El Temps Passa 09-08

A la secció dels anuncis que formen part dels records d'un passat més o menys llunyà, acostumem a ser bastant transgressors i us hem portat en moltes ocasions falques publicitàries que si es tractés d'un producte nou, d'ara, de ben segur estarien prohibits, però que nosaltres traiem del bagul dels records per tornar a tenir-los presents. Avui i perquè comproveu lo bons que som, us hem seleccionat anuncis molt sans i clars com l'aigua. Sense oblidar la música que avui omplirà també aquests cinquanta-cinc minuts de programa. Començarem el viatge musical des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les que sortim a les ones i a El Temps Passa… i la música queda obrirem amb un ritme musical que ens va arrivar des de els Estats Units, pero que aquí al país mai va arraigar com a ball. Escoltarem a Los Pelenikes que en aquesta ocasió tenen un cantant,  Junior. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm alló de cada setmana

Obrim la Paradeta

Los Pekenikes – Locomotion con Twist

Aquest tema amb el que comencem el programa d’avui, es va publicar l'any 1962 i de fet la “Locomotion” que va compossà Carole King i va popularitzà Little Eva, era una mena de ball que aquí el pais no va funcionar mai com a tal. En aquest enregistrament el cantant dels Pekenikes era Junior, de veritable nóm Antonio Morales Barretto, nascut a Manila, Filipines, l’any 1943, també va formar part del grup Los Jumps fins que es va incorporar a Los Brincos i posteriorment a Juan y Junior. Després es llançaria en solitari per a dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir per causes naturals, a Torrelodones, Madrid, el passat 15 d'abril de 2014, tenia 70 anys d'edat. De fet Los Pekenikes van gravar 3 discos per Hispavox amb Junior i un parell amb Juan Pardo. Aquest tema és una versió del "Twistin' To The Locomotion" de Teddy Randazzo i que a Europa va popularitzar el cantant francès Richard Anthony. El EP es va titular "Madison & Locomotion por Los Pekenikes" i en ell trobàvem la primera cançó composada per ells que es gravaria en un vinil i que era instrumental, "Viento inca", tota una premonició. Aquest va ser el tercer disc dels Pekenikes, el segon amb Junior (a la foto el seu casament amb Rocío Durcal). Per cert, es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea de Massiel. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'Institut Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del  Price on, per descomptat, Pekenikes  van ser nom habitual d'aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona fem constar que també les vam tenir, al Palau d’Esports de Montjuic i a diferents sales com el Lesseps, Price o el Novedades. Las de Madrid van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar i molt als jovens que anaven a aquestes matinals i la paraula més suau que els hi deien era la de "gamberros". L’etapa més brillant de los Pekenikes i per la que s’els recorda avui en dia quan es parla de pop español, es l’instrumental, però van tindre un grapat de cantants a més de Junior, entre ells José Barranco, Juan Pardo, Luis Eduardo Aute i uns quans més, fins i tot Karina.

Los Filnstones – Hi Li Li Hi Lo

Los Flintstones creiem que eran un grup de Mallorca del que poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjansan el segell de Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font, Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van gravar Los Flintstones mirant cap els britànics The Yardbirds que l’havien gravat abans. Val a dir que els britànics van ser famosos per haver tingut els millors guitarristes anglesos de la seva ápoca (Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page), ells l’havien versionat a la seva vegada ja que originalmente i a ritme de valset, es trobava a la banda sonora de la pel·lícula “Lili”, protagonitzada per una joveneta Leslie Carol, junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar, Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa Gabor i que era del 1953 (a la foto una imatge del film). Molts anys més tard la cançó va ser versionada a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als anys 80. Creiem que ho van fer els alemanys Bruce & Bongo, però no estem segurs d’aixó. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el mateig nom, bé eren "The" Flinstones, però aquest eren de les Illes Canaries i es van desfer al 1971. En aquest EP de Los Flintstones també es van incloure les cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.

Los No – Gloria

La cançó que es va incloure al primer EP que va publicar el grup barceloní Los No, és una bona versió de la composició de Van Morrison que l'irlandès gravaria originalment amb el seu grup Theam, abans de llançar-se en solitari. Aquest EP de Los No, editat per Vergara l'any 1966, també va incloure “La llave” que era d’ells, “Sentada a mi lado” de The Kinks i “Lloro por ti” que també era una versió. Los No van guanyar el concurs de conjunts de la sala Lesseps, on es celebraven matinals que seguien l’esprit del desaparegut Price. Mario recorda haver-los vist en directe a la sala. Continuadors de l'esperit trallero de Los Salvajes o Los Cheyenes, i seguidors de The Who en tots els sentits, Los No es vestien a Garvi, una botiga situada en una travessia de las Ramblas barceloninas amb l'estètica més mod i moderneta del moment. La llavor de Los No està en Cristone y Los Poker, grup apadrinat per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era en realitat Toni Miró, actualment un famós modista i comptava amb Victor Portolés i el bateria Quique Gallego que s'aniria a Cristina y Los Stop. El grup es dissol, Toni Miró funda Los Go-Go als que va deixar per dedicar-se a la moda i Víctor Portolés l'any 1966 decideix fundar el seu propi grup. Neixen Los No que estava format per Angel Pascual París (Badalona 15-11-1946) al baix, José Luis Tejada Barrio (Barcelona 16-03-1947) com a cantant, Víctor Portolés Molina (Barcelona 01-05-1945) guitarra, Roberto Shalom (Barcelona 02-07-1946) a la bateria i Jean Pierre Gomez (nascut al Marroc francès el 17-10-1948, però de pares espanyols). Van signar contracte amb Vergara i publicarien dos EP 's, tots dos l’any 1966 i que es van gravar en els estudis de l'Ateneu de Gràcia. Més tard José Luis Tejada s'aniria de cantant a Barrabàs, Jean Pierre Gómez va tocar amb Gente Feliz i La Mosca i al final s'incorporarien a Los Canarios i Eddy i Roberto tocarien a Nubes Grises. Roberto moriria a Eivissa a principis dels 70.Als 70 Los No van tornar i es va treure un single que va passar desapercegut. Alguns dels seus components entre ells l'amic Antoni Duran, van crear Tuset 31. Per cert i parlant de Los No, en el seu segon disc i havie la cançó “Moscovita” que va ser censurada, tot i que si escolteu la lletra tracta als moscovites de borratxos i a les nenas de Moscu de lleugeres de cascos, pero al régim tot el que podia recordar al comunisme, ni que fos per a posar-lo a parir, no l'hi feia cap gracia. Aixó sí, la cançó és va censurar per a emissions per la radio, però el disc és podía comprar a les botigues.

Los Flecos – Distinta

I ara anem cap a Madrid i escoltarem a Los Flecos que també van gravar amb Vergara, per tant aquí els teniu, pero primer farem historia. Los Estudiantes son un grup de referencia quan es parla de rock and roll a l’Espanya dels anys seixanta, si be ells es van crear a finals dels cinquanta. Va ser una veritable escola de músics i per Los Estudiantes van passar desde José Barranco a Fernando Arbex, sense olblidar a Manolo Fernández, entre molts altres. Quan Los Estudiantes es van desfer i després de anar amb Los Pekenikes, a José Barranco li va oferir Luis Sartorius, que també havia estat component de Los Estudiantes, entrar a formar part de un nou projecte que es diria Los Brincos, pero devant de la moguda comercial i l’estricte control que el grup anava a tindre, José Barranco va  decidir crear un grup sòlid i compacte que sabés fer bona música... "pròpia", sense lligams obligats i control de la casa de discos i van sorgir Los Flecos que van gravar tres EP's per el segell barceloní Vergara. Los Flecos eren José Barranco (Estudiantes i Pekenikes), nascut a Valladolid el 19 de març de 1939 i al seu costat estaven Julián Sacristán Magaña (The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps) que va néixer a Madrid, el 20 d'octubre de 1944, Pablo Argote Rocandio nascut a Madrid el 15 de desembre de 1942, Carlos Guitart Von Rein (Los Sonor) va néixer a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 i ens falta el cinquè que pensem era el guitarra Rafael Aracil. Aquest és un dels millors temes que van gravar i es troba en el seu millor disc. És de l’any 1965 i Mario el va descubrir i comprar a les rebaixes del Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona.

Els Anuncis dels Nostres Records

Comencem la nostra secció d'anuncis per recordar d'avui, preocupant-nos per la línia dels nostres oïdors, i oidóres, per tant us recomanem beure aigua. Sempre hem sentit dir que el cos humà necessita 2 litres d'aigua diaris per ajudar a netejar-se, dons nosaltres començarem parlant de beguda per a l’hora de entaular-se i com som molt "sans", avui no hi haurà res d'alcohol, aigüeta que fa la vista clara i també altres variants.

La Casera

En aquella èpoques llunyanes en el temps, us parlem del final dels cinquanta i ja en els seixanta, les taules de les famílies a les hores de dinar i sopar es feia servir aigua mineral amb gas, en altres s'usava sifó, aquelles que s’havien d’estrènyer més el cinturó, una cosa com el que ens està passant ara i com el seu presupost no arribava, doncs prenien els populars litines que es diluïa en un litre d'aigua i “s'assemblava” a l'aigua mineral amb gas. Però els que podien permetre-so menjant i acompanyant al vi bevien gasosa. Aquest és un anunci de La Casera, una primera marca, fins i tot en el present i ja sabeu el que es diu “Si no hay Casera nos vamos”, com nosaltres tenim l'anunci, encara que sigui d'aquella dècada gloriosa, ens quedarem un bona estoneta més. Quimet recorda que a Tarragona “años ha” hi havia la marca Blandinieres, molt arrelada encara que avui sigui record. De fet fabriques de gasosa les havia i moltes en totes les comarques.

Fontvella

Es deia que Fontvella era “El agua ligera que aligera peso” i sembla ser que és així. Ara bé, inicialment la marca va ser Fonter, clar que Fonter era aigua mineral amb gas. Després, ja a mitjans dels seixanta es va comercialitzar Fontvella que era sense gas. Conclusió que li van treure les bombolletes i així van ampliar el mercat. La marca és propietat d'Aigües de Font Vella i Lanjarón, SA una societat del Grup Danone i procedeix de la font Sacalm a Sant Hilari Sacalm, província de Girona. Avui en dia sembla ser que hi ha dos tipus d'aigua Fonvella, la del manatial Font Vella que és de mineralització dèbil i està indicada per a dietes pobres en sodi i la preparació d'aliments infantils i l'aigua Font Vella de la font Sigüenza que té un 133% més de bicarbonats, un 116 % més de sulfats, un 45% més de clorurs, un 148% més de calci, un 264% més de magnesi i un 61% menys de sodi que l'aigua procedent de la font Font Vella. Per descomptat, ens hem tornat uns doctes en la matèria i és que llegir, llegir, d’aixó encara en sabem. 

Coca – Cola

La fórmula de la Coca-Cola és encara avui en dia un secret molt ben guardat, cosa que no comprenem gaire bé ja que si horas d’ara s'exigeix transparència pel que fa als elements de qualsevol fórmula alimentària i que tots siguin exposats clarament a les etiquetes, però els que entenen sabran perquè hi ha un producte que conté un element desconegut. A finals dels anys seixanta i aprofitant l'èxit pel que fa a discos i les dues pel·lícules que van rodar, Los Bravos estaven de moda i van ser contratats per publicitar la Coca-Cola. Nosaltres us portem l'anunci perquè el gaudiu i una foto de Montse Aliaga amb Mike Kennedy que li va fer Mario Prades despres d'haver estat sopan amb Los Bravos abans d'un concert. Aquella nit Quimet els va bateixar com "Els senyors Blanck is black" per que van tocar aquesta cançó un munt de vegades

Salínicas Gallina Blanca

Dins dels nostres anuncis per al record, abans parlàvem dels litines, substitutius molt més econòmics per a l'aigua mineral amb gas o el sifó, dons bé, aquí us portem un anunci dels litines Gallina Blanca que van ser dels més populars de la seva època, és clar que el nom era "Salínicas" i les publicitaven el popular duo humorístic Tip i Top, especialitçats en fer humor a la ràdio, sobre tot a la cadena SER i que també van gravar discos i creiem que fan fer pel·lícules. Eren Luis Sánchez Polack (Valencia, 22 de juliol de 1926 - Madrid, 8 de febrer de 1999) junt a Joaquín Portillo que va mori a Madrid el 14 d’agost de 1994. El primer, despres de la separació al 1961, formaria Tip y Coll. Per cert que creiem recordar que el propietari de Gallina Blanca era de l’Espluga de Francolí i va ser el que va financià molts del coplexes lúdics de la ciutat, entre ells el Casal i el pavelló esportiu. Gallina Blanca Star és un grup de societats especialitzat en desenvolupament, producció i comercialització de productes culinaris present a 70 països de 4 continents, amb marques líders en els sectors de Caldos, Sopes, Refrescos, Postres i altres especialitats. Si be algunes informacions ens diuen que els propietaris de la marca “Salínicas Gallina Blanca” era l’empresa Preparados Alimenticios, S.A. aquí ja ens hem perdut.

Ara deixarem els anuncis i ens vindrem cap a Catalunya amb música, però es tracta de '"Una música".

La Música que es Feie en Català

Salomé – Una música

Una gran veu que va cantar en castellà i català va ser la nostra Salomé. La segona i última guanyadora espanyola del Festival d'Eurovisió, ja a l’any 1969, encara que ella va haver de compartir el primer premi amb altres tres participants. La veritat es que va ser un festival completamente atípic i amb molta pol·lémica, un dia d'aquest parlarem d'aixó. Aquest tema era la cara A d'un single publicat pel segell Belter l’any 1968 amb "Tens la nit" a la cara B. Totes dues cançons van ser composades per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell. Salomé es diu en realitat Maria Rosa Marco Poquet, i va néixer a Barcelona el 21 de juny del 1939. Des de fa molts anys resideix amb la seva família a València. A més de gravar amb Belter, també ho va fer amb els segells Iberofón, Zafiro, Edigsa i creiem que amb algun altre empresa discogràfica mes. L’any 1962 va guanyar un altre gran festival, tot i que aquest era d'aquí, us parlem del Festival Internacional de la Canción del Mediterráneo, aixó si, conjuntament amb Raimon i defensan la cançó "S'en va anar". Per cert que Salomé i Raimon van guanyar gràcies a Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre d'Informació i Turisme que va fotre la pota. Un altre dia escoltarem el tema i us explicarem la història. A la foto veureu el moment del lliurament de premis d'Eurovisió 1969, Salomé és la segona per la dreta, la presentadora va ser Laura Valenzuela i al costat dels altres guanyadors i guanyadores, veiem a Massiel, amb un abric molt "discret", deuria fer molt fred.

Són Tres – l’Emigrant

Aquest tema que molts encara recordaran en la gran versió que va realitzar Emili Vendrell, era música d'Amadeu Vives i lletra de Jacint Verdaguer, Mossen Cinto. Es tractava originalment d'una obra escrita per a l'Orfeó Català que la van estrenar el 8 d'abril de 1894. Amb el pas dels anys la cançó es va convertir en un cant de nostàlgia per a tots aquells exiliats que a causa de l'incivil guerra van haver d'abandonar la seva Catalunya natal i emigrar a terres estrangeres. Avui representa tot un símbol de la nostra identitat. La música la va escriure Amadeu Vives al seu pis del carrer Aragó, a Barcelona, feia pocs mesos que havia mort la seva mare i això va influir en el toc de nostàlgia que ofereix. Aquesta versió que ara escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, ens la portan un tercet que van gravar un disc de quatre cançons en catalán mitjançant DDC que era un subsegell de Discophon i fent-se dir Són Tres, peró ells eran en realitat el grupo Los Guacamayos que sempre van cantar en castellà, però aquí van voler incursionà en el mercat en català. Los Guacamayos eren catalans, de Barcelona. Creiem que d’Hostafrancs, però no estem segurs, per tant no ens feu massa cas. Mario recorda haver sentit parlar al seu pare de que ell els coneixia i l´hi agradaven. De fet al pare li agradaven i molt els bolerets. Los Guacamayos es van inflar d’actuar a les televisions de molts països d’Europa. Ja en els anys setanta van gravar un disc acompanyan a Núria Feliu, tot ell ple de boleros. La veritat es que no hem trovat información d’ells per Internet, pero us podem dir que en els noranta encara treien discos si be des de els vuitanta eren ja un duet, sols Albert i Narcís Vidal, no recordem el nom del tercer. En aquest disc, amb molta càrrega jazzística, la dirección musical va estar a carrec del Mestre Francesc Burrull i les adaptacions de les lletres van ser de Lleó Borell. També es van incloure “Mademoiselle de París”, “Records d’Ipacarai” i “Torna a Sorrento”.

Francesc Heredero – Nina de cera

L'any 1965 i dins d'un EP que va publicar el segell Concèntric, trobàvem aquest tema que ens cantarà Francesc Heredero i és la versió que ens realitza del "Poupée de cire, poupée de son" que havia estat la cançó guanyadora del Festival d'Eurovisió de l'any 1965, quan la va interpretar la cantant francesa France Gal, encara que representant a Luxemburg i havia estat escrita per Serge Gainsbourg, aquell que va revolucionar la censura franquista a finals dels seixanta al gravar amb la seva dona Jane Birkin el tema "J'et aime" . En aquest EP de Francesc Heredero també es van incloure “Soc d’algú”, “No hi ha domani” i “Dona'm la mà”. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch. A principis dels anys seixanta Francisco Heredero va guanyar el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutà discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre versions d'Elvis cantades en català. Va gravar un o dos discos més en la nostra llengua i es va passar ja al castellà, si bé i com comprobareu per aquest tema que escoltem ara, no per aixó va deixar de cantar en català. Francisco Heredero va omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres al blog us posarem una foto del feliç esdeveniment. Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta i volem destacar que en aquesta dècada dins del seu grup d’acompanyament es trobava el guitarrista Joan Miró que havie tocat amb Lone Star i es de Rocafort de Queralt. Per cert, Francesc Heredero i Luisita Tenor que encara seguiexen junts, van gravar uns quans discos catant a duet bones versions.

Tornarem ara amb la música peninsular, sense deixar Catalunya.

Los Salvajes – Judy con disfraz

Quimet ja està reclamant l’euro amb aquesta cançó i Mario li dona per que callí d’una vegada. La versió que els barcelonins Los Salvajes van realitzar del "Words" de The Bee Gees és molt bona, tot i que es va publicar com a cara B d'un single editat per EMI l’any 1968 en el qual la cara A va ser per a una altra versió, el "Judy con disfraz" que és la que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, però la veritat és que no hi ha comparació i tot i reconeixen que la cara B es millor ara escoltem l’historia d’aquesta noia disfraçada que originalment van gravar el grup nord-americà John Freed & His Playboy Band. De fet hi ha un altre versió a carrec de Los Sírex que no està gens malament, tot i que la lletra està canviada, sobre tot la part final on ens deien que la Judy era molt lletga. Los Salvajes eren en aquella època Gabriel Alegret (cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández (bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanch, els seus companmys del Poble Sec, i en aquesta gravació els van col·locar acompanyament de cordes i metall el que desvirtua en gran mesura el caire "Salvatges" en aquesta cançó. Los Salvajes van ser un dels grups que en els seus començaments s’en van anar cap a Hamburg i van estar tocan a sales d’Alemanya, sense Delfí, el batería que degut a la seva edat no va poguer sortir d’Espanya. Curiosament, tot i seguidors de The Who i la gran quantitat de versions que van gravar al llarg de la seva carrera musical, mai van enregristrar una cançó de The Who.

Los 4 Ros – El viernes de mi recuerdo

La veritat és que ja os hem dit en altres ocasions que no sabem massa de Los 4 Ros, una de las bones bandas sortides del país valencià, i que nosaltres creiem eren germans, però val a dir que Los 4 Ros van tindre una carrera força interessant traient un munt d'EP's i també singles, gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al llarg dels 60. Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven ganes i feien molt bons jocs de veus, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda que es tracta d’una versió del gran èxit del grup australià The Easybeats, una banda de Sidney que per cert van ser contractats per Alain Milhaud perquè componguessin alguns dels èxits de Los Bravos. Aquesta cançó es deie originalment “Friday on My Mind" i la van gravar els australians l’any 1966, si bé ja ho havien fet un any abans el grup de folk-pop The Seekers a la seva manera, es clar. Los 4 Ros finalment es van reconvertir en Los Ros quan es va incorporà un cinque component. Per cert, aquest tema també va ser gravat en castellà per el grup barceloní Los Wikingos i ja l’hem escoltat al programa. Los 4 Ros amb la cançó “De la mano”, es van presentar al IX Festival de la Cançó de Benidorm, celebrat l’any 1967, però creiem que no van guanyar.

Los Gatos Negros – La tierra de las mil danzas

Primer de tot aclarir que aquests Gatos Negros són els nostres, els barcelonins, no confonguem amb una banda d'Amèrica Llatina que funciona actualment i que han adoptat el mateix nom sense preocupar-se d'esbrinar si ja existien altres Gatos Negros. De "La tierra de las mil danzas" que escoltem avui, hi ha dues versions "originals" una negra a càrrec de Wilson Pickett i una altra blanca que van interpretar The Walker Brothers. Els barcelonines Los Gatos Negros es decanten per la negra i es va convertir al costat de "Cadillac" i "Un efecto extraño", en les cançons més representatives de la seva llarga carrera que encara segueix perquè es troben en actiu, si bé creiem que dels membres originals només queda el guitarra Quique Tudela. Quan a principis dels anys 70 van voler camviar de casa de discos, es van adonar que el nom s'havie registrat i van passar a ser sols Los Gatos. Aquest tema es trobava en un single editat per Vergara l’any 1967 amb "Todo cambió", una bona versió del "No milk today" de Herman's Hermits a l'altre cara. De fet tot ha canviat fins al punt que el títol original era "No llet avui" el crit d'un nen a la seva mare fart de prendre lleteta, potser el nen havia crescut i volia un cubata. És que les mares... Com són les Mares!

Los Roberts – No soy como todos imaginan

Los Roberts eren de Madrtid i estaven liderats pels tres germans Peralta que l’any 1965 bàsicament assajaven i feient alguna que altra actuació. Amb la mili de Rafael Peralta i el casament del seu germà Antonio, comencen els canvis. Entra Jesús, el pare era propietari de Discos Berta i això era un gran avantatge que els permet entrar en un estudi de gravació i treuen l'any 1966 un EP titulat "Los Roberts y su Lola". Encara traurien un altre disc amb Berta abans de ser fitxats per EMI i aquest tema es trobava en el seu primer single per EMI, publicat l'any 1968, era la cara B, a l'altra banda trobàvem "Arrivederci Maria" el seu tema més popular i que escoltarem un altre dia. En aquesta cançó cal destacar els arranjaments ja que de sobte ens trobem una sèrie de notes que Quimet identifica de seguida com "La dansa del sabre" de Khatchaturian. Aquí Los Roberts eren Santiago Pineda (cantant), Ernesto Tecglen (guitarra), Roberto Peralta (baix), Librado Pastor (òrgan) i Jesús Hita (bateria). També van acompanyar en algun dels seus discos al xiulador Kurt Savoy. Amb l'arribada dels 70 i les milis d'alguns components, Los Roberts pateixen canvis i finalment es dissolen. Ernesto Tecglen i Santiago Pineda formar Santiago y Tecglen Group, que en separar-es convertirien en La Vella Banda i Santiago y su Orquesta. Jesús Hita i Roberto Peralta es reconverteixen en músics de sessió i acompanyen a Mocedades i altres artistes.

Los Sírex – Todas las mañanas

Aquesta cançó, igual que les altres tres que configuraven aquest EP editat per Vergara l'any 1966, van formar part del primer LP de Los Sírex, un recopilatori en el què només aquests quatre temes eren inèdits i que es va publicar l’any 1965. La cançó va estar composada per Guillermo, igual que "Lo sabes" i "Siempre te retrasas", però també hi havia una versió, "Cuando más lejos estoy" que era del Dúo Dinámico i que seguint el seu costum, també la van gravar. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques ancara seguien imposant-lis versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven, tot un espectable que encara fan avui en dia als seus concerts. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l'any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Per cert, Lluís i Manolo ja són morts, van morir amb pocs dies de diferencia.

Los Mustang – Munstang, Reino prohibido del Himalaya part 2

Sempre parlem de Los Mustang i ens referim a ells com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns verioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui us portem una composició del guitarra Marco Rossi. És una obra que podriem englobar dins del simfonisme o rock progresiu, però va publicar-se com single l’any 1970 amb una primera part en un costat del single i la segona a la cara B que és la que escoltem ara i amb dos subtítols: "Sobre la teoria cosmogònica de Horbiger" la cara A i "Sobre el viage de Michel Peissel". La primera part era molt pesada d'escoltar i Santi Carulla se'ns despenja amb un llarg poema en pla lectura poética, per aixó us portem la segona part. La lletra ens parla d’una mena de Shangri-La, al Himàlaia, aquell reine utópic i de ficción on el temps no passaba i els anys no existien. La veritat es que Mustang   existeix, el petit i remot regne del Mustang, antigament denominat LO, es va obrir fa anys per deixar passar un nombre limitat de turistes cada any. Les primeres expedicions europees van arribar en els anys cinquanta del passat segle. Harrison Ford, en aquella època conegut com Indiana Jones, va posar definitivament el regne en el mapa dels viatgers en narrar l'any 1994 el documental "Mustang: El Regne Ocult". L'amenaça de la destrucció de la seva cultura per l'empenta de la Xina comunista sembla haver passat i, com diu la llegenda, les muntanyes gegants de Annapurna (8.078 metres) i Nilgiri (7.061 metres), entre les que es protegeix el últim edèn budista de l'Himàlaia, han complert amb la seva missió de guardaespatlles. Aquest single de Los Mustang va ser una aposta molt arriscada i creiem recordar que va ser tota una baralla amb l’EMI perquè els hi deixessin gravar-la. Val a dir que les vendes van donar la raó a l’EMI ja que van ser més haviat mimsas, tot i la qualitat de la peça. Per cert, aquell mateix any Los Mustang van realitzar una gira per Cuba. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l’any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, amb la seva versió tinguesin xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar al concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, també Los Sírex. Llavors s’els van unir Santi Carulla (cantant) i Toni Mier (bateria) que formaven part de Los Sírex i junt a Marco Rossi (guitarra), Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) es va constituir el millor grup de versions dels seixanta.

Módulos – Noche de amor

Los Módulos són el primer grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotrom i un Moog al país. No obstant això la discogràfic els va forçar a fer temes molt propers al pop de manera que tot i la seva qualitat, a molts amants del rock progressiu no els van el pes i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano, moog i melotrom), Emilio Bueno (baix) , Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Noche de amor",la cançó amb la que tancarem el programa d'avui, es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i mai va editar-se en single a causa del seu llarg metratge. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo.

Conclou per avui El Temps Passa… i la música queda un viatge per el nostre passat, per els records, en ales de la música. Nosaltres som Quinet Curull i Mario Prades i abans de fotre el camp, us deixarem amb companyia de La Xarxa de Comunicació local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tornarem la propera setmana amb més coses “noves”, a reveure.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa