El Temps Passa 09-07

Els anys seixanta van ser decisius per al canvi musical i generacional en el món i si en els cinquanta aquest canvi el va iniciar el rock and roll, a partir de 1962 els Beatles van ser la clau. Ells van revolucionar conceptes, estils i formes d'interpretar, van ser uns innovadors i el seu llegat perviu en els nostres dies. Molts grups espanyols, com a la resta del món, van mirar als Beatles i van pretendre amularlos. Avui a El Temps Passa... i la música queda, us hem portat unes quantes d'aquestes versions de cançons dels de Liverpool, però també escoltarem altres temes populars en la dècada gloriosa. Ara iniciarem el viatge musical des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les que sortim al aire. Farem un recorregut per els records i el passat i per començar anem a escoltar a Los Beta que ens parlen de “Marianne”, tot aixó des de Mallorca. Som Quimet Curull i Mario Prades i obrirem el recorregut d’avui dient

Obrim la Paradeta

Los Beta – Marianne

Quan Los Beta que havien començat sent Los Beta Quartet, van canviar de companyia discogràfica i van deixar de ser artistes d'EMI-Regal, estaven disposats a gravar cançons pròpies o escollir ells les versions, però resulta que la nova casa de discos que era Sonoplay els va dir allò de "No hijo, no". Aquest tema que creiem és una versió, però no recordem de qui, encara que estem segurs no era la "Marianne" de Cliff Richard, va ser la cara B d'un single publicat l'any 1967 amb "Marionetas en la cuerda", el tema eurovisiu de Sandie Shaw a l'altra banda, va ser el seu quart disc com Los Beta. Aquest va ser el segon disc per Sonoplay, però heu de tenir en compte que en el primer van gravar "Incendio en Rio" i aquella "Família" tan original, dues patxangades. Per tant i malgrat les seves perspectives, els va tocar seguir fent més del mateix o pitjor. Los Beta van sorgir a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta Quartet per passar posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los Beta que és com se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis entre els components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno que despré formaria el grup Miguel Moreno y Los Dinos, el teclista Francisco Balaguer i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis. Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups versioneros mallorquins de la seva època i val a dir que els seus directes eren molt bons

Los Bohemios – Dandy

Aquest tema que ens porten Los Bohemios és una versió d'un èxit dels britànics The Kinks, la banda liderada per Ray Davis i als que Mikel Barsa, amic de Mario qualificava com el primer grup heavy de la història de la música, de fet Mikel va escriure un llibre sobre Ray Davis i els Kinks. La veritat és que es van fer unes quantes versions d'aquest tema a Espanya i nosaltres volem destacar també las que van realitzar Los Mustang i el Grupo 15, però ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem la versió de Los Bohemios. Us l’hem extret d'un Disc Sorpresa de Fundador que també incloïa “Que chica tan formal”, “Lo tomas o lo dejas” i “Dame tu cariño”. Per cert, dels Discos Sorpresa de Fundador hem de tornar a parlar un dia d'aquests a La Parrafada ja que hem rebut diversos correus demanan-ho, clar que ésun tema del qual ja hem tractat en passades temporades que quedi constància. Los Bohemios, aquest bon grup que era d'Albacete i després s’afincarien a Mallorca, l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el seu líder. El pare que també es deie Leopoldo, era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar i molt pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Per cert, es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre, és clar.

Tony Ronald – El submarino amarillo

A El Temps Passa… i la música queda us hem dit en moltes ocasions que la versió d'aquest tema que van realitzar Los Mustang va ser el disc més venut de la seva carrera, superant les 130.000 còpies. La veritat és que la versió dels barcelonins és bona, però ara us portem la qual va realitzar Tony Ronald al costat dels seus Kroner’s i que francament, ens resulta molt més visceral i personal. Es va incloure en un EP editat per EMI-La Voz de su Amo l’any 1966, un dels millors discos de l'holandès establert a Catalunya i en el qual també es van incloure "The russian spy and I" que era de The Hunters, la banda de Jan Akkerman, "Cadillac" de Vince Taylor & His Playboys que posteriorment també gravarien The Renegades i "Unchained melody", tot un balada que dècades després i en la seva versió original s'inclouria en el film “Ghost”. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i per cert la seva filla també es deia July i va morir a principis d'aquest mes de febrer. Tony Ronald des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en solitari, després va crear el seu primer duet, Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres.

Los Bravos – La moto

Nosaltres no ens hem tallat mai en parlar d'aquesta cançó, ens agrada molt més la versió que van realitzar Los Pasos, però hem rebut un correu demanant-nos que posem la de Los Bravos i els vostres desitjos són ordres per a nosaltres, per tant i per primera vegada en les últimes cinc temporades, anem a escoltar Los Bravos interpretant aquest tema que va escriure Manolo Díaz per a Los Pasos. Va ser el cinquè disc que trauria el grup, un single editat al 1966 amb "La primera amistad" a la cara B i que és la versió en castellà del "You won't get far", un tema que ja havien gravat abans en anglès per el seu primer disc gran. Manolo Díaz que ja treballava en solitari i com a productor i que havia militat a Los Sonor, va compondre aquesta cançó i ple d'ingenuïtat, va presentar-la a Alain Milhaud perquè produís a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense tallarse ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. Val a dir que llavors Los Bravos van gravar unes quantes peces escrites per Manolo Díaz. La cançó va ser, al costat del "Black is black" els grans èxits de Los Bravos, un grup que sorgeix quan s'uneixen músics de Los Sonor i Mike & The Runaways, Tony i Manolo del primer i Mike, Pablo i Miguel del segon, sota la direcció i la batuta d'Alain Milhaud que era amo pràcticament fins i tot de la seva ànima, a causa del lleoní contracte que els va fer signar, penseu que fins les noces de Miguel i Manolo les va organitzar ell, fins i tot els coordinava la manera de vestir que en les seves pel·lícules, la veritat és que arribava a resultar molt ridícula en alguns moments. Los Bravos són una de les bandes històriques del pop espanyol, sobretot gràcies al "Black is Black", un tema que es va classificar fins i tot en les llistes del Billboad, als Estats Units i van obtenir un segon lloc a Anglaterra, però curiosament quan se'ls va presentar la cançó, a ells no els va agradar, no volien gravar-la, van ser enganyats per Alain Milhaud i es va publicar sense que ells tinguessin coneixement. Avui és el seu tema més carismàtics i per ell Quimet els anomena sempre "Els Senyors Black is Bkack" ja que en un concert al qual va assistir, la van tocar cinc o sis vegades. És clar que el guitarra era Santi Picó i allò ho compensava tot. Tony Martínes i Manolo Fernández ja van morir. Per cert, en les seves primeres gravacions no van tocar ells, es van realitzar a Londres i van comptar amb músics de sessió anglesos, només Mike Kogel va posar la veu. Posteriorment es llançaria en solitari i passaria a es Mike Kennedy.

Los Pasos – Tiempos felices

Ja que hem parlat d'ells, aquí teniu a Los Pasos que van ser un bon grup, descobert per Manolo Díaz que va compondre i produir cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos i que hem escoltat abans. “Primavera en la ciudad” es posiblement la seva millor cançó, junt a "Nací de pie” i aquesta que us portam ara a El Temps Passa… i la música queda i que va ser la cara A del seu primer single, editat per Hispavox l’any 1966. Los Pasos es van formar a Madrid i tots els seus membres tenien experiencia ja que provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Los Pasos estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi i a la que avui també escoltarem, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure cançons seves en la banda sonora del film. Los Pasos funcionaren de 1966 fins l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon grup de rock progresiu.

Los Massot – Sugar, sugar

A Palma de Mallorca es trobava el segell discogràfic Fonal i al seu empar molts grups illencs van gravar els seus primers discos. Curiosament Los Massot, un grup integrat per cinc nois mallorquins als quals escoltarem, ara van començar gravant amb Zafiro, per passar-se posteriorment a Fonal. Van gravar una dotzena de discos petits, però també tres o quatre àlbums, encara que Los Massot van tenir molt poca transcendència fora de les Balears, centrant el seu repertori bàsicament en versions alegres i desenfadades de temes de moda, des de cançons com aquest "Sugar, sugar" a peces molt salseres com “Domitila” i “Guantanamera”, passant per el “Casatschok” o el “Porompompero”. De fet aquest tema que escoltem ara, versió de l'èxit de The Archies, un grup que per cert, no existia, era una sèrie de dibuixos animats, va ser la cara B d'un single publicat per Fonal l'any 1970 i en el qual trobàvem a l'altra banda i com a cançó estrella, el "Rayo de sol" de Los Diablos. Los Massot es van crear a Palma de Mallorca l'any 1967 i creiem que estaven liderats per un músic que es die Miguel Massot, però no ho tenim clar..

Marta Baizán – San Bernardino

Una bona versió del "San Bernardino" del tercet britànic Christie que ens porta l'actriu i cantant Marta Baizán, germana de Luís Enric Baizán, bateria de Los Pasos que hem escoltat abans i amb una bona carrera pel seu compte, sobretot gràcies al cinema. Havia estat núvia d'un dels components de Los Pasos. Marta va néixer l’any 1949 a Ceuta, tot i que algunes biografies diuen que ho va fer a Tetuan, bé, tot està en el nord d'Àfrica. Marta Baizán va debutar amb tan sols 8 anys al programa Ràdio Chupete de la ràdio ceutí. Va participar en un "Salto a la Fama" de TVE, la millor televisió en aquella època... de fet era l'única que hi havia. Marta Baizán també va participar al Festival de Aranda del Duero i a partir d'aquí va començar el seu ascens. Va realitzar moltes pel·lícules, entre elles destaquen “Los Chicos del Preu”, “La ciudad no es para mi”, “Del rosa al amarillo” i “Hay que educar a papa”.

Actriu i cantant, Marta Baizán va seruna nena Ye Yé de la seva época.

Los Mitos – Es muy fácil

Sota el lideratge del cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i dient-se Tony Landa, os portem ara “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Tot i que Los Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos després de participar en un concurs a Saragossa. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial auna discoteca de Madrid. Quan Tony Santiesteban els va deixar per llançar-se en solitari, ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant animenat Fernando Brosed. Per cert, Los Mitos estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir a Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantant Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.

Asunción y Los Ochenta Centavos – El martillo de Maxwell

Aquest cançó de l’any 1970 que ens porten a El Temps Passa... i la música queda el grup Asunción y  Ochenta Centavos, era una composició de Paul McCartney que van signar com Lennon & McCartney i que els Beatles van incloure en el "Abbey Road" que va ser realment l'últim àlbum dels nois de Liverpool ja que "Let it be" que van publicar posteriorment havia estat gravat molt abans. La cançó "Maxwell's Silver Hammer" tractava en la seva versió original, sobre un psicòpata a qui li agradava assassinar a cops de martell a les seves víctimes i a la grabación original sols van tocar Paul, Ringo i George ja que John no va valer intervindre, ja hi havien problemas dins de la si del grup de Liverpool  Asunción y Ochenta Centavos la van incloure com a cara B d'un single amb "La balada del maderero" a l'altra costat del vinil. Van començar sent només Los Ochenta Centavos, però a poc a poc la seva cantant va anar prenent protagonisme fins que van acabar sent  Asunción y Ochenta Centavos, després de gravar aquest single, el primer amb aquest nom, el grup va entrar en una corba descendent i no van fer res més de bo, almenys que nosaltres recordem. Los Ochenta Centavos que creiem eren catalans, van començar a finals dels 60 i van participar en el XI Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm amb "Besa, Bésame". La veritat és que Los Ochenta Centavos van gravar cinc o sis singles, però no van tenir molta transcendència i això que el grup editava amb EMI, una multinacional. Això si, reconeixem que la nena estava de molt bon veure i tenia unes cames d'aquelles que no s'acaben mai, més llargues que un dia sense pa.

La Música que es Feie en Català

Hermanas Serrano – El dia dels enamorats (San Velentí)

La pel·lícula “El día de los enamorados”, estrenada l'any 1959, és avui dia més recordada per la cançó estrella de la seva banda sonora que pel film en si. Els de la nostra generació creiem que tindran present la imatge de l'actor argentí George Rigaud, però sempre vinculant-lo a Sant Valentí Al film trobàvem també a Conchita Velasco, Tony Leblanc, Antonio Casal, Katia Loritz, María Mahor, Mabel Karr, Luis Barber, José Calvo i molts altres noms populars del cinema espanyol dels seixanta. Val a dir que va tenir una segona part “Vuelve San Valentín”, de 1962.  La cançó va ser un dels grans èxits a Espanya de la cantant xilena Monna Bell, però nosaltres us portem la versió que van realitzar les Hermanas Serrano l’any 1960, cantant-en la seva llengua vernacla. La veritat és que les quatre cançons d'aquest EP que va publicar La Voz de su Amo, van ser gravades també en castellà i en el disc es van incloure a més “Venus”, “Quan” i “Sempre” i les acompanya el Latin Combo. Les primeres que van gravar pop en català, van ser les Germanes Serrano, a l'any 1958. L'artífex de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé de qui va ser la idea i que es va encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical, el EP es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol "Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales”. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment l’any 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo (la rosa), lesGermanes Serrano, van ser una parella important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les Germanes Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixar el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a El Terreno, a Palma de Mallorca. Las Hermanas Serrano van gravar un tercer EP en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. Si bé elles van centrar la seva carrera en la llengua castellana. Per cert que hi ha actualment un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es tracta d'un grup de ball andalus.

Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona

Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, un dels grans del soul americà. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester,  José Llusar que també va actuar com a productor,  Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

The Bonds – Ahir

The Bonds eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la de l’agent 007 i la catalanització de Los Buenos, grup madrileny amb el que no tenien res a veure. La cançó pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del "Quina colla més original" junt al “Satisfacció” mític tema dels Stones. També estava el "Wooly Bully" que era la versió del clàsic dels nort-americans Sam The Sham & Pharaohs. Os vem prometre que escoltarien aquesta cançó i aquí la teniu, es tracte d’"Ahir" la versió del “Yesterday” dels Beatles que si bé està firmada per el tàndem Lennon / McCartney, va ser composada solsament per Paul. L’adaptació al català de la lletra va ser de Ramón Font i Camarasa (a la foto). Creiem que a part d’aquest EP The Bonds no van gravar res més. Val a dir que la versió dels The Bonds es bona, però es clar que aquesta peça porta poca instrumentacióm, de fet ja ho diem sempre quan parlem de Concentric, un bon segell que va fer molt per la música en català, però la linea de producció que seguien: Concentric-Espinas Ah! Ho hem dit en moltes ocasions, José María Espinas creia en els cantautors i quan després de deixar Edigsa va fundar Concentric, els grups que van gravar allà sonaven a cantautor i els baixos i bateries quedaven empastades de manera que o no lluïen o semblava que s'havien anat de vacances. Tot això sense oblidar que el director artístic del segell era Francesc Burrull, un gran músic i profesional que suposem no va estar mai massa d'acord amb aquestes produccions, es clar que Qui paga mana tu!

Los Tonks – Penny Lane

L’any 1967 el quartet barceloní Los Tonks van treure el seu primer disc, un EP publicat per EMI-Regal en què el tema estrella va ser aquesta bona versió del "Penny Lane", un altre gran èxit del grup de Liverpool. Los Tonks eren Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona 20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruiz (Barcelona 18-04-1948) baix i Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser Dario (Barcelona 19-06-1947). Encara traurien un altre disc i el grup es va desfer. Juan José Calvo va entrar en els Mustang substituint a Marco Rossi mentre aquest complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'havia anat a fer el soldat. També va tocar amb Los Diablos i Los Sírex. Alguns dels seus membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen. Per cert i tonan als Beatles i aquesta cançó, una de les regidores de l'ajuntament de Liverpool, va proposar un dia canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de la ciutat ja que ostentaven el nom de famosos negrers, és a dir gent que es va fer rica comerciant amb esclaus de color. Era un assumpte en el què sembla ser que tots els regidors estavrm d'acord, però el problema va sorgir quan es van adonar que un dels noms a canviar era el de Penny Lane, el conegut barri, plaça i carreró i és que actualment encara hi ha molts dels comerços dels que parlen The Beatles en la seva cançó i de resultes d'això i tenint en compte que tant Penny Lane com Abbey Road formen part de les rutes turístiques britàniques, el nom va quedar tal com estava. Per soposat, la moció va ser rebutjada.

Ara seguirem amb The Beatles i tornarem al panorama musical de la península Ibérica des de el Pais Basc

Mocedades – Let it be

Escoltarem ara a Mocedades, el millor grup vocal del pop espanyol de tots els temps que en els seus inicis també van mirar a The Beatles, com comprovareu escoltant aquesta gran versió del "Let it be". Es va incloure com a cara B d'un single publicat per Zafiro-Novola l'any 1970 amb "Más allá" a l'altra banda i que era una adaptació d'un passatge molt conegut de la "Simfonia del Nou Món" de Dvorak. Es va extreure del seu segon àlbum titulat "Mocedades 2". El single va ser un dels més venuts de la seva època. En aquest disc encara eren els membres originals, les germanes Uranga: Amaya, Izaskun i Estíbaliz, amb el seu germà Roberto, José Ipiña, Paco Panera i els germans Sergio i Rafael Blanco. Cal reconèixer que els seus dos primers discos mantenien l'ona folk de moda a finals dels seixanta, després van anar canviant a un pop de molta qualitat. Mocedades eren bascos, van ser descoberts per Juan Carlos Calderón que va compondre les seves cançons i va produir els seus discos durant onze anys, també ell va ser l'artífex del canvi de nom ja que quan van començar es deien Hermanas Uranga i posteriorment van passar a ser Voces y Guitarras, debutant com Mocedades l'any 1969 amb el single "Pange Lingua”. Van haver molts canvis en la seva formació, centrada sempre al voltant de la família Uranga, al principi casi sempre per culpa de las milis dels xicots. L’any 1973 el grup basc va representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Eres tú" que si bé no va guanyar, avui en dia està considerada la millor cançó en la història del festival i que fins i tot van arribar a gravar en anglès classifiquen en les llistes del Billboard. Van passar a ser El Consorcio, però ens sembla que a finals de la passada dècada van tornar a ser Mocedades i segueixen en actiu. No estem segurs.

Junior – El Loco de la colina

Antonio Morales Júnior va ser cantant de Los Jumps i Los Pekenikes, també va militar a Los Brincos, per separar-se d'aquests i amb el seu company de grup Juan Pardo, crear Juan y Júnior. És clar que la cosa entre ells va acabar com el Rosari de l'Aurora i la parella es va separar professionalment per emprendre cada un la seva carrera en solitari. Per descomptat la més brillant va ser la de Juan Pardo i finalment Junior, després de treure uns quants discos sense excessiu èxit, es va dedicar a ser manager de la seva dona Rocio Durcal. Aquest tema que ens porta Júnior és la versió de "The full of the hill" dels Beatles i cal reconèixer que la versió del filipí és molt bona. Us l'hem extret d'un doble CD titulat "Con la ayuda de la amistad" en el què un munt d'artistes espanyoles versionen als nois de Liverpool i que es va publicar l’any 1977, ens estem passant d'any i molt. Antonio Morales va néixer a Manila, Filipines el 10 de setembre de 1943, durant la Segona Guerra Mundial, quan les illes que van ser espanyoles estaven ocupades pels japonesos. Als 15 anys la seva família es va traslladar a Barcelona i més tard a Madrid. El 15 de gener de 1970 es va casar amb Rocío Durcal, el matrimoni va durar 36 anys, fins a la mort de la cantant. Junior també ens ha deixat, va morir el 15 d’abril d’quest any 2014 a la seva casa de Torrelodones, a Madrid

Los Mustang – Si te dicen que caí

Avui també ens passem de temps amb Los Mustang i una altra cançó de The Beatles. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Xerocopia" que es va publicar l'any 1981 i en el que es van dedicar a versionar temes dels de Liverpool, cosa que havien fet durant tota la seva carrera, tot i que no recordem que aquesta cançó la gravessin en el seu moment. De fet cal dir que Los Mustang van ser els millors versioneros de The Beatles, tot i que vocalment, hem de reconèixer que els millors van ser Los Angeles que la veritat es, Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució van mantindre els mateixos components originals. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van intervenir en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Los Mustang es van desfer l’any 2000 després de realitzar un memorable concert de comiat a la sala Sutton, a Barcelona. Després que els seus companys de Los Mustang decidissin deixar la música, Santi Carulla es va fer acompanyar del grup Abbey Road i va seguir ja en solitari. Quimet recordat un bon concert d'aquesta època en què el grup Abbey Road van oferir també el seu propi repertori en un concert paral·lel, realitzant versions de The Beatles de la qual ells són clònics. De fet tenen un CD al carrer que va publicar el segell Barsa Promocions, propietat de Mikel Barsa. Per cert que actualment els Abbey Road es diuen Guateque i fan versions dels seixanta.

Lone Star – Lo eres todo para mí

Escoltarem ara per acabar el programa d’avui un grup pel que tant Quimet com Mario senten debilitat, es tracta de Lone Star "La Leyenda" i Pere Gene, líder del grup barceloní, en aquest tema, versió del "You mean everything to me" de Neil Sedaka, ens demostra que tenia veu per poder interpretar tot tipus de cançons, fins i tot les més melòdiques. El tema es va incloure al LP "Vuelve el Rock" que Lone Star van publicar l'any 1968. En aquest àlbum Lone Star són Pere Gené, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López, la millor formació en la història de Lone Star, si bé a finals dels seixanta va tenir una rotació de bons músics, entre ells Àlex Sánchez, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Willy Nabb, Sebastià Sospedra, Luis Masdeu, Joan Vidal, Jero Martínez i altres. Quan van començar i per imperatius de la discogràfica, els seus quatre o cinc primers discos els van signà com Conjunto Lone Star. Van ser el primer i l'únic grup espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà davant de més de sis mil soldats i l'oficialitat, va ser el Nadal del 1970 i es tractava del vaixell "JFK" de la marina nord-americana. Cal recordar també el concert que van realitzar, compartint escenari amb Eric Burdon, en la recta de l'estadi, a Montjuïc, davant més de 120.000 persones. De els Lone Star va dir el periodista Julian Molero: “A veces fue un tren de carga; otras, un expreso; alguna vez voló como un AVE, pero la Estrella Solitaria siempre fue un tren de largo recorrido”. Avui en dia a Lone Star s’els coneix en el mon de la músico com “La Leyenda”.

Tencarem El Temps Passa… i la música queda d’avui, aquest breu recorregut d’ùna hora per el pasat i els records. Nosaltres som Quinet Curull i Mario Prades i ara us deixem amb companyia de La Xarxa de Comunicació local i totes aquelles emissores que emeten el programa.

Quimet Curull, en aquest cas als teclats, en un concert.

Nens i nenes, porteu-se bé i fins la propera setmana..

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa