es van crear el 28 de decembre de 1958, el dia dels Sants
Inocents, quan es van presentar a un programa de Ràdio Barcelona, allà al
carrer de Caspe, just al número 
sis i al costat del cinema Tívoli i front del
Novedades. Allà uns xicots que es volien dir The Dinamics Boys van ser
presentats per el locutor Enrique Fernández como El Dúo Dinámico i va començar
una cursa que s’ha mantigunt fins horas d’ara i que els va convertir en el grup
de referencia quan parlem de pop espanyol. Van fer quatre pel·lícules, totes
elles musicals, és clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que
ells eren pencadors incansables i els seus primers tres anys van treuire 15
discos. És diu que aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera
actuación devant del públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club
Hondo, al carrer Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard
Roda i uns quans músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams
sessions amb ells i altres bons músics. La segona errada és que ells
treballaven com enginyers tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA
i aquell any havien actuat per als seus companys a la festa de nadal de
l'empresa. Per la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El
Dúo".
Blue Diamonds – Ramona
The Blue Diamonds eren dos germans, nascuts a Indonèsia i
amb nacionalitat holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tota Europa,
sobretot gràcies a la seva versió del "Ramona" que van treure l’any
1960 el segell Fontana i que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda.
The Blue Diamonds gravaven en anglès, però van treure 38 cançons interpretades
en castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un dels components de The Blue
Diamonds es va casar amb la cantant mexicana Leda Moreno, traslladant-se a
aquest país. The Blue Diamonds
eren els germans Ruud i Riem de 
Wolff i seguien la línia marcada per un altre
duet, en aquest cas americà, els The Everly Brothers. El desembre de
l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una malaltia cardíaca. “Ramona” va ser un
tema avui ja clàssic que van popularitzar principalmente el tercet irlandes The
Bachelors també en els anys 60, encara que era molt més antiga, concretament va
ser gravada per primera vegada el 4 de gener de 1928, per The Paul Whiteman
Orchestra. Estava escrita per Wolfe Gilbert, amb música de Mabel Wayne, per al
film "Ramona", on la cantava l'actriu Dolores del Rio, aquella dels barrets plens de fruites. Aquest tema es
trobava en un EP on també es van incloure “All of me”, “Always” i “Near you”,
en la versió en angles i "Mona Lisa", "Siempre" i
"Para mi" en la que van treure en castellà. En aquesta gravació als
The Blue Diamond els acompanya una orquestra amb els seus cors que estava
dirigida per Jack Bulterman.
The Black Magic – Aquella rosa
En moltes ocasions us hem parlat de la manera tan subtil i
original que existia a Espanya quan es tractava de traduir al castellà títols
anglosaxons i us hem comentat que tant en cinema com pel que fa a cançons, en
massa casos el títol "traduït" no tenia res a veure amb l'original.
Doncs bé, aquesta cançó que us hem seleccionat per escoltar ara, a càrrec de
Los Indonesios, reuneix els requisits adequats per posar-la com un exemple més
de la barbàrie que es realitzava pel que fa als idiomes ja que el títol
original era "Spanish Harlem" , és a dir que s'hauria d'haver traduït
com “Harlem español”, però no va ser així, els adaptadors van jutjar que era molt
més adequat titular-la “Aquella rosa”. Ens la porten Los Indonesios des d'un EP
gravat quan encara es feien dir The Black Magic i que va publicar el segell
RCA-Victor incloent també “Labios afortunados”, 
“Por ese amor” i “Twist, amor”.
De fet van gravar els seus dos primers EP's sota aquest nom, fins que l'any
1964 passen ja a ser Los Indonesios. Van tenir una carrera interessant i van
incloure un disc en els populars Discos Sorpresa de Fundador. Los Indonesios
van ser una banda curiosa, alguns dels seus components procedien de la Indonèsia holandesa,
d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat de músics
francesos, alemanys i espanyols. Los Indonesios van funcionar del 1964 fins
l’any 1969. Per la banda van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli
que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby el Rubio, Rafael Pérez, Shorty
Miller, Joe Fusté, Nono de Vries, etc. Alguns d'ells despres van crear Los
Bombines. Los Indonesios es van presentar als concursos de moda en l'època i
van guanyar el Premio Internacional de Conjuntos Ciudad de León. Com Los
Indonesios van gravar per discos Polygram i avui en dia cal a dir que son un
dels grups de l’época poc recordats, tot i que eren bons. 
Los Comodines – En las vacaciones
.jpg)
L'any 1969 i publicat a través del petit segell independent
barceloní Sayton, Los Comodines van treure un single que incloïa aquesta cançó
que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Aquest tema era la
cara B, a l'altra banda es trobava "Señor Amor" que es va presentar
al Onzè Festival de la
Cançó Espanyola de Benidorm, encara que creiem que no va
passar de l'etapa de selecció. Les dues cançons eren composicions del grup. Va
ser el cinquè disc que van publicar Los Comodines, encara traurien un altre el
mateix any i finalment es van desfer. Curiosament al 1973 es va publicar un
àlbum recopilatori que recollia 12 cançons, una part important de la seva
discografia. El LP, titulat "¡Qué Sensación!", Va ser editat pel
segell Diresa que s'havia quedat amb els màsters de Sayton. El grup Los Comodines es va crear
l'any 
1966 amb músics de Manresa i Lleida, els seus components van ser Manuel
Font (saxo, clarinet, flauta i violí), Jaume Oro (cantant i guitarra), Javier
Llamas (bateria), Miguel de los Santos (guitarra) i els germans Juan (òrgan i
trompeta) i Florencio Truyas (baix i trompeta). Posteriorment alguns van crear
el grup Slalom i el cantant va passar a l'Orquestra Maravella i creiem que
després s'uniria a la desapareguda Orquesta Volcán, a més d'actuar també com a
solista i en petites orquestres de l'escuderia de Orobig, un manager i
representant lleidatà propietari de la Volcán. Los Comodines van ser el grup estrella del segell Sayton
i els seus discos es venien bé, encara que mai van aconseguir xifres de vendes
veritablement significatives. Los Comodines bàsicament van treballar per la
província de Lleida.
Licia – Help
La cantant aragonesa Lícia, de nom complet Alicia Molia, es
va atrevir en el seu segon disc amb una de les cançons més populars de The
Beatles, la qual donava títol a la seva segona pel·lícula "Help" i no
s'ho fa gens malament, tot i els arranjaments orquestrals. Es tractava d'un EP
en el qual també es van incloure "El primer piropo" amb la qual va
participar al VII Festival de la
Cançó de la
Maditerránea que es celebrava a Barcelona, "La
verdad" i "Cantemos" i que va editar el segell Vergara l'any
1966. Nascuda a Saragossa, Licia va ser una noia Ye-Yé de l'època, encara que
va 
començar en això del cant al cor del Colegio Santa Inés, on estudiava. Va
participar en diversos concursos, primer en emissores de ràdio, recordem un
conduït per Luis García Camañes i finalment es va presentar al “Salto a la Fama” de TVE, un popular
concurs que va guanyar en l'edició de 1964, iniciant-se així el seu periple
musical, encara que en aquella època creiem recordar que vivia ja a Barcelona.
Per cert, Licia va participar en el famós Festival de Conjuntos, a la primavera
de 1966 i que va tenir lloc al palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi
Lone Star, El Dúo Dinámico, Los Salvajes, Los Brincos, Los Bravos i Los Sirex,
entre altres. En total Lícia publicaria vuit o nou discos petits, entre EP's i
singles, tots amb el segell barceloní Vergara i finalment va abandonar la música,
Los Cheyenes – Válgame la Macarena
A Barcelona van sorgir molts grups, de fet es deia que a
cada cantonada hi havia un conjunt assajant. Los Cheyenes van ser un conjunt
del que avui es diria música garatge. Los Cheyenes van començar l'any 1964 i si
bé ja havien estat rebutjats per Belter i Vergara, va ser finalment RCA
qui els va signar un contracte, clar que d'alguna manera van haver de claudicar
des del principi ja que en el seu primer disc els van obligar a gravar
"Válgame la Macarena",
tota una horterada. Aquesta peça s’incluïa en el seu primer EP titulat “¡El
Estallido!”, editat l’any 1965 per RCA.
Integraven Los Cheyenes els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra
solista) i José Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i
cors) i Ramón Colom (bateria). Eren molt joves, el més gran tot just 19 anys i
el més petit tenia 15. Van ser el grup amb les cholles més llargues del
panorama espanyol de la dècada. De fet amb el seu aspecte trencador, la seva
actitud provocadora, haver estat vetats a TVE pels seus llargs cabells, al
costat de tenir l'amplificació més potent 
d'aquells anys, van fer que Los
Cheyenes es convertissin en un grup de culte amb molts seguidors, encara que
les vendes dels seus discos no van ser igual de significtivas. Després de
canvis en la formació Los Cheyenes es van desfer definitivament l’any 1968. Us
explicarem una anècdota. Al 1964 i durant dos anys, Mario treballava a
Barcelona d'aprenent en una serralleria propietat del Sr. Roca, al carrer Jaime
Roig, a Sants. Estava una vegada Mario ajupit i soldant a l'elèctrica quan a
través del reflexe del vidre de la màscara va veure darrere seu a quatre noies
que havien entrat a la serralleria i parlaven amb el seu cap. Ell, tot
“pintxo”, es va aixecar dient "Quines noies més guapes que entren al
taller, jefe..." el tall va ser terrible ja que eren Los Cheyenes. Aquell
dia van estar a punt de tocar-li la cara ben tocada. En total Los Cheyenes van
deixar enregistrats quatre EP's i un single.
Los Ros – Tracy
L'any 1969 i en un single publicat pel segell Belter, es va
incloure aquesta cançó que ens interpreten Los Ros que en aquella època ja
s'havien reconvertit, i després de la incorporació d'un nou component havia
deixat de ser Los 4 Ros per convertir simplement en Los Ros. A la cara B es va
incloure el tema "El viejo dragón". Aquesta cançó és una versió d'un
tema que va gravar el grup nord-americà The Cuff Links, una banda que no
existia, el que es coneixia musicalment com un grup fantasma. Eren de Staten
Island, a Nova York i aquest tema va pujar fins al lloc número 9 als Estats
Units a l'octubre de 1969, va ser l'únic èxit a 
Espanya de The Cuff Links. Val
a dir que el single va estar dotze setmanes en llistes i va superar el milió de
còpies venudes als Estats Units Va estar composada pels productors Paul Vance i
Lee Pockriss que van crear el grup sobre la marxa i mentre es gravava el primer
LP. Aquest tema va ser el seu primer single. The Cuff Links van estar en actiu
fins a l’any 1975. Ara ens la porten Los Ros. Ja us hem comentat en diverses
ocasions que poc podem dir-vos de Los 4 Ros, llevat que sempre hem estat
convençuts que eren germans, però tampoc ho tenim clar. Ja cap els finals de la
seva carrera van incorporar un cinque membre i van passar a ser Los Ros. La
veritat és que és una pena que es trobi tan poca informació per internet
d'aquest bon grup, amb una discografia molt àmplia, en total van gravar 18
discos entre els anys 1966 i 1979, tot EP's i singles i aixó si us ho podem
dir, Los 4 Ros eren valencians.
.jpg)
Los Tonks – Linda flor
Des del segon i últim treball discogràfic del grup barceloní
Los Tonks, us hem portat ara aquest tema a El Temps Passa... i la música
queda. La cançó us la extraiem d'un EP que es va publicar a través del segell
EMI-Regal l'any 1967 i en el qual també es recollien "En un tosal"
que era una versió del tema "Too fast, too slow" del grup britànic
Unit 4 + 2, al costat de "Junto a ti" i "Sin tu amor" que
creiem eren seves, igual que aquesta que escoltem ara, encara que no ho tenim
gens clar, la veritat. El EP no va arribar pel que fa a vendes, a l'alçada del
primer disc, en el qual es trobava la seva versió del "Penny Lane" de
The Beatles que vam escoltar fa poques setmanes al programa. Pel que sembla van
tenir problemes amb la casa de discos degut precisament a que el segon disc no
va aconseguir les perspectives fixades per Regal que fins i tot els havia
aconseguit un reportatge a la revista Discobolo i finalment la banda es va
desfer. L’any 1968 Círculo de Lectores va treure un LP compartit on s'incloïen 
dues cançons de Los Tonks, juntament amb altres tantes de Lone Star, Los
Javaloyas, Los Salvajes i Los Mustang. Això us parla de que eren un grup de
qualitat. Los Tonks eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona
20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i
Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser
Dario (Barcelona 19-06-1947). Juan José Calvo va entrar en els Mustang
substituint a Marco Rossi mentre aquest complia amb els seus deures amb la
pàtria, és a dir que s'havia anat a fer el soldat. També va tocar amb Los
Diablos i Los Sírex. Alguns dels seus membres creiem que van tocar, ja en els
70, en el grup Imagen.
La Música
que es Feia en Català
Els Dracs – Es la meva vida
Els Dracs obrien un EP publicat per Concèntric l'any 1966
amb aquest tema que era la seva versió en català de l'èxit del grup britànic
The Animals. En el disc també es van incloure "Colors" que era una
versió del hit de Donovan, "És la meva vida" que va ser un cover del
tema "You were on my mind" de We Five i "Quan" que era de
Salvatore Adamo. Va ser el seu setè EP, tot i que encara traurien un altre,
també en català, en el qual es trobava "Visca la Patum", finalment es
van desfer. Ara bé, l’any 1981 el segell Edigsa publicaria un LP que recollia
tots els 
seus èxits en català gravats amb Concèntric i que va titular-se “La Casa del Sol Naixent”. En
diverses ocasions i escoltant a Els Dracs, una de les millors bandes de
pop-rock en català dels anys seixanta, us hem comentat que també van gravar en
castellà, anomenant-se, això si, Los Dracs. Els Dracs van treure un EP on hi
havia la seva versió de "La casa del sol naixent" i va ser el disc
més venut del catàleg del segell Concentric. El sextet, liderat pel cantant
Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP 's en català i un
grapat en castellà. Els Dracs eren el
cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino
García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de
rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Després de
desfer-se nosaltres els vam perdre la pista, però hem sabut que el bateria
Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63 anys d'edat.
.jpg)
Els Xerracs
– Jo he pres dels teus ulls
En aquest EP de Els Xerracs, editat per el segell Edigsa
l’any 1965 es trobaven “Jo he pres dels teus ulls” que escoltarem ara i que era
una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les
Chats Sauvages que la van gravar abans, l’any 1961, “La fulla” i “Tu i jo sols”
que eren dos temes seus i “Jo vull això”, una versió de "That's my
desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop
liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye
Orchestra.. La cançó es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga
titulat “Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornà a
incloures a un CD-llibre recopilatori editat per Picap l’any 2008 que va
dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els cinc
xicots que integraven Els Xerracs es deien Joan
Josep Buira, Joan Marull, Santiago Novell, Jordi Barangé i Toti Soler, però la
veritat es que tampoc ho tenim massa clar. A la guitarra es trobava
Jordi Soler que després aniria amb Brenner's Folk que es van convertir en Pic Nic Hem trobat fonts
sense confirmar dient que Els Xerracs es van crear a Barcelona l’any 1964 i que
tan sols van gravar aquest disc.
Els Picapedrers – Un billet ha comprat
Aquest disc, un EP d'Els Picapedrers, publicat per Edigsa
l’any 1965 és un dels pocs discos que van gravar aquests quatre joves catalans.
La cançó que escoltem ara es tracta de la seva versió del "Ticket to
ride", una de les cançons més populars de The Beatles, encara que el tema
va ser versionada i molt en llengua castellana, no recordem cap altra versió en
català, cosa que no vol dir que no és fessin altres, la memòria ja no respon
com abans i internet quan es busca informació d'aquest tipus de grups es mostra
molt poc generós. Tornant a Els Picapedrers, en aquest mateix disc també
versionen un altre peça dels de Liverpool, “Help”, titulant-la
"Ajuda’m" que va donar títol a la seguna pel·lícula dels Beatles,
junt a "Xarada" que era de la pel·lícula del mateix títol i
"Adéu amor". En aquest enregistrament de Els Picapedrers la
instrumentació sona al volum degut i el resultat és molt acceptable, és clar
que aquest va ser publicar per el segell Edigsa, no per Concentic. Creiem que aquest és l'únic
disc que Els Picapedrers van gravar, però no estem segurs d'aixó.
Quixot’s Quartet – Windy
Amb un euro per Quimet, el grup català Quixot’s Quartet en portaven en aquest
EP una bona versió del "Happy togheter" que va ser la cançó més
important a la carrera del grup nord-americà The Turtles, una de les moltes
versions que es van fer al país, però en aquests moments no recordem cap altra
en català a part de la d’ells. Es trobava en un EP publicat el 1967 per Discos
Srayton SA i on també trobàvem la cançó que escoltem ara, un altre bona versió,
en aquest cas es tracta del "Windy" de The Asociations que va ser
número 1 del Billboard l’any 1967, junt amb dues cançons mess. Quixot’s Quartet
es van crear l’any 1963 i eren Ramón, Vicens, Francesc i Pere, tots ells músics
de conservatori, amb carnet blanc que també es van dedicar a acompanyar a molts
cantants en les seves gravacions i gires. Els tres primers eren valencians i
Pere que havie tocat en les orquestres de Màrius Barceló, Miquel Dochado, Mario
y Vilas y La Covadonga
i al grup Quintet Dinki Boys, era de Barcelona. Però no estem segurs, pot ser el valencia era Francesc i els altres tres
de Barcelona. També van gravar en castellà uns quants EP’s, entre ells
volem destacar un del 1964 amb “Hoy de rodillas”.
Ara deixarem Catalunya i fotrem el camp cap a Madrid
Los Pekes – De chica en chica
José López Savorit (guitarra), Jesús
Provencio (guitarra) i el seu germà bessó Pedro Provencio (bateria), junto a un
cantant. Guanyen el concurs de ràdio "Lo Mejor de Cada Casa" que
presentava un jove José Luis Ulibarri. L’any 1963 se'ls uneix com a cantant una
noia d'Ourense anomenada Maria Esther Alvárez i comença el seu camí musical,
gravan el primer EP l’any 1964. Benito abandona el conjunt, per convertir-se en
el seu manager i arreglista. El seu lloc al baix l'ocupa José Francisco
Cervera. Amb ell van guanyar el Festival de la Canción Hispano
Portuguesa de Aranda de Duero. Van tenir una interessant carrera, arribant a
gravar tretze o catorze discos. Els problemes comencen quan decideixen canviar
de discogràfica i es troben que l'anterior havia registrat el nom, una pràctica
habitual per l'època que putejava i lligava als grups i ells van passar a
anomenar-se Los Peckes, però el canvi i el casament de la cantant amb un músic
d'un altre grup, així com el seu estancament musical, desfà el grup Los Pekes.
Los Botines – Me marcharé
La cançó es trobava en el primer EP de Los Botines, publicat
en el año1965. Los Botines van ser un grup que sorgeix després del
desmembrament de Los Diablos Negros i que estaven liderats pel cantant Manolo
Pelayo. En aquest tema, una balada, volem destacar la tasca de l'organista que
és Dominique Varcher i que poc després de publicar-se el disc, deixaria el grup
per incorporar-se a Los Shakers. En aquest disc i com a cançó estrella,
demostrant la poca vista dels AR de la casa de discos que era Columbia, es va
posar “El chico Ye-Yé” i la veritat és que en aquella època la cançó escrita
per Augusto Algueró ja estava molt cremadeta. També es van incloure “Aleluya
surf” i “Lo que sientes por mí”. Los Botines era en aquest enregistrament, a
més de Manolo Pelayo i Dominique Vercher, el bateria Manuel Varela 
que va ser
l’únic element comú desde Los Diablos Negros fins a la dissolució, el guitarra
Paco Candela i Daniel Grandchamp al baix, aquest i Dominique eren suïssos. Van
gravar dos discos amb Manolo Pelayo al capdavant i quan va deixar a Los Botines
per llançar-se en solitari, el seu lloc en el grup va ser ocupat per un noi
d'Alcoi que havia arribat a Madrid amb el seu grup, Los Dayson, per participar
en un concurs de televisió que no van guanyar, els seus companys es van tornar
a Alacant, però Camilo Blanes es va quedar a Madrid. Amb Los Botines gravar
només un disc i també va participar amb ells en la pel·lícula "Los
Chicos del Preu" i finalment després de la dissolució de Los Botines, es
va llançar en solitari com Camilo Sesto i de la mà de Juan Pardo. La veritat és que la semblança física de
Camilo amb Junior va portar molts comentaris malintencionats.
Los Bohemios – Katy
El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien
que eren de Mallorca. Creiem que com va passar amb altres grups com Los
Javaloyas, van acabar afincanse a les Balears. Los Bohemios l'integraven Paco
Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr
que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a
l'Orquestra Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren
el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio
Veciana és va fer popualr, per la seva part, quan va donar la volta al món en
una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de
nens
de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Rádars que es reconvertiren a Los
Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop
espanyol. De fet a Barcelona es deia que a cada cantonada de la ciutat hi havia
un grup fent els seus “pinitos”. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van
treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i
es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que va ser
una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox l’any 1966 pn
també es van incloure “Ya llegó el verano”, “Viviane” i “La cama”.
%2Bsingle.jpg)
Los Impala – Con su blanca palidez
Aquesta cançó “A Whiter Shade of Pale”, és actualment tot un
clàssic del simfonisme britànic que va sorgir a finals dels seixanta, es
tractava d'un tema que van portar a l'èxit en gairebé tot el món els anglesos
Procol Harum i de la qual a Espanya i en castellà es van fer un munt de
versions, tot i que reconeixem que la que millor es va vendre va ser la de Los
Pop Tops, a més de convertir-se en la seva carta de presentació. Recordem Los
Salvajes, Los Lagartos, Los Stop, Los Pops, Los Go Go, Sergio Denis, fins i tot
José Feliciano i uns quants més. És clar que nosaltres sempre hem opinat que
Phil Trim dels Pop Tops, cantava en castellà de pena i no s'entenia ni la meitat del que deia,
cosa que també passava amb Mike Kennedy, per això us hem escollit per al
programa d'avui aquesta versió que, cantada en espanyol, ens arriba des
d'Amèrica del Sud. Es tracta del grup veneçolà Los Impala, un dels millors i
més populars conjunts sorgits en aquest país en els anys seixanta. Los Impala es creen a Maracaibo
l'any 1957 i estan considerats com els pioners 
en fer rock and roll i pop
modern a Veneçuela. Els fundadors del grup van ser Henry Prat (piano),
Gilberto Urdaneta (baix) i Servando Alzatti (bateria), però per Los Impala i
fins a la seva dissolució l'any 1970 van passar molts músics, entre ells Pedro
Alfonso, Bob Bush, Heberto Medina, Bernardo Ball, Francisco Belisario, Henry
Stephen que posteriorment es llançaria en solitari i al nostre país triomfaria
amb el "Limón, limonero", Nerio Quintero, Omar Paduai que va morir
l'any 1993, Rafael Montero, Paco Piedrafita i Edgardo Quintero, aquest es
llançaria en solitari fent-se dir Edgar Alexander. De fet el grup es separa
l'any 1961, però tornen a reunir-se al 63, ja fins a la seva disgregació
definitiva en el 1970. Los Impala van gravar en total vuit discos, sent un dels
grups de la seva època que més àlbums gravarien i aquesta cançó us la hem
extret d'un LP editat en el 1968 i titulat "Esto son los Impala".
Creiem que amb les modes revival, Los Impala van tornar a posar-se en marxa,
però no us podem dir qui integrava el conjunt. Al desembre de 2006 va sortir a
la venda un CD recopilatori amb 42 èxits del grup que també va incloure aquesta cançó.
José Guardiola – Massachussetts
El nostre gran crooner també es va atrevir a versionar
aquesta cançó de The Bee Gees i hem de reconèixer que Josep Guardiola sabia
molt bé el que es feia i la versió és interessant i era el tipus de cançó
adequada per sonar en els guateques, quan arribava el moment de
"arrambar" una mqueta, no gaire, no penseu malament, només el just.
Bé, sols el que ens deixaven les xiquetes. Aquest tema es va incloure en un EP
editat per Vergara l'any 1967 amb una portada d'allò més hortera i bucòlica, en
el qual solament es van incloure tres cançons, la causa va ser el llarg
metratge de "En Aranjuez con tu amor", la versió pop del clàssic del
mestre Rodrigo, el tercer tema va ser "El último vals", el gran èxit
d'Engelbert Humperdink. 
"Massachusetts" havia estat escrita per Robin
Gibb després de patir un accident ferroviari molt important, viatjant amb la
seva nòvia. Per cert que quan va patir l'accident, en el mateix instant el seu germà bessó Maurice es va aixecar de sobte i va cridar "Alguna cosa dolenta
li ha passat a Robin". Es diu que la dramàtica situació, Robin va ajudar a
rescatar cossos de la ferralla trobant-se cara a cara amb la mort i el dolor,
li va inspirar aquest tema que va ser el primer número 1 de Bee Gees als Estats
Units. José Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un gran
professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys i
les modes el van allunyar de les llistes d'èxits, però les seves cançons es
continuen escoltant i el que ningú deixa de reconèixer és la seva qualitat
vocal que va mantenir i demostrar fins les 
seves últimes actuacions. José
Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar
en castellà, però també ho va fer i molt en la seva llengua natal, el català,
signant com Josep Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia
familiarment. Era un fervent seguidor del L'Espanyol, club del que ell va fer i
cantar l'himne. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts
moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva força de convocatòria.
Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va
ser amb José Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu de Constantí,
aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga (la foto es d'aquella nit). Un altre dia i
també a Constantí i per la
Associació de Jubilats, va tornar a actuar, Quimet estava
allí.
Josep actuava amb la música "enllaunada", per supusat amb la
veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons que ell no portava la música. Es clar que el crooner tenia "tablas" i sempre va ser un gran profesional i "a pel" com es deia abans, sense
música i sols amb la veu, va anar cantant les cançons que la gent l'hi
demanava. El 9 d'abril del 2012 José Guardiola va abandonar aquest món per la
porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han
anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les
multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. Les seves cançons
seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que
l'admiràvem i estimavem.
Salvatore Adamo – Ella
I ara a la recta final del programa escoltarem a Salvatore
Adamo cantant en espanyol. La cançó es trobava en un EP en el què la peça
estrella va ser “Mis manos en tu cintura”, un dels millors discos d'Adamo i
també es van incloure, a més del tema que escoltem ara "Por que yo
quiero" i "La noche" que per cert, va ser versionada i es va convertir
en un dels grans èxits de Raphael. Salvatore Adamo va ser una de les més
importants veus del pop romàntic en els seixanta, de fet era el Rei dels
guateques i les seves cançons sonaven incansablement en aquells petits
tocadiscs de maleta quan, en les mítiques festes particulars, es començava a
arrambar l'api. Es deia que Adamo era francés, quatre que
sabíen 
una mica més deien que no que Adamo era belga, però la veritat es que era
italià. Salvatore Adamo va néixer a Comiso, a l'illa de Sicília, l'1 de
novembre de 1943, però els seus pares van marxar-se a treballar a Bèlgica i
allà va sorgir el Adamo cantant i compositor que tantes i tantes cançons
romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta,
"Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La
noche", "Mis manos en tu cintura", "Cae la nieve",
"Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven
molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la parella molt més a
prop, “ben agarraeta”.
Tancarem El Temps Passa… i la música queda per avui, el
nostre particular viatge per els records, per el passat. Som Quinet Curull i
Mario Prades i abans de marxar-nos, us deixem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Ens retrobarem la propera
setmana amb més música i records.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario